Tardor 2005, 26 d’octubre
Back to Clasics
Menina Moça- Stan Getz
Amics, benvinguts a una nova edició del Jardi del Manicomi, al 99.8 FM, Punt sis camp.
Senyors la cosa esta xunga: El President està per tancar-lo amb nosaltres aquí al Jardi del Manicomi, els nostres polítics, seguint la consigna de "follow the leader", l’imiten sense excepció, descarats ells. l’Estatut partirà el Regne d’Espanya en 17 troços, això diuen. La directiva del club avança impertorbable cagada rera cagada, les guerrilles civils s’estenen per doquier, arribant fins a la blogosfera.
Davant aquest panorama tan catastrofista aquí al Jardí del Manicòmi hem optat per a seguir la màxima que diu "En tiempos de desazon, no hacer mudanza" que traduït del castellano viejo vol dir: quieto to’ qijqui que ‘ta la cosa mu xunga. Aquesta bonica màxima l’hem interpretada per a la edició d’avuí amb el següent títol: Back to Classics. I ja posats ens hem preguntat a nosaltres mateixos ¿quin collons de música hi pot lligar amb aquest títol? La resposta: buscarem solaz i reposo amb el classics de ayer y anteayer, del palo 50’s standards, jazz, bossa i soul.
Bon profit!
Samba da Rosa- Vinicius de Moraes i Toquinho
En la meva modesta opinió, si hi ha una canço que reflexi l’estat de felicitat ideal, és aquesta que sentirem ara, fins i tot per davant de la noia d’ipanema, (que encara esta viva i guapíssima a la seva edat segons vaig llegir). La noi d’ipanema l’ha cantat tanta gent que quasi se t’empana al cap. Estas a la sala d’espera del dentista i alli sona, amb la vomitiva versió aviolinada, perpetrada per la Royal Philarmonic Orchestra, i penses ¿a quin inmens capullo se l’hauria d’empalar amb un Airbus A110 calentat al rojo vivo?. No, jo personalment prefereixo aquesta "Tarde em Itapoá", i en particular amb aquesta versió dels mítics concerts "en viu a l’estudi" del café La Fusa de Buenos Aires. Com diu Vinicius:
"tarde en Itapoá es una curiosa canción, la hicimos Toquinho y yo en una tarde de total vagabundaje por esta maravillosa playa de Bahía, que ya fue celebrada por el gran Caymmi en una cancion inmortal que ustedes probablemente conoceran. Es una cancion que habla de un dia, de una tarde en que paseamos Toquinho y yo por esta playa en shortes de baño, chupando una cachaçita, si, a veces beviendo una agua de coco y despues, con la mirada perdida en el encuentro de cielo y mar, bien despacito …. parece que sentimos toda la tierra rodar"
Tota una declaració de principis.
Tarde em Itapoá- Vinicius de Moraes i Toquinho
Dynasty- Stan Getz
Happy little sunbeam- Chet Baker
Veient la foto del disc, diriem que quan li van fer, ja havia estrenat la dentadura postissa. Va ser una matinada, quan un cambrer va entrar a la habitació i es va trobar el pobre Chet Baker demacrat per terra, amb la boca partida. Un accident de treball, van dir. En realitat es veu que feia temps tenia problemes de liquidesa per afrontar l’endeutament a curt de proveidors. De proveidors de drogues, vull dir. Ara bé, amb la dentadura postissa nova, ja veieu, va seguir tocant la trompeta de collons.
Sweet Lorraine- Chet Baker
I wanna be loved by you- Marilyn Monroe
On the Sunny Side of Street- Frank Sinatra
Destination Moon- Dinah Washington
Ehem, per dir algo, recordeu que a internet hi ha penjades totes les edicions del Jardi del Manicomi, a eljardidelmanicomi.blogspot.com, o entrant per Puntsiscamp.com a la pestanya d’enllaços. Hi trobareu totes les cançons que han sonat i a més com regal de la casa hi podeu postejar tots els vomitius insults que us passin per les vostres ments espatllades. No hi ha censures. També podeu postejar les vostres peticions, que seran puntual i degudament passades pel forro dels guibols.
Mad about the boy- Dinah Washington 1
A taste of honey- Lena Lorne 7
Senyors, després d’aquestes desgarradores i tristíssimes històries d’amor desesperat ha arribat el moment d’agraïr al creador omnipotent poder sentir les petites joies que venen ara: Tots genuflexos abans de començar a ballar en quant sonin aquesta im-pre-sio-nant col·lecció de meravelles: Fins i tot ofegats en dos pams de merda hi ha moments que el cel s’obre!
Lay this bourdon down- Mary Love
Baby Love- Diana Ross & the Supremes
Heat Wawe- Martha Reeves & the Vandellas
Mother Dear- Diana Ross & the Supremes
In my Lonely Room- Martha Reeves & the Vandellas
Baby Do the Philly Dog- Olympics
Buf, i per recuperar-se del subidon, un piquito per desenganxar-se mes de trankis.
Make me Yours- Betty Swann
Everything is good about you- Diana Ross & the Supremes
Això de posar clàssics està molt bé, vesteix molt, no? com d’enteradillo enrrotllat, no? el que passa que té un problema, les cançons aquestes no van més enllà dels 2 minuts, i quan et descuides, zas, ja has d’entrar la següent. Així que no et pots distreure tant llegint revistes de noies rialleres amb poca roba. Nxt, nxt…la pròxima setmana tota de rock progressiu dels 70’s: cançons de 10 minuts i a cascar-la.
