Guru, Hivern 2007, 21 de febrer
Degut a un lamentable accident informàtic, l’arxiu mp3 que contenia aquest programa exists no more. Dead. Gone even before existed. Així que no es pot penjar àudio, només el que queda del guió. I bé, com a consol no s’hi ha perdut gran cosa. A vegades fins i tot els accidents informàtics poden ser oportuns.
Right here – The Go-Betweens
P6R, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi. El Gurú és calb i amb trets oriental, com qualsevol bon gurú que es preui. El kimono negre que porta el van teixir els dits arrugats de velles centenàries, ceges i vegetarianes. El Gurú fixa els ulls a l’interior del seu deixeble i li diu “jove deixeble, el pes d’un cor pur no és res al costat de tot alló que sabrà, però l’aigua del rierol corre alegre i saltarina just abans de caure per la gran cascada”. El jove deixeble li diu “mestre, la vostra saviesa em guia cap el cim del Xih, però la foscor de les vostres paraules il·lumina les papallones del meu cor”. El Gurú calb li diu “jove deixeble, la vida és foscor, però les fulles de l’eucaliptus perfumen el vent que baixa de la carena”. El jove qüestiona “mestre, el camí cap la puresa és tortuós, però les gotes de pluja rovellen el ferro de la cadena”. A mi, personalment, sempre m’han fascinat aquestes partides de pingpong dialèctiques. I també em fascina la fascinació occidental per l’esperitualitat oriental. Qualsevol paraula incomprensible, si la barreges amb prou arròs, soja i kimono agafa un aire totalment trendy i elitista. Fer servir paraules amb moltes zetes i kas augmenten notablement l’estil personal. La nostre societat accepta amb gust una patada a l’angonal mentre cridis “nishagatame”, però s’escandalitza si crides un tradicional “fill de puta”. Et miren amb reprovació si en públic et neteges les dents amb un palillo, però alaben la teva concentració espiritual si caces una mosca amb un parell de palillos xinos. L’assassí de la katana ha passat a la posteritat mentre els tradicionals navajerus sobreviuen anònimament sumergits dins el seu lumpen. Jo em pregunto. ¿i els orientals senten la mateixa fascinació per la nostra espiritualitat com nosaltres sentim per la seva? Vivim temps de mestissatges, amics. Sodokus amb pa amb tomaca, Haikus de Sant Esteve, sake i cocacola. El vell probervi ho diu ben clar “les olors silencioses roseguen els matins clars, però el somriure d’una margarida és pur”.
Oscilate Widely – The Smiths
The day of the light – Divine Comedy
Count Grassis Passage Over Pie – Divine Comedy
(“...Genoa, Corsica, Catalonia, Segovia...”)
That loving feeling – Stuart A. Stapples
La història és bastant embrutidora i fins i tot sanguinària, amb corretges de cuir, noies en suspensió, Gillets afilades i agulles hipodèrmiques tacades. Un pèl excessiu fins i tot per aquestes hores, penso. Però al final, acaba bé. Vull dir amb les acostumades explosións líquides i exagerats crits de plaer, els personatges saludant a la càmera com dient, “aquí no ha passat res i tots som tan amics i tal”, i a la dutxa s’acaben explicant la película, i claqueta i fora. I les lletres, és clar. Nomès que no era una película sinó inocents, juguetons i inofensius fools in love...
Fools in love – Joe Jackson
Slow song – Joe Jackson
Saul Bellow – Sufjan Stevens
Gurus. Els gurus ens iluminen a nosaltres, humilds i simples mortals, amb un coenixement superior. Intuitiu. La hòstia, es veu. Diuen que un bon polvo és mariconada al costat d’això. El tantra, l’alfa, l’omega, l’orion i “l’Ezequiel vio la rueda”. Els gurus ens transmeten pau interior, superioritat espiritual i efervescència vital. Els gurus son vitamines humanes que ho saben tot, i el que no, ho inventen i nosaltres -pobres imbècils- es clar, ens ho creiem. El que ara mateix no tinc massa clar és si el fogonassu aquest ens fa mes savis o bé ens fa més feliços. O les dues coses alhora. Vaja, no se si ser més savi implica ser més feliç..., però buenu, ¿a algú l’importa? ¿Qui collons vol ser savi o feliç en aquests temps que corren? La supervivència econòmica s’imposa implacable. Si la saviesa ens ha de fer lliures, i la llibertat ens fa feliços, aleshores avui es pot afirmar amb rotondutitat –i jo ho faig aquí, ara, i amb dos collon- que la nostra civilització ha arribat a la era de la felicitat. Perquè avui sí, avui ja ho podem dir: tots som savis i ho podem saber tot. Si tens google, ho saps tot. Hi havia un temps en que per saber alguna cosa, un havia de llegir, recordar i posar un mínim d’esforç per la seva part. Avui, gràcies a Deu, ja no cal, totes aquestes mariconades han passat a la prehistòria. Què vols saber? ¿angiografia plexiforme? ¿l’any del Tractat de Silèsia? ¿Fungions espistemiolars? ¿L’article setanta set de la llei reguladora d’activitats econòmiques? Tot al google i a la wikipedia. Tot el coneixement acumulat per la espècie humana perfectament ordenat just one click away. Les rates de biblioteca es moren a centenars, cauen com a mosques de velles i de fàstic. Ja fan anuncis de conexions a internet des de telèfons mòbils, i per aquest camí alguna cosa em diu que les implantacions d’Intels Inside el còrtex cerebral estan a la vuelta de la esquina. El google fent sinapsi. La fussió nuclear serà una mariconada comparada amb la fussió cerebral. Només em pregunto ¿i on ens fotran el botó de reset?, ¿com haurem de sortir per tornar a entrar? i (sobretot) ¿com ho haurem de fer per apretar el Control+Alt+ Supr?.
