Atenció, primicia mundial, després de incontables intents fallits per diversos factors, entre els quals la meva limitació informàtica, per fi, en riguros enllaunat, l'enregistrament dels programes. Aqui sota el penúltim programa de 18/01/06 "Farsants":
18/01/06 Farsants
Powered by Castpost
I a sota el darrer programa, de 25/01/06 "Escapisme"
Hivern 2006, 25 de gener
Escapisme
Powered by Castpost
Plan 10 (the return of the faceless humanoids)- Dr Calypso
Benvinguts, amics. P6R, 99,8 FM el jardí del manicomi. M’encanta aquesta època de l’any. M’encanta sortir a passejar pel carrer. Veure la gent moure’s amb alegria. Les noies, maques elles, traient a passejar de nou els seus melics (amb piercings o sense) després de tants mesos de fred. Alegres, els escots tornen a florir per doquié. Uns tirantets per aquí, uns tanguilles per allà: l’exuberància apareix de nou. Visca, trop-lai-la és la primavera. Visca la calor. Visca suar a la nit entre llençols enganxifosos. Anem, amics, cuitem tots a la platja a gaudir dels bikinis de la nova temporada.
Amics, disculpeu aquesta desconcertant parrafada, però és que l’hivern se m’està fent insuportablement llarg i necessitava un xute directe a la vena d’escapisme. D’escapisme estacional quisir. Aquests innocents exercicis d’autoengany son per a mi com pastilletes de metadona pels yonkis: una petita ajudeta per anar tirant mentre no arriba el gran xute: allà se divisa, a lo lejos. Por allá resopla! Por allá resopla! 4 mesos i ja el tindrem aquí. Ànims, ja falta poc...Mentrestant, en aquest exercici de nostàlgica enyorança pel bon temps, anirem enxufant una mica de música amb ressonàncies estivals. No, no, que va home, tranquil, no parlem del Georgie Dan, per a mi la música amb més reminiscències del bon temps és l’ska. Marxant una d’especial d’ska!!
Night boat to Cairo- Madness
Ne-ne na-na na-na nu-nu- Bad maners
Filth McNasty- New York Jazz Ensamble
Punt sis camp, 99,8 Fm, el jardí del manicomi, l’edició d’avui es diu Escapisme, per que tracto d’escapar-me d’aquest hivern llarg, fred i humit a una platja amb sol, cocoteros i nenes mones que ensenyin el melic. Escapisme ingenu, ho se.
Sen’s Pixen- Dr Calypso
Sen’s pixen a sobre i diuen que plou. Saludant a tort i dret, fent petons a petits i grans. Aquí els Dr. Calypso mostrant un cert escepticisme cap els nostres polítics. Be, una lletra un tant ingènua i primària, però bé. Trobo que molt apropiada pels dies que corren. Es que òstia, és molt fort. Fot cagar. Ei, de veritat que si. Tio això de l’estatut, per exemple. De pena. Per plorar. Deien per la tele: aquí l’equip de negociadors de tal partit agafant el pont aeri. Negociadors? Negociadors de què? Negociants com a molt. Hi trobo una subtil diferència entre un negociador i un negociant. La mateixa que entre un empresari i un quinielista. ¿No us recorden aquells venedors de cotxes de segona mà de les pelis americanes? ¿una gran esplanada de cotxes tronats, i els tios dient, aquest chevrolet del ’84 te un finançament de la òstia ?. Si fan això per uns vots espanta pensar que serien capaços de fer per un plat de llenties...Si, a mi m’agraden les motos. Però començo a agafar mania als que en venen.
Rufufu- Dr Calypso
Els Dr Calypso, una banda pels qui tinc una especial simpatia. Estan en el negoci de l’ska des de fa molts anys, principis dels 90’s. Unes lletres de vegades una mica tòpiques i previsibles, així molt d’enrrotllats i tal, però tenen algunes cançons que m’agraden molt. A més han sabut evolucionar des d’un ska més acadèmic i "de llibre" a agafar més influències com el soul o tocs llatins. A més son molt simpàtics, vam tenir oportunitat de parlar amb ells en un concert a la platja de Cambrils, un Sant Pere de fa uns anys, , que havien de tocar a les tantes de la nit, per quan s’acabés la revetlla de la plaça del pòsit. Va ser molt entretingut, no hi havia gaire gent, però va estar guay, ballant a la sorra de la mateixa platja, unes cervesetes, les onades, les estrelles….
Al capone- judge dread
In the mood for ska- Skatalities & laurel aitken
Heaven is in your eyes, our hearts beat together, podem fer meravelles nena, but for tonight forget it: I’m in the mood for ska. Romàntica cançó on el padrino Laurel Aitken li diu a la núvia, que si, que se l’estima molt, que els seus cor bateguen junts, però que aquesta nit està més aviat per ballar ska. Entranyable tema de l’escaqueig de núvies, esposes, amants i similars. Tots coneixem dotzenes d’anècdotes sobre això. Tal com dibuixava el Forges l’altre dia, perquè us penseu que pleguem tots a quarts de deu? Per escaquejar-se, amics. L’horari de la champions no es casualitat companys...
Message to you Rudy- Specials
Bluebeat and ska- natural rhythm
It’s called love at first sight, did your eyes meet at disco that night?. No amics, no. No és amor a primera vista. A aquestes alçades de la película tots sabem que aquestes eriçades de vellu, aquestes sobtades palpitacions i acceleracions de cor, tot això mes que amor a primera vista, te pinta d’un putu calenton, d’un subidon d’hormones. És el pessigolleig a l’entrepierne que tant volum de negocis genera en la economia submergida. No se, a mi em dona la sensació que l’amor vertader tira més per la part legal de la economia: cinemes, restaurants, i mes tard guarderies i xiquiparcs ( i si, podem discutir si llavors encara és enamorament o simple acomodament).... Em dona la impressió que els instints més primaris i urgents van més aviat per circuits més sòrdids del sistema econòmic. Economia submergida (que no enfonsada) li diuen. Diuen que el cap de setmana passat els mossos van fer redades per aquests locals de deu… En fi, seguim dedicant-
nos una estona més al rocksteady, que és aquest reggae mes tranquil i relaxat…
Reggae lovers- Dr Calypso
I don’t want to wait in vain- Bob Marley
Ostia, no us ho creureu però m’ha començat a caure una llagrimeta sentint aquesta meravella. És que tinc una especial predilecció per aquesta joia del Bob Marley. És que escoltant-la m’adono que hi ha una brutal diferència entre una bona cançó i una meravella de cançó. Perquè les cançons que hem sentit fins ara, estaven bé, m’agraden (home, es clar, només faltaria, mal aniríem, si les trio jo!) però al costat d’aquest bombazo empal·lideixen, pobretes…En fi, el mestre li diu a la estimada que ha trucat 100 cops a la seva porta però que encara en pot trucar 100 més. Però que no vol esperar en va.
