Acupuntura Vinílica, 25 d’octubre, tardor 2006.
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Punt sis camp, 99.8 Fm, El jardi del Manicomi, Acupuntura Vinílica és el títol per aquesta edicío: conjunció de dues paraules, adjectivació de substantius. Els substantius solen necessitar un reforç, un aclariment, si no tots solets tendeixen a la dissipació, a la vida dissoluta, es distreuen i no estan per lo que han d’estar. I allavonses, per això està l’adjectiu: fixa, limpia i els centra, els especifica, distingeix, els subratlla, vaja, deixant així a la vista tots els seus defectes i virtuds. Com un dit acusador, els adjectius se yerguen en lontananza, qual dits acusadors i subratlladors dels substantius. Acupuntura vinílica, valenta conjunció de conceptes, substantiu i adjectiu junts per sempre més, per tota la eternitat fins que es separin. Acupuntura Vinílica, com Estrratègia sinàptica, Arquitectura volcànica, Siderurgia Monolítica. Acupuntura Vinílica.... Acupuntura Vinílica... Perquè? ¿us ho Pregunteu?...està molt clar. ¿com es pot expressar un vinil sense una agulla? ¿com pot mostrar al mon tot el que han premsat dins seu? L’agulla és el medium, el mitjà a través del que tot aquest revoltiju de sensacions i sentiments s’expressarà. L’agulla, la punta penetrarà, fendirà el surc per tal de provocar plaer, o dolor, o indiferència. Sempre, recordeu, sempre, les coses llargues i acabades en punta penetren al puestu. És el seu motiu vital, el seu objectiu: la forma en determina la funció. Penetrar, dins, profund i provocar les mes enterbolidores sensacions...Senyors i senyores, per a tots vostés Acupuntura vinílica.
For Mods only- Chico Hamilton
Hot samba – Kenny Burrell
Els nens construeixen torres amb peces de Lego familiar i després les deconstrueixen peça a peça
Els nens construeixen torres amb peces de família i després els deconstrueixen
Els pares construeixen nens amb families a peces i després els deconstrueixen
Els pares construeixen famílies amb peces de nens i després les deconstrueixen
Els pares deconstrueixen families a peces i després construeixen nens amb peces de Lego.
Blow up – James Taylor Quartet
Council Meeting - The Style Council
JTQ Theme - James Taylor Quartet
Lladregots de camí ral assalten les comissaries dels mossos. Les sirenes udolen a la nit i desperten els honrats ciutadans de Catalunya que son aquí. La inoperància en el nostre país és un fet i aquest programa n’és una prova fefaent.
Saturday, sunday, moonday – Swan dive
Estepona Surf – The Phazers
Amics i coneguts aixequen els gots per brindar a la salut dels novis, ells des de la taula presidencial aixequen les copes en direcció als amics. Els nuvis brinden entre ells amb lesl seves copes. La nuvia pica l’ullet al padrí del novi. El padrí del novi agafa fort la ma de la seva promesa. La promesa del padrí del nuvi mou la copa en direcció el nuvi. El padrí ho veu i riu nerviós. El nuvi no veu res perquè va molt begut. La nuvia sí, i agafa el cap del nuvi i li fa un petó de tornillo, agafant-lo pel cul. I de tant en tant, mentre agafa aire, aprofita per mirar el padrí. Amors interposats, amors impossibles, tots ho volem tot, tots bindem amb tothom, tots ens volem veure les copes dels altres.
Barbarossa Platz – Dr. Calypso
Nightboat to Cairo – Madness
Do the dog – Specials
Free yourself – The Untocheables
Les dues noies rosses perfectament afaitades amassen les seves respectives carns, molt amorosament treballades al gimnas. Gotes de suor regalimen melic avall sortejatn piercings i tatuatges. Les dues noies rosses perfectament afaitades premsen mosseguen i llepen, i al fons, en una altra habitació se sent restallar un gat de set cues contra la paret. Troços de guix es desprenen...
Plan 10 the return of faceless humanoids – Dr. Calypso
El surf de la botella – Flechazos
Solo para mis ojo (live) – Sencillos
Les dues noies rosses perfectament afaitades suen cada cop més i gemeguen amb poc entusiasme pel molt que cobren, les dues noies rosses pensen en els seus propers examens mentre algu xiscla fort passadis enllà. Les dues noies rosses llepen tot el que es trobaven pel davant, i el nostre home s’ho mirava inexitat assegut en la butaca de cuir negre. Les dues noies rosses es pregunten si el nostre home s’acabarà per posar dur. El nostre home, amb els dos braços recolzats a la butaca, resa imperterrit per una propera duresa.
Memphis train (live) – Sencillos
Quando el dolor se va – Flechazos
No, por eso no – Sencillos
El nostre home exageradament depilat no arriba a la duresa i les dues noies rosses perfectament afaitades comencen a defallir, esgotats ja els trucs més socorrits. La tercera dona entra a l’habitació amb energia i determini. Fa petar la fusta de muntar a terra i es posa la gorra de cuir. El nostre home se la mira inexpressiu, i una bufetada li crusa la cara. El nostre home no mou ni un muscul, però una cosa comença a agafar vida. Les dues noies rosses miren indiferents com la tercera dona, vestida de vinil negre i vermell treu d’una caixa de fusta 7 agulles de cap metàl·liques, llargues i afilades i coronades amb una bola de nàcar. Les dues noies rosses perfectament depilades es mouen, es toquen i es llepen cansinament, amb ganes d’acabar. Però això no ha fet més que començar. El nostre home ha contundit amb la visió de les agulles. La tercera dona, amb la gorra de cuir i el vestit de vinil negre i vermell acosta la primer agulla al múscul tensat del nostre home. Això és el 99.8 FM el Jardí del Manicomi i aquesta edició no es diu Acupuntura Vinílica per casualitat.
Echo beach – Martha and the Muffins
Hurricane – Prisioners
I’m Alone – Sex Museum
Good thing – Fine Young Cannibals
Punt sis camp, Acupuntura Vinílica. La noia estirada a la camilla tenia un reguero de agulles llargues clavades al llarg del braç. El quiropràctic punxava, treia i posava, les retirava les girava i les tornava a clavar. La noia estirada a la camilla portava auriculars de botó i sentia jazz per l’ipod, i amb el peu dret seguia el ritme amb els ulls tancats. El quiropràctic concentrat afegia noves agulles al caminet d’agulles per treure-li el mal de colze, punxant amb delicadesa i precisió. La noia sentia Stanley Turrentine amb fruició, accelerant més i més el ritme amb el peu. El quiropràctic desconcentrat clavaba més matusserament, amb massa grau d’incliancaió. La noia amb el braç perforat com una regadora tancaba fort els ulls, turrentine estava arribant al clímax i ella també. El quiropràctic suava i les agulles li queien de les mans per terra. La noia movia fort el peu i Turrentine ja estava acabant. Ella també. El seu clímax va ser silencios, amb la cara vermella i les pupiles dilatades dins les parpelles tancades amb força. Just relaxada es va aixecar, va pagar al desconcertat quiropràctic, va convenir la propera hora de visitat i va sortir al carrer. Per l’ipod començava a sonar Gato Barbieri i ella encara duia les agulles clavades al seu braç dret. Punt sis camp, 99.8 FM, el Jardi del Manicomi. Acupuntura vinílica és el nom d’aquesta edició.
