Tots els mecanismes, Hivern 2008, 22 de febrer

L’arxiu del programa va quedar en unes condicions indígnes, per això m’he abstingut de penjar-lo al clickcaster. En el seu lloc, tan aviat pugui, penjaré les mescles que van sonar.

Mecanismes - Antònia Font
“dins s´herba per sempre aturats tots es mecanismes...”

Bien, la fita musical de la setmana passada a la ciutat ha estat el concert d’Antnia Font del dissabte passat al Teatre Bartrina. Tal com vam dir en la despedida del programa passat, hi vam ser, i –noblesa obliga- dedicarem el programa a això. Obviament si no us agrada el grup mallorquí, avui no és un bon dia per escoltar el programa (o sí vaja, nunca es tarda si bla bla). Intentarem tractar el tema amb el màxim respecte i modèstia i sense voler ficar la pota més de l’estrictament necessari: tal com vaig li vaig sentir dir a un afamat xef madrileny, quan li van proposar de fer un plat creatiu amb un Guijuelo pata negra 5 jotas, “ya, si no lo vamos a mejorar, ¿pa que tocarlo? Lo servimos así tal cual, a virutyas y tan ricamente”. Pos eso, serà un programa sense guarnició, amb el solomillu fet a la planxa, així a seques d’únic (i per tant principal) ingredient.

Dins aquest iglú - Antònia Font
Vitamina Sol - Antònia Font
“Canvies l´aigua de sa cadernera i bufes perquè volin ses clovelles i deixes que una verge primavera inundi tots ets metres cúbics que has pagat amb sa hipoteca: T´estim, jo volia fer un reggae, t´estim, crec que això és més un vals, redunden aquestes paraules damunt tot lo que hem fornicat. T´estim, jo volia fer un reggae, t´estim, crec que això és més un vals, t´ho dic perquè no em vull fer es hippie, t´ho dic perquè ja tenc una edat.”

Vos estim a tots igual - Antònia Font
“I ses àguiles marines són més putes que ses gallines, sa gallina diu que no, que és més puta es gorrió”

Es van presentar amb un escenari més que despullat, descarnat. La paret del fondo de l’escenari pintada en negre ben a la vista, cables, canyeries i tal. 15 músics de la Orquestra Ciutat de Girona, tots esperant asseguts de paisanu menys el director, n’Aguiló, dret i amb un mono fosc d’operari. Van aparèixer ells 5 i van ocupar en primer pla la clàssica disposició: l’Oliver a la guitarra i tamboret baix, a d’extrem dret; Pau Debón a la veu i tamboret alt de davanter centre; Joan Roca al baix i a les patilles d’extrem esquerre; i tancaven amb una segona línia de 2 homes darrera, més compactes: l’altre Debón a la bateria de central tsurdu, i Jaume Manresa a les tecles de central dret. I una mica la d’aquesta disposició va ser la tònica general del disc (i també del concert): en primer pla continuen sent les cançons d’Antònia Font, mentre que els arranjament orquestrals, més de fons, en segon pla no les arriben a distorsionar tant com per fer oblidar quin és el principal ingredient. De manera, que sí, estan vestides diferents, però substancialment son les mateixes cançons.

Bamboo - Antònia Font
Productes de neteja - Antònia Font
“Vaixelles optimistes naveguen oceanes”

Quatre pinzellades molt bàsiques: el concert és per la gira del seu darrer treball “Coser i cantar”. Una mica per celebrar els 10 anys de la banda, van decidir fer un recopilatori dels seus èxits, i perquè no quedes així de soso, l’element de risc inconformista que van introduir van ser re-grabar les cançons amb arranjaments orquestrals, aprofitant l’amistat amb el director de la Orquestra Ciutat de Girona, el també mallorquí Miquel Àngel Aguiló. Total que el tio va estar treballant uns bons mesos de 2007 amb total llibertat creativa, i el setembre van agafar l’avió per que la Orquestra Nacional de Bratislava enregistres els arranjaments, (ja aprofitant van enregistrar també un vídeo sobre tot el procés de gestació que acompanya el CD). Van fer les mescles i tal, amb la idea de donar una atmòsfera nova a les cançons escapant del rotllo “grans èxits acústics amb 4 violins de fondo”, i el disc va sortir a mitjans novembre 2007.