Three little birds- Bob Marley
I més coses, corria l’hivern del 92, i solíem aparcar en el bar London, al carrer Nou de la Rambla, perpendicular a les Rambles de Barcelona. Una nit, ja tard, hi vam entrar i tocava una banda, una mescla d’acústic amb ska. La majoria de gent estava més per la conversa i per l’acecho de les pajarilles que pululaven que per la música. Però tocaven guay. Vam arribar per les 2 últimes cançons. Van arreplegar els trastos davant la indiferència del personal. Em vaig animar a xerrar amb el cantant. Eren anglesos i vivien a BCN bastant tirats, repartits per queos i tal. Tocaven on podien. Explicava que fins havien tocat a Tarragona i que s’havien hagut de quedar a dormir a l’estació, una d’aquelles entranyables anècdotes de bolos. Vam parlar de gustos musicals i vam coincidir amb els Smiths i Morrisey. Els hi vaig comprar una maqueta i em va donar el telèfon per si els hi podia caure algun bolo per aquí (era el de ca la núvia d’un del grup, llavors no hi havia mòbils). En fi, l’estiu següent van treure el disc amb Zafiro, lo que els va assegurar una promoció bona. Fins i tot van tocar a un d’aquests programes de dissabte nit de la primera. Després d’això mai més se’n ha sabut res. Es deien Inspector Tuppence i sonaven així:
Don’t get me down- Inspector Tuppence
En fi senyors, aquí acaba aquest exercici d’escapisem estacional, algun dia arribarà l’estiu , ja falta menys. Com sempre, segur que tenen obscures temptacions. Siusplau caiguin-hi, ho diem per vostès i també per nosaltres: caiguin-hi i no ens deixin sols. Au, fins la setmana que ve.
Escapisme
Powered by Castpost
Plan 10 (the return of the faceless humanoids)- Dr Calypso
Benvinguts, amics. P6R, 99,8 FM el jardí del manicomi. M’encanta aquesta època de l’any. M’encanta sortir a passejar pel carrer. Veure la gent moure’s amb alegria. Les noies, maques elles, traient a passejar de nou els seus melics (amb piercings o sense) després de tants mesos de fred. Alegres, els escots tornen a florir per doquié. Uns tirantets per aquí, uns tanguilles per allà: l’exuberància apareix de nou. Visca, trop-lai-la és la primavera. Visca la calor. Visca suar a la nit entre llençols enganxifosos. Anem, amics, cuitem tots a la platja a gaudir dels bikinis de la nova temporada.
Amics, disculpeu aquesta desconcertant parrafada, però és que l’hivern se m’està fent insuportablement llarg i necessitava un xute directe a la vena d’escapisme. D’escapisme estacional quisir. Aquests innocents exercicis d’autoengany son per a mi com pastilletes de metadona pels yonkis: una petita ajudeta per anar tirant mentre no arriba el gran xute: allà se divisa, a lo lejos. Por allá resopla! Por allá resopla! 4 mesos i ja el tindrem aquí. Ànims, ja falta poc...Mentrestant, en aquest exercici de nostàlgica enyorança pel bon temps, anirem enxufant una mica de música amb ressonàncies estivals. No, no, que va home, tranquil, no parlem del Georgie Dan, per a mi la música amb més reminiscències del bon temps és l’ska. Marxant una d’especial d’ska!!
Night boat to Cairo- Madness
Ne-ne na-na na-na nu-nu- Bad maners
Filth McNasty- New York Jazz Ensamble
Punt sis camp, 99,8 Fm, el jardí del manicomi, l’edició d’avui es diu Escapisme, per que tracto d’escapar-me d’aquest hivern llarg, fred i humit a una platja amb sol, cocoteros i nenes mones que ensenyin el melic. Escapisme ingenu, ho se.
Sen’s Pixen- Dr Calypso
Sen’s pixen a sobre i diuen que plou. Saludant a tort i dret, fent petons a petits i grans. Aquí els Dr. Calypso mostrant un cert escepticisme cap els nostres polítics. Be, una lletra un tant ingènua i primària, però bé. Trobo que molt apropiada pels dies que corren. Es que òstia, és molt fort. Fot cagar. Ei, de veritat que si. Tio això de l’estatut, per exemple. De pena. Per plorar. Deien per la tele: aquí l’equip de negociadors de tal partit agafant el pont aeri. Negociadors? Negociadors de què? Negociants com a molt. Hi trobo una subtil diferència entre un negociador i un negociant. La mateixa que entre un empresari i un quinielista. ¿No us recorden aquells venedors de cotxes de segona mà de les pelis americanes? ¿una gran esplanada de cotxes tronats, i els tios dient, aquest chevrolet del ’84 te un finançament de la òstia ?. Si fan això per uns vots espanta pensar que serien capaços de fer per un plat de llenties...Si, a mi m’agraden les motos. Però començo a agafar mania als que en venen.
Rufufu- Dr Calypso
Els Dr Calypso, una banda pels qui tinc una especial simpatia. Estan en el negoci de l’ska des de fa molts anys, principis dels 90’s. Unes lletres de vegades una mica tòpiques i previsibles, així molt d’enrrotllats i tal, però tenen algunes cançons que m’agraden molt. A més han sabut evolucionar des d’un ska més acadèmic i "de llibre" a agafar més influències com el soul o tocs llatins. A més son molt simpàtics, vam tenir oportunitat de parlar amb ells en un concert a la platja de Cambrils, un Sant Pere de fa uns anys, , que havien de tocar a les tantes de la nit, per quan s’acabés la revetlla de la plaça del pòsit. Va ser molt entretingut, no hi havia gaire gent, però va estar guay, ballant a la sorra de la mateixa platja, unes cervesetes, les onades, les estrelles….
Al capone- judge dread
In the mood for ska- Skatalities & laurel aitken
Heaven is in your eyes, our hearts beat together, podem fer meravelles nena, but for tonight forget it: I’m in the mood for ska. Romàntica cançó on el padrino Laurel Aitken li diu a la núvia, que si, que se l’estima molt, que els seus cor bateguen junts, però que aquesta nit està més aviat per ballar ska. Entranyable tema de l’escaqueig de núvies, esposes, amants i similars. Tots coneixem dotzenes d’anècdotes sobre això. Tal com dibuixava el Forges l’altre dia, perquè us penseu que pleguem tots a quarts de deu? Per escaquejar-se, amics. L’horari de la champions no es casualitat companys...
