Musica en blanc i negre, Tardor 2008, 25 d'octubre
Waiter, Ask The Man To Play The Blues - Freddie Cole
Avui portem un carretó de cançons estiloses, aparents i tocades per aquell punt estètic que recorda les fotos en blanc i negre, cançons apropiades per una barra de club dels anys 50’s, amb un taburet alt i un barman amb americana blanca atent a les confidències. Cançons elegants per quan (pel que sigui) portes una temporada especialment espessa, sense agudesa mental, sense res per dir, res mínimament axispat i ocurrent, i vamus, et veus sense profunditat de pensament, doncs buenu, s’hi t’has de quedar a la superfície, almenys que sigui aferrat a una cosa ben estètica, com aquestes cançons. Pillat a un flotador, sí, però un flotador amb estil.
Dreamsville - Shirley Scott
Each & every one - Everything but the girl
I'll never smile again - Billie Holiday
Moonlight Cocktail - Mel Torme
Fa uns dies em vaig passar pel fotolog del fotografo gafapasta , molt recomanable, bien vale un vistazo. En una de les seves entrades diu aixó que copypastejo literalment tal que així:
“El poder de evocación de la fotografía química. Sin negar la evolución, sin renegar de la fotografía digital, abogo por su defensa. En la eclosión de los CDs, también nos llamaban locos cuando defendíamos los vinilos. Y si no me equivoco, es el único formato físico de transmisión de música cuyas ventas están creciendo. Hay algo en la tangibilidad de esas máquinas y de los resultados que producen de lo que nos cuesta mucho abstraernos. Esa diapositiva en 6 x 6 centímetros, que podemos coger en nuestras manos, sin necesidad de ningún otro soporte de visionado, es como un pequeño truco de magia. Y la magia siempre fascina.”
Captain Bacardi - Antonio Carlos Jobim
Better Now - De Phazz
In A Shanty In Old Shanty Town - Dizzy Gillespie
Bobo - Walter Wanderley
“Tedd Wilson és un burges relativament culte per a qui la verdadera llibertat és la de pensament, i la considera una qüestió privada perquè en lo privat es refugia front la hostilitat social. Potser ho faci per trobar lloc per a una reflexió tranquil·la i noble, de vegades velada. Tan velada com l’atmosfera que es respira en les seves millors cançons” Acollonant,no? Doncs això és el que va escriure Marcello Piras de Teddy Wilson, en el llibret interior del disc. A mi m’encanta llegir els llibrets dels discs de jazz. Tenen unes parrafades immenses plenes d’etereitats i d’abstraccions acollonants. Em meravellen. M’al·lucinen perquè quasi mai entenc res de res. I a les coses que no entenc de res els hi dono molt de mèrit. Em deixen fascinat i embobat com una salamandra davant un llum la manera com engalten divagacions una darrera l’altra sense que jo sigui capaç de trobar-li la més mínima relació amb la música que se sent. I ostres, potser ja es això. Vull dir que les cançons acaben inspirant als “llibretistes de jazz” curioses divagacions, històries de ficció que només existeixen en la seva ment, un subproducte de lo que han escoltat. Com diu el fotografo gafapasta “es como un pequeño truco de magia. Y la magia siempre fascina.”
En fi, ara escoltarem el Teddy Wilson al piano, a veure si pilleu lo de “la reflexió tranquil·la i noble” o lo de “llibertat privada”, o lo de “atmosfera velada”.
All of me - Teddy Wilson & Lester Young Quartet
Ciao, ciao - Stanley Turrentain
Jazz devil - Barry Adamson
So tell the girls that i'm back in town – Jay Jay Johanson
Més del fotógrafo gafapasta “Queremos el riesgo 0, como la tolerancia 0. Y esos absolutos no existen en nuestra vida. Si estamos vivos, corremos el riesgo de morir. Tanto si vamos por la calle como si cogemos un avión o nos montamos en coche. Y no siempre existe un culpable en el que descargar nuestra frustración. Aunque se busque porque el culpable siempre es “el otro”, aquél que nos permite vivir sin incertidumbre. Es una falacia, una burbuja de cristal, que es en lo que se está convirtiendo nuestra sociedad.”
Ordinary Joe - Terry Callier
Jazz a gogo - France Gall
Big City - Shirley Horn
Daiquiri – Xavier Cugat
Live is bussiness, risky bussines. Però amb l’aversió al risc, ¿no ens estarem tornant més tramposos? En lo de les fotos, per exemple, tirar fotos en digital o en analògic. La qüestió, quan tires en analògic, no hay vuelta atras. Click, un instant que condiciona definitivament la afoto per la resta de l’eternitat, sinvuelta atras posible, sin vista previa. Click i casar-se amb la posteritat. No serà que vivim vides de photoshop? Retocables infinitament fins el dia del judici, sense acabar de fixar res definitivament. Crec que era Cartier Bresson que enfocaba, tirava, i revelava tota la superfície que havia tirat, els marcs blancs inclosos, o que John Ford no utilitzava apenes el muntatge perquè ja el tenia al cap quan el rodava. I jo, p.ex. per escriure aquest trist paràgraf he tirat endavant, endarrera, arrastrat, copiat, desfet, borrat, refet un munt de vegades. I el pitjor és que demà mateix (o quan sigui) encara podré fer un altre guardar como. Vides de photshop, retocables fins l'infinit... y mas allá.
Jungle Strut - James Taylor Quartet
Apa, salut i siau!
Brel i Aledaños, Tardor 2008, 17 d'octubre
Arte - Nosotrash
Ne me quitte pas - Jacques Brel
Arte - Nosotrash
“El cassette de Jac-ques-Brel... / ... esto si que es ar-te” diuen les Nosotrash. Doncs a això ens dedicarem avui, al cassette de Jaques Brel. ¿qui no ha tingut un casset de Brel? Sí, jo també tenia un cassette Brel, me’l va gravar una franceseta... respectable mare de 5 fills... La idea del pugrama d’avui ve de que fa uns dies l'amic Orbison va deixar un comentari sobre Brel en un estimat blog de referència i vaig pensar, calla tú, yastá, ja tinc tema. Després rascant perquí-i-perllà vaig descobrir que el passat 9 d’octubre va fer 30 anys de la seva mort (i potser d’aquí venia el comentari d’Orbison. O potser va ser casualitat, nusé). El cas és que tocarem Brel i aledaños, Brel i versions de Brel, Brel i cançons que tinguin alguna relació amb Brel, encara que sigui tan tangencial que només existeixi en la meva ment. “Esto son imaginaciones tuyas muchacho!”
Mathilde - Scott Walker
Scott Walker, enamorat confés de Brel. Tio d’immens èxit entre jovenetes nyonyes a principis dels 60’s amb els Walker Brothers, es sentia constrenyit pel seu grup. Va deixar la California solejada dels seus èxits per llargar a Londres, on en una festa de la revista Playboy es va enrotllar amb una conilleta. Van anar a cas d’ella assumeixo que a consumar la festa de la carn de conill, i –oh! Meravelles del destí- en les pròpies paraules d’S.W: «ella va posar un disc de Brel, i me’l va traduïr. El vaig estar escoltant tota la nit. Vaig pensar, això és meravellós. Em va canviar per complet. Ho va cambiar absolutament tot». Pos seria l’influx de Brel o no, el cas és que en aquells anys va enfilar 4 obres mestres en fila de a uno, una darrera l’altre; Scott, Scott II, Scott III i Scot IV. En totes hi ha alguna versió de Brel en anglés. Finalment va recopilar les versions en el disc “Sings Jacques Brel”. Una llarguíssima llista de músics han versionat o es declaren influenciats per Brel: Nina Simone, Dominique A, Bob Dylan, Leonard Cohen, els Beach Boys, Dusty Springfield, David Bowie, Neil Hannan dels Divine Comedy, Frank Sinatra, Núria Feliu (hmmm Sinatra & Feliu... sounds good!), Juliette Greco (parella de Jourese, arreglista de Brel), Serrat o el mateix Jarvis Cocker de Pulp que escoltarem ara mateix
Tonite - Jarvis
Quand on n'a que l'amour - Jacques Brel
Favourite song - Vincent Delerm
Deliciosa cançó on Delerm i Neil Hannon (dels Divine Comedy) s’intercanvien els respectius idiomes per reflexionar sobre el significat de les lletres en llenguatges que un no domina: “j’ai écouté toutes ces chansons françaises / je ne savais pas ce qu’est une javanaise / un poinçonneur des lilas / ça veut dire quoi”. Tot ple de referències a la cançó francesa: “la javanaise” i “un poinçonneur des lilas” provenen de cançons de Serge Gainsbourg, “cheval fourbu” de Leo Ferre, i “poupée de cire” de la France Gall.