Grettings to the new brunette – Billy Bragg
The louder – Tara Jeane Oneil
Elle chante – Lavilliers/Cesarea Evora
Roka – Calexico
Deu Tot Poderòs (DTP)estava en ratxa quan va crear aquest tinglado. “Al setè dia va descansar”, això va deixar dit el seu escribà, secretari, recadero o com li vulguem dir. Potser va anar així: “tú!, apunta que m’he fet petar tot el curru en sis putus dies i al setè em rascaré els collons como está mandao, però no ho diguis així eh? posa-ho ben dit i que quedi bé”. Al final l’únic que sabem al cap dels milenis és que “al seté dia va descansar”. Però ¿i si això precisament va ser una llicència poètica del redactor? La història és si la vena lírica i grandiloqüent que hi ha per tota la Bíblia (amb totes aquestes esàtues de sal, becerrus d’or, sacrificis humans, cuernus entre parents i etcétera) és una cosa de DTP o és collita pròpia del seu o seus escribes. Vull dir, de la part més mundana de les sagrades escriptures (aquesta dels quernus i tal), ¿quina és inspiració divina i quina és vulgar inspiració artística humana?. Ho trobo un detall curiós perquè si al final resulta que tota aquesta vena estètica de culebron veneçulano és d’inspuració divina, allavonses tanta crítica a la telebasura i als culebrons seria com un sacrilegi, un anatema, ¿no? un atac directe al mismisim cànon estètic de DTP. Però potser no és així. Potser tots aquests assassinats i lius de faldilles és cosa dels diferents caps de comunicació de DTP. Una cosa així no resulta gens difícil de creure, perquè més o menys és el que passa actualment amb els polítics i els seus discursos i missatges. Crec que només hi ha un polític català que s’escriu ell mateix els discursos (i amb això no vull dir que sigui Deu, encara que es posi corones d’espines pa’ echar una risitas). Personalment valoro en molt la feina dels que escriuen discursos pels polítics perquè els pobres , no només han de fer un esforç de síntesi i simplificació del missatge (com qualsevol altre redactor) és que en el seu cas a més, ho han de fer per duplicat: perquè l’acabi entenent el qui ho escolti, però sobretot perquè ho pugui entendre qui l’ha de llegir.
Losing my religion – REM
A Russia – Antònia Font
Can’t stand losing you – The Police
Police han anunciat que es reuneixen per fer una gira: excel·lent notícia...pel seu compte corrent.
Please, please, please – Shout out louds
I love you down – Crowded House
Els vidres entelats del golf no consegueixen aïllar completament la parella de la resta del mon, sempre s’hi cola una resta de pensament exterior entre refregada i cop de cul, entre gota de suor i esgarrapada a l’esquena. Ell estripa amb les dents les calces d’ella però entre les seves dents es queda enganxat algun estorbo, un fil sueltu, un pensament esfilagarsat: segurament escrupols per l’edat d’ella. En tot cas res que no es pugui espantar amb una contundent mossegada al mugró dret. El xiscle d’ella el desperta definitivament d’escrupols tan inútils en moments compromesos com aquell. Amb una ma te ben apretada la nuca d’ella i amb l’altre rebusca per la guantera fins que troba la bola de goma vermella amb corretges negres. Xas xas xas...
Woman in a Bar – Lloyd Cole
Steal your thunder – Prefab Sprout
The light is always green – The Housemartins
Apa, salut i siau!
Fue bonito mientras duró, Hivern 2007, 15 de febrer
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
King of Rock and Roll – Prefab Sprout
P6C, 99.8 FM EJDM, benvinguts i bentrobats. El programa d’avui s’havia de dir Kings of Rock’n’roll, com la preciosa cançó que sona, no per que sigui un especial Prefab Sprout ni per que anèssim a tractar d’Elvis, ni tant sols del Bruce Springsteen, que és de qui parla aquesta bonica cançó de Paddy McAloon, sinó perquè hi haurà bastant de Rock’n’roll. Amb tot, el nom de Kings of R’n’r no m’acabava de satisfer, i per això, quan he llegit el magnífic post d’avuí de l’excepcional blog de futbol del Sr Martí Perarnau (http://www.martiperarnau.blogspot.com)/, he vist la llum, m’ha arribat a l’ànima, tant pel títol com pel contingut. Tracta (ja amb futura nostàlgia) de la inevitable i ineludible destrucció d’algunes coses belles, en aquest cas del magnífic cicle esportiu del FCB, destruit com un gerro de porcellana xinesa en mil pedasus de forma irreparable. La causa: alguns motius més o menys menors i un enorme detonant, una majúscula irresponsabilitat d’un ego. I tot volat pels aires. Això passa fins i tot en les millors famílies, vull dir la irresponsable destrucció de preuats bens. Digues-li gerros xinesos, cicles esportius o relacions personals. El cas és que sempre hi ha un o altre ego disposat a rebentar-ho tot per terra. Tirar preuats bens pel forat del water.
