Nens i nenes, Tardor 2006, 22 de novembre.
Aquesta setmana no hi ha hagut Jardí del manicomi. Davant d’això s’imposen dues tasques:
1- Demanar humils disculpes a l’audiència
2- Preparar com acte de desgreuge una selecció de 24 cançons amb el títol de nens i nenes, perquè al capdevall, la supervivència del gènere humà com espècie (de tots plegats vaja), depèn de les relacions entre nens i nenes, boys and girls, nois i noies, homes i dones. Allà on hi ha un refregament de cossos entre nens i nenes hi ha la possibilitat biològica de creació d’un nou integrant al sel·lecte club dels humans. No és moco de pavo. Cal anar al tantu. Per tant, aquesta “i”, aquesta conjunció que lliga els dos gèneres te la seva importància. Una “i” tan petita i senseembarg d’una dimensió tan immensa, un pou d’una fondària insondable, infinita, que pot amagar des de la bondat més ingènua fins la perversió més lúgubre. Encara que com en tot, en la majoria de relacions (la majoria silenciosa), les implicacions d’aquesta “i” acaben per tenir més a veure amb “desinterès”, “monotonia” o “tanmefotisme”. En qualsevol cas aquí tenen 24 cançons que parlen de nens i nenes, boys and girls.
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Boys Don't Cry - The Cure
the Galway Girl - Steve Earle
London Girl - The Pogues
Johnny Boy - The Ad Libs
Good Morning Little Schoolgirl - Don & Bob
Some Girls Are Bigger Than Others - The Smiths
Nowhere Girl - B Movie
beautiful boyz - cocorosie
Girl's And Maths - Beaumont
The Pebble And The Boy - Paul Weller
Cutoutgirlscout - Death by Chocolate
Girlfriend - Jonathan Richman
Bullet Boy - Massive Attack
Still Be Your Girl - Kahimi Kahare
Danny Boy - Rufus Wainwright
West Country Girl - Nick Cave & The Bad Seeds
For Today I'm a boy - Antony and the Johnsons
Talk Down the Girl - The Veils
Boy Is Crying - Saint Etienne
The Boy With The Thorn In His Side - The Smiths
poppy girl - Vacaciones
White Collar Boy - Belle & Sebastian
girl afraid - The Smiths
Hey Boy Hey Girl - Chemical Brothers
Que les disfrutin, apa, Salut i Siau!
Sol i de Dol, tardor 2006, 15 de novembre
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
The sun ain’t gona shine anymore – The Walker Broters
Els parla un home desorientat, desubicat i amb esporàdiques dificultats per discernir quina és la correcta direcció per la que cal tirar. Fa molts anys la majoritària aspiració popular era que et toques un cotxe a l’undostres. També rifaven un apartament a la manga del mar menor, però no, on vas a parar, tots voliem el cotxe. Alguna cosa no acaba d’anar fina en general i més en particular, jo, com els dic tampoc me’n escapo. Costa arribar a un lloc tranquil i arrecerat, i quan creus estar-hi instal·lat, mal que sigui precàriament, alguna noticia sacseja el taburet sobre el que degustes tranquilament el teu xampú. Mira, l’altre dia vaig entrar a casa tot preucupat. Li vaig dir a la meva estimada “¿és que s’ha mort algú important?¿alguna personalitat remarcable, algun referent de la nostre societat?” (Pensava jo amb, no sé, un concursant d’OT, un dels tres avis boletaries, algun ex-jugador del FCB....) i es que havia vist una senyera amb crespó negre penjant del balcó dels veins, gent seriosa i poc donada a veleitats especulatives. “No, home, no”, em va aclarir la meva enamorada, “és per lo del tripartit ¿que no te’n recordes que son de Convergència?”. Nxt, Es clar! estaven de dol!. De dol pel pais. Deu ni do senyeres encrespades de negre. I lo tranquils i desofegats que deurien quedar. I aleshores ho vaig lligar. Potser estaria més ben orientat i ubicat si fos més expressiu: vinga, un crespó negre per tots els polvos que no he pogut fotre. I un altre per totes les farres que se m’han escapt. I un altre per totes les lligues que el Barça ha llençat a la basura. I un altre per totes les bronques estúpides que he tingut. Un altre per totes les paraules boniques que s’han mort abans que les digués, per vergonya, per avaricia, pel que fos... totes aquells detallets que fan la existència més agradable a qui les escolta. I també un de ben gros per les coses agradables que he dit per quedar bé, per compromís, per llàstima o per vergonya, quan de fet em repatejaven l’estomaci el que em venia de gust de dir era “a la merda, vaya putu bódriu”, o bé simplement estar callat i no dir res. Collons, tot de tires negres per tot arreu, De Dol. I finalment sol. Sol i de Dol. Ja ho veig, que m’acaba afectant més la tira negre que el troç de roba que li fa de fons. Això és el EJDM i aquesta edició es diu Sol i de Dol.
