Primavera 2006, 24 de maig

Drama Box Hotel




















finalment, aylas!, està disponible a ClickCaster i com sempre també en:





Ai Mouraria- Lenita Gentil

Punt sis camp, 99.8 FM, el Jardí del Manicomi. Drama Box Hotel. “El hotel se llama Drama Box porque todos aquellos que vienen tinen un drama, una peripecia sentimental que contar. Les damos su pròpia habitacion, decorada cada una de forma diferente. Saramago tiene una, y Fernado Pessoa otra, con una gran cantidad de camas, un para cada una de sus personalidades. Pero mi preferida tiene las paredes pintadas de infinito, la cama individual color de olas de mar, y en la mesita de noche, un pequeño, diminuto portaretratos. Con una foto de perfil de una sonriente y pequeña sardina portuguesa. Bienvenidos a Drama Box Hotel”.

Fogo Preso - Mísia

Dissabte passat va cantar al Bartrina Mísia, la cantant de fados. Va fer una actuació plena de sentiments… i de fados, clar. Però també va cantar altres cançons: Boleros, Tangos, Chanson… Sempre m’ha semblat que per escriure aquests típus de cançons, tan sentimentals, o bé un ha d’haver viscut una vida agitada, plena de altibaixos passionals (desde ballar claqué de pura felicitat, sota la pluja enmig de transitats carrers, fins a frustats intents de venes tallades en labavos de pensions de mala mort de ports desastrats), o sinó un ha de ser un fantàstic fabulador de sentiments aliens, inventats, fingits. Si els autors no han sentit tot lo que expliquen les seves cançons, ¿d’on ho han tret?¿han excitat el seus cors fins a tals extrems? ¿s’inventaran tant bé els seus orgasmes quotidians, com s’inventen les desmesurades passions de les seves cançons?. Avui, en aquesta edició del Jardí del Manicomi, escoltarem algunes cançons de l’espectacle de Mísia Drama Box Hotel, i altres cançons que aparentment no hi tenen res a veure, però que comparteixen amb elles la seva intensitat emocional, la grandiloqüència de sentiments, la excitació del cor. Cançons que parlen de grans enamoraments i de passions destorbades, tan se val amb quina música es presentin.

Fado do Lugar-Comun - Mísia

Primer van apareixer tres individus vestits elegantment amb camises i pantalons negres, amb dos guitarres i una espècie de bandurria. Més tard vam saber que la bandurria no era tal sinó una guitarra portuguesa, i que les dos guitarres no eren tals sinò una viola i un baix acústic. Quan ja estven asseguts, a la dreta de l’escenari, per l’esquerra es va progectar una llarga hombra, que es va acabar materialitzant amb Míssia. Elegant, sòbria, amb un vestit negre llarg i crepat, un mocador de coll blanc, i braçalets color corall. Descalça. Va interpretar fados “tradicionals” amb sobrietat. Amb austeritat de gestos. Només enfilant-se de tant en tant sobre les puntetes dels dits, i estirant el coll, com per arribar millor a les notes més altes. Semblaven fados clàssics, canònigs, de tota la vida. Almenys per algú no entès en fados: només els tres instruments de corda i la seva veu, una mica rovellada per un engostipat. De tant en tant es retirava discretament per tossir o escurar-se la gola. I bevia aigua en un gran got d’un vidre molt gruixut. En les primeres cançons la seva veu sonava apagada, sense brillar, amagada sota la capa de les cordes. Més tard va començar a agafar textura i profunditat. O potser només m’ho va semblar a mi.