Carelesly – Steve Wynn
Baby Jeane – Bruce Springsteen
L'altre dia quan sortia a esmorzar a mig matí, a fer el talladet, una parella d'adolescents es repretaven en una cantonada, exposats al vent furibund que ha bufat aquestes dies i a les mirades encuriosides, i si , admetem-ho (almenys en el meu cas) envejoses. Es furgaven en el més recòndit de les seves ànimes, les seves passions i els seus cossos, amb aquella urgència adolescents, que ja dic, jo sincerament envejava. Els joves s’acaronen per les cantonades perquè ja noten que s’acava aquest hivern mig amariconat que només ens ha portat els habituals tunels derruits, els acostumats assalts nocturns amb alevosia i (evidentment) nocurnitat, i l’habitual noresísme. I és veritat, jodidamente cierto, que l’hivern descompta les hores pel seu final. Jo mateix sense anar més lluny, aquests dies passejant he començat a veure algunes poques i escardusseres noies guapes pel carrer, senyal inequívoca que arriba el bon temps. I això és bo, què collons!. Que la bellesa, els moviments insinuants làcidament contemplats pel carrer, ens facin pensar en aurores boreals, en globus que s’escapen amunt amunt amunt és bo, vol dir que encara no estic massa mort, i això és una bona senyal. Què cony!!
I’m over it – Mathew Sweet
Push the feelings - Mathew Sweet
"push the feelings down…and fuck the world around…"
Blood and Roses – Smithereens
Yu know the rest – Steve Earle
Stalk of wheat – They might be giants
Let the good times roll – Fishbone
Shting-Shtang – Nick Lowe
Confesso que tinc mal dormir, de vegades em costa molt adormir-me, sospito que en el fons, per por de tancar els ulls i veure alguna cosa que no convé o no toca, però bé en fi, aquest no és el tema, la cosa és que aquestes nits que no puc dormir acostumo a engegar la tele, per acabar comprovant horroitzat al cap d’una estona que m’he passat una parell d’hores mirant anuncis, teletiendas i estúpida gent cridant imbecilitats. Sosito que no dec ser l’únic que fa aquestes animalades, perquè sinó, aquesta gent, els de la tele, plegarien, vull dir que no hi fotrien res per la tele, no?. I doncs, si hi ha poca o molta gent mirant la pantalleta a aquestes hores intempestives, ¿i la quantitat d’energia vital que ha quedat exposada davant aquests milers de pantalles? Probablement els japonesos (que son molt espavilats encara que gastin una talla menus de condons, o potser qui sap, son tan espavilats precisament perquè gasten una talla menys de condons) estan estudiant nous models de pantalles que recuperin tota aquesta energia vital, ara miserablement desaprofitada. Si fos així, imagineu.vos milers de cares avorrides amb ulls ullerosos i expressions imbecilitzades finalment productives. Al capdevall útils per la comunitat per relativitzar el malbaratament d’energia i de pas el calentament global. Els pobres insomnes imbecilitzats salvant el mon per la seva incapacitat de dormir. No sona malament, no?
All the men are liars – Nick Lowe
Stright up – Brian Setzer Orchestra
18 Miles from Memphis – Stray Cats
Rude Mood – Steve Ray Vaughan
Paw Waw – Chaussettes Noires
Shake Rock’n’roll – Fats Domino
Shake Rock’n’roll – Billy Holiday and the commets
Domino – Roy Orbison
Gone Ridin’ – Chris Isaak
I parlant de tele, en algun lloc vaig llegir les següents paraules, les vaig copiar per plagiar-les, per fer les passar per una ocurrent invenció meva, com faig tan sovint, però no, soc incapaç ni d’inventar-me un context on dissumular-les elegantment, així que abans que desaprofitar l’enguiny d’aquest algú altre que no recordo, les gorrejo descaradament per deixar-les anar així tal qual "Crecimos con la televisión que nos hizo creer que algún día seríamos millonarios, dioses del cine o estrellas de rock...pero no lo seremos. Y poco a poco lo entendemos.Lo que hace que estemos muy cabreados". Si algú sap de qui han sortit, agrairé m’ho recordi.
Pretty girls do’nt cry – Chris Isaak
Love struck baby - Steve Ray Vaughan
Rocking Shopping spree – Jonathan Richman
Blue Suede Shoes – Carl Perkins
Roll Over beethoven – Chuck Berry
Jambalaya – Fats Domino
Apa, salut i siau!
