Hivern 2006, 22 de febrer, British Black Label
podeu escoltar el programa clicant aquí:
ClickCaster
o amb el tradicional Castpost, al vostre rotllo...
Powered by Castpost
Smooth operator- Sade
Senyors, benvinguts a aquesta vinílica edició del Jardí del Manicomi. Today the name of the game is british black label, en sentit homenatge a cançons fetes a les illes entre els 70’s i els 90’s amb el punt de referència de la música negre. Avui sentireu crepitar vinil del tradicional.
Your love is king- Sade
El pq d’aquest programa és llarg, farrgaos, i sense cap interès per a ningú, però posats a que hem d’omplir el buit d’alguna cosa, amosallá: el que passa és que jo no tinc ADSL ni per tant mula, així que li passo la llista de la compra al meu proveïdor, que es ma germana –holaquetal germaneta, saludus- entre nosaltres he de dir que ma germana té el bon gust, com tanta i tanta gent, de no escoltar mai aquest pastixe, cosa que delata el seu bon criteri. Buenu, ella quan pot em baixa la comanda i allà que vaig jo i me la pillo, i resulta que amb la última, m’agafo lo meu i a més veig –oh suspresa- que tenia per ella la discografia completa de la Sade. I me la vaig agencia també. Vaig escoltar amb nostàlgia i recança (snif snif snif, llagrimeta salada regalimant galta avall), aquelles cançons que em traslladaven a una adolescència tan plena de grans com buida d’activitat sexual. I també em va venir al cap al gran cabró a qui vaig deixar un cop el MEU lp de promise, de Sade, i never never never, com diria SuperFloren mel va tornar, Gran Cabró filldeputa així t’ofeguis en una gran i fonda bassa de mocs verds i enganxifosos. No se qui ets, no me’n recordo. Només sé que un dia em vaig dir, ¿i on cullons dec tenir l’LP de Sade?. Te una rallada perfectament identificable a Is it a crime. En fi, de Sade, a EBTG, i d’aquí a Working Week i d’aquí a….arreplegar uns cuants vinils i algun CD i a veure que tal.
Hang on to your love- Sade
Each and every one- Everything but the girl
Fa un parell o tres d’anys passejava jo pel mercadillo de brocanters i drapaires aquest del passeig fullejant llibrots vells, lo qual està la mar de bé perquè de vegades et pots trobar amb últimes novetats interessant tirades de preu, com el Quijote o la Ilíada. Però vaig veure un llibre de Ben Watt, que em va desquadrar, com quan veus algo conegut fora de context, Clar Ben Watt no em sonava com a escriptor, em sonava com a compositor i 50% dels Everything but the girl. Total que em vaig pillar el llibre, i era la mar d’interessant, explicava els 2 anys que es va passar el pobre tio amb una malaltia rarísima que només tenen 200 persones al planeta o així, i explicava de la seva penosa circulació per totes les consultes de metges fins que no li van saber trobar de què anava. Una mica com el que li passava al Nanni Moretti a Mio Caro Diario. EN fi aquest son els EBTG, un duo amb un exquisit gust per composar cançons. En els LPs és queden un pel irregulars, opino. Aquest és el seu magnífic debut, Eden, d’influències jazzistiques i de bossa nova. Ell venia de fer l’LP North Marine Drive, i ella de cantar amb les Marine Girls. Per força havien de coincidir.
RollerCoster- Everything but the girl
I must confess- Everything but the girl
Una altre connexió, En aquest disc Eden, hi tocava la guitarra Simon Booth de Working Week, que va composar a mitges amb la Sade una cançó per la BSO d’Absolut Begginers, on també hi participaven The Style Council.
Venceremos- Working week
Everything to loose- The Style Council
Long hot summer- The Style Council
Mick’s up- The Style Council
Good thing- Fine Young Canibals
Roland Gift, reprenent una tradició molt britànica de Soul desquiciat rotllo Stax. Els soldats americans estacionats a GBr. Durant la II WW van deixar una primer empremta amb els discs de jazz negre que escoltaven. A finals dels 50’s es va reavivar amb les gires que van fer per les illes músics negres que eren rebuts com a grans estrelles. Avui escoltem sobretot la explotació que el postpunk va fer als 70-80-90’s d’aquesta tradició, però ja venia d’abans, amb grups com el Animals del Burdon, els Cream, o els Them del Van Morrison.