La podrida - Gato Barbieri
Cierro los Ojos – Cooper
Les dues noies rosses perfectament afaitades surten del local juntes comentant la jugada, amb els bitllets ben resguardats. Davant una màquina de tabac queden per estudiar demà i es despedeixen. Metres enllà un senyor puja a un cotxe negre llarg i car. Dolorit però satisfet. Aquesta tarda ha casat la filla, i doncs això s’ha de celebrar. La dona de la gorra de cuir la fa petar amb el segurata de la porta, esperant l’hora de plegar, que està a punt d’arribar. Això ha estat Acupuntura vinílca i s’està acabant. Com sempre, caiguin en les seves més profundes temptacions. Deixin que penetrin dins seu com afilades agulles. Apa salut i siau.
Quiero beber – Brighton 64
Textures, Tardor 2006, 18 d'octubre
Com sempre ho podeu escoltar per:
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Blue Bell Knoll - Cocteau Twins
Punt Sis camp, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi. La edició d’avuí es diu textures perquè fa uns dies vaig llegir una cosa que em va sorprendre i em va donar que pensar, allò que dius, collons, tu, doncs sí que es veritat. I la cosa era que un músic deia que darrerament l’interessava més la música electrònica que qualsevol altra, més enllà del ritme o la melodia, per la textura, pel relleu de la música i que en aquest sentit la música electrònica dóna moltes més possibilitats: Idoncs, vaig pensar que sí, que tenia raó. Per això, i conscientes de que estem a un pas ínfim de la pedanteria i de la pretenciositat, per avui porto cançons amb "textura", vinga fot-li fort que es gratis. En fi, cançons a les que trobo un textura personal i marcada, distintiva. Començant per Cocteau Twins i la Frazer, personals fins el punt d’inventar-se un idioma pròpi per a les lletres de les seves cançons. Crec que fins i tot s’organitzven concursos per desxifrar-lo.
I don’t need you - My Bloody Valentine
Take It - Jesus & Mary Chain
Acabem de passar una regió emboirada, muntanyes de guitarres transparents, l’una damunt l’altre, tot embrutat de distorsió. ¿qué passa quan apiles un munt de vidres transparents i cristal·lins, l’un damunt de l’altre? Que al final acabes per no veure res tot emborronat, pista de guitarra cristalina damunt de pista de guitarra cristalina…"la veritat us farà lliures" diuen, i potser sí que és veritat, però només cal apilar el número suficient de veritats l’una damunt de l’altra per acabar no veient res clar. Dotzenes de canals de televisió, cantitat de diaris de notícies, emisores de ràdio per parar un tren, milions de pàgines web, informació superposada l’una damun de l’altra…i tot ple de distorsió, com les guitarres cristalines de My Bloody Valentine o J&MC…tota la veritat distorsionada a partir de la puresa més cristalina.
The Walking - Jane Siberry
Villanelle For Our Times - Leonard Cohen
Hoist That Rag - Tom Waits
Dead And Lovely - Tom Waits
I Am The Drug - Ed Harcourt
Words You Whisper - Swan Dive
When It's Sleepy Time Down Soud - Billie Holiday
La veu despullada de la BH per si sola aporta més textura que qualsevol producció mil·lionaria amb els efectes més xiripituflàutics i moderns. Aquí comença pràcticament sola els primeres 50 segons de la cançó i la sents fins i tot la respiració quan agafa aire. Després entra la banda, i amb la seva veu els posa en fila índia o els fa desplegar en ventall per ocupar més espai…
There’ll be some changes made – Billie Holiday
Good Friday – Cocorosie
Le Retour De Bloody Betty - Dyonisos
Kometenmelodie 2 - kraftwerk
Bogie man - Coldcut
Telephone - Coldcut
This island earth - Coldcut
2 phat cunts - tyrant
falling away - milosh
sound of the future - roy davis
La Ritournelle - Sébastien Tellier
get the fuck out - unlucky bitch
turbo dreams - ellen allien & apparat
you gonna want me - tiga
Crazy - Gnarls Barkley
Apa, salut i siau!
Com sempre ho podeu escoltar per:
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Blue Bell Knoll - Cocteau Twins
Punt Sis camp, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi. La edició d’avuí es diu textures perquè fa uns dies vaig llegir una cosa que em va sorprendre i em va donar que pensar, allò que dius, collons, tu, doncs sí que es veritat. I la cosa era que un músic deia que darrerament l’interessava més la música electrònica que qualsevol altra, més enllà del ritme o la melodia, per la textura, pel relleu de la música i que en aquest sentit la música electrònica dóna moltes més possibilitats: Idoncs, vaig pensar que sí, que tenia raó. Per això, i conscientes de que estem a un pas ínfim de la pedanteria i de la pretenciositat, per avui porto cançons amb "textura", vinga fot-li fort que es gratis. En fi, cançons a les que trobo un textura personal i marcada, distintiva. Començant per Cocteau Twins i la Frazer, personals fins el punt d’inventar-se un idioma pròpi per a les lletres de les seves cançons. Crec que fins i tot s’organitzven concursos per desxifrar-lo.
I don’t need you - My Bloody Valentine
Take It - Jesus & Mary Chain
Acabem de passar una regió emboirada, muntanyes de guitarres transparents, l’una damunt l’altre, tot embrutat de distorsió. ¿qué passa quan apiles un munt de vidres transparents i cristal·lins, l’un damunt de l’altre? Que al final acabes per no veure res tot emborronat, pista de guitarra cristalina damunt de pista de guitarra cristalina…"la veritat us farà lliures" diuen, i potser sí que és veritat, però només cal apilar el número suficient de veritats l’una damunt de l’altra per acabar no veient res clar. Dotzenes de canals de televisió, cantitat de diaris de notícies, emisores de ràdio per parar un tren, milions de pàgines web, informació superposada l’una damun de l’altra…i tot ple de distorsió, com les guitarres cristalines de My Bloody Valentine o J&MC…tota la veritat distorsionada a partir de la puresa més cristalina.