Before the world was made – Van Morrison
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
King of Rock and Roll – Prefab Sprout
P6C, 99.8 FM EJDM, benvinguts i bentrobats. El programa d’avui s’havia de dir Kings of Rock’n’roll, com la preciosa cançó que sona, no per que sigui un especial Prefab Sprout ni per que anèssim a tractar d’Elvis, ni tant sols del Bruce Springsteen, que és de qui parla aquesta bonica cançó de Paddy McAloon, sinó perquè hi haurà bastant de Rock’n’roll. Amb tot, el nom de Kings of R’n’r no m’acabava de satisfer, i per això, quan he llegit el magnífic post d’avuí de l’excepcional blog de futbol del Sr Martí Perarnau (http://www.martiperarnau.blogspot.com)/, he vist la llum, m’ha arribat a l’ànima, tant pel títol com pel contingut. Tracta (ja amb futura nostàlgia) de la inevitable i ineludible destrucció d’algunes coses belles, en aquest cas del magnífic cicle esportiu del FCB, destruit com un gerro de porcellana xinesa en mil pedasus de forma irreparable. La causa: alguns motius més o menys menors i un enorme detonant, una majúscula irresponsabilitat d’un ego. I tot volat pels aires. Això passa fins i tot en les millors famílies, vull dir la irresponsable destrucció de preuats bens. Digues-li gerros xinesos, cicles esportius o relacions personals. El cas és que sempre hi ha un o altre ego disposat a rebentar-ho tot per terra. Tirar preuats bens pel forat del water.
Carelesly – Steve Wynn
Baby Jeane – Bruce Springsteen
L'altre dia quan sortia a esmorzar a mig matí, a fer el talladet, una parella d'adolescents es repretaven en una cantonada, exposats al vent furibund que ha bufat aquestes dies i a les mirades encuriosides, i si , admetem-ho (almenys en el meu cas) envejoses. Es furgaven en el més recòndit de les seves ànimes, les seves passions i els seus cossos, amb aquella urgència adolescents, que ja dic, jo sincerament envejava. Els joves s’acaronen per les cantonades perquè ja noten que s’acava aquest hivern mig amariconat que només ens ha portat els habituals tunels derruits, els acostumats assalts nocturns amb alevosia i (evidentment) nocurnitat, i l’habitual noresísme. I és veritat, jodidamente cierto, que l’hivern descompta les hores pel seu final. Jo mateix sense anar més lluny, aquests dies passejant he començat a veure algunes poques i escardusseres noies guapes pel carrer, senyal inequívoca que arriba el bon temps. I això és bo, què collons!. Que la bellesa, els moviments insinuants làcidament contemplats pel carrer, ens facin pensar en aurores boreals, en globus que s’escapen amunt amunt amunt és bo, vol dir que encara no estic massa mort, i això és una bona senyal. Què cony!!
I’m over it – Mathew Sweet
Push the feelings - Mathew Sweet
"push the feelings down…and fuck the world around…"
Blood and Roses – Smithereens
Yu know the rest – Steve Earle
Stalk of wheat – They might be giants
Let the good times roll – Fishbone
Shting-Shtang – Nick Lowe
Confesso que tinc mal dormir, de vegades em costa molt adormir-me, sospito que en el fons, per por de tancar els ulls i veure alguna cosa que no convé o no toca, però bé en fi, aquest no és el tema, la cosa és que aquestes nits que no puc dormir acostumo a engegar la tele, per acabar comprovant horroitzat al cap d’una estona que m’he passat una parell d’hores mirant anuncis, teletiendas i estúpida gent cridant imbecilitats. Sosito que no dec ser l’únic que fa aquestes animalades, perquè sinó, aquesta gent, els de la tele, plegarien, vull dir que no hi fotrien res per la tele, no?. I doncs, si hi ha poca o molta gent mirant la pantalleta a aquestes hores intempestives, ¿i la quantitat d’energia vital que ha quedat exposada davant aquests milers de pantalles? Probablement els japonesos (que son molt espavilats encara que gastin una talla menus de condons, o potser qui sap, son tan espavilats precisament perquè gasten una talla menys de condons) estan estudiant nous models de pantalles que recuperin tota aquesta energia vital, ara miserablement desaprofitada. Si fos així, imagineu.vos milers de cares avorrides amb ulls ullerosos i expressions imbecilitzades finalment productives. Al capdevall útils per la comunitat per relativitzar el malbaratament d’energia i de pas el calentament global. Els pobres insomnes imbecilitzats salvant el mon per la seva incapacitat de dormir. No sona malament, no?
All the men are liars – Nick Lowe
Stright up – Brian Setzer Orchestra
18 Miles from Memphis – Stray Cats
Rude Mood – Steve Ray Vaughan
Paw Waw – Chaussettes Noires
Shake Rock’n’roll – Fats Domino
Shake Rock’n’roll – Billy Holiday and the commets
Domino – Roy Orbison
Gone Ridin’ – Chris Isaak
I parlant de tele, en algun lloc vaig llegir les següents paraules, les vaig copiar per plagiar-les, per fer les passar per una ocurrent invenció meva, com faig tan sovint, però no, soc incapaç ni d’inventar-me un context on dissumular-les elegantment, així que abans que desaprofitar l’enguiny d’aquest algú altre que no recordo, les gorrejo descaradament per deixar-les anar així tal qual "Crecimos con la televisión que nos hizo creer que algún día seríamos millonarios, dioses del cine o estrellas de rock...pero no lo seremos. Y poco a poco lo entendemos.Lo que hace que estemos muy cabreados". Si algú sap de qui han sortit, agrairé m’ho recordi.