I can only give yu everything- Them
Money’s too tight to mention- Simply Red
Tell me when my light is green- Dexey’s midnight runners
Wait a minute- James Taylor Quartet
Senyors, estem trepitjant la gran cita. La fita sobre la que gravita gran part de la nostre existència, sobre la que gira bona part del nostre calendari vital. El Partit. Senyors, en aquestes hores d’incertesa i de vetlla, hores de tensió i angoixa, que Deu reparteixi sort i que tota caigui del nostre costat. No oblidin de caure en les seves mes profundes temptacions, ja que és lo únic que els assegura una bona penitència…
Hivern 2006, 15 de febrer
There’ll be some changes made
Powered by Castpost
There’ll be some changes made- Billy Holliday
Jo soc massa desgraciat. La meva vida és un cúmul de despropòsits. No us vull cansar amb els morbosos rumors que corren sobre la meva dona i el jardiner. Només us diré que quan li regalo flors, pagar-les em resulta doblement dolorós. A la feina, què dir?, l’únic tema que suscita sistemàtica unanimitat és la cruel crítica a qualsevol intervenció meva. Fart d’aquesta vida, vaig prendre un determini. No la opció més vulgar, com se sol en semblants circumstàncies: el suïcidi em sembla de tot punt, massa definitiu per una personalitat tan voluble com la meva. I a més, encara em queda cert apreci a alguns petits plaers mundans, com l’onanisme, la sigilografia o els bombons de licor.
Deed I do- Billy Holliday
Tampoc un brusc gir de personalitat em va semblar factible. Tals determinis requereixen d’una constància de caràcter que em ve massa ample. Conscient d’aquestes meves limitacions, vaig decidir canviar de vida creant-ne una de nova. Una de nova imaginada, vull dir. Ja se sap - està escrit- que les fortes imaginacions generen aconteixements. I a aquest clau ardent em vaig aferrar -amb cert escepticisme, tot s’ha de dir- (la línia que separa un escèptic d’un descregut és tan fina…). Així que em vaig posar amb il·lusió a imaginar-me una nova vida: Nova infantesa, nova joventut, canvi d’escola, amics diferents... Lo que passa, -i també està escrit- és que la imaginació és molt seva, la punyetera. I tal com tu l’intentes guiar pel camí de la recta simplicitat, ai las! Ella s’encaparra a recargolar-se pels viaranys menys tranquil·litzadors. Total, que quan vaig copsar les profundes implicacions del meu determini, em va caure el mon a sobre... De sobte no només em pertorbaven els meus vells i coneguts traumes infantils, sinó que apareixien els de la meva nova infantesa imaginada. Els meus desastres amorosos històrics es confonien contradictòriament amb els revesos sentimentals de la meva nova i imaginària joventut, en un efecte multiplicador brutal. Ni us podríeu imaginar els terribles desassossecs que em provocar la nova edat adulta. Només us diré que mentre abans em tremolaven les cames en entrar al garden center, ara se’m regira l’estómac davant dels butaneros, operaris de telefònica, i de tots els carnissers amb parada al Mercat Municipal.
Amics, portem ja 5 minuts del Jardí del Manicomi, Punt 6 Camp. 99.8 i aquesta edició és diu There’ll be some changes made, en entranyable remembrança a tots els bons propòsits d’enmienda que dormen el son dels justos en la nostre consciència i/o imaginació.
Don’t worry bout me- Billy Holliday
The thrill is gone- Patricia Barber
Pide por esta boquita mi amor, tu pide que avui estic generoso. I ella va dir "oh si, dame mas plaser, dame mas...". I aleshores ell va allargar el seu adolorit braç per tornar a agafar el fuet de set cues, murmurant nxt, nxt, nxt, viciosetes capritxoses, no en teniu mai prou...
Summertime- Sarah Vaughn
Set them free- Caecil Norby
I’ve got you under my skin- Oscar Peterson
Ear Conditioner- Lenny Tristano
8/4 Beat- Bob Hatcherson
Jet Sounds- Nicola Conte
El arrancacorazones- Pez
"no puedo dejar de pensar en la Suiza Oriental, en donde tal vez acabe viviendo escondido el resto de mis dias". Repeteixo, "no puedo dejar de pensar en la Suiza Oriental, en donde tal vez acabe viviendo escondido el resto de mis dias".
Aquest críptic missatge, l’anava a escriure el doctor en un tros de paper, i passar-lo per sota la porta de l’habitació d’hotel del famós escriptor portuguès, a qui no coneixia de res, (el doctor al escriptor, vull dir).
Lo de "missatge críptic" no ho dic jo, ho diu el qui ens ho explica, que és una figura de reconegut talent mundial. Perquè, a veure, "críptic" és una expressió fantàstica, la mar d’evocadora. Suggereix misteri, secrets antics, veritats ocultes. Té una aura de dignitat important, un gran pes específic. A mi em sembla que no es pot fer servir aquesta paraula a la lleugera. Se n’ha de saber per remenar-la. Ho dic perquè la majoria de mortals, quan intentem fer un "missatge críptic", ens acaba sortint una vulgar "gilipollada incomprensible", com aquesta mateixa que estic dient ara. I això és molt diferent, eh?. Per desgràcia, aquí, al Jardí del Manicomi ens cauen més prop les connotacions pejoratives d’"incomprensible" que les connotacions transcendents de "críptic".
Dance Floor- Tao of groove
Star guitar- Chemical Brothers
The Sound- Telephunken
Galaga- M.I.A.
