Primavera 2006, 31 de maig

13 Women and only one man

Aquesta edició la podeu escoltar per Clickaster

o bé pel:


Powered by Castpost

al gust!




Munster’s Theme – Surfing Lungs

Punt sis camp, 99.8 FM, el Jardí del Manicomi, benvinguts a un programa que es podria haver dit perfectament Parking’ Songs però no s’ho diu. Parking’ Songs en honor a aquelles cançons brutes destartalades i salvatges que a mitjans dels 60 joves americans tocaven on els seus pares guardaven els cotxes. Algun purista podria exigir que fos Garage’s Songs, però el diccionari de la llengua admet igual parking que garatge. De tota manera per l’edició d’avui hem triat el més evocador i romàntic nom de 13 women and only one man, en honor a una cançó que s’ho diu, i també en honor a lo que son capàces de fer 13 dones a un sol home…

13 Women – The Sonics

Aquest seria el somni daurat de molts mascles ibèrics, 13 dones i un sol home a la ciutat…i sensembarg la cançó explica les diferentes perversions i maleses ocasionen a aquest pobre i miserable home sol a la ciutat.

Don't Do It Some More - The Cindermen

Chicken all over – Enemigos

guitarres afilades? No, millor, guitarres amb cordes tensades, més que tensades, tensadísimes, com aquelles històries que de la 2 WW que llegiem de cordes de niló lligades de punta a punta d’un camí que tallen els colls dels qui passen en moto o bici. Així de tensades. Guitares tensades per tallar respiracions, sentiments i emocions.

1-2-5 - The Haunted

Me gustas – Los DelTonos

Cançons brutes, guarres com el greix de motor ressec en garatges destartalats. Motors desmuntats, carburadors tirats per terra i claus angleses. Molta gent ho relaciona amb Harley Davidson’s, jo, gustos personals, ho lligo més amb una Triumph Bonneville del 64, despullada, deixada en lo mes essencial: 2 rodes, motor dipòsit i manillar. Perquè en vols més? Tot lo que no serveix per correr o frenar fora. Café Racer els hi deien…

99th Floor - The Moving Sidewalks

Strychnine - The Sonics

O dins del mateix garatge, també m’hi lliga i molt una Ducati Scrambler, aquelles 4 temps guarrindongues. Encara que segons he llegit no et podies possejar per camins més complicats que camins de carro lleugerament mullats.

As Time's Gone - The Tropics

We’re Pretty Quick - The Chob

Friends – Sex Museum

The Which – The Sonics

I’m crying – The Animals

La iconografia pàtria demanaria aquí una lambretta. O una vespa 200. Les Vespes Primavera estarien un esglaó per sota, una mena de quiero y no puedo. Però això de les vespes és lo més típic, lo més evident. Si volem anar una mica més enllà, si volem arribar a la essència d’aquesta música, hauriem de buscar una moto més lligada a l’esperit guarro, macarra, salvatge d’aquestes cançons. I per aquesta definició la moto local que m’hi lliga més és una Pursang, o una Frontera. La més gorda que se us acudeixi. Una 3.70 o una 4 i ½. Una Ossa Desert també. I de més modernes les Enduro H6, les gordes, que les 80 no bramaben una merda en comparació. A mitjans i finals dels 70, lo més salvatge era tenir una d’aquestes sorolloses motos i estripar pels carrers. Coherent? Para nada. Però salvatge i estripat com aquestes cançons, sí. Vaya que si…

Chicas, chicas, chicas – Los Flechazos

Estepona Surf – The Moonphazers

La Droga – Los Polares

Diu a la contraportada de l'LP recopilatori: "LOS POLARES Eran de Barcelona y parece ser que sus cominezos fueron en Alemania donde actuaron en sitios como el "Star Club" etc...
Tenemos entendido que allí grabaron dos singles, pero no está confirmaso. Los componentes del grupo eran: Juan, Francisco, Antonio, Fernando y Alberto. En España solo editaron el disco que se incluye en este LP" firmat JESUS Y MARINA, els recopiladors. El disc aquest era un EP de 4 cançons, es veu en una foto, era de Juliol del 66 i incloia, "que chica tan formal,My Girl, La droga, que hem escoltat, i California dream, que estem escoltant per sota.

Aquests Polares devien anar amb Impales, o amb Bultacos Mercurio, ja se sap que les Metrallas MkII eren tot un luxe a l'abast de pocs...

California dream - Los Polares


Li tinc molt de carinyu a la cançó que posaré ara. Em va caure a les meves mans el single fa molts anys i me’l vaig gravar en una cinta plena de cançons d’aquest rotllo, amb els seus organs hamonds i farfisa, rickenbackers i tal…era una cinta que me l’estimava molt. Això era a finals 80’s. Ara fa poc el segell Mushrom Pillow especialitzat en música pop ha reeditat aquest LP que es deia sueños kalidoscópicos…

Moscas y Arañas - Negativos

Ven esta noche, ven junto a mi…Moscas y arañas…caiste en mi red. ¿I vosaltres sou mosques o sou aranyes en la vostre vida? Qui de vosaltres es dedica a sortir de cacera, a teixir teles d’aranya entre els marcs de les portes, a acechar indefenses mosquetes? I qui de vosaltes sortiu a volar ingenuament, sense cap tipus de prevenció ni precaució? Moscas y arañas…caiste en mi red…

