Sigil·lografia, tardor 2007, 26 d’octubre

Partit trabat, lent, romo, plomizo, berenjena, el perpetrat aquest divendres al Municipal del Manicomi. Mal planteig tàctic i ple de constant fallos en les entregues, amb melons més que pilotes. Han intentat combinacions talentoses i imaginatives saldades sempre amb el més estrepitòs fracas, ni tres frases seguides lligades amb sentit. Sense embarg sempre hi ha algú que s’acaba tragant per la tele fins i tot un Sestao – Cultural Leonesa narrat en euskera. Si sou d’aquests podeu downloadejar el programa com sempre entrant al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar.

Cherry Coloured funk – Cocteau Twins

Sigil·lografia és la ciència que es dedica a l’estudi dels misteris dels segells. Una bonica paraula que vaig aprendre del cèlebre professor Nestor Alambí, famos per ser involuntàri protagonista del cas del ceptre d’Otokkar (una o dues kas? bah, 40 Megas) . En fi, sigil·lografia, dèiem, perquè l’eix conductor del programa és un segell, concretament el segell anglès 4AD , fundat a principis dels 80 per Ivo Watts-Russell. No és que anem a posar cançons exclusivament del segell, sinó cançons que per alguna raó o altre comparteixen alguna cosa amb la sonoritat característica d’aquest segell, pel que han passat bandes com Cocteau Twins, This Mortail Coil, Dead Can Dance, Bauhaus, Birthday Party, Throwing Muses, Pixies o Scott Walker.

Anatomy of love – Sheyllean Orphan
You are not the only one I know – The sundays

Fa unes setmanes l’amic i blogger de referència Dr J em va proposar la cançó “song of the siren” de This Mortail Coil . Estirant d’aquest fil, la història ha acabat embullada en aquest cabdell de nom sigil·lografia. Si et toca la loteria et pots permetre el capritxo de sopar cada dia bocata de beluga, i regar les plantes amb veuve clicqot del 67. Buenu doncs si ets l'amo d’una discogràfica pots inventar-te un supergrup amb els millors músics del teu segell i fer los tocar les teves cançons preferides. I això és aprox, el que va fer l’amic Ivo Watts, de 4AD, amb This Mortail Coil. Per aquest supergrup d’estudi hi van passar, els de Cocteau Twins, Tanya Donnelly, Kim Deal, la cantant de Shelleian Orphan i molts d’altres. Aquesta cançó deu ser la més coneguda, en concret és una versió de Tim Buckley i estava en la BSO the Lost Highway del Lynch.

Song to the siren - This Mortail Coil 3:30
Struggle for pleasure – Wim Mertens
Our Darkness – Anne Clark
All night long - Peter Murphy
Blue Bell Knoll – Cocoteau Twins

The Thirteen Moons no van estar mai a 4AD però en certa manera comparteixen la seva sonoritat més paradigmàtica, una bellesa etèrea i melancòlica, amb deixos de gòtica introspecció, (toma ya que xaxipilongui, con dos cojones). Eren suecs, no es van menjar mai un rosca i van treure tres discs, en l’últim dels quals (You’ll find mercy on the road, del 1990) hi havia aquesta cançó. El disc estava dedicat al primer ministre assassinat Olof Palme.

A moment in time – Thirteen Moons
Here comes your man – Pixies
Cannonball – The Breeders
In love with a view – Mojave 3
I final amb la connexió bostoniana de 4AD. Senyors, salut i siau, i perdonin les disculpes

Long Hot Summer, tardor 2007, 19 d'octubre.

Si us el volguéssiu baixar en mp3 (tst, hi ha gent per tot) entreu al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar. If you do so, please feel free to leave your impressions in a comment in order to broaden the bits in the net.


