Estiu 2006, 29 de juliol
Despedida y Cierre
Com sempre ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:
Powered by Castpost
Patricia – Perez Prado
Punt 6 Camp, 99.8 de la FM, el Jardi del Manicomi. Fidels a la tradició eclèctica i desenfadad que caracteritza aquest programa, comencem amb aquesta preciosa melodia de Perez Prado amb la particularitat que l’estem sentint a 45 rpm i segueix sonant bé. Els del reaggeton fan tres quarts del mateix. L’edició d’avui es diu Despedida y cierre, trop-lai-la, trop-lai-la, per que aquest és el darrer programa de la temporada, ja no ens sentirem fins d’aquí unes setmanes, amb la nova temorada.
Rumba de Barcelona – Orquesta Plateria
Mataron al gitano Anton – Peret
El Ventilador – Gato Perez
Una Lagrima – Peret
Se fuerza la máquina – Orquesta Plateria
Mala – Ketama
Is this love – Bob Marley
The looser – Derrick Harriton
Sweet sensation – The Melodians
Everything Crash – The Etiopians
Return of Django – The Upsetters
Despedida y cierre perquè aquest és el darrer programa de la temporada i marxem de vacances unes setmanes, despedida y cierre com aquell entranyable programa de TVE que tancava les emissions durant la meva enyorada –snif, snif- infantesa, un programa que ens feia llençar les llàgrimes d’emoció al son de l’imne d’Espanya, mentre la rojigualda onejava lliure i orgullos al vent. Emotives imatges, sense dubte, junt amb els retrats de la intimitat reial: els infants despedint-se delicadament dels seus regis progenitors, el petit princep Felip donant un petó al front dels monarques en anar a dormir. Un enigmàtic gesto per a mi, que una nit, en intentar repetir-lo amb els meus pares fue motivo de honda preucupacion.
I don’t want to wait in vain – Bob Marley
Cast of river nile – Augustus Pablo
Borders – Gregry Isaacs
Arribem al final, ens despedim amb una preciosa cançó de Prefab Sprout, del LP Jordan the come back, el primer LP que el McAloon va començar a fer coses rares i a apartar-se del pop convencional. Una cançó que parla d’un ball que requereix passos adecuats: la marxa nupcial. En aquesta época de l’any, que és temporada alta de casaments, trobo que és una cançó molt apropiada, i a més per dedircar-la a tots aquells que estan vetllant armes per tan definitva ocasió: El Beto, el Gran Capitan i tants altres. Diu així:
One dance whose steps I never could learn
It's called the wedding march
The grace that it takes, the grace you deserve,
Require a lighter touch
I know you love dancing.
Oh, I know that you love dancing so much
Senyors, ens despedim fins d’aquí unes setmanes, no tenim mes que afegir sinó que caiguin en les seves temptacions, que nosaltres farem el que podrem. Apa, salut i siau.
The Wedding March – Prefab Sprout
Estiu 2006, 22 de juliol
Restes i naufràgis
Com sempre, per escoltar per :ClickCaster
o pel
Powered by Castpost
Love Parisinne – Sou Bossa Trio
P6c,99,8fm. El meu optimisme a l’hora de planificar timmings és proverbial. Bah! Això en mitja hora està fet!, exclamo convençut. Un parell d’hores més tard no he arribat ni a la meitat. El menjador el pinto jo en una tarda…I fa 2 mesos que està ple de plàstics i pintures. Tot això ve a cuento perquè generalment em presento aquí a la emissora amb música per a 4 o 5 hores, com si només amb les ganes ja pogués embotir tot el material en 60 minuts, comprimidet, apretat, i tal. Vaig i vinc carregat com un burro pel meu putu optimisme (també podria dir-se percepció divergent de la temporalitat i/o les pròpies capacitats). I be, doncs, que aquests dies m’han fet molta llàstima tota la pila de cançons que durant aquestes darreres setmanes s’han quedat fora, han fet un viatge de bades. I sobretot, la cirereta que acabo posant al final de tot, que per culpa de la meva deficient administració del temps sovint es queda tallada, i això és un crim musical que mereix ser compensat amb una segona i reposada audició. D’aquí lo de “restes”. I lo de naufragis? Bueno, naufragis és una bonica paraula, molt evocadora i amb infinites reminiscències, molt poètiques moltes d’elles. Una paraula que et ve ella sola al cap quan penses en ·restes”. Ja dic, molt poètic tot plegat, no?. però al capdevall, i com diu Katerine, amb contundència i determinació: “mort a la poesie”.
Mort a la Poesie - Katerine
Under the milky way – The Church
Aquesta cançó, pobreta, es va quedar mutilada al final d’un programa de fa unes setmanes. Bonica joia d’orfebreria. El vinil està abonyegat i veig com el braç de l’agulla puja i baixa com si es tires per una pista de bams. Curiós grup, aquest, que almenys durant una època tenia la seva base a Austràlia i el compositor a Suècia…
Vacant lot - Auteurs
What have you ever done – Mood 6
Everyday is like sunday - Morrissey
Aquí està, ya llego, la majestuositat del primer treball del Morrissey en solitari, després de la dissolució dels Smiths. Hem escoltat un parell d’entranyables i velles joies, una dels Auteurs un grup per qui tenia una especial predilecció a principis dels 90’s, i un altre minoritari grupet, els Mood 6, amb aquestes referències smithianes a les guitarres. Tema Mozzer, fa uns dies en un centre comercial de la capital provincial, em vaig tropeçar amb el nou del Mozzer. Vaig passar per caixa, el vaig escoltar, i el que em va semblar és que era semblant al brutal cd de fa 2 anys, el “you are de quary·”, però…avorrit. Molt avorrit. Com sempre primorosament editat, amb unes esplendoroses fotos d’ell de frac tocant apassionadament un violí a la portada amb ull de xai degollat mirant l’infinit, a la portada, i a la contraportada, ell vestit amb un elegant abric negre, camisa blanca i mocador al coll vermell, assentat sobre un vespa 150 S dels 60’s. Concentrat enfoca pel visor d’una Rolliflex. Ara, les cançons, ja us dic, m’han semblat avorrides.
You have killed me - Morrissey
The youngest was the most loved - Morrissey
Twiggy Twiggy vs J Bond - Pizzicato 5
El gest més radical d’alliberament del masclisme que he vist, li vaig veure fa anys a una amiga mallorquina, Sa Sara, es deia, un dijous a les tantes de la nit en etílica processó des de Gràcia fins el Karma, quan a la plaça Catalunya, alçada monument del Macià, va creuar el carrer, i sota el monument, es va baixar els pantalons per pixar-s’hi. Qualsevol mascle és capaç d’això, tots ho hem fet un cop o altre, però aquella imatge d’alliberament sexual, em va semblar radical fins trasbalsar-me. Enorme forma d’alliberament sexual!. I de la bufeta també, es clar.
