Primavera 2006, 21 de juny
Per motius familiaris i de salut, aquest dimecres no hi haurà programa, i probablement el dimecres que ve tampoc. S’emetran els programes passats. Ja veieu, teniu descans per uns dies. Per la tornada, i si no hi ha canvis d’opinió, tinc un programa mig montat que es dirà Tokio Blues, amb boniques cançons i tonteries vàries. Com sempre, vaja. Demano disculpes (¿hauria de? ¿o bé agraïu aquest descans?). Apa, Salut i Siau.
Primavera 2006, 14 de juny
Illes
Com sempre, ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:
Powered by Castpost
So much trouble in the world – Bob Marley
Punt 6 camp, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi. Avui em dona que no portem un tinglado massa brillant, massa arregladet. Però buenu, com sempre provarem de fer alguna cosa mínimament digne. En fi, a veure què…La edició d’avui és diu illes, en honor a aquests pedassus de terra rodejats d’aigua per tot arreu. Menorca, Cuba, Australia son illes, per buscar-les de continents diferents. Irlanda, Cabo Verde o la de Buda, també. Còrsega, Tenerife, Les Pipi, les Hebridas, Jamàica… N’hi ha moltes més, però aquestes signifiquen alguna cosa per a mi, per haver-ne llegit o escoltat alguna cosa, o haver-les trepitjat.
La edició d’avui és diu illes, entre altres raons perquè les illes donen per a molts tòpics. Que si l’aïllament (¿lo pillais?) que provoca la insularitat, que si les tres coses que un s’emportaria a una illa deserta, que si lo de la illa del tresor, que si lo dels nàufrags…No patiu que tots aquests tòpics apareixeran puntualment al llarg d’un programa tan previsible com es aquest…
Euskal Herria Jamaica Clash – Fermin Muguruza
This island earth – Coldcut
Una illa és un tros de terra rodejat d’aigua per tot arreu. En canvi una península és un tros de terra rodejat d’aigua per totes les parts excepte l’istme, que l’uneix al continent. Això son definicions de geografia pura. Però el Gran Pèrich va anar molt més lluny. Va arribar fins a la socio-geografia, i va deixar la següent definició: “la Península Ibèrica està rodejada de mar per tot arreu, excepte per l’istme, que la SEPARA del continent”. Clar que això era a mitjans 70’s, en una protodemocràcia i fora de la CE. Spain is different, deien aleshores. Però no se si han canviat tantes coses.
Fines i divines – Orquestra Fireluche
Tes lacetes sont des fees – Dionysos
The isle of the blue flowers – Scarlet’s Well
Mais pourquoi – The Pinker Tones
Groove is in the heart – Dee Lite
Qui paga mana, i mana amb més exigència com més pasta foti damunt la taula. La dona amb qui compartia la caldereta de llagosta no volia que mires cap altre dona. Ni que portes ulleres de sol per dissimular furtives mirades. Però amb un ràpid cop d’ull n’havia tingut prou per imaginar que la rossa que sopava amb el tio de les nàutiques blanques, dues taules endarrera, era de les que cridaven desaforadament, mentre les gotes de suor que regalimaven esquena avall i s’enclotaven a la grupa. De quatre grapes era com més li agradava. Per alguna raó les rosses solien retardar-li el clímax molt més que les morenes. O la adolescent -15 o 16 anys- que sopava amb sons pares, tres taules més enllà. Imaginava que era de els que es deixaven fer dòcilment just fins que notaven que li venia, que ja li arribava. Llavors es girava ràpidament i des de dalt de tot, maniobrava els dits amb total llibertat, a tota velocitat, cabalgaba brutalment fins el final. L’incitaria per que es poses un piercing al melic i per que es tautés una senyal a la galta dreta del cul com la que portava ell. Li agradava deixar aquesta classe de souvenirs en les mes jovenetes, l’entendria profundament. I a més li posava molt. Però aquella nit no tocaria aquelles carns, ni les següents nits tampoc. Aquella nit amassaria les carns flàccides de la dona de la caldereta. Carns operades i i estirades una i una altra vegada, monuments a l’art del bisturí, i a pesar de tanta reparació, gastadotes i baldoses. Bronzejades durant 12 mesos sota els sols de tots els continents, damunt de platjes i de cobertes de iots, sota aparells de raig uva. Carns pansides i passades, gastades per tantes mans com hi havia passat abans d’ell, i de les que encara passarien després de les seves. I després de tot, què hi fa vendre’s per un plat de llenties o per una vida de calderetes de llagosta? La morena que acaba d’entrar amb el vestit rotund sembla de les que porten unes manilles sempre al bolso, no se sap mai amb que es pot trobar.