Autumn Leaves - Oscar Peterson

Wake up to reality: el final de l’estiu ha venid i ningú sap com ha sid, i aquest moment tan particular de l’any mereix ser recordat, cristal•litzat i fixat en la memòria, en part perquè passa un sol cop a l’any, però sobretot perquè la revelació del moment és impactant, cegadora i puntual com una epifania. Un bon dia t’adones que amb les xancletes tens fred als peus, que se t’eriça el vellu de les cames amb les bermudes, que fa dies que cap noia amb el melic a l’aire et crida l’atenció. L’estiu s’ha acabat, mort, deses, this estiu is no more. Pesdament la roda de les estacions es torna a posar en marxa, i el cos humà, sensible ell, reacciona a aquests canvis: l’altre dia em vaig enterar (precisió: encara que en públic fingeixi que m'assabento de les coses, intimament m'en entero de les coses), bé, doncs me'n vaig enterar que a l’entrada de la tardor i de la primavera son les èpoques més perilloses per la gent amb problemes coronaris. Casualitat o no, passa lo mateix amb la líbido. A la tardor res no sembla tan exhuberant: m’acabo d’inventar que els experts asseguren que el rati d’impactes sexuals per hora disminueix dràsticament a la tardor, amb la mateixa cadència que les fulles cauen dels arbres, en lentes i cansines oscil•lacions, com paracaigudistes abocats a una mort segura a mans d’un peloton de fusellers practicant el tiro al pichon (aqui hi va una instantània de les guerres balcàniques). Ja caigudes a terra, les fulles grogues miren cap amunt amb nostàlgia cap les branques d’on venen, i pensen que ja està, que tot s’ha acabat, i que sí, que el cicle de la terra en perfecta harmonia i blahblahblah... però que què divertit era abans, quan es miraven el mon des de tan amunt, i tot era verd, i eren dalt del plataner, o la morera, o l’avet de plàstic del Nadal... Avui, aquí al J del M intentarem retratar aquest merdós moment de merda en que se’t fa clar i patent, que no te sentit seguir fingint que seguim a l’estiu, que a mes de fer el ridícul, amb la samarreta de màniga curta, les bermudes i les xancles tenim fred, molt de fred. I no només a les cames o als braços, sinó a l’ànima, per dins, al cor, a l’anima. Tardor dolenta, i filla de puta, ets una assassina. Tot es fred i fa molta presa esperar uns altres sis mesos a que torni el bon temps, i les noies exhibeixin amb generositat i descaro, melics i escots. Que, mira, al capdevall, és una de les poques coses per les que val la pena fer un programa de ràdio. Epicur, que gran que ets, que fonda la teva herència i com trobem a faltar el teu somriure...

End of September - Donna Regina
Frankie's First Affair - Sade
As-Agua - Lura

I ara venen tres cançons enllaçades pel mateix tema: l’estiu s’ha acabat i ell (o ella) se n’ha anat. La terra orbita en translació, i les passions també. No sembla casualitat que si el planeta s’allunya de la font de vida i d’escalfor que és el sol en el seu moviment de translació, el mateix facin els cors i les passions dels humans. Els baixos instints emigren i les bruixes es pentinen. Vamos la història de tota la vida. “Vam ser tan feliços junts i els orgasmes van ser tan violents i ara tu has marxat lluny d’aquí i bla bla bla”. Exercicis d’estil: reconstruïr un sentit de la vida, amb un cor solitàri i cinc dits com a úniques eines.

Summer kisses, winter tears - Julee Cruise
Autumn Rendez-Vous - Françoise Hardy
There Is An end - Ronnie Spector
Outubro - Nadadora