The Walking - Jane Siberry
Villanelle For Our Times - Leonard Cohen
Hoist That Rag - Tom Waits
Dead And Lovely - Tom Waits
I Am The Drug - Ed Harcourt
Words You Whisper - Swan Dive
When It's Sleepy Time Down Soud - Billie Holiday
La veu despullada de la BH per si sola aporta més textura que qualsevol producció mil·lionaria amb els efectes més xiripituflàutics i moderns. Aquí comença pràcticament sola els primeres 50 segons de la cançó i la sents fins i tot la respiració quan agafa aire. Després entra la banda, i amb la seva veu els posa en fila índia o els fa desplegar en ventall per ocupar més espai…
There’ll be some changes made – Billie Holiday
Good Friday – Cocorosie
Le Retour De Bloody Betty - Dyonisos
Kometenmelodie 2 - kraftwerk
Bogie man - Coldcut
Telephone - Coldcut
This island earth - Coldcut
2 phat cunts - tyrant
falling away - milosh
sound of the future - roy davis
La Ritournelle - Sébastien Tellier
get the fuck out - unlucky bitch
turbo dreams - ellen allien & apparat
you gonna want me - tiga
Crazy - Gnarls Barkley
Apa, salut i siau!
Short cuts, Tardor 2006, 10 d’octubre
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
o per
Powered by Castpost
Harrowdown hill – Thom Yorke
Punt sis camp el jardí del manicomi, la edició d’avui es diu short cuts, com el nom d’una pel·lícula d’historietes creuades que passen a LA. Short cuts, com un tall curt, com un atajo, una drecera, com petites vinyetes, avançaments d’un llarg guió cinematogràfic que es va quedar en un no res. Una superproducció que no va arribar ni a tenir títols de crèdit. Grans projectes vitals tirats per la borda... jo volia ser… no sé…. qui sap...rei d’una petit país centrafricà productor de diamants, o president d’un consell d’administració d’una multinacional, un filldeputa capaç de despatxar 1.000 treballadors si un mal polvo em fotia de mala llet...i mireu on he acabat, disparant inofensius focs artificials que m’exploten a la cara davant la indiferència de ningú, que és la pitjor de les indiferències. Short cuts es diu l’invent d’avui. Pel demés pressento una sessió tonta, gris perla, sosa, perillosa i amb un lleuger retrogust amarg que deixa entreveure un coitus interruptus en lontanança. No res, paciència i conformitat i a veure com acaba.
Esto no es - AMA
Diu així més o menys: “la sonrisa que me lanzas cada vez que abres la puerta y me ves, hace diana justo en el punto central, y derriba mi centro de gravedad, las palabras que me desarmarán, pronto las pronunciarás, quiza, esto no es lo que en verdad queria hacer, pareces ser, como los planes que tracé, parece que esto no es lo que imaginé, no se donde olvidé aquellos planes que tracé”. I doncs, és això, més o menys: que tu volies fer alguna cosa i en sec entra ella i et somriu i diu alguna cosa i llavors oblides el que volies fer, o et penses que ho oblides. I ja està. Aquestes coses ja passen. A mi em passen, vamus. No molt sovint, però si de tant en tant…Ep! i content! Eh?
El perro negro - AMA
Lo mio es actuar - AMA
I aquesta deia: “El temps passa sense que passi quasi res...lo que oculto és la veritat...dia a dia fingeixo més...només vull interpretar...el que no vaig viure mai...però al fina, molt al final...es veurà que hi havia de cert, si algun tant per cert se’n pot salvar...” Si senyor! Hi estic totalment d’acord, fingiments, ficcions i falsedats per tot arreu, saturant l’ambient…Aquest disc d’AMA es diu “a un metro de ti”, son de la família de la Buena Vida…ja es veu, no? de San Sebastian.
Pretty Things - CatPeople
Tanya Is In My Bed - CatPeople
I buenu, al final de tot, al cap del carrer, lo que segur que queda son les petites coses, shortcuts, un peto de despedida, un “adeu fins després”, amb ganes que arribi aquest després...no res, mariconadetes d’aquelles per guardar en una capsa de metall de xocolata comprada en el mercadillo de brocanters. Cossets com aquest riff de guitarra...Però, és clar, amb això no et pots fer cap gran nom, no pots anar gaire lluny. En tot cas si que et pots quedar on estiguis, ben arraulidet, tapat amb una manta vermella de quadres sobre el sofà una nit d’hivern. El comfort d’aquests detallets és d’una grisor que tira d’esquenes...i no obstant, s’hi està calentet i bé i tinc ganes de que em tornis a tapar quan m’adormo...
Everyone Can Tell You - CatPeople
De Nuevo en la Ciudad - La Buena Vida
El Fin del Mundo - La Buena Vida
Jo ho vaig veure personalment amb els meus ulls i em va deixar desconcertat: ella li va tocar l’espatlla perquè es girés, i quan el va tenir de cara, es va treure un cutex de la butxaca i li va fer un petit tall a la galta. Un tall curt i superficial del que en van regalimar dos gotes brillants. I per una escassa dècima de segon ell va fer una expressió de sorpresa...Aquestes eren les rares ocasions que ella aconseguia que ell li fes una mica de cas, que estigués per ella.
Perfect Day - The Velvet Underground
Punt sis camp, el jardí del manicomi, shortcuts, dreceres. Les dreceres son camins inventats per fer més via, per petar-se la ruta tradicional i de tota la vida. I al final de la ruta, ¿què hi ha? Vinga va, posem-nos molt cursis, i amb un tutú rosa fúcsia diguem amb dissimulo i la boca petita: “la felicitat”. Buenu, doncs, des d’aquest punt de vista, una bona drecera seria un xute de cavall: “una atajo hacia la felicidá”. Una drecera molt més ràpida seria un speed. Una drecera més lineal seria una ratlla de coca, i una de més líquida una botella de Fundador. Buenu, en aquest punt ja estem diguem desbarrant, roçant el ridícul, però aquí s’obririen infinites variants, com corriols a l’obaga de la Mussara: el sexe és una altra drecera, enganxar-se al bingo, bloggejar, col·leccionar segells o fer programes de ràdio. Dreceres per tot arreu que s’entrecreuen, en segueixes una, et topes amb un boletaire despistat, et distreus, passes tres cops per davant la mateixa roca en forma de peix, caus a la presó, i de oca a oca tornes a la línia de sortida. Tot és una complicada malla de camins i corriols, que pugen, baixen o acaben en sec davant un precipici amb una placa que hi diu: “estimada Maria, els teus mai t’oblidarem” i un ram de flors silvestres al costat. Mirant cap avall, a la paret de la dreta del precipici, una cordada d’escaladors obre una nova via. Dreceres per tot arreu, algunes fins i tot verticals.