Deep Ending – Dee Lite
Island People – The High Llamas
A wave crahsed on rocks – Felt
Les persones com a illes, gran tòpic també. Els dos personatges son dues illes rodejades d’uns passats tèrbols, plens de dubtes, malsentesos i penediments. Ell és expolicia turmentat per assassinats comesos en el passat, malifetes que l’aïllen més encara. Ella es dedica a llogar plataformes per a pescar, i ocasionalment a vendre’s el seu cos. Negoci de venda i lloguer, doncs. Sentiments tancats i opressius i artilugis de pesca, ja sabeu: cordills, carrets i hams, aquells filferros durs, tallants, freds i en ocasions rovellats. Les dues illes es dediquen a jugar amb artilugis de pesca, a provocar-se plaer i/o dolor, (en fi, ja sabeu també el tòpic que la línia que els separa és molt prima i blablabla…). Ella el pesca literalment amb un ham, el remunta corrent amunt, contra corrent, contra la gravetat. Hi ha gustos per a tot. Els primers cops deu tenir lo seu. Ara, a saber que deu sentir ell un cop passada la novetat. “La illa”, es diu la peli, i és de Kim Ki Duk.
Don’t die on my doorstep – Felt
Mucho – Miqui Puig
Sobre les illes, també. Més tòpics. La illeta dels Tebeos. Petitona com una ensaimada, amb la palmereta i el nàufrag barbut i emparracat. El que escriu un missatge, el posa dins l’ampolla i la tira perquè el vinguin a rescatar. L’endemà al matí rodejat de cents d’ampolles com la seva…¿Ho heu provat de fer mai vosaltres? Jo si, és un exercici curiós. Vaig omplir una quartilla amb unes sentides paraules que naturalment ja he oblidat per complert i vaig tirar l’ampolla. No se perquè va servir. Almenys per explicar-ho en un programa de ràdio i omplir el buit de paraules buides.
O aquest tòpic també pot servir per construir una bona cançó:
“Just a castaway, an island lost at sea
Another lonely day, with no one here but me
More loneliness than any man could bear
Rescue me before I fall into despair”
Message in a botle – The Police
Senyors, punt i final una altra desastrada edició del Jardí del Manicomi, aquest cop titulat Illes. Per acomiadar-nos una estrofa que em va impressionar molt quan un amic me la va escriure en una d’aquelles carpetes de l’institut, que ens folràvem amb les fotos dels grups preferits:
On a thousand islands in the sea
I see a thousand people just like me
A hundred unions in the snow
I watch them walking, falling in a row
We live always underground
It's going to be so quiet in here tonight
A thousand islands in the sea
It's a shame
And a hundred years ago
A sailor trod this ground I stood upon
Take me away everyone
When it hurts thou
From my head to my toes
From the words in the book
I see a vision that would bring me luck
From my head to my toes
To my teeth, through my nose
You get these words wrong
You get these words wrong
Everytime
You get these words wrong
I just smile
But from my head to my toes
From my knees to my eyes
Everytime I watch the sky
For these last few days leave me alone
But for these last few days leave me alone
Leave me alone
Leave me alone
Leave me alone – New Order
Com sempre, caiguin en les seves més profundes temptacions, Apa, salut i siau!