Le moribond - Jacques Brel
La chanson des vieux amants - Juliette Gréco
La chanson de Jacky - Jacques Brel
Personalment vaig descobrir Brel amb el Nemequitepà, escupint-me a la cara els sipiajus a través de la pantalla de la tele de tan intensament com cantava en aquell famós video en blanc i negre. Més que cantar, sembla arrastrar-se, suplicar que no la deixès. És sense dubte la meva preferida de Brel. Diuen que quan el 1959 la va sentir Edith Piaff va dir que “un home no hauria de cantar aquestes coses” de trist i arrastrat (i “poc masculi” suposo jo) que li semblava. Aleshores Brel tenia 28 anys, estava casat amb la seva dona Miche des de feia 9 anys i just acabava de tenir la seva tercera filla. També feia pocs anys que s’havia instal·lat a Paris deixant el negoci familiar que portava a la seva Brusseles natal. I be doncs, aquest peaso cançó la va escriure dedicada a Suzanne Gabriello, una de les moltes amants que va tenir a Paris. Així que em sembla que expressa perfectament la contradicció entre vida personal i vida artística. Brel té una gran quantitat de cançons que parlen d’amors intensos, de dones, de passions, de vida viscuda a consciència i sense deixar ni una engruna. Si les cançons són el mirall de l’ànima, no hi ha dubte que amb la música de Brel ens aboquem a un pou fondo-fondo com un forat negre. I es clar un no pot evitar preguntar-se com lliga tota aquesta fondària vital amb els convencionalismes d’un matrimoni amb tres nenes. Vull dir que estiguis que se jo, planxant, o fent el sopar, o fregant el water i la dona et pregunta, “escolta, i lo de que "et portaré les perles de pluja d'un pais on mai no plou", ¿per qui anava?”. Quisir, mal rotllo, ¿no?. I sinembarg no es va divorciar mai de la seva dona. Diuen que va viure tota la vida amb el mal de cap d’aquesta contradicció; entre els valors catòlics i burgesos amb els que havia crescut ( havia estat minyó escolta dels catòlics, dels que Tintin n’és en certa forma paradigma), i les ganes de viure la vida al màxim; entre no ser capaç de fer de bon marit ni de bon pare ("la paternitat no existeix"), i ser conseqüent amb les seves pulsions més bàsiques. I bé, potser d’aquesta tensió vital en va sortir tot l’art, tot l’enginy, tota la profunditat de les seves cançons. O potser no, jo que se. El cas és que al final va tirar pel dret. El 1974 es va comprar un veler i va començar la volta al món, va aprendre a pilotar un bimotor, i es va instal·lar a les Marqueses, al mateix lloc on Gauguin. Va pillar un cancer de pulmó (obviament fumador empedreit) i va morir el 9 d’octubre de 1978. La seva dona i filles van heretar tot el seu patrimoni i han manejat el seu legat since then. Però per tornar a la seva contradicció vital, amb motiu de l’anniversari de la seva mort Sotheby’s subastarà una sèrie de records personals. No els han posat a la venda la seva família sinó els descendents d’una de les seves amants, Sylvie Rivet, qui els havia guardat. Deien que en traurien un pastón. Però definitivament, el que sí que no te preu son les seves cançons. Ara en Nemequitepà en la versió anglesa d’Scott Walker.
If You Go Away - Scott Walker
Sticks and stones - The Divine Comedy
La Fanette - Jacques Brel
Amsterdam (Olympia 1964) - Jacques Brel
Next - Scott Walker
Versió d’”Au suivant”, on Brel retrata amb pinzell i vitriol com de traumatitzada per sermpre més pot quedar la vida sesuà d’un pobre recluta obligat a fornicar en un abarrotat i embotellat (next! next!) bordell militar gratuït. Un clarivident i descarnada repassada a la institució militar, i si m’apures al concepte clàssic de nació europea:
Naked as sin, an army towel, Covering my belly, Some of us blush, somehow, Knees turning to jelly, “next”, “next”
I was still just a kid, There were a hundred like me , I followed a naked body A naked body follwed me, “next”, “next”
I was still just a kid, When my innocence was lost, In a mobile army whorehouse, Gift from the army, free of cost, “next”, “next”
Me, I really would have liked, A little touch of tenderness, Maybe a word, a smile, An hour of happiness, But, “next”, “next”
Oh, it wasn't so tragic, The high heavens did not fall, But how much of that time, I hated being there at all, “next”, “next”
Now I always will recall, The brothel truck, the flying flags, The queer lieutenant who slapped, Our asses as if we were fags, “next”, “next”
I swear on the wet head, Of my first case of gonorrhea, It is his ugly voice, That I forever hear, “next”, “next”
That voice that stinks of whiskey, Of corpses and of mud, It is the voice of nations, It is the thick voice of blood, “next”, “next”
And since then each woman, I have taken to bed, Seems to laugh in my arms, To whisper through my head, “next”, “next”
All the naked and the dead, Should hold each other's hands, As they watch me scream at night, In a dream no one understands, “next”, “next”
And when I am not screaming, In a voice grown dry and hollow, I stand on endless naked lines, Of the following and the followed, “next”, “next”
One day I'll cut my legs off, Or burn myself alive, Anything, I'll do anything, To get out of line to survive, Never to be next, Never to be next.
Vesoul - Jacques Brel
Matem ja el tema amb la meva preferida. Anys després va declarar que el nemequitepà era una cançó pròpia d’”un covard i un imbècil”. No voldria equivocar-me però és que a més crec recordar que va ser ell qui va aviar a la xica aquesta. Però després de tot, ¿qui es vol fixar amb menudències i incoherències com aquestes, tractant-se d’aquesta obra d’art? Si Paris bién vale una misa, és obvi que el nemequitepà bien vale una covardia, una imbecilitat, i si m’apures tota una vida plena de sentiments de culpa.
Mathilde - Scott Walker
Scott Walker, enamorat confés de Brel. Tio d’immens èxit entre jovenetes nyonyes a principis dels 60’s amb els Walker Brothers, es sentia constrenyit pel seu grup. Va deixar la California solejada dels seus èxits per llargar a Londres, on en una festa de la revista Playboy es va enrotllar amb una conilleta. Van anar a cas d’ella assumeixo que a consumar la festa de la carn de conill, i –oh! Meravelles del destí- en les pròpies paraules d’S.W: «ella va posar un disc de Brel, i me’l va traduïr. El vaig estar escoltant tota la nit. Vaig pensar, això és meravellós. Em va canviar per complet. Ho va cambiar absolutament tot». Pos seria l’influx de Brel o no, el cas és que en aquells anys va enfilar 4 obres mestres en fila de a uno, una darrera l’altre; Scott, Scott II, Scott III i Scot IV. En totes hi ha alguna versió de Brel en anglés. Finalment va recopilar les versions en el disc “Sings Jacques Brel”. Una llarguíssima llista de músics han versionat o es declaren influenciats per Brel: Nina Simone, Dominique A, Bob Dylan, Leonard Cohen, els Beach Boys, Dusty Springfield, David Bowie, Neil Hannan dels Divine Comedy, Frank Sinatra, Núria Feliu (hmmm Sinatra & Feliu... sounds good!), Juliette Greco (parella de Jourese, arreglista de Brel), Serrat o el mateix Jarvis Cocker de Pulp que escoltarem ara mateix
Tonite - Jarvis
Quand on n'a que l'amour - Jacques Brel
Favourite song - Vincent Delerm
Deliciosa cançó on Delerm i Neil Hannon (dels Divine Comedy) s’intercanvien els respectius idiomes per reflexionar sobre el significat de les lletres en llenguatges que un no domina: “j’ai écouté toutes ces chansons françaises / je ne savais pas ce qu’est une javanaise / un poinçonneur des lilas / ça veut dire quoi”. Tot ple de referències a la cançó francesa: “la javanaise” i “un poinçonneur des lilas” provenen de cançons de Serge Gainsbourg, “cheval fourbu” de Leo Ferre, i “poupée de cire” de la France Gall.
