eL jARDí dEl mANICOMi: de setembre 2005

Tardor 2005, 28 de setembre

CADENES

Filth McNasty- New york ska jazz

Senyors i senyores, benvinguts a una nova edició del jardí del manicomi, com sempre, al 99.8 FM, Punt sis Camp. Avui la pregunta del milió és: ¿qué tenen en comú els fantasmes i els waters? És evident, estimats tots: les cadenes. Es per això que aquesta segona edició del jardí del manicomi porta aquest títol: CADENES. Cadenes és el que ens lliga a mi i la meva entranyable hipoèca, cadena és el que lliga la meva fràgil estabilitat sentimental amb una sèrie de persones estimades (algunes de les quals fins i tot em saluden quan ens creuem pel carrer), cadena és el conducte pel que es nodreix la meva compte corrent cada final de mes, com a míserable contraprestació de les múltiples hores que entrego servilment a l’empresa. Cadena és el fil invisible que m’obliga a contemplar estúpids programes de tele a altes hores de la matinada. Cadenes són el metàlic material amb que cadascú de nosaltres es construeix la presó on escull viure. Com cridava el populatxo davant ferran setè: vivan las caenas

Nowhere to run- Martha Reeves and the Vandellas

Heat weave- Diana Ross and the Supremes

Fa la pinta que avuí anirà la cosa musical més aviat rotllo clàssics sixties, a veure per on acava tirant...

Everything I do gonna be funky- Lee Dorsey

Sweet was the wind- Impressions

The In crowd- Ramsey Lewis Trio

Cirili acabava de dir les més boniques paraules d’amor que imaginar-se es pugui. Tendres i poètiques paraules lloant la bellesa de Na Marina, descrivien amb sentiment la finesa del seu rostre, l’abundor de la seva figura, la fermesa dels seus pits… Un prodigi de bon gust i sentiment, vaja. Foren dites precedides d’una ingesta considerable de ginebres, a altes hores de la matinada, abans de consumir l’acte. Hores d’ara Cirili està preoucupat buscant-ne alguna resta pels racons de la seva memòria. Tot en và, no les pot recordar. Sap que és inútil pregunta-li a Na Marina, doncs després de consumar l’acte es van separar a la sortida d’aquell bar de mala mort. A més Na Marina és un nom inventat per ell, pq no en recorda el nom verdader. Si es creuessin pel carrer tampoc no la reconeixeria, perquè la seva cara també se li ha diluït. I de fet, ¿qué estava pensant ara mateix, d’unes paraules? I aquest nom que li ronda pel cap ¿de qui és? ¿cirili? ¿quin cirili? ¿qui cony deu ser aquest Cirili?

What's going on- Marvi Gaye

Miracles- Pet Shop Boys

Soft as me- Saint Etienne

Aquest missatge és una cadena de la bona sort. Envia aquest missatge a 10 adreces i la teva sort es veurà augmentada en un 2% equivalent a l’actualització de la inflació per aquest any. Fa dos mesos un general Paraguaià va trencar la cadena de la bona sort i al sortir al carrer li va caure un piano de cua negre (la cua, les tecles eren blanques…) matant-lo a ell i a tota la seva familia: les seves 2 ties àvies coixes, la seva dona, la seva amant (la de la seva dona, no la del General, aquest només es dedicava als noiets de seminari), els seus 4 fills (dos d'ells bastards per part de mare, dels quals un guerxo) i la gata maula (maula per les seves sospitoses tendències sexuals, accentuades després de la operació d’esterilització). Només es va salvar el lloro Macario, que es va escapar volant, volant, emportant-se amb ell la gàbia on estava tancat.

Todo nos parece una mierda- Astrud

En el Hospital- Alaska y los Pegamoides

Aquí tens les cadenes, fes el que vulguis amb elles, va dir Natàlia, estirada damunt el llit…fes el que vulguis amb mi, soc tota teva, va insistir…Van ser les darreres paraules comprensibles que se li van sentit mai…

America's not the world- Morrissey

Despres d'aquesta matisada oda d'amor de Mozzer a USAmerica, una cosa més seca, angulosa, crua, melòdica si, pero raw like sushi també...