Laughing Boy- Mary Welles
I per na’xapant, el consell de sempre: en la mesura que pogueu, passegeu-vos pel cantó fosc de les vostres més profundes tentacions, caieu-hi, tan li fa si de quatre grapes, fent el missionero, o en la vostra postura preferida. Altrament us pot passar que un bon dia , hops! Les vostres més fosques tentacions han desaparegut de sobte, gone, desvanesidas, així plof!. I aleshores, ¿què?, ¿com hi caureu?. Feina feta no hi ha destorb, senyors....En fi, aquí sempre hi ha hagut poc peix, poc talent, poca xixa, però la poca que hi pogués haver ara si que l’hem venut tota
Tardor 2005, 19 d’octubre
Bellesa i/o Horror
Queen of the reich- Queensryche
Benvinguts o ben trobats. Això es el Jardí del Manicomi, 99,8 FM Punt sis camp. Per a l’edició d’avui no ens hem volgut arriscar amb un titol rotllo "el cel s’ens cau a sobre" per haver-lo de retirar bochornosament de la circulació i ens quedem amb "Bellesa i/o Horror", ja discutirem perquè mes tard. Això que sona és Quensryche, un grup que no havia escoltat mai fins fa uns dies, però vaig dir que els posaria por mih cohone, i aquí estan…. Rotllo Tranky no sona, no.
Christine- House of love
Cristina, encara vens cap a mi, encara em parles, i el nen plora…Cristina ¿què cony vol dir tot això? (això ho pregunto jo, no el cantant)
This charming man- The Smiths
When the leader runs smooth on the passanger seat…Quan la pell rellisca suaument en el seient del cotxe…I jo llenço una pregunta al mon, com al qui llença els pantalons al mon. I és la següent: fins a quina edat es pot fer servir el seient del cotxe per a rituals d’aparellament? Fins quan podem fer el contorsionista? Fins quan topar de cul amb una i altre palanca? ¿És lícit per a sentir-se mes jove, el tancar-se una fosca nit en un cotxe aparcat a un descampat clandestí, mentre un cangur pagat a preu de camell s’encarrega del trio d’angelets de 8, 6 i 4 anys al xalet amb vistes al mar? Naturalment tot té un límit, i tampoc cal exagerar: no agafaríem mai el petit Audi TT coupé, sinó el Porsche Cayenne…en segons quines edats les ernies ja no perdonen.
Surfistes a camera lenta- Joan Miquel Oliver
Fe d’errates. En els dos darrers programes he posat a l’amic Oliver, el problema és que li vaig canviar el nom, li vaig dir Joan Antoni (esta dit i escrit, ho podeu comprovar a eljardidelmanicomi.blogspot.com) i es diu Joan Miquel, i a més l’altre dia vaig descobrir que col·labora al programa del Grasset…pulucual el posarem per 3r cop consecutiu, buenu, per això i perquè es molt bo.
La mujer que mordio un piano- Joan Miquel Oliver
Billy Butock’s Requiem- Scarlett’s Well
Milky Bottle Simphony- Saint Etienne
Deien uns que "cuando el hambre entra por la puerta el amor salta por la ventana". En aquest cas el que entra per la finestra són les primeres clarors del dia que tènues, il·luminen la silueta nua i dormida de la Laia. I s’acaben reflectint als ulls tendrament enamorats de Ramon.
Laia i Ramon.
Ramon enamorat, Laia estimada,
Ramon comprant rams de roses, ballant un claqué,
Ramon clavant-se una Margarida a la solapa…
Laia, Laia, Laia, dolçament adormida, llavis de clavell, carn encara calenta…
"¿quan tornarem a jugar, Laia, quan ens tornarem a tocar?".
Ramon, vestint-se somrient,
"Laia estimada, dorm,
dorm encara, que jo vaig a treballar".
Ramon enamorat, li besa la galta...
"fins demà".
I Laia desvetllada
"tanca la porta quan marxis, i deixa els calés al tocador. Si vols que ens tornem a veure, agafa una targeta amb el meu número, i truca’m, provaré de fer-te un foradet, encara que no et puc assegurar res, la gent va molt calenta…"
Laia, Laia estimada…demà ja hauré cobrat.
Més petits poemes d’amor comercial aquí, al Jardí del Manicomi.
Stars above us- Saint Etienne
Dear Diary- Roisin Murphy
Febres grogues assalten desprevinguts vianants en foscos carrerons. El conseller de sanitat ha organitzat patrulles de veïns.
Straight up- Brian Setzer Orchestra
Where have you been- Gene Vincent
Oh senyor, perdoneu-nos perquè hem pecat. Molt i amb vertader deler. Repetits cops, de l’indret i del revés, a quatre potes i drets. Sobris i ebris; de franc, amb visa o en efectiu. Hem pecat molt i ho hem fet sols i ho hem fet acompanyats. Ara bé, la qüestió és –em sembla a mi- ¿hem pecat per excés o per defecte?