Make it easy on yourself – The Walker Broters
Lover loves – Scott Walker
Pels parcs solitàris perilloses bandes de vells amb batins agradeixen mims desvalguts a cops de pantufla. Els mims fan carotes horritzades, però conseqüents fins el final, nos urt dels seus llavis ni una queixa sonora. Els gossos, sorpresos, s’aguanten la pixera mentre contemplen el curiós espectacle. Els amos no els poden fer cagar i se’n tornen a casa amb les boses de plàstic intactes....No us fieu mai dels parcs solitàris. Mai.
Lady Diva – Divine Comedy
Coartada – El Pecho de Andy
The Intruder – Mood 6
Brandenburg – Beirut
Spining Rain – The Go-Betweens
Cruel – Calexico
Una Calle De Paris – Duncan Dhu
Eufórica N 3 – Miqui Puig
Te quiero – Miqui Puig
Els veins murmuraven intranquils. La dona de la botigueta de la cantonada centralitzava tota la informació. Ells passejaven de la ma aparentment despreucupats. Això semblava almenys. El policia jubilat del sisé va ser el primer que no els va tornar el saludo esperant l’ascensor. Va pujar caminant. Era el que més cridava a les reunions, sempre es posava vermell. La nena dels Romeu, passejant amb les amigues pel centre, els va senyalar amb el dit. Totes van riure. De tot alló no n’hi ha ni rastre a internet, el google no ho trobareu. Potser és que no va passar mai.
Break Away – Valentines
I Want To Be Free – The Admirations
You Know – The Shake
Getting Mighty Crowded – Betty Everet
Tu Seras Mi Baby – Les Surfs
Sally Go Round The Roses – The Joynettes
Pipeline – The Chatangs
El Negro Es Mi Color – Kamemert
Heat Wave – Supremes
My Heart Is Calling You –
My Goog Loving – Len Jewell
Un bon amic li fotia banyes a la seva estimada esposa amb sa germana d'ella (aquí convé disgregar que les cunyades son estranys artefactes encara no prou ben estudiats). La esposa se'n va enterar mirant per sota la taula en un dinar familiar. Hi ha coses que ni les tovalles més ben planxades poden tapar. Les dues germanes es van esgarrapar fins els tatuatges (ja se sap que el mon de les passions és molt competitiu). El meu amic va agafar dissimuladament el respall de dents i va marxar de casa mentre les parets s'esquitxaven de sang i visceres. Deu sap que ara només folla pagant.