E se a Morte me Despisse - Mísia

Per la segona part, els tres instrumentistes van tornar a apareixer, aquest cop vestits de manera pintoresca: un una cigarreta i tirants vermells sobre la samarreta negre, l’altre amb una llarga gabardian grisa. A més va apareixer un pianista vestit de mariner, amb pantalons blancs i camiseta ratllada, i un violinista vestit de fil blanc, amb un barret, i un enorme girasol de broma al trau de l’americana. Míssi va apareixer aquest cop amb un vestit jaqueta negre elegant, i sabates de taló vermelles. Ens va explicar les normes de l’Hotel Drama Box i va començar cantant 2 boleros, va inerpretar algun fado. Va explicar algunes cançons i va dir coses simpàtiques i gracioses. En contrast amb la sobrietat de la primera part, ara cantava gesticulant teatralment, interpretava amb passió. Va fer boleros, va verisonar la francesa Dalida. Va cantar dos tangos (que no em van agradar). Va fer sentir coses als qui hi erem, i per això la vam aplaudir molt.

Fado Adivinha II - Mísia
José Saramago – Mário Pacheco

Quem se dá quem se recusa / Quem procura quem alcanza / Quem defende quem acusa / Quem se gasta quem descansa / Quem faz nós quem os desata / Quem morre quem resucita / Quem dá a vida quem mata / Quem duvida eacredita / Quem afirma quem desdiz / Quem se arrepende quem não / Quem é feliz infeliz / Quem é quem é coração

Mísia ens va explicar les històries que havien portat el personal de l’hotel, el guitarrista era un perillos fumador que incendiava amb burilles descuidadament oblidades els hotes per on s’estava. El violista havia nascut a l’hotel i mai n’havia sortit, aventurant-se com a molt a baixar a la recepció o al restaurant. Tota la resta del temps dedicat a desxifrar els secrets de la viola. El baixista era un inspector d’hisenda que havia fet un desfalc monumental per contentar una dama desmesuradament ambiciosa. Per això s’amagava perpetuament a l’hotel, dins la seva gabardina. Un bon dia, de sota el seu llit va apareixer un baix acústic i li van donar perquè s’amaguès tocant (Míssia ens va explicar que hi ha un dia que de sota els llits en surten baixos acústics, que mirem sota els nostres llits si n’ha surtit cap…). El pianista era un mariner enamorat perdudament del navegar i del mar, i que passava un mal trangol perquè un dia es va començar a marejar només de veure un xarco. Li van donar un acordió per si les onades que feia al tocar li curaven l’enyor. I la cantant…La cantant va agafar un atac d’ansietat perquè després de 15 anys cantant, els diaris només parlaven del seu flequillo, del seu pentinat. Desesperada, el psicoanalista li va recomanar que es calmés fent mitja. Però va omplir tot l’hotel de fundes de roba: des de els cotxes dels clients fins els sabonets dels labavos. El personal, alarmat la va tornar a enviar al psicoanalista, que aquest cop li va receptar que seguis cantant per aquest public que tant estimava.

Coração Agulha - Mísia
Paulo José Miranda – Carlos Manuel Proença

Deveria ter sido tu / Com esse coração agulha / A vazar os olhos / De quem o bem te fez / Deveria ter sido tu / Com esses pés de ninguém / Que de esmagar / Só não esmagam uma uva / Deveria ter sido tu / Que me chamavas poço /E vir abeirar-me / Com a tua paixão de nunca cair / Deveria ter sido tu / Com esse copo na mão / E cheio de sorrisos /A brindar às camas seguintes / Deveria ter sido tu, sim / E estar aqui comigo / Com estas mãos no rosto / E as minhas lágrimas sem doerem um pouco

Ese momento - Mísia

Ne me quite pas – Brel

Citta vuoatta – Mina

L’amic lisboeta ens va portar a escoltar fados en una taberna do Bairro Alto. Aquí, aquell antre no es mereixeria ni el nom de tuguri. Les parets eren de fusta doble sense cap rètol ni avís, estava absolutament ple de gent, només ens vam poder apretar contra la porta. Un vell arrugat amb una sola dent ens mirava divertit, amb un cigarro liat penjat del llavi. Se sentia cantar una noia amb texans i samarreta, sense micròfon. Després vam marxar i vam beure absenta en un bar mentre menjavem “churisau na bras”. Un pedal considerable.