Illes
Com sempre, ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:
Powered by Castpost
So much trouble in the world – Bob Marley
Punt 6 camp, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi. Avui em dona que no portem un tinglado massa brillant, massa arregladet. Però buenu, com sempre provarem de fer alguna cosa mínimament digne. En fi, a veure què…La edició d’avui és diu illes, en honor a aquests pedassus de terra rodejats d’aigua per tot arreu. Menorca, Cuba, Australia son illes, per buscar-les de continents diferents. Irlanda, Cabo Verde o la de Buda, també. Còrsega, Tenerife, Les Pipi, les Hebridas, Jamàica… N’hi ha moltes més, però aquestes signifiquen alguna cosa per a mi, per haver-ne llegit o escoltat alguna cosa, o haver-les trepitjat.
La edició d’avui és diu illes, entre altres raons perquè les illes donen per a molts tòpics. Que si l’aïllament (¿lo pillais?) que provoca la insularitat, que si les tres coses que un s’emportaria a una illa deserta, que si lo de la illa del tresor, que si lo dels nàufrags…No patiu que tots aquests tòpics apareixeran puntualment al llarg d’un programa tan previsible com es aquest…
Euskal Herria Jamaica Clash – Fermin Muguruza
This island earth – Coldcut
Una illa és un tros de terra rodejat d’aigua per tot arreu. En canvi una península és un tros de terra rodejat d’aigua per totes les parts excepte l’istme, que l’uneix al continent. Això son definicions de geografia pura. Però el Gran Pèrich va anar molt més lluny. Va arribar fins a la socio-geografia, i va deixar la següent definició: “la Península Ibèrica està rodejada de mar per tot arreu, excepte per l’istme, que la SEPARA del continent”. Clar que això era a mitjans 70’s, en una protodemocràcia i fora de la CE. Spain is different, deien aleshores. Però no se si han canviat tantes coses.
Fines i divines – Orquestra Fireluche
Tes lacetes sont des fees – Dionysos
The isle of the blue flowers – Scarlet’s Well
Mais pourquoi – The Pinker Tones
Groove is in the heart – Dee Lite
Qui paga mana, i mana amb més exigència com més pasta foti damunt la taula. La dona amb qui compartia la caldereta de llagosta no volia que mires cap altre dona. Ni que portes ulleres de sol per dissimular furtives mirades. Però amb un ràpid cop d’ull n’havia tingut prou per imaginar que la rossa que sopava amb el tio de les nàutiques blanques, dues taules endarrera, era de les que cridaven desaforadament, mentre les gotes de suor que regalimaven esquena avall i s’enclotaven a la grupa. De quatre grapes era com més li agradava. Per alguna raó les rosses solien retardar-li el clímax molt més que les morenes. O la adolescent -15 o 16 anys- que sopava amb sons pares, tres taules més enllà. Imaginava que era de els que es deixaven fer dòcilment just fins que notaven que li venia, que ja li arribava. Llavors es girava ràpidament i des de dalt de tot, maniobrava els dits amb total llibertat, a tota velocitat, cabalgaba brutalment fins el final. L’incitaria per que es poses un piercing al melic i per que es tautés una senyal a la galta dreta del cul com la que portava ell. Li agradava deixar aquesta classe de souvenirs en les mes jovenetes, l’entendria profundament. I a més li posava molt. Però aquella nit no tocaria aquelles carns, ni les següents nits tampoc. Aquella nit amassaria les carns flàccides de la dona de la caldereta. Carns operades i i estirades una i una altra vegada, monuments a l’art del bisturí, i a pesar de tanta reparació, gastadotes i baldoses. Bronzejades durant 12 mesos sota els sols de tots els continents, damunt de platjes i de cobertes de iots, sota aparells de raig uva. Carns pansides i passades, gastades per tantes mans com hi havia passat abans d’ell, i de les que encara passarien després de les seves. I després de tot, què hi fa vendre’s per un plat de llenties o per una vida de calderetes de llagosta? La morena que acaba d’entrar amb el vestit rotund sembla de les que porten unes manilles sempre al bolso, no se sap mai amb que es pot trobar.