All night and all of the day – The Kinks

Strychnine- Fuzztones

La cançó que ho explica tot…Algunes de les cançons que hem escoltat avui estan tretes d’un LP de finals 80’s que es deia “Songs we taught the Fuzztones”, cançons que vam enseyar als Fuzztones, un recopilatori d’obscures, oblidades i minoritàres bands de garatge americà dels 60’s. Les altres cançons no, les altres les hem tret del seu corresponent CD o EP de 4 cançons…En fi, senyors, com sempre, caiguin en les seves més perverses temptacions, nosaltres ja ho hem fet avui amb aquest programa tan guarrindongo. Serà fins dimecres que ve o dissabte si ens escolteu en reposició o fins i tot per internet a eljardidelmanicomi.blogspot.com . Apa salut i siau!
Primavera 2006, 24 de maig

Drama Box Hotel




















finalment, aylas!, està disponible a ClickCaster i com sempre també en:





Ai Mouraria- Lenita Gentil

Punt sis camp, 99.8 FM, el Jardí del Manicomi. Drama Box Hotel. “El hotel se llama Drama Box porque todos aquellos que vienen tinen un drama, una peripecia sentimental que contar. Les damos su pròpia habitacion, decorada cada una de forma diferente. Saramago tiene una, y Fernado Pessoa otra, con una gran cantidad de camas, un para cada una de sus personalidades. Pero mi preferida tiene las paredes pintadas de infinito, la cama individual color de olas de mar, y en la mesita de noche, un pequeño, diminuto portaretratos. Con una foto de perfil de una sonriente y pequeña sardina portuguesa. Bienvenidos a Drama Box Hotel”.

Fogo Preso - Mísia

Dissabte passat va cantar al Bartrina Mísia, la cantant de fados. Va fer una actuació plena de sentiments… i de fados, clar. Però també va cantar altres cançons: Boleros, Tangos, Chanson… Sempre m’ha semblat que per escriure aquests típus de cançons, tan sentimentals, o bé un ha d’haver viscut una vida agitada, plena de altibaixos passionals (desde ballar claqué de pura felicitat, sota la pluja enmig de transitats carrers, fins a frustats intents de venes tallades en labavos de pensions de mala mort de ports desastrats), o sinó un ha de ser un fantàstic fabulador de sentiments aliens, inventats, fingits. Si els autors no han sentit tot lo que expliquen les seves cançons, ¿d’on ho han tret?¿han excitat el seus cors fins a tals extrems? ¿s’inventaran tant bé els seus orgasmes quotidians, com s’inventen les desmesurades passions de les seves cançons?. Avui, en aquesta edició del Jardí del Manicomi, escoltarem algunes cançons de l’espectacle de Mísia Drama Box Hotel, i altres cançons que aparentment no hi tenen res a veure, però que comparteixen amb elles la seva intensitat emocional, la grandiloqüència de sentiments, la excitació del cor. Cançons que parlen de grans enamoraments i de passions destorbades, tan se val amb quina música es presentin.

Fado do Lugar-Comun - Mísia

Primer van apareixer tres individus vestits elegantment amb camises i pantalons negres, amb dos guitarres i una espècie de bandurria. Més tard vam saber que la bandurria no era tal sinó una guitarra portuguesa, i que les dos guitarres no eren tals sinò una viola i un baix acústic. Quan ja estven asseguts, a la dreta de l’escenari, per l’esquerra es va progectar una llarga hombra, que es va acabar materialitzant amb Míssia. Elegant, sòbria, amb un vestit negre llarg i crepat, un mocador de coll blanc, i braçalets color corall. Descalça. Va interpretar fados “tradicionals” amb sobrietat. Amb austeritat de gestos. Només enfilant-se de tant en tant sobre les puntetes dels dits, i estirant el coll, com per arribar millor a les notes més altes. Semblaven fados clàssics, canònigs, de tota la vida. Almenys per algú no entès en fados: només els tres instruments de corda i la seva veu, una mica rovellada per un engostipat. De tant en tant es retirava discretament per tossir o escurar-se la gola. I bevia aigua en un gran got d’un vidre molt gruixut. En les primeres cançons la seva veu sonava apagada, sense brillar, amagada sota la capa de les cordes. Més tard va començar a agafar textura i profunditat. O potser només m’ho va semblar a mi.

E se a Morte me Despisse - Mísia

Per la segona part, els tres instrumentistes van tornar a apareixer, aquest cop vestits de manera pintoresca: un una cigarreta i tirants vermells sobre la samarreta negre, l’altre amb una llarga gabardian grisa. A més va apareixer un pianista vestit de mariner, amb pantalons blancs i camiseta ratllada, i un violinista vestit de fil blanc, amb un barret, i un enorme girasol de broma al trau de l’americana. Míssi va apareixer aquest cop amb un vestit jaqueta negre elegant, i sabates de taló vermelles. Ens va explicar les normes de l’Hotel Drama Box i va començar cantant 2 boleros, va inerpretar algun fado. Va explicar algunes cançons i va dir coses simpàtiques i gracioses. En contrast amb la sobrietat de la primera part, ara cantava gesticulant teatralment, interpretava amb passió. Va fer boleros, va verisonar la francesa Dalida. Va cantar dos tangos (que no em van agradar). Va fer sentir coses als qui hi erem, i per això la vam aplaudir molt.