Punt sis camp, 99.8 de la FM, el Jardí del manicomi, i aquesta edició que es diu There’ll be some changes made, perquè sempre és positiu de provar canvis vitals: endreçar el jardí, netejar les males herbes, en definitiva amagar tota la merda mental sota la catifa, com sempre. Hem estat escoltant un bon grapat de cançons. Podríem discutir si aquesta última de MIA és una bona cançó o no, i hi hauria molt bacallà per tallar, però el que em sembla que no té cap dubte és aquesta preciositat que ve ara del Rufus Wainwright:
The one you love- Rufus Wainwright
Could we- Cat Power
I així arribem a la recta final d’aquest Jardí del Manicomi, There’ll be some changes made, propòsits d’enmiende per acabar amagats sota la catifa…Hem escoltat una altre bonica cançó, de Cat Power, una noia rossa i maca i una mica xifladilla pel que sembla, que just ha tret el disc The greatest, amb una portada rosa amb un penjoll de coll d’or en primer pla, del que pengen dos petits guants de boxa. Un altre missatge críptic probablement. En fi, el disc esta molt bé, molt recomanable. I nosaltres dedicarem el minut i pico que queda de programa a una altre excel·lent cançó, de LD & the new criticism, "the last to know", l’últim en assabentar-se de tot. A mi també em passa…fins a la propera.
The last to know- LD & the new criticism
There’ll be some changes made
Powered by Castpost
There’ll be some changes made- Billy Holliday
Jo soc massa desgraciat. La meva vida és un cúmul de despropòsits. No us vull cansar amb els morbosos rumors que corren sobre la meva dona i el jardiner. Només us diré que quan li regalo flors, pagar-les em resulta doblement dolorós. A la feina, què dir?, l’únic tema que suscita sistemàtica unanimitat és la cruel crítica a qualsevol intervenció meva. Fart d’aquesta vida, vaig prendre un determini. No la opció més vulgar, com se sol en semblants circumstàncies: el suïcidi em sembla de tot punt, massa definitiu per una personalitat tan voluble com la meva. I a més, encara em queda cert apreci a alguns petits plaers mundans, com l’onanisme, la sigilografia o els bombons de licor.
Deed I do- Billy Holliday
Tampoc un brusc gir de personalitat em va semblar factible. Tals determinis requereixen d’una constància de caràcter que em ve massa ample. Conscient d’aquestes meves limitacions, vaig decidir canviar de vida creant-ne una de nova. Una de nova imaginada, vull dir. Ja se sap - està escrit- que les fortes imaginacions generen aconteixements. I a aquest clau ardent em vaig aferrar -amb cert escepticisme, tot s’ha de dir- (la línia que separa un escèptic d’un descregut és tan fina…). Així que em vaig posar amb il·lusió a imaginar-me una nova vida: Nova infantesa, nova joventut, canvi d’escola, amics diferents... Lo que passa, -i també està escrit- és que la imaginació és molt seva, la punyetera. I tal com tu l’intentes guiar pel camí de la recta simplicitat, ai las! Ella s’encaparra a recargolar-se pels viaranys menys tranquil·litzadors. Total, que quan vaig copsar les profundes implicacions del meu determini, em va caure el mon a sobre... De sobte no només em pertorbaven els meus vells i coneguts traumes infantils, sinó que apareixien els de la meva nova infantesa imaginada. Els meus desastres amorosos històrics es confonien contradictòriament amb els revesos sentimentals de la meva nova i imaginària joventut, en un efecte multiplicador brutal. Ni us podríeu imaginar els terribles desassossecs que em provocar la nova edat adulta. Només us diré que mentre abans em tremolaven les cames en entrar al garden center, ara se’m regira l’estómac davant dels butaneros, operaris de telefònica, i de tots els carnissers amb parada al Mercat Municipal.
Amics, portem ja 5 minuts del Jardí del Manicomi, Punt 6 Camp. 99.8 i aquesta edició és diu There’ll be some changes made, en entranyable remembrança a tots els bons propòsits d’enmienda que dormen el son dels justos en la nostre consciència i/o imaginació.
Don’t worry bout me- Billy Holliday
The thrill is gone- Patricia Barber
Pide por esta boquita mi amor, tu pide que avui estic generoso. I ella va dir "oh si, dame mas plaser, dame mas...". I aleshores ell va allargar el seu adolorit braç per tornar a agafar el fuet de set cues, murmurant nxt, nxt, nxt, viciosetes capritxoses, no en teniu mai prou...
Summertime- Sarah Vaughn
Set them free- Caecil Norby
I’ve got you under my skin- Oscar Peterson
Ear Conditioner- Lenny Tristano
8/4 Beat- Bob Hatcherson
Jet Sounds- Nicola Conte
El arrancacorazones- Pez
"no puedo dejar de pensar en la Suiza Oriental, en donde tal vez acabe viviendo escondido el resto de mis dias". Repeteixo, "no puedo dejar de pensar en la Suiza Oriental, en donde tal vez acabe viviendo escondido el resto de mis dias".
Aquest críptic missatge, l’anava a escriure el doctor en un tros de paper, i passar-lo per sota la porta de l’habitació d’hotel del famós escriptor portuguès, a qui no coneixia de res, (el doctor al escriptor, vull dir).