Doncs sí, tres cançons enllaçades per raons obvies: el tag de la primera és el claríssim “Summer kisses, winter tears: Els petons de l’estiu es van convertir en llàgrimes d’hivern”. El de la segona de la Françoise Hardy diu “Now the summer days are ending, now the warm of loving is fading, and the nights are getting cold, summer’s go and so are you, I’ll forget that sad september, and be glad i loved you so”. La tercera, de la Ronnie Spector (qui simultaneja el ser ex Ronnette i ex dona de Phil Spector) diu: “Spring brings the rain, With winter comes pain, Every season, Has an end”. Tambe podiem haver posat “el final del verano llegó” del Duo Dinàmic (amb flash back de Verano Azul inclòs) però ¿pa què riteracions de dubtosa qualitat? més obvi impossible. En definitiva un cant nostàlgic als amors d’estiu perduts. Artístics bodegons que es podrien titular “Crueltat de final de cicle, amb final d’Atenes de fons”. Però vaja, per treure-li transcendència i posar-ho en la seva perspectiva justa, només són cicles petits, microcicles. Girs estacionals (quisir, tan metereològics com afectius) inscrites dins el cicle més gran, el que de veritat ens interessa, que és el cicle de la nostra vida humana. Aquestes 3 cançons parlen de la nostàlgia per perdre l’amor d’aquell estiu. Però, amics, - i mentre dic això estic pujant en aquest inestable taburet de tres potes per pontificar amb la gratuïta vacuitat i grandiloqüència que em caracteriza, el següent: hi ha una nostàlgia més gran i més fonda que la de perdre aquestes menudències, perquè, arribat un moment determinat de la vida del mascle reproductor, és norma genèrica que es tanqui el cicle dels amors de temporades, tan variats com apassionats i intranscendents in the long run, i s’enceti el cicle de l’amor únic, definitiu, vertader i perpetu (almenys en el seu plantejament inicial). I un cop transcorregut un bon trexu d’aquest cicle definitiu, senyors, la nostàlgia per haver perdut un amor de temporada és mariconda i tonteria al costat de la nostàlgia i la melancolia per la certesa quasi absoluta (i a més escollida voluntàriament) que un probablement no en perdre mai més cap més, d’amor de temporada. En fi, Louis Philippe i el seu pop preciosita rematxen el clau amb “Il ne reste plus rien de l’etee” i “this never ending summer”.

Il ne reste plus rien de l'etee - Lous Philippe
Venus - Lous Philippe
Mornington Crescent - Belle & Sebastian
“Rain in the southeast / Men feeling blue / Men with their bowlers / Kids with their spats / Ladies with chauffeurs / Dogs wearing hats and jackets”
Autumn - Carla Bruni

El divendres passat 12 d'octubre vaig anar a la platja i això sol ja va donar sentit a la festa nacional. “visca el rei, visca la constitució, visca la cabra de la legió”. Vam plantar la sombrilla a primera hora, només hi erem el típic grup d’irreductibles entusiastes. “els últims de filipines”, que és un concepte en si, una tipologia de personalitat que es mereix un programa abanda. Bien. A veure, anar a la platja el juny no te cap mèrit, perquè hi anem encegats i encabronats per pillar caxo. El desig urgent, els passos accelerats damunt la sorra cremant, després de tants mesos de fred als peus i privació. I clavem la sombrilla a la sorra destempladament, amb la mateixa violència i poca delicadesa d’un polvo desprès de setmanes d’abstinència sexula. Amb urgència animal, marquem el nostre territori a cops de tovallola, tal com els gossos a cop de pixada. El títol de propietat, l‘escriptura pública del nostre patrimoni sentimental. Després arriba l’agost, amb tota aquella urgència saciada, empatxats de platja i sobretot de multituds. El consum de platja disminueix, no en va un és elitista irredent. Però aleshores, així en sec, ens adonem que hem arribat al final, que estem a les escorrialles, que el tinglado se’ns escapa per entre els dits, que per molt que tanquem fort, molt fort els punys, la sorra i les hores de sol sen s’escolen per les escletxes de les falànges... Morituri te salutant, tu quoque fili mi, in dubis pro reo... Ara tot s’ha acabat, l’octubre és l’agonia lenta. Cada dia de platja és una petita victòria, un allargament de l’estertor, un retard de la mort ineludible. Ara cada nou dia de platja l’assaborim com les darrers gotes de la copa de gelat, el cop de pèlvis final, la última escletxa de sol abans del gran fundido en negro. “The End”