Le moribond - Jacques Brel
La chanson des vieux amants - Juliette Gréco
La chanson de Jacky - Jacques Brel
Personalment vaig descobrir Brel amb el Nemequitepà, escupint-me a la cara els sipiajus a través de la pantalla de la tele de tan intensament com cantava en aquell famós video en blanc i negre. Més que cantar, sembla arrastrar-se, suplicar que no la deixès. És sense dubte la meva preferida de Brel. Diuen que quan el 1959 la va sentir Edith Piaff va dir que “un home no hauria de cantar aquestes coses” de trist i arrastrat (i “poc masculi” suposo jo) que li semblava. Aleshores Brel tenia 28 anys, estava casat amb la seva dona Miche des de feia 9 anys i just acabava de tenir la seva tercera filla. També feia pocs anys que s’havia instal·lat a Paris deixant el negoci familiar que portava a la seva Brusseles natal. I be doncs, aquest peaso cançó la va escriure dedicada a Suzanne Gabriello, una de les moltes amants que va tenir a Paris. Així que em sembla que expressa perfectament la contradicció entre vida personal i vida artística. Brel té una gran quantitat de cançons que parlen d’amors intensos, de dones, de passions, de vida viscuda a consciència i sense deixar ni una engruna. Si les cançons són el mirall de l’ànima, no hi ha dubte que amb la música de Brel ens aboquem a un pou fondo-fondo com un forat negre. I es clar un no pot evitar preguntar-se com lliga tota aquesta fondària vital amb els convencionalismes d’un matrimoni amb tres nenes. Vull dir que estiguis que se jo, planxant, o fent el sopar, o fregant el water i la dona et pregunta, “escolta, i lo de que "et portaré les perles de pluja d'un pais on mai no plou", ¿per qui anava?”. Quisir, mal rotllo, ¿no?. I sinembarg no es va divorciar mai de la seva dona. Diuen que va viure tota la vida amb el mal de cap d’aquesta contradicció; entre els valors catòlics i burgesos amb els que havia crescut ( havia estat minyó escolta dels catòlics, dels que Tintin n’és en certa forma paradigma), i les ganes de viure la vida al màxim; entre no ser capaç de fer de bon marit ni de bon pare ("la paternitat no existeix"), i ser conseqüent amb les seves pulsions més bàsiques. I bé, potser d’aquesta tensió vital en va sortir tot l’art, tot l’enginy, tota la profunditat de les seves cançons. O potser no, jo que se. El cas és que al final va tirar pel dret. El 1974 es va comprar un veler i va començar la volta al món, va aprendre a pilotar un bimotor, i es va instal·lar a les Marqueses, al mateix lloc on Gauguin. Va pillar un cancer de pulmó (obviament fumador empedreit) i va morir el 9 d’octubre de 1978. La seva dona i filles van heretar tot el seu patrimoni i han manejat el seu legat since then. Però per tornar a la seva contradicció vital, amb motiu de l’anniversari de la seva mort Sotheby’s subastarà una sèrie de records personals. No els han posat a la venda la seva família sinó els descendents d’una de les seves amants, Sylvie Rivet, qui els havia guardat. Deien que en traurien un pastón. Però definitivament, el que sí que no te preu son les seves cançons. Ara en Nemequitepà en la versió anglesa d’Scott Walker.
If You Go Away - Scott Walker
Sticks and stones - The Divine Comedy
La Fanette - Jacques Brel
Amsterdam (Olympia 1964) - Jacques Brel
Next - Scott Walker
Versió d’”Au suivant”, on Brel retrata amb pinzell i vitriol com de traumatitzada per sermpre més pot quedar la vida sesuà d’un pobre recluta obligat a fornicar en un abarrotat i embotellat (next! next!) bordell militar gratuït. Un clarivident i descarnada repassada a la institució militar, i si m’apures al concepte clàssic de nació europea:
Naked as sin, an army towel, Covering my belly, Some of us blush, somehow, Knees turning to jelly, “next”, “next”
I was still just a kid, There were a hundred like me , I followed a naked body A naked body follwed me, “next”, “next”
I was still just a kid, When my innocence was lost, In a mobile army whorehouse, Gift from the army, free of cost, “next”, “next”
Me, I really would have liked, A little touch of tenderness, Maybe a word, a smile, An hour of happiness, But, “next”, “next”
Oh, it wasn't so tragic, The high heavens did not fall, But how much of that time, I hated being there at all, “next”, “next”
Now I always will recall, The brothel truck, the flying flags, The queer lieutenant who slapped, Our asses as if we were fags, “next”, “next”
I swear on the wet head, Of my first case of gonorrhea, It is his ugly voice, That I forever hear, “next”, “next”
That voice that stinks of whiskey, Of corpses and of mud, It is the voice of nations, It is the thick voice of blood, “next”, “next”
And since then each woman, I have taken to bed, Seems to laugh in my arms, To whisper through my head, “next”, “next”
All the naked and the dead, Should hold each other's hands, As they watch me scream at night, In a dream no one understands, “next”, “next”
And when I am not screaming, In a voice grown dry and hollow, I stand on endless naked lines, Of the following and the followed, “next”, “next”
One day I'll cut my legs off, Or burn myself alive, Anything, I'll do anything, To get out of line to survive, Never to be next, Never to be next.
Vesoul - Jacques Brel
Matem ja el tema amb la meva preferida. Anys després va declarar que el nemequitepà era una cançó pròpia d’”un covard i un imbècil”. No voldria equivocar-me però és que a més crec recordar que va ser ell qui va aviar a la xica aquesta. Però després de tot, ¿qui es vol fixar amb menudències i incoherències com aquestes, tractant-se d’aquesta obra d’art? Si Paris bién vale una misa, és obvi que el nemequitepà bien vale una covardia, una imbecilitat, i si m’apures tota una vida plena de sentiments de culpa.
Ne me quitte pas - Jacques Brel
GARAGE, Tardor 2008, 10 d'octubre
One good reason - The Creeps
PR 99.8 FM, programa vitaminat i energètic. Se juntaron el hambre con las ganas de comer: Pels mateixos dies que llegia no-se-què dels The Sonics, el garatge de casa se m’omplia de ferros grasientos i herrumbrosos, de motos velles. La senyal, germans, va ser alta i clara, i jo la vaig pillar a la primera, oh sí, Senyor! Avui tirarem de grassa, de ferros oxidats, de prestatges polvorientus i tal nuvols de pols añeja cof-cof-cof. Obscures bandes de garatge dels 60’s i algunes de més modernes. Cançons enràbietades i accelerades. Punzante mala llet en general. A ello pues con saña y sangre en el ojo.