Lo de "missatge críptic" no ho dic jo, ho diu el qui ens ho explica, que és una figura de reconegut talent mundial. Perquè, a veure, "críptic" és una expressió fantàstica, la mar d’evocadora. Suggereix misteri, secrets antics, veritats ocultes. Té una aura de dignitat important, un gran pes específic. A mi em sembla que no es pot fer servir aquesta paraula a la lleugera. Se n’ha de saber per remenar-la. Ho dic perquè la majoria de mortals, quan intentem fer un "missatge críptic", ens acaba sortint una vulgar "gilipollada incomprensible", com aquesta mateixa que estic dient ara. I això és molt diferent, eh?. Per desgràcia, aquí, al Jardí del Manicomi ens cauen més prop les connotacions pejoratives d’"incomprensible" que les connotacions transcendents de "críptic".
Dance Floor- Tao of groove
Star guitar- Chemical Brothers
The Sound- Telephunken
Galaga- M.I.A.
Punt sis camp, 99.8 de la FM, el Jardí del manicomi, i aquesta edició que es diu There’ll be some changes made, perquè sempre és positiu de provar canvis vitals: endreçar el jardí, netejar les males herbes, en definitiva amagar tota la merda mental sota la catifa, com sempre. Hem estat escoltant un bon grapat de cançons. Podríem discutir si aquesta última de MIA és una bona cançó o no, i hi hauria molt bacallà per tallar, però el que em sembla que no té cap dubte és aquesta preciositat que ve ara del Rufus Wainwright:
The one you love- Rufus Wainwright
Could we- Cat Power
I així arribem a la recta final d’aquest Jardí del Manicomi, There’ll be some changes made, propòsits d’enmiende per acabar amagats sota la catifa…Hem escoltat una altre bonica cançó, de Cat Power, una noia rossa i maca i una mica xifladilla pel que sembla, que just ha tret el disc The greatest, amb una portada rosa amb un penjoll de coll d’or en primer pla, del que pengen dos petits guants de boxa. Un altre missatge críptic probablement. En fi, el disc esta molt bé, molt recomanable. I nosaltres dedicarem el minut i pico que queda de programa a una altre excel·lent cançó, de LD & the new criticism, "the last to know", l’últim en assabentar-se de tot. A mi també em passa…fins a la propera.
The last to know- LD & the new criticism
Hivern 2006, 2 de febrer
Jodida y pertinaz sequia…
Powered by Castpost
Some might say- Oasis
Punt sis camp, 99.8 FM, el Jardí del manicomi. La edició d’avui és diu “Jodida y pertinaz sequia…” en senyal de lo sec que està el pot de les idees. Res. Buit. Sec. Colló com costa avançar així pel camí pedregós llarg i costa amunt. Calor, sol, gotes de suor relliscant i sec d’idees, arrossegues els peus com si calcessis unes soles de plom com les dels bussos, i penses que collons hi fan unes soles de bussu en un camí pedregós? Quanta incoherència, senyor, quanta tonteria. Però aquí seguim, secs d’idees, arrastrant els peus i l’ànima, aquests seixanta minuts per aquest desert d’idees, de gràcia i de talent. És xungo avançar així…I de sobte lluny, lluny, veus una verdor, un soroll d’aigua corrent…Oasis? Ni aquest consol queda…A mi els bessons Gallagher sempre m’han semblat massa pretensiosos i pedants. Sí, aquell disc era sens dubte molt guay, però posats a escollir, em cau millor el Jarvis Cocker de Pulp, que almenys confessava que volia ser estrella de rock perquè els tios més alts i forts no es riguessin d’ell.
Something Changed- Pulp
O del què hagués passat si no haguéssim fet el que vam fer. Si el dia que ens vam enrotllat per primer cop, tu, enlloc, haguessis anat a veure un amic, o jo m’hagués quedat a casa…On estaria jo si no ens haguéssim trobat mai? Cantaria aquesta cançó a algú altre?… Això és una ucronia, paraula molt culta que he après fa poc a internet i que per tant faig servir pel meu lluïment intel·lectual i per fardar, tant de culte, com d'intenné.
Ucronies també són el que de vegades expliquem a esposes, núvies, amants o simplement amb qui hem rebregat llençols o seients de darrera del cotxe. De l’estil “oh amor meu, si no ens haguéssim conegut la meva vida seria un pou de misèria i abaltiment, caigut en la ignorància de l’amor vertader i blablabla…”. Ucronia en el sentit que li diem el que passaria si no hagués passat el que realment va passar. Un suposat regal, mostra del gran amor que sentim per ella…
Però potser un vertader regal, o mostra d’amor seria dir “t’estimo amor meu”, no immediatament abans, ni durant, sinó just després d’haver acabat ”l’acte”.
Hurricane- Prisioners
Chicken all over- Enemigos
O senyor, perdona’m per tanta matusseria i vulgaritat. Ho provo, de veritat…ho intento, però no n’hi ha més. Tanta planícia? Tanta monotonia? Només el ritme accelerat pot aportar alguna cosa. Perdona’m senyor per tanta presumpció.