I’m the ressurection – The Stoneroses
Impressionant canço, que en té tres o quatre dintre seu. Impressionant també com un grup pot desperdiciar tant de talent fent “res” durant tants anys…
Buenos momentos – Julio Bustamante
Anava a currar a les 8 del matí per un carrer peatonal amb els cascos enxufats i vaig veure un Audia A-molt. Negre, gros, lluent. Els fabricants de cotxes ja saben com fer-nos notar d’un sol cop d’ull els models que valen una pasta gansa. Aquell la valia. Portava tres antenes al maleter, una de molt llarga i dues de mes petitones als costats. I per fora es passejaven dos tios tipus armari tragejats, un amb un pinganillo a l’orella. No se per on devia córrer el peix gros a aquelles hores. ¿què és el poder?, es pregunten els filòsofs. El poder és no caler patir per l’aparcament, vaig constatar jo.
I’m Crying – The Animals
I la segona decepció de la quinzena, el nou del Pet Shop Boys. El disc és molt distret d’escoltar, però és que tinc massa veneració per aquesta parella i sempre espero que em facin viatjar a la lluna i veure les estrelles, i amb aquest disc “només” m’han distret. Cop de gràcia a la foto de les Azores, radiografia de l’apassionada relació de Bush i Blair: “I’m with stupid”
I’m with stupid – Pet Shop Boys
Senyors, com sempre, aprofitin les altes temperatures per caure en les seves més baixes temptacions. Apa Salut i Siau.
Restes i naufràgis
Com sempre, per escoltar per :ClickCaster
o pel
Powered by Castpost
Love Parisinne – Sou Bossa Trio
P6c,99,8fm. El meu optimisme a l’hora de planificar timmings és proverbial. Bah! Això en mitja hora està fet!, exclamo convençut. Un parell d’hores més tard no he arribat ni a la meitat. El menjador el pinto jo en una tarda…I fa 2 mesos que està ple de plàstics i pintures. Tot això ve a cuento perquè generalment em presento aquí a la emissora amb música per a 4 o 5 hores, com si només amb les ganes ja pogués embotir tot el material en 60 minuts, comprimidet, apretat, i tal. Vaig i vinc carregat com un burro pel meu putu optimisme (també podria dir-se percepció divergent de la temporalitat i/o les pròpies capacitats). I be, doncs, que aquests dies m’han fet molta llàstima tota la pila de cançons que durant aquestes darreres setmanes s’han quedat fora, han fet un viatge de bades. I sobretot, la cirereta que acabo posant al final de tot, que per culpa de la meva deficient administració del temps sovint es queda tallada, i això és un crim musical que mereix ser compensat amb una segona i reposada audició. D’aquí lo de “restes”. I lo de naufragis? Bueno, naufragis és una bonica paraula, molt evocadora i amb infinites reminiscències, molt poètiques moltes d’elles. Una paraula que et ve ella sola al cap quan penses en ·restes”. Ja dic, molt poètic tot plegat, no?. però al capdevall, i com diu Katerine, amb contundència i determinació: “mort a la poesie”.
Mort a la Poesie - Katerine
Under the milky way – The Church
Aquesta cançó, pobreta, es va quedar mutilada al final d’un programa de fa unes setmanes. Bonica joia d’orfebreria. El vinil està abonyegat i veig com el braç de l’agulla puja i baixa com si es tires per una pista de bams. Curiós grup, aquest, que almenys durant una època tenia la seva base a Austràlia i el compositor a Suècia…
Vacant lot - Auteurs
What have you ever done – Mood 6
Everyday is like sunday - Morrissey
Aquí està, ya llego, la majestuositat del primer treball del Morrissey en solitari, després de la dissolució dels Smiths. Hem escoltat un parell d’entranyables i velles joies, una dels Auteurs un grup per qui tenia una especial predilecció a principis dels 90’s, i un altre minoritari grupet, els Mood 6, amb aquestes referències smithianes a les guitarres. Tema Mozzer, fa uns dies en un centre comercial de la capital provincial, em vaig tropeçar amb el nou del Mozzer. Vaig passar per caixa, el vaig escoltar, i el que em va semblar és que era semblant al brutal cd de fa 2 anys, el “you are de quary·”, però…avorrit. Molt avorrit. Com sempre primorosament editat, amb unes esplendoroses fotos d’ell de frac tocant apassionadament un violí a la portada amb ull de xai degollat mirant l’infinit, a la portada, i a la contraportada, ell vestit amb un elegant abric negre, camisa blanca i mocador al coll vermell, assentat sobre un vespa 150 S dels 60’s. Concentrat enfoca pel visor d’una Rolliflex. Ara, les cançons, ja us dic, m’han semblat avorrides.
You have killed me - Morrissey
The youngest was the most loved - Morrissey
Twiggy Twiggy vs J Bond - Pizzicato 5
El gest més radical d’alliberament del masclisme que he vist, li vaig veure fa anys a una amiga mallorquina, Sa Sara, es deia, un dijous a les tantes de la nit en etílica processó des de Gràcia fins el Karma, quan a la plaça Catalunya, alçada monument del Macià, va creuar el carrer, i sota el monument, es va baixar els pantalons per pixar-s’hi. Qualsevol mascle és capaç d’això, tots ho hem fet un cop o altre, però aquella imatge d’alliberament sexual, em va semblar radical fins trasbalsar-me. Enorme forma d’alliberament sexual!. I de la bufeta també, es clar.
I’m the ressurection – The Stoneroses
Impressionant canço, que en té tres o quatre dintre seu. Impressionant també com un grup pot desperdiciar tant de talent fent “res” durant tants anys…
Buenos momentos – Julio Bustamante
Anava a currar a les 8 del matí per un carrer peatonal amb els cascos enxufats i vaig veure un Audia A-molt. Negre, gros, lluent. Els fabricants de cotxes ja saben com fer-nos notar d’un sol cop d’ull els models que valen una pasta gansa. Aquell la valia. Portava tres antenes al maleter, una de molt llarga i dues de mes petitones als costats. I per fora es passejaven dos tios tipus armari tragejats, un amb un pinganillo a l’orella. No se per on devia córrer el peix gros a aquelles hores. ¿què és el poder?, es pregunten els filòsofs. El poder és no caler patir per l’aparcament, vaig constatar jo.