Armando Rampas - Antònia Font
“Comandant Armando Rampas, no te follis ses hostesses una darrera s’altra”

Menció apart mereix la interpretació de l’Astronauta Rimador, amb un Debón totalment desmelenat, al cent, desganyitant-se i sacudint el cap amb un rapejat rotllo Beasty Boys, mentre per sota retumba, un baix ultra heavy que s’encarrega de radicalitzar en directe el mateix ritme que marquen les cordes en el disc. Pena que no m’he pogut fer amb aquesta gravació, queda a l’agenda. Sende dubte la millor cançó del concert.

Astronauta Rimador - Antònia Font
“Sa cuina se posa a mil i es menjador se peta i es cheff que se queixa que no hi ha carn, ni peix, ni olles netes: peroles militars rovellades i es mosso de sa cuina és nou, ningú li ha explicat ni que ha de fer i ses bosses de fems son allà i ningú les tirarà o què! que això pareix un niu de rates i no una cuina, que si ve un inspector de sanitat fotrà un multa i xaparà es negoci... que m'és igual que jo només ho dic, senyora, com se pot imaginar tot això a jo me sua soberanament sa polla. I que anava adir... Som s'astronauta rimador, que rima i que se caga si fallen ets motors, som s'astronauta noranta i tenc un paper mater i un rotllo de paper de vàter.”

Robot - Antònia Font
Portaavions - Antònia Font
“a un mon ple de combinacions, combina es meu cel sempre gris amb tots els teus portaavions, badies de petroliers, excuses de mal bevedors.”

Tots Es Motors - Antònia Font
“Necessit un centre de gravetat, necessit un atles d’espirals, que me dugui a coneixer i a tancar una fonoteca d’auriculars”

Darrera una revista – Antònia Font
Love Song – Antònia Font
“S’aire l’atravessa en un minut, i una via de ferro bimotor vola més enllà des niguls a nou coma cin-mil peus d’altitud, latitud sud. Mos precipitam damunt Paris, i sa maniobra és en descens, he d’escriure un vers un moment: “diria que es teus llavis son hiverns i somriures””.

Van començar el concert amb “Tots els mecanismes”, tal com s’inicia el disc, i d’aquí, gairebé de corrido, així de memòria diria que seguint un ordre bastant semblant al del disc. Es van retira ells 5 i la orquestra va acabar amb una peça totalment instrumental, “vehicle lunar”, que també tanca el disc. Encabat els músics van deixar l’escenari buit entre atronadora ovació. Pels bisos van retornar els Antònia Font sols per tocar un-orchestred “Darrera una revista” seguit de “Love Song” (per a mi el duet imbatible de Batiscafo Katiuskas). Nova retirada, nova ovació, i reentrada de tots ells, Antonius i orquestra. Van repetir l’iglú i la dupla més canyera del concert que conformen Wha Yea + Alegria (més canyera encara la primera que la segona).

Wa Yeah! - Antònia Font
...Alegria - Antònia Font
“Es municipals, és evident, fan aparcar bé a sa gent. I Alegria...”


Apa, salut i siau!

I de propina l’enllaç youtube d’un fragment del concert, cortesia de l’amic
Dimoniet60 .