Sleep - Jimi Tenor
Breaking Glass - Jay-Jay Johanson
Blue monday - Pastel Vespa

Tant fred el novembre, en aquell apartament. Es va mirar al mirall del labavo, i la cara mal afaitada que el va mirar des de l’altra banda li va recordar els llençols de l’últim agost, sempre rebregats, suats i plens de les taques encrostades dels líquids corporals d’ells dos. En aquells quinze dies de vacances, ell i ella hi havien abocat litres de fluids corporals sobre aquells troços de roba, de totes densitats i colors, amb totes les postures imaginables, amb tants utensilis com se’ls va acudir. Els miralls son uns artefactes amb curioses propietats insospitades, i igual com la sinàpsi neuronal posa contacte dues neurones separades físicament, els miralls son capaços de connectar dos moments determinats separats per molt de temps. Per això, per matar dos pàjarus d’un tiro, es va fer endarrere per agafar impuls i li va fotre un violent cop de cap al mirall, per tallar al mateix temps la connexió neuronal que li portava el record, i el forat del temps que havia obert el mirall. Els bocins es van estellar per les parets alicatades del labavo i per terra, tot de vidres tacats de vermell, esquitxos a propulsió. A l’altre cantó del mirall la xafagor d’agost era empalagosa i el ventilador que donava voltes pesadament al quarto apenes servia per espantar les mosques que volaven per sobre els dos cossos despullats, immobils sobre una massa de llençols arrugats i encartronats.

carlos baila – family
Long hot summer – TSC

“somnia que les coses dolentes no es converteixin en realitat”: when the world is about to end, they will be there in your local lounge swinging and singing about it. Lyrics with surface wit, subversiveness with a smirk paired with finger snappin’ grooves...it’s all good.

Apa, salut i siau

Mighty Crowded, tardor 2007, 12 d'octubre.

Aquest divendres no hi haurà programa per que es festiu: és el sant de mon àvia (encara que incidentalment, i com cada any, coincideix amb la festa nacional). Però tot i no haver-hi programa, no m'he pogut ressistir a preparar aquesta sessió de clàssics del Northern Soul. Espero que el disfrutin, i si pot ser movent l'esquelet seguint els seus ritmes descerebrats millor que millor, que de fet és el motiu de ser d'aquestes veteranes cançons...

Si us el volguéssiu baixar en mp3 (tst, hi ha gent per tot) entreu al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar. If you do so, please feel free to leave your impressions as a coment in order to broaden the bits in the net.

Frankie Valli - You're Ready Now
Linda Jones - You hit me like TNT
Admirations - You Left Me
Love Unlimited - I'll Be Yours Forever Moer
Chuck Jackson - I Only Get This Feeling
Legend - Time Will Pass You By
Chi-Lites - Stoned Out Of My Mind
Frankie Beverley & the Butlers - If
Gwen Owens - Just Say You're Wanted
The Tempos - Cowntdown (Here I Come)
Nooney Rickett - Player, Play On
Jimmy James - A Man Like Me
Donnie Elbert - A Little Piece Of Le
The Inspirations - Touch me, hold me, kiss me
Barbrar Acklin - I Just Call It Trouble
Gene Chandler - Nothing can stop me
The Formations - At The Top Of The Stairs
Mr Floods Party - Compared To What
Williams, Maurice - Being Without You
Don Thomas - Come on Train

DA=C+I+G, Tardor 2007, 5 d'octubre

Si us el volguéssiu baixar l’mp3 (tst, hi ha gent per tot) entreu al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar. If you do so, please feel free to leave your impressions in order to broaden the bits in the net.

D’jazz triubute – David Grumel (feat. Billie Holliday)