Cinderella - The Fuzztones
Trouble Every Day - Mother Of Invention
Walking the dog - The Sonics
Ja fa una bona quantitat de dies que tot flueix amb una tranquil·litat pasmosa, va passant avall amb un relax espectacular, igual com un cabalós riu sub-tropical fa passar avall mandrosament les aigües de color terròs, ocre, i au vinga fot-li blablabla. El cas és que són aprox. les 4 d’una assolellada tarda d’octubre. Acabo d’omplir el dipòsit de la moto i una lleugeríssima brisa mou a petites espentetes una fulla seca de plataner. Se m’acosta donant saltirons sobre 3 les tres puntes marrons doblegades cap avall, com una aranya dissecada a qui li haguessin arrancat les 5 potes restants. M’assalta una profunda llàstima per aquella fulla marró. Aleshores em pregunto de què em venen aquests estúpids sentiments. Indignat amb mi mateix reflexiono ¿de què collons m’ha d’ocupar el tarro això? ¿melangia de pa-sucat per una fulla caiguda? Auvahomevà! Decidit vaig a pagar la gasolina i em poso guants i casc. Arranco i els 4 cilindres en línia omplen l’aire d’una tranquilitzadora racionalitat mecànica. Poso primera i enfoco cap la carretera, i en l’últim instant, per no trepitjar-la faig un gir brusc ple d’inquietant consmiseració. No, no vaig caure, la fulla no em va tirar. Però em vaig veure molt a prop de terra
Georgiana - Bare Facts
Time of the Season - Zombies
That´s The Bag I'm In - The Fabs
Si un tio que tracta les dones com a objectes es considera un masclista, un que tracta els objectes com a dones ¿es considera un fetitxista? Més dubtes parafilics aquí al Jardí del Manicomi.
Satisfaction garantee - The Chesterfield Kings
Bad Little Woman - The Wheel-A-Ways1
The Witch - The Sonics
The witch va ser el primer single dels The Sonics, el 1964. Eren de Seattle i van ser una mica els precursors del tinglado, en això de sonar guarro, accelerat, distorsionat, cridant, i amb lletres rares o directament escabroses: aquesta anava sobre una bruixa, strichnine sobre drogues, en tenen alguna sobre adoracions satàniques... en definitiva uns autèntics perrus verdes del seu temps. Van treure 3 o 4 discs a mitjans dels 60’s sense massa èxit totplegat, i fin de la història. Després el revival Garage dels 80’s (Fuzztones, Creeps, els suecs) els van rescatar de l’oblit popular com els precursors de tot plegat (jo per exemple els conec del recopilatori “songs we tough the fuzztones” ‘89). I després de 35 de la seva última reunió per un concert (el ’72), l’any passat es van tornar a reunir per fer gires: han estat a l’últim primavera sound i per aquests festivals d’estiu.
Unchain my heart - The Gruesomes
Cold Hands - Black Lips
Where the wolf bane blooms - The Nomads
Doncs sí, ja fa una bona quantitat de dies que tot flueix amb una pasmosa tranquil·litat. Incidents que abans comportaven hores de cejas fruncidas i silencis densos, remugats amb saña i dolor, ara són sobrevolats amb desden i suficiència, com qui salta un insignifacant toll a la vorera. En fi, els polvos son freqüents, llargs, alguns barrocs d’altres essencialment minimalistes. Inensos en qualsevol cas. Tot flueix, tot encaixa com una maquinària de rellotge ben greixada. Així les coses, enregistrar aquestes venturosos dies per la posteritat, com qui porta la comptabilitat dels sentiments, pot semblar mesquí. Però, viven aquests dies de desplomes generalitzats, que el que un dia és blanc el següent pot ser negre, que els Cayennes d’ahir poden ser avui embargaments per impago, llanto y rechinar de dientes. Per això malgastar aquests preciosos i tranquils dies amb l’oblit em sembla poc prudent. Millor estalviar-los en el record, dipositar-los (encara que sigui sense interès, desinteressadament) al banc de la memòria. Mal que sigui sota la rajola de l’habitació.
Down - The Stomach Mouths
Suzie Q - Clarence Clearwater Revival
Strychnine - The Sonics
That's all she wrote - The Hysterics
Mr. Pharmacist - The Other Half
Patch of grass - The Purple Fox
Apalancat al sofà miro una peli intimsta tan pretenciosa com aburrida: una tia joveneta li diu dramàticament a la seva amiga mentre surten al repla de les escales de casa “que voldria viure tots i cadascún dels dies com si fos l’últim de la meva vida”. Allavorens la película continua, amb la trama seguint les dos amigues que baixaven les escales i surten al carrer, caminant per la vorera. Pero allavonses la trama ja m’importa una merda, en part perquè és un bodrio de película i en part perquè m’he quedat en aquell replà d’escala, pensant que si realment visques tots-tots-tots-tots els dies de la seva vida com si fos l’últim, n’hi hauria un que sí, efectivament, seria igual -idèntic de fet- a l’últim dia de la seva vida, perquè de fet seria l’últim. ¿Però i tota la resta de dies fins arribar a aquest últim? ¿no seria un stress? Vull, dir que, ostia tiu, quin agobiu! Tots els putus dies de la vida pensant, “corre! corre! va! Vinga a fer coses, vinga a fer de tot, i tot depressa i tot intensament que això s’acaba pero YA!”I no. Penso que jo no. Que jo en canvi preferiria viure l’últim dia de la meva vida com si encara tingués tota una altra vida sencera per endavant. Amb tot el temps del mon.
PR 99.8 FM, programa vitaminat i energètic. Se juntaron el hambre con las ganas de comer: Pels mateixos dies que llegia no-se-què dels The Sonics, el garatge de casa se m’omplia de ferros grasientos i herrumbrosos, de motos velles. La senyal, germans, va ser alta i clara, i jo la vaig pillar a la primera, oh sí, Senyor! Avui tirarem de grassa, de ferros oxidats, de prestatges polvorientus i tal nuvols de pols añeja cof-cof-cof. Obscures bandes de garatge dels 60’s i algunes de més modernes. Cançons enràbietades i accelerades. Punzante mala llet en general. A ello pues con saña y sangre en el ojo.
Cinderella - The Fuzztones
Trouble Every Day - Mother Of Invention
Walking the dog - The Sonics
Ja fa una bona quantitat de dies que tot flueix amb una tranquil·litat pasmosa, va passant avall amb un relax espectacular, igual com un cabalós riu sub-tropical fa passar avall mandrosament les aigües de color terròs, ocre, i au vinga fot-li blablabla. El cas és que són aprox. les 4 d’una assolellada tarda d’octubre. Acabo d’omplir el dipòsit de la moto i una lleugeríssima brisa mou a petites espentetes una fulla seca de plataner. Se m’acosta donant saltirons sobre 3 les tres puntes marrons doblegades cap avall, com una aranya dissecada a qui li haguessin arrancat les 5 potes restants. M’assalta una profunda llàstima per aquella fulla marró. Aleshores em pregunto de què em venen aquests estúpids sentiments. Indignat amb mi mateix reflexiono ¿de què collons m’ha d’ocupar el tarro això? ¿melangia de pa-sucat per una fulla caiguda? Auvahomevà! Decidit vaig a pagar la gasolina i em poso guants i casc. Arranco i els 4 cilindres en línia omplen l’aire d’una tranquilitzadora racionalitat mecànica. Poso primera i enfoco cap la carretera, i en l’últim instant, per no trepitjar-la faig un gir brusc ple d’inquietant consmiseració. No, no vaig caure, la fulla no em va tirar. Però em vaig veure molt a prop de terra
Georgiana - Bare Facts
Time of the Season - Zombies
That´s The Bag I'm In - The Fabs
Si un tio que tracta les dones com a objectes es considera un masclista, un que tracta els objectes com a dones ¿es considera un fetitxista? Més dubtes parafilics aquí al Jardí del Manicomi.
Satisfaction garantee - The Chesterfield Kings
Bad Little Woman - The Wheel-A-Ways1
The Witch - The Sonics
The witch va ser el primer single dels The Sonics, el 1964. Eren de Seattle i van ser una mica els precursors del tinglado, en això de sonar guarro, accelerat, distorsionat, cridant, i amb lletres rares o directament escabroses: aquesta anava sobre una bruixa, strichnine sobre drogues, en tenen alguna sobre adoracions satàniques... en definitiva uns autèntics perrus verdes del seu temps. Van treure 3 o 4 discs a mitjans dels 60’s sense massa èxit totplegat, i fin de la història. Després el revival Garage dels 80’s (Fuzztones, Creeps, els suecs) els van rescatar de l’oblit popular com els precursors de tot plegat (jo per exemple els conec del recopilatori “songs we tough the fuzztones” ‘89). I després de 35 de la seva última reunió per un concert (el ’72), l’any passat es van tornar a reunir per fer gires: han estat a l’últim primavera sound i per aquests festivals d’estiu.