Pretty girls do’nt cry – Chris Isaak
Love struck baby - Steve Ray Vaughan
Rocking Shopping spree – Jonathan Richman
Blue Suede Shoes – Carl Perkins
Roll Over beethoven – Chuck Berry
Jambalaya – Fats Domino
Apa, salut i siau!
Before the world was made – Van Morrison
Mentides, Hivern 2007, 31 de gener
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Don’t rock my boat – Bob Marley
99.8 FM, P6R, EJDM, “Mentides”. Fa setmanes que em sento espès, incapaç de trobar alguna explicació entretinguda a res. Desangelat i soso, tinc la impressió que les coses que em passen darrerament son tan superficials que un lleu passada amb un cotonet mullat d’alcohol se les emportarà sense deixar cap tipus de marca: superficialitat i evidència. I davant la meva incapacitat per poder treure de dins res mínimament interessant, profund o com a mínim sincer, s’imposa la sortida d’emergència que acostumo a agafar en aquestes ocasions: la via escapista, ficcions, històries de mentida. Per això aquesta edició es diu “mentides”. Al final només son mentides sense mala intenció, i només serveixen per omplir el buit de paraules sense gaire sentit. Yet la somba del maligno se intuye escondida por algun rincon. Si un és prou catòlic, no pateixis que la culpa acaba apareixen per algun puestu, com als hipocondriacs els apareixen els símptomes de malalties inventades. Calladet un està més guapo, però aleshores ¿perquè segueixo obrint la boca un vegada i un altra per dir obvietats com aquestes? Mentides, mentides, mentides és com és diu aquest programa.
Slave Dover – Bob Marley
Al mercat de brocanters, en una parada d’un home vell i probablement alcoholic veig una revista Destino de l’any 1956, i això em fa recordar un professor d’història amb qui vaig discutir fa molts anys a la facultat, a mitja classe, i que em va deixar en ridícul davant de tothom. El molt fill de puta. I li dic a l’home vell: “quant és?” contesta “per dos euros agafa’n les tres que vulguis”. M’imagino a mi mateix preguntant-li “vosté ha deixat conscientment en ridícul a algú en públic?” i m’imagino a ell mirant-me desconcertat i dient-me “què dius noi?” . M’imagino contestant-li “res, res, és igual”. Trio un parell de revistes més i pago. Dic “adeu” (o m’ho sembal), i com en un bucle em contesta “què dius noi?”, marxo desconcertat i dues parades més avall veig un conegut remenant singles enxufat als auriculars, però com que és un plasta i no m’ha vist, continuo baixant sense dir res. Entre cançó i cançó del ipod sento sirenes d’ambulàncies per la part de dalt del passeig. A vegades alguna casualitat fa pujar a la superfície coses guardades en caixes de sabates al fondo de tot de l’armari mirall, mentides.
The looser – Dereck Hamilton
I’m in the mood for ska – Laurel Aitken & the skatalities
Tribute to Tommy McCook – Dr Calypso
A vegades m’ataquen violents furors sexuals en els moments més inoportuns. normalment la logística del moment, (però sobretot un violent tartamudeig que m’assalta) les impossibiliten del tot. La primera reacció, universal em sembla, és la frustació. Cabreig. Empreny. Indignació. Pero un punt més enllà hi ha una reflexió. Si sempre que ens apeteix, la poguessim ficar dins, així, immediatament pimpam, ¿què se’n faria, on aniria a parar tota aquesta energia vital, aquesta desmedida tensió espiritual? Aquesta brutal quantita d’energia, tota aquesta immensa frustació acumulada, té un potencial creatiu descomunal, és gasolina refinada, què cony gasolina: etanol en estat pur pel motor de la dinàmica humana. Estic convençut que aquesta energia (habilment redireccionada) ha permés a la humanitat arribar a l’estadi evolutiu en el que ens trobem. Hi ha un forasenyada quantitat d’obres d’art, de decissions polítiques preses, de tornillus rabiosament apretats per lampistes, de regats magistrals de mitjos-centres defensius, de troncs tallats per llenyataires, que han estat possibles gràcies a l’adequada redirecció d’aquestes polvos no fets, d’aquests furors capats. Jo estic convençut que una de les raons per les que la humanitat ha progressat tant, és en part gràcies a l’alliberament emocional de tots els polvos fets en l’univers fins ara, però també en part pels polvos desitjats i mai consumats. Energia productiva. Res es crea ni es destrueix. Polvos som i polvos serem. Som i serem. Polvos
Phoenix city – The Skatalities
Ska train – Inspector tuppence
Bababom time – The Jamaicans
Mood Indigo – New York Ska Jazz
Missing words – The Selecter
El noi mira nerviòs a dreta i esquerra, respira fondo, i conta mentalment fins a tres una vegada, dues vegades i a la veada que fa vuit, es treu de la butxaca un anell de bisuteria i li posa amb mans suades al dit de la noia: “Maria, et vols casar amb mi?”. La Maria obre la boca per dir alguna cosa, i just llavors Deu Tot Poderos (DTP) envia un llamp (sense tormenta) de llum blau-elèctric (i estàtic, és clar) sobre el centre geomètric del crani de la Maria. La Maria cau fulminada seca amb l’anell al dit i la boca oberta. El noi es queda desconcertat, s’indigna per la evident inoportunitat del llamp aquell. I poc a poc li comença a pujar pels peus una relaxant sensació d’alleujament. Se sent capaç de respirar amb més facilitat, les mans ja no li tremolen violentament, i li desapareix la suor freda que li cobria l'esquena. De fet, recapacita, ben mirat sempre havia trobat un indeterminat puntillu tenebròs en la idea del matrimoni, potser (ves què et dic) en el fons ni havia estat idea seva. I a més la Maria tenia un caràcter de cuidad, això també s'ha de tenir en compte. Ja se sap que Deu apreta però no ofega, i si bé ens envia llamps fulminants, simultaniament ens fa arribar d’alguna manera, algun argument o altre para el solaz y reposo de la nostra ànima, pensaments per tranqulitzar la consciència, coses per allisar la realitat. En un sentit o un altre, és clar.