Halellujah - John Cale
No more shall we part – Nick Cave & the bad seeds
I arribats en aquest punt de d’intensa espiritualitat, deixeu-me, amics, que us expliqui una cosa. Deixeu-me que us digui que la gran barrera de Corall d’Austràlia és una de les poques coses que es veu des de l’espai exterior. Es veu que la gran muralla Xina és una altra. Jo, la veritat, quan ho sento m’imagino un astronauta amb el seu vestit i el seu casc arreglant un satèl·lit cascat, no?…no se, que li ha fallat la bateria, o el diferencial…aquestes coses que els hi peten als satèl·lits…No puc evitar imaginar-me l’astronauta allí, amb la seva enorme clau anglesa, fixant-se amb el que es veu per allà baix: Ooohh…miraaaaa, la gran muralla xinaaaa….ooohhh….miraaaa, la gran barrera de corall…S’ha d’anar molt al tantu, perquè si es distreuen i se'ls escapa la clau anglesa des de tant amunt pot fotre un gran desgavell per aquí baix, no? A mi, si m’ho mirés de tant amunt potser em vindrien ganes de fer una gamberrada de crio i tirar un sipiajo, com quan pujàvem al terrat d’un amic i amagats darrera la barana tiràvem sipis al carrer…I mira, potser és per això que els crios diuen que de grans volen ser astronautes…
Halellujah – Nick Cave & the bad seeds
Until Tomorrow Then - Ed Harcourt
Però, amics, perdoneu el desvio, torno al camí, torno a la gran barrera del corall d’Austràlia…Resulta que una mica més avall de la gran barrera hi ha Fraser Island, que, saps? És una petita illa d’una pocs quilòmetres, però simultàniament és la illa de sorra més gran del mon. Guies especialitzats organitzen tours amb 4*4’s. N’hi ha un que va amb un Land Rover bastant atrotinat i que sovint s’espatlla. Allí està el tio canviant la roda i quatre turistes cagant-se en tot. Aquest tio, a més, també organitza bussejades a mar obert per veure tiburons blancs dins d’una gàbia. Es veu que el tio carrega deu o dotze turistes a la barca, i tira milles endins, on es solen concentrar taurons blancs. Els turistes, tots vestits de goma, amb bombones i tal es fiquen dins la gàbia, i llavors, la grua va descarregant la gàbia dins l’aigua. La gàbia va descendint i de dalt tiren carnassa encara ensangonada per atreure els taurons, de manera que un tel enrogit tenyeix les aigües. Els taurons comencen a acudir, i els turistes tiren més carnassa a través dels barrots. Llavors, les cameres submarines disparen com boges, clicks i clacks per tot arreu. En sec un tauró s’acosta a agafar un tros de carn i en girar li clava un cop a la gàbia amb l’aleta. Resulta que una peça de la gàbia cedeix, i es desprèn, i s’enfonsa lentament. Deixa un gran forat a un lateral. Això els ulls àvids ho comprenen ràpidament: primer hi passa el cap pel forat, i després tot el cos. Primer n’és un, després un altre, i un altre…l’agressivitat fixada als ulls. La matança és ràpida, i eficaç, perquè la espècie hi està molt entrenada, i en uns minuts tota l’aigua és un núvol roig de sang. Cossos flotant ingràvids, ulls injectats buscant noves preses, en pocs moments no queda cap més cos per destrossar: tot és ple de cadàvers de taurons destripats, d’aletes esquinçades per aquí i de cues arrancades de cuajo per allà. Desenes de cossos d’esquàlids esquarterats. La manada de turistes, finalment deslliurada dels barrots, neda mar enllà, portant en una ma punyals i maxetes esmolats i en l’altre cameres submarines. L’instint assassí els guia cap a noves preses que destripar. Els ulls injectats de sang, les mans prestes a destruïr. I és ben clar: a ningú no agrada estar entre barrots…a vosaltres tampoc us agradaria, no?
Visit From The Dead Dog - Ed Harcourt
Alison - Evis Costello
Man Out Of Time - Evis Costello
Fade To Grey - Nouvelle Vague
Lloyd, i'm ready to be heartbroken - Camera Obscura
Short cuts, talls petits, curts. El sushi es veu que s’ha de tallar així. I també amb uns ganivets característics, de fulla ampla, de tal manera que el peix quedi filtatejat ben finet, saborós i al mateix temps lleuger al tacte de la llengua. No se si el que busquen els xefs especialistes en sushi és que un oblidi que menja carn de peix crua, o al contrari: busquen que un en sigui ben conscient i a pesar dels inicials escrúpols culturals, un sigui capaç d’assaborir-la plenament. Als programes de matinada de teletienda, expansius presentadors mostren completíssimes col·leccions de gavinets a pagar en còmodes plaços. Un espectador cau desmaiat a Sitges veient la peli del Caníbal alemany, aquell que va demanar festa a la feina perquè un altre se’l menges. Ja es veu que tenim els escrúpols culturals massa ficats dintre i no estem prou oberts a les noves experiències culinàries: desmaiar-se en un cinema sempre ha estat de mal gust.
tears for affairs - Camera Obscura
L Welles – Franz Ferdinand
Short cuts, dreceres: jo hi tinc especial predilecció en buscar-les per estalviar-me caminar (vago fins la medul·la com soc) o bé estalviar-me algun embús. Li veig un toc de creativitat i un punt d’imaginació en buscar noves rutes alternatives apartades del mainstream. El problema és que precisament en ser camins, o carrers, poc transitats, solen ser estrets, foscos, amb pixats de gat i en general amb pintes sospitoses. ..atributs, justament ben valorats pels qui acostumen a transitar pel costat fosc de la vida. Probablement algun cop, caminant despreocupadament pel carrer, fins i tot per les avingudes més amples i més cèntriques, algun desconegut ens haurà mirat l’esquena i hi haurà vist només una línia de punts per on traçar un tall de ganivet. Un tall net i profund fet amb una eina perfectament esmolada. I fins i tot en aquests casos, la perfecció i el professionalisme és una virtut digna d’elogi.
Shes Hearing Voices - Bloc Party
apply some pressure - Maximo Park
Fins la propera que serà dimecres vinent. Apa, siau!
Postcard of a painting - Maximo Park
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
o per
Powered by Castpost
Harrowdown hill – Thom Yorke
Punt sis camp el jardí del manicomi, la edició d’avui es diu short cuts, com el nom d’una pel·lícula d’historietes creuades que passen a LA. Short cuts, com un tall curt, com un atajo, una drecera, com petites vinyetes, avançaments d’un llarg guió cinematogràfic que es va quedar en un no res. Una superproducció que no va arribar ni a tenir títols de crèdit. Grans projectes vitals tirats per la borda... jo volia ser… no sé…. qui sap...rei d’una petit país centrafricà productor de diamants, o president d’un consell d’administració d’una multinacional, un filldeputa capaç de despatxar 1.000 treballadors si un mal polvo em fotia de mala llet...i mireu on he acabat, disparant inofensius focs artificials que m’exploten a la cara davant la indiferència de ningú, que és la pitjor de les indiferències. Short cuts es diu l’invent d’avui. Pel demés pressento una sessió tonta, gris perla, sosa, perillosa i amb un lleuger retrogust amarg que deixa entreveure un coitus interruptus en lontanança. No res, paciència i conformitat i a veure com acaba.