Hi ha algú que mira, Hivern 2008, 15 de febrer

Darn that dream - Chet Baker

Algú està mirant. Sempre. Sempre hi ha algú que mira. Fins en els moments més insospitats i íntims (de fet, sobretot aquests, que son al cap de vall, els més interessants), aquells en els que aparentment només hi som nosaltres. Observant d’amagat. Quan fas un tallat de mitja tarda al Café del Centre i aixeques la vista i un tio amb una gorra de feltre anglès abaixa dissimuladament la mirada cap el Mundo Deportivo. Fins i tot quan et toques a soles al llit i et penses que ningú et mira. Hi ha algú que està mirant. Sempre. Darrera les persianetes de la porta de l’armari, uns ulls brillen. Fins i tot quan estàs amagat dins l’armari mirant com algú totalment aliè a la teva presència s’està tocant. Fins i tot aleshores, algú t’està mirant.

Old Devil Moon - Chet Baker
Shine - Stan Getz
Deasfinado - Stan Getz
Each and every one – Everything But The Girl
Née Dans La Nature - Helena

Samba da rosa és una diminuta meravella. No és casualitat que soné el dia del meu casament.

Samba da rosa - Vinicius/Bethania/Toquinho
Tomara - Vinicius/Creuza/Toquinho
O morro nao tem vez - Jobim

Tom Jobim. Una delicia. Potser és del mateix disc a que es refereix els Niza en la següent cançó que escoltarem:

“Me regalaste aquel disco de Jobim
Del que hablabas sin parar
Y por la tarde me invitaste a merendar
En cualquier bar un café”

Por las tardes - Niza
Inés - Niza
Tan fragil - Niza

“no tengo ganas de reir / si todos preguntan por ti / tan fragil, tan triste / tan fragil, te fuiste”. Cançó d’amor de Niza. Com tots sabeu, dijous 14 de febrer va ser Sant Valentí. Jo no vaig fer cap regal. I tampoc és cap casualiat que recoloqués en la meva agenda, tots els contactes afectius i/o sexuals, del dijous 14 cap el dimecres 13 i divendres 15. Tots, tots, tots els “t’estimo’s”, tots els petonets, petons, morrejades de tornillo, carícies, apretades, sobades, tocaments, penetracions o ejaculacions. Tot, tot, tot traslladat o al dimecres anterior, o al divendres posterior. Això és així perquè estic profundament convençut que els boicots han de començar sempre pels gestos més personals i íntims. Continuem amb Niza. Les 3 cançons anteriors son de l’únic LP que van treure en vida del grup, “canciones de temporada”. La següent està extreta d’un recopilatori homenatge al mite entre mites, al mai suficientement ben ponderat, al sempre idolatrat, al torpement imititat, mestre entre mestres Juan de Pablos. Niza reten homenatge en la lletra d’aquesta cançó al genuí “radio star” de Flor de Pasión.

Radio star - Niza
Comment te dire Adieu - Françoise Hardy
Jazz a gogo - France Gall

Ella es va tensar tota contra el seu cos, va fer un gemec sord i molt baixet, i llavors ell va descarregar, i es van acurrucar junts i es van adormir tranquils, satisfets i amos del mon, com si haguessin inventat l’energia auto-renovable, o descobert la vacuna per la malaria. La mateixa història a la mateixa hora en milions de llits, de sofàs, de seients de darrera llefiscosament enganxosos de cotxes aparcats en descampats de mig mon. La lluna –com el sexe- brilla per a tot el món, estimada. La lluna –com el sexe- brilla per a tothom. Ens despedim. Demà, com tots hauríeu de saber (doncs sou tots gent instruïda, culta i sensible), venen els Antònia Font al Teatre Bartrina, per la gira del “Coser i cantar”. Hi serem, i ho comentarem el divendres que ve.