Unchain my heart - The Gruesomes
Cold Hands - Black Lips
Where the wolf bane blooms - The Nomads
Doncs sí, ja fa una bona quantitat de dies que tot flueix amb una pasmosa tranquil·litat. Incidents que abans comportaven hores de cejas fruncidas i silencis densos, remugats amb saña i dolor, ara són sobrevolats amb desden i suficiència, com qui salta un insignifacant toll a la vorera. En fi, els polvos son freqüents, llargs, alguns barrocs d’altres essencialment minimalistes. Inensos en qualsevol cas. Tot flueix, tot encaixa com una maquinària de rellotge ben greixada. Així les coses, enregistrar aquestes venturosos dies per la posteritat, com qui porta la comptabilitat dels sentiments, pot semblar mesquí. Però, viven aquests dies de desplomes generalitzats, que el que un dia és blanc el següent pot ser negre, que els Cayennes d’ahir poden ser avui embargaments per impago, llanto y rechinar de dientes. Per això malgastar aquests preciosos i tranquils dies amb l’oblit em sembla poc prudent. Millor estalviar-los en el record, dipositar-los (encara que sigui sense interès, desinteressadament) al banc de la memòria. Mal que sigui sota la rajola de l’habitació.
Down - The Stomach Mouths
Suzie Q - Clarence Clearwater Revival
Strychnine - The Sonics
That's all she wrote - The Hysterics
Mr. Pharmacist - The Other Half
Patch of grass - The Purple Fox
Apalancat al sofà miro una peli intimsta tan pretenciosa com aburrida: una tia joveneta li diu dramàticament a la seva amiga mentre surten al repla de les escales de casa “que voldria viure tots i cadascún dels dies com si fos l’últim de la meva vida”. Allavorens la película continua, amb la trama seguint les dos amigues que baixaven les escales i surten al carrer, caminant per la vorera. Pero allavonses la trama ja m’importa una merda, en part perquè és un bodrio de película i en part perquè m’he quedat en aquell replà d’escala, pensant que si realment visques tots-tots-tots-tots els dies de la seva vida com si fos l’últim, n’hi hauria un que sí, efectivament, seria igual -idèntic de fet- a l’últim dia de la seva vida, perquè de fet seria l’últim. ¿Però i tota la resta de dies fins arribar a aquest últim? ¿no seria un stress? Vull, dir que, ostia tiu, quin agobiu! Tots els putus dies de la vida pensant, “corre! corre! va! Vinga a fer coses, vinga a fer de tot, i tot depressa i tot intensament que això s’acaba pero YA!”I no. Penso que jo no. Que jo en canvi preferiria viure l’últim dia de la meva vida com si encara tingués tota una altra vida sencera per endavant. Amb tot el temps del mon.
Girl (You Captivate Me) - Question Mark And The Mysterians
Don't Do It Some More - The Cindermen
13 Women - The Renegades
Speed fever - Laghonia
Cançons per un vespre de tardor. Tardor 2008, 3 d'octubre
Al tantu: com sempre, si us voleu baixar el pugrama tal com està sonant, aquí va l'enllaç de sempre del G-cast .
Però, novetat 2008, si us voleu baixar les cançons a palu secu, aquí hi ha aquest altre enllaç .
Ocean of Noise - Arcade Fire
P6R, 99.8 FM, benvininguts a la segona edició d’EJDM d’aquesta temporada 08-09. La setmana passada van passar algunes coses. Una és que no hi va haver pugrama per lo del hoquei. L’altra és que vam entrar a la tardor. I encara un altra és que tota la setmana van estar caient gotes, refrescant, un tràfec de paraigües oberts a destemps, esquitxos, tolls, i clàxons de cotxes atrapats en un embús. Aquest paisatge gris-perlat com a que exigeix algun retrat, mal que sigui fet depressa-i-corrents amb un mòbil amb càmera de molt baixa ressolució, píxels deprimits i tal. Així que avui hem arreplegat algunes cançons que facin joc a tot això. Una habitació àmplia, amb mobiliari funcional disposat impersonalment i pintada d’un gris que combini amb el d’aquell cel. Una habitació que aconsegueix el seu objectiu, fer-t’hi sentir sempre desamparat, estrany encara que t’hi hagis passat els darrers 10 anys de la teva vida. ¿que hi fa tenir unes bones tones de terra sòlid i contundent, ciment i bigues de formigó armat sota els teus peus, si els genolls et tremolen sense cap raó aparent? A l’estiu les palomilles es precipiten de cap, suïcides elles, sobre les bombetes enceses, sense poder-ho evitar. En aquesta época de l'any, en canvi, són les seves cosines pijes, les papallones, les que no poden evitar revolotejar pels estomacs. Aleshores és complicat mantenir la cara de poker com si res, per molt curtits que estiguin aquests estomacs al puntual pas de les estacions, a les entrades de les tardors. Avui tractarem de retratar aquesta inquietant sensació de flotabilitat i d’indolència, d’arenes movedisses sota els peus d’un, amb cançons. Ara no plou, però en qualsevol moment hi tornarà, i quan ho faci, el meu paraigües només em servirà per no mullar-me.
Did she overtake you - Robert Forster
Jericho (Joni Mitchell) - k.d. lang
Concerning the UFO Sighting Ne - Sufjan Stevens
Posem que es un divendres al vespre, vale?. Aquest tio que travessa el pas zebra sota un paraigües negre soc jo, que torno a casa des del curro un divendres al vespre. Tot fosc, faros reflexats sobre els tolls. Aquest tio del paraigües quan esquiva un toll, es creua amb una tia d’uns vint-i-molts o trenta pocs. Primer cop que la veu, no l’ha vist mai abans. Morena, primeta, baixeta, cabells curt. No especialment atractiva pel demès. Es gira per seguir-la amb la mirada uns segons (1 o 2, tot molt curtet, gens aparatos, ¿sats?), i continua sota el paraigües cap a casa, on l’esperen la dona i els fills, possiblement impacients (O no, jo que se, un simple complement circumstancial totalment irrellevant a lo que fa a la trama). Bien, seguim. El cas és que ella, la noia morena sota el txirimiri, no s’ha adonat de res de tot això, massa preocupada en fer equilibris amb el paraigües entre els tolls, funambulista under the rain. Continua amb pas ràpid fins casa seva, a dues travessies de distància. El seu novi l’obre des dalt, amb el porter automàtic. Surt de l’ascensor. Porta oberta i ell esperant-la amb els braços oberts. El manso l’abraça, li passa la ma per la cintura, li busca els llavis, li acarona el cul. Explora allò... tímidament, amb la punta dels dits, l’interior de la tira elàstica de les calcetes. Ella aparta lleugerament la cara ¿sats?. Es tensa rígida en silenci. Ell afluixa els braços lentament fins que tot queda en un lleuger contacte a mig camí d’enlloc, indecisions entre pinto i valdemoro. Una sirena d’ambulància encaixada en l’embús serveix per separar l’impetu i la intensitat inicial, de la decepció actual; el fa uns segons, de l’ara. I doncs, en aquest ara, ella fregeix ous ferrats per sopar. Ell, enfonsat al sofà i amb una Volldam a la ma, enfoca obsesivament la tele ¿sats? La seva mirada xoca amb les imatges de la pantalla, però enlloc de rebotar-li el presentador graciosillo que anima un concurs de-lo-que-sigui, direcció el cervell, la mirada travessa la bidimensionalitat tecnològica de la pantalla, i deixa les imatges endarrera, i tira recte fins escudrinyar el detràs del cristall líquid, i més al fondo encara, els píxels, els relés, els diferencials, els cables, tota aquesta merda tecnolòica que a mi se m’escapa i ni en se els noms, ni m’interessen. Però ell no, ell se’ls mira detingudament des del sofà, com si tot aquest desgavell tecnològic li pogués explicar el perquè dels moments grisos i plujosos de la vida, com si la tecnologia amagués la resposta, la complexa codificació de les lleis universals que regeixen els moments de la copula ¿sats? Quan i el perquè l’oracle determina que toca que sí i quan i perquè toca que no. Però tot això, tot aquestes disquisicions filosofico-tecnològiques, Aquell tio que travessava el pas zebra amb un paraigües (i que era jo) no ho sabrà mai, perquè en aquell precís moment està a ca seva fent coses més importants, com pentinar el gat, dibuixar amb sa filla camions de bombers amb retoladors vermells, o, escarxofat al sofà de casa seva, contemplar cervessa en mà, les evolucions d’unes imatges per dins d’una pantalla, un presentador graciosillo animant un insuls concurs de-lo-que-sigui. Interseccionant així, per segona i probablement última vegada en la vida, amb la de la funambulista morena sota el txirimiri.