Don’st you- Micah P. Hinson and the gospel of progress
Oh senyor, penitència dura que faci molt mal, penitència benefactora, penitència plaent…. Ara bé, la qüestió és –em sembla a mi- ¿quina penitència es necessita per compensar el pecat d’haver disfrutat de la penitència imposada?
Mes cançons de culpa cristiana, aquí, al Jardí del Manicomi…
My lady story- Antony and the Johnsons
L’edició d’avui s’ha dit "Bellesa i/o Horror" perquè de vegades sens coses tan boniques que penses que segur hi ha alguna cosa molt xunga dintre el tarro del tio que les ha tret. Al revés no passa tant, al menys a mi, de veure un desgavell de sang i vísceres i pensar, collons, tu, quanta bellesa hi ha amagada aquí… Encara que també passa, també. Un personatge del còmic de Sin City fotia assassinats sagnants i cantava música sacra d’una puresa celestial. Es veu que la bellesa i l’horror a vegades van junts. Tot això ve a cuento que he estat escoltant Antony and the Johnsons, i el que m’ha suggerit és una cosa "hermosa" (així en en castellà queda millor), una ració de bellesa a raig. Piano, veu i poca cosa més. Un pel afectada la veu, però prou simple i senzill tot plegat. Sense més artificis dels necessaris. I m’he imaginat tots els pensaments turmentosos i xungos dins el tarro d’aquest Antony, que surten en forma d’aquestes boniques cançons.
Bird Gurhl- Antony and the Johnsons
Apa nois, amb paciència i conformitat hem arribat al final. No hi ha mal que cent anys duri, van dir els ibers quan van veure el primer legionari romà. Aquesta edició del jardi del manicòmi ha estat molt mes curta que la romanització, per llarga que us hagi semblat a valtrus: han estat 60 minuts dels de tota la vida. Com sempre, Senyors, fins la propera, cuidin de les seves més perverses tentacions com si fossin entranyables tresors infantils, perquè el dia que ja no hi puguin caure, seran elles les que els recordaran temps millors…
Bellesa i/o Horror
Queen of the reich- Queensryche
Benvinguts o ben trobats. Això es el Jardí del Manicomi, 99,8 FM Punt sis camp. Per a l’edició d’avui no ens hem volgut arriscar amb un titol rotllo "el cel s’ens cau a sobre" per haver-lo de retirar bochornosament de la circulació i ens quedem amb "Bellesa i/o Horror", ja discutirem perquè mes tard. Això que sona és Quensryche, un grup que no havia escoltat mai fins fa uns dies, però vaig dir que els posaria por mih cohone, i aquí estan…. Rotllo Tranky no sona, no.
Christine- House of love
Cristina, encara vens cap a mi, encara em parles, i el nen plora…Cristina ¿què cony vol dir tot això? (això ho pregunto jo, no el cantant)
This charming man- The Smiths
When the leader runs smooth on the passanger seat…Quan la pell rellisca suaument en el seient del cotxe…I jo llenço una pregunta al mon, com al qui llença els pantalons al mon. I és la següent: fins a quina edat es pot fer servir el seient del cotxe per a rituals d’aparellament? Fins quan podem fer el contorsionista? Fins quan topar de cul amb una i altre palanca? ¿És lícit per a sentir-se mes jove, el tancar-se una fosca nit en un cotxe aparcat a un descampat clandestí, mentre un cangur pagat a preu de camell s’encarrega del trio d’angelets de 8, 6 i 4 anys al xalet amb vistes al mar? Naturalment tot té un límit, i tampoc cal exagerar: no agafaríem mai el petit Audi TT coupé, sinó el Porsche Cayenne…en segons quines edats les ernies ja no perdonen.
Surfistes a camera lenta- Joan Miquel Oliver
Fe d’errates. En els dos darrers programes he posat a l’amic Oliver, el problema és que li vaig canviar el nom, li vaig dir Joan Antoni (esta dit i escrit, ho podeu comprovar a eljardidelmanicomi.blogspot.com) i es diu Joan Miquel, i a més l’altre dia vaig descobrir que col·labora al programa del Grasset…pulucual el posarem per 3r cop consecutiu, buenu, per això i perquè es molt bo.
La mujer que mordio un piano- Joan Miquel Oliver
Billy Butock’s Requiem- Scarlett’s Well
Milky Bottle Simphony- Saint Etienne
Deien uns que "cuando el hambre entra por la puerta el amor salta por la ventana". En aquest cas el que entra per la finestra són les primeres clarors del dia que tènues, il·luminen la silueta nua i dormida de la Laia. I s’acaben reflectint als ulls tendrament enamorats de Ramon.
Laia i Ramon.
Ramon enamorat, Laia estimada,
Ramon comprant rams de roses, ballant un claqué,
Ramon clavant-se una Margarida a la solapa…
Laia, Laia, Laia, dolçament adormida, llavis de clavell, carn encara calenta…
"¿quan tornarem a jugar, Laia, quan ens tornarem a tocar?".
Ramon, vestint-se somrient,
"Laia estimada, dorm,
dorm encara, que jo vaig a treballar".
Ramon enamorat, li besa la galta...
"fins demà".
I Laia desvetllada
"tanca la porta quan marxis, i deixa els calés al tocador. Si vols que ens tornem a veure, agafa una targeta amb el meu número, i truca’m, provaré de fer-te un foradet, encara que no et puc assegurar res, la gent va molt calenta…"
Laia, Laia estimada…demà ja hauré cobrat.