Matinee- Franz Ferdinand

Doorbells- White stripes

Jardi del manicomi, punt sis camp 99.8 fm, avuí titulat cadenes: us heu parat a pensar en l’absurd que li deu semblar a un crio de 5 anys quan li diem quan surt del water ¿ja has estirat la cadena?. ¿cadena, quina cadena? Deu pensar…serà el botò, i en tot cas els apretaré, aquests grans estan tontos… pq avui en dia només es troben cisternes penjades del sostre amb cadenes i triangulet tirador en llocs on se’m fa dificil visualitzar un crio de 5 anys: bars de mala mort, gasolineres…En fi, igual que gesticular-li una telefonada fent rodar l’index en una imaginària roda de números: no els ha vist funcionar mai aquests telèfons…¿I la frase "i aixó quant és en pessetes?"? que son les pessetes papa?… Ai fill meu, si t'expliques les coses que he arribat a fer per això que es deien pessetes...

Surfistes en camera lenta- Joan Antoni Oliver

Senyors, fins la propera, cuidin de les seves més perverses tentacions com si fossin fràgils animalons de companyia, perquè el dia de demà, quan ja no les poguem portar a la pràctica, quan ja no hi poguem caure, seran elles les que ens recordaran temps millors…

Tardor 2005, 21 de setembre

INTRODUCCIÓ

Filth McNasty- New york ska jazz

Estimats tots, benvinguts a la primera edició després de un any i pico del jardi del manicomi. Com sempre al 99.8 FM, a Punt Sis Camp. Trobareu damunt les cadires unes fotocopies amb el programa del curs i una mica de bibliografia, com per fer una mica d’introducció del que anirem veient durant aquesta nova temporada. Es per aquesta i no pas per cap altre raó, que a aquesta primera edició li posarem el títol de cometes "INTRODUCCIÓ" cometes. Au, i amb aixó ja hem fet la primera parrafada.

Peter Sellers Wedding- Ernesto Ronchel

A veure, com deiem, estimats tots, refresquem una mica els conceptes del que és el programa, per tots aquells que us l'heu perdut durant els darrers anys. Perquè heu estat de viatge per llunyanes terres, gaudint d’experiències novedoses, fent entranyables coneixences, parlant estrambòtics idiomes, o pedalant amb curioses bicicletes. I també per la resta, pobres i simples mortals, que només heu estat treballant, o estudiant, o simplement passant el rato, a tots vosaltres en definitiva, sabeu que, dos punts:

California Girls- Beach Boys

Aquí al jardí del manicomi posarem música, sweet music, que deia el Marley, si tinguessim una rosa dels vents de la música hi posariem (de nord a sud) des de standars americans dels 50’s fins a down tempo, i d’est a oest, des de els càlids i tristos ritmes de les saudades brasilenyes fins el despreoucupat pop 60’s nòrdic. En fi, qualsevol cançó que em sembli prou entretinguda o emocionant

In my lonely room- Martha revees and the vandellas

I aquí al jardí del Manicomi, també direm extravagàncies vàries, porsupuesto que si, car heu de saber estimats tots, que l’estulticia en aquest mon és, no ja infinita, sinó més encara: repetida, es a dir patida dos vegades. I com a tal patiment ha de ser denunciat i derrotat, i en el cas de no poder-la vencer, actuarem tal com diu el vell refrany: si no pots vencer-los, uneix-t’hi. Així que, convençuts ja de principi de la dificultat de vencer l’estulticia, us avancem que de vegades ens hi unirem, i que per tant, estimatats tots, la estulticia serà dita aquí al jardí del manicomi.

Mundo sereno- Juli Bustamente

Que bonica i optimista és aquesta cançó, quin sentiment de visca la vida!, i quina frase tan encertada "¿qué si estoy loco? Por supuesto que si, estoy loco por ti, y por tu amiga tambien… "