California Girls – The Beach Boys
I Get Around – Jan & Dean
My Little Honda – The Hondellas
Let’s Go Trippin’ – Rick Gale & The Surf Riders
All Of Me – Lester Young & Tedy Wilson Quartet
Prisioner Of Love - Lester Young & Tedy Wilson Quartet
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
The sun ain’t gona shine anymore – The Walker Broters
Els parla un home desorientat, desubicat i amb esporàdiques dificultats per discernir quina és la correcta direcció per la que cal tirar. Fa molts anys la majoritària aspiració popular era que et toques un cotxe a l’undostres. També rifaven un apartament a la manga del mar menor, però no, on vas a parar, tots voliem el cotxe. Alguna cosa no acaba d’anar fina en general i més en particular, jo, com els dic tampoc me’n escapo. Costa arribar a un lloc tranquil i arrecerat, i quan creus estar-hi instal·lat, mal que sigui precàriament, alguna noticia sacseja el taburet sobre el que degustes tranquilament el teu xampú. Mira, l’altre dia vaig entrar a casa tot preucupat. Li vaig dir a la meva estimada “¿és que s’ha mort algú important?¿alguna personalitat remarcable, algun referent de la nostre societat?” (Pensava jo amb, no sé, un concursant d’OT, un dels tres avis boletaries, algun ex-jugador del FCB....) i es que havia vist una senyera amb crespó negre penjant del balcó dels veins, gent seriosa i poc donada a veleitats especulatives. “No, home, no”, em va aclarir la meva enamorada, “és per lo del tripartit ¿que no te’n recordes que son de Convergència?”. Nxt, Es clar! estaven de dol!. De dol pel pais. Deu ni do senyeres encrespades de negre. I lo tranquils i desofegats que deurien quedar. I aleshores ho vaig lligar. Potser estaria més ben orientat i ubicat si fos més expressiu: vinga, un crespó negre per tots els polvos que no he pogut fotre. I un altre per totes les farres que se m’han escapt. I un altre per totes les lligues que el Barça ha llençat a la basura. I un altre per totes les bronques estúpides que he tingut. Un altre per totes les paraules boniques que s’han mort abans que les digués, per vergonya, per avaricia, pel que fos... totes aquells detallets que fan la existència més agradable a qui les escolta. I també un de ben gros per les coses agradables que he dit per quedar bé, per compromís, per llàstima o per vergonya, quan de fet em repatejaven l’estomaci el que em venia de gust de dir era “a la merda, vaya putu bódriu”, o bé simplement estar callat i no dir res. Collons, tot de tires negres per tot arreu, De Dol. I finalment sol. Sol i de Dol. Ja ho veig, que m’acaba afectant més la tira negre que el troç de roba que li fa de fons. Això és el EJDM i aquesta edició es diu Sol i de Dol.
Make it easy on yourself – The Walker Broters
Lover loves – Scott Walker
Pels parcs solitàris perilloses bandes de vells amb batins agradeixen mims desvalguts a cops de pantufla. Els mims fan carotes horritzades, però conseqüents fins el final, nos urt dels seus llavis ni una queixa sonora. Els gossos, sorpresos, s’aguanten la pixera mentre contemplen el curiós espectacle. Els amos no els poden fer cagar i se’n tornen a casa amb les boses de plàstic intactes....No us fieu mai dels parcs solitàris. Mai.
Lady Diva – Divine Comedy
Coartada – El Pecho de Andy
The Intruder – Mood 6
Brandenburg – Beirut
Spining Rain – The Go-Betweens
Cruel – Calexico
Una Calle De Paris – Duncan Dhu
Eufórica N 3 – Miqui Puig
Te quiero – Miqui Puig
Els veins murmuraven intranquils. La dona de la botigueta de la cantonada centralitzava tota la informació. Ells passejaven de la ma aparentment despreucupats. Això semblava almenys. El policia jubilat del sisé va ser el primer que no els va tornar el saludo esperant l’ascensor. Va pujar caminant. Era el que més cridava a les reunions, sempre es posava vermell. La nena dels Romeu, passejant amb les amigues pel centre, els va senyalar amb el dit. Totes van riure. De tot alló no n’hi ha ni rastre a internet, el google no ho trobareu. Potser és que no va passar mai.