Deep Ending – Dee Lite
Island People – The High Llamas
A wave crahsed on rocks – Felt
Les persones com a illes, gran tòpic també. Els dos personatges son dues illes rodejades d’uns passats tèrbols, plens de dubtes, malsentesos i penediments. Ell és expolicia turmentat per assassinats comesos en el passat, malifetes que l’aïllen més encara. Ella es dedica a llogar plataformes per a pescar, i ocasionalment a vendre’s el seu cos. Negoci de venda i lloguer, doncs. Sentiments tancats i opressius i artilugis de pesca, ja sabeu: cordills, carrets i hams, aquells filferros durs, tallants, freds i en ocasions rovellats. Les dues illes es dediquen a jugar amb artilugis de pesca, a provocar-se plaer i/o dolor, (en fi, ja sabeu també el tòpic que la línia que els separa és molt prima i blablabla…). Ella el pesca literalment amb un ham, el remunta corrent amunt, contra corrent, contra la gravetat. Hi ha gustos per a tot. Els primers cops deu tenir lo seu. Ara, a saber que deu sentir ell un cop passada la novetat. “La illa”, es diu la peli, i és de Kim Ki Duk.
Don’t die on my doorstep – Felt
Mucho – Miqui Puig
Sobre les illes, també. Més tòpics. La illeta dels Tebeos. Petitona com una ensaimada, amb la palmereta i el nàufrag barbut i emparracat. El que escriu un missatge, el posa dins l’ampolla i la tira perquè el vinguin a rescatar. L’endemà al matí rodejat de cents d’ampolles com la seva…¿Ho heu provat de fer mai vosaltres? Jo si, és un exercici curiós. Vaig omplir una quartilla amb unes sentides paraules que naturalment ja he oblidat per complert i vaig tirar l’ampolla. No se perquè va servir. Almenys per explicar-ho en un programa de ràdio i omplir el buit de paraules buides.
O aquest tòpic també pot servir per construir una bona cançó:
“Just a castaway, an island lost at sea
Another lonely day, with no one here but me
More loneliness than any man could bear
Rescue me before I fall into despair”
Message in a botle – The Police
Senyors, punt i final una altra desastrada edició del Jardí del Manicomi, aquest cop titulat Illes. Per acomiadar-nos una estrofa que em va impressionar molt quan un amic me la va escriure en una d’aquelles carpetes de l’institut, que ens folràvem amb les fotos dels grups preferits:
On a thousand islands in the sea
I see a thousand people just like me
A hundred unions in the snow
I watch them walking, falling in a row
We live always underground
It's going to be so quiet in here tonight
A thousand islands in the sea
It's a shame
And a hundred years ago
A sailor trod this ground I stood upon
Take me away everyone
When it hurts thou
From my head to my toes
From the words in the book
I see a vision that would bring me luck
From my head to my toes
To my teeth, through my nose
You get these words wrong
You get these words wrong
Everytime
You get these words wrong
I just smile
But from my head to my toes
From my knees to my eyes
Everytime I watch the sky
For these last few days leave me alone
But for these last few days leave me alone
Leave me alone
Leave me alone
Leave me alone – New Order
Com sempre, caiguin en les seves més profundes temptacions, Apa, salut i siau!
Primavera 2006, 7 de juny
Spot catchers
Inelidubles compromisos amb les meves vacances m'han impedit penjar aquesta edició fins dissabte. Humilds disculpes.