Message to you Rudy- Specials
Bluebeat and ska- natural rhythm
It’s called love at first sight, did your eyes meet at disco that night?. No amics, no. No és amor a primera vista. A aquestes alçades de la película tots sabem que aquestes eriçades de vellu, aquestes sobtades palpitacions i acceleracions de cor, tot això mes que amor a primera vista, te pinta d’un putu calenton, d’un subidon d’hormones. És el pessigolleig a l’entrepierne que tant volum de negocis genera en la economia submergida. No se, a mi em dona la sensació que l’amor vertader tira més per la part legal de la economia: cinemes, restaurants, i mes tard guarderies i xiquiparcs ( i si, podem discutir si llavors encara és enamorament o simple acomodament).... Em dona la impressió que els instints més primaris i urgents van més aviat per circuits més sòrdids del sistema econòmic. Economia submergida (que no enfonsada) li diuen. Diuen que el cap de setmana passat els mossos van fer redades per aquests locals de deu… En fi, seguim dedicant-
nos una estona més al rocksteady, que és aquest reggae mes tranquil i relaxat…
Reggae lovers- Dr Calypso
I don’t want to wait in vain- Bob Marley
Ostia, no us ho creureu però m’ha començat a caure una llagrimeta sentint aquesta meravella. És que tinc una especial predilecció per aquesta joia del Bob Marley. És que escoltant-la m’adono que hi ha una brutal diferència entre una bona cançó i una meravella de cançó. Perquè les cançons que hem sentit fins ara, estaven bé, m’agraden (home, es clar, només faltaria, mal aniríem, si les trio jo!) però al costat d’aquest bombazo empal·lideixen, pobretes…En fi, el mestre li diu a la estimada que ha trucat 100 cops a la seva porta però que encara en pot trucar 100 més. Però que no vol esperar en va.
Three little birds- Bob Marley
I més coses, corria l’hivern del 92, i solíem aparcar en el bar London, al carrer Nou de la Rambla, perpendicular a les Rambles de Barcelona. Una nit, ja tard, hi vam entrar i tocava una banda, una mescla d’acústic amb ska. La majoria de gent estava més per la conversa i per l’acecho de les pajarilles que pululaven que per la música. Però tocaven guay. Vam arribar per les 2 últimes cançons. Van arreplegar els trastos davant la indiferència del personal. Em vaig animar a xerrar amb el cantant. Eren anglesos i vivien a BCN bastant tirats, repartits per queos i tal. Tocaven on podien. Explicava que fins havien tocat a Tarragona i que s’havien hagut de quedar a dormir a l’estació, una d’aquelles entranyables anècdotes de bolos. Vam parlar de gustos musicals i vam coincidir amb els Smiths i Morrisey. Els hi vaig comprar una maqueta i em va donar el telèfon per si els hi podia caure algun bolo per aquí (era el de ca la núvia d’un del grup, llavors no hi havia mòbils). En fi, l’estiu següent van treure el disc amb Zafiro, lo que els va assegurar una promoció bona. Fins i tot van tocar a un d’aquests programes de dissabte nit de la primera. Després d’això mai més se’n ha sabut res. Es deien Inspector Tuppence i sonaven així:
Don’t get me down- Inspector Tuppence
En fi senyors, aquí acaba aquest exercici d’escapisem estacional, algun dia arribarà l’estiu , ja falta menys. Com sempre, segur que tenen obscures temptacions. Siusplau caiguin-hi, ho diem per vostès i també per nosaltres: caiguin-hi i no ens deixin sols. Au, fins la setmana que ve.
Hivern 2006, 18 de gener
Farsants
Jimy Jazz- The Clash
Punt sis camp, 99,8 fm, el jardí del manicomi. La edició d’avui es diu Farsants. Si amics oients. Jo em confesso. Soc un farsant. Un putu farsant. Un farsant professional de cap a peus. Tan farsant que no em molesto ni a portar ulleres de sol per dissimular. Però, amics, no us enganyeu. Que les aparences no ceguin els vostres ulls. Perquè reconec les senyals de la meva farsa en molts dels que em rodegeu. Penseu, amics...¿no us passa sovint que sentiu o llegiu alguna cosa i us dieu per a vosaltres mateixos, "osti, si és el que jo dic sempre! Aquest tio m’ha robat la idea! jo ho he pensat abans!"? Doncs, amics, com diria el tio aquell, MENTIRA! És precisament al revés: hem sentit o llegit aquesta idea en algun puestu i el dimoniet del subconscient ens fa oblidar aquest petit detall. Un petit oblit per "massagear" l’ego. ¡Farsants tots! La immensa majoria de la humanitat funcionem amb idees de quarta ma en el millor dels casos. Les mateixes idees refregides milers de vegades, i a més amb el mateix oli. I el que es pitjor, ens pensem que son originals nostres. No senyors, tot està inventat i reinventat. Per això em confesso i us aviso: aquí no hi trobareu res de nou, res d’original. Per descomptat res de talent. Només algunes bones cançons.
Au louxor- Katerine
Msr Katerine goes techno! Aquest és el seu darrer llançament, del mes passat. Una altre cosa destacada del 2005 va ser un tio amb l'estrany nom de Sufjean Stevens. Decidit a llançar un disc dedicat a cada un dels 50 estats de la unió, aquest 2005 va començar per Illinois, anda que no li queda tela per tallar. A veure si tots li surten tan bons com aquest!
John Wayne Gacy Gr.- Sufjan Stevens
Folton Prision Blues- Johny Cash
Aquest 2006 ja ens podem preparar per que al Cash ens el trobarem (afortuandament) fins a la sopa. Amb la peli aquesta que s’està estrenant, premiada als globus d’or i que apareixerà segurament als Oscar, ja han començat les cascades de reedicions, caixes conmemoratives i tal. I està be, nosaltres disfrutarem de les seves cançons i els seus hereus de la pasta…
Back on your side- Chris Isaack
I amb això tanquem la trilogia de cançons arrebatadorament tristes desolades i desgarrades. La del Sufjean parla d’un pare alcoholic i maltractador. La del Cash és d’un tio a qui sa mare li deia "no juguis amb pistoles" i el tio va i mata accidentalment a un paio, i canta lamentant-se des de la presó on es passarà la vida. I la del Isaack és una senzilla canço de desamor. L’he posada perquè veig cert paral·lelisme entre ell i el Cash. Obviament molt dispars en arreglos i sonoritats, molt mes austera i seca, pràcticament guitarra sola el Cash, però compartitn aquest aire trist i melancòlic. Però ara anem a desengrassar-ho una mica:
Catch my disease- Ben Lee
Una bufada d’optimisme, cançons de colorins del Ben Lee, i seguint d’aquest rotllo, una altre cançó fresqueta per desengrassar, amb coros i parapapapaaaas. I un solo de guitarra cap al final.
Xaxi, del Josh Rouse
Winter in the hamptons - Josh Rouse
Abasent Friends- Divine Comedy
Una cançó d’un disc molt bo dels Divine Comedy. Es un disc grandiloqüent, ampulos, molt ben arreglat, com per anar a un ball de cap d’any. Amb carinyo i detallisme i sense estalviar recursos lírics, toma parrafada pretenciosa, però ho sento, amics, avui estic espes, espes, espes. I les lletres son una cucada de fino estilismo i ironia. La cançó mes coneguda és aquesta Absent friends, com el títol del disc. Una cançó que et transporta a un d’aquells westerns del John Ford, sabeu? Amb aquells paissatges de deserts i muntanyes (o al anunci del baqueru del Marlboro).
Sticks and stones- Divine Comedy
Aquesta altra és una història de sinceritat. D’excés de sinceritat, per ser més exactes. Diu algo així com: Tu i jo anem junts, com la mola i l’esmolador, la carn és dèbil, però estimada, els dos sabem que l’ego ho és més. Estic penjat, enfonsat i esquarterat, lentament destripat com un be, per la llengua d’una dona que simplement no ho podia evitar. Pals i pedres podran trencar el meu cos, però les paraules poden partir-me en dos. Així que ves al tantu amb lo que dius, pensa abans amb el meu cor. I segueix: els ossos trencats s’acaben soldant, els blaus no duren gaire. Però un cop pronunciades, les paraules queden dites. I els cors es queden partits des d’aquell moment.