Bamboolah – Paolo Conte

Only the moment – Marc Almond

Arponera - Esclarecidos

Arponera / yo quiero ser arponera / y pescar tus sentimientos.
Contrabando / traficaré contrabando / de tabaco y oro para tí.
Muchas noches me verán / en la frontera de Gibraltar / toda La Linea conocerá / que el tabaco y oro es para tí / y traeré el ámbar gris de un cachalote.
Contrabando / traficaré contrabando / de tabaco y oro para tí.

Alguna cosa el va despertar sobre les 5 de la matinada. Un soroll fort que venia de lluny sobre la tranquilitat de la nit. Era un soroll deascostumat, entrava clar per la finestra del dormitori. Semblava el traqueteig d’un tren. Però no podia ser, les vies més properes queien a uns 5 Kms. Potser el vent portava el soroll des de tan lluny. Devia ser això. Encara que cada cop se sentia més aprop. Va provar de dormir-se de nou. Però abans, com feia sempre, va mirar sota el llit no fos que s’hi trobés un baix acústic, com havia sentit un cop. En mirar, va comprovar sorprés que algun desaprensiu havia muntat unes vies de tren just per sota el seu llit, amb els seus rails, travesses de formigó i pedres de granit. Va girar el cap en direcció d’on venien, per comprovar horroritzat que junt amb el traqueteig, la llum frontal del tren de mercaderies s’acostava ràpidament.

Crimen Passional – Esclarecidos

Love for sale – Aertha Kidd

Ces’t si bonne - Aertha Kidd

Fistful of love – Antony and the Johnsons

Despedim aquesta sentimental edició amb Antony and the Johnsons, ens veiem el proper dimecres de 8 a 9, o en reposició el dissabte de 2 a 3, o per intenné a eljardidelmanicomi.blogspot.com, on a més trobaran els noms de les cançons que han escoltat aquesta horeta. Caiguin en les seves sentimentals temptacions per coherencia, Apa, salut i siau.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

ei, mr towers,

un parell de linies per agrair-te que em donessis a coneixer els antonia font. i a mi perque ningu m'havia parlat dels illencs aquests? un escandol... no m'avisen mai de res.... tot va ser sentir les dos cançons que vas posar a l'ultim programa ... i cap a la tenda a comprar el cd. sort que els de la fnac saben de que parlen... vaig demanar un cd de l'antonia oliver...

i com veuras, he escrit "l'ultim programa", perque aqui un servidor es un assiduuu oient via clickcaster. i aixo no sembla que piti del tot be...

per cert que si googlejes "el jardi del manicomi", el segon link es

http://www.clickcaster.com/explore/most_popular

xec, no t'estaras fent famos o algo aixi?

au, a seguir alegrant-me els viatges de i cap a la feina.

deu

Mr Towers ha dit...

hombre, Mr red, quin greit pleshur! Els Antonius son collonuts. Tan els 3 cds seus com el del lletrista en solitari (Joan Miquel Oliver) son ab-so-lu-ta-ment recomanables i recomanats.

Lo del clickaster m'han fet una putada amb uns aplets de java que no puc actualitzar al curro (entre nosaltres tot això em sona a xino però vesteix molt, dona aire d'enterat informàtic...) puta informàtica. Per això l'últim que hi ha és el de la setmana passada i falta el de fa 2 setmanes (que és el que vaig fotre les cançons del Batiscafo, precioses, que t'he d'explicar ara...). De tota manera pel Castpost en teoria hauria de xutar correctament en tots els programes.

No sabia lo del google, però et puc assegurar que a) lligo lo mateix que abans (es a dir zer patater) i b) no en veig un duro. Per cert i parlant de fama, ¿vas veure el nostre comú i televisiu amic SS vestit de superheroe? crec que demà podras veure la seva família entre el públic...

com sempre a la vostre entera disposició pel que gusteu...

Raimon ha dit...