Brown eyed girl- Van Morrison

Stax Motion- Ernesto Ronchel

Amor amargo- Bruno Lomas

Pujava l’altre dia en moto pel passeig, devien ser prop de les 8, i vaig veure una coses que em van impressionar: una parella fent-se un petó. ¿Sorprenent? Preguntareu. Si, perquè no era un simple petó, era un morreig atornillat, un apassionat tocament de carns, una inclinació d’uns 55º respecte la vertical, una cadenciosa dinàmica avant i enrera, i en definitiva, una total alienació del lloc (el passeig) i el moment (les 8 del vespre d’un dilluns). ¿Sorprenent? Tornareu a preguntar, impertinents. Si, perquè no eren una parella de joves. Eren un home i una dona que ratllaven la quarentena. I jo em vaig preguntar per a mi mateix, ¿d’on collons han tret tanta passió en aquestes edats? Perquè repassant repassant, no em veig a mi mateix fent aquestes demostracions en públic. ¿Vosaltres us hi veieu?, amb l’edat, ¿se’t buida el dipòsit d’apassionades demostracions públiques?, ¿és una buidada en sec, o es van espaiant poc a poc? ¿t’adones que la que estàs fent és la última? ¿ la celebres d’alguna manera especial, p.ex amb xampany o ja posats treien-te la roba?. Tot torbat i ple d’enveja, vaig parar la moto i els hi vaig plantejar tots aquests dubtes, ¿i sabeu el que em van contestar? ¡Que me n’anés a la p*** merda, ¡que els deixes en pau!, ¡que si no veia que estaven ocupats demostrant-se la passió que sentien….!

Y...Y...- Gelu

Dead- Tom Waits

Basta, rugosa i melancòlica cançó que parla de casaments equivocats: diu "sempre m’han dit: no deixis que un tonto et besi, ni et casis mai per amor". Per alguna raó (potser pel la cadència cansina, potser pel puntejat del trombó) em recorda a la cançó Moon Over Bourbon Street del 1r lp sol d’sting, una prova que fins i tot els genis poden evocar als mediocres. La cançó de l’Sting parla d’un vampir modern a la pobre i inundada ciutat de Nova Orleans.

Circus- Tom Waits

I feel like a child- Devendra Banhart

En una calaixera hi ha una capsa petita de fusta negre, com de caoba o així. La Maria la treu i l’obre amb una petita clau. De la capseta en surt d’un bot un enano petit, d’uns 3 o 4 cm, calb, lleig de cuidado, amb una cara de mala hòstia i en pilota picada. Entre volves de fum blau i rosa creix fins els 3 pams d’alçada, amb unes ungles dels peus negres i llargues i una erecció equina de pam i mig. Llavors la Maria ja s’ha tret tota la roba i està oberta de cames damunt el llit. Després, just s’ha acabat la contundent sessió de fornici, - perquè el enano te una potència sexual inusitada- el enano li diu amb la cara de mala hòstia que no ha perdut ni per un moment, ni durant els successius orgasmes: "M’has tret de la caixa, et concedeixo un desig". I la Maria li contesta, "Però si ja el saps, home, el de sempre, au, que tornis a la capsa que està arribant el meu marit"

Aquestes dues germanetes que venen ara canten d’una manera que em sembla inquietant, com si coneguessin sers desapareguts en misterioses circumstàncies durant altres vides, com si et poguessin clavar una maledicció per menys del canto d’un duro. No se, algo xungo, com la primera Bjork, la dels sugarcubes. Els requiebros vocals de les 2 germanetes cocorosie també em recorden de lluny la gran billy holiday.

2nd South- Cocorosie

Day in, day out- Billy Holiday

Estimats tots, res més, xapem la parada, segur que pel més fondo dels seus subconscients tenen temptacions lletjotes en les que a vegades volen caure: no es continguin, homes i dones de deu, no es continguin. Vinga, tots a caure-hi de 4 potes, que cualsevol dia les temptacions i tot el demés se les pot emportar una torreta mentre passegen prudentment per una vorera, o un cotxe tuneao mentre travessen un pas zebra amb el seu semàfor en verd.

Siau i salut.

Estiu 2001, juliol (ii)

MOMENTS DECISSIUS

Plan 10: the return of faceless humanoids- Dr Calypso

Senyors i senyores, estimats tots, benvinguts a aquesta edició dels deliris d’estiu, com sempre al 99.8 fm a Punt sis camp. I la pregunta del dia és: tots els moments d’una vida valen el mateix? Repetexo, tots-els-mo-ments-d’u-na-vi-da-va-len-el-ma-teix? En honor a aquesta pregunta l’edició d’avui es diu "moments decisius". El premi: estalviar-se els 60 tediosos minuts que seguiran.