I a mi em sembla un avís molt intel·ligent. Li diu: tia, no m’ho expliquis tot, que prefereixo no saber-ho, prefereixo seguir feliç en la meva ignorància. Com dient: no m’expliquis coses només per alleugerir la teva consciència, per egoisme teu. Queda te-les per tu, carrega amb les teves menjades de coco, infidelitats o el que sigui. Em fas un favor més gran si et quedes callada. A mi em sembla molt bé. Sempre m’ha semblat que es reverencia massa l’excés de sinceritat. Al cap del carrer la hipocresia social es el lubricant que ens permet no fotren’s d’osties pel carrer. Si tots ens ho diguéssim tot a la cara, no ens parariem d’ostiar. Per això em sembla be refrenar l’excés de sinceritat.
Mutual Friend- Divine Comedy
i aquesta també és una curiosa història d’amics comuns. Diu algo així com: no ho puc evitar, no me la puc treure del cap, fins quan dormo la veig. La vaig veure en el pub, després al nightclub, i un amic comú ens va presentar. Vam parlar del soroll, i del difícil que es sentir-se un mateix sobre els beats i el sub-bass. Vam parlar durant hores, vam parlar al seient del cotxe de l’amic comú, mentre anàvem a casa seva. Allí ella em va dir que jo li agradava, i jo li vaig dir "guay, el sentiment és mutu". Vam posar vells 45’s, li vaig dir que era com la banda sonora de les nostres vides. I vam ballar, però no ens podíem aguantar drets: la taja ens va caure a sobre. I ens vam enfonsar al terra. I vam cantar la cançó que no he pogut cantar mai més. I ens vam besar i vam caure inconscients. L’endemà em vaig despertar, acompanyat només de la ressaca. Vaig gatejar buscant el labavo, però només la vaig trobar a ella, abraçada a un altre amant: des d’aleshores un ex amic comú.
I’m your villain- Franz Ferdinand
Pels amants de les curiositats ahir va sortir per la tele el cuiner aquest, el Sergi Arola, dient que havia cuinat per l’Alex Kapranos, dels Franz Ferdinand, i que el Karpanta aquest és tot un gourment, i que te una columna de cuina al Guardian. Ahí queda esa capullada. Ho sento, una altre vegada no m’he pogut resistir a la pedanteria. Ui com estem avuí...
I’m from further north than you- Wedding pressent
Tothom ha parlat molt bé del disc de reaparició dels Wedding Present, però jo només hi veig un parell de bones cançons i la resta em van semblar simplement correctes. En qualsevol cas, bentornats.
I en fi senyors, hi ha dies que un no està per res. Prego sàpiguen disculpar aquesta lamentable edició. Ja ho veia venir quan ahir a la una de la nit l’angelet bo em deia, "¿pero que cony foteràs demà?, desgraciat, si no tens res preparat!", mentre el dimoniet amb banyes i cua, perpetu optimista i sobretot vago rematat em deia, "tranquil, home, alguna cosa se’t acudirà" amb el mateix to que feia servir abans dels examens que invariablement catejava. En fi senyors, ja n’han patit els resultats. Vaig fer cas al dimoniet, i la veritat és que vaig aprofitar el temps fent coses tan poc edificants com gratificants. Facin el mateix, sisplau. Escoltin el seu dimoniet i caiguin en les seves temptacions. No oblidin que estem en un país de xapucerus i poca gent notarà la diferència. Es lo positiu de tenir un nivell d’exigència tan baix, on fins i tot poden existir programes de ràdio tan justets com aquest. Jo per la meva part, la setmana que ve provaré de compensar-ho callant més estona.
Farsants
Jimy Jazz- The Clash
Punt sis camp, 99,8 fm, el jardí del manicomi. La edició d’avui es diu Farsants. Si amics oients. Jo em confesso. Soc un farsant. Un putu farsant. Un farsant professional de cap a peus. Tan farsant que no em molesto ni a portar ulleres de sol per dissimular. Però, amics, no us enganyeu. Que les aparences no ceguin els vostres ulls. Perquè reconec les senyals de la meva farsa en molts dels que em rodegeu. Penseu, amics...¿no us passa sovint que sentiu o llegiu alguna cosa i us dieu per a vosaltres mateixos, "osti, si és el que jo dic sempre! Aquest tio m’ha robat la idea! jo ho he pensat abans!"? Doncs, amics, com diria el tio aquell, MENTIRA! És precisament al revés: hem sentit o llegit aquesta idea en algun puestu i el dimoniet del subconscient ens fa oblidar aquest petit detall. Un petit oblit per "massagear" l’ego. ¡Farsants tots! La immensa majoria de la humanitat funcionem amb idees de quarta ma en el millor dels casos. Les mateixes idees refregides milers de vegades, i a més amb el mateix oli. I el que es pitjor, ens pensem que son originals nostres. No senyors, tot està inventat i reinventat. Per això em confesso i us aviso: aquí no hi trobareu res de nou, res d’original. Per descomptat res de talent. Només algunes bones cançons.
Au louxor- Katerine
Msr Katerine goes techno! Aquest és el seu darrer llançament, del mes passat. Una altre cosa destacada del 2005 va ser un tio amb l'estrany nom de Sufjean Stevens. Decidit a llançar un disc dedicat a cada un dels 50 estats de la unió, aquest 2005 va començar per Illinois, anda que no li queda tela per tallar. A veure si tots li surten tan bons com aquest!
John Wayne Gacy Gr.- Sufjan Stevens
Folton Prision Blues- Johny Cash
Aquest 2006 ja ens podem preparar per que al Cash ens el trobarem (afortuandament) fins a la sopa. Amb la peli aquesta que s’està estrenant, premiada als globus d’or i que apareixerà segurament als Oscar, ja han començat les cascades de reedicions, caixes conmemoratives i tal. I està be, nosaltres disfrutarem de les seves cançons i els seus hereus de la pasta…
Back on your side- Chris Isaack
I amb això tanquem la trilogia de cançons arrebatadorament tristes desolades i desgarrades. La del Sufjean parla d’un pare alcoholic i maltractador. La del Cash és d’un tio a qui sa mare li deia "no juguis amb pistoles" i el tio va i mata accidentalment a un paio, i canta lamentant-se des de la presó on es passarà la vida. I la del Isaack és una senzilla canço de desamor. L’he posada perquè veig cert paral·lelisme entre ell i el Cash. Obviament molt dispars en arreglos i sonoritats, molt mes austera i seca, pràcticament guitarra sola el Cash, però compartitn aquest aire trist i melancòlic. Però ara anem a desengrassar-ho una mica:
Catch my disease- Ben Lee
Una bufada d’optimisme, cançons de colorins del Ben Lee, i seguint d’aquest rotllo, una altre cançó fresqueta per desengrassar, amb coros i parapapapaaaas. I un solo de guitarra cap al final.