Excel·lent el·lecció, Towers. Avui ho haig de reconèixer.

Els fados m'agraden molt. Em vaig fer fa anys un CD a base de recopilar via Mula cançons de l'Amàlia Rodriguez que és espatarrant.

D'en Brel ja no parlo: tot bo. Brassens també m'agrada, i em cau (em queia) molt bé.

I el comentari de rm Red és l'empenta que em mancava per entrar dins el món d'Antònia Font. Per quin CD començo?

Anònim ha dit...

Doncs nano, jo de fados vaig peix. O sigui que hauré d'esperar a escoltar el programa per donar-te una opinió contrastada, o bé potser no perquè és un gènere que no m'ha tirat mai massa... No obstant, si tu ho recomanes valdrà la pena parar l'orella. No en va ets el que em va obrir la porta del mateix Antony & The Johnsons, pero lo que si la resta més o menys va en aquesta línea potser m'agradi i tot.

Menció a part mereix el Marc Almond, clàssic entre els clàssics...

Mr Towers ha dit...

@Rai

celebro lo dels fados, jo realment no hi estic massa posat, el toco una mica de refiló, però hi ha moments en la vida que demanen escoltar fados... Jo els vaig descobrir un cop que vam ser a casa d'un amic de Lisboa (pre-expo) i ens va portar per tabernes a escoltar fados. Però el programa ve per aquest concert que vaig anar de la Míssia (per cert, crec que el juny canta a BCN). Li trobo una punt en comú de "saudade" a la bossa, les mornas de la Cesarea Evora i els fados.

Has vist mai un vídeo del Brel cantant el "ne me quitte pas" en directe i blanc i negre? és impactant, el tio suant i escupint de intensitat...

Tema antonius, qualsevol dels 3 és bo. No perdras cap fil argumental si comences per l'últim i tires endarrera...En canvi el del lletrista en solitari (JM Oliver) és més irregular, tot i que te 2 cançons simplement espectaculars.

@Jordi

ja dic que en fados no estic molt posat, però aquest de Mísia dona la talla (si de cas mula-te'l abans de passar per caixa, no fos cas, ;)). De fet es veu que la Mísia i altres (com una tia rossa que no recordo) van "renovar" els fados a principis 90's.

L'Almond te alguna cosa d'entranyable, li trobo un punt de connexió sentimentaloide i afectada amb fados, boleros, Antony & the Johnsons o el mateix Brel.

Raimon ha dit...

El vaig veure fa anys aquest vídeo del Brel, n'estic segur.

Ja tinc Batiscafo i Taxi al butxe dels A. Font, a veure com sonen.

Coincideixo en la necessitat d'adaptar l'audició de fados a aquell moment precís. Suggereixo la transició son-vigília d'algun dissabte matí, més que no pas les estones de baixa moral, ja que llavors te l'acaben d'enfonsar del tot. Però la seva potència és tal que ni l'assumpte FIGO els va desprestigiar entre barcelonistes com jo.

Escoltat el teu programa, et suggeriria encaressidament que et mulessis algunes cançons de l'Amàlia Rodríguez: Maria Lisboa, Fado Alfacinha, Fado Portugues, Lisboa non sejas francesa, Una casa portuguesa, i per què no, l'himne recolucionari del 74 en la seva versió: Grandola Vila Morena...

Mr Towers ha dit...

hosti, l'imne aquest no el tinc pero l'he escoltat algun cop i es impressionant, gallina de piel i làgrima en rostro.

a mi lisboa em va semblar una ciutat que lliga molt amb els fados

Mr Towers ha dit...

@elnan

hi ha d'haver de tot en la vinya del senyor...precisament ara estic embastan lo de la setmana que ve amb una vella suggerència teva com a fil argumental, i si no se tuerse, la cosa anirà ben destripada i crua. Raw like sushi.

Per altra part al Conte no li havia sentit més que el clàssic Azzurro, però aquest directe a la Arena de Verona m'ha deixat embobat...