Alfie – John Holt
Buttah - New York Ska Jazz
Latin Jam – Haryou
Mentides és el nom del programa d’avui. Mentides i ficcions. Mentir és fer ficció. La gent diu sovint “La realitat supera a la ficció”. Aquesta afirmació, personalment la trobo falsa i a més no és veritat, perquè implica que la una és superior a l’altra, però mentre que una realitat pot generar una ficció, una ficció també pot acabar generant una realitat. Així que em sembla evident que seria més exacte dir “la realitat és com la ficció”. Això és molt més bonic i més pràctic i m’agrada més. Tot això, aquest programa, aquestes paraules, jo mateix no son realitat o ficció, sinó simultàniament una cosa i l’altre, tot al mateix temps. Ara mateix, per exemple, penso morir-me ficcionalment d’un atac de frimbiolosis mutant, que és una gravísima i irreversible enfermetat que m’acabo d’inventar, i al cap de dos segons, resucitaré en la realitat més pura i més dura i més contundent. Ficció i realitat son simultàniament realiat i ficció i jo estic virtualment mort i ficcionalement resucitat. Més mentides aquí al Jardí del Manicomi, mentre degustem un bitter Kas en got ample i dos dits de vermut negre Miró, si pot ser reserva millor, un parell de gels i un tall de taronja. En realitat o en ficció està deliciós.
Hard sock dance – Quincy Jones Orchestra
Wait a minute – James Taylor Quartet
El reconegut artista plàstic neo positivista fa un pas endarrera satisfet, s’ho mira i pensa “collonut, lleument conceptual amb un comedit punt de postpuntillisme”. La seva dona, que passa per darrera amb un got de taronjada natural, s’ho mira de lluny i li diu: “i aquella taca de la dreta ¿no sembla un gos pixant contra un mim que fa la estàua?”. El reconegut artista plàstic neo positivista, amb calma aparent va a la cuina i en torna amb una forquilla, i amb estudiada fredor estripa a consciència la tela a forquillades, i quan les té ben finetes, hi escup, i finalment se la treu i s’hi pixa damunt. “el subconcient em traeix, putu subconscient de merda, no el trauré a pixar mai mes el gos”. La dona esmorza el suc de taronja a la cuina mentre llegeix amb gran interès les esqueles mortuòries de La Vanguàrdia. El gos des del balcó de l’estudi mira les tires de tela fines, escupides i pixades i pensa, “putus neo positivistes, no en teniu ni puta idea, algú us hauria de fotré els quadres pel cul”
Winchester Cathedral – Hank Jones
Break away – The Valentines
I want to be free – The Admirations
You’ve been gone too long – Ann Sexton
¿Què feies en aquell altre lloc, amb aquell altre noi, en l’altra punta de la ciutat? no tractis de pendre’m el pel, algú t’hi va veure entrar, ¿sempre has anat de la meva porta directament a la seva, quan deies que te n’anaves a casa? I acaba dient que “stay away from me”. “that other place” es diu aquesta preciosísima cançó de Wade Flemons. Mentides, aquestes gens inocents, lletges. Mentides.
That other places - Wade Flemons
Compared to what – Mr Floods Party
Honey boy – The Supremes
Ens despedim de tots vostés amb la vana esperança que ningú hagi notat la impostura. Si dius una tonteria prou ràpid, pot ser que ningú no se n’adoni. Però és inútil, jo no soc prou ràpid, ni prou llest. Les meves tonteries queden exposades als quatre vents cruelment immortalitzades per la immisericorde posteritat. La vella dita que aconsella mantenir la boca callada als ignorants és un magistral exemple de prudència i saviesa secular i popular, i sense embarg caiem setmana rera setmana en aquest exhibicionisme fatu de la pròpia vanitats. Ara ens despedim, això no arreglarà res però al menys em permetrà anar a pixar i aliviar la bufeta, que no és poca cosa en aquests temps que corren. Com sempre, a la direcció el Professor Kabuto, a la producció el Dr Slump, Sitting Bull a la realització, Frankie goes to Holliwood als controls, i aquest qui us parla Flor De Un Dia, a la locució. Apa salut i siau.