Xaxi, del Josh Rouse
Winter in the hamptons - Josh Rouse
Abasent Friends- Divine Comedy
Una cançó d’un disc molt bo dels Divine Comedy. Es un disc grandiloqüent, ampulos, molt ben arreglat, com per anar a un ball de cap d’any. Amb carinyo i detallisme i sense estalviar recursos lírics, toma parrafada pretenciosa, però ho sento, amics, avui estic espes, espes, espes. I les lletres son una cucada de fino estilismo i ironia. La cançó mes coneguda és aquesta Absent friends, com el títol del disc. Una cançó que et transporta a un d’aquells westerns del John Ford, sabeu? Amb aquells paissatges de deserts i muntanyes (o al anunci del baqueru del Marlboro).
Sticks and stones- Divine Comedy
Aquesta altra és una història de sinceritat. D’excés de sinceritat, per ser més exactes. Diu algo així com: Tu i jo anem junts, com la mola i l’esmolador, la carn és dèbil, però estimada, els dos sabem que l’ego ho és més. Estic penjat, enfonsat i esquarterat, lentament destripat com un be, per la llengua d’una dona que simplement no ho podia evitar. Pals i pedres podran trencar el meu cos, però les paraules poden partir-me en dos. Així que ves al tantu amb lo que dius, pensa abans amb el meu cor. I segueix: els ossos trencats s’acaben soldant, els blaus no duren gaire. Però un cop pronunciades, les paraules queden dites. I els cors es queden partits des d’aquell moment.
I a mi em sembla un avís molt intel·ligent. Li diu: tia, no m’ho expliquis tot, que prefereixo no saber-ho, prefereixo seguir feliç en la meva ignorància. Com dient: no m’expliquis coses només per alleugerir la teva consciència, per egoisme teu. Queda te-les per tu, carrega amb les teves menjades de coco, infidelitats o el que sigui. Em fas un favor més gran si et quedes callada. A mi em sembla molt bé. Sempre m’ha semblat que es reverencia massa l’excés de sinceritat. Al cap del carrer la hipocresia social es el lubricant que ens permet no fotren’s d’osties pel carrer. Si tots ens ho diguéssim tot a la cara, no ens parariem d’ostiar. Per això em sembla be refrenar l’excés de sinceritat.
Mutual Friend- Divine Comedy
i aquesta també és una curiosa història d’amics comuns. Diu algo així com: no ho puc evitar, no me la puc treure del cap, fins quan dormo la veig. La vaig veure en el pub, després al nightclub, i un amic comú ens va presentar. Vam parlar del soroll, i del difícil que es sentir-se un mateix sobre els beats i el sub-bass. Vam parlar durant hores, vam parlar al seient del cotxe de l’amic comú, mentre anàvem a casa seva. Allí ella em va dir que jo li agradava, i jo li vaig dir "guay, el sentiment és mutu". Vam posar vells 45’s, li vaig dir que era com la banda sonora de les nostres vides. I vam ballar, però no ens podíem aguantar drets: la taja ens va caure a sobre. I ens vam enfonsar al terra. I vam cantar la cançó que no he pogut cantar mai més. I ens vam besar i vam caure inconscients. L’endemà em vaig despertar, acompanyat només de la ressaca. Vaig gatejar buscant el labavo, però només la vaig trobar a ella, abraçada a un altre amant: des d’aleshores un ex amic comú.
I’m your villain- Franz Ferdinand
Pels amants de les curiositats ahir va sortir per la tele el cuiner aquest, el Sergi Arola, dient que havia cuinat per l’Alex Kapranos, dels Franz Ferdinand, i que el Karpanta aquest és tot un gourment, i que te una columna de cuina al Guardian. Ahí queda esa capullada. Ho sento, una altre vegada no m’he pogut resistir a la pedanteria. Ui com estem avuí...
I’m from further north than you- Wedding pressent
Tothom ha parlat molt bé del disc de reaparició dels Wedding Present, però jo només hi veig un parell de bones cançons i la resta em van semblar simplement correctes. En qualsevol cas, bentornats.
I en fi senyors, hi ha dies que un no està per res. Prego sàpiguen disculpar aquesta lamentable edició. Ja ho veia venir quan ahir a la una de la nit l’angelet bo em deia, "¿pero que cony foteràs demà?, desgraciat, si no tens res preparat!", mentre el dimoniet amb banyes i cua, perpetu optimista i sobretot vago rematat em deia, "tranquil, home, alguna cosa se’t acudirà" amb el mateix to que feia servir abans dels examens que invariablement catejava. En fi senyors, ja n’han patit els resultats. Vaig fer cas al dimoniet, i la veritat és que vaig aprofitar el temps fent coses tan poc edificants com gratificants. Facin el mateix, sisplau. Escoltin el seu dimoniet i caiguin en les seves temptacions. No oblidin que estem en un país de xapucerus i poca gent notarà la diferència. Es lo positiu de tenir un nivell d’exigència tan baix, on fins i tot poden existir programes de ràdio tan justets com aquest. Jo per la meva part, la setmana que ve provaré de compensar-ho callant més estona.
Hivern 2006, 11 de gener
Sang suor i llàgrimes.
Thru the time- Third wawe
Benvinguts a la primera edició del 2006 del Jardí del Manicomi. Com sempre 99.8 FM, Punt sis camp. Sang suor i llàgriems es diu avui l’invent. Tindrem algunes bones cançones i tres històries dolentes, dolentes, dolentes, perquè alguna cosa no acaba de funcionar en elles. La d’una parella, la d’un dinar de nadal, i la del hombre de los caramelos. Un consell: fixeu-vos només amb la música, pel resto dissimuleu. Com si no anés amb valtrus.
Don’t think- Lali Puna
Unes argolles metàliques amb l’interior folrat de vellut verd li lligaven els turmells a les dues aspes inferors de la Creu de Sant Andreu. D’aquelles en X, com en la bandera d’escòcia. La creu era de metre vuitanta, de fusta tropical negre i lluent, folrat de cuïr verd per la port on es recolzava el cos d’ella, i taxonada amb xinxetes de cap daurat envellit. A l’extrem de les aspes superiors, unes altres argolles li subjectaven els canyells. Com en les altres dues, el vellut verd evitava més ferides de les necessàries. Com és habitual en aquestes sessions, ella duia un tanga de cuïr negre obert, i a la boca una bola de plàstic vermella per esmorteïr els crits que faria. Ell portava un slip negre amb una desmesurada cremallera metàlica a la bragueta. Una caputxa negre li cobria el cap, amb tres forats, pels dos ulls i el nas. Una altre enorme cremallera li cobria horitzontalement la boca. Ni un tatuatge sobre la pell dels dos cossos, depilats fins el més mínim detall.