I saw mama kissing santa claus- Ernesto Ronchel
Rascacielos- Cooper
Black is Black- Primordiales
Move on up- The Style Council
No llores- Alcohol Jazz
Superdisco- Les freres chocolade
Portem aproximadament mitja hora d’aquesta edició que es diu Jodida y pertinaz sequia, i la cosa va de mal en pitjor. Queden encara 30 farragosos minuts, i per si no fos poc, de la central de dades de la emissora hem comuniquen que he de dir que, el Jardí del Manicomi, s’emet a més de en directe els dimecres de 8 a 9, en reposició també els dissabtes de 3 a 4 de la tarda, (cosa que jo no sabia). No crec jo que hi hagi ànima tan masoquista d’escoltar això, no un, sinó dos cops. Però en fi. Per si això no fos poc, i algú encara es volgués automutilar més, que sàpiga que també es pot escoltar per internet, penjat a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com.
Ride the tiger- Anti
Rock this town- Stray Cats
Tongue-tied Jill- Charly Feathers
Train- Undrop
Solo para mis ojos- Sencillos
El hombre que confundia los colores- Flechazos
Imperfecta- Vacaciones
Footsteps- Protones
Madrid- Juniper Moon
El último tiro- Juniper Moon
I amb això acabem. Fins la propera que serà dimecres que ve si no hi ha res. Au, siau. Siguin bonets…O no.
Fora de programa: degut a problemes tècnics de l'estudi i sobretot de la impericia d'aquest sapastre, aquesta edició no té la qualitat tècnica desitjable (atenció, no parlem de qualitat creativa, que aquesta ja la donem per perduda sinò de tècnica). Demanem humils disculpes.
Jodida y pertinaz sequia…
Powered by Castpost
Some might say- Oasis
Punt sis camp, 99.8 FM, el Jardí del manicomi. La edició d’avui és diu “Jodida y pertinaz sequia…” en senyal de lo sec que està el pot de les idees. Res. Buit. Sec. Colló com costa avançar així pel camí pedregós llarg i costa amunt. Calor, sol, gotes de suor relliscant i sec d’idees, arrossegues els peus com si calcessis unes soles de plom com les dels bussos, i penses que collons hi fan unes soles de bussu en un camí pedregós? Quanta incoherència, senyor, quanta tonteria. Però aquí seguim, secs d’idees, arrastrant els peus i l’ànima, aquests seixanta minuts per aquest desert d’idees, de gràcia i de talent. És xungo avançar així…I de sobte lluny, lluny, veus una verdor, un soroll d’aigua corrent…Oasis? Ni aquest consol queda…A mi els bessons Gallagher sempre m’han semblat massa pretensiosos i pedants. Sí, aquell disc era sens dubte molt guay, però posats a escollir, em cau millor el Jarvis Cocker de Pulp, que almenys confessava que volia ser estrella de rock perquè els tios més alts i forts no es riguessin d’ell.
Something Changed- Pulp
O del què hagués passat si no haguéssim fet el que vam fer. Si el dia que ens vam enrotllat per primer cop, tu, enlloc, haguessis anat a veure un amic, o jo m’hagués quedat a casa…On estaria jo si no ens haguéssim trobat mai? Cantaria aquesta cançó a algú altre?… Això és una ucronia, paraula molt culta que he après fa poc a internet i que per tant faig servir pel meu lluïment intel·lectual i per fardar, tant de culte, com d'intenné.
Ucronies també són el que de vegades expliquem a esposes, núvies, amants o simplement amb qui hem rebregat llençols o seients de darrera del cotxe. De l’estil “oh amor meu, si no ens haguéssim conegut la meva vida seria un pou de misèria i abaltiment, caigut en la ignorància de l’amor vertader i blablabla…”. Ucronia en el sentit que li diem el que passaria si no hagués passat el que realment va passar. Un suposat regal, mostra del gran amor que sentim per ella…
Però potser un vertader regal, o mostra d’amor seria dir “t’estimo amor meu”, no immediatament abans, ni durant, sinó just després d’haver acabat ”l’acte”.
Hurricane- Prisioners
Chicken all over- Enemigos
O senyor, perdona’m per tanta matusseria i vulgaritat. Ho provo, de veritat…ho intento, però no n’hi ha més. Tanta planícia? Tanta monotonia? Només el ritme accelerat pot aportar alguna cosa. Perdona’m senyor per tanta presumpció.
I saw mama kissing santa claus- Ernesto Ronchel
Rascacielos- Cooper
Black is Black- Primordiales
Move on up- The Style Council
No llores- Alcohol Jazz
Superdisco- Les freres chocolade
Portem aproximadament mitja hora d’aquesta edició que es diu Jodida y pertinaz sequia, i la cosa va de mal en pitjor. Queden encara 30 farragosos minuts, i per si no fos poc, de la central de dades de la emissora hem comuniquen que he de dir que, el Jardí del Manicomi, s’emet a més de en directe els dimecres de 8 a 9, en reposició també els dissabtes de 3 a 4 de la tarda, (cosa que jo no sabia). No crec jo que hi hagi ànima tan masoquista d’escoltar això, no un, sinó dos cops. Però en fi. Per si això no fos poc, i algú encara es volgués automutilar més, que sàpiga que també es pot escoltar per internet, penjat a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com.