Victor, Fly me to Staford - My Little Airport

Estirant d’un fil, Hivern 2008, 8 de febrer


Lluna d'hivern - Red Pèrill
(tst, el myspace de Red Pèril )

Hi ha un deport que m’agrada fer. És intranscendent i inoqu, i això en aquests temps que corren, ja és molt. Es diu estirar d’un fil, i a veure que en surt. Estirar d’un fil i a veure on porta. El pugrama d’avui s’havia de dir en principi “Esplendor Pop”, perquè així havien de ser mes o menys les cançons que sonarien. Pop Esplendoròs. Després per aquí i per allà i que si tomba i que si gira, total que no serà ben bé així, no totalment, però si una mica. En canvi, s’acaba dient “Estirant d’un fil”. Tot per aquest aire que m’ha pujat de les plantes dels peus: aquesta sensació d’estar davant les tecles blanc i negres d’un piano. Un piano de cua negre, lluent, i elegant. Decimonònic i prosopoèic, que hauria combinat la mar de bé amb el Titànic enfonsant-se. El Titànic quan s’enfonsa, convoca una gran quantitat de imatges mentals, fantasmes, objectes i demès. Ahí estan la orquestra, el capità barbut, el rellotge d’armilla, els plats i gots, la làmpada d’aranya del sostre, la cambrera del Titànic, etc. Alguns son originals, de quan se’n va anar a pic, aquell octubre de 1912 (pst, ¿i què que no fos ni octubre ni 1912? la frase m’ha quedat impecable i passo que la realitat me la folli: Octubre és un més collonut pels naufragis, i a més hi ha la seqüència vocal-dos consonants, vocal-dos consonants, vocal, que te una oculta simetria de fons que recorda les corrents marines de profunditat). Bué, deia de les imatges que et venen al cap amb el Titànic. Algunes estaven en la història original, van sortir en aquelles fotos del famós reportatge del National Geographic. Però altres s’hi han anat afegint al llarg de les històries que la gent s’ha inventat. És lògic, no? Els drames de dimensions tan col·losals tenen implicacions que van molt més enllà d’aquest univers concret que tenim mitjanament apamat. Vull dir, que una quantitat tan brutal d’emotivitat ha d’haver (o millor, pot haver) traspassat les fronteres del nostre univers convencional, per filtrar-se en d’altres, diguem-ne poc convencional, per no fer servir la paraula “para-normal”, (paral·lel a la normalitat). Així que no m'estranya que quan algú obre el calaix de les evocacions que porta la etiqueta “Titànic”, en surtin, mesclats referents reals i imaginaris, Una foto vella del capità barbut que en el seu dia es van revelar en una cubeta plena de líquid fixador, i guions de còmics d’un dibuixant italià mal pagat a principis dels 80’s. La cambrera del Titànic serveix un escocès amb soda mentre el pianista li mira libidinosament l’escot, i de fons sona aquesta meravella que es diu “lluna d’hivern”. El gran Rèd Perill a les tecles. El pianista del Titànic ataca de nou. Als seus peus, senyoreta. Aquí al Jardí del manicomi, més cançons per a quan tot l’univers s’enfonsi.

Feel Again - Nick Lowe
Hollywood Bassplayer - Josh Rouse
I'm Leaving You Because I Don't Love You - Jens Lekman
Au virage - Véronique Leulliot
Sometimes - Club 8

Ella em va deixar de la mà, i amb una mirada tristíssima em va dir, “tiu, però tu ho mescles tot, mescles els sentiments, mescles els conceptes, mescles colors, els punts i les comes,mescles cançons, i el pitjor de tot, mescles alcohols” crec que aquella vegada, quan em va deixar la ma, va ser la darrera que ens vam tocar. Després ens hem anat veient per festes, bars, voreres i sales d'espera de pediatres. En una escala de l'1 al 357 jo o situaria en la J.

Saside - Irene
When I Come Around - Club 8
One Better Day - Madness

One better day, els dies millors s'embosquen darrera les més insospitades cantonades, acechando tras los objetos mas aparentemente extravagantes. Potser colgats de burilles dins un cendrer record d'aquelles vacances a Montpeller (o Tolosa, tanto monta), o al fons d'un got llarg de Jameson 12 yrs, mesclant-se i fonent-se lentament amb les gotes d'un glaçó en lent desgel, gota-a-gota, gota-a-gota, gota-a-gota....