Yo tenia un novio (que tocaba en un conjunto beat) – Rubi y los Casinos
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Don’t rock my boat – Bob Marley
99.8 FM, P6R, EJDM, “Mentides”. Fa setmanes que em sento espès, incapaç de trobar alguna explicació entretinguda a res. Desangelat i soso, tinc la impressió que les coses que em passen darrerament son tan superficials que un lleu passada amb un cotonet mullat d’alcohol se les emportarà sense deixar cap tipus de marca: superficialitat i evidència. I davant la meva incapacitat per poder treure de dins res mínimament interessant, profund o com a mínim sincer, s’imposa la sortida d’emergència que acostumo a agafar en aquestes ocasions: la via escapista, ficcions, històries de mentida. Per això aquesta edició es diu “mentides”. Al final només son mentides sense mala intenció, i només serveixen per omplir el buit de paraules sense gaire sentit. Yet la somba del maligno se intuye escondida por algun rincon. Si un és prou catòlic, no pateixis que la culpa acaba apareixen per algun puestu, com als hipocondriacs els apareixen els símptomes de malalties inventades. Calladet un està més guapo, però aleshores ¿perquè segueixo obrint la boca un vegada i un altra per dir obvietats com aquestes? Mentides, mentides, mentides és com és diu aquest programa.
Slave Dover – Bob Marley
Al mercat de brocanters, en una parada d’un home vell i probablement alcoholic veig una revista Destino de l’any 1956, i això em fa recordar un professor d’història amb qui vaig discutir fa molts anys a la facultat, a mitja classe, i que em va deixar en ridícul davant de tothom. El molt fill de puta. I li dic a l’home vell: “quant és?” contesta “per dos euros agafa’n les tres que vulguis”. M’imagino a mi mateix preguntant-li “vosté ha deixat conscientment en ridícul a algú en públic?” i m’imagino a ell mirant-me desconcertat i dient-me “què dius noi?” . M’imagino contestant-li “res, res, és igual”. Trio un parell de revistes més i pago. Dic “adeu” (o m’ho sembal), i com en un bucle em contesta “què dius noi?”, marxo desconcertat i dues parades més avall veig un conegut remenant singles enxufat als auriculars, però com que és un plasta i no m’ha vist, continuo baixant sense dir res. Entre cançó i cançó del ipod sento sirenes d’ambulàncies per la part de dalt del passeig. A vegades alguna casualitat fa pujar a la superfície coses guardades en caixes de sabates al fondo de tot de l’armari mirall, mentides.
The looser – Dereck Hamilton
I’m in the mood for ska – Laurel Aitken & the skatalities
Tribute to Tommy McCook – Dr Calypso
A vegades m’ataquen violents furors sexuals en els moments més inoportuns. normalment la logística del moment, (però sobretot un violent tartamudeig que m’assalta) les impossibiliten del tot. La primera reacció, universal em sembla, és la frustació. Cabreig. Empreny. Indignació. Pero un punt més enllà hi ha una reflexió. Si sempre que ens apeteix, la poguessim ficar dins, així, immediatament pimpam, ¿què se’n faria, on aniria a parar tota aquesta energia vital, aquesta desmedida tensió espiritual? Aquesta brutal quantita d’energia, tota aquesta immensa frustació acumulada, té un potencial creatiu descomunal, és gasolina refinada, què cony gasolina: etanol en estat pur pel motor de la dinàmica humana. Estic convençut que aquesta energia (habilment redireccionada) ha permés a la humanitat arribar a l’estadi evolutiu en el que ens trobem. Hi ha un forasenyada quantitat d’obres d’art, de decissions polítiques preses, de tornillus rabiosament apretats per lampistes, de regats magistrals de mitjos-centres defensius, de troncs tallats per llenyataires, que han estat possibles gràcies a l’adequada redirecció d’aquestes polvos no fets, d’aquests furors capats. Jo estic convençut que una de les raons per les que la humanitat ha progressat tant, és en part gràcies a l’alliberament emocional de tots els polvos fets en l’univers fins ara, però també en part pels polvos desitjats i mai consumats. Energia productiva. Res es crea ni es destrueix. Polvos som i polvos serem. Som i serem. Polvos
Phoenix city – The Skatalities
Ska train – Inspector tuppence
Bababom time – The Jamaicans
Mood Indigo – New York Ska Jazz
Missing words – The Selecter
El noi mira nerviòs a dreta i esquerra, respira fondo, i conta mentalment fins a tres una vegada, dues vegades i a la veada que fa vuit, es treu de la butxaca un anell de bisuteria i li posa amb mans suades al dit de la noia: “Maria, et vols casar amb mi?”. La Maria obre la boca per dir alguna cosa, i just llavors Deu Tot Poderos (DTP) envia un llamp (sense tormenta) de llum blau-elèctric (i estàtic, és clar) sobre el centre geomètric del crani de la Maria. La Maria cau fulminada seca amb l’anell al dit i la boca oberta. El noi es queda desconcertat, s’indigna per la evident inoportunitat del llamp aquell. I poc a poc li comença a pujar pels peus una relaxant sensació d’alleujament. Se sent capaç de respirar amb més facilitat, les mans ja no li tremolen violentament, i li desapareix la suor freda que li cobria l'esquena. De fet, recapacita, ben mirat sempre havia trobat un indeterminat puntillu tenebròs en la idea del matrimoni, potser (ves què et dic) en el fons ni havia estat idea seva. I a més la Maria tenia un caràcter de cuidad, això també s'ha de tenir en compte. Ja se sap que Deu apreta però no ofega, i si bé ens envia llamps fulminants, simultaniament ens fa arribar d’alguna manera, algun argument o altre para el solaz y reposo de la nostra ànima, pensaments per tranqulitzar la consciència, coses per allisar la realitat. En un sentit o un altre, és clar.