Be my star- spring versus indurain

Perquè, a veure, posem que et mors als 90 anys. Hauràs viscut 90 anys*365dies/any*24 hores/dia*3600 segons/hora això fan un total de 2.838.240.000 segons. Tots seran part de la teva vida, ara, la història és ¿tots seran igual per tu?¿ te’ls estimaràs a tots ells igual? Quan et mors diuen que et passa la vida per davant, llavors, ¿t’hi passaran tots al complet, o només els més importants? Perquè si no t’hi passen tots, això vol dir que el temps no és constant, lineal, uniforme o com li vulguis dir. Vull dir que el temps ja no és una variable fixe exògena, sinó que depèn de cada un de naltrus! Collons! Que passa? Que cada un de naltrus hi pot fotre cullerada en això del transcorrer del temps? Pensava que era una cosa més seria! Quin escàndol! Amb la d’irresponsables i cutres que corren per aquí! Amb lo car que és el temps!!. La Roisin de Moloko diu clar i fort: el temps és ara. Let’s go petardeing!!

Time is now- moloko
No sucedera mas- Alpino+Alaska

Mmmm, Rato guai de petardeo xaxi, i és més:

Glamour Girl- Chicks on speed
Galletas- La Casa Azul

En nits quietes d’estiu, en cales recòndites, parelles de fet es toquen i exploren racons amagats dels seus cossos. I que us pensàveu, doncs? La humanitat ha anat tirant mal que bé precisament gràcies a aquestes ocasions. Ara bé, aneu a una d’aquestes cales, poseu-vos davant la parella i dieu-los hi "així, així, tal com ho feu és com la humanitat ha anat tirant...". A mi se’m va plantar un putu britànic d’aquest palo mentre estava ficat en els meus assumptes, i li vaig etzibar: You son of a bitch, fuck you, fucking bastard! Mind your fucking bussines: I’m trying to fuck myself!. Però els crits van desvetllar de la semi-inconsciència la noia que tenia sota, i confosa ella, va fugir cala enllà, tropeçant amb altres parelles ficades en idèntics menesters que llençaven similars invectives en els mes diversos idiomes, deixant-me com a únic record unes calces roges com els seus ulls, uns records confosos i la companyia atònita d’un britànic amb qui més tard vaig compartir unes vigoroses sessions de copes. Me cago en el amor!

Me cago en el amor- Tonino Carotone
Mambo Italiano- Renato Carosone
Volare- Domenico Modugno
Tu vuo far l’americano- Renato Carosone
Al di la- Luciano Tajoli

E un mondo dificile E vita intensa, felicita a momenti, e futuro incerto, il fuoco, il acua, e nuestra picola vita, e nuestro grande cuore...

Buenu , este..., teníem preparada l’habitual secció de cocktails per avui amb el cosmopolitan però el temps se’ns ha anat en xàxara inútil, i tal, i buenu, farem un ràpid canvi de plans i avui parlarem del xampú (també coneguda com clara a la capital): Agafem una estrella el més gelada possible amb una ma, i amb l’altre un obridor, fem palanca, obrim una llauna de kas llimona i ho ajuntem tot en una gran gerra, si pot ser treta del congelador, cuidant d’abocar només la escuma justa, més aviat poca però sense arribar a gens. Xecs, hem de xapar, el veí de programa següent comença a picar violentament a la porta de l’estudi...Caiguin, sisplau, en les seves més fosques temptacions abans no hi caigui algú altre i es quedin sense poder pecar, condemnats així a gaudir de la monotonia celestial per tota la eterna eternitat, Au revoire!

Estiu 2001, juliol

FINESTRES

Benvinguts, estimats, a la tercera edició de la temporada 01 dels Deliris d’estiu. Amb la onada de calor que ens assola, 2 instruments 2, es fan necessaris per sobreviure amb certa dignitat, a saber: aire condicionat, i si no és el cas, com en mi humilde morada, una enorme finestra oberta de bat a bat. A aquest impressionat avenç tecnològic volem dedicar aquesta edició que per aquest motiu i cap altre porta el subtil nom de "finestres". Finestres per que passi la fresca, per veure -si som prou amunt- les muntanyes de Prades amb els seus repetidors de La Mussara, o la línia de la costa. Finestres per guaitar les noies que passegen lleugeres de roba elles, (visca! Visca! I encara Visca!). Finestres per veure com els nostres estimats visitants del civilitzat nord prenen el sol fins enrogir, passegen, consumeixen litres del nostre llegat a l’univers en matèria de cocktels: la sangria, s’emborratxen, criden a altes hores de la matinada, es pixen damunt els nostres cotxes, alguns hi vomiten i finalment, com les cucaratxes, cauen en rodó. Finestres que hem de tenir obertes perquè passi la fresca, i amb ella tot aquest panorama estival.