Rien de grave - Véronique Leulliot
Un minuto de incertidumbre - AMA
Hi ha cançons que porten tatuades les marques d’algun incident sentimental, a vegades traumàtic, a vegades una simple capullada. Son cançons marcades com cartes de poker, i com elles ja han perdut qualsevol opció de reintegrar-se al resto del mazo amb normalitat. No podran jugar mai més. Marcades. Empestades. Ecs, fora bitxos raros. Aquestes cançons ja han perdut el seu valor standard. Han perdut el seu sentit universal i la casualitat els ha carregat amb un altre totalment diferent, sigui el que sigui. A mi em passa amb aquesta cançó dels Prefab Sprout i de fet amb tot l’LP Protest songs. Ja va tenir una història una mica rareta: el van gravar després del seu primer i genial disc Swoon, però per desavinences amb la discogràfica CBS no el van voler editar. Van treure el tercer el imprescindible Steve McQueen, van “triomfar”, i aleshores van recuperar el Protest Songs (que per a mi no li arriba a les soles de les sabates als altres dos). Bien. Per a mi, durant molt de temps tot això importava una merda. Vull dir, durant molt de temps sentir qualsevol cançó del PS era automàticament eriçar-se’m el vellu, suar, afluixar-se’m els budells. Papallones a l’estomac, tardors, tardes grises de pluges intermitents i uns passos perdent-se enmig d’una festa de castanyada, el terra tot apagalòs de cervessa resseca. Xap-xap-xap. Encara recordo la pudor de cervessa seca al terra. Era tard i ja no quedava gaire gent. I de fet encara és una mica així.
The World Awake - Prefab Sprout
this night has opened my eyes - The Smiths
Diu el periodista i músic mallorquí Joan Vich al seu més que recomanable blog, que aquesta cançó que ve ara és una meravella. A mi m’ho sembla, i tota la resta del disc també. És el darrer disc de Giant Sand, la banda del veterà Howe Gelb. Posin-hi, si us plau, una mica d’atenció. Probablement l’anirem posant algunes setmanes més.
Increment of love - Giant Sand
Barbecue A L'Elysée - Katerine
P6R, EJDM, “cançons per un vespre de tardor”, cançons per retratar tardes grises i –eventualment- plujoses. Aleshores, quan plou, al bar del poble entren les taules de la terrassa, i és per això que feiem la cervesseta dins, rodanxes diametre Voll sobre el marbre .cascat de la taula. Em mira i em concedeix “home, sí, follar, follar... follar està bé. Vamus, molt bé. Però cascar-se la – tst, dic quan es així per convenciment i elecció, no per obligació, quedi clar- doncs, que te un punt d'introspecció, d'auto-coneixement, d'independència personal que és molt dificil (impossible?) de pillar follant. Com baixar a les pròpies catacumbes, ¿sats que et dic? Amb el follar, en canvi, com a que acabes tendint a la dispersió, a distreure't amb l'altre. Cony, que et perds en detalls ¿no? Papers en la comedia social ¿no? Oju, apart de la pressió, l’stress i tot això” me’l miro com un lluç miraria una gominola de maduixa punxada d'un ham, ell segueix “¿quants polvos potencialment brillants no ha matat el sentit de l’autoexigència? ¿eh? El que jo et digui” em diu “cascar-se-la és el sexe en pantufles. la insuperable comoditat d'unes pantufles tabsolutament adaptades".
My funny Valentine - Frank Sinatra
Copenhagen - Scott Walker
Brand New Day - Van Morrison
Aquí hi havia d’anar un altre postal de dia plujós de tardor, dels de la setmana passada, però ve amb una setmana de retard, Sempre tard pels puestos! tardes plujoses de finals de setembre i principis d’octubre. A mi l’entrada de la tardor em toca soberanament els collons, vull dir per sistema, cada any em toca les pilotes. Sí, tot el rotllo del cicle anual, canvi d’estacions i tal. Però no cola, vull dir, a mi sí que em cauen les fulles per dins, Fijo que fins i tot es'em cauen els pèls per fora. Busco mecanismes inconscients per allargar la festa. Res, tonteries, clar: momentodado m’adono que és inútil, que no per portar encara bermudes i xancles de goma faré allargar la calor. Que l’únic que en treuré és un engostipat. Un nen amagant el cap sota terra, un estruç amb xancles playeres i bermudes estornudant. Es clar que hi ha lo de la resignació cristiana. És clar. L’altre dia vaig enxampar pel canal TNT un episodi de la meva serie preferida, Dr. En Alaska. El de “luces del norte”, el solstici d’hivern. En plena depressió per la nit polar, Fleshman es declarava en vaga perquè l’estat li birla les vacances al carib, i tot el poble l’empura: el demanden per un paston i li prenen la casa amb tot el que te dins.
El germà negre del Chris Stevens diu per la K-oso: “Quedan tres días para nuestro solsticio de invierno. Hoy amanecerá a las 4 y dos minutos y se pondrá el sol a las 4,45. Sabemos que la oscuridad constante e interrumpida, lleva a algunas personas a un pozo sin fondo emocional, por lo que la dirección de K-OSO sugiere que se guarden las armas bajo llave. El deseo de meterse el revolver en la boca puede ser demasiado fuerte. Así que por qué no evitar la tentación. Y para subir un poco los ánimo pasaos por el Brick, que permanecerá abierto las 24 horas del día con chocolate caliente para todos. Eso es, chocolate. El elixir mágico. Nada mejor para subir los niveles de serotonina y elevar los ánimos ¿eh?. Yo voy para allá.” Al final del capítol, Fleishman es resigna, abandona la vaga i es justifica amb Marilyn: “pots nadar contra corrent sense arribar enlloc, o pots deixar-te anar amb la corrent disfrutant d’on et porti” Marilyn, com sempre, l’importa una merda la justificació i simplement se encoge de hombros.
Ahir vespre vaig estar a ca mons pares. Tenien ja el foc a terra encès. S’hi estava bé, el foc calava per dins.
Jo també, com cada tardor, em ressignaré. ¿que vols, no? M’assentaré còmodament per veure com les coses acaben de girar: les estacions, el plat del microones, el tambor de la rentadora i la oliveta del martini. I també com sempre aquesta autojustificació acabaran per no importar ni una merda.