Newton es va passar tota la vida buscant les equacions que ordenaven tot l’univers, i a diferència de tota la resta de la humanitat, en va trobar algunes. Einsten i la teoria de la relativitat, ¿se la va treure amb improbos esforços del cervell (amb l’ajuda de fòrceps), o bé se li va apareixer, com ho solen fer les verges, mentres se l’estava espolsant después de pixar, com a qui en sec li ve la melodia de “hoy no me puedo levantar”? El cas és que després de E=mc2 es va passar tota la vida buscant la llei última del mon, la equació que expliques absolutament tot l’univers, la llei única, última i comprensiva de tot. Es va passar els últims anys de la seva vida buscant a Deu en les matemàtiques, buscant la equació de Deu, però llavors ja s’havia fet vell, i tots els joves físcs que havia engendrat la seva revolucionaria llei de la relativitat, eren quantics, és a dir relativistes, i el prenien pel pobre i nostàlgic abuelo cebolleta explicant batallitas. Ves tu, mira per on: el relativisme moral i la ordenació física dels maons de l’univers donant-se impúdicament la mà en public, ¿que dic donant-se la mà? Refregant-se embrutits, fotent-se mà, escarbant per entre les gomes elàstiques de les calcetes (doncs si, amics, en aquella època elles ja portaven tanguilles tiratxines), explorant amb les puntetes impacients i emocionades dels dits, nous i desconeguts territòris, foscos i humits però alhora acollidors. Benahurats els qui trobin aquest dificil camí en la foscor, benahurats els qui s’orientin només amb els dits per aquestes estranyes rutes, perquè ells seran els facilitadors del miracle de l’orgasme femení, i com és ben sabut, pocs tresors més preuats hi ha que una dona satisfeta. L’escalfament global ha derritit els gels polars i ha obert a la navegació el pas del Nord-Oest. En un banc del parc l’Avi Einstein contempla escandalitzat el groller aparellament del relativisme moral i la física quantica. I sí amics, va ser contemplant aquesta debacle que li van fer la cèlebre foto amb els ulls esbatantas i la llengua fora. Mentre tot allò a que havia dedicat els millors anys de la seva vida es derruia damunt seu, escombros, vigues, totxos, massa, energia, igualtats i variables. Tot per damunt el seu cap, amb gran estrèpit i una polsegada de l’òstia. Per sort portava casc i va salvar la vida, que no la dignitat.

Oh Bauer - Jeans Team
Keine Melodien (Extended Mix) - Jeans Team & MJ Lan
standing in the middle of nowhere - Gossip

I tantomismo, la equació que tant perseguia Einstein, la teoria del camp unificat, la tenia davant dels nassos, com la tenim tots nosaltres. Però, ah amigu míu!, nosaltres som molt més burros que ell, (o limitats per ser políticament correctes) i per tant no ens entretenim a rebuscar musaranyes per entre les fulles seques que la tardor a tirat: la evidència ens deslumbra com un post-it subratllat en fosforito, com un bon parell de glàndules mamaries. Per a tots nosaltres és ben clar el que unifica i ordena tot l’univers: money’s to tight to mention, money makes de world go round. Doneu-me una quantitat suficient de Massa Monetària i us aixecaré el mon. Arquímedes va ser tan clar en aquest punt, com pèssimament traduït, car, amics estimats, tots sabem que els traductors de grec clàssic son de lletres pures. L’apalancament financer, com el Fairy i el Messi, fa miracles. DA=C+I+G. Aquesta és la ordenació dels maons, aquesta és la primera llei de l’univers.

North American Scum - LCD Soundsystem
Pogo - Digitalism
Ruby - Kaiser Chiefs

Diuen els Kaiser Chiefs: “There is nothing I need except the function to breathe / But I’m not really fussed, doesn’t matter to me / Due to lack of interest tomorrow is cancelled / Let the clocks be reset and the pendulums held”. “There is nothing I need except the function to breathe” No necessito res més que la funció respiratoria. A la merda tota la resta, i que es pari el temps, i aquí pas i despues gloria. Si senyor, i jo em pregunto retòricament, ¿què necessito per viure, quins son els meus mínims requisits vitals? Respirar, menjar, beure, i què més... sexe, companyia... . Si el mon funciona, si cobrem la pasta de la nòmina, si tenim segureta social, play stations, anals intruders i ratlles de coca, és perquè la part de renda neta que no dediquem a necessitats bàsiques, el que ens sobra després d’haver dormit, menjat, begut i follat, tot el que no hem gastat en això, doncs ens ho gastem en consum. Tota la ingent quantita de pasta que ens gastem en “vive la vida”, (també conegut com “oci”) és el que makes the world go round. Les estadístiques estan per trencar-se, però sobre tot, estan per fer les servir per il·lustrar numèricament qualsevulla hipòtesi que ens sigui menester, la una o la seva contrària indistintament. O sigui que anem a procedir amb diligència i guants de cirurgià maxi-facial, (és a dir pel careto): Cada tio que es pilla un Porsche Cayenne a crèdit dona feina a 6,23 treballadors del sector de la banca, a 18,79 curriquis Alemanys, ( dels quals un 63,28% alts rossos i amb tripa cervessera, un 42,29% emmigrants de la europa meridional morenos i mal parlats, i un 45,27% turks dels que en desconec les costums) i també dona feina a 24.326,56 xinesos de la indústria auxiliar de l’automoció, petits, esquifits i grocs, i amb terrible saque per l’arros. SOS.