Disponible a:ClickCaster
i a:
Powered by Castpost
Fugitivo - Coronas
Oh, que bonics que son els dies que un està especialment perceptiu. Son dies – o estones, per ser mes exactes- en que un, a saber perquè, surt al carrer amb l’antena de radar tamany familiar. Un està hipersensible, i goZZa d’una espectacular profunditat de camp. La observació esdevé un gustaz monumental, senyals arribant per tot arreu: fulles que cauen, passes que s’allunyen transversalment, direcció Nor-NordEst, o la ja clàssica “bossa de plàstic donant voltes pel vent, enregistrada per una càmera de video en una cinta que acabarà en una estanteria plena de moltes altre cintes”. Tot és hermós i harmònic, ¡i sense pendre ni gota de substàncies dopants!. L’altre dia, per exemple, el moviment ondulant, sinusoidal, harmònic, d’una cabellera rossa a camera lenta anant a treballar a les 8 del matí. Quan ho vaig veure, va significar alguna cosa per a mi. Un instant tancat perfecte en si mateix. Que t’ho mires des de fora i dius, collons, que bonic, no?. I ara què? (vull dir l’”ara” d’aquest moment actual, em sembla que avui ens liarem una mica amb això de l’eix de dimensió temporal dels collons). Buenu, doncs, ”ara” ja no en queda més que un record desdibuixat. Me’n recordo i ho explico, i em deixa fred. Ja no representa res per a mi, cap emoció. Va ser un bonic moment caçat al vol. En honor de tots aquests petits i insignifacants a la par que hermosus moment, la edició d’avui la titulem spot catchers.
Solo para mis ojos - Los sencillos.
El hombre que confundia los sentidos – Los Flechazos
Els escots tenen molt a veure amb els spot catchers, amb els moments caçats. La discussió és eterna i hores d’ara probablement ja no arribarem a cap conclusió. Com Bilardistes i Menotistes, sempre qüestió de gustos: ¿escots en V o escots en U? (perquè el tema dels escots “palabra d’honor” avui en dia ja ni es pot prendre en consideració, àmpliament superats per la innovació estètica). ¿Escots en U o escots en V?, profunditat contra amplitud. D’una banda partidaris d’anar sempre al fondo, com més avall millor, sempre avançant, descendint a les profunditats desconegudes, mil·límetre a mil·límetre, sempre més enllà; i de l’altre banda els viscerals seguidors de l’amplitud de mires, de la visió lateral, tot obert a les bandes, els dos costats com més allunyats millor. Dos estils diferents, com dos maneres d’entendre la vida. Escots en U o escots en V…
Al’s vacation - Share
Todo puede ser - Da
Ferrol, Spain- Benito
New life - Eggplant
Ear conditioner – Lenny Tristano
Verònica amb V, portava un escot profund com el saxo que sona per sota de les meves paraules. Un escot profund que anava descendint com un gerro invertit. El què hi havia hagut en aquell gerro, ho ignorem, si roses roges per mi, o aigua per preparar un Ricard “comme il feut”. En canvi el que mig amagava l’escot profund sí que ho sabem: Pensaments impurs. Molt impurs. Perdona’m Oh Senyor perquè he pecat de pensament!. Però ben mirat, lo que és impur, lo que és pecat, ¿és el pensament o és la imaginació?.
Laura - Limousine
Ulrica amb U, porta un escot ample, de costa a costa. Ample com el carrer que puja des dels Màrtirs (o plaça Llibertat, com preferiu) fins el passeig Mata, el carrer on ara mateix un guàrdia urbà està verificant un tiket de zona blava d’un Clio blau, i si! Efectivament s’ha passat 20 minuts, i això fa dubtar el guarda, l’hi poso…no l’hi poso…L’aparador de la tenda d’electrodomèstics li recorda que la seva dona es vol comprar una pantalla plana per veure culebrons. “Que li donin pel cul”, pensa. Pitja la tecla i en treu la multa que deixa pinsada en el parabrises. “Que li donin pel cul”, repeteix maquinalment, i ja no sap si es refereix a la seva dona, al propietari del Clio blau, o al Fernàndez que no li ha volgut canviar el torn. “que li donin pel putu cul” pensa, tan se val a qui, el cas és que la multa és queda allí, fixada, crucificada al parabrises, perquè d’aquí 5 minuts, Ulrica, amb un escot ample com el carren on ha aparcat el seu Clio, la trobi, i pensi, òbviament, “que li donin pel cul” (¿ i què més es pot pensar en aquestes ocasions, no?). “que li donin pel cul”. Als polítics, a l’alcalde, al guàrdia, al Fernàndez que l’ha entretingut amb capullades fins ara, i al seu marit perquè es vol comprar una pantalla plana per veure els mundials. “que li donin pel cul”, tan se val!. I és llàstima, perquè només d’haver arribat 5 minuts abans, s’hauria trobat amb el guàrdia, que sent una especial predilecció pels escots, tan se val si en U o en V. Quan en veu algun de bó es posa de bon humor i és capaç de qualsevol cosa. Fins i tot de perdonar multes.