Esto no es - AMA
Diu així més o menys: “la sonrisa que me lanzas cada vez que abres la puerta y me ves, hace diana justo en el punto central, y derriba mi centro de gravedad, las palabras que me desarmarán, pronto las pronunciarás, quiza, esto no es lo que en verdad queria hacer, pareces ser, como los planes que tracé, parece que esto no es lo que imaginé, no se donde olvidé aquellos planes que tracé”. I doncs, és això, més o menys: que tu volies fer alguna cosa i en sec entra ella i et somriu i diu alguna cosa i llavors oblides el que volies fer, o et penses que ho oblides. I ja està. Aquestes coses ja passen. A mi em passen, vamus. No molt sovint, però si de tant en tant…Ep! i content! Eh?
El perro negro - AMA
Lo mio es actuar - AMA
I aquesta deia: “El temps passa sense que passi quasi res...lo que oculto és la veritat...dia a dia fingeixo més...només vull interpretar...el que no vaig viure mai...però al fina, molt al final...es veurà que hi havia de cert, si algun tant per cert se’n pot salvar...” Si senyor! Hi estic totalment d’acord, fingiments, ficcions i falsedats per tot arreu, saturant l’ambient…Aquest disc d’AMA es diu “a un metro de ti”, son de la família de la Buena Vida…ja es veu, no? de San Sebastian.
Pretty Things - CatPeople
Tanya Is In My Bed - CatPeople
I buenu, al final de tot, al cap del carrer, lo que segur que queda son les petites coses, shortcuts, un peto de despedida, un “adeu fins després”, amb ganes que arribi aquest després...no res, mariconadetes d’aquelles per guardar en una capsa de metall de xocolata comprada en el mercadillo de brocanters. Cossets com aquest riff de guitarra...Però, és clar, amb això no et pots fer cap gran nom, no pots anar gaire lluny. En tot cas si que et pots quedar on estiguis, ben arraulidet, tapat amb una manta vermella de quadres sobre el sofà una nit d’hivern. El comfort d’aquests detallets és d’una grisor que tira d’esquenes...i no obstant, s’hi està calentet i bé i tinc ganes de que em tornis a tapar quan m’adormo...
Everyone Can Tell You - CatPeople
De Nuevo en la Ciudad - La Buena Vida
El Fin del Mundo - La Buena Vida
Jo ho vaig veure personalment amb els meus ulls i em va deixar desconcertat: ella li va tocar l’espatlla perquè es girés, i quan el va tenir de cara, es va treure un cutex de la butxaca i li va fer un petit tall a la galta. Un tall curt i superficial del que en van regalimar dos gotes brillants. I per una escassa dècima de segon ell va fer una expressió de sorpresa...Aquestes eren les rares ocasions que ella aconseguia que ell li fes una mica de cas, que estigués per ella.
Perfect Day - The Velvet Underground
Punt sis camp, el jardí del manicomi, shortcuts, dreceres. Les dreceres son camins inventats per fer més via, per petar-se la ruta tradicional i de tota la vida. I al final de la ruta, ¿què hi ha? Vinga va, posem-nos molt cursis, i amb un tutú rosa fúcsia diguem amb dissimulo i la boca petita: “la felicitat”. Buenu, doncs, des d’aquest punt de vista, una bona drecera seria un xute de cavall: “una atajo hacia la felicidá”. Una drecera molt més ràpida seria un speed. Una drecera més lineal seria una ratlla de coca, i una de més líquida una botella de Fundador. Buenu, en aquest punt ja estem diguem desbarrant, roçant el ridícul, però aquí s’obririen infinites variants, com corriols a l’obaga de la Mussara: el sexe és una altra drecera, enganxar-se al bingo, bloggejar, col·leccionar segells o fer programes de ràdio. Dreceres per tot arreu que s’entrecreuen, en segueixes una, et topes amb un boletaire despistat, et distreus, passes tres cops per davant la mateixa roca en forma de peix, caus a la presó, i de oca a oca tornes a la línia de sortida. Tot és una complicada malla de camins i corriols, que pugen, baixen o acaben en sec davant un precipici amb una placa que hi diu: “estimada Maria, els teus mai t’oblidarem” i un ram de flors silvestres al costat. Mirant cap avall, a la paret de la dreta del precipici, una cordada d’escaladors obre una nova via. Dreceres per tot arreu, algunes fins i tot verticals.
Halellujah - John Cale
No more shall we part – Nick Cave & the bad seeds
I arribats en aquest punt de d’intensa espiritualitat, deixeu-me, amics, que us expliqui una cosa. Deixeu-me que us digui que la gran barrera de Corall d’Austràlia és una de les poques coses que es veu des de l’espai exterior. Es veu que la gran muralla Xina és una altra. Jo, la veritat, quan ho sento m’imagino un astronauta amb el seu vestit i el seu casc arreglant un satèl·lit cascat, no?…no se, que li ha fallat la bateria, o el diferencial…aquestes coses que els hi peten als satèl·lits…No puc evitar imaginar-me l’astronauta allí, amb la seva enorme clau anglesa, fixant-se amb el que es veu per allà baix: Ooohh…miraaaaa, la gran muralla xinaaaa….ooohhh….miraaaa, la gran barrera de corall…S’ha d’anar molt al tantu, perquè si es distreuen i se'ls escapa la clau anglesa des de tant amunt pot fotre un gran desgavell per aquí baix, no? A mi, si m’ho mirés de tant amunt potser em vindrien ganes de fer una gamberrada de crio i tirar un sipiajo, com quan pujàvem al terrat d’un amic i amagats darrera la barana tiràvem sipis al carrer…I mira, potser és per això que els crios diuen que de grans volen ser astronautes…
Halellujah – Nick Cave & the bad seeds
Until Tomorrow Then - Ed Harcourt
Però, amics, perdoneu el desvio, torno al camí, torno a la gran barrera del corall d’Austràlia…Resulta que una mica més avall de la gran barrera hi ha Fraser Island, que, saps? És una petita illa d’una pocs quilòmetres, però simultàniament és la illa de sorra més gran del mon. Guies especialitzats organitzen tours amb 4*4’s. N’hi ha un que va amb un Land Rover bastant atrotinat i que sovint s’espatlla. Allí està el tio canviant la roda i quatre turistes cagant-se en tot. Aquest tio, a més, també organitza bussejades a mar obert per veure tiburons blancs dins d’una gàbia. Es veu que el tio carrega deu o dotze turistes a la barca, i tira milles endins, on es solen concentrar taurons blancs. Els turistes, tots vestits de goma, amb bombones i tal es fiquen dins la gàbia, i llavors, la grua va descarregant la gàbia dins l’aigua. La gàbia va descendint i de dalt tiren carnassa encara ensangonada per atreure els taurons, de manera que un tel enrogit tenyeix les aigües. Els taurons comencen a acudir, i els turistes tiren més carnassa a través dels barrots. Llavors, les cameres submarines disparen com boges, clicks i clacks per tot arreu. En sec un tauró s’acosta a agafar un tros de carn i en girar li clava un cop a la gàbia amb l’aleta. Resulta que una peça de la gàbia cedeix, i es desprèn, i s’enfonsa lentament. Deixa un gran forat a un lateral. Això els ulls àvids ho comprenen ràpidament: primer hi passa el cap pel forat, i després tot el cos. Primer n’és un, després un altre, i un altre…l’agressivitat fixada als ulls. La matança és ràpida, i eficaç, perquè la espècie hi està molt entrenada, i en uns minuts tota l’aigua és un núvol roig de sang. Cossos flotant ingràvids, ulls injectats buscant noves preses, en pocs moments no queda cap més cos per destrossar: tot és ple de cadàvers de taurons destripats, d’aletes esquinçades per aquí i de cues arrancades de cuajo per allà. Desenes de cossos d’esquàlids esquarterats. La manada de turistes, finalment deslliurada dels barrots, neda mar enllà, portant en una ma punyals i maxetes esmolats i en l’altre cameres submarines. L’instint assassí els guia cap a noves preses que destripar. Els ulls injectats de sang, les mans prestes a destruïr. I és ben clar: a ningú no agrada estar entre barrots…a vosaltres tampoc us agradaria, no?