Alfie – John Holt
Buttah - New York Ska Jazz
Latin Jam – Haryou
Mentides és el nom del programa d’avui. Mentides i ficcions. Mentir és fer ficció. La gent diu sovint “La realitat supera a la ficció”. Aquesta afirmació, personalment la trobo falsa i a més no és veritat, perquè implica que la una és superior a l’altra, però mentre que una realitat pot generar una ficció, una ficció també pot acabar generant una realitat. Així que em sembla evident que seria més exacte dir “la realitat és com la ficció”. Això és molt més bonic i més pràctic i m’agrada més. Tot això, aquest programa, aquestes paraules, jo mateix no son realitat o ficció, sinó simultàniament una cosa i l’altre, tot al mateix temps. Ara mateix, per exemple, penso morir-me ficcionalment d’un atac de frimbiolosis mutant, que és una gravísima i irreversible enfermetat que m’acabo d’inventar, i al cap de dos segons, resucitaré en la realitat més pura i més dura i més contundent. Ficció i realitat son simultàniament realiat i ficció i jo estic virtualment mort i ficcionalement resucitat. Més mentides aquí al Jardí del Manicomi, mentre degustem un bitter Kas en got ample i dos dits de vermut negre Miró, si pot ser reserva millor, un parell de gels i un tall de taronja. En realitat o en ficció està deliciós.
Hard sock dance – Quincy Jones Orchestra
Wait a minute – James Taylor Quartet
El reconegut artista plàstic neo positivista fa un pas endarrera satisfet, s’ho mira i pensa “collonut, lleument conceptual amb un comedit punt de postpuntillisme”. La seva dona, que passa per darrera amb un got de taronjada natural, s’ho mira de lluny i li diu: “i aquella taca de la dreta ¿no sembla un gos pixant contra un mim que fa la estàua?”. El reconegut artista plàstic neo positivista, amb calma aparent va a la cuina i en torna amb una forquilla, i amb estudiada fredor estripa a consciència la tela a forquillades, i quan les té ben finetes, hi escup, i finalment se la treu i s’hi pixa damunt. “el subconcient em traeix, putu subconscient de merda, no el trauré a pixar mai mes el gos”. La dona esmorza el suc de taronja a la cuina mentre llegeix amb gran interès les esqueles mortuòries de La Vanguàrdia. El gos des del balcó de l’estudi mira les tires de tela fines, escupides i pixades i pensa, “putus neo positivistes, no en teniu ni puta idea, algú us hauria de fotré els quadres pel cul”
Winchester Cathedral – Hank Jones
Break away – The Valentines
I want to be free – The Admirations
You’ve been gone too long – Ann Sexton
¿Què feies en aquell altre lloc, amb aquell altre noi, en l’altra punta de la ciutat? no tractis de pendre’m el pel, algú t’hi va veure entrar, ¿sempre has anat de la meva porta directament a la seva, quan deies que te n’anaves a casa? I acaba dient que “stay away from me”. “that other place” es diu aquesta preciosísima cançó de Wade Flemons. Mentides, aquestes gens inocents, lletges. Mentides.
That other places - Wade Flemons
Compared to what – Mr Floods Party
Honey boy – The Supremes
Ens despedim de tots vostés amb la vana esperança que ningú hagi notat la impostura. Si dius una tonteria prou ràpid, pot ser que ningú no se n’adoni. Però és inútil, jo no soc prou ràpid, ni prou llest. Les meves tonteries queden exposades als quatre vents cruelment immortalitzades per la immisericorde posteritat. La vella dita que aconsella mantenir la boca callada als ignorants és un magistral exemple de prudència i saviesa secular i popular, i sense embarg caiem setmana rera setmana en aquest exhibicionisme fatu de la pròpia vanitats. Ara ens despedim, això no arreglarà res però al menys em permetrà anar a pixar i aliviar la bufeta, que no és poca cosa en aquests temps que corren. Com sempre, a la direcció el Professor Kabuto, a la producció el Dr Slump, Sitting Bull a la realització, Frankie goes to Holliwood als controls, i aquest qui us parla Flor De Un Dia, a la locució. Apa salut i siau.
Yo tenia un novio (que tocaba en un conjunto beat) – Rubi y los Casinos
Subscriure's a:
Missatges (Atom)