Break Away – Valentines
I Want To Be Free – The Admirations
You Know – The Shake
Getting Mighty Crowded – Betty Everet
Tu Seras Mi Baby – Les Surfs
Sally Go Round The Roses – The Joynettes
Pipeline – The Chatangs
El Negro Es Mi Color – Kamemert
Heat Wave – Supremes
My Heart Is Calling You –
My Goog Loving – Len Jewell
Un bon amic li fotia banyes a la seva estimada esposa amb sa germana d'ella (aquí convé disgregar que les cunyades son estranys artefactes encara no prou ben estudiats). La esposa se'n va enterar mirant per sota la taula en un dinar familiar. Hi ha coses que ni les tovalles més ben planxades poden tapar. Les dues germanes es van esgarrapar fins els tatuatges (ja se sap que el mon de les passions és molt competitiu). El meu amic va agafar dissimuladament el respall de dents i va marxar de casa mentre les parets s'esquitxaven de sang i visceres. Deu sap que ara només folla pagant.
California Girls – The Beach Boys
I Get Around – Jan & Dean
My Little Honda – The Hondellas
Let’s Go Trippin’ – Rick Gale & The Surf Riders
All Of Me – Lester Young & Tedy Wilson Quartet
Prisioner Of Love - Lester Young & Tedy Wilson Quartet
The Northern comfort, tardor 2006, 8 de novembre
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
It happened in Monterrey – Oscar Peterson
La setmana passada no hi va haver programa perquè erem tots Sants, la castanyada, el dia de difunts, Jalogüen. De totes aquestes coses, em sembla que cada any va sent més Jalogüen i menys tota la resta, i bé, és tal com van les coses. Però vaig llegir una cosa curiosa al fotolog de itodei: l’origen de tot plegat és el Samín Celta, la celebració de l’any nou celta que comença la nit del 31 d’octubre i honraba als difunts: “Los Celtas eran un pueblo con profundas creencias religiosas relacionadas con la inmortalidad del alma. Y era sólo durAnte esta noche, cuando los muertos tenían permiso para caMinar entre los vivos. Esta noche Marcaba, ademáS, el inicio del Año nuevo para ellos.
Entre las tradiciones Celtas que llegaron hasta nuestros días estaba la de vaciar nabos y calabazas para ponerle dentro candelas. El objetivo no era otro que iluminar el camino y guiar a las almas. Los difuntos en estas fechas estaban expuestos al frío, la humedad y la oscuridad del invierno gallego. Las Familias preparaban entonces alimentos y regalos para que sus difuntos comiesen con ellos y se calentasen a calor de una LaReiRa. (una tradición que se convirtió en lo que hoy hacen los niños yendo de casa en casa pidiendo dulces).
Los Irlandeses, en su Colonización Norteamericana, llevaron esta tradición a los EE.UU. Luego, el podeR de los States, el Marketing... hasta Legar a "JaLoGüeN". Una celebración importada y modificada para convertirse en una mera celebración urbano-consumista.
Los estudios antropológicos del profeSor Rafael López Loureiro, indican que esta tradición del Samaín (aunque CRistianizada) se mantuvo en pueBlos Gallegos, zamoranos y extremeños hasta mediados del siglo pasado. Todavía en Quiroga (Lugo) la CalabaZa linterNa deL samaín es Reciclada en CarNavAL como Máscara." Així que en propietat el Jalogüin no és una tradició importada sinó d'anada i tornada, almenys a les terres gallegues...
