Retrovisors, Primavera 2008, 27 de març
Me & Mr Jones - Amy Winehouse
P6R, EJDM, 99.8 FM el programa d’avui es diu “retrovisors” de “retro” i de “visors”. Que miren cap enrere vamos. O de visionaris amb aire “retro”. Ja veurem. En fí, estic content, molt content. No se com acabarà anant la cosa però el que sí se és que porto una selecció para nada casual de precioses cançons. Molt satisfet de la selecció d’avui, vamos, encantat d’haver-me conegut. Punt. La excusa musical, la inspiració d’aquest programa és el disc de l’Amy Winehouse. No tenia PI de qui era fins que l’admirat Dr J i l’amic Red Pèrill me’n van fer 6 centaus. Aquestes últimes setmanes he estat digerint amb calma i calamar el material. Fantàstica digestió, BTW. La conclusió és que en molts sentits el trobo un disc molt admirable. Primer per les cançons, perquè clar, sense un bona carn dificilment en treguis un bon estofat. Després per la intensitat. Sí, vale: que si exhibicionisme, sensacionalisme, alcohol, drogues, vida a límit, desamors, blablabla. Que si és per les Portades, la notorietat, la popularitat i tal. Fale. Famoseo i corasonseo. Però mira tiu, a pesar de tot això m’acaba per semblar una xica sincera. Vull dir que sí em crec que dins la seva pell hi pugui haver un pou de dimensions importants ple de extremismes, sentiments desbocats, contradiccions insalvables i fins i tot un mexero Bic. Però clar, això no és lo rellevant. Lo curiós és que la noia té la capacitat d’expressar tot aquest sidral i treure’l fora perquè (so that) nosaltres el vegem i (lo menus en el meu cas) el disfrutem ( o “fruïm” pels Fabrians). Vull dir que al cap del carrer potser aquell tio tan paradot i tòtila que mai diu res, aquell que s’asseia sol al bar de la facu ( o acompanyat de gent que metòdicament l’ignorava, que ve a ser lo mateix), o el Martínez de l’oficina que te’l mires i dius, “ostia, pobre paio, que gris, i que pla, i que... tot”. I potser per dins pateixen tremebundes emocions d’intensitat sísmica, però mira noi, no ho saben/poden treure. I allí es queden aquell terrabastall de sentiments, tancats per tota la vida. Vaya que sí, un espectacle d’emocions descontrolades Richterianes atrapats per sempre més dins una d’aquelles boles de plàstic amb un paisatge nevat per dintre. Però en aquest cas una bola recoberta per fora d’una fina capa de plom que la cega. Una bola cegada per plom impenetrable guardada dins una capsa vella de sabates Victoria, deixada al fons d’un armari mirall carcumit per un exercit de formigues que perforen i traguen amb metòdica impassibilitat funcionarial, en una vella casa de les afores que una enorme grua groga està a punt de derribar per fer pisos de protecció oficial. I en canvi en la Srta Winehouse no. Al·l·l·l·leluia, gloria al senyor. Està tocada pel do de l’expresivitat. Tot lo de dins ho pot treure. I probablement para nuestro goce i disfrute.
Me & Mr Jones - Amy Winehouse
I finalment el que em sembla més xocant i a la vegada admirable, és que aquesta col·lecció de cançons hagin acabat vestides amb aquest estilosa elegància 50-60’s, jazzy-soul. Aquest cocktail de vegades amb regust de Motown, de vegades Stax, i sovint Verve o Blue Note. Billie Holiday i Sarah Vaughan, Martha Reeves i Diana Ross susurran a coro “I was there and see it all”. Joder que no. Aquesta matèria primera podria haver caigut en mans d’algun desalmat productor o executiu enteradillo i tota aquesta elegancia 50’s i 60’s hagues acabat amb una producció modernilla R&B-Hip-hopera amb efectes xunda-xunda. Joder, puntazo i alegria quan en la cançó que tancarà aquest programa, “Tears Dry On Their Own”, escoltem un acompanyament descarnat, com un concert directe de la Motown, amb uns coros tan vius i autèntics que gairebé podem olorar el sobaquillu de les coristes. Yo me pido l’escot.
New York - Cat Power
Hope For Us All - Nick Lowe
La Sra Winehouse és la inspiració, el referent d’aquest programa. N’escoltarem només 3 cançons, tampoc és qüestió d’abusar. La resta aniran a càrrec d’artistes d’avui (o de fa pocs anys) però que per un o altre motiu s’emmirallen també en aquest període i aquest estil, sigui simplement per conviccions estètiques, com homenatge, o fotocopiant el so com una caricatura, o sigui perquè després de rodar el mon amb 40 anys de carrera a les esquenes tornen al born que els va veure neixer, com Nick Lowe, amb aquest estribillo que recorda a “spanish harlem”. Lowe no fa més que recuperar allò que feia i de la manera que ho feia quan va començar en aquest negoci als 60's. O la que sonarà seguidament, la Ronnie Spector, ex Ronnette, ex de Phil Spector, mirando hacia atras con revancha pero con el mismo estilo. O com més abans havia sonat la Cat Power, recuperant amb profunda sinceritat l’herència del sud dels USA: una altra artista que fa servir les seves cançons per pintar trasbalsos interiors. Tots ells artistes que miren cap enrere, retro-visors.