Ride the tiger- Anti
Rock this town- Stray Cats
Tongue-tied Jill- Charly Feathers
Train- Undrop
Solo para mis ojos- Sencillos
El hombre que confundia los colores- Flechazos
Imperfecta- Vacaciones
Footsteps- Protones
Madrid- Juniper Moon
El último tiro- Juniper Moon
I amb això acabem. Fins la propera que serà dimecres que ve si no hi ha res. Au, siau. Siguin bonets…O no.
Fora de programa: degut a problemes tècnics de l'estudi i sobretot de la impericia d'aquest sapastre, aquesta edició no té la qualitat tècnica desitjable (atenció, no parlem de qualitat creativa, que aquesta ja la donem per perduda sinò de tècnica). Demanem humils disculpes.
Hivern 2006, 2 de febrer
Play Loud
Powered by Castpost
Lion’s in my own garden except someone – Prefab Sprout
Punt sis camp, 99,8 FM això és el Jardí del Manicomi, i la edició d’avui és diu Play Loud per una inscripció de la funda interior d’un disc dels Prefab Sprout. L’edició d’avuí per variar tindrà una certa coherència, almenys en la part musical. El fet que aquesta coherència només existeixi en la meva imaginació o en la meva ment, és un fet secundari i sense més influència. El cas és que avui hem recollit un conjunt de cançons que jo hi veig una certa relació, una espècie de lligam intern. La majoria de cançons que escoltarem avui són cançons de pop compacte, professional ,sense estridències, sense un estil marcat. Avui no anem en busca de la perfecta cançó pop, enganxosa a la primera, irresistible, sinó simplement de cançons pop ben lligades.
Bonny- Prefab Sprout
Ahir al vespre mentre arreplegava els discos per avui, vaig caure que m’havia quedat un pèl descompensada la cosa cap a cançons de finals dels 80 i principis dels 90. D’aquestes més antigues veig que moltes d’elles venen de grups amb un tio molt carismàtic davant: Ian Mcculloch dels echo & the bunnymen, Rody Frame d’Aztec Camera, Edwyn Collins dels Orange Juice, Lawrence de Felt, o el que estem escoltant, Paddy McAloon dels Prefab Sprout, el seu primer single.
Apetite- Prefab Sprout
Oblivious- Aztec Camera
50 Shades of blue- Edwyn Collins
Que el tamany no importa és una falàcia tan evident que no cal que vingui aquest humil servidor de vostès a obrir el ulls a ningú. Es clar que importa. Si no importés, de què es dedicaria tanta gent a vendre aparatus per arreglar-ho, ni pastilles allarga pitus, ni pròtesi xucladores del buit?. La vertadera qüestió és a QUI l’importa el tamany, si a les ties o bé als fabricants i venedors d’aquestes potingues. Ah amigu! Qui ha fomentat el mite del tamany? Les ties o els negociants? Qui és realment que fa córrer xistes de minipixes i rumors sobre que tal tio catxes en realitat no se la troba ni amb microscopi? Oju, eh? Poca conya que els calés que mou aquest sector són d’espant. De fet no hem avançat gaire des de que els romans cotitzaven amb els seus sextercis els ungüentos allargapitus a base de cues de lagartijes i sang de verges vestals. Per cert que fa unes setmanes es va acabar la sèrie “Roma” a la quatre, amb una total decepció. Jo volia escoltar el “Tu també, Brutus, fill meu” i res de res. M’hauré de repassar el “yo Claudio”, el llibre aquell que van donar a la Caixa fa vint anys, perquè no veig gens clar el final.
Means to and end- Edwyn Collins
Girl like you- Edwyn Collins
“too many protests singers, not enough protest songs” diu l’Edwyn Collins, ex dels Orange Juice. Les tres últimes cançons eren dels seus 3 primer discs en solitari, de finals 80s principis 90s. La de més abans, era del seu íntim col·lega de farres de la època Rody Frame, els dos de Glasgow. El Collins, va tenir una hemorràgia cerebral el febrer de l’any passat. Es veu que es va recuperant, al punt que aquest Nadal ja ha pogut començar a mesclar el seu darrer disc, que havia acabat de gravar just abans de la hemorràgia. Això diu la seva pàgina web.
Evrything kills you- Echo and The Bunnymen
Amb aquesta preciositat tornen uns altres monstres del quaternari, els echo and the bunnymen, publicada l’any passat.