Jordu- Stan Getz
Soul Bossa Nova- Quincy Jones

99,8 FM Punt sis Ràdio, Deliris d’Estiu. Edició "finestres" Principis de juliol. Tema del dia: sol, calor, platja, vacances, oci, dies llargs, vida a l’aire lliure, brevetat en els vestits, vida nocturna, embussos a la costa, més calor, gent a la platja, pretemporada de futbol, camping-camping, excursions amb bici, xafogor, operació retorn. Benaurats els que puguin combinar aquests elements en la forma adequada, perquè d’ells serà l’estiu perfecte. Per a la resta, entre els que m’incloc, 2 enormes i pacients pedres.

La increïble travesía de puerto hurraco a la cueva del dr.freud- Dr. Calypso
Love is…1968- Beaumont

Per exemple i seguint amb el tema: tots estaríem d’acord amb aquesta combinació: sol+platja+llèpola companya del sexe desitjat+lloc solitari. Per aquesta combinació cal tenir molta sort o molta pasta. (penso en un hotel a Bora-Bora on les habitacions són cabanes individuals de fusta plantades sobre un mar blau turquesa en platges d’arena blanca…En aquestes alçades de la meva vida ja sé que només ho veuré en fotos).

Back in town- Jay jay johanson

L’altre extrem seria un honrat pare de família "obligat" a passar l’estiu a l’apartament de la costa perquè dona i fills puguin gaudir de la platja en companyia de masses d’holandesos borratxos. Aixecant-se a les 7 per anar a currar mentre la resta fa vacances i dormint amb les finestres obertes per on es cola la música que la família de l’apartament de davant (tots amb aparent sordesa crònica a jutjar pels crits amb que es dirigeixen els uns als altres). "La Bomba" és l’èxit que el nostre home haurà de sentir una i altra vegada a un volum inmisericòrde fins les 2 de la matinada, moment en que sortirà al balcó per demanar tímidament que baixin la música (el veí és un home de pes i alçada respectables, agressiu segons sembla pels crits).

Viva la Muerte- Maria Napoleón

Posem que la calor, una nit qualsevol, augmenta només una miqueta, posem que mig grau. Posem que aquest mig grau sigui pel nostre home, el límit entre un comportament raonable i un de demencial. Posem que aquesta nit els dos veïns es criden i s’insulten, es citen al mig del carrer, s’hostien, i el cridaner li fot una tal somanta de pals al nostre home, que el deix morat i humiliat privada i públicament.

Posem que jo odio profundament els veïns de davant de casa meva.

What the world needs now is love- Burt Bachara and the Posies
Easy Comes easy goes- rebeca Tornqvist
Girl in SnowMobile- Barry Gemso Experience

En fi estimats, passem a coses més reconfortants,… Que tal la secció de coktails? Avui tractarem el tema ginebra amb el gin-fizz. Una mica d’erudició pelma i bla bla bla, com sempre treta de la nostre bíblia particular en el tema l’Ian Wisniewski: Beguda d'origen holandès, que els soldats anglesos van portar a casa, després d'una d’aquestes guerres que acostumen a tenir els amics britànics. Degut al seu èxit, els anglesos van acabar fabricant-la i millorant el producte (com sens dubte acabarà passant amb la nostre sangria)

Tomorrow’s worls- Él (per sota)

La ginebra no és res més que alcohol neutre (no és poca cosa tampoc), aromatitzat amb olis essencials, o amb el producte de la destil·lació del suc de certes plantes macerades. No requereix cap mena d'envelliment, ja que s'envasa tot just després de destil·lar.
Conegudes mundialment només hi han dos ginebres, l'holandesa i l'anglesa. Els holandesos creuen que la ginebra produïda segons els seu mètode, és bona pels ronyons. Els anglesos, sempre més directes i sense coartades, simplement s’hi emborratxen…. I un humil consell, home, si ens hem de posar en el tema, millor que ens hi posem bé: oblidem-nos de Larios i similars i anem al gra, personalment tant Gordons, com Pim’s com Bombay estan guay. La Bombay Saphyre amb el seu color blavós es xaxi (¿?). A Menorca també en fan una de molt curiosa, però potser millor fotre-se la sola que combinada perquè és molt gustosa (una mica com passa amb el Jack Daniels que em sembla que combinar-lo amb res que no siguin 2 gels és desaprofitar-lo). En fi al tajo del GIN FIZZ.