... i la conclusió seria que totes les religions (cristianisme, judaisme, budisme i també, és clar, consumisme) acaban adaptant als seus ritus i pel seu pròpi interès, les celebracions ja existents, que al cap del carrer i en última instància provenen del cícle de la terra, un ritme profund, telúric, i immutable …i així segurià fins i tot quan s’hagi consumat el cambi climátic
Blue Moon – Oscar Peterson
The way you look tonight – Teddy Wilson
Take me for a buggy ride – bessie smith
More than you know – Teddy Wilson
Aquesta preciosa balada de Teddy Wilson, “More than you know”, sembla feta expres per agafar dels braços a la estimada i ballar desmaiadament al ritme dels petonets enamorats. La orquestra de Teddy Wilson amb Roy Eldrich a la trompeta i la veu inigualable de Billi Holiday la van gravar a Nova York el dia 30 de gener de 1939. Quatre dies abans, el 26 de gener de 1939, els nacionals havien entrat a Barcelona. Feia dies que les carreteres cap a la frontera francesa eren una immensa riuada de gent derrotada. Els combats a Catalunya van durar fins el 5 de febrer, cinc dies després de grava aquesta romàntica balada. Mentre s’estava arranjant i masteritzant la gravació, 500.000 refugiats eren aparcats en indgnes camps de concentració del Sud de França. Només era el començament d’un drama que havia de durar anys, desenis. La capacitat que tenim per simultanejar petits plaers particulars i drames monumentals és arrebatadora i sorprenent. Espectacles de llum i color mentre gratacels son derribats per terra; multimedia per internet mentre esclaten bombes a les estacions de trens, s'estrenen superproduccions de Holliwood mentre s'envaeixen països a l’orient mitjà per quatre xavos. Rick i Ilsa s’abracen sota el retunyir dels canons alemanys: "¿son els canons alemanys?" "No, son els batecs del meu cor".
Hard sock dance - Quincy Jones
Cantaloup Island – Herbie Hanckock
La dona de la faldilla texana surt de la seva escala a l’Avinguda Pere el Cerimonios i espera davant el pas de peatons a que es posi verd. L’home del bigoti ho anota desmenjadament en un bloc, assentat al seu Wolksvagen gris. La dona creua el carrer i es detura davant un aparador de sabates. Dubta un moment i acaba entrant a la botiga. Al rato en surt i segueix avinguda enllà. L’home del bigoti la segueix amb la mirada i quan ja és prou lluny, surt del cotxe tranquilament i encenent un Ducados, camina en la seva direcció amb el bloc a la butxaca. En un despatx de les afores un home pica tecles amb fúria per treure’s mals pensaments del cap. Pagarà el que convingui per tenir certeses d’enganys i passions desbocades. Algun dic per dintre seu està a punt de petar. Un company seu que pateix del fetje nota olor de sofre a l’ambient.
Ciao Ciao - Stanley Turrentine
I be, per internet es poden llegir coses com aquestes “Daria meu dedo midinho do pé esquerdo, pra voltar no tempo e eu vivesse todo esse dia novamente. Ahhhhhhhh seria outro sonho!!. Saudades desses momentos, e fotos servem pra isso, pra relembrarmos todos os bons momentos que vivemos com pessoas que nem essas”. De nostàlgies per moments passats la humanitat en va plena. Explicats amb més o menys fortuna, amb més o menys emoció, més o menys tristesa. Diuen que al Vaticà hi ha guradat un cronovisor, un invent del Monjo Pellegrino Ernetti que permet veure i sentir passatges del passat. Si això fos veritat, i tinguessim una sola oportunitat de fer-lo servir, em pregunto si en general prefeririem reviure aquests petits pero intensos moments particulars o bé ens decantariem per les grans fites hisòriques, els aconteixements que han fet canvar el mon. No se sap mai per quina bifurcació mal indicada s’arriba a la grandesa d’esperit.
Parole - Mina
The Lodgers – The Style Council
Un moment donat, al Marcel li va semblar que aquell divertiment només era un passatemps més, que no tenia cap valor per si mateix, com acte substantiu. Vaja, que si només li quedessin deu minuts de vida no els dedicaria a aquell passatemps. Que només tenia valor per ocupar temps buit, inactiu, sobrer. Li va semblar que tota la seva vida havia estat plena de res. Plena d’eufemismes, dissimuls, girs i evitacions. Una buidor subita el va omplir. Així que es va retirar del cos de la dona que estava penetrant, que -és clar- es va quedar parada, muda de la sorpresa. Es va assentar al llit, callat i flàccid. La dona el va interrogar, inquieta. pero ell es va vestir pringat i gotejant, en silenci, i va marxar sense dir res. I bé, a alguns les revelacions metafísiques més intenses els arriben mentre cauen d’un precipici, en les darreres centèssimes de la seva vida, i a altres en canvi mentre estan cardant.