Sombody wants to fuck with you – Teenage fanclub
On my mind – Sunday drivers
Tokio m’és igual – Antònia Font
Un visca, visca, visca, per l’Oliver, el millor retratista de spots puntuals. Preparar un nescafé, una cadira de cinema, un cigarro que cau, tot explicat de manera coherent amb la realitat. És a dir, fragmentadament, que és com et venen a tu. Els moments arriben fragmentats. Preparar el nescafé és un procès que dura minuts, però el moment és infinitessimal, microscòpic. Impactant. Llavors de tots els milions de nescafés que prepararem en la nostra vida, l’únic important serà aquell spot que ens va impressionar. Retallats l’un damunt l’altre, successives peces de puzles diferents: ara una peça del puzle del castell de la selva negra, ara una altre peça del puzzle del Dani Pedrosa el seu primer any a 2 i ½, i així ananant fent…
Amazones a sa lluna - Antonia Font
Cliffjumping – The secrtet goldfish
Com la seqüència temporal, que és linial, (buenu, això diuen, que se jo, si linial, circular, quadrada o triangular, així m’ho han venut…Ara, ja podria ser, no?). Au!, vés i busca!, com de fonda és la línia aquesta. Doncs depèn, dic jo, no? hi haurà ratos que molt profunda perquè et sents morir, o perquè la caiguda d’un cigarro et sembla d’una bellesa incontestable; i en canvi hi ha estones que és plana com tants i tants encefalogrames dels qui ens rodegen, i de nosaltres mateixos un dilluns a les 7 del matí. Qualsevol dia inventaran el medidor de profunditats emocionals en la línia del temps. I ja podeu comptar que seran els Koreans, amb Ka de Kilo.
Han caido los dos – Radio Futura
“Ella sabe lo que el hombre espera…sin haberlo aprendido…y el encuentra sentido al enigma…que no le dejaba existir”. Auseron Bros. Spot catchers.
Ja ho diu la cançó que escoltarem ara: Els experiments, les experiències vitals, a casa i amb gasosa, en canvi els vermuts, a la fresca i amb sifó. Miró, es clar. Aquest és el lema aquí, al Jardí del Manicomi.
Experimentos con gaseosa – Los Planetas
99.8, Punt sis cap, el jardí del manicomi, Spot catchers, caçadors de moments, moments caçats. Moments fixats en la memòria, soldats al cervell, picats amb la rematxadora, Indelibly stamped. Jo vaig veure la cara d’un motorista moments desprès d’haver vist un desastre d’accident, d’esquivar un desgavell horrible. Recordo la cara derrumbada de l’involuntari testimoni i recordo que vaig pensar que aquella visió l’acompanyaria per sempre més, aferrada com una garrapata. Em vaig sentir allejat de no haver de soportar aquesta pesada càrrega. En fis senyors, res més, serà fins dimecres que ve si no és en reposició els dissabtes de 2 a 3, o per intenné a eljardidelmanicomi.blogspot.com, on de propina trobaran els títols i autors de les cançons que hem escoltat. Com semper caiguin en les seves profundes temptacions, tal com nosaltres caiem en les nostres, amb els lamentables resultats que salten a la vista. No deu ser un model exportable, suposo. Feu això que és el meu memorial. Apa, Salut i Siau!
Spot catchers
Inelidubles compromisos amb les meves vacances m'han impedit penjar aquesta edició fins dissabte. Humilds disculpes.