Més petits poemes d’amor comercial aquí, al Jardí del Manicomi.
Stars above us- Saint Etienne
Dear Diary- Roisin Murphy
Febres grogues assalten desprevinguts vianants en foscos carrerons. El conseller de sanitat ha organitzat patrulles de veïns.
Straight up- Brian Setzer Orchestra
Where have you been- Gene Vincent
Oh senyor, perdoneu-nos perquè hem pecat. Molt i amb vertader deler. Repetits cops, de l’indret i del revés, a quatre potes i drets. Sobris i ebris; de franc, amb visa o en efectiu. Hem pecat molt i ho hem fet sols i ho hem fet acompanyats. Ara bé, la qüestió és –em sembla a mi- ¿hem pecat per excés o per defecte?
Don’st you- Micah P. Hinson and the gospel of progress
Oh senyor, penitència dura que faci molt mal, penitència benefactora, penitència plaent…. Ara bé, la qüestió és –em sembla a mi- ¿quina penitència es necessita per compensar el pecat d’haver disfrutat de la penitència imposada?
Mes cançons de culpa cristiana, aquí, al Jardí del Manicomi…
My lady story- Antony and the Johnsons
L’edició d’avui s’ha dit "Bellesa i/o Horror" perquè de vegades sens coses tan boniques que penses que segur hi ha alguna cosa molt xunga dintre el tarro del tio que les ha tret. Al revés no passa tant, al menys a mi, de veure un desgavell de sang i vísceres i pensar, collons, tu, quanta bellesa hi ha amagada aquí… Encara que també passa, també. Un personatge del còmic de Sin City fotia assassinats sagnants i cantava música sacra d’una puresa celestial. Es veu que la bellesa i l’horror a vegades van junts. Tot això ve a cuento que he estat escoltant Antony and the Johnsons, i el que m’ha suggerit és una cosa "hermosa" (així en en castellà queda millor), una ració de bellesa a raig. Piano, veu i poca cosa més. Un pel afectada la veu, però prou simple i senzill tot plegat. Sense més artificis dels necessaris. I m’he imaginat tots els pensaments turmentosos i xungos dins el tarro d’aquest Antony, que surten en forma d’aquestes boniques cançons.
Bird Gurhl- Antony and the Johnsons
Apa nois, amb paciència i conformitat hem arribat al final. No hi ha mal que cent anys duri, van dir els ibers quan van veure el primer legionari romà. Aquesta edició del jardi del manicòmi ha estat molt mes curta que la romanització, per llarga que us hagi semblat a valtrus: han estat 60 minuts dels de tota la vida. Com sempre, Senyors, fins la propera, cuidin de les seves més perverses tentacions com si fossin entranyables tresors infantils, perquè el dia que ja no hi puguin caure, seran elles les que els recordaran temps millors…
Tardor 2005, 12 d’octubre
Velles solucions per a nous problemes.
Nou problema: tota la vida, El jardí del manicomi ha estat només un programa de ràdio. Des de fa un temps és a més, una cosa penjada a internet. Problema: què fer amb la cosa aquesta de la internet quan el dia d’emissió cau en festiu i per tant no s’emet el programa de ràdio?
Vella solució: fer una xapussa, improvisar, amic, improvisar. Tirar pel camí del mig, posar un parxe. Ja se’ns acudirà alguna cosa, esperar fins l’últim moment…Tot aquest conjunt de solucions que la majoria tenim tan interioritzades des de la més tendra infantesa, des de que havíem de presentar un treball a l’escola, estudiant a la Uni fins 2 minuts abans de l’examen, enllestin la presentació mentre arrivem a la porta de la reunió…Catalonia is not different, i el Jardí del Manicomi tampoc. En el dia de la Hispanitat, declarem solemnement que tots formem part de Una Gran Xapussa.
I doncs, que fem?
Evident amic, vendre la casa i anar a lloguer, es a dir penjar aquestes quatre ratlles per sortir del pas. I a més podeu escoltar una bona selecció musical tot el dia a Punt 6 camp al 99.8 de la FM, o també a Punt6cam.com. Podeu felicitar a totes les Pilars (com mon àvia que escolta fidelment el programa per la ràdio encara que segur que no llegirà això per internet). Podeu anar a la platja a veure la pluja que caurà. Podeu passar un apassionant dinar familiar…
Vago com soc, em guardo pel proper pugrama vertader algunes cançons que durant aquests darrers dies havia decidit posar aquesta edició. En set dies les podreu escoltar (o llegir). Així que aquí van algunes cançons que NO havia decidit de posar (i per tant s’hauran d’esperar una temporadeta a la nevera fins el proper passi):
So tell the girls I'm back in town- Jay Jay Johanson
O l’art de fondre el sentimentalisme afectat crooner dels 50’s amb samplers i noves tecnologies
the air that surrounds us- Le Futur Pompiste
O l’art de construir una cançó pop sense més: bonica.
Memories of love- Future Bible Heroes
O l’art d’organitzar un crucigrama en una cançó.
À Hélène- Les Très Bien Ensemble
O l’art del mimetisme (d’un temps –60’s–, d’un pais –França- ).