I’m Crying – The Animals
I la segona decepció de la quinzena, el nou del Pet Shop Boys. El disc és molt distret d’escoltar, però és que tinc massa veneració per aquesta parella i sempre espero que em facin viatjar a la lluna i veure les estrelles, i amb aquest disc “només” m’han distret. Cop de gràcia a la foto de les Azores, radiografia de l’apassionada relació de Bush i Blair: “I’m with stupid”
I’m with stupid – Pet Shop Boys
Senyors, com sempre, aprofitin les altes temperatures per caure en les seves més baixes temptacions. Apa Salut i Siau.
Estiu 2006, 15 de juliol
Les Bleus Vs L’Azzurra
Finalment, i amb només 5 dies de retard (espero almenys que hagi valgut la pena), ja ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:
Powered by Castpost
Azzurro – Ernesto Ronchel
99.8 Fm, Punt sis camp, el Jardí del Manicomi, i aquesta edició que es diu “L’Azzurra Vs Les Bleus”. Fa uns 5 o 6 anys la meva bona amiga Queralt, de l’Àmfora (a qui m’agradaria saludar si de xiripa està escoltant això) em va gravar uns bons CDs de música brasilera. Com agraïment li vaig gravar una cinta de cassette recopilatòria de 60 minuts que es deia així, “L’Azzurra Vs Les Bleus”, evocant els noms populars de les seleccions nacionals italiana i francesa, perquè en una cara hi vaig posar cançons italianes i en l’altre franceses. Probablement va ser la darrera cinta que he gravat mai. En vaig quedar tan satisfet que me’n vaig fer una còpia. Avui per commemorar la gran final del mundial de la setmana passada entre aquestes dues esquadres, i per recordar totes aquelles cintes de cassette gravades per tanta gent amb amor dedicació i bons sentiments, escoltarem les cançons que estaven en aquesta cinta, distribuïdes com en l’original: cara A l’Azzurra, cara B Les Bleus.
Come Prima- Golpes Bajos
Els Golpes Bajos mostrant el seu gust per la música melòdica italiana, música capaç de fer bategar els cors amb estrèpit tal que fa caure les fulles dels arbres. “L’Azzura vs Les Bleus”, és el nom de la edició d’avui, igual com es titulava aquella cinta que vaig gravar per la meva amiga Queralt. Cinta gravada amb parsimònia, amor i dedicació. L’art perdut de gravar cintes. Recordo una magnífica cinta que vaig gravar que es deia “Cent Regards”. Anys mes tard, la vaig “recuperar”, quan jo i la estimada a qui li vaig regalar ens vam posar a viure junts. Encara la escolto al cotxe de tant en tant!.
Parole - Mina
Més cintes que recordo haver gravat fa anys (12?, 15?, 18?): “B-The First”, “Promo songs”, “And that was the first time”. Una altre es deia “McQueen says…” (circa 1989). La noia a qui li vaig regalar em va dir que li havia agradat molt , però que no l’escoltava gaire perquè al seu novio no li havia fet gràcia el meu regal. Pobre immens imbècil. Deu perdoni la seva estultícia, i permeti a aquests dos passerells seguir fruint de la seva trivial i insulsa vida conjugal. Us pot semblar un judici cru i temerari, però creieu-me que soc benvolent amb ells: poca cosa més es mereixen ells i la seva descendència, a banda d’una gran commiseració.
Sapore di sale – Gino Paoli
Sapore di mare – Tonino Carotone
Converzacione/ Metti una sera a cena – Malabella
Che m’importa del mondo – Rita Pavone
Vacaciones en Roma – Daily Planet
L’art de gravar cintes s’està perdent. Coses de la tecnologia. També es perd l’art de fer cistells o el morir-se de mort natural als 45 anys, i no passa res. És el signe dels temps. El seu epitafi més bonic l’he vist a “Alta Fidelidad”. Tot el que es pugui dir d’aquesta peli és poc. És un retrat d’una manera d’entendre i sentir la música massa fidel com per que no et pugui afecar (positivament). Diu en Rob: Graves cintes perquè vols comunicar. Vols informar amb esperit didàctic, però sobretot vols fer sentir coses a qui li entregues la cinta. I això és una cosa molt compromesa. “Gravar una cinta és com escriure una carta usant la poesia d’un altre en lloc de paraules teves”. No es pot trivialitzar la importància i el significat d’una cinta gravada. Fins i tot quan ajuntaves algunes cançons per algun colega, entregar una cinta gravada estava a molts quilòmetres de distància de ser un regal trivial. És una cosa molt compromesa. A menys que la despullis de totes les connotacions, i ho facis maquinalment, i de forma xapuceril. Però aleshores ja és una altra cosa. Aleshores seria com fotre un clau de pago. Res a veure amb fer l’amor.
Volare – Domenico Modugno
Come Prima – Marino Marini
L’art de gravar cintes ara només és cosa de quatre nostàlgics. Diem, “Ah si!, te’n recordes?” amb aquell deix evocador, i parlem de les cintes tal com els nostres avis parlen de les casetes de fusta de Salou, o dels canyissars que arribaven fins la platja, “tota salvatge, ni una casa on ara hi ha tot aquest ciment”. “Te’n recordes del rato que portava gravar cintes?” podem dir. Gravar una bona cintat és una cosa que requeria el seu temps. Un altre cop Alta Fidelidad: “El precís i subtil art de gravar una gran cinta recopilatòria... és com tallar amb algú: es tarda molt més del que imaginaves en un principi”. Entre pitus i flautes el doble de la llargada de la cinta, calculo a oj de buen cuber, això és, per una cinta de 90 minuts, uns 180, entre preparar la seqüenciació, encaixar els minutatges perquè no quedi ni cap cançó tallada, ni massa espai buit al final, obrir i tancar la tapa del plat mirant que el cop no retroni a l'agulla i quedi gravat…i naturalment, gravar!.
Comment te dire Adieu – Françoise Hardy
El jardi del Manicomi, “L’Azzurra Vs. Les Bleus”, aquells de vosaltres que tingueu la sort de sortir a passejar aquests vespres, podreu observar, en aquestes alçades de juliol, multitud de jovenalla passejant, asseguts a les terrasses, prenent orxates o copes, esperant per a sopar. Adolescents amb pentinats estrafolaris, grans a la cara, cadenes lluents, piercings als melics i complexos mal dissimulats. Joves (i no tant) ocupant l’espai públic: voreres, places, bancs…Aquesta peculiar combinació de gent acumulada, tòrrides temperatures, i moral laxa, porta aparellada la desinhibida exhibició de turgències, escots, fimbrejos i oscil·lacions; la serena contemplació de les quals no pot portar sinó una excitació de la joia de viure, i en una mesura no petita, una subtil inflamació de la libido. I jo, mirant-me amb honrada alegria per dintre, em permeto suggerir amb contundent modèstia: “Visca la libido estival!”.