Fado Adivinha II - Mísia
José Saramago – Mário Pacheco

Quem se dá quem se recusa / Quem procura quem alcanza / Quem defende quem acusa / Quem se gasta quem descansa / Quem faz nós quem os desata / Quem morre quem resucita / Quem dá a vida quem mata / Quem duvida eacredita / Quem afirma quem desdiz / Quem se arrepende quem não / Quem é feliz infeliz / Quem é quem é coração

Mísia ens va explicar les històries que havien portat el personal de l’hotel, el guitarrista era un perillos fumador que incendiava amb burilles descuidadament oblidades els hotes per on s’estava. El violista havia nascut a l’hotel i mai n’havia sortit, aventurant-se com a molt a baixar a la recepció o al restaurant. Tota la resta del temps dedicat a desxifrar els secrets de la viola. El baixista era un inspector d’hisenda que havia fet un desfalc monumental per contentar una dama desmesuradament ambiciosa. Per això s’amagava perpetuament a l’hotel, dins la seva gabardina. Un bon dia, de sota el seu llit va apareixer un baix acústic i li van donar perquè s’amaguès tocant (Míssia ens va explicar que hi ha un dia que de sota els llits en surten baixos acústics, que mirem sota els nostres llits si n’ha surtit cap…). El pianista era un mariner enamorat perdudament del navegar i del mar, i que passava un mal trangol perquè un dia es va començar a marejar només de veure un xarco. Li van donar un acordió per si les onades que feia al tocar li curaven l’enyor. I la cantant…La cantant va agafar un atac d’ansietat perquè després de 15 anys cantant, els diaris només parlaven del seu flequillo, del seu pentinat. Desesperada, el psicoanalista li va recomanar que es calmés fent mitja. Però va omplir tot l’hotel de fundes de roba: des de els cotxes dels clients fins els sabonets dels labavos. El personal, alarmat la va tornar a enviar al psicoanalista, que aquest cop li va receptar que seguis cantant per aquest public que tant estimava.

Coração Agulha - Mísia
Paulo José Miranda – Carlos Manuel Proença

Deveria ter sido tu / Com esse coração agulha / A vazar os olhos / De quem o bem te fez / Deveria ter sido tu / Com esses pés de ninguém / Que de esmagar / Só não esmagam uma uva / Deveria ter sido tu / Que me chamavas poço /E vir abeirar-me / Com a tua paixão de nunca cair / Deveria ter sido tu / Com esse copo na mão / E cheio de sorrisos /A brindar às camas seguintes / Deveria ter sido tu, sim / E estar aqui comigo / Com estas mãos no rosto / E as minhas lágrimas sem doerem um pouco

Ese momento - Mísia

Ne me quite pas – Brel

Citta vuoatta – Mina

L’amic lisboeta ens va portar a escoltar fados en una taberna do Bairro Alto. Aquí, aquell antre no es mereixeria ni el nom de tuguri. Les parets eren de fusta doble sense cap rètol ni avís, estava absolutament ple de gent, només ens vam poder apretar contra la porta. Un vell arrugat amb una sola dent ens mirava divertit, amb un cigarro liat penjat del llavi. Se sentia cantar una noia amb texans i samarreta, sense micròfon. Després vam marxar i vam beure absenta en un bar mentre menjavem “churisau na bras”. Un pedal considerable.

Bamboolah – Paolo Conte

Only the moment – Marc Almond

Arponera - Esclarecidos

Arponera / yo quiero ser arponera / y pescar tus sentimientos.
Contrabando / traficaré contrabando / de tabaco y oro para tí.
Muchas noches me verán / en la frontera de Gibraltar / toda La Linea conocerá / que el tabaco y oro es para tí / y traeré el ámbar gris de un cachalote.
Contrabando / traficaré contrabando / de tabaco y oro para tí.

Alguna cosa el va despertar sobre les 5 de la matinada. Un soroll fort que venia de lluny sobre la tranquilitat de la nit. Era un soroll deascostumat, entrava clar per la finestra del dormitori. Semblava el traqueteig d’un tren. Però no podia ser, les vies més properes queien a uns 5 Kms. Potser el vent portava el soroll des de tan lluny. Devia ser això. Encara que cada cop se sentia més aprop. Va provar de dormir-se de nou. Però abans, com feia sempre, va mirar sota el llit no fos que s’hi trobés un baix acústic, com havia sentit un cop. En mirar, va comprovar sorprés que algun desaprensiu havia muntat unes vies de tren just per sota el seu llit, amb els seus rails, travesses de formigó i pedres de granit. Va girar el cap en direcció d’on venien, per comprovar horroritzat que junt amb el traqueteig, la llum frontal del tren de mercaderies s’acostava ràpidament.

Crimen Passional – Esclarecidos

Love for sale – Aertha Kidd

Ces’t si bonne - Aertha Kidd

Fistful of love – Antony and the Johnsons

Despedim aquesta sentimental edició amb Antony and the Johnsons, ens veiem el proper dimecres de 8 a 9, o en reposició el dissabte de 2 a 3, o per intenné a eljardidelmanicomi.blogspot.com, on a més trobaran els noms de les cançons que han escoltat aquesta horeta. Caiguin en les seves sentimentals temptacions per coherencia, Apa, salut i siau.
Primavera 2006, 17 de maig

Sobtats atacs d’histèria


Aquesta edició ja es pot seguir pel ClickCaster a veure si la propera també...