Rain of crystal spires- Felt
Quan la música s’acaba et queda una sensació de buit a l’estómac. Aleshores convé obrir la nevera, treure aquell tros de parmesà i posar-te un got de vi negre... El jardi del manicomi, punt sis camp, 99,8 FM, aquí estem bordejant contínuament el precipici del fracàs per la part de fora. Desgraciadament no comprens que has dit una estupidesa fins que l’has acabat de pronunciar. Com ara mateix…En fi, Rain of crystal spires, de Felt. Fa uns 3 o 4 anys vaig llegir noseon que el meu idolatrat Lawrence de Felt havia tret un disco sota el nom de Go-Kart Mozart (¿?) i allà que vaig anar jo amb els meus euros. Un dels més sonats fracassos de tota la meva dilatada carrera de comprador de música. Aquí, però, estan brutals.
Down but not yet out- Felt
Finding you- Go-Betweens
Quan vaig deixar de rebre les anònimes cartes d’amor perfumades amb aigua de roses i sellades amb laca, van començar les cartes de sexe. Tímides i cursis les primeres (“nidu de golondrina”, “palu d’amor”), després més explícites. Descarnades i crues. Finalment obscenes. Bastes i d’una baixesa moral que tirava d’esquenes. Aquí va ser on hem vaig començar a enamorar. Obria la bústia furtivament cada matí, mirant a un costat i altre. (em tallava que em veies la veïna del 4t, que és de missa). En sec, fent el cafè, em venia l’últim paràgraf i se’m posava dura, i jo em posava vermell de vergonya. La meva núvia em preguntava què passava, i jo excitat, li feia un peto apassionat i ens tancàvem al lavabo a resoldre les nostres urgències. Altres cops em passava anant de rebaixes amb ella i ho fèiem al probador. Fins i tot a la biblioteca, quan estudiàvem. Semblava que li divertia. De sobte les cartes van desaparèixer. I amb elles les meves irrefrenables urgències. Vaig provar de reviure-les escrivint-les jo i enviant-les, anònimes, a la meva núvia. Però llavors apenes la veia: quan no havia d’estudiar a la biblioteca, havia d’anar de rebaixes, i quan no, feia cafès amb els seus amics…
Sexuality- Billy Bragg
Bow Down- Housemartins
El rapsoda emmascarat per les nits entra sigil·losament per les finestres i les xemeneies obertes i deixa satírics poemes als tocadors dels qui dormen plàcidament. Pel matí els ofesos burlats blandeixen amenaçadorament els punys per les finestres, encara lleganyosos i amb pijames. Més lirisme enllaunat en aquesta pintoresca edició del Jardí del Manicomi.
Agost- Els Pets
Senyors, amics, oients. Amb aquesta excel·lent mostra de costumisme pop dels Pets ens acomiadem. Com el Mallorca, Cadis o Alabés hem estat flirtejant amb el descens aquesta darrera horeta. Ens hem passejat pel borde del precipici i sovint ens hem despenyat. En fi…Segur que en el més fons de les seves ments hi tenen alguna fosca temptació que es guarden per temps millors. NOO, no la reservin pas, resignin-se: ja no vindran temps millors. Els temps millors han quedat irremeiablement enrera. Ja fa temps que estem instal·lats en una pendent sense escapatòria. Fins la propera, que serà la setmana vinent…
I’m a cuckoo- Belle & sebastian
Play Loud
Powered by Castpost
Lion’s in my own garden except someone – Prefab Sprout
Punt sis camp, 99,8 FM això és el Jardí del Manicomi, i la edició d’avui és diu Play Loud per una inscripció de la funda interior d’un disc dels Prefab Sprout. L’edició d’avuí per variar tindrà una certa coherència, almenys en la part musical. El fet que aquesta coherència només existeixi en la meva imaginació o en la meva ment, és un fet secundari i sense més influència. El cas és que avui hem recollit un conjunt de cançons que jo hi veig una certa relació, una espècie de lligam intern. La majoria de cançons que escoltarem avui són cançons de pop compacte, professional ,sense estridències, sense un estil marcat. Avui no anem en busca de la perfecta cançó pop, enganxosa a la primera, irresistible, sinó simplement de cançons pop ben lligades.
Bonny- Prefab Sprout
Ahir al vespre mentre arreplegava els discos per avui, vaig caure que m’havia quedat un pèl descompensada la cosa cap a cançons de finals dels 80 i principis dels 90. D’aquestes més antigues veig que moltes d’elles venen de grups amb un tio molt carismàtic davant: Ian Mcculloch dels echo & the bunnymen, Rody Frame d’Aztec Camera, Edwyn Collins dels Orange Juice, Lawrence de Felt, o el que estem escoltant, Paddy McAloon dels Prefab Sprout, el seu primer single.