INGREDIENTS
2 cullerades i mitja de ginebra
el suc d'una llimona
1 culleradeta de sucre
1 clara d'ou (opcional, penseu en que fareu amb la gema que us sobri)
uns glaçons de gel
aigua amb gas

PREPARACIÓ
Poseu en una coctelera la ginebra, el suc de la llimona i el sucre, i afegiu la clara si us decidiu (llavors us quedarà més espumós). Sacsegeu bé. Poseu en un got dels de whisky uns glaçons i aboqueu-hi la barreja. Afegiu al got l'aigua amb gas, baixeu la llum, poseu la música adequada . Jo, un matí com aquest, em decidiria per:

Mad abaout you- de Hooverphonic,

amb el seu crit desesperat d’atenció i tota la llista de coses que la cantant està disposada a fer per amor….cançó emocionalment intensa, si senyor.

Però se’m acudeixen algunes coses noves que afegiria a la llista: postures, jocs, vestimentes, gadgets…en fi coses meves.

No res, senyors, xapem el xiringuitu d’una nova i com sempre prescindible edició dels Deliris, avui més prescindible si cap. Mirant enrera d’aquesta hora m’adono de la terrible oportunitat d’estar callats que hem deixat escapar…Talent i distracció? Com diu un conegut meu, busqueu-los a la paperera, no aquí. Cuidin de les seves més perverses temptacions, cuidin-les, qualsevol dia ja ni els vindrà de gust de caure-hi, i llavors que? El més calent serà a l’aigüera…

Estiu 2004, juny

ELS FARSANTS

Els farsants s’obren pas a cops de colze entre la multitud. Els podeu reconèixer pel seu posat greu i responsable. Els farsants cuiden que res no pertorbi la inestable pau social: ja sabeu que amb les coses de menjar no s’hi juga. En el seu honor i en el de ningú mes aquesta edició dels Deliris primaverals es diu "Els Farsants".

With everything to loose- Style Council
Mr red eyes- Beautiful South

Els farsants s’obren pas a cops de colze entre la multitud. Amb les seves ulleres de sol dominen la situació com buitres carronyers fent vols circulars a milers de metres d’alçada. No els intenteu reconèixer pel vestit, no, no ho féssiu mai…com agressius camaleons de presa canvien la seva pell adaptant-la a l’entorn. Gireu-vos, gireu-vos lentament a la vostre esquerra…aha, mocassins de pell, xinos estripats curosament, una senzilla camiseta negre i… ulleres de sol. I més enllà? Dissimuladament, samarreta imperi, tatuatges a l’avantbraç, xandall de la mili i… ulleres de sol. Els farsants son molt bons en la seva feina, ningú no sap si ho són o no, per això cal anar tan alerta. (com dieu? Que els camaleons no us semblen animalons agressius? Pregunteu-ho, pregunteu-ho a les mosques…)

Flamboyant- Pet Shop Boys
Finisterre- Saint Ettienne
Vacaciones- Berlanga

Els farsants s’obren pas a cops de colze entre la multitud, i a les nits recolzen els seus colzes a les barres dels bars de copes en un angle de 45 graus. Miren escrutadors a dreta i esquerra buscant que els ofereix la concurrència. Els farsants prefereixen les corbes sinuoses, les noies dansant amb els braços alçats, les aixelles a l’aire i el cap cot, absortes en la música, amb la cabellera cobrint-los la cara. Els farsants fan girar displicents els gels de la copa, tornen a mirar a esquerra i dreta, senten la música però rarament escolten les paraules, i arribat el moment oloren l’ambient. Molts farsants es treuen els anells un cop l’olor que busquen omple els seus pulmons i la seva voracitat. Altres farsants els deixen a casa. Els farsants, amb el pulmons i la voracitat plena i els anells fora es mouen amb els ulls fits i les aletes nasals afilades. Guardeu-vos, Guardeu-vos molt dels farsants en moviment!.