Bristol - Herman Dune
Lose Control - James
Hands Away - Interpol

Com a individus individuals, gastem en necessitats bàsiques i primordials (menjar, beure, posar i treure) 1/3 part de tota la pasta que tenim. La resta, fins a les 2/3 parts de Gasto que fem no el dediquem a necessitats bàsiques. Dediquem una immensa part del nostre temps a guanyar pasta més enllà de la que necessitem per cobrir les nostres necessitats bàsiques. Si només curressim per cobrir just el que necessitem estrictament per viure ens hi podriem fotre a les 8 de la matinada i plegar a les 10 del matí. I la resta del dia rascant-nos els ous. Sisis, talqualteloquento. Però som gasius i cobdiciosos, i volem més benestar que la mínima cobertura de necessitats bàsiques. Després de retozar hores y hores, de practicar mil postures entre llençols suats, tacarrosos i encrostats, i d’encetar-nos la minga de tant treure-i-posar, encara ens preguntem ¿i perquè no en fotem un altre? Ambició is the name of the game. I els gadgets comercials estan aquí per a satisfer-la. Satisfacció: Oh si mas, dame mas, oh si que plaser....dame mas. Masses informes de consumidors uniformats amb americanes grises i corbates roses surten cada matí per guanyar-se el pa. Però, que cony el pa! Ni el pa, ni la sal, ni la universitat del crio! Ni la hipoteca. Opulencia. No: sortim amb les PDA entre les dents, per fer bategar el pols de la economia, el PIB es mou al ritme de bpm i rpm. Fem accelerar el PIB a cop de factura, cremem la visa, a principi de mes les cues del Pryca son kilomètriques. Cada primer cap de setmana de més, les caixeres treballen a doble torn, i el dissabte que lliuren, els hi sona el mobil reclamant-les d’urgència a la garita registradora. Els seus novis es queden al llit, empalmats i frustats per no poder satisfer els seus lúbrics desitjos, el milenari ritual de l’aparellament sabatí. Però oh, mascles impenitents, descanseu tranquils, car tota aquesta luxuria capada ha quedat sacrificada a una magna causa: humanos y humanas a producir! les dècimes d’increment del PIB s’acumulen, els comptes de resultats marquen el pas de la oca, uns quants avions de low cost es donen d’òsties a la pista per sortir el primer en direcció a una capital ex-comunista de l’Europa Central. Una executiva amb minifalda s’enxufa una clenxa pel nas al labavo abans del briefing i el que li puja directe al cervell, el subidón de veritat no és la coca, sinó les dècimes del PIB, Renta nacional en expansió, tirant a tota òstia per les seves artèries, que son les artèries de tots

smile - lilly allen
boy from school - Hot Chip
relax, take it easy - mika

Paradoxalment les línies de producció més rendibles de la indústria farmacèutica no son les que cobreixen necesitats sanitàries primàries sinó les que es dediquen a oci. Curiós no? Més intoxicacions de bolets la setmana vinent aquí al Jardí del Manicomi, Apa, salut i siau!

(*) totes les dades aparegudes aquí són rigurosa i no necessariament inexactes.

Cicely, Alaska. Estiu 2007, 28 de setembre.


Desgraciadament no he pogut recuperar l’arxiu mp3 del programa, tot i que es va emetre puntualment. Tan aviat sigui possible penjaré la sessió exclusivament amb la majoria de les cançons que es van sentir en el programa, com sempre punxant a clickcaster

I’d like to write another song – Van Morrison

“Buenos días, aquí Chris de la mañana, desde la K-OSO, Cicely, Alaska. Como todos sabéis, este es mi rincón particular, un pequeño refugio para almas inquietas y sensibles. Aquí se abre una metafórica ventana para que podáis disfrutar de los despertares, reflexiones, sueños, monólogos y poemas de Chris, en los 570 de OM, emisora de la cadena de comunicaciones Minnifield. ¡Vamos amigos!, desempolvad los archivos de la memoria”