Apetite- Prefab Sprout
Oblivious- Aztec Camera
50 Shades of blue- Edwyn Collins
Que el tamany no importa és una falàcia tan evident que no cal que vingui aquest humil servidor de vostès a obrir el ulls a ningú. Es clar que importa. Si no importés, de què es dedicaria tanta gent a vendre aparatus per arreglar-ho, ni pastilles allarga pitus, ni pròtesi xucladores del buit?. La vertadera qüestió és a QUI l’importa el tamany, si a les ties o bé als fabricants i venedors d’aquestes potingues. Ah amigu! Qui ha fomentat el mite del tamany? Les ties o els negociants? Qui és realment que fa córrer xistes de minipixes i rumors sobre que tal tio catxes en realitat no se la troba ni amb microscopi? Oju, eh? Poca conya que els calés que mou aquest sector són d’espant. De fet no hem avançat gaire des de que els romans cotitzaven amb els seus sextercis els ungüentos allargapitus a base de cues de lagartijes i sang de verges vestals. Per cert que fa unes setmanes es va acabar la sèrie “Roma” a la quatre, amb una total decepció. Jo volia escoltar el “Tu també, Brutus, fill meu” i res de res. M’hauré de repassar el “yo Claudio”, el llibre aquell que van donar a la Caixa fa vint anys, perquè no veig gens clar el final.
Means to and end- Edwyn Collins
Girl like you- Edwyn Collins
“too many protests singers, not enough protest songs” diu l’Edwyn Collins, ex dels Orange Juice. Les tres últimes cançons eren dels seus 3 primer discs en solitari, de finals 80s principis 90s. La de més abans, era del seu íntim col·lega de farres de la època Rody Frame, els dos de Glasgow. El Collins, va tenir una hemorràgia cerebral el febrer de l’any passat. Es veu que es va recuperant, al punt que aquest Nadal ja ha pogut començar a mesclar el seu darrer disc, que havia acabat de gravar just abans de la hemorràgia. Això diu la seva pàgina web.
Evrything kills you- Echo and The Bunnymen
Amb aquesta preciositat tornen uns altres monstres del quaternari, els echo and the bunnymen, publicada l’any passat.
Rain of crystal spires- Felt
Quan la música s’acaba et queda una sensació de buit a l’estómac. Aleshores convé obrir la nevera, treure aquell tros de parmesà i posar-te un got de vi negre... El jardi del manicomi, punt sis camp, 99,8 FM, aquí estem bordejant contínuament el precipici del fracàs per la part de fora. Desgraciadament no comprens que has dit una estupidesa fins que l’has acabat de pronunciar. Com ara mateix…En fi, Rain of crystal spires, de Felt. Fa uns 3 o 4 anys vaig llegir noseon que el meu idolatrat Lawrence de Felt havia tret un disco sota el nom de Go-Kart Mozart (¿?) i allà que vaig anar jo amb els meus euros. Un dels més sonats fracassos de tota la meva dilatada carrera de comprador de música. Aquí, però, estan brutals.
Down but not yet out- Felt
Finding you- Go-Betweens
Quan vaig deixar de rebre les anònimes cartes d’amor perfumades amb aigua de roses i sellades amb laca, van començar les cartes de sexe. Tímides i cursis les primeres (“nidu de golondrina”, “palu d’amor”), després més explícites. Descarnades i crues. Finalment obscenes. Bastes i d’una baixesa moral que tirava d’esquenes. Aquí va ser on hem vaig començar a enamorar. Obria la bústia furtivament cada matí, mirant a un costat i altre. (em tallava que em veies la veïna del 4t, que és de missa). En sec, fent el cafè, em venia l’últim paràgraf i se’m posava dura, i jo em posava vermell de vergonya. La meva núvia em preguntava què passava, i jo excitat, li feia un peto apassionat i ens tancàvem al lavabo a resoldre les nostres urgències. Altres cops em passava anant de rebaixes amb ella i ho fèiem al probador. Fins i tot a la biblioteca, quan estudiàvem. Semblava que li divertia. De sobte les cartes van desaparèixer. I amb elles les meves irrefrenables urgències. Vaig provar de reviure-les escrivint-les jo i enviant-les, anònimes, a la meva núvia. Però llavors apenes la veia: quan no havia d’estudiar a la biblioteca, havia d’anar de rebaixes, i quan no, feia cafès amb els seus amics…
Sexuality- Billy Bragg
Bow Down- Housemartins
El rapsoda emmascarat per les nits entra sigil·losament per les finestres i les xemeneies obertes i deixa satírics poemes als tocadors dels qui dormen plàcidament. Pel matí els ofesos burlats blandeixen amenaçadorament els punys per les finestres, encara lleganyosos i amb pijames. Més lirisme enllaunat en aquesta pintoresca edició del Jardí del Manicomi.
Agost- Els Pets
Senyors, amics, oients. Amb aquesta excel·lent mostra de costumisme pop dels Pets ens acomiadem. Com el Mallorca, Cadis o Alabés hem estat flirtejant amb el descens aquesta darrera horeta. Ens hem passejat pel borde del precipici i sovint ens hem despenyat. En fi…Segur que en el més fons de les seves ments hi tenen alguna fosca temptació que es guarden per temps millors. NOO, no la reservin pas, resignin-se: ja no vindran temps millors. Els temps millors han quedat irremeiablement enrera. Ja fa temps que estem instal·lats en una pendent sense escapatòria. Fins la propera, que serà la setmana vinent…
I’m a cuckoo- Belle & sebastian
Subscriure's a:
Missatges (Atom)