There Is An end - Ronnie Spector
Be My Baby - The Pepper Pots
No te molestes - Los Soberanos
Costacabana (Inédita) - Profesor Popsnuggle
99.8 FM, Punt sis ràdio, El Jardí del Manicomi, i aquesta edició que es diu “retrovisors”. Quan dic “retrovisor”, la primer imatge que em ve al cap és la d’un retrovisor molt concret i definit. El de la meva Impala, una Comando 175cc del ’64. Un estimat objecte a qui vaig dedicar un any de la meva vida per deixar-la impecable. El retrovisor que porta no és dels que van fixats amb una brida al manillar sinó dels que surten de l’extrem del manillar (que és tipus straiker). Va insertat dins el buit del manillar i una goma cònica, en roscar el caragol del seu extrem el fixa per pressió. Per que ens entenguem és com els que porta la Ducati Sport 1000 (de la família de les SportClassies). És un retrovisor vellet i velat, amb una taca al cantó superior dret que resta bona part de la visió que ha de donar. Però és clar, és el retrovisor original. A mi no m’importa tant la funció com l’objecte, tant per retrovisor com per la moto. I és que estic convençut que els objectes en general no son ents inanimats sense sentiments. Crec que tenen personalitat pròpia, la seva manera de ser. Que signifiquen coses concretes, sensacions o sentiments per a nosaltres. Potser per això els he vingut acumulant sense ordre ni concert. Calaixos plens de posavasos vells, mexeros de fa anys, totes les ulleres de sol des que anava a l’insti, i demés venerables andròmines que m’imploren que no les llenci: “no em llencis! no em llencis xiflat! que amb mi llençaràs també el teu passat!”. El retrovisor és un objecte. És un objecte que serveix per mirar enrera. Però hi ha tants altres objectes que també son retrovisors...
Kitty Kat - Los Straitjackets
Lips Are Unhappy - Lucky Soul
Back To Black - Amy Winehouse
Miss España - Profesor Popsnuggle
Guatiki - Los Tiki Phantoms
El Bar de Lis - Los Sencillos
July - The Pipettes
Tears Dry On Their Own - Amy Winehouse
Me & Mr Jones - Amy Winehouse
P6R, EJDM, 99.8 FM el programa d’avui es diu “retrovisors” de “retro” i de “visors”. Que miren cap enrere vamos. O de visionaris amb aire “retro”. Ja veurem. En fí, estic content, molt content. No se com acabarà anant la cosa però el que sí se és que porto una selecció para nada casual de precioses cançons. Molt satisfet de la selecció d’avui, vamos, encantat d’haver-me conegut. Punt. La excusa musical, la inspiració d’aquest programa és el disc de l’Amy Winehouse. No tenia PI de qui era fins que l’admirat Dr J i l’amic Red Pèrill me’n van fer 6 centaus. Aquestes últimes setmanes he estat digerint amb calma i calamar el material. Fantàstica digestió, BTW. La conclusió és que en molts sentits el trobo un disc molt admirable. Primer per les cançons, perquè clar, sense un bona carn dificilment en treguis un bon estofat. Després per la intensitat. Sí, vale: que si exhibicionisme, sensacionalisme, alcohol, drogues, vida a límit, desamors, blablabla. Que si és per les Portades, la notorietat, la popularitat i tal. Fale. Famoseo i corasonseo. Però mira tiu, a pesar de tot això m’acaba per semblar una xica sincera. Vull dir que sí em crec que dins la seva pell hi pugui haver un pou de dimensions importants ple de extremismes, sentiments desbocats, contradiccions insalvables i fins i tot un mexero Bic. Però clar, això no és lo rellevant. Lo curiós és que la noia té la capacitat d’expressar tot aquest sidral i treure’l fora perquè (so that) nosaltres el vegem i (lo menus en el meu cas) el disfrutem ( o “fruïm” pels Fabrians). Vull dir que al cap del carrer potser aquell tio tan paradot i tòtila que mai diu res, aquell que s’asseia sol al bar de la facu ( o acompanyat de gent que metòdicament l’ignorava, que ve a ser lo mateix), o el Martínez de l’oficina que te’l mires i dius, “ostia, pobre paio, que gris, i que pla, i que... tot”. I potser per dins pateixen tremebundes emocions d’intensitat sísmica, però mira noi, no ho saben/poden treure. I allí es queden aquell terrabastall de sentiments, tancats per tota la vida. Vaya que sí, un espectacle d’emocions descontrolades Richterianes atrapats per sempre més dins una d’aquelles boles de plàstic amb un paisatge nevat per dintre. Però en aquest cas una bola recoberta per fora d’una fina capa de plom que la cega. Una bola cegada per plom impenetrable guardada dins una capsa vella de sabates Victoria, deixada al fons d’un armari mirall carcumit per un exercit de formigues que perforen i traguen amb metòdica impassibilitat funcionarial, en una vella casa de les afores que una enorme grua groga està a punt de derribar per fer pisos de protecció oficial. I en canvi en la Srta Winehouse no. Al·l·l·l·leluia, gloria al senyor. Està tocada pel do de l’expresivitat. Tot lo de dins ho pot treure. I probablement para nuestro goce i disfrute.