Parle vous anglais - Katerine
Sur ton repondeur - Notre Damme
Eh l’amour – Jean Ferrat
Le Coeur qui jazz - France Gall
“Le Coeur qui jazz”, bufff, ¿amb aquesta música no us ve al cap la peli aquella del Delon, “El samurai”? o “a bout de souffle” i totes aquelles pelis de la novelle vague?. Punt sis camp 99.8, el jardí del manicomi i aquesta edició que es diu “L’Azzura Vs les bleus”, però que també s’hauria pogut dir “el subtil art de gravar cintes de cassette”. En aquest ram de gravar cintes hi ha tantes regles d’or com artesans del mixtaping, que és com és diu l’assumpte en anglès. Al google en trobareu un bon grapat, i a Alta Fidelidad unes altres tantes. Personalment, la meva era (i segueix sent) trobar un lligam intern que relacioni una cançó amb la següent. Qualsevol cosa, per insignificant, per tangencial que sembli. Però és ineludible que existeixi un fil conductor entre una cançó i la següent, alguna cosa que acabi convertint aquestes perles soltes, en un preciós collaret per anuar-se al coll (o per guardar en un calaix, dins una vella capsa metàl·lica mig rovellada de xocolata Torras, en senyal de veneració). Home, penso que s’ha d’evitar el matusserisme, la ocurrència fàcil, anar a lo evident. Posar 2 cançons seguides del mateix tio, per exemple, em sembla inacceptable, a no ser que raons de coherència interna ho facin imprescindible. La qüestió és que finalment tot el tinglado acabi tenint algun tipus de sentit, de continuïtat, de coherència interna per subtil, personal i críptica que sigui. El plaer més gran és quan el receptor pot desllorigar el puzzle, desencriptar el missatge.
Hi ha cançons que elles soles ja et suggereixen la següent, per exemple, l’aire entre cabaretero i de big band de l’”eh l’amour” em condueix bastant directament a l’aire free-jazz de “le coeur qui jazz”, i aquesta a la que ve ara del Gainsburg, també rotllo jazz, més accelerat i salvatge, més “bop”. Altres cançons venen triangulades per una tercera. De vegades una cançó s’associa amb la següent perquè les vaig escoltar per primer cop en la mateixa època, o per què estan en la mateixa estanteria…Milions de regles, però aquesta és la principal meva.
Coco&Co - Serge Gainsbourg
Je ne t’aime plus - Manu Chao
Senyors, hora d’acomiadar aquesta edició “L’Azzura Vs. les Bleus”, en honor de la final del mundial de la setmana passada. Més emoció que futbol, vam veure. La temporada ja s’ha acabat, però la pretemporada ja assoma, ja està a la vuelta de la esquina com qui diu, esperant què ens portarà aquesta nova temporada. A veure si el nostre equip presenta uns resultats tan magnífics com els de la temporada passada. Però, senyors, tot i ser aquest tema d’una importància vital, modestament estimo que encara hi ha una qüestió més substancial. El vertader quid d’aquesta edició ha estat un record profund i sentit pel “subtil art de gravar cintes”. Un pensament per a totes aquelles persones (entre les que modestament m’incloc) que han passat un forassenyat número d’hores embotint cançons dins de cintes de cassette (les típiques Sony, Maxel, TDK…) per a que altres persones les sentissin (les sentissin per dins, vull dir). Per a totes aquestes persones, un sentit record. La inspiració directíssima de tot aquest tinglado, com no podria ser d’altre manera, no l’heu de buscar aquí, el nostre talent no dona per a tant, sinó que ve per fil directe d’”Alta Fidelidad”, creditor final i , com ja he dit, inspirador directíssim de tot aquest tinglado.
Recordem que aquest ha estat el primer programa de la temporada d’estiu, això significa que no s’emet els dimecres de 8 a 9, sinó només els dissabtes de 2 a 3, en la mateixa hora que abans s’emetia en reposició. Nogensmenys (toma ya!) ho podeu escoltar cada dia de la setmana a qualsevol hora a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com
Senyors, com sempre, disposen d’un vastíssim ventall de perverses temptacions en les que caure de quatre grapes. Com sempre, caiguin-hi. Facin-ho, ja veuran com amb tota probabilitat els donaran una alegria a bona part de la gent que els envolta, puix (toma, toma, toma!) no hi ha millor companyia que una persona desacomplexada i en pau amb si mateixa. Facin-ho, a més, perquè en quatre dies se-n s’acaba la laxitud moral de l’estiu, i abans no ens adonem, apareixeran per aquí les primeres fulles caient amb rotund estrèpit, assenyalant la vigència de la tardor, estació, com tots sabem, d’una contundent i intaxable rectitud moral.
Apa, salut i Siau.
Mon Amour, mon ami - Marie Laforet
Les Bleus Vs L’Azzurra
Finalment, i amb només 5 dies de retard (espero almenys que hagi valgut la pena), ja ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:
Powered by Castpost
Azzurro – Ernesto Ronchel
99.8 Fm, Punt sis camp, el Jardí del Manicomi, i aquesta edició que es diu “L’Azzurra Vs Les Bleus”. Fa uns 5 o 6 anys la meva bona amiga Queralt, de l’Àmfora (a qui m’agradaria saludar si de xiripa està escoltant això) em va gravar uns bons CDs de música brasilera. Com agraïment li vaig gravar una cinta de cassette recopilatòria de 60 minuts que es deia així, “L’Azzurra Vs Les Bleus”, evocant els noms populars de les seleccions nacionals italiana i francesa, perquè en una cara hi vaig posar cançons italianes i en l’altre franceses. Probablement va ser la darrera cinta que he gravat mai. En vaig quedar tan satisfet que me’n vaig fer una còpia. Avui per commemorar la gran final del mundial de la setmana passada entre aquestes dues esquadres, i per recordar totes aquelles cintes de cassette gravades per tanta gent amb amor dedicació i bons sentiments, escoltarem les cançons que estaven en aquesta cinta, distribuïdes com en l’original: cara A l’Azzurra, cara B Les Bleus.
Come Prima- Golpes Bajos
Els Golpes Bajos mostrant el seu gust per la música melòdica italiana, música capaç de fer bategar els cors amb estrèpit tal que fa caure les fulles dels arbres. “L’Azzura vs Les Bleus”, és el nom de la edició d’avui, igual com es titulava aquella cinta que vaig gravar per la meva amiga Queralt. Cinta gravada amb parsimònia, amor i dedicació. L’art perdut de gravar cintes. Recordo una magnífica cinta que vaig gravar que es deia “Cent Regards”. Anys mes tard, la vaig “recuperar”, quan jo i la estimada a qui li vaig regalar ens vam posar a viure junts. Encara la escolto al cotxe de tant en tant!.