Efectivament, desempolvem els arxius de la memòria: Qui no recorda moments tan transcendents com el primer petó, o la seva primera ejeculació? Segurament tothom, pobre del qui hagi perdut aquests rescords. A més hi podem sumar com a potenciador de sabor evocador, la música que sonava en aquell moment o el perfum que portava ella. Magnifics billets de tren per aquest viatge al passat. Fale. Ara la pregunta és, ¿quina distància hi ha entre el que realment va passar, i el record que ens queda? ¿i si, que se jo, posem, el 90% del que en recordem fos pura i simple distorsió temporal? ¿i si ens pensem que li vam fer un petó de llengua i tornillo i realment només li vam roçar els llàvis?

De vegades sorgeixen imprevistes oportunitats de reviure el passart i així poder-lo comparar amb el record que en tenim. Els estius sol ser una bona època, amb la reposició de tantes sèries de televisió velles. Jo particularment, sempre he recordat Doctor en Alaska com la millor sèrie de tots els temps. Els estius la solien reposar per la dos. Ara la reposen per TNT i per la 8 a les tantes de la nit. Doncs bé, a cada capítol que veig reposat a altes hores de la nit, m’adono que la realitat que torno a veure, encara és millor (i de llarg) que el immillorable record que en tenia. Avui el Jardí del Manicomi serà un sentit homenatge a Northern Exposure a través del seu locutor radiofònic estrella, Chris Stevens, de Chris de la mañana en la K-OSO, amb algunes de les seves cites originals. Amb tot el respecte i humilitat de que siguem capaços, i el fil conductor serà el Van Morrison, qui anirà apareixent ocasionalment al llarg d’aqesta horeta com ho fan els meandres d’un gran, llarg, cabdalos i mandròs riu. Que la sort ens acompanyi!

Have I told you lately – Van Morrison
Cony Island – Van Morrison

“Chris de la Mañana desde la K-HOSO. Lugar: Mesopotamia, 3.500 antes de Cristo, fue entonces cuando los sonidos multifacéticos que llamamos música, tuvieron su humilde comienzo. Mandaban palmoteadores a los campos para ahuyentar a los malos espíritus, y estos palmoteadores empezaron a encontrar el ritmo, y a partir de ahí surgen los tambores, cuernos, trompetas, cuerdas, y todo el abanico orquestral. El argumento es rechazar la muerte, la música continúa enriqueciéndonos de múltiples maneras, tan diferentes como los colores del espectro. Y escalando la ondas metálicas de ese espectro está...” Juli Bustamante amb Mundo Sereno, en directe. Una celebració de la vida mediterrània al mes pur estil Van Morrison “Cómo me gusta!, cómo me gusta / acariciarte por debajo de la ropa / cuando me llevas de paseo en bicicleta / y me preguntas si estoy loco, si estoy loco: / ¡Por supuesto que sí, por supuesto que sí! / Estoy loco por ti…/ ¡y por tu amiga también! / ¡Cómo iba a ser de otra manera en esta tierra de palmeras, / de jazmín y de azar, jazmín y de azar…!”

Mundo Sereno – Juli Bustamante
Falling Leaves - Teenage Fanclub
Moondance (live NY 1978) – Van Morrison

“Soy Chris de la mañana , llegando hasta vosotros en la K-OSO desde Cicely, Alaska, en el corazón del distrito de Arrowhead. Hace un precioso día en el estado 49, fresco y claro, revitalizante, intoxicante ¿sabeis?, anoche tuve un sueño realmente raro trabajaba en línea de montaje junto a mi primer amor verdadero: Leslie Ferguson Estábamos haciendo unas ranas mecánicas que podían saltar y cantar al mismo tiempo. Dicen que los sueños son las ventanas del alma. Echa una mirada y podrás ver todos los entresijos, las tuercas y los tornillos. No comprendo lo de la línea de montaje, y lo de las ranas es un poco confuso pero Leslie Ferguson me hace pensar en el primer amor; todos tenemos uno. Como recuerdo, esto es para ti Leslie”.