Say something nice to me – Boby Kline
Winchester cathedral – Hank Jones
You left me – The Admirations
Les coses que anem perdent pel camí, qui sap on van a parar. Les clavegueres en van plenes de readaptacions de plans vitals, de reajustos de convivències, de canvis d’orientació laborals, de modificacions a la baixa d’expectatives. Jo -ja us ho vaig dir fa temps- anava per director general d’una gran multinacional, però en algun lloc, algu va tenir un petit misconception quan va llegir el meu curriculum. També anava per realitzador de superproduccions holliwoodianes, però ningú em va regalar a temps la meva primera càmera de fotos. Ja es veu que la vida és indòmitament injusta i tantes coses acaben on no tocava! La diferència entre on hem acabat petant i les expectatives inicials pot donar per viatges sonats. Uns trasllats que donarien molta pasta a agències de viatge i transportistes de bestiar.
Smily faces – Gnarls Barkeley
Countdown (here i go) – The Tempos
Big city – Shirley Horn
Una chica como tu – Los Salvages
My Guy – Mary Welles
De tant en tant és saludable empassar-se un glopet de àcid cianhidric. Res, poca cosa, quatre gotes. Sentir com el líquid rellisca gola avall i rasca les cordes bucals, les deix afòniques com un engostipat de primavera mal curat. Àcid de bateria de cotxe, baba d’alien que ho desintegra tot al seu pas. Sempre va bé que una pisca d’amargor et rasqui lleugerament per algun lloc. No tot han de ser flors i violes.
Come on and live – The Jades
Baby do the fillis dog – The Olympics
On main street – The Magnificients
El doctor oriental te la consulta ben endreçada. La senyora occidental li pregunta on ha estudiat. El doctor li contesta que al carrer, pels boscos, al riu, parlant amb els vells La senyora occidental li pregunta si es una broma. El doctor oriental li contesta que es clar que si, i els dos riuen. Encabat l’infermera del doctor oriental li fa la factura. El doctor oriental guanyarà uns diners i la dona occidental uns grams de confiança mentre no li arriba el colapse definitiu. Un colapse cert, ineludible, implacable i, evidentament, occidental.
El hombre que confundia los sentidos – Los Flechazos
Lay this burden down – Mary Welles
I want to be free – The Admirations
I saw the light – Mood 6
Player play on – Nooney Ricket
Fins a la propera, apa Salut i Siau!
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
It happened in Monterrey – Oscar Peterson
La setmana passada no hi va haver programa perquè erem tots Sants, la castanyada, el dia de difunts, Jalogüen. De totes aquestes coses, em sembla que cada any va sent més Jalogüen i menys tota la resta, i bé, és tal com van les coses. Però vaig llegir una cosa curiosa al fotolog de itodei: l’origen de tot plegat és el Samín Celta, la celebració de l’any nou celta que comença la nit del 31 d’octubre i honraba als difunts: “Los Celtas eran un pueblo con profundas creencias religiosas relacionadas con la inmortalidad del alma. Y era sólo durAnte esta noche, cuando los muertos tenían permiso para caMinar entre los vivos. Esta noche Marcaba, ademáS, el inicio del Año nuevo para ellos.
Entre las tradiciones Celtas que llegaron hasta nuestros días estaba la de vaciar nabos y calabazas para ponerle dentro candelas. El objetivo no era otro que iluminar el camino y guiar a las almas. Los difuntos en estas fechas estaban expuestos al frío, la humedad y la oscuridad del invierno gallego. Las Familias preparaban entonces alimentos y regalos para que sus difuntos comiesen con ellos y se calentasen a calor de una LaReiRa. (una tradición que se convirtió en lo que hoy hacen los niños yendo de casa en casa pidiendo dulces).