Sort que pel castpost sempre xuta...

Powered by Castpost

Irish Rover- The Dubliners/the Pogues

Punt sis camp, 99.8 FM, el Jardí del Manicomi. Sobtats atacs d’histèria circulen impunement pels carrers, aguaitant amb traïdoria per pujar-se a la gepa de desprevinguts transehunts. No espereu pietat ni misericòrdia. No n’hi haurà. Fins els més pintats de tots, aquells que els tenen com boles de petanca, hi cauen de quatre potes. Sobtats atacs d’histèria assolen les ciutats amb total llibertat, res ni ningú els pot aturar, ¿però qui us penseu que s’hi podria dedicar, si prou en tenim per intentar controlar els nostres?. Sobtats atacs d’histèria vaguen amenaçants. S’acosta l’hora final.

Polish Plain - Oyster Band

A veure. Sobtats atacs d’histèria. Enormes, preocupants, puntuals però profunds. Les mans em suen, els ulls em ploren i tinc caguetes. En aquestes circumstàncies no puc fer més que anar posant música i estar calladet. Se que l’audiència (¿?) ho agrairà. Per això avui tenim un programa tranquilet i sense estridències. Algunes cançons amb violins i algunes sense.

Rain, steam, speed - The man they couldn’t hang

Vagabonds - New Model Army

Don’t let history repeat itself - Woodentops

Ha arribat el bon temps, trop lai-la, trop lai.la. Ha arribat el bon temps: S’abaixen els escots, es pugen els tops, i s’escurcen les mànigues fins convertir-se en minúsculs tirantets. Ha arribat el bon temps i piercings i tanguilles floreixen per duquié. I nosaltres aplaudim entusiastes, totes aquestes mostres de joia i alegria. Visca la generositat trop-lai-la. Ha arribat el bon temps, i quan passa això, ja ho sabeu d’altres anys, aquí al Jardí del Manicomi aprofitem per muntar la paradeta a fora, traiem tots els aparells i reproductors i ens posem a la placeta de la banda de baix, sota el gran roure, d’on es precipiten les fulles per ordres de veterania, i fem el programa des de la la fresqueta. Passen alguns animalons i els interns que passegen paren a comentar la jugada.

Sunday blody sunday - U2

Fisherman’s blues – The Waterboys

Na Miraflor es feia cardar pels seus servents més bruts i llords. Després retornava al costat de sa excel·lència, i amb un somriure burleta esperava que ell endevinés amb qui s’havia ajaçat només pel rastre de les olors que quedaven en els seus orificis. Sa Excel·lència no solia encertar-ne masses, ja se sap que la sífilis embota els sentits. Però no es pot negar que ho provés amb determini, visitant amb gran aprofitament tots els dipositants per recollir-ne llurs mostres. Oh que edificant i exemplar és la noblesa d’esperit. Més clàssics de la literatura eròtica del XVIII, aquí, al Jardí del Manicomi.

Strange Boat – The Waterboys

Summer in Siam - Pogues

Bonica cançó dels Pogues, quan en realitat ells no eren especialistes en fer cançons boniques, sinó cançons energètiques, directes, plenes de tensió i energia…

Karla with a K – The Hooters

Walking with the beast - Scarlet’s Well

El Sr. Deulofeu, director general del bufet, el va voler col·locar al rebedor de la sala d’espera. Era un mural que havia costat una pasta i era d’una artista local amb aspiracions (¿quines? Un misteri). El mural era d’una puerilitat insultant, d’un figurativisme repulsiu. Pageses grasses en un camp de blat, fent volar coloms de la pau. Insultant. Una tarda em vaig quedar a treballar fins tard, amb la idea de sortir l’últim i aleshores, sol al bufet, pixar-m’hi. Treure-me-la i amb una llarga pixada escriure algun insult, com "ruc", o millor encara, un acròstic críptic: "TSDCIE", "Treballadors del Sector del Dret Contra l’Insult Estètic". Però aquell vespre no m’hi vaig atrevir. De fet no m’hi he atrevit mai. Ara bé, cada cop que hi passo per davant, li foto una mirada d’odi a les pageses, sobretot a la mes gorda, que amb el temps, la pobre pagesa ha canviat la seva expressió d’esperança en un mon millor gràcies als fer volar coloms, per una de francament deprimida, més d’acord amb els temps que corren.

Con la pistola y el corazón – Los Lobos

Two steps d’amédé – Savoy Doucet Cajun Band

Under the milky way – The Church

Aquest és l’últim programa abans de la gran cita. La fita sobre la que gravita gran part de la nostre existència, sobre la que gira tot el nostre calendari vital. La Final. Senyors, en aquestes hores d’incertesa i de vetlla, hores de tensió i angoixa, que Deu reparteixi sort i que tota caigui del nostre costat.