Never Be The Same- The Zephyrs
O com fer música clàssica de manual.
Tout Sera Comme Avant- Dominique A
O l’art de retornar a la infantesa als 35 anys.
Totes elles (excepte la primera i la última) comparteixen una cosa: són tan boniques d’escoltar com avorrit és la resta del disc.
I en fi senyors, no em puc resistir a despedir aquesta edició del Jardí del Manicomi, que realment no ha existit mai, com si hagués existit en realitat:
Tots tenim fosques temptacions, amagades ganes de fer “allò”. Tan ben entrenats com estem en la repressió (son mil·lenis de civilització i molts anys d’educació), ens sortim prou bé enterrant-les en algun lloc profund i tranquil. Però de vegades retornen a la superfície com Tsunamis personals. Senyors, caiguin en les seves respectives temptacions, potser s’estalviaran violentes inundacions en les seves vides…
Siau i salut.
Velles solucions per a nous problemes.
Nou problema: tota la vida, El jardí del manicomi ha estat només un programa de ràdio. Des de fa un temps és a més, una cosa penjada a internet. Problema: què fer amb la cosa aquesta de la internet quan el dia d’emissió cau en festiu i per tant no s’emet el programa de ràdio?
Vella solució: fer una xapussa, improvisar, amic, improvisar. Tirar pel camí del mig, posar un parxe. Ja se’ns acudirà alguna cosa, esperar fins l’últim moment…Tot aquest conjunt de solucions que la majoria tenim tan interioritzades des de la més tendra infantesa, des de que havíem de presentar un treball a l’escola, estudiant a la Uni fins 2 minuts abans de l’examen, enllestin la presentació mentre arrivem a la porta de la reunió…Catalonia is not different, i el Jardí del Manicomi tampoc. En el dia de la Hispanitat, declarem solemnement que tots formem part de Una Gran Xapussa.
I doncs, que fem?
Evident amic, vendre la casa i anar a lloguer, es a dir penjar aquestes quatre ratlles per sortir del pas. I a més podeu escoltar una bona selecció musical tot el dia a Punt 6 camp al 99.8 de la FM, o també a Punt6cam.com. Podeu felicitar a totes les Pilars (com mon àvia que escolta fidelment el programa per la ràdio encara que segur que no llegirà això per internet). Podeu anar a la platja a veure la pluja que caurà. Podeu passar un apassionant dinar familiar…
Vago com soc, em guardo pel proper pugrama vertader algunes cançons que durant aquests darrers dies havia decidit posar aquesta edició. En set dies les podreu escoltar (o llegir). Així que aquí van algunes cançons que NO havia decidit de posar (i per tant s’hauran d’esperar una temporadeta a la nevera fins el proper passi):
So tell the girls I'm back in town- Jay Jay Johanson
O l’art de fondre el sentimentalisme afectat crooner dels 50’s amb samplers i noves tecnologies
the air that surrounds us- Le Futur Pompiste
O l’art de construir una cançó pop sense més: bonica.
Memories of love- Future Bible Heroes
O l’art d’organitzar un crucigrama en una cançó.
À Hélène- Les Très Bien Ensemble
O l’art del mimetisme (d’un temps –60’s–, d’un pais –França- ).
Never Be The Same- The Zephyrs
O com fer música clàssica de manual.
Tout Sera Comme Avant- Dominique A
O l’art de retornar a la infantesa als 35 anys.
Totes elles (excepte la primera i la última) comparteixen una cosa: són tan boniques d’escoltar com avorrit és la resta del disc.
I en fi senyors, no em puc resistir a despedir aquesta edició del Jardí del Manicomi, que realment no ha existit mai, com si hagués existit en realitat:
Tots tenim fosques temptacions, amagades ganes de fer “allò”. Tan ben entrenats com estem en la repressió (son mil·lenis de civilització i molts anys d’educació), ens sortim prou bé enterrant-les en algun lloc profund i tranquil. Però de vegades retornen a la superfície com Tsunamis personals. Senyors, caiguin en les seves respectives temptacions, potser s’estalviaran violentes inundacions en les seves vides…
Siau i salut.
Tardor 2005, 5 d’octubre
RADIO POP MUSIK
Filth McNasty- New york ska jazz
Benvinguts i Bentrobats. Punt sis camp, 99.8 FM El Jardi del Manicomi. El cas és que aquests dies vaig amb l’autostima un pel castigada ¿Perquè? Ves tu a saber: l’últim empat del Barça, la desaparició dels generosos escots del carrer amb canvi de temps (d’això ja en farem el seu corresponent monogràfic) o potser haver-me d’enterar per ràdio que Espanya s’ha desintegrat!!! ¡ I JO SENSE SABER-HO!. En fi, el cas és que amb els ànimos que porto no em veig capaç de divagar sobre divagacions, aixi que divagarem sobre música. Al tantu que no dic que avui no sentiu cap estupidesa, ¿eh? sinó que en tot cas sentireu estupideses sobre música. És per això que l’edició d’avui es diu "RADIO POP MUSIK".