Parole - Mina
Més cintes que recordo haver gravat fa anys (12?, 15?, 18?): “B-The First”, “Promo songs”, “And that was the first time”. Una altre es deia “McQueen says…” (circa 1989). La noia a qui li vaig regalar em va dir que li havia agradat molt , però que no l’escoltava gaire perquè al seu novio no li havia fet gràcia el meu regal. Pobre immens imbècil. Deu perdoni la seva estultícia, i permeti a aquests dos passerells seguir fruint de la seva trivial i insulsa vida conjugal. Us pot semblar un judici cru i temerari, però creieu-me que soc benvolent amb ells: poca cosa més es mereixen ells i la seva descendència, a banda d’una gran commiseració.
Sapore di sale – Gino Paoli
Sapore di mare – Tonino Carotone
Converzacione/ Metti una sera a cena – Malabella
Che m’importa del mondo – Rita Pavone
Vacaciones en Roma – Daily Planet
L’art de gravar cintes s’està perdent. Coses de la tecnologia. També es perd l’art de fer cistells o el morir-se de mort natural als 45 anys, i no passa res. És el signe dels temps. El seu epitafi més bonic l’he vist a “Alta Fidelidad”. Tot el que es pugui dir d’aquesta peli és poc. És un retrat d’una manera d’entendre i sentir la música massa fidel com per que no et pugui afecar (positivament). Diu en Rob: Graves cintes perquè vols comunicar. Vols informar amb esperit didàctic, però sobretot vols fer sentir coses a qui li entregues la cinta. I això és una cosa molt compromesa. “Gravar una cinta és com escriure una carta usant la poesia d’un altre en lloc de paraules teves”. No es pot trivialitzar la importància i el significat d’una cinta gravada. Fins i tot quan ajuntaves algunes cançons per algun colega, entregar una cinta gravada estava a molts quilòmetres de distància de ser un regal trivial. És una cosa molt compromesa. A menys que la despullis de totes les connotacions, i ho facis maquinalment, i de forma xapuceril. Però aleshores ja és una altra cosa. Aleshores seria com fotre un clau de pago. Res a veure amb fer l’amor.
Volare – Domenico Modugno
Come Prima – Marino Marini
L’art de gravar cintes ara només és cosa de quatre nostàlgics. Diem, “Ah si!, te’n recordes?” amb aquell deix evocador, i parlem de les cintes tal com els nostres avis parlen de les casetes de fusta de Salou, o dels canyissars que arribaven fins la platja, “tota salvatge, ni una casa on ara hi ha tot aquest ciment”. “Te’n recordes del rato que portava gravar cintes?” podem dir. Gravar una bona cintat és una cosa que requeria el seu temps. Un altre cop Alta Fidelidad: “El precís i subtil art de gravar una gran cinta recopilatòria... és com tallar amb algú: es tarda molt més del que imaginaves en un principi”. Entre pitus i flautes el doble de la llargada de la cinta, calculo a oj de buen cuber, això és, per una cinta de 90 minuts, uns 180, entre preparar la seqüenciació, encaixar els minutatges perquè no quedi ni cap cançó tallada, ni massa espai buit al final, obrir i tancar la tapa del plat mirant que el cop no retroni a l'agulla i quedi gravat…i naturalment, gravar!.
Comment te dire Adieu – Françoise Hardy
El jardi del Manicomi, “L’Azzurra Vs. Les Bleus”, aquells de vosaltres que tingueu la sort de sortir a passejar aquests vespres, podreu observar, en aquestes alçades de juliol, multitud de jovenalla passejant, asseguts a les terrasses, prenent orxates o copes, esperant per a sopar. Adolescents amb pentinats estrafolaris, grans a la cara, cadenes lluents, piercings als melics i complexos mal dissimulats. Joves (i no tant) ocupant l’espai públic: voreres, places, bancs…Aquesta peculiar combinació de gent acumulada, tòrrides temperatures, i moral laxa, porta aparellada la desinhibida exhibició de turgències, escots, fimbrejos i oscil·lacions; la serena contemplació de les quals no pot portar sinó una excitació de la joia de viure, i en una mesura no petita, una subtil inflamació de la libido. I jo, mirant-me amb honrada alegria per dintre, em permeto suggerir amb contundent modèstia: “Visca la libido estival!”.
Parle vous anglais - Katerine
Sur ton repondeur - Notre Damme
Eh l’amour – Jean Ferrat
Le Coeur qui jazz - France Gall
“Le Coeur qui jazz”, bufff, ¿amb aquesta música no us ve al cap la peli aquella del Delon, “El samurai”? o “a bout de souffle” i totes aquelles pelis de la novelle vague?. Punt sis camp 99.8, el jardí del manicomi i aquesta edició que es diu “L’Azzura Vs les bleus”, però que també s’hauria pogut dir “el subtil art de gravar cintes de cassette”. En aquest ram de gravar cintes hi ha tantes regles d’or com artesans del mixtaping, que és com és diu l’assumpte en anglès. Al google en trobareu un bon grapat, i a Alta Fidelidad unes altres tantes. Personalment, la meva era (i segueix sent) trobar un lligam intern que relacioni una cançó amb la següent. Qualsevol cosa, per insignificant, per tangencial que sembli. Però és ineludible que existeixi un fil conductor entre una cançó i la següent, alguna cosa que acabi convertint aquestes perles soltes, en un preciós collaret per anuar-se al coll (o per guardar en un calaix, dins una vella capsa metàl·lica mig rovellada de xocolata Torras, en senyal de veneració). Home, penso que s’ha d’evitar el matusserisme, la ocurrència fàcil, anar a lo evident. Posar 2 cançons seguides del mateix tio, per exemple, em sembla inacceptable, a no ser que raons de coherència interna ho facin imprescindible. La qüestió és que finalment tot el tinglado acabi tenint algun tipus de sentit, de continuïtat, de coherència interna per subtil, personal i críptica que sigui. El plaer més gran és quan el receptor pot desllorigar el puzzle, desencriptar el missatge.
Hi ha cançons que elles soles ja et suggereixen la següent, per exemple, l’aire entre cabaretero i de big band de l’”eh l’amour” em condueix bastant directament a l’aire free-jazz de “le coeur qui jazz”, i aquesta a la que ve ara del Gainsburg, també rotllo jazz, més accelerat i salvatge, més “bop”. Altres cançons venen triangulades per una tercera. De vegades una cançó s’associa amb la següent perquè les vaig escoltar per primer cop en la mateixa època, o per què estan en la mateixa estanteria…Milions de regles, però aquesta és la principal meva.