Give me the 70’s- Jean
Totes les parets de l’habitació eren acolxades per esmorteïr els crits que es produïrien. Contra la paret esquerra, una tauleta de quiròfan amb rodetes, amb tot el material necessari disposat ordenadament. Des de bisturis fins a forceps. Ell en va agafar una navalla de barber que l’aprenent de cals Tubau dels gavinets, havia portat com cada dimecres de la puntual esmolada setmanal. El mànec era nacarat de blanc, amb gravats eròtics. Ell en va obrir la fulla i la va mantenir extesa, apretant l’índex sobre la cua de la fulla. Es va col·locar a un pam dels ulls d’ella i com en una peli taiwanesa va passar el tall obert lentament per davant dreta esquerra, esquerra dreta. Llavors ja feia estona que ella respirava sorollosament, des de molt endins. Els ulls esbatanats.
Eternamente Inocente- Fangoria
El primer tall va ser gairebé imperceptible, només que va apareixer una línia rosada d’uns cinc dits de llarg a l’esternum. El segon tall va ser igual de superficial peró transversal, dos dits per sobre del mugró dret. El tercer va ser més profund, horitzontal d’aixella a aixella. Unes enormes gotes vermelles van caure verticalment a intervals des de la ratlla vermella. L’efecte visual era molt impactant. Els crits d’ella sortien ofegats per la bola, i les parets acolxades els acabaven d’absorbir. Grans llagrimons regalimaven galtes avall i queien sobre els seus pits. Pel quart tall ell va escollir una tragectòria totalment vertical, al costat esquerre, des de sota l’aixella fins la cadera. El puny i el canyell amb que aguantava la navalla definitivament xop. Al cinqué li va donar una dedicació especial: va passar la fulla de la navalla lenta i profundament per la panxa, i amb l’índex i el polze de la ma lliure anava separant el tall per on anava passant, de manera que es veia clarament uns bons milímetres de carna tallada abans no s’omplís d’una sang espessa. Aleshores, ell, es va acostar al cos lligat d’ella, i s’hi va refregar, formant un còctel de fluids corporals: sang, suor i llàgrimes.
Dolphins- Nawja
Ell es va separar una passa per contemplar la seva obra, vigilant de no relliscar amb tant de xarco. L’olor el començava a marejar i li venien arcades. La ma de la navalla li començava a pesar. Peró havia de continuar. Era un esclau obedient. Un gosset fidel. I si la seva Dòmina li manava de automutilar-se davan d’ella tota lligada i amordaçada, doncs, res, o feia. Ell es tallava per on fes falta. Fins les últimes consqüències. Com sempre feia. Perquè sabia que a ella això l’excitava fins fer-la cridar i plorar. I encara que ell no li trobava cap plaer físic i ja no li quedava un pam de pell lliure de cicatrius, continuaria fins el final. Perquè se l’estimava. I se la veia tan fràgil, a ella. Tan poqueta cosa…tenia por que si no li seguis el joc potser ella acabaria fent un disbarat. Però ara calia seguir. Quedava encara molta carn per tallar.
5 Days- Howie B
Carnival- Cardigans
El hombre de los caramelos. A mitjans dels 80 Javier Guruchaga, amb la Orquesta Mondragon, va fer un retrat extremament versemblant del hombre de los caramelos. De l'exctitud del retrat i la relació del Gurruchaga amb el cas Arny de Sevilla, certs programes i revistes en van fer deduccions escabroses que aquí obvairem en aras del bon gust i la justícia. El cas és que Guruchaga cantava:
Va muy compuesto, usa sombrero
El hombre de los caramelos
Envuelto en un abrigo gris
A la puerta del colegio
Con su bolsa de caramelos
Espera
Para hacerte feliz
Y si deseas con el disfrutar
No te debes niño asustar
El tiene siempre
Lo que te hará gozar
Tu mama te dice no debes mirar
Debajo del abrigo
Lo que te va a enseñar
El hombre embozado en gris
El hombre de los caramelos- Orquesta Mondragon
Bé doncs, això era a mitjans 80. Ara el hombre de los caramelos tindria 85 anys. Encara que delicat de salut, i amb severes irregularitats mentals producte de la solitud i els seus diferents hàbits, el hombre de los caramelos encara es passejava per parcs i jardins, amb el mateix abric ratat pel temps i unes pantufles foradades i pudents. Fa unes setmanes tres adolescents se'l van trobar de casualitat pel parc del bon repòs. Es veu que el van confondre amb un indigent i li van fotre una tal somanta de pals que el van deixar estès a terra. Per rematar-ho el van ruixar d'alcohol i el van cremar viu. El van ingressar cadàver. Als tres adolescents els van agafar al cap d'un parell de dies. Segur que ara us ve al cap tot el merder mediàtic: Els progàmes van parlar amb gran indignació de la violència gratuïta, de la responsabilitat en la educació, de si els pares o els professors. Va sortir la influència de les successives lleis d'educació, la violència dels videjocs i películes, la necessitat de censura a internet. Van dir que si pèrdua de valors de la societat, relativisme moral. Altres enfocs es van centrar en la solitud dels àvis, els programes d'atenció a la gent gran. En aquest punt el ministre de serveis socilas i el de defensa es van contradir i això va donar peu a un nou filó mediàtic. El clamor popular va convencer al jutge, que va decretar internament incondicional pels menors.
Rufian- Orquesta Mondragon
Quinze dies després un home d'uns trenta anys va sortir en un programa de mitja tarda dient que de crio havia estat víctima dels abusos del hombre de los caramelos. Que va reconeixer la foto als diaris i que després de molts remordiments havia decidit treure-ho a la llum. Alguns tertulians de la competència van donar la important xifra que s’havia embutxacat per l'exclusiva. Però finalment, la història del hombre de los caramelos, oculta fins aleshores, es va destapar. Altres afectats van sortir per la tele, però ni de lluny van rascar tans calés com el primer. En aquest punt els advocats dels adolescents es van aferrar a aquest argument, deien que havia estat legítima defensa. Una reacció lògica i comprensible quan l'home de 80 anys, tot sol, havia intentat abusar del tres adolescents. Aleshores la consideració popular es va invertir, i el hombre de los caramelos va passar de ser una pobre víctima a una pederesta que per la llei del talió s’havia trobat el seu merescut. I els tres adolescentes van passar de ser uns brutals assasins a ser unes pobres víctimes que van aconseguir escapar dels abusos.
Back in USSR- Orquesta Mondragon
El jutge ho va tornar a veure clar i va decretar l'alliberament sota fiança de l'internat. Un internat proper al parc del Bon Repòs. Prescissament un dels llocs preferits del hombre de los caramelos. Durant tota la seva vida hi va repartir quantitat de caramels i moltes altres substàncies entre els barrots d'aquell internat. Per això tots els interns l’apreciaven tant, des dels mes joves als mes veterans. Aquell vespré, els tres adolescents arreplegave les seves coses per sortir l'endemà a les vuit. Els pares i la premsa els esperarien fora. Mentrestant, en altres habitacions de l'internat, dotzenes de joves però expertes mans, esmolaven barres, punxons i navalles d’afeitar.