Amb això xapem, ens veiem, si el Senyor ho té a bé, el proper dimecres de 8 a 9, a menys que ens escoltin en reposició, això és dissabtes de 2 a 3, o per intenné a eljardidelmanicomi.blogspot.com, on de propina trobaran els noms de les cançons que han escoltat o en el seu defecte sentit de fons. Cada dia ens acomiadem recomanant que caiguin en les seves temptacions perquè bla bla bla, però com he llegit aquest matí en el meu blog de capçalera, a cal Capitán Forceps, (trobareu el link al blog, pujant a la dreta) la cosa està prou apurada com per anar amb consells i tonteries. Copio i pego:

"No voy a ser yo quien interrumpa vuestra plegárias con sandeces y burradas.
Hoy es dia de recogimiento y de re-encuentro con el todopoderoso.
Señor, sabes bien qué te pedimos, y sabemos que puedes dárnoslo.
La verdad, ni me noto con ánimo de empezar a decir chorradas. Se trata del dia más importante de mi vida, ya veremos si el nacimiento de algún hijo hace perder a este dia alguna posición en el ranking, pero a dia de hoy, lo califico de dia crucial.
Como le dije ayer a mi madre que se alarmó al verme desencajado, "Es bueno que el fútbol me preocupe tanto. Señal de que todos estamos bien de salud, dinero y amor. El dia que estos falten, ya me importará menos el fútbol""

Sabies paraules davant les que totes les demés sobren, Apa, salut i siau
Primavera 2006, 10 de maig, Ressaques

Aquest cop DE MOMENT, NO ho podeu escoltar per:ClickCaster per una conya amb un aplet de Java, tan aviat s’arregli, retiro aquest missatge i ho podreu sentir allí.

Puluqual i DE MOMENT, NOMÉS ho podeu escoltat per



Powered by Castpost
(que ben mirat tampoc és poca cosa, considerant d’on venim)

Tokio m’és igual- Antònia Font

Punt sis camp, 99.8 FM el Jardí del Manicomi. La edició d’avui és diu Ressaques, mes tard en parlarem. La setmana passada va arribar a la emissora el nou disc d’Antònia Font, Batiscafo Katiuskas. Sempre és un immens plaer escoltar-los (és una opinió particular) i per tant posar-los. M’he passat tota la setmana rebolcant-me de gozo amb el disc. A mi em semblen les lletres més interessants en català, o mallorquí, com vulgau. Al també Llach li vaig sentir dir alguna cosa així, (valgui la seva opinió encara que només sigui des d’un punt de vista acumulatiu, de bulto, si no el trobeu prou qualificada o significativa). Escoltarem algunes cançons d’aquest disc, sempre és un gran plaer, ja sabeu.

"Se que es molt difícil aguantar-me sa ressaca i que es dilluns
De gelocatil i cafeïna arrancarem mes o manco avui
Senyoreta m’estimi amb molta força i primavera
A certa circumstància i perfil
Shangai no es Pekin
I és només quan som una piltrafa que m’escric i me dibuix. "

Així comença aquesta cançó. La paraula ressaca en aquest primer vers, va desencallar alguna ressort ocult. Alguna palanca trabada es va afluixar per dins el tarro i van sortir alguns records de cèlebres ressaques. Comentarem avui algunes coses d’aquest tema. ¿Justa penitència per haver pecat, o interessant i necessària experiència que ens ensenya que poques coses surten de franc en aquesta vida, i la farra no és una d’elles?. Avui aquesta edició del Jardí del Manicomi és diu ressaques, així en plural, perquè no és que tropecem dos cops en la mateixa ressaca, és que ho fem cada cop que sortim de farres.

"Tokio m’és igual" és el nom de la cançó. El perfecte simètric musical de "lost in tranlation". Perdut en la traducció musical d’aquesta descripció contemplativa de l’ anar passant, l’ anar veient, anar dient paissatges sense més.

Darrera una revista – Antònia Font

Impressionant cançó. I muntada amb poca cosa, ben mirat, amb quatre canyes com aquell qui diu, però colló, quines quatre canyes! Valen un imperi!. L’esquelet és l’estribillo, aquestes 6 notes i les 7 de tornada: na ni no ni no na, na ni no ni no na. 13 notes que valen un imperi. Em martelleja constantment, em persegueix quan em preparo el nescafé, quan em mossego les ungles, i fins i tot parlant pel mòbil amb una ex nòvia a qui el temps ha castigat sense misericòrdia.

Love song - Antònia Font

Ressaca son les restes que la turmenta deixa a la platja. La sabiduria popular, a més, ho ha adaptat a les restes que la festa arroja sobre el nostre cos. Hi ha molts tipus de ressaca, en funció dels beures i dels despertars. Malignes, assassines Sorpresives per la seva levedat o per la seva virulència. Però i què cony us he d’explicar a valtrus, bribonzuelus, que no sapigueu?