Disponible a:ClickCaster
i a:
Powered by Castpost
Fugitivo - Coronas
Oh, que bonics que son els dies que un està especialment perceptiu. Son dies – o estones, per ser mes exactes- en que un, a saber perquè, surt al carrer amb l’antena de radar tamany familiar. Un està hipersensible, i goZZa d’una espectacular profunditat de camp. La observació esdevé un gustaz monumental, senyals arribant per tot arreu: fulles que cauen, passes que s’allunyen transversalment, direcció Nor-NordEst, o la ja clàssica “bossa de plàstic donant voltes pel vent, enregistrada per una càmera de video en una cinta que acabarà en una estanteria plena de moltes altre cintes”. Tot és hermós i harmònic, ¡i sense pendre ni gota de substàncies dopants!. L’altre dia, per exemple, el moviment ondulant, sinusoidal, harmònic, d’una cabellera rossa a camera lenta anant a treballar a les 8 del matí. Quan ho vaig veure, va significar alguna cosa per a mi. Un instant tancat perfecte en si mateix. Que t’ho mires des de fora i dius, collons, que bonic, no?. I ara què? (vull dir l’”ara” d’aquest moment actual, em sembla que avui ens liarem una mica amb això de l’eix de dimensió temporal dels collons). Buenu, doncs, ”ara” ja no en queda més que un record desdibuixat. Me’n recordo i ho explico, i em deixa fred. Ja no representa res per a mi, cap emoció. Va ser un bonic moment caçat al vol. En honor de tots aquests petits i insignifacants a la par que hermosus moment, la edició d’avui la titulem spot catchers.
Solo para mis ojos - Los sencillos.
El hombre que confundia los sentidos – Los Flechazos
Els escots tenen molt a veure amb els spot catchers, amb els moments caçats. La discussió és eterna i hores d’ara probablement ja no arribarem a cap conclusió. Com Bilardistes i Menotistes, sempre qüestió de gustos: ¿escots en V o escots en U? (perquè el tema dels escots “palabra d’honor” avui en dia ja ni es pot prendre en consideració, àmpliament superats per la innovació estètica). ¿Escots en U o escots en V?, profunditat contra amplitud. D’una banda partidaris d’anar sempre al fondo, com més avall millor, sempre avançant, descendint a les profunditats desconegudes, mil·límetre a mil·límetre, sempre més enllà; i de l’altre banda els viscerals seguidors de l’amplitud de mires, de la visió lateral, tot obert a les bandes, els dos costats com més allunyats millor. Dos estils diferents, com dos maneres d’entendre la vida. Escots en U o escots en V…
Al’s vacation - Share
Todo puede ser - Da
Ferrol, Spain- Benito
New life - Eggplant
Ear conditioner – Lenny Tristano
Verònica amb V, portava un escot profund com el saxo que sona per sota de les meves paraules. Un escot profund que anava descendint com un gerro invertit. El què hi havia hagut en aquell gerro, ho ignorem, si roses roges per mi, o aigua per preparar un Ricard “comme il feut”. En canvi el que mig amagava l’escot profund sí que ho sabem: Pensaments impurs. Molt impurs. Perdona’m Oh Senyor perquè he pecat de pensament!. Però ben mirat, lo que és impur, lo que és pecat, ¿és el pensament o és la imaginació?.
Laura - Limousine
Ulrica amb U, porta un escot ample, de costa a costa. Ample com el carrer que puja des dels Màrtirs (o plaça Llibertat, com preferiu) fins el passeig Mata, el carrer on ara mateix un guàrdia urbà està verificant un tiket de zona blava d’un Clio blau, i si! Efectivament s’ha passat 20 minuts, i això fa dubtar el guarda, l’hi poso…no l’hi poso…L’aparador de la tenda d’electrodomèstics li recorda que la seva dona es vol comprar una pantalla plana per veure culebrons. “Que li donin pel cul”, pensa. Pitja la tecla i en treu la multa que deixa pinsada en el parabrises. “Que li donin pel cul”, repeteix maquinalment, i ja no sap si es refereix a la seva dona, al propietari del Clio blau, o al Fernàndez que no li ha volgut canviar el torn. “que li donin pel putu cul” pensa, tan se val a qui, el cas és que la multa és queda allí, fixada, crucificada al parabrises, perquè d’aquí 5 minuts, Ulrica, amb un escot ample com el carren on ha aparcat el seu Clio, la trobi, i pensi, òbviament, “que li donin pel cul” (¿ i què més es pot pensar en aquestes ocasions, no?). “que li donin pel cul”. Als polítics, a l’alcalde, al guàrdia, al Fernàndez que l’ha entretingut amb capullades fins ara, i al seu marit perquè es vol comprar una pantalla plana per veure els mundials. “que li donin pel cul”, tan se val!. I és llàstima, perquè només d’haver arribat 5 minuts abans, s’hauria trobat amb el guàrdia, que sent una especial predilecció pels escots, tan se val si en U o en V. Quan en veu algun de bó es posa de bon humor i és capaç de qualsevol cosa. Fins i tot de perdonar multes.