Com anar al cel i tornar - Els Pets
Have You Ever Been Away - The Beautiful South

Your `fight them on the beaches' speeches make me despair
'Cause if there's one thing we can guarantee is you will not be there

By Your Side – Irene
Girls And Boys In Love - The Rumble Strips
A partir de ahora - Grande-Marlaska

Prenia una Voll amb Pepe mentre discutiem sobre si Touré Yaya està desaprofitat de mitg-centre enlloc d’interior quan en sec es va quedar parat, callat, mut, la mirada perduda. Així va estar una estona, quan una veu profunda i greu va aflorar d’algun lloc molt dintre seu:

“A vegades el millor polvo de la teva vida, el polvo que t’ha marcat per sempre, aquell que et va convertir a tot tu en tota una sola i única terminació nerviosa, el que et va fer passar per dinàmo humana hipersensible i ultraconectada amb tots els sabers tel·lurica, el gran polvo que et serveix de terme de comparació universal per referenciar qualsevol altre experiència terrenal, aquell polvol, doncs, a vegades, es pot convertir en la llosa mes pesada que et puguis imaginar, en la bola de ferro que t’enfonsa en la desesperació, doncs tens la absoluta certesa que mai mai mai mai mai mai tornaràs a conectar amb ningú així. L'absoluta certesa de qualsevol sexe a venir, convertit en una simple i amorfa papilla per cobrir bastament necessitats alimenticies. L’espai, el temps i ella perduts per sempre més.”

I tan profunda com avia emergit, la veu greu de dins Pepe es va apagar en un fundido en negro. Al ratet, Pepe va sortir del seu ensimismament per tornar exactament al punt on s’havia quedat, Yaya l'interior desaprofitat. A pesar de tots els daltabaixos emocionals sempre queden referents universals als que retornar. Land of hope and glory. Ens vam acabar les Volls.

Sipping On The Sweet Nectar - Jens Lekman

Senyors, el fil s’ha trencat. Possiblement de tant d’estirar. L’avaricia romp el sac, però tanmateix la grandesa d’esperit també el romp de vegades. En el punt mig es situa la justa meitat. Apa, salut i siau!

Juguets, Hivern 2008, 1 de febrer

P6R, EJDM, benvinguts en aquesta nit de la vida com diu l’admirat Txus de "Canciones Para Mundos Mejores" (els dijous de 11 a 12 de la nit), aquí estarem una horeta amb aquesta edició que em embastat a casa i que rematarem aqui, amb el títol de Juguets, així, amb “u”, tal com quan jo era petit, em referia a les coses que m’agradaven més. Ara, parlant amb ma filla o els meus nebots, m’he d’autocensurar. El cos, el subconscient, la inèrcia i la nostàlgia em fan dir “juguets”, però la normalització lingüística em diu “barbarismeee... barbarismeee... barbarismeee...”. Normalització ve de norma, sinònim de llei, una cosa que els policies han de fer complir. Policia i comunicació són dos conceptes que històricament no han acostumat a lligar massa bé. De vegades em sento més vigilat, més mal vist en públic dient “bucadillu” o “juguet”, que dient “fill de puta”. Però bue, sent divendres i en aquestes hores de la nit, i doncs, probablement amb pocs crios escoltant (o més directament, amb poca gent escoltant en general), em peremtré la barbaritata de dir “juguets” tantes vegades com em roti. “juguets, juguets, juguets”. “Juguets” en part per la sel·lecció de cançons d’avuí. Unes cançons en general poc immediates, més aviat etèrees, calmades, reflexives? Pssii, fale, reflexives. Para nada contundentes, quasi-cançons que se’t desfàn als dits, esfilagarsant-se com petits cumulunimbus blancs un diumenge d’hivenr clar amb molt de vent. Cançons –algunes- petites però fondes, encara que potser al principi no t’incitin a tirar-te de cap per rebuscar amb les ulleres de busso, mirar-les, tocar-les, donar tombs al seu voltant, treure-le’s a la platja i jugar-hi com si fossin juguets. Algunes altres cançons, en canvi, tocades directament amb juguets.