Loosing my religion- REM
Even Though (The One Before The Last)- Gigolo Aunts
At least that's what you said- Wilco

La penúltima. Aquesta és la d’abans de l’última: qui pot culpar una anima per desitjar quan la nit sembla negre? Es pregunten els Gigolo Aunts: pur preciosisme retòric, diem des d’aquí, ni mes ni menys que el d’aquí. Avui xapem amb les afiladíssimes guitarres de Wilco, tallants com navalles d’afaitar amb les que algú s’ha fet sang rasurant-se per donar més plaer a l’estimat. Sang i plaer, sens dubte una combinació perillosa… Però al cap del carrer, perquè saltem els humans ponts lligats amb cordes? Perquè escalem afiladíssimes glaceres amb grampons (tant tallants com les navalles d’abans)? Perquè comprem cotxes i motos que arriben als 200? Superar límits sol donar plaer, excedir-los de vegades porta sang. Límit, sang i plaer: tres variables per a una equació, la equació de la vida o potser la de la mort. Que cadascú hi posi els seus factors de ponderació, fins i tot els farsants de colzes afilats. I ara, senyors, fins la propera. Cuidin de les seves més perverses temptacions com si fossin fràgils animalons de companyia, perquè el dia de demà, quan ja no les puguem portar a la pràctica, quan ja no hi puguem caure, seran elles les que ens recordaran temps millors…

Primavera 2004, març

PASSIÓ CONTINGUDA

A cavall entre la continguda pasió i el tedi més ocre comencem aquesta nova edició dels deliris. "Passió continguda",mmm… sssi, sembla un bon títol per avui, si…, definitivament "passió continguda. "Passió continguda" per l’esperança de coses noves i excitants, i el "tedi mes ocre" per les coses que sabem que vindran segur i ens aborriran: Bring it on!!!, faci’s la llum, així en el present com en l’avenir…Bring it on

Bring on the night- Sting

Eren quatre o cinc noies la mar de trempades, que dançaven langidament al so de ritmes continguts. Movien els seus cossos de manera que no hi havia dubte de les intencions que amagaven aquells moviments. Sinuosos? Incitants? Sudorosos? Al Bernet, en veure-les dançar li va venir una imatge d’habitació fosca amb la moqueta barata enganxifosa. Més tard, a la matinada, es van separar a la vora d’un semàfor, cadascú per la seva banda, elles contant encara els bitllets.

The look of love- Burt Bachara
All the working girls- Pernice Brothers

I si, es cert, de nits els pots sentir somicar: son els que estan sols. Quan condueixes de nit, condueixes més ràpid. Potser és per no sentir-los, als que estan sols. Però has de tenir un do especial, has de tenir una orella molt fina.

Un actor mejicano- La Buena Vida

Amb una consistent incoherencia avancem en aquesta edició d’avuí. Amb vacilant fermesa fem camí, escoltem cançons i diem coses. Les coses que diem no tenen massa sentit, però les cançons…ai les cançons! algunes són tan meravelloses que fan empalidir.
Visquin les cançons d’arrebatadora intensitat!
Visquin les cançons de sensibilitat accelerada!!

Ven esta noche- Primordiales
Tinku Man- Cool Jerks
Basta ya- Flechazos

Es desesperançador esperar per a res. Desgraciadament ja la semàntica d’"esperar" denota incertesa. Bonica paraula…que seria de la nostre evolució sense el nostre amic, el Sr. Interrogant?

Sapori di sale- Gino Paoli
Sapore di mare- Tonino Carotone
Gianni Bugno Wheels (TRAMWAY)

Quan falten menys de deu minuts per xapar, ja fa una estoneta que ens hem instalat en aquesta còmoda i disciplent situació de contemplar coses boniques sense més, sense comprometren’s, engullits per l’estètica, l’aparença i la fàcil complaença, però en fi, això és el que hi ha. Alguns exemples d’aquesta insulsa parrafada poden ser:

conversazione (MALABELLA)
metti una sera a cena (MALABELLA)