Coco&Co - Serge Gainsbourg
Je ne t’aime plus - Manu Chao
Senyors, hora d’acomiadar aquesta edició “L’Azzura Vs. les Bleus”, en honor de la final del mundial de la setmana passada. Més emoció que futbol, vam veure. La temporada ja s’ha acabat, però la pretemporada ja assoma, ja està a la vuelta de la esquina com qui diu, esperant què ens portarà aquesta nova temporada. A veure si el nostre equip presenta uns resultats tan magnífics com els de la temporada passada. Però, senyors, tot i ser aquest tema d’una importància vital, modestament estimo que encara hi ha una qüestió més substancial. El vertader quid d’aquesta edició ha estat un record profund i sentit pel “subtil art de gravar cintes”. Un pensament per a totes aquelles persones (entre les que modestament m’incloc) que han passat un forassenyat número d’hores embotint cançons dins de cintes de cassette (les típiques Sony, Maxel, TDK…) per a que altres persones les sentissin (les sentissin per dins, vull dir). Per a totes aquestes persones, un sentit record. La inspiració directíssima de tot aquest tinglado, com no podria ser d’altre manera, no l’heu de buscar aquí, el nostre talent no dona per a tant, sinó que ve per fil directe d’”Alta Fidelidad”, creditor final i , com ja he dit, inspirador directíssim de tot aquest tinglado.
Recordem que aquest ha estat el primer programa de la temporada d’estiu, això significa que no s’emet els dimecres de 8 a 9, sinó només els dissabtes de 2 a 3, en la mateixa hora que abans s’emetia en reposició. Nogensmenys (toma ya!) ho podeu escoltar cada dia de la setmana a qualsevol hora a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com
Senyors, com sempre, disposen d’un vastíssim ventall de perverses temptacions en les que caure de quatre grapes. Com sempre, caiguin-hi. Facin-ho, ja veuran com amb tota probabilitat els donaran una alegria a bona part de la gent que els envolta, puix (toma, toma, toma!) no hi ha millor companyia que una persona desacomplexada i en pau amb si mateixa. Facin-ho, a més, perquè en quatre dies se-n s’acaba la laxitud moral de l’estiu, i abans no ens adonem, apareixeran per aquí les primeres fulles caient amb rotund estrèpit, assenyalant la vigència de la tardor, estació, com tots sabem, d’una contundent i intaxable rectitud moral.
Apa, salut i Siau.
Mon Amour, mon ami - Marie Laforet
Estiu 2006, 5 de juliol
Tokio Blues
Ja disponible a: ClickCaster
i al:
Powered by Castpost
My Funny Valentine – Ricky Lee Jones
La edició d’avui es diu Tokio Blues per evidents referents literaris, de fet també s’hauria pogut dir "empanada mental Blues" o "andarse por las ramas Blues". En fi, de qualsevol manera, com tots els blues, és trist. I en aquestes coses, amics, companys, família tota, ja ho diu molt clar la llegenda: “Les coses tristes s’han d’explicar quan s’està trist, perquè contades a toro passat, s’agregen, agafen regust de refregit”. Companys! La llegenda a més de sàvia, és pràctica, perquè el refregit provoca colesterol i a més, ara a l’estiu son més aviat indigestos, més encara, reiteratius, (la programació televisiva estival sense anar més lluny, va plena de refregits). Però amb tot, senyors, aquí al Jardí del Manicomi, no és cap gran problema perquè malauradament i al nostre pesar, aquest programa sol acabar agafant regust de repetició, de farsa (en el pitjor sentit de la paraula), regust d’aquella truita en patates que et serveixen mal descongelada amb microones als bars de tapes de mala reputació. Una truita massa calenta a les vores i gelada a l’interior. Quant criminal suelto perpetrant truites hi ha...Aquí, doncs, cuinem igual de malament el nostre programa radiofònic,...El cas, estimats, és que avui tenim aquest Tokio Blues, embastat des de fa més de 15 dies, en part per la mandra de no tirar-lo a la brossa (a les calaixeres de casa tinc vertaders tresors arqueològics d’una gran inutilitat per culpa d’aquesta mania meva), i en part també per respecte a aquelles coses tristes que vam sentir quan vam muntar això. Tokio Blues en record de moments tristos i per això mateix intensos. La intensitat...! menudo tresor de partit intens l’Itàlia Alemanya. Intens, i per això mateix trist, pels teutons.
Cherry Blossom Girl – Air
Taste of Cindy – Jesus and Mary Chain
La Galaxia Flota - Chop Suey
We are the scene – Viva maestro
“si falla Londres y Madrid simpre nos quedara Japón”. Pues eso.
La relació entre Tokio Blues i la peli Lost in Translation és bastant immediata, primer perquè comparteixen com a escenari i paisatge visual la mateixa ciutat. Però jo, a més els hi veig una semblança en el posat contemplatiu dels personatges, en el passar de les pàgines i els minuts de la peli, en aquesta sensació que sembla que tinguin de no poder participar totalment de la realitat que els passa pel davant, com si alguna cosa els impedís agafar-la fort tancant els punys, i sembla que sel’s escapa per entre els dits, com núvols esfilagarsant-se. Les coses que passen, els hi passen de llarg, només se les poden mirar. Hem escoltat cançons d’Air, i Jesus & Mary Chain i encara n’havíem d’escoltar una de preciosa de My Bloody Valentine, però el CD s’ha espitxat. Seria el negatiu de la BSO de Lost in Translation, una que no va ser però que també hauria estat possible. També hem escoltat Chop Suey, que integra alguna BSO de pelis de la Coixet, que ves a saber per quines curioses associacions també acabo lligant amb la directora de lost in translation i amb Tokio Blues. Els entesos de cine –jo no hi entenc una merda- diran, au! Que dius! Beneit! xiflat! Locooo!. Doncs, això, que no se ben béquè tenen de comú entre si i perquè les relaciono... Admeto que és tan absurd com relacionar les croquetes que feia el Laudrup al camp amb el grup Saint Ettien, no? Aparentment res a veure, y sin embargo...algo hi ha...