Bamboo - Antònia Font

Les Filles de 1973 Ont Trente Ans - Vincent Delerm

Sandwich Man - Paolo Conte

Violeta Gomez-La Vida Sigue igual

El quatre de gener de fa molts anys veníem de Paris en un borreguero. A Sants hi van pujar dues parelles de gitanos. Joves. Vestits encara de festa de Cap d’Any. Ells amb americana i fajin. Elles amb bolsos de ma curts, i vestits llargs, molt llargs, amb els baixos esgarrinxats i bruts d’arrasar-los tres dies per damunt de restes de cervesa resseca (vaja, és un suposar, només imaginacions meves). Les seves cares semblaven demacrades, desgastades. Semblava més que lluitessin contra aquesta farra contínua de quatre dies que no pas que la disfrutessin. Però en els seus ulls enrogits brillava una espècie de determini salvatge, de lluitar a mort amb la ressaca, que acechaba, artera, amagada darrera qualsevol aclucada d’ull. No semblava que s’anessin a derrotar tan fàcilment, no pel simple transcórrer de quatre miserables dies. Em va venir al cap la cançó de Peret/Los Manolos: "no estaba muerto que estava de parranda".

introducing mr furia & profesor manso - the pinker tones

Sonido Total - The Pinker Tones

Begut, hom és capaç d’elaborar les mes complexes i etèries teories del coneixement humà. La llàstima és que l’endemà, ressacos, hom no és capaç de recordar-ne gran cosa, només esfilagarsats detallets, diluïts per l’alcohol. Algun d’aquests esfilagarsaments, per exemple, dos punt i cometes: "Recordo haver explicat a una amiga el concepte de Normalitat estadístic aplicat al comportament social al jardí de la Cage, dibuixant una enorme campana de Gauss a les pedretes del pati. Ara, ella i jo coincidim molts dies portant els respectius crios a la guarderia. I gràcies a Deu no ens hem d’amagar darrera trivials converses sobre el temps".

twift - Mouse on Mars

Matrimoniods - Prefuse 73

Rabiosa em mossega les orelles i em clava fines agulles als ulls i dins les ungles. Jo em defenso com puc, i imploro, "sisplau, deixa’m en pau, no ho faré més, no ho faré més". I corro a posar el cap sota el raig de la dutxa gelada, a veure si la pressió d’aigua se l’emporta, i quan amb el cap mullat i tremolant de fred em crec que m’he lliurat d’ella, Zas, de dins la tovallola enrotllada al cap apareix sa germana gran amb unes enormes tenalles rovellades per pessigar-me el còrtex i alguna neurona despistada encara de la marxa d’ahir nit. "no, no, no. No ho faré més", i apreto a córrer passadís enllà buscant a la nevera un sifó d’autodefensa, i quan crec que a cops de raig de sifó ja la tinc controlada contra la paret de la cuina, com les mangueres dels antidisturbis als manifestants, s’escapa hàbilment del pressing i em retorça l’estómac. Dissimulo, xiulo, lalalala, i mentre no em veu, preparo estranyissimes combinacions que no tenen res a envejar a les de la nit anterior, gelocatil, nescafé, vichi i cocacola. Riu-te’n de la goma 2. Aprofito entre punxada i punxada al parietal esquerre per empassar-m’ho tot de cop. Alguna cosa explota per allà dins, com una càrrega de profunditat. La ona expansiva taca d’estranys desperdicis les parets. Sorpresa, calma momentània, la pressió cranial sembla que ha afluixat i la llum no em fa tan de mal. Corro passadís enllà direcció al llit, pa darle esquinazo. Tanco la porta de l’habitació de cop i em refugio entre els llençols. Respiro i tanco els ulls "sisplau, no ho faré més" reso, que barates venem les conviccions quan convé. Però ja ens coneixíem tots, de sota el matalàs o de darrera la cortina apareixerà sorpressivament de nou, potser amb els 100.000 pitufos ballant claqué dins el meu cervell, o potser amb el martell pneumàtic percutor. Les formes de la maligne son infinites. Estarem liats a hòsties tot el diumenge. "no, no, no, no ho faré mai més" imploraré a sanglots sincerament i de tot cor. "no ho far´més..."Almenys fins la pròxima farra.

Lovely head - Goldfrap

Ressaques és el nom de la edició d’avui del Jardí del Manicomi. L’hem començat amb lo que em sembla una de les novetats més interessants de la temporada, el disc d’Antònia Font, i el matarem amb lo que particularment també em sembla una altra novetat interessantíssima de la temporada, l’últim de Belle & sebastian, i el seu "life pursuit"

Act Of The Apostle I - Belle And Sebastian

Funny Little Frog - Belle And Sebastian

Buf, Impresssionant "funny little frog". En fi. Anem xapant. Segur que li ha passat a molta gent. Durant una època de la meva vida els diumenges al matí progressivament van deixar d’existir, van desaparèixer. No d’un dia per l’altre, va ser un procés. Però al capdavall van marxar, així sense més, volatilitzats. El diumenge començava a partir de les dues o les tres de la tarda. I no per haver-se escurçat el diumenge, es concentraven en intensitat, no. Eren unes tardes de mal passar, de sobreviure més que de viure. Paulatinament, amb el temps, van tornar a aparèixer. Un nou jaciment d’hores dominicals van aflorar del no res. I els caps de setmana van agafar una estructura diferent, no sé, més diürna. Això no obsta perquè de tant en tant, algun cap de setmana, caiguem en les velles temptacions. Endavant, doncs! Permetem-nos de caure en les temptacions, que ja vindrà la ressaca amb les rebaixes. Ens escoltem el dimecres que ve de 8 a 9, a menys que ho feu en reposició, això és els dissabtes de 2 a 3, o bé per internet a http://www.eljardidelmanicomi.blogsot.com/. Apa, salut i siau!
Primavera 2006, 3 de maig

Dimitint del passat. Artesania popular


Com sempre, ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:



Powered by Castpost


Half a person- smiths

El passat pot ser una cosa molt pesada. Collons, hi tant!. Pesat com un forat negre que obsessivament atreu totes les partícules de memòria i de vitalitat i les tira cap enrera enlloc de deixar-te via lliure per anar passant. Hi ha gent a qui li pesa molt, el passat, com la pedra pesada que carregava el grec aquell, que la traginava amunt i avall. Per això, de vegades, farts de carregar tanta amargor, hi ha qui decideix tallar d’un cop sec i traumàtic. Txac! Aquí et quedes, pes mort, criden amb força, just acabat de tallar. Un crit sec i profund. O de vegades una frase deixada anar entre dents, amb aparent desinterès. Però en tot cas, sempre a cavall de l’esperança que mai més no se’t carregui res a la gepa, i de l’escepticisme propi de les grans decisions. A tots aquells que algun cop han intentat tallar amb un passat per començar-ne un de nou, els dediquem aquest programa que porta per títol “Dimitint del passat. Artesania popular

How could anybody possibly know how i feel - Morrissey

El passat pot ser una cosa molt pesada, collons, que si. A saber perquè arriba a pesar tant. Hi ha de tot, tants motius com manies tenim la gent: mals d’amors, deutes de joc, mala vida i vicis varis, o fins i tot el futbol: hi ha qui ho ha deixat tot per oblidar doloroses derrotes del seu estimat equip. I doncs, què faig? Es pregunta desesperat el txol·lo. Diversos son els camins que el senyor ens ha deparat per experimentar. Variats i assortits com el mostrari de botons de la merceria Garola. Paradigmàtic és deixar dona i família (i la disgregació en dos no és casual) per anar a fer de busso professional a una illa del mar de la Xina. Desaparèixer sense deixar cap rastre. A tot estirar, interrogants, preguntes, entre els qui han quedat enrera. Els “coms” i els “perquès” i els “a ons” pronunciat amb sorpresa i ulls esbatantas, tant menys esbatantas com més temps passa. Desaparèixer sense deixar rastre i, com Lord Jim, recomençar de nou, començar un nou estalvi de records, una nova acumulació d’un nou passat, amb nous fantasmes i noves i igualment pesades pedres. I ja en l’extrem oriental del mostrari de botons, en l’extrem orient, hi ha la fugida definitiva, la desaparició total i absoluta, la que no té remei, aquella que deixa com únic rastre el propi cadàver. Potser flotant inflat en un riu pudent, o potser balancejant-se al cap d’una corda…

First of the gang to die - Morrissey

El hombre que casi conoció a Michi Panero – Nacho Vegas

O en lloc de fugir del passat, eliminar-lo físicament: per exemple, i exagerant el cas, assassinar l’home que ens havia vexat de petits (un amic meu va amenaçar la mestre de l’institut, amb un garrot dur, pesat i contundent, per haver-lo suspès injustament… ¡20 anys després!. “Me les pagaràs totes juntes” Murmurava entre dents, deixant anar una sonora –i per tant intranquilitzadara- respiració).

Batiscafo Katiuskas – Antònia Font

Però abandonar família i amics per fer de busso als mars de la Xina, o cometre unes tals violències no està a l’abast de totes les butxaques ni de totes les maneres de ser. Requereix un posat d’ànims important, una transcendència remarcable. Per aquells que no hi arribem, pels calés, o pel ser i estar, el senyor ens ha fornit amb alternatives de butxaca, igualment dignísimes, yet sense aquell punt d’encant que les fa aptes per una trama de novel·la o un producció cinematogràfica. Anomenar-los succedanis potser seria devaluar injustament el mètode, però indubtablement les hauríem de posar en la segona línia del prestatge del rebost: aquí hi posaríem, que se jo, des de l’exorcisme destruint físicament tots aquells petits petits records que se’ns claven fondo, fondo, al cor, com aquelles varilles medidores d’oli dels motors (aquelles fotos, cartes, caixes de música), fins a canviar de vida sense deixar ni feina, ni família, ni ciutat.

Wa Yeah – Antònia Font

Sweetmeat – Scarlet’s Well (Unreal)

Complicada tareia, aquesta de tallar amb el passat sense canviar ni de ciutat, ni de família, ni de feina. Cal deixar de veure la gent que un solia, deixa d’anar als llocs que freqüentava, on feia cervessetes i tallats, abandonar les velles costums i tallar amb qualsevol relació anterior…vivint al mateix lloc. Complicada tareia, Pardiez!. Algunes possibilitats són, per exemple, no presentar-se al convit d’un casament, o d’una comunió. Rebutjar sistemàticament qualsevol invitació per anar al cinema. En fi, renunciar als partits de fumbito vespertins. Tot per fer-se un raconet d’intimitat a resguard de vells records. Fent-se lloc a cops de cul, si molt convé. Sens dubte, una alternativa més econòmica a fer de busso als mars del Sud. Ara bé, enormement sorprent quan un l’espera al convit del seu casament. Perplex, diria jo.

Irish Rover – The Pogues/The Dubliners

The Isle of the blue flowers – Scarlet’s Well (Unreal)

Back to the books – Fine!