Italian Dry Ice - Josh Rouse
Say Something Nice To Me - Bobby Kline
Baby You Got It - Clyde Mcphatter
Plou sobre la ciutat i jo m’ho miro des de les alçades, des d’un nové pis. Lo que li dona el puntillo interessant és que no fot gens de vent, de manera veig les gotes caure a plom, com bales traçadores mil·limètricament disparades amb tiralínies. Baixen a tota ostia sobre el meu cap des d’uns quant kms d’alçada, els miracles de la llei de la gravetat i l’acceleració. Newton, Einstein & Rodriguez Picó, el trio la-la-la, en fi. Les que veig fugaçment davant els meus ulls encara els queden una bona quantitat de metres de precipitar-se al buit, i esclatar en milions de micro-gotes a camera lenta. Quantitat d’anuncis fan servir ara aquest efecte estètic per vendre’ns des de xuepes fins a condons ¿no? Davant els meus ulls, una cortina de línies verticals: la verticalitat domina la ciutat. De fet ho domina tot, la ciutat, l’ordre social, el curro, el futbol... fins i tot el sexe. Busco algun referent horitzontal: per un moment m’asfixia tanta caiguda. Busco punts de fuga, punts de fuga horitzontals, linies perpendicular a les traces de pluja, no se, tio, alguna cosa que aguanti, un suport, un reposapeus, ¿sats? però tot és gris. Gris i de dalt cap avall. Em marejo una mica. Em mareja l’absència de punts de referència horitzontals, inclosos els morals. Necessito algun tipus de base, algun suport a tanta precipitació, a tanta cosa precipitant-se, ja et dic, alguna cosa sòlida que aguanti tanta abstracció. De petits ens ensenyen a comptar amb els dits, però no massa, només una estoneta, només fins que ens sabem ficar la idea dels números des dels dits fins dins el cap. I un cop ja hem trobat el camí de l’abstracció, fora! ens els retiren, un adult comptant amb els dits està mal vist. Hi ha qui ha perdut el curro per això. D'altres fins i tot un bon polvo. I sin embargo, maifren, els dits son coses importants. Son coses importants per aferrar-se a la realitat: ja sigui apretant-apretant fort, fins que els nudillus es tornen blancs, aferrats a –p.ex. per dit algo, una barra! té, ahí está l’exemple dels gimnastes-, o ja sigui sumant amb els dits, operant aritmèticament, tocant físicament els números. A vegades –com davant d’aquesta vertical caiguda d’aigua- necessito comptar amb els dits. Encara que sigui a fosques. Encara que sigui d’amagades, per a mi mateix. Un xute de tangibilitat, un xutillo per calmar les coses, per retornar a la realitat, per escapar d’aquesta abstracció matemàtica i geomètrica... Lo ettoi dehando...lo ettoi dehando... solo me meto de veh encuando, de veh encuando...
if looks could kill - Camera Obscura
Falling And Laughing - Orange Juice
Però, novetat 2008, si us voleu baixar les cançons a palu secu, aquí hi ha aquest altre enllaç .
Ocean of Noise - Arcade Fire
P6R, 99.8 FM, benvininguts a la segona edició d’EJDM d’aquesta temporada 08-09. La setmana passada van passar algunes coses. Una és que no hi va haver pugrama per lo del hoquei. L’altra és que vam entrar a la tardor. I encara un altra és que tota la setmana van estar caient gotes, refrescant, un tràfec de paraigües oberts a destemps, esquitxos, tolls, i clàxons de cotxes atrapats en un embús. Aquest paisatge gris-perlat com a que exigeix algun retrat, mal que sigui fet depressa-i-corrents amb un mòbil amb càmera de molt baixa ressolució, píxels deprimits i tal. Així que avui hem arreplegat algunes cançons que facin joc a tot això. Una habitació àmplia, amb mobiliari funcional disposat impersonalment i pintada d’un gris que combini amb el d’aquell cel. Una habitació que aconsegueix el seu objectiu, fer-t’hi sentir sempre desamparat, estrany encara que t’hi hagis passat els darrers 10 anys de la teva vida. ¿que hi fa tenir unes bones tones de terra sòlid i contundent, ciment i bigues de formigó armat sota els teus peus, si els genolls et tremolen sense cap raó aparent? A l’estiu les palomilles es precipiten de cap, suïcides elles, sobre les bombetes enceses, sense poder-ho evitar. En aquesta época de l'any, en canvi, són les seves cosines pijes, les papallones, les que no poden evitar revolotejar pels estomacs. Aleshores és complicat mantenir la cara de poker com si res, per molt curtits que estiguin aquests estomacs al puntual pas de les estacions, a les entrades de les tardors. Avui tractarem de retratar aquesta inquietant sensació de flotabilitat i d’indolència, d’arenes movedisses sota els peus d’un, amb cançons. Ara no plou, però en qualsevol moment hi tornarà, i quan ho faci, el meu paraigües només em servirà per no mullar-me.
Did she overtake you - Robert Forster
Jericho (Joni Mitchell) - k.d. lang
Concerning the UFO Sighting Ne - Sufjan Stevens
Posem que es un divendres al vespre, vale?. Aquest tio que travessa el pas zebra sota un paraigües negre soc jo, que torno a casa des del curro un divendres al vespre. Tot fosc, faros reflexats sobre els tolls. Aquest tio del paraigües quan esquiva un toll, es creua amb una tia d’uns vint-i-molts o trenta pocs. Primer cop que la veu, no l’ha vist mai abans. Morena, primeta, baixeta, cabells curt. No especialment atractiva pel demès. Es gira per seguir-la amb la mirada uns segons (1 o 2, tot molt curtet, gens aparatos, ¿sats?), i continua sota el paraigües cap a casa, on l’esperen la dona i els fills, possiblement impacients (O no, jo que se, un simple complement circumstancial totalment irrellevant a lo que fa a la trama). Bien, seguim. El cas és que ella, la noia morena sota el txirimiri, no s’ha adonat de res de tot això, massa preocupada en fer equilibris amb el paraigües entre els tolls, funambulista under the rain. Continua amb pas ràpid fins casa seva, a dues travessies de distància. El seu novi l’obre des dalt, amb el porter automàtic. Surt de l’ascensor. Porta oberta i ell esperant-la amb els braços oberts. El manso l’abraça, li passa la ma per la cintura, li busca els llavis, li acarona el cul. Explora allò... tímidament, amb la punta dels dits, l’interior de la tira elàstica de les calcetes. Ella aparta lleugerament la cara ¿sats?. Es tensa rígida en silenci. Ell afluixa els braços lentament fins que tot queda en un lleuger contacte a mig camí d’enlloc, indecisions entre pinto i valdemoro. Una sirena d’ambulància encaixada en l’embús serveix per separar l’impetu i la intensitat inicial, de la decepció actual; el fa uns segons, de l’ara. I doncs, en aquest ara, ella fregeix ous ferrats per sopar. Ell, enfonsat al sofà i amb una Volldam a la ma, enfoca obsesivament la tele ¿sats? La seva mirada xoca amb les imatges de la pantalla, però enlloc de rebotar-li el presentador graciosillo que anima un concurs de-lo-que-sigui, direcció el cervell, la mirada travessa la bidimensionalitat tecnològica de la pantalla, i deixa les imatges endarrera, i tira recte fins escudrinyar el detràs del cristall líquid, i més al fondo encara, els píxels, els relés, els diferencials, els cables, tota aquesta merda tecnolòica que a mi se m’escapa i ni en se els noms, ni m’interessen. Però ell no, ell se’ls mira detingudament des del sofà, com si tot aquest desgavell tecnològic li pogués explicar el perquè dels moments grisos i plujosos de la vida, com si la tecnologia amagués la resposta, la complexa codificació de les lleis universals que regeixen els moments de la copula ¿sats? Quan i el perquè l’oracle determina que toca que sí i quan i perquè toca que no. Però tot això, tot aquestes disquisicions filosofico-tecnològiques, Aquell tio que travessava el pas zebra amb un paraigües (i que era jo) no ho sabrà mai, perquè en aquell precís moment està a ca seva fent coses més importants, com pentinar el gat, dibuixar amb sa filla camions de bombers amb retoladors vermells, o, escarxofat al sofà de casa seva, contemplar cervessa en mà, les evolucions d’unes imatges per dins d’una pantalla, un presentador graciosillo animant un insuls concurs de-lo-que-sigui. Interseccionant així, per segona i probablement última vegada en la vida, amb la de la funambulista morena sota el txirimiri.