Los Irlandeses, en su Colonización Norteamericana, llevaron esta tradición a los EE.UU. Luego, el podeR de los States, el Marketing... hasta Legar a "JaLoGüeN". Una celebración importada y modificada para convertirse en una mera celebración urbano-consumista.
Los estudios antropológicos del profeSor Rafael López Loureiro, indican que esta tradición del Samaín (aunque CRistianizada) se mantuvo en pueBlos Gallegos, zamoranos y extremeños hasta mediados del siglo pasado. Todavía en Quiroga (Lugo) la CalabaZa linterNa deL samaín es Reciclada en CarNavAL como Máscara." Així que en propietat el Jalogüin no és una tradició importada sinó d'anada i tornada, almenys a les terres gallegues...
... i la conclusió seria que totes les religions (cristianisme, judaisme, budisme i també, és clar, consumisme) acaban adaptant als seus ritus i pel seu pròpi interès, les celebracions ja existents, que al cap del carrer i en última instància provenen del cícle de la terra, un ritme profund, telúric, i immutable …i així segurià fins i tot quan s’hagi consumat el cambi climátic
Blue Moon – Oscar Peterson
The way you look tonight – Teddy Wilson
Take me for a buggy ride – bessie smith
More than you know – Teddy Wilson
Aquesta preciosa balada de Teddy Wilson, “More than you know”, sembla feta expres per agafar dels braços a la estimada i ballar desmaiadament al ritme dels petonets enamorats. La orquestra de Teddy Wilson amb Roy Eldrich a la trompeta i la veu inigualable de Billi Holiday la van gravar a Nova York el dia 30 de gener de 1939. Quatre dies abans, el 26 de gener de 1939, els nacionals havien entrat a Barcelona. Feia dies que les carreteres cap a la frontera francesa eren una immensa riuada de gent derrotada. Els combats a Catalunya van durar fins el 5 de febrer, cinc dies després de grava aquesta romàntica balada. Mentre s’estava arranjant i masteritzant la gravació, 500.000 refugiats eren aparcats en indgnes camps de concentració del Sud de França. Només era el començament d’un drama que havia de durar anys, desenis. La capacitat que tenim per simultanejar petits plaers particulars i drames monumentals és arrebatadora i sorprenent. Espectacles de llum i color mentre gratacels son derribats per terra; multimedia per internet mentre esclaten bombes a les estacions de trens, s'estrenen superproduccions de Holliwood mentre s'envaeixen països a l’orient mitjà per quatre xavos. Rick i Ilsa s’abracen sota el retunyir dels canons alemanys: "¿son els canons alemanys?" "No, son els batecs del meu cor".
Hard sock dance - Quincy Jones
Cantaloup Island – Herbie Hanckock
La dona de la faldilla texana surt de la seva escala a l’Avinguda Pere el Cerimonios i espera davant el pas de peatons a que es posi verd. L’home del bigoti ho anota desmenjadament en un bloc, assentat al seu Wolksvagen gris. La dona creua el carrer i es detura davant un aparador de sabates. Dubta un moment i acaba entrant a la botiga. Al rato en surt i segueix avinguda enllà. L’home del bigoti la segueix amb la mirada i quan ja és prou lluny, surt del cotxe tranquilament i encenent un Ducados, camina en la seva direcció amb el bloc a la butxaca. En un despatx de les afores un home pica tecles amb fúria per treure’s mals pensaments del cap. Pagarà el que convingui per tenir certeses d’enganys i passions desbocades. Algun dic per dintre seu està a punt de petar. Un company seu que pateix del fetje nota olor de sofre a l’ambient.