Visit From The Dead Dog - Ed Harcourt
Alison - Evis Costello
Man Out Of Time - Evis Costello
Fade To Grey - Nouvelle Vague
Lloyd, i'm ready to be heartbroken - Camera Obscura
Short cuts, talls petits, curts. El sushi es veu que s’ha de tallar així. I també amb uns ganivets característics, de fulla ampla, de tal manera que el peix quedi filtatejat ben finet, saborós i al mateix temps lleuger al tacte de la llengua. No se si el que busquen els xefs especialistes en sushi és que un oblidi que menja carn de peix crua, o al contrari: busquen que un en sigui ben conscient i a pesar dels inicials escrúpols culturals, un sigui capaç d’assaborir-la plenament. Als programes de matinada de teletienda, expansius presentadors mostren completíssimes col·leccions de gavinets a pagar en còmodes plaços. Un espectador cau desmaiat a Sitges veient la peli del Caníbal alemany, aquell que va demanar festa a la feina perquè un altre se’l menges. Ja es veu que tenim els escrúpols culturals massa ficats dintre i no estem prou oberts a les noves experiències culinàries: desmaiar-se en un cinema sempre ha estat de mal gust.
tears for affairs - Camera Obscura
L Welles – Franz Ferdinand
Short cuts, dreceres: jo hi tinc especial predilecció en buscar-les per estalviar-me caminar (vago fins la medul·la com soc) o bé estalviar-me algun embús. Li veig un toc de creativitat i un punt d’imaginació en buscar noves rutes alternatives apartades del mainstream. El problema és que precisament en ser camins, o carrers, poc transitats, solen ser estrets, foscos, amb pixats de gat i en general amb pintes sospitoses. ..atributs, justament ben valorats pels qui acostumen a transitar pel costat fosc de la vida. Probablement algun cop, caminant despreocupadament pel carrer, fins i tot per les avingudes més amples i més cèntriques, algun desconegut ens haurà mirat l’esquena i hi haurà vist només una línia de punts per on traçar un tall de ganivet. Un tall net i profund fet amb una eina perfectament esmolada. I fins i tot en aquests casos, la perfecció i el professionalisme és una virtut digna d’elogi.
Shes Hearing Voices - Bloc Party
apply some pressure - Maximo Park
Fins la propera que serà dimecres vinent. Apa, siau!
Postcard of a painting - Maximo Park
A-versions. Tardor 2006, 4 d’octubre
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
i pel:
Powered by Castpost
8:00 a.m. (sábado por la mañana) - Profesor Popsnuggle
Punt sis camp, 99.8 FM, EJDM. Les cançons que escoltarem avui són versions, no totes, però si la majoria, bàsicament versions de grups espanyols de cançons antigues (algunes espanyoles i altres no). D’aquí el nom d’A-versions. Punt sis Camp, El Jardí del manicomi, A-versions, això és el que esteu escoltant. ¿esteu escoltant això? Si esteu escoltant això, pot ser per dues vies: a través de les ones hertzianes del 99.8 en un radi de diguem-ne el Vendrell a Mont-roig, o bé en reproducció digital, a través de podcast despenjable entre altres llocs a eljardidelmanicomi.blogspot.com/, i en aquest cas, espanta pensar lo geogràficament lluny que poden arribar missatges tan desesperadament intranscendents. Consultant les descarregades, veig que n’hi ha de llocs tan desconcertants com Ryad, Hong Hue (Xina), o Bombay (juro que és desconcertanemt cert). Els motius pels que un tan humil i intranscendent producte radiofònic a acabat en tan evocadors paratges em semblen tan enigmàtics com sorprenents. Des d’aquí no puc més que meravellar-me’n. M’entra el tembleque només de pensar que tan lluny hi ha algú que ha perdut encara que siguin deu segons en decidir que això que escolta no mereix les 45 Mb de memòria i apreti la tecla de supr + confirmar. Després de tot arribar tan lluny per acabar en una paperera de reciclatge és la fi més lògica.
Can't Turn Your Loose - Soul Tellerers
Stop In The Name Of Love - Los Flechazos
Stand By Me - Orquesta Mondragon
Plouen paraigües negres. Ben plegats i, amb les puntes afilades, es precipiten amb furiosa violència contra el terra. Els despavorits peatons apreten a córrer entre grans quantitats de crits i xiscles. Uns pocs es poden refugiar sota teulat, ferits i ensangonats. La gran majoria, però, queden estesos per voreres i carrers atravessats per les puntes afilades. Alguns agonitzen treballosament, altres, més afortunats, han trobat una mort ràpida.
Blanca Palidez - La Costa Brava
el tiempo es mi aliado – Los Protones
Tú seras mi baby - Les Surf
El fuet puja i baixa amb rítmica parsimònia, expandint onomatopeies seques per tota l’habitació. Cada cop que el cuir negre descarrega, ella aguanta la respiració i tensa els músculs. Un cop a passat, deixa anar l’aire i es relaxa esperant el següent. De sobte, quan ja n’havia perdut completament el compte, es sent un telèfon lluny, distant, al final del passadís, al menjador. Ell se’n va passadís enllà i ella, amb els turmells lligats a la banqueta i les mans emmanillades darrera l’esquena es caga en la puta que va parir el telèfon.