Hate it Here - Wilco

La crònica dels moments posteriors a una dolorosa ruptura sentimental. Jeff Tweddy de Wilco endreça la casa, ara que s’hi ha quedat sol sense ella, però encar que “I try to keep the house nice and neat / I make my bed I change the sheets / I even learned how to use the washing machine / But keeping things clean doesn’t change anything” I la moraleja potser és que quan ja has ficat la pota fins el fondo, és inútil aprendre a fer servir la rentadora, perquè la oportunitat ja ha passat. O potser nomé és un retrat minimalista dels petits instants tan íntims com inevitables que segueixen als grans cataclismes emotius. O potser son les dues coses alhora... La dona de Jeff Twedy li diu la cançó mentidosa, perquè el Tweddy ENCARA NO sap fer anar la rentadora. I tot seguit la meva cançó preferida del Sky blue Sky dels Wilco, dura uns 6 minuts, i és com dues cançons en una: a partir del minut 3 aprox comença una orgiàstica desbarrada de guitarres en crescendo, que tan aviat es separen com s’ajunten entortolligant-se entre elles com una embrutesida parella de lubrics fornicadors impacients, incapaços d’esperar que els convidats marxin de casa per refregar-se impúdicament. ¿un pèl excessiu potser? Naa, el sexe ja les te aquests urgències...

Impossible Germany - Wilco
Before the word was made – Van Morrison

“Chris de la mañana , des la K-OSO, 570 OM. Amigos, romanos, votantes del censo prestadme atención Holling Vincoeur ha recogido el guante arrojado por Edna Wastson tenemos elecciones para la alcaldía a lo que yo sólo añado: "alea jacta est" la suerte está echada. La batalla se acerca. Aguanta Cicely, estamos a punto de presenciar ese rito sagrado, en el que todos y cada uno de nosotros somos acólitos, ante el altar de la urna tabernáculo seglar. Conciudadanos, me late al corazón danzando al ritmo del pueblo libre una ciudad sobre una colina “E pluribus unum", siento a la par que Whitman, pastor de los marginados, oh, democracia! justo a tu lado mi gargantea se dilata en una gozosa canción...

Amigos, hoy cuando miro a Cicely, no veo un pueblo, sino la historia de una nación en miniatura inscrita en el roto pavimento, reverberando en cada camión que pasa. Hoy cada persona que veo dice ¡América para mi! Fuimos los rechazados, la escoria los pobres residuos de un mundo hostil y caduco. Al venir aquí abrimos caminos, construimos industrias y poderosas instituciones. Por supuesto, mientras tanto exterminamos incontables culturas indígenas y exclavizamos a generaciones de africanos. Básicamente, mancillamos nuestra bandera con tantos pecados que jamás sería posible acabar. Pero hoy estamos aquí par celebrar los aspectos gloriosos de nuestro pasado, tributo a una nación de hombres libres, el país que Whitman exaltó. El genio de los EEUU no reside en la mayoría de sus ejecutivos o legisladores ni en sus embajadores, autores, catedráticos, iglesias o salones ni siquiera en sus periódicos o lectores sino ante todo en sus gentes sencillas. Nunca había estado tan orgulloso de ser Cicelyano Ahora debo salir a llenarme mis pulmones con el aire puro de la democracia.”

¿I què hi diuen els músics a aquestes dues cares de la moneda de la política americana, la noble i la desastrosa? Un mite com Tom Waits des de l’immens triple disc “Orphans, Bowlers & Browlers” ens parla de Hamas, Israel, Kissinger, Bush en una cançó de 6 minuts poderosa, massiva i arrassadora com una rierada de primavera al maresme.

Road To Peace - Tom Waits


"And this is our land we will fight with all our force" say the Palastinians and the Jews
Each side will cut off the hand of anyone who tries to stop the resistance
If the right eye offends thee then you must pluck it out
And Mahmoud Abbas said Sharon had been lost out along the road to peace

Once Kissinger said "we have no friends, America only has interests"
Now our president wants to be seen as a hero and he's hungry for re-election
But Bush is reluctant to risk his future in the fear of his political failures
So he plays chess at his desk and poses for the press 10,000 miles from the road to peace

Sommerville - Pernice Brothers
It’s all over now, baby blue – Them

Apa, amb Van Morrison ens despedim. Salut i siau!

Brown eyed girl – Van Morrison