Me & Mr Jones - Amy Winehouse
I finalment el que em sembla més xocant i a la vegada admirable, és que aquesta col·lecció de cançons hagin acabat vestides amb aquest estilosa elegància 50-60’s, jazzy-soul. Aquest cocktail de vegades amb regust de Motown, de vegades Stax, i sovint Verve o Blue Note. Billie Holiday i Sarah Vaughan, Martha Reeves i Diana Ross susurran a coro “I was there and see it all”. Joder que no. Aquesta matèria primera podria haver caigut en mans d’algun desalmat productor o executiu enteradillo i tota aquesta elegancia 50’s i 60’s hagues acabat amb una producció modernilla R&B-Hip-hopera amb efectes xunda-xunda. Joder, puntazo i alegria quan en la cançó que tancarà aquest programa, “Tears Dry On Their Own”, escoltem un acompanyament descarnat, com un concert directe de la Motown, amb uns coros tan vius i autèntics que gairebé podem olorar el sobaquillu de les coristes. Yo me pido l’escot.
New York - Cat Power
Hope For Us All - Nick Lowe
La Sra Winehouse és la inspiració, el referent d’aquest programa. N’escoltarem només 3 cançons, tampoc és qüestió d’abusar. La resta aniran a càrrec d’artistes d’avui (o de fa pocs anys) però que per un o altre motiu s’emmirallen també en aquest període i aquest estil, sigui simplement per conviccions estètiques, com homenatge, o fotocopiant el so com una caricatura, o sigui perquè després de rodar el mon amb 40 anys de carrera a les esquenes tornen al born que els va veure neixer, com Nick Lowe, amb aquest estribillo que recorda a “spanish harlem”. Lowe no fa més que recuperar allò que feia i de la manera que ho feia quan va començar en aquest negoci als 60's. O la que sonarà seguidament, la Ronnie Spector, ex Ronnette, ex de Phil Spector, mirando hacia atras con revancha pero con el mismo estilo. O com més abans havia sonat la Cat Power, recuperant amb profunda sinceritat l’herència del sud dels USA: una altra artista que fa servir les seves cançons per pintar trasbalsos interiors. Tots ells artistes que miren cap enrere, retro-visors.
There Is An end - Ronnie Spector
Be My Baby - The Pepper Pots
No te molestes - Los Soberanos
Costacabana (Inédita) - Profesor Popsnuggle
99.8 FM, Punt sis ràdio, El Jardí del Manicomi, i aquesta edició que es diu “retrovisors”. Quan dic “retrovisor”, la primer imatge que em ve al cap és la d’un retrovisor molt concret i definit. El de la meva Impala, una Comando 175cc del ’64. Un estimat objecte a qui vaig dedicar un any de la meva vida per deixar-la impecable. El retrovisor que porta no és dels que van fixats amb una brida al manillar sinó dels que surten de l’extrem del manillar (que és tipus straiker). Va insertat dins el buit del manillar i una goma cònica, en roscar el caragol del seu extrem el fixa per pressió. Per que ens entenguem és com els que porta la Ducati Sport 1000 (de la família de les SportClassies). És un retrovisor vellet i velat, amb una taca al cantó superior dret que resta bona part de la visió que ha de donar. Però és clar, és el retrovisor original. A mi no m’importa tant la funció com l’objecte, tant per retrovisor com per la moto. I és que estic convençut que els objectes en general no son ents inanimats sense sentiments. Crec que tenen personalitat pròpia, la seva manera de ser. Que signifiquen coses concretes, sensacions o sentiments per a nosaltres. Potser per això els he vingut acumulant sense ordre ni concert. Calaixos plens de posavasos vells, mexeros de fa anys, totes les ulleres de sol des que anava a l’insti, i demés venerables andròmines que m’imploren que no les llenci: “no em llencis! no em llencis xiflat! que amb mi llençaràs també el teu passat!”. El retrovisor és un objecte. És un objecte que serveix per mirar enrera. Però hi ha tants altres objectes que també son retrovisors...
Kitty Kat - Los Straitjackets
Lips Are Unhappy - Lucky Soul
Back To Black - Amy Winehouse
Miss España - Profesor Popsnuggle
Guatiki - Los Tiki Phantoms
El Bar de Lis - Los Sencillos
July - The Pipettes
Tears Dry On Their Own - Amy Winehouse
Apa salut i siau!