Je T'aime Moi Non Plus - La Costa Brava
Je T'aime - Les Tres Bien Ensamble
Le Petit Monique - Vanesa Guzman
Ça Pourrait Changer - Les Tres Bien Ensamble
Por Qué Te Vas - Kahimi Kahare
La Vida Sigue Igual - Violeta Gomez
Amb les llums apagades i les persianes baixades, avanzo a tientas acia ti, el desig de grapejar violentament el teu cos suat em dona forces, em moc a quatre potes palpant al meu voltant, i la intuïció de la urgència m’assenyala el camí. Et busco en la foscor de l’habitació, entre els mobles, sota les taula radera la butaca... fins que xoco violentament de cap amb la tauleta de nit, i m’obro el cap, i d’un possible polvo desesperadament apassionat passem a una espera de 3 hores a urgències de l’hospital, regalimant sang per tot arreu, tacant gases i el cotxe utilitari amb que hem arribat. No em pensava que el sexe portés aquests mals de cap.
Cena Recalentada - La Costa Brava
Come Prima - Golpes Bajos
Sapore Di Mare - Tonino Carotone
En la següent cançó la cantant Mina es troba amb el dimoni pel carrer i aquest li fa proposicions deshonestes. Una cançó amb unes incitants gotes de perversió. L’altre dia vaig llegir en un lloc: "Tengo ganas de salir, pero estoy castigada, sin salir a cenar, porque he sido mala! ...muy mala, malísima..." mmmmmm
Sacumdi' Acumda' - Mina
La Verita - Los Soberanos
Azzuro - Ernesto & The Spectors
Tatuatges de figures estranyes per tot arreu: dragons, caràcters xinesos, polinèsics o klingonians. Cares, cases, cotxes, llunes o cometes. Tatuatges orgullosos en braços, esquenes i enfilant-se pels laterals dels colls. Tatuatges democràtics: botigues a qualsevol cantonada. Ara ja no es veuen per enlloc aquelles mítiques àncores, els cors partits i els "amor de madre". Aquells noms d’enamorades tatuats amb mala cal·ligrafia i tinta blava difuminada en braços dobles de mariners o secs de yonquis. Tot això la onada de la modernitat s’ho ha emportat, petant-se la resistència de qualsevol àncora. Avui xavals de 16 anys es tatuen ampul·losos grafismes en llocs ben visibles per tancar-se expressament les portes d’una vida convencional, per evitar acabar treballant encorbatat en una gestoria, o en un banc o en una corredoria d’assegurances. Però la convencionalitat és jodidamente tozuda, i la insistència amb que truca sorollosament a les portes de les vides és llegendària. Al cap dels anys la majoria ni es recordaran d’aquestes instants de rebeldia i radicalitat. Al cap dels anys aquests dibuixos de serps, dracs i lletres xines s’hauran camuflat entre hipoteques, monovolums, pantalles planes i caps de setmana a Baqueira. La superficialitat dels tatuatges no pot fer res contra la profunditat del convencionalisme.
Me Gusta Hacer Turismo - Profesor Popsnuggle
The Whicht - The Phazers
Chicken All Over - Enemigos
El Alquiler - Flechazos
Punt sis Camp, El Jardí del Manicomi, A-versions, fa molts anys, posem que el 1963, algú, posem que James Brown va cantar aquesta cançó que acabem d’escoltar. Posem que molts anys després, diguem sobre el 1994, un altre grup la va tocar, com els Flechazos. Posem que uns anys després, un pobre passerell la posa en un programa de ràdio: aquella antigalla del James Brown enlloc de la novetat de la darrera setmana. Clar que sí, collons! Ves si no és reciclatge i del bo això, home! ¡Hostia si en soc de sostenible, I com m’agrada el medi ambient, la dieta mediterrània, les avellanes i l’oli verge d’oliva. Soc fotudament sostenible, alternatiu, solidari i espiritual. Foto la teleporqueria al contenidor que toca, perquè ja m’he après tots els colors de l’arc de sant Martí de contenidors... perquè, ah, amics...la meva tolerància és il·limitada i infinita. Soc apòstol de la religió atèica. He vist la llum i amb ella us il·luminaré per molt que, pobres miserable, vulgueu seguir en la obscuritat! Per fi formo part en perfecte comunió del Deu tolerant de la raó, de la mare Terra, i de l’univers del bon rotllo. Em faré missioner, m’apuntaré a una ONG i en acabat fotre un pet com una aglà de pura felicitat.
Basta Ya – Flechazos
Quiero ser ye ye – Ernesto Ronchel
Black Is Black - Primordiales
Sota les formalitats més aparents de vegades s’amaguen les perversions més fosques i íntimes. Se de bona tinta que a una coneguda senyoreta de la ciutat, en remenar el seu bolso Mandarina Duck a la cua de cal Jofré per pagar el seu modelet, li va caure del bolso damunt del vidre del taulell unes manilles d’hacer innoxidable. Quan sen va haver anat les dependentes van comentar amb hilaritat lo cursi del modelet i l’horrendíssim bolso. Definitivament, quina noia tan formal…
Que Chica Tan Formal – Los Polares
My Girl – Los Polares
La Chatunga - Dr Explosion
Tan Solo Tres Dias - Los Soberanos
Turista 1.999.999 - Los Soberanos
En fi, ens despedim, serà fins la propera. Apa, salut i siau!
Sor Citroën - Profesor Popsnuggle
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
i pel:
Powered by Castpost
8:00 a.m. (sábado por la mañana) - Profesor Popsnuggle
Punt sis camp, 99.8 FM, EJDM. Les cançons que escoltarem avui són versions, no totes, però si la majoria, bàsicament versions de grups espanyols de cançons antigues (algunes espanyoles i altres no). D’aquí el nom d’A-versions. Punt sis Camp, El Jardí del manicomi, A-versions, això és el que esteu escoltant. ¿esteu escoltant això? Si esteu escoltant això, pot ser per dues vies: a través de les ones hertzianes del 99.8 en un radi de diguem-ne el Vendrell a Mont-roig, o bé en reproducció digital, a través de podcast despenjable entre altres llocs a eljardidelmanicomi.blogspot.com/, i en aquest cas, espanta pensar lo geogràficament lluny que poden arribar missatges tan desesperadament intranscendents. Consultant les descarregades, veig que n’hi ha de llocs tan desconcertants com Ryad, Hong Hue (Xina), o Bombay (juro que és desconcertanemt cert). Els motius pels que un tan humil i intranscendent producte radiofònic a acabat en tan evocadors paratges em semblen tan enigmàtics com sorprenents. Des d’aquí no puc més que meravellar-me’n. M’entra el tembleque només de pensar que tan lluny hi ha algú que ha perdut encara que siguin deu segons en decidir que això que escolta no mereix les 45 Mb de memòria i apreti la tecla de supr + confirmar. Després de tot arribar tan lluny per acabar en una paperera de reciclatge és la fi més lògica.