Es un mundo tan pequeño. Mercromina
A favor- Miqui Puig
Stars above us- Saint Etienne
Va ser quan la mama havia servit el rostit de nadal. L’àvia li va preguntar per enèssima vegada a ma germana que quan pensaven donar-li un net com ja havien fet la resta de germanes. Allavonses, ella amb veu molt calmada però prou alta com per fer callar tota la taula, va dir: "doncs yaya, la veritat és que amb el Marc ho provem desaforadament. Cada dia, sigui fèrtil o no. Al llit, dins la banyera, damunt els fogns i sota la pica. I no només amb el Marc sinó amb qualsevol que se’m posa a tiro. Fins i tot, aquí, amb els cunyats". I allavonses tots els ulls de la taula van enfocar simultàniament l’infinit, mentre ella tranquilament es posav una pruna a la boca: aquest any la mama l’havia clavat. El rostit havia sortit collonut.
Different sounds- Fantastic something
Senyors, es tot. Ens despedim amb una bonica cançó de la Jeane Siberry que canta quasi tan bé com ella la KD Lang. En el seu disc, Hymns of the 49th Paralel, el paralel que divideix Canada d’estats units. Una recopilació de cançons de comptatriotes canadencs de la KD, com la Siberry, el Cohen, o el Young. Ens veiem en una setmana si no hi ha res de nou.
The Valley- KD Lang
Sang suor i llàgrimes.
Thru the time- Third wawe
Benvinguts a la primera edició del 2006 del Jardí del Manicomi. Com sempre 99.8 FM, Punt sis camp. Sang suor i llàgriems es diu avui l’invent. Tindrem algunes bones cançones i tres històries dolentes, dolentes, dolentes, perquè alguna cosa no acaba de funcionar en elles. La d’una parella, la d’un dinar de nadal, i la del hombre de los caramelos. Un consell: fixeu-vos només amb la música, pel resto dissimuleu. Com si no anés amb valtrus.
Don’t think- Lali Puna
Unes argolles metàliques amb l’interior folrat de vellut verd li lligaven els turmells a les dues aspes inferors de la Creu de Sant Andreu. D’aquelles en X, com en la bandera d’escòcia. La creu era de metre vuitanta, de fusta tropical negre i lluent, folrat de cuïr verd per la port on es recolzava el cos d’ella, i taxonada amb xinxetes de cap daurat envellit. A l’extrem de les aspes superiors, unes altres argolles li subjectaven els canyells. Com en les altres dues, el vellut verd evitava més ferides de les necessàries. Com és habitual en aquestes sessions, ella duia un tanga de cuïr negre obert, i a la boca una bola de plàstic vermella per esmorteïr els crits que faria. Ell portava un slip negre amb una desmesurada cremallera metàlica a la bragueta. Una caputxa negre li cobria el cap, amb tres forats, pels dos ulls i el nas. Una altre enorme cremallera li cobria horitzontalement la boca. Ni un tatuatge sobre la pell dels dos cossos, depilats fins el més mínim detall.
Give me the 70’s- Jean
Totes les parets de l’habitació eren acolxades per esmorteïr els crits que es produïrien. Contra la paret esquerra, una tauleta de quiròfan amb rodetes, amb tot el material necessari disposat ordenadament. Des de bisturis fins a forceps. Ell en va agafar una navalla de barber que l’aprenent de cals Tubau dels gavinets, havia portat com cada dimecres de la puntual esmolada setmanal. El mànec era nacarat de blanc, amb gravats eròtics. Ell en va obrir la fulla i la va mantenir extesa, apretant l’índex sobre la cua de la fulla. Es va col·locar a un pam dels ulls d’ella i com en una peli taiwanesa va passar el tall obert lentament per davant dreta esquerra, esquerra dreta. Llavors ja feia estona que ella respirava sorollosament, des de molt endins. Els ulls esbatanats.
Eternamente Inocente- Fangoria
El primer tall va ser gairebé imperceptible, només que va apareixer una línia rosada d’uns cinc dits de llarg a l’esternum. El segon tall va ser igual de superficial peró transversal, dos dits per sobre del mugró dret. El tercer va ser més profund, horitzontal d’aixella a aixella. Unes enormes gotes vermelles van caure verticalment a intervals des de la ratlla vermella. L’efecte visual era molt impactant. Els crits d’ella sortien ofegats per la bola, i les parets acolxades els acabaven d’absorbir. Grans llagrimons regalimaven galtes avall i queien sobre els seus pits. Pel quart tall ell va escollir una tragectòria totalment vertical, al costat esquerre, des de sota l’aixella fins la cadera. El puny i el canyell amb que aguantava la navalla definitivament xop. Al cinqué li va donar una dedicació especial: va passar la fulla de la navalla lenta i profundament per la panxa, i amb l’índex i el polze de la ma lliure anava separant el tall per on anava passant, de manera que es veia clarament uns bons milímetres de carna tallada abans no s’omplís d’una sang espessa. Aleshores, ell, es va acostar al cos lligat d’ella, i s’hi va refregar, formant un còctel de fluids corporals: sang, suor i llàgrimes.
Dolphins- Nawja
Ell es va separar una passa per contemplar la seva obra, vigilant de no relliscar amb tant de xarco. L’olor el començava a marejar i li venien arcades. La ma de la navalla li començava a pesar. Peró havia de continuar. Era un esclau obedient. Un gosset fidel. I si la seva Dòmina li manava de automutilar-se davan d’ella tota lligada i amordaçada, doncs, res, o feia. Ell es tallava per on fes falta. Fins les últimes consqüències. Com sempre feia. Perquè sabia que a ella això l’excitava fins fer-la cridar i plorar. I encara que ell no li trobava cap plaer físic i ja no li quedava un pam de pell lliure de cicatrius, continuaria fins el final. Perquè se l’estimava. I se la veia tan fràgil, a ella. Tan poqueta cosa…tenia por que si no li seguis el joc potser ella acabaria fent un disbarat. Però ara calia seguir. Quedava encara molta carn per tallar.
5 Days- Howie B
Carnival- Cardigans
El hombre de los caramelos. A mitjans dels 80 Javier Guruchaga, amb la Orquesta Mondragon, va fer un retrat extremament versemblant del hombre de los caramelos. De l'exctitud del retrat i la relació del Gurruchaga amb el cas Arny de Sevilla, certs programes i revistes en van fer deduccions escabroses que aquí obvairem en aras del bon gust i la justícia. El cas és que Guruchaga cantava:
Va muy compuesto, usa sombrero
El hombre de los caramelos
Envuelto en un abrigo gris
A la puerta del colegio
Con su bolsa de caramelos
Espera
Para hacerte feliz
Y si deseas con el disfrutar
No te debes niño asustar
El tiene siempre
Lo que te hará gozar
Tu mama te dice no debes mirar
Debajo del abrigo
Lo que te va a enseñar
El hombre embozado en gris
El hombre de los caramelos- Orquesta Mondragon
Bé doncs, això era a mitjans 80. Ara el hombre de los caramelos tindria 85 anys. Encara que delicat de salut, i amb severes irregularitats mentals producte de la solitud i els seus diferents hàbits, el hombre de los caramelos encara es passejava per parcs i jardins, amb el mateix abric ratat pel temps i unes pantufles foradades i pudents. Fa unes setmanes tres adolescents se'l van trobar de casualitat pel parc del bon repòs. Es veu que el van confondre amb un indigent i li van fotre una tal somanta de pals que el van deixar estès a terra. Per rematar-ho el van ruixar d'alcohol i el van cremar viu. El van ingressar cadàver. Als tres adolescents els van agafar al cap d'un parell de dies. Segur que ara us ve al cap tot el merder mediàtic: Els progàmes van parlar amb gran indignació de la violència gratuïta, de la responsabilitat en la educació, de si els pares o els professors. Va sortir la influència de les successives lleis d'educació, la violència dels videjocs i películes, la necessitat de censura a internet. Van dir que si pèrdua de valors de la societat, relativisme moral. Altres enfocs es van centrar en la solitud dels àvis, els programes d'atenció a la gent gran. En aquest punt el ministre de serveis socilas i el de defensa es van contradir i això va donar peu a un nou filó mediàtic. El clamor popular va convencer al jutge, que va decretar internament incondicional pels menors.