Giapponese a Roma – Kahimi Kahire
Back Door Man – The Doors
The Lonely Ones – Chris Isaak
Aquest saxo final sempre m’ha impressionat molt, la manera com es va apagant…The lonely ones...the lonely ones...Els solitaris...Persones soles. Vale. Si. Persones solitàries. Gran tòpic també, tema topicazo. Aquestes alçades de la meva vida crec que ja ho puc dir: les meves relacions socials son molt estables. Ja no s’esperen grans canvis ni daltabaixos terribles en aquest aspecte. Jo no se molt be on està el límit entre la solitud i la estabilitat social, quina és la diferència, saps?. Però el que se és que hi ha persones solitàries que hi arriben per pura INÈRCIA vital. El passar de la vida tot sol solet, els hi acaba portant per simple encadenament de circumstàncies i caràcters. Es van quedant quiets, quiets, i un dia el diàmetre del seu cercle social és tan petit que ni poden anar a fer unes birres acompanyats. En canvi, en conec que la inèrcia, l’aleatori encadenament de circumstàncies no hi te RES a veure. Hi acaben perquè volen, per pura determinació, voluntat, fèrria decisió. 2 caminos divergian en el bosque i ells conscientment van escollir el més pedregós i solitari. I amb coherent disciplina van acatar les conseqüència d’haver engegat a la merda a la sacrosanta tribu. Els santons llancen jaculatòries i invectives. Llamps i trons i burles surten de les seves boques, que son la de tots, la de tota la tribu. I jo, (¿que us he de dir?) admiro aquests vilipendiats solitaris per haver decidit triat el més difícil. Els admiro en secret i discreció, ben amagadet dins el cau de la tribu, camuflant la meva mediocritat entre la dels demés. ¿Qui ho sap el que costa anar a fer unes birres, el preu total que s’ha de pagar?
Evreux – Vincent Delerm
Retour au quartier lointain – Dominique A
Une Pasarelle – Art Mengo
Dominique A torna a un barri llunyà en el seu darrer i majestuós treball. I abans, Vincent Delerm li deia a una noia (a qui passava la ma per damunt una copa de sake en un restaurant vietnamita d'Evreux) que pensava que la trobaria a faltar. Fa molts anys, en una altre vida, a mi em passaven coses. Vull dir em passaven coses per dins, saps? No se, il·luminacions, enamoraments, decepcions...I ara no. O no tantes. Potser només és la mitificació d’un passat irreal, el record de coses que no van passar però haurien d’haver-me passat (o podien haver-me passat, o van passar a algú a qui coneixia). Potser només recordo imaginacions...Els records no fan soroll, són d’un sigilós que t’hi cagues, corasón. I en canvi, es veu que lo més evocador que et pots tirar a la cara és la música. I després les olors (obro parèntesi per recordar el perfum d’una cadena de rellotge d’una noia, que vaig portar posat uns dies de juny del 87 o 88, era de roba blava, veus ara no em ve l’aroma, devia ser Alada o una d’aquestes colònies, només em ve el record de la evocació de l’olor, tanco el parèntesi). Buenu, vaja, no és això el que volia dir. Vull dir que està a milions de Kms de distància del que volia dir, però al capdavall algo (no se encara que sigui un 0,0001%) quedarà. Com sempre divagacions, dispersions etèries, el cel ple de coloms.
En fi, la versió original del que hauria volgut dir fa així. “no hay nadie, no está Naoko, ni estoy yo. “adonde hemos ido?”, pienso. “¿como ha podido ocurrir una cosa así? Todo lo que parecia tener mas valor –ella, mi yo de entonces, nuestro mundo- ¿a donde ha ido a parar’” Lo cierto es que ya no recuerdo el rostro de Naoko. Conservo un decorado sin personajes”. I està a la pàgina 11 del llibre.
Sukiyaki - Pastel Vespa
Kikuchiyo to Mohshimasu - Pink Martini
Tokio m’és igual – Antònia Font
Asleep – The Smiths
There is a better world, there must be…A Tokio Blues surten 5 suicidis. Això, en les 300 i pico pàgines toquen a un cada 60 pàgines. Són històries entristidores. A vegades em trobo amb un bon amic que arrastra la seva pròpia història al respecte. Ens trobem pel carrer o en un bar, i xerrem i riem i ens expliquem que tal i qual, i ens despedim dient que hem de quedar per un sopar (que sabem que no farem mai). I desprès quan cadascú gira pel seu cantó i em quedo sol, la seva història em crema molt per dins.
En fi senyors, fins aquí hem arribat. Ens despedim amb aquests “buenos momentos”, aquesta alegria de viure mediterrània que ens porta desde València Juli Bustamante. Ja comença la programació d’estiu a la emisora, així que aquesta és la darrera edició del Jardí que s’emet en dimecres. A partir d’ara s’emetrà els dissabtes de 3 a 4. Però per les ànimes masoquistes, ja sabeu que podeu escoltar el programa sempre que vulgueu per internet, a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com . Com sempre, tenen un ampli ventall de fosques perversions i temptacions per caure-hi. Només cal escollir les que els hi faci més ràbia. Facin-ho abans no sigui massa tard. Apa, salut i siau.
Buenos momentos - Juli Bustamante
Tokio Blues
Ja disponible a: ClickCaster
i al:
Powered by Castpost
My Funny Valentine – Ricky Lee Jones
La edició d’avui es diu Tokio Blues per evidents referents literaris, de fet també s’hauria pogut dir "empanada mental Blues" o "andarse por las ramas Blues". En fi, de qualsevol manera, com tots els blues, és trist. I en aquestes coses, amics, companys, família tota, ja ho diu molt clar la llegenda: “Les coses tristes s’han d’explicar quan s’està trist, perquè contades a toro passat, s’agregen, agafen regust de refregit”. Companys! La llegenda a més de sàvia, és pràctica, perquè el refregit provoca colesterol i a més, ara a l’estiu son més aviat indigestos, més encara, reiteratius, (la programació televisiva estival sense anar més lluny, va plena de refregits). Però amb tot, senyors, aquí al Jardí del Manicomi, no és cap gran problema perquè malauradament i al nostre pesar, aquest programa sol acabar agafant regust de repetició, de farsa (en el pitjor sentit de la paraula), regust d’aquella truita en patates que et serveixen mal descongelada amb microones als bars de tapes de mala reputació. Una truita massa calenta a les vores i gelada a l’interior. Quant criminal suelto perpetrant truites hi ha...Aquí, doncs, cuinem igual de malament el nostre programa radiofònic,...El cas, estimats, és que avui tenim aquest Tokio Blues, embastat des de fa més de 15 dies, en part per la mandra de no tirar-lo a la brossa (a les calaixeres de casa tinc vertaders tresors arqueològics d’una gran inutilitat per culpa d’aquesta mania meva), i en part també per respecte a aquelles coses tristes que vam sentir quan vam muntar això. Tokio Blues en record de moments tristos i per això mateix intensos. La intensitat...! menudo tresor de partit intens l’Itàlia Alemanya. Intens, i per això mateix trist, pels teutons.
Cherry Blossom Girl – Air
Taste of Cindy – Jesus and Mary Chain
La Galaxia Flota - Chop Suey
We are the scene – Viva maestro
“si falla Londres y Madrid simpre nos quedara Japón”. Pues eso.