Can't Turn Your Loose - Soul Tellerers
Stop In The Name Of Love - Los Flechazos
Stand By Me - Orquesta Mondragon
Plouen paraigües negres. Ben plegats i, amb les puntes afilades, es precipiten amb furiosa violència contra el terra. Els despavorits peatons apreten a córrer entre grans quantitats de crits i xiscles. Uns pocs es poden refugiar sota teulat, ferits i ensangonats. La gran majoria, però, queden estesos per voreres i carrers atravessats per les puntes afilades. Alguns agonitzen treballosament, altres, més afortunats, han trobat una mort ràpida.
Blanca Palidez - La Costa Brava
el tiempo es mi aliado – Los Protones
Tú seras mi baby - Les Surf
El fuet puja i baixa amb rítmica parsimònia, expandint onomatopeies seques per tota l’habitació. Cada cop que el cuir negre descarrega, ella aguanta la respiració i tensa els músculs. Un cop a passat, deixa anar l’aire i es relaxa esperant el següent. De sobte, quan ja n’havia perdut completament el compte, es sent un telèfon lluny, distant, al final del passadís, al menjador. Ell se’n va passadís enllà i ella, amb els turmells lligats a la banqueta i les mans emmanillades darrera l’esquena es caga en la puta que va parir el telèfon.
Je T'aime Moi Non Plus - La Costa Brava
Je T'aime - Les Tres Bien Ensamble
Le Petit Monique - Vanesa Guzman
Ça Pourrait Changer - Les Tres Bien Ensamble
Por Qué Te Vas - Kahimi Kahare
La Vida Sigue Igual - Violeta Gomez
Amb les llums apagades i les persianes baixades, avanzo a tientas acia ti, el desig de grapejar violentament el teu cos suat em dona forces, em moc a quatre potes palpant al meu voltant, i la intuïció de la urgència m’assenyala el camí. Et busco en la foscor de l’habitació, entre els mobles, sota les taula radera la butaca... fins que xoco violentament de cap amb la tauleta de nit, i m’obro el cap, i d’un possible polvo desesperadament apassionat passem a una espera de 3 hores a urgències de l’hospital, regalimant sang per tot arreu, tacant gases i el cotxe utilitari amb que hem arribat. No em pensava que el sexe portés aquests mals de cap.
Cena Recalentada - La Costa Brava
Come Prima - Golpes Bajos
Sapore Di Mare - Tonino Carotone
En la següent cançó la cantant Mina es troba amb el dimoni pel carrer i aquest li fa proposicions deshonestes. Una cançó amb unes incitants gotes de perversió. L’altre dia vaig llegir en un lloc: "Tengo ganas de salir, pero estoy castigada, sin salir a cenar, porque he sido mala! ...muy mala, malísima..." mmmmmm
Sacumdi' Acumda' - Mina
La Verita - Los Soberanos
Azzuro - Ernesto & The Spectors
Tatuatges de figures estranyes per tot arreu: dragons, caràcters xinesos, polinèsics o klingonians. Cares, cases, cotxes, llunes o cometes. Tatuatges orgullosos en braços, esquenes i enfilant-se pels laterals dels colls. Tatuatges democràtics: botigues a qualsevol cantonada. Ara ja no es veuen per enlloc aquelles mítiques àncores, els cors partits i els "amor de madre". Aquells noms d’enamorades tatuats amb mala cal·ligrafia i tinta blava difuminada en braços dobles de mariners o secs de yonquis. Tot això la onada de la modernitat s’ho ha emportat, petant-se la resistència de qualsevol àncora. Avui xavals de 16 anys es tatuen ampul·losos grafismes en llocs ben visibles per tancar-se expressament les portes d’una vida convencional, per evitar acabar treballant encorbatat en una gestoria, o en un banc o en una corredoria d’assegurances. Però la convencionalitat és jodidamente tozuda, i la insistència amb que truca sorollosament a les portes de les vides és llegendària. Al cap dels anys la majoria ni es recordaran d’aquestes instants de rebeldia i radicalitat. Al cap dels anys aquests dibuixos de serps, dracs i lletres xines s’hauran camuflat entre hipoteques, monovolums, pantalles planes i caps de setmana a Baqueira. La superficialitat dels tatuatges no pot fer res contra la profunditat del convencionalisme.
Me Gusta Hacer Turismo - Profesor Popsnuggle
The Whicht - The Phazers
Chicken All Over - Enemigos
El Alquiler - Flechazos
Punt sis Camp, El Jardí del Manicomi, A-versions, fa molts anys, posem que el 1963, algú, posem que James Brown va cantar aquesta cançó que acabem d’escoltar. Posem que molts anys després, diguem sobre el 1994, un altre grup la va tocar, com els Flechazos. Posem que uns anys després, un pobre passerell la posa en un programa de ràdio: aquella antigalla del James Brown enlloc de la novetat de la darrera setmana. Clar que sí, collons! Ves si no és reciclatge i del bo això, home! ¡Hostia si en soc de sostenible, I com m’agrada el medi ambient, la dieta mediterrània, les avellanes i l’oli verge d’oliva. Soc fotudament sostenible, alternatiu, solidari i espiritual. Foto la teleporqueria al contenidor que toca, perquè ja m’he après tots els colors de l’arc de sant Martí de contenidors... perquè, ah, amics...la meva tolerància és il·limitada i infinita. Soc apòstol de la religió atèica. He vist la llum i amb ella us il·luminaré per molt que, pobres miserable, vulgueu seguir en la obscuritat! Per fi formo part en perfecte comunió del Deu tolerant de la raó, de la mare Terra, i de l’univers del bon rotllo. Em faré missioner, m’apuntaré a una ONG i en acabat fotre un pet com una aglà de pura felicitat.
Basta Ya – Flechazos
Quiero ser ye ye – Ernesto Ronchel
Black Is Black - Primordiales
Sota les formalitats més aparents de vegades s’amaguen les perversions més fosques i íntimes. Se de bona tinta que a una coneguda senyoreta de la ciutat, en remenar el seu bolso Mandarina Duck a la cua de cal Jofré per pagar el seu modelet, li va caure del bolso damunt del vidre del taulell unes manilles d’hacer innoxidable. Quan sen va haver anat les dependentes van comentar amb hilaritat lo cursi del modelet i l’horrendíssim bolso. Definitivament, quina noia tan formal…
Que Chica Tan Formal – Los Polares
My Girl – Los Polares
La Chatunga - Dr Explosion
Tan Solo Tres Dias - Los Soberanos
Turista 1.999.999 - Los Soberanos
En fi, ens despedim, serà fins la propera. Apa, salut i siau!
Sor Citroën - Profesor Popsnuggle
Subscriure's a:
Missatges (Atom)