Rufian- Orquesta Mondragon
Quinze dies després un home d'uns trenta anys va sortir en un programa de mitja tarda dient que de crio havia estat víctima dels abusos del hombre de los caramelos. Que va reconeixer la foto als diaris i que després de molts remordiments havia decidit treure-ho a la llum. Alguns tertulians de la competència van donar la important xifra que s’havia embutxacat per l'exclusiva. Però finalment, la història del hombre de los caramelos, oculta fins aleshores, es va destapar. Altres afectats van sortir per la tele, però ni de lluny van rascar tans calés com el primer. En aquest punt els advocats dels adolescents es van aferrar a aquest argument, deien que havia estat legítima defensa. Una reacció lògica i comprensible quan l'home de 80 anys, tot sol, havia intentat abusar del tres adolescents. Aleshores la consideració popular es va invertir, i el hombre de los caramelos va passar de ser una pobre víctima a una pederesta que per la llei del talió s’havia trobat el seu merescut. I els tres adolescentes van passar de ser uns brutals assasins a ser unes pobres víctimes que van aconseguir escapar dels abusos.
Back in USSR- Orquesta Mondragon
El jutge ho va tornar a veure clar i va decretar l'alliberament sota fiança de l'internat. Un internat proper al parc del Bon Repòs. Prescissament un dels llocs preferits del hombre de los caramelos. Durant tota la seva vida hi va repartir quantitat de caramels i moltes altres substàncies entre els barrots d'aquell internat. Per això tots els interns l’apreciaven tant, des dels mes joves als mes veterans. Aquell vespré, els tres adolescents arreplegave les seves coses per sortir l'endemà a les vuit. Els pares i la premsa els esperarien fora. Mentrestant, en altres habitacions de l'internat, dotzenes de joves però expertes mans, esmolaven barres, punxons i navalles d’afeitar.
Es un mundo tan pequeño. Mercromina
A favor- Miqui Puig
Stars above us- Saint Etienne
Va ser quan la mama havia servit el rostit de nadal. L’àvia li va preguntar per enèssima vegada a ma germana que quan pensaven donar-li un net com ja havien fet la resta de germanes. Allavonses, ella amb veu molt calmada però prou alta com per fer callar tota la taula, va dir: "doncs yaya, la veritat és que amb el Marc ho provem desaforadament. Cada dia, sigui fèrtil o no. Al llit, dins la banyera, damunt els fogns i sota la pica. I no només amb el Marc sinó amb qualsevol que se’m posa a tiro. Fins i tot, aquí, amb els cunyats". I allavonses tots els ulls de la taula van enfocar simultàniament l’infinit, mentre ella tranquilament es posav una pruna a la boca: aquest any la mama l’havia clavat. El rostit havia sortit collonut.
Different sounds- Fantastic something
Senyors, es tot. Ens despedim amb una bonica cançó de la Jeane Siberry que canta quasi tan bé com ella la KD Lang. En el seu disc, Hymns of the 49th Paralel, el paralel que divideix Canada d’estats units. Una recopilació de cançons de comptatriotes canadencs de la KD, com la Siberry, el Cohen, o el Young. Ens veiem en una setmana si no hi ha res de nou.
The Valley- KD Lang
Hivern 2005, 4 de gener
Les mes sentides disculpes.
He de demanar disculpes als eventuals oients o lectors per les dues darreres escaquejades, de la setmana passada i d'avui. Ha estat per motius de salut: la grip intestinal, de forma virulenta i desurpadora, s'ha centrat en tota la meva família, des de la descendència a la ascendència. Totluqulal, i per altre banda, m'ha permes un profund, gairebé íntim, contacte amb les variades instàncies del nostre tan deficitari servei de sanitat pública (l'estatu ho arreglarà tot, hi podem pujar de peus). Des de metges d'atenció primària, a urgències, a hospitals. Una fauna variada i curiosa, la família sanitària. Però res comparat amb la exhuberància de personlalitats dels seus usuaris. El mínim que puc dir és que ha estat una experiència enriquidora perquè m'ha permès tropeçar-me amb curiosos punts a reflexionar, que segur aniran apareixen en successius programes. De moment deixo una perleta escoltada a una company de sala d'espera de pediatria en un Hospital: "Joé, aquí taddan má en yamatte que en un juzgao". Home de barret a joc amb llargues patilles i pesades cadenes d'or d'on pengen crucifixos. Obviaré mencionar la seva ètnia per no ser titlat de xenòfog. Aquesta perleta amaga tal càrrega de profunditat intel·lectual, té unes implicacions morals tan profundes, que encara no he aconseguit trere'n l'aigua clara. Hi he de seguir reflexionant. Fins la propera si la salut ho permet.
Les mes sentides disculpes.
He de demanar disculpes als eventuals oients o lectors per les dues darreres escaquejades, de la setmana passada i d'avui. Ha estat per motius de salut: la grip intestinal, de forma virulenta i desurpadora, s'ha centrat en tota la meva família, des de la descendència a la ascendència. Totluqulal, i per altre banda, m'ha permes un profund, gairebé íntim, contacte amb les variades instàncies del nostre tan deficitari servei de sanitat pública (l'estatu ho arreglarà tot, hi podem pujar de peus). Des de metges d'atenció primària, a urgències, a hospitals. Una fauna variada i curiosa, la família sanitària. Però res comparat amb la exhuberància de personlalitats dels seus usuaris. El mínim que puc dir és que ha estat una experiència enriquidora perquè m'ha permès tropeçar-me amb curiosos punts a reflexionar, que segur aniran apareixen en successius programes. De moment deixo una perleta escoltada a una company de sala d'espera de pediatria en un Hospital: "Joé, aquí taddan má en yamatte que en un juzgao". Home de barret a joc amb llargues patilles i pesades cadenes d'or d'on pengen crucifixos. Obviaré mencionar la seva ètnia per no ser titlat de xenòfog. Aquesta perleta amaga tal càrrega de profunditat intel·lectual, té unes implicacions morals tan profundes, que encara no he aconseguit trere'n l'aigua clara. Hi he de seguir reflexionant. Fins la propera si la salut ho permet.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)