Breath- Tele Pop Musik
Per cert i parlant de música. Ja en temporades passades em van arribar queixes (en forma de ratllades al cotxe i pintades al meu portal, ja se que la audiència és molt expressiva peró no cal tant…) perquè no deia per antena el nom de les cançons que sonaven. Per solucionar-ho sabeu que podeu consultar tots els guions amb totes les cançons a internet a eljardidelmanicomi tot junt, punt, blogspot (b-l-o-g-s-p-o-t) punt com. Sí, ja se que és un pel complicat: eljardidelmanicomi.blogspot.com, però també podeu entrar per la pàgina de l’emissora Punt6camp.com (6 en número) i a la pestanya d’enllaços. Sabeu també que per la pàgina ja podeu seguir la emissió en directe per internet.
Si, te quiero- Miqui Puig
New Order van començar a fer una cosa nova: musica de ball amb prou sentit per escoltar-la sense ballar. Clar, això va desconcertar tant els ballarins tontos com els intelectuals avorrits, avorrits, avorrits, que deia el Vivian en aquell episodi dels Joves. Sobretot va desconcertar als últims, que amb les seves levites negres s’havien après de memòria "Love will tear apart" la última declaració d’amor del Suicida més famos del minoritari grupuscul d’escollits, els que sabien el que era bona música i els altres no, què collons havien de saber els altres!!!! Per aquesta porta de la música de ball amb sentit s’hi van colar molta gent: Depeche Mode, Pet Shop Boys, Saint Etienne…. Avui escoltarem alguns dels que es van colar per la porta, i alguns que es van quedar dintre…
Being Boring- Pet Shop Boys
El primer es dir que Being Boring es una cançó acollonant. El segon és que vol dir "ser avorrit", que és diferent que "estar avorrit", que en angles seria Being Bored. Buenu, això és de primer d’anglès però convé dir-ho. El tercer és dir que la canço va de quan ets gran i et surten records de quan eres jove i anaves a saco i no pensaves que el temps s’anés a acabar, i penses "no érem avorrits", La cançó diu que remenant es troba fotos i invitacions a festes de quan adolescent, i en una deia cometes "com deia la dona d’un escriptor dels anys 20 en un llibre, no ens hem d’avorrir mai" cometes, i si no estic equivocat això surt en un llibre del Scott Fitgerald (bastant autobiogràfic com tots els de Hemigway) sobre una parella, ell escriptor, que pacten això: que no s’avorriran mai, que sempre faran coses, fins que ell s’alcoholitza i ella el deixa. El penúltim a dir és que el video també era molt guay, amb una guerra d’espuma en BN, i l’últim és dir que ja callo, que la disfruteu…amb Post Data: la parella del llibre, ronden per Paris, Suïssa i Niça. També escoltarem els Niza i Suiza (petita).
Parasol- Niza
Vente conmigo- La Pequeña Suiza
Vamos a volar- La casa Azul
Uf, bon xute d’ingènues i optimistes pastilletes pop… fa temps i de casualitat vaig anar a petar a una altre d’aquestes delicioses cançons pop: Anarchy in the UK. ¿deliciosa? direu, pot ser moltes coses peró precisament deliciós és un adjectiu que no li pega…Si, clar, teniu raó, aquesta és la gràcia, que no és l’original sinó una versió de Pastel Vespa, primer de tot traduida al francés, (així que la cançó es diu L’Anarchie dans le UK) i després perquè està feta en plan bossanova, orquestracions jazzy setenteres i tal, en plan Jordi Labanda vaja…
L’Anarchie dans la UK- Pastel Vespa
Collonut, això dona per preguntar-se sobre la veritable essència de les cançons i la parafernàlia que les rodeja (parafernalia vull dir iconografia, rotllo levites negres pels siniestrillus, o imperdibles pels punks, o les grenyes dels heavies…) tios, ¡que aquesta és la cançó paradigmàtica del PUNK!, ¿¿¿qué passa, que només canviant-li el ritmillo, posant-li uns arreglillos orquestrals i una veueta femenina dolça en francés, ja te la poden canviar com vulgar mitjó d’esport suat??? tio, que no desentonaria en la BSO de Sor Citroen!!! doncs ¿on queda la essència PUNK de l’original? ¿¿Què només eren els 4 acords de guitarra i baix, la producció cutre i els imperdibles del Johnny Rotten?? Pues tió, això no és la essència punk, això només és parafernali i iconografia…Com per pensar-hi.
Teenage dirtbag- Pastel Vespa
Surfistes en camera lenta- Joan Antoni Oliver
A l’Oliver aquest, el vaig veure ahir al Loops del 33 i sembla un tio la mar d’entretingut, les lletres plenes d’humor absurd i escapista, les mateixes que Antonia Font. Explicava que el titol d’aquesta que escoltem per sota, era una xorrada que els hi deia son pare: "papa ¿quina peli fan avuí? La de la mujer que mordió un piano" i que a partir d’aquí es va inventar la història cap enrrere diguessim…Molt guay el disco, llastima de curt, per això l’he posat en dos programes seguits…
La mujer que mordió un piano- Joan Antoni Oliver
Jackie Girl- Louis Philippe
Passat i present del 33:
Parlant del 33, fa molts, molts anys llum feien un programa pel 33 que es deia Arsenal. Un d’aquells va ser un mític especial de Joy Division. Posaven cançons del grup sobre imatges en B/N molt gòtiques, rotllo estàtues d’alabastre en cementiris, o sobre la cançó que escoltarem, They walked in line, imatges de la Whermatch desfilant. Ja amb el nom que van escollir es van posar rarillos, pq això era el que tenien pintat al costat els autocars que s’emportaven els jueus de no se quin camp d’extermini cap als forns. I Ordine Nuovo (New Order) era una referència recurrent en la literatura fascista de Mussolini, i un grupuscul terrorista feixista Italià de mitjans 70’s. Pero buenu, també als primers concerts de Madenss hi anaven skins ultres, i Gabinete Caligari es presentaven en els priemers concerts dient "Somos Gabinete Caligary y somos fascistas".