Ciao Ciao - Stanley Turrentine
I be, per internet es poden llegir coses com aquestes “Daria meu dedo midinho do pé esquerdo, pra voltar no tempo e eu vivesse todo esse dia novamente. Ahhhhhhhh seria outro sonho!!. Saudades desses momentos, e fotos servem pra isso, pra relembrarmos todos os bons momentos que vivemos com pessoas que nem essas”. De nostàlgies per moments passats la humanitat en va plena. Explicats amb més o menys fortuna, amb més o menys emoció, més o menys tristesa. Diuen que al Vaticà hi ha guradat un cronovisor, un invent del Monjo Pellegrino Ernetti que permet veure i sentir passatges del passat. Si això fos veritat, i tinguessim una sola oportunitat de fer-lo servir, em pregunto si en general prefeririem reviure aquests petits pero intensos moments particulars o bé ens decantariem per les grans fites hisòriques, els aconteixements que han fet canvar el mon. No se sap mai per quina bifurcació mal indicada s’arriba a la grandesa d’esperit.
Parole - Mina
The Lodgers – The Style Council
Un moment donat, al Marcel li va semblar que aquell divertiment només era un passatemps més, que no tenia cap valor per si mateix, com acte substantiu. Vaja, que si només li quedessin deu minuts de vida no els dedicaria a aquell passatemps. Que només tenia valor per ocupar temps buit, inactiu, sobrer. Li va semblar que tota la seva vida havia estat plena de res. Plena d’eufemismes, dissimuls, girs i evitacions. Una buidor subita el va omplir. Així que es va retirar del cos de la dona que estava penetrant, que -és clar- es va quedar parada, muda de la sorpresa. Es va assentar al llit, callat i flàccid. La dona el va interrogar, inquieta. pero ell es va vestir pringat i gotejant, en silenci, i va marxar sense dir res. I bé, a alguns les revelacions metafísiques més intenses els arriben mentre cauen d’un precipici, en les darreres centèssimes de la seva vida, i a altres en canvi mentre estan cardant.
Say something nice to me – Boby Kline
Winchester cathedral – Hank Jones
You left me – The Admirations
Les coses que anem perdent pel camí, qui sap on van a parar. Les clavegueres en van plenes de readaptacions de plans vitals, de reajustos de convivències, de canvis d’orientació laborals, de modificacions a la baixa d’expectatives. Jo -ja us ho vaig dir fa temps- anava per director general d’una gran multinacional, però en algun lloc, algu va tenir un petit misconception quan va llegir el meu curriculum. També anava per realitzador de superproduccions holliwoodianes, però ningú em va regalar a temps la meva primera càmera de fotos. Ja es veu que la vida és indòmitament injusta i tantes coses acaben on no tocava! La diferència entre on hem acabat petant i les expectatives inicials pot donar per viatges sonats. Uns trasllats que donarien molta pasta a agències de viatge i transportistes de bestiar.
Smily faces – Gnarls Barkeley
Countdown (here i go) – The Tempos
Big city – Shirley Horn
Una chica como tu – Los Salvages
My Guy – Mary Welles
De tant en tant és saludable empassar-se un glopet de àcid cianhidric. Res, poca cosa, quatre gotes. Sentir com el líquid rellisca gola avall i rasca les cordes bucals, les deix afòniques com un engostipat de primavera mal curat. Àcid de bateria de cotxe, baba d’alien que ho desintegra tot al seu pas. Sempre va bé que una pisca d’amargor et rasqui lleugerament per algun lloc. No tot han de ser flors i violes.
Come on and live – The Jades
Baby do the fillis dog – The Olympics
On main street – The Magnificients
El doctor oriental te la consulta ben endreçada. La senyora occidental li pregunta on ha estudiat. El doctor li contesta que al carrer, pels boscos, al riu, parlant amb els vells La senyora occidental li pregunta si es una broma. El doctor oriental li contesta que es clar que si, i els dos riuen. Encabat l’infermera del doctor oriental li fa la factura. El doctor oriental guanyarà uns diners i la dona occidental uns grams de confiança mentre no li arriba el colapse definitiu. Un colapse cert, ineludible, implacable i, evidentament, occidental.
El hombre que confundia los sentidos – Los Flechazos
Lay this burden down – Mary Welles
I want to be free – The Admirations
I saw the light – Mood 6
Player play on – Nooney Ricket
Fins a la propera, apa Salut i Siau!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)