La relació entre Tokio Blues i la peli Lost in Translation és bastant immediata, primer perquè comparteixen com a escenari i paisatge visual la mateixa ciutat. Però jo, a més els hi veig una semblança en el posat contemplatiu dels personatges, en el passar de les pàgines i els minuts de la peli, en aquesta sensació que sembla que tinguin de no poder participar totalment de la realitat que els passa pel davant, com si alguna cosa els impedís agafar-la fort tancant els punys, i sembla que sel’s escapa per entre els dits, com núvols esfilagarsant-se. Les coses que passen, els hi passen de llarg, només se les poden mirar. Hem escoltat cançons d’Air, i Jesus & Mary Chain i encara n’havíem d’escoltar una de preciosa de My Bloody Valentine, però el CD s’ha espitxat. Seria el negatiu de la BSO de Lost in Translation, una que no va ser però que també hauria estat possible. També hem escoltat Chop Suey, que integra alguna BSO de pelis de la Coixet, que ves a saber per quines curioses associacions també acabo lligant amb la directora de lost in translation i amb Tokio Blues. Els entesos de cine –jo no hi entenc una merda- diran, au! Que dius! Beneit! xiflat! Locooo!. Doncs, això, que no se ben béquè tenen de comú entre si i perquè les relaciono... Admeto que és tan absurd com relacionar les croquetes que feia el Laudrup al camp amb el grup Saint Ettien, no? Aparentment res a veure, y sin embargo...algo hi ha...
Giapponese a Roma – Kahimi Kahire
Back Door Man – The Doors
The Lonely Ones – Chris Isaak
Aquest saxo final sempre m’ha impressionat molt, la manera com es va apagant…The lonely ones...the lonely ones...Els solitaris...Persones soles. Vale. Si. Persones solitàries. Gran tòpic també, tema topicazo. Aquestes alçades de la meva vida crec que ja ho puc dir: les meves relacions socials son molt estables. Ja no s’esperen grans canvis ni daltabaixos terribles en aquest aspecte. Jo no se molt be on està el límit entre la solitud i la estabilitat social, quina és la diferència, saps?. Però el que se és que hi ha persones solitàries que hi arriben per pura INÈRCIA vital. El passar de la vida tot sol solet, els hi acaba portant per simple encadenament de circumstàncies i caràcters. Es van quedant quiets, quiets, i un dia el diàmetre del seu cercle social és tan petit que ni poden anar a fer unes birres acompanyats. En canvi, en conec que la inèrcia, l’aleatori encadenament de circumstàncies no hi te RES a veure. Hi acaben perquè volen, per pura determinació, voluntat, fèrria decisió. 2 caminos divergian en el bosque i ells conscientment van escollir el més pedregós i solitari. I amb coherent disciplina van acatar les conseqüència d’haver engegat a la merda a la sacrosanta tribu. Els santons llancen jaculatòries i invectives. Llamps i trons i burles surten de les seves boques, que son la de tots, la de tota la tribu. I jo, (¿que us he de dir?) admiro aquests vilipendiats solitaris per haver decidit triat el més difícil. Els admiro en secret i discreció, ben amagadet dins el cau de la tribu, camuflant la meva mediocritat entre la dels demés. ¿Qui ho sap el que costa anar a fer unes birres, el preu total que s’ha de pagar?
Evreux – Vincent Delerm
Retour au quartier lointain – Dominique A
Une Pasarelle – Art Mengo
Dominique A torna a un barri llunyà en el seu darrer i majestuós treball. I abans, Vincent Delerm li deia a una noia (a qui passava la ma per damunt una copa de sake en un restaurant vietnamita d'Evreux) que pensava que la trobaria a faltar. Fa molts anys, en una altre vida, a mi em passaven coses. Vull dir em passaven coses per dins, saps? No se, il·luminacions, enamoraments, decepcions...I ara no. O no tantes. Potser només és la mitificació d’un passat irreal, el record de coses que no van passar però haurien d’haver-me passat (o podien haver-me passat, o van passar a algú a qui coneixia). Potser només recordo imaginacions...Els records no fan soroll, són d’un sigilós que t’hi cagues, corasón. I en canvi, es veu que lo més evocador que et pots tirar a la cara és la música. I després les olors (obro parèntesi per recordar el perfum d’una cadena de rellotge d’una noia, que vaig portar posat uns dies de juny del 87 o 88, era de roba blava, veus ara no em ve l’aroma, devia ser Alada o una d’aquestes colònies, només em ve el record de la evocació de l’olor, tanco el parèntesi). Buenu, vaja, no és això el que volia dir. Vull dir que està a milions de Kms de distància del que volia dir, però al capdavall algo (no se encara que sigui un 0,0001%) quedarà. Com sempre divagacions, dispersions etèries, el cel ple de coloms.
En fi, la versió original del que hauria volgut dir fa així. “no hay nadie, no está Naoko, ni estoy yo. “adonde hemos ido?”, pienso. “¿como ha podido ocurrir una cosa así? Todo lo que parecia tener mas valor –ella, mi yo de entonces, nuestro mundo- ¿a donde ha ido a parar’” Lo cierto es que ya no recuerdo el rostro de Naoko. Conservo un decorado sin personajes”. I està a la pàgina 11 del llibre.
Sukiyaki - Pastel Vespa
Kikuchiyo to Mohshimasu - Pink Martini
Tokio m’és igual – Antònia Font
Asleep – The Smiths
There is a better world, there must be…A Tokio Blues surten 5 suicidis. Això, en les 300 i pico pàgines toquen a un cada 60 pàgines. Són històries entristidores. A vegades em trobo amb un bon amic que arrastra la seva pròpia història al respecte. Ens trobem pel carrer o en un bar, i xerrem i riem i ens expliquem que tal i qual, i ens despedim dient que hem de quedar per un sopar (que sabem que no farem mai). I desprès quan cadascú gira pel seu cantó i em quedo sol, la seva història em crema molt per dins.
En fi senyors, fins aquí hem arribat. Ens despedim amb aquests “buenos momentos”, aquesta alegria de viure mediterrània que ens porta desde València Juli Bustamante. Ja comença la programació d’estiu a la emisora, així que aquesta és la darrera edició del Jardí que s’emet en dimecres. A partir d’ara s’emetrà els dissabtes de 3 a 4. Però per les ànimes masoquistes, ja sabeu que podeu escoltar el programa sempre que vulgueu per internet, a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com . Com sempre, tenen un ampli ventall de fosques perversions i temptacions per caure-hi. Només cal escollir les que els hi faci més ràbia. Facin-ho abans no sigui massa tard. Apa, salut i siau.
Buenos momentos - Juli Bustamante
Subscriure's a:
Missatges (Atom)