They walked in line- Joy Division
Deia mes o menys: Amb els uniformes ben arreglats, bevien i mataven per passar el temps, vestint la vergonya dels seus crims, amb passos ajustats marxaven en fila, portaven retrats de les esposes i un numero cosit per demostrar les seves vides, plens d’una gloria mai vista, feien avançar la màquina, per no preguntar-se mai mes, en hipnòtic trance, per no veure res mai mes. I repetien 43 cops: marxaven en fila, marxaven en fila, marxaven en fila…
Monkey gone to heaven- Pixies
…Then God is seven: hi ha una autèntica invasió de deus, fins i tot en la xarxa. Senyors, final de trajecte, ha estat dur i feixuc, sobretot per vostés, que jo almenys m’entretinc amb revistes de noies simpàtiques i lleugeres de roba mentre sona la música, però ¿ho veuen com amb una mica de paciència aquesta horeta acaba per passar?. Com sempre, estic segur que si rebusquen, rebusquen, rebusquen, per algun cantó del seu desig trobaran alguna d’aquelles fosques, lletjotes, perverses tentacions…¿no que ha acabat sortint? Doncs, homes de Deu, caiguin-HI, caiguin-HI, ¿que la volen deixar tancadota i amagada com el geni de la làmpada? ¿perquè qualsevol dia surti incontroladament i facin un disbarat dels grossos? No, home, no, millor caure a les tentacions controladament que no pas les seves conseqüencies ens caiguin descontroladament a sobre.
Siau i Salut
RADIO POP MUSIK
Filth McNasty- New york ska jazz
Benvinguts i Bentrobats. Punt sis camp, 99.8 FM El Jardi del Manicomi. El cas és que aquests dies vaig amb l’autostima un pel castigada ¿Perquè? Ves tu a saber: l’últim empat del Barça, la desaparició dels generosos escots del carrer amb canvi de temps (d’això ja en farem el seu corresponent monogràfic) o potser haver-me d’enterar per ràdio que Espanya s’ha desintegrat!!! ¡ I JO SENSE SABER-HO!. En fi, el cas és que amb els ànimos que porto no em veig capaç de divagar sobre divagacions, aixi que divagarem sobre música. Al tantu que no dic que avui no sentiu cap estupidesa, ¿eh? sinó que en tot cas sentireu estupideses sobre música. És per això que l’edició d’avui es diu "RADIO POP MUSIK".
Breath- Tele Pop Musik
Per cert i parlant de música. Ja en temporades passades em van arribar queixes (en forma de ratllades al cotxe i pintades al meu portal, ja se que la audiència és molt expressiva peró no cal tant…) perquè no deia per antena el nom de les cançons que sonaven. Per solucionar-ho sabeu que podeu consultar tots els guions amb totes les cançons a internet a eljardidelmanicomi tot junt, punt, blogspot (b-l-o-g-s-p-o-t) punt com. Sí, ja se que és un pel complicat: eljardidelmanicomi.blogspot.com, però també podeu entrar per la pàgina de l’emissora Punt6camp.com (6 en número) i a la pestanya d’enllaços. Sabeu també que per la pàgina ja podeu seguir la emissió en directe per internet.
Si, te quiero- Miqui Puig
New Order van començar a fer una cosa nova: musica de ball amb prou sentit per escoltar-la sense ballar. Clar, això va desconcertar tant els ballarins tontos com els intelectuals avorrits, avorrits, avorrits, que deia el Vivian en aquell episodi dels Joves. Sobretot va desconcertar als últims, que amb les seves levites negres s’havien après de memòria "Love will tear apart" la última declaració d’amor del Suicida més famos del minoritari grupuscul d’escollits, els que sabien el que era bona música i els altres no, què collons havien de saber els altres!!!! Per aquesta porta de la música de ball amb sentit s’hi van colar molta gent: Depeche Mode, Pet Shop Boys, Saint Etienne…. Avui escoltarem alguns dels que es van colar per la porta, i alguns que es van quedar dintre…
Being Boring- Pet Shop Boys
El primer es dir que Being Boring es una cançó acollonant. El segon és que vol dir "ser avorrit", que és diferent que "estar avorrit", que en angles seria Being Bored. Buenu, això és de primer d’anglès però convé dir-ho. El tercer és dir que la canço va de quan ets gran i et surten records de quan eres jove i anaves a saco i no pensaves que el temps s’anés a acabar, i penses "no érem avorrits", La cançó diu que remenant es troba fotos i invitacions a festes de quan adolescent, i en una deia cometes "com deia la dona d’un escriptor dels anys 20 en un llibre, no ens hem d’avorrir mai" cometes, i si no estic equivocat això surt en un llibre del Scott Fitgerald (bastant autobiogràfic com tots els de Hemigway) sobre una parella, ell escriptor, que pacten això: que no s’avorriran mai, que sempre faran coses, fins que ell s’alcoholitza i ella el deixa. El penúltim a dir és que el video també era molt guay, amb una guerra d’espuma en BN, i l’últim és dir que ja callo, que la disfruteu…amb Post Data: la parella del llibre, ronden per Paris, Suïssa i Niça. També escoltarem els Niza i Suiza (petita).