Sombody wants to fuck with you – Teenage fanclub
On my mind – Sunday drivers
Tokio m’és igual – Antònia Font
Un visca, visca, visca, per l’Oliver, el millor retratista de spots puntuals. Preparar un nescafé, una cadira de cinema, un cigarro que cau, tot explicat de manera coherent amb la realitat. És a dir, fragmentadament, que és com et venen a tu. Els moments arriben fragmentats. Preparar el nescafé és un procès que dura minuts, però el moment és infinitessimal, microscòpic. Impactant. Llavors de tots els milions de nescafés que prepararem en la nostra vida, l’únic important serà aquell spot que ens va impressionar. Retallats l’un damunt l’altre, successives peces de puzles diferents: ara una peça del puzle del castell de la selva negra, ara una altre peça del puzzle del Dani Pedrosa el seu primer any a 2 i ½, i així ananant fent…
Amazones a sa lluna - Antonia Font
Cliffjumping – The secrtet goldfish
Com la seqüència temporal, que és linial, (buenu, això diuen, que se jo, si linial, circular, quadrada o triangular, així m’ho han venut…Ara, ja podria ser, no?). Au!, vés i busca!, com de fonda és la línia aquesta. Doncs depèn, dic jo, no? hi haurà ratos que molt profunda perquè et sents morir, o perquè la caiguda d’un cigarro et sembla d’una bellesa incontestable; i en canvi hi ha estones que és plana com tants i tants encefalogrames dels qui ens rodegen, i de nosaltres mateixos un dilluns a les 7 del matí. Qualsevol dia inventaran el medidor de profunditats emocionals en la línia del temps. I ja podeu comptar que seran els Koreans, amb Ka de Kilo.
Han caido los dos – Radio Futura
“Ella sabe lo que el hombre espera…sin haberlo aprendido…y el encuentra sentido al enigma…que no le dejaba existir”. Auseron Bros. Spot catchers.
Ja ho diu la cançó que escoltarem ara: Els experiments, les experiències vitals, a casa i amb gasosa, en canvi els vermuts, a la fresca i amb sifó. Miró, es clar. Aquest és el lema aquí, al Jardí del Manicomi.
Experimentos con gaseosa – Los Planetas
99.8, Punt sis cap, el jardí del manicomi, Spot catchers, caçadors de moments, moments caçats. Moments fixats en la memòria, soldats al cervell, picats amb la rematxadora, Indelibly stamped. Jo vaig veure la cara d’un motorista moments desprès d’haver vist un desastre d’accident, d’esquivar un desgavell horrible. Recordo la cara derrumbada de l’involuntari testimoni i recordo que vaig pensar que aquella visió l’acompanyaria per sempre més, aferrada com una garrapata. Em vaig sentir allejat de no haver de soportar aquesta pesada càrrega. En fis senyors, res més, serà fins dimecres que ve si no és en reposició els dissabtes de 2 a 3, o per intenné a eljardidelmanicomi.blogspot.com, on de propina trobaran els títols i autors de les cançons que hem escoltat. Com semper caiguin en les seves profundes temptacions, tal com nosaltres caiem en les nostres, amb els lamentables resultats que salten a la vista. No deu ser un model exportable, suposo. Feu això que és el meu memorial. Apa, Salut i Siau!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)