Més històries de dimissions del passat. Aquesta va anar així, a veure que us sembla: Ella em va engegar a la merda i quan vaig arribar a casa ja havia decidit de tallar traumàticament amb el passat. Sol a casa, vaig arreplegar totes les seves cartes i les postals. A la pica de la galeria ho vaig apilar tot i ho vaig regar amb alcohol de cremar. A dalt de tot de la pila hi van quedar les quatre fotos que tenia d’ella. Fent el cim, la de tamany carnet amb el cabell curt. Mai vaig aclarir si a la dedicatòria de darrera hi posava “t’estima” o “t’estimo”, la o i la a es confonien. Vaig contenir la respiració, conscient de la transcendència del moment. Les mans em suaven, transpiraven nerviosisme i odi (profund i visceral, per més adjectivació). La vena del coll bombava a tota pressió, i quan vaig sentir que la indignació estava a punt de petar algun envà, vaig encendre el llumí de fusta i el vaig deixar cerimoniosament a la base de la piràmide de records. La flama no va prendre. Em vaig preguntar si aquell aparent fracàs seria un presagi del meu personal exorcisme. De sobte la flameta del llumí devia trobar el comburent i el muntet va començar a cremar. En arribar al plàstic de les fotos, es va despendre un fum negre i pudent, directe de les calderes de Pere Botero o les refineries de Constantí, no ho se. El calor va arribar a la seva cara tamany carnet. Sempre m’havia mirat amb un aire melancòlic, aquella foto, i ara, amb el calor, es començava a deformar en una ganyota molt expressiva, primer de franca sorpresa, després d’interrogació i finalment de total incomprensió. Aleshores ella era quasi irreconeixible, però els seu ull dret, l’últim que quedava, envoltat de xamusquina, em seguia mirant amb aquella posat sorprès. I jo em vaig defensar, “I què vols, doncs, tia!, ets tu qui m’ha engegat a la merda!!” i vaig afegir “encara serà culpa meva!!”, tot indignat. Però ella no contestava, no li quedava boca, només aquell ull dret, que s’anava deformant, retorçant sobre si mateix. Aquella mirada encara em desperta alguna matinada. Però ara tan me fa. Ara tinc una xemeneia tancada on els records es cremen amb tota intimitat. Impunement.

Two More – Fine!

For you - Sterlin

A Paquitu de Ca Fullana li va pujar el dos de bastos en lloc de la sota que esperava. Es va passar el set i mig i ho va perdre tot: la casa i la barca. El gran de Ca Mèlic va fer calaix amb un 5 d’oros. Mèlic no era un usurer, però allò eren molts cales i els deutes de joc s’han de fer respectar. Van convindre que els ho arrendaria a canvi d’un tant. Paquitu no ho va dir a casa fins al cap de dos dies. La dona es va posar de color verd i el fill gran, quan estaven sols al tros, li va fotre una somanta de pals. El xiquet era una fura, així que treballant de sol a sol i amb un raconet que tenia arreplegat, en tres anys van poder recuperar casa i barca. El segon cop, Paquitu no es va passar, es va quedar curt. El vell de Ca Porteroles va clavar el set i mig amb un tres d’oros. El Porteroles si que era un bon fill de puta, no n’hi perdonaria ni un ral, ni un!. Allavonses la dona ja era morta, i el xiquet el va poder rebregar sense haver d’anar al tros, a la cuina mateix, el va estovar. Paquitu va estar un dia baldat, i quan es va despertar, li van dir que el brivall havia arreplegat quatre coses hi havia agafat el barco a Amèrica, que s’oblidessin d’ell, que ni el busquessin. No el van poder trobar de cap manera. Molts anys després, uns parents de lluny del Secalló, el poble del costat, el van localitzar a Denver, Colorado, no se per quines estranyes coincidències, aquestes històries ja les tenen aquestes casualitats. Quan la família li va enviar recado, van saber que tan prompte havia vist els parents, ho havia deixar tot de nou, sense deixar cap rastre.

No te puedo hacer feliz – El chico con la espina clavada en el costado

De desapareguts, en podeu trobar una colla a la Morera del Montsant, i en general per tot el Montsant, terra d’eremites. Els pobles petits i tranquils els atreuen com a mosques. Diuen que el Pirineu també n’està ple: La Vall Fosca, la Vall Ferrera...(En això parlo d’oïdes). Els hi diuen forasters sense cap deix d’ironia sobre les pelis de l’oest. Als pobles, els qui son de fora son sempre forasters. I a molts que son de dintre el poble, també. Perquè ja se sap que complir amb totes les essències locals, al 100% és complicat. Potser a la cinquena generació i si fan bondat.

Escapar del passat, deixant-ho tot enrera. Tot un paradigma, tractat professionalment i amb talent, per Auster, Vila-Matas, i tants d’altres. Sergi Pàmies, te el començament de novel·la que m’ha impressionat més: “l’home que fa un moment ha dit "surto a buscar tabac", no tornarà mai més a casa seva”. Impressionant el determinisme d'aquesta primera frase d'un llibre. Pàl·lid reflex de aquestes lletres en majúscula, el que hem parlat avui aquí. Xapem el tema. Podeu repetir els dissabte de 2 a 3, o per internet a eljardidelmanicomi.blogspot.com. Per evitar que una sobtada desaparició de records, caiguin ja en les seves més perverses temptacions. Feina feta no te destorb, i a mes ajuda a equilibrar el balanç entre bons records i pesades obsessions. Apa, Salut i Siau!