Parasol- Niza
Vente conmigo- La Pequeña Suiza
Vamos a volar- La casa Azul
Uf, bon xute d’ingènues i optimistes pastilletes pop… fa temps i de casualitat vaig anar a petar a una altre d’aquestes delicioses cançons pop: Anarchy in the UK. ¿deliciosa? direu, pot ser moltes coses peró precisament deliciós és un adjectiu que no li pega…Si, clar, teniu raó, aquesta és la gràcia, que no és l’original sinó una versió de Pastel Vespa, primer de tot traduida al francés, (així que la cançó es diu L’Anarchie dans le UK) i després perquè està feta en plan bossanova, orquestracions jazzy setenteres i tal, en plan Jordi Labanda vaja…
L’Anarchie dans la UK- Pastel Vespa
Collonut, això dona per preguntar-se sobre la veritable essència de les cançons i la parafernàlia que les rodeja (parafernalia vull dir iconografia, rotllo levites negres pels siniestrillus, o imperdibles pels punks, o les grenyes dels heavies…) tios, ¡que aquesta és la cançó paradigmàtica del PUNK!, ¿¿¿qué passa, que només canviant-li el ritmillo, posant-li uns arreglillos orquestrals i una veueta femenina dolça en francés, ja te la poden canviar com vulgar mitjó d’esport suat??? tio, que no desentonaria en la BSO de Sor Citroen!!! doncs ¿on queda la essència PUNK de l’original? ¿¿Què només eren els 4 acords de guitarra i baix, la producció cutre i els imperdibles del Johnny Rotten?? Pues tió, això no és la essència punk, això només és parafernali i iconografia…Com per pensar-hi.
Teenage dirtbag- Pastel Vespa
Surfistes en camera lenta- Joan Antoni Oliver
A l’Oliver aquest, el vaig veure ahir al Loops del 33 i sembla un tio la mar d’entretingut, les lletres plenes d’humor absurd i escapista, les mateixes que Antonia Font. Explicava que el titol d’aquesta que escoltem per sota, era una xorrada que els hi deia son pare: "papa ¿quina peli fan avuí? La de la mujer que mordió un piano" i que a partir d’aquí es va inventar la història cap enrrere diguessim…Molt guay el disco, llastima de curt, per això l’he posat en dos programes seguits…
La mujer que mordió un piano- Joan Antoni Oliver
Jackie Girl- Louis Philippe
Passat i present del 33:
Parlant del 33, fa molts, molts anys llum feien un programa pel 33 que es deia Arsenal. Un d’aquells va ser un mític especial de Joy Division. Posaven cançons del grup sobre imatges en B/N molt gòtiques, rotllo estàtues d’alabastre en cementiris, o sobre la cançó que escoltarem, They walked in line, imatges de la Whermatch desfilant. Ja amb el nom que van escollir es van posar rarillos, pq això era el que tenien pintat al costat els autocars que s’emportaven els jueus de no se quin camp d’extermini cap als forns. I Ordine Nuovo (New Order) era una referència recurrent en la literatura fascista de Mussolini, i un grupuscul terrorista feixista Italià de mitjans 70’s. Pero buenu, també als primers concerts de Madenss hi anaven skins ultres, i Gabinete Caligari es presentaven en els priemers concerts dient "Somos Gabinete Caligary y somos fascistas".
They walked in line- Joy Division
Deia mes o menys: Amb els uniformes ben arreglats, bevien i mataven per passar el temps, vestint la vergonya dels seus crims, amb passos ajustats marxaven en fila, portaven retrats de les esposes i un numero cosit per demostrar les seves vides, plens d’una gloria mai vista, feien avançar la màquina, per no preguntar-se mai mes, en hipnòtic trance, per no veure res mai mes. I repetien 43 cops: marxaven en fila, marxaven en fila, marxaven en fila…
Monkey gone to heaven- Pixies
…Then God is seven: hi ha una autèntica invasió de deus, fins i tot en la xarxa. Senyors, final de trajecte, ha estat dur i feixuc, sobretot per vostés, que jo almenys m’entretinc amb revistes de noies simpàtiques i lleugeres de roba mentre sona la música, però ¿ho veuen com amb una mica de paciència aquesta horeta acaba per passar?. Com sempre, estic segur que si rebusquen, rebusquen, rebusquen, per algun cantó del seu desig trobaran alguna d’aquelles fosques, lletjotes, perverses tentacions…¿no que ha acabat sortint? Doncs, homes de Deu, caiguin-HI, caiguin-HI, ¿que la volen deixar tancadota i amagada com el geni de la làmpada? ¿perquè qualsevol dia surti incontroladament i facin un disbarat dels grossos? No, home, no, millor caure a les tentacions controladament que no pas les seves conseqüencies ens caiguin descontroladament a sobre.
Siau i Salut
Subscriure's a:
Missatges (Atom)