Karmacoma - Massive Attack
“I drink in daily basis”

Etched Headplate - Burial
Sleep disorder unit - Aitänna77

Ens vam despedir sota els porxos de cal Navàs, era de nit i plovia, i un fanal iluminava els xarcos que els teus talons anaven trepitjant. No et vas girar ni una sola vegada metntres les rajoles lluents del mercadal et veien passar. Sempre m’he preguntat perquè no et vas girar, perquè no em vas deixar ni la última mirada de cara, i perquè et vas endur el meu paraigües. Vaig arribar xop a casa. No te’l hauria d’haver deixat.

Untrue - Burial
Emergency department - Aitänna77
No Quedan Tantas Tardes - Javier Muguruza

Tancava el botonet de l’ipod, i se’m va acudir en la quantitat de coses que funcionen sense que sapiguem com. Resorts, funcions, mecanismes, plaques, soldadures, vàlvules, diferèncials, obturadors, còdex, codis, corrents, conductes i arandeles. Mecanismes ocults. El cos humà, un petit capilar peta, una arteria s’embussa, una brosseta obtura un conducte, una cèl·lula creix torta. El House i CSI ens han obert els ulls. Funciona no se com, i deixa de funcionar en sec no se perquè. Pensava en tot això i desprès hi vag caure “tant de temps, i encara no se com funciones”. Tot igual, resorts, mecanismes, frases sueltes, mirades, esborronaments. Tot funciona no se com i deixa de funcionar en sec no se perquè. Vaig engegar i tancar, engegar i tancar, engegar i tancar, i engegar l’ipod una altra vegada, meravellat.

Ertz Maitea - Jabier Muguruza
Té end - raülmoya y el trio miniña
A Beatutiful War - Robert Wyatt

La conferència Epsicopal ha demanat el vot pels partits que no donin suport al matrimoni gay, a l’abortament, ni a la negociació amb ETA. El mateix dia a 6.000 Kms de distància, a Nova York, Motorola ha anunciat que es planteja tancar la seva divisó de mòbils. En els dos casos la cotització de les seves accions ha sofert un repunt immediat, mentre en els seus respectius sectors continua la constant perdua de clients. Comunication is everything. Amb Deu o amb mòbil.

Un Noi Del Barri - Jaume Sisa
El Rei De La Magia? - Pascal Comelade
Taverna dels tensoactius ionics - Cabo San Roque

“Mientras yo río y mi hermano se enciende un cigarro la mujer joven con cara y ropa de empresaria está ya en su casa, de pie en la cocina palpándose interiormente con una mano, mientras con la otra toca el filete que luego se va a cenar, preguntándose por el sentido que puede llegar a tener todo.

Pero claro, esto yo no lo llegaré a saber nunca.”

EXTRAIDO DE "LA NARIZ COMUNISTA" DE LUCAS SORDO Ed. Hutzilicoptail

Pim Pam Pum Al Concepte - Pascal Comelade
Desert del Farolito - Cabo San Roque

Va ser una trista noticia quan fa un parell d’anys o així es van disoldre el duet Niza (delicioses miniatures de pop afrancesat 60’s France Gal, Julitte Greco i tal), que formaven Roberto Martín i la seva novia fins aleshores (ara exnovia). Així que quan vaig saber que el tal Roberto Martín havia començat un nou grup Uke, amb la seva actual novia Laura Soriano, doncs me’l vaig pillar sense ni plantejar-me a que sonava. La sorpresa va ser majuscula. Res a veure amb les imediatíssimes pastilletes de pop afrancesat, oirsus, oirsus:

Uke y la masoneria - Uke
Apa, salut i siau!