Rien de grave - Véronique Leulliot
Un minuto de incertidumbre - AMA
Hi ha cançons que porten tatuades les marques d’algun incident sentimental, a vegades traumàtic, a vegades una simple capullada. Son cançons marcades com cartes de poker, i com elles ja han perdut qualsevol opció de reintegrar-se al resto del mazo amb normalitat. No podran jugar mai més. Marcades. Empestades. Ecs, fora bitxos raros. Aquestes cançons ja han perdut el seu valor standard. Han perdut el seu sentit universal i la casualitat els ha carregat amb un altre totalment diferent, sigui el que sigui. A mi em passa amb aquesta cançó dels Prefab Sprout i de fet amb tot l’LP Protest songs. Ja va tenir una història una mica rareta: el van gravar després del seu primer i genial disc Swoon, però per desavinences amb la discogràfica CBS no el van voler editar. Van treure el tercer el imprescindible Steve McQueen, van “triomfar”, i aleshores van recuperar el Protest Songs (que per a mi no li arriba a les soles de les sabates als altres dos). Bien. Per a mi, durant molt de temps tot això importava una merda. Vull dir, durant molt de temps sentir qualsevol cançó del PS era automàticament eriçar-se’m el vellu, suar, afluixar-se’m els budells. Papallones a l’estomac, tardors, tardes grises de pluges intermitents i uns passos perdent-se enmig d’una festa de castanyada, el terra tot apagalòs de cervessa resseca. Xap-xap-xap. Encara recordo la pudor de cervessa seca al terra. Era tard i ja no quedava gaire gent. I de fet encara és una mica així.
The World Awake - Prefab Sprout
this night has opened my eyes - The Smiths
Diu el periodista i músic mallorquí Joan Vich al seu més que recomanable blog, que aquesta cançó que ve ara és una meravella. A mi m’ho sembla, i tota la resta del disc també. És el darrer disc de Giant Sand, la banda del veterà Howe Gelb. Posin-hi, si us plau, una mica d’atenció. Probablement l’anirem posant algunes setmanes més.
Increment of love - Giant Sand
Barbecue A L'Elysée - Katerine
P6R, EJDM, “cançons per un vespre de tardor”, cançons per retratar tardes grises i –eventualment- plujoses. Aleshores, quan plou, al bar del poble entren les taules de la terrassa, i és per això que feiem la cervesseta dins, rodanxes diametre Voll sobre el marbre .cascat de la taula. Em mira i em concedeix “home, sí, follar, follar... follar està bé. Vamus, molt bé. Però cascar-se la – tst, dic quan es així per convenciment i elecció, no per obligació, quedi clar- doncs, que te un punt d'introspecció, d'auto-coneixement, d'independència personal que és molt dificil (impossible?) de pillar follant. Com baixar a les pròpies catacumbes, ¿sats que et dic? Amb el follar, en canvi, com a que acabes tendint a la dispersió, a distreure't amb l'altre. Cony, que et perds en detalls ¿no? Papers en la comedia social ¿no? Oju, apart de la pressió, l’stress i tot això” me’l miro com un lluç miraria una gominola de maduixa punxada d'un ham, ell segueix “¿quants polvos potencialment brillants no ha matat el sentit de l’autoexigència? ¿eh? El que jo et digui” em diu “cascar-se-la és el sexe en pantufles. la insuperable comoditat d'unes pantufles tabsolutament adaptades".
My funny Valentine - Frank Sinatra
Copenhagen - Scott Walker
Brand New Day - Van Morrison
Aquí hi havia d’anar un altre postal de dia plujós de tardor, dels de la setmana passada, però ve amb una setmana de retard, Sempre tard pels puestos! tardes plujoses de finals de setembre i principis d’octubre. A mi l’entrada de la tardor em toca soberanament els collons, vull dir per sistema, cada any em toca les pilotes. Sí, tot el rotllo del cicle anual, canvi d’estacions i tal. Però no cola, vull dir, a mi sí que em cauen les fulles per dins, Fijo que fins i tot es'em cauen els pèls per fora. Busco mecanismes inconscients per allargar la festa. Res, tonteries, clar: momentodado m’adono que és inútil, que no per portar encara bermudes i xancles de goma faré allargar la calor. Que l’únic que en treuré és un engostipat. Un nen amagant el cap sota terra, un estruç amb xancles playeres i bermudes estornudant. Es clar que hi ha lo de la resignació cristiana. És clar. L’altre dia vaig enxampar pel canal TNT un episodi de la meva serie preferida, Dr. En Alaska. El de “luces del norte”, el solstici d’hivern. En plena depressió per la nit polar, Fleshman es declarava en vaga perquè l’estat li birla les vacances al carib, i tot el poble l’empura: el demanden per un paston i li prenen la casa amb tot el que te dins.
El germà negre del Chris Stevens diu per la K-oso: “Quedan tres días para nuestro solsticio de invierno. Hoy amanecerá a las 4 y dos minutos y se pondrá el sol a las 4,45. Sabemos que la oscuridad constante e interrumpida, lleva a algunas personas a un pozo sin fondo emocional, por lo que la dirección de K-OSO sugiere que se guarden las armas bajo llave. El deseo de meterse el revolver en la boca puede ser demasiado fuerte. Así que por qué no evitar la tentación. Y para subir un poco los ánimo pasaos por el Brick, que permanecerá abierto las 24 horas del día con chocolate caliente para todos. Eso es, chocolate. El elixir mágico. Nada mejor para subir los niveles de serotonina y elevar los ánimos ¿eh?. Yo voy para allá.” Al final del capítol, Fleishman es resigna, abandona la vaga i es justifica amb Marilyn: “pots nadar contra corrent sense arribar enlloc, o pots deixar-te anar amb la corrent disfrutant d’on et porti” Marilyn, com sempre, l’importa una merda la justificació i simplement se encoge de hombros.
Ahir vespre vaig estar a ca mons pares. Tenien ja el foc a terra encès. S’hi estava bé, el foc calava per dins.
Jo també, com cada tardor, em ressignaré. ¿que vols, no? M’assentaré còmodament per veure com les coses acaben de girar: les estacions, el plat del microones, el tambor de la rentadora i la oliveta del martini. I també com sempre aquesta autojustificació acabaran per no importar ni una merda.
Italian Dry Ice - Josh Rouse
Say Something Nice To Me - Bobby Kline
Baby You Got It - Clyde Mcphatter
Plou sobre la ciutat i jo m’ho miro des de les alçades, des d’un nové pis. Lo que li dona el puntillo interessant és que no fot gens de vent, de manera veig les gotes caure a plom, com bales traçadores mil·limètricament disparades amb tiralínies. Baixen a tota ostia sobre el meu cap des d’uns quant kms d’alçada, els miracles de la llei de la gravetat i l’acceleració. Newton, Einstein & Rodriguez Picó, el trio la-la-la, en fi. Les que veig fugaçment davant els meus ulls encara els queden una bona quantitat de metres de precipitar-se al buit, i esclatar en milions de micro-gotes a camera lenta. Quantitat d’anuncis fan servir ara aquest efecte estètic per vendre’ns des de xuepes fins a condons ¿no? Davant els meus ulls, una cortina de línies verticals: la verticalitat domina la ciutat. De fet ho domina tot, la ciutat, l’ordre social, el curro, el futbol... fins i tot el sexe. Busco algun referent horitzontal: per un moment m’asfixia tanta caiguda. Busco punts de fuga, punts de fuga horitzontals, linies perpendicular a les traces de pluja, no se, tio, alguna cosa que aguanti, un suport, un reposapeus, ¿sats? però tot és gris. Gris i de dalt cap avall. Em marejo una mica. Em mareja l’absència de punts de referència horitzontals, inclosos els morals. Necessito algun tipus de base, algun suport a tanta precipitació, a tanta cosa precipitant-se, ja et dic, alguna cosa sòlida que aguanti tanta abstracció. De petits ens ensenyen a comptar amb els dits, però no massa, només una estoneta, només fins que ens sabem ficar la idea dels números des dels dits fins dins el cap. I un cop ja hem trobat el camí de l’abstracció, fora! ens els retiren, un adult comptant amb els dits està mal vist. Hi ha qui ha perdut el curro per això. D'altres fins i tot un bon polvo. I sin embargo, maifren, els dits son coses importants. Son coses importants per aferrar-se a la realitat: ja sigui apretant-apretant fort, fins que els nudillus es tornen blancs, aferrats a –p.ex. per dit algo, una barra! té, ahí está l’exemple dels gimnastes-, o ja sigui sumant amb els dits, operant aritmèticament, tocant físicament els números. A vegades –com davant d’aquesta vertical caiguda d’aigua- necessito comptar amb els dits. Encara que sigui a fosques. Encara que sigui d’amagades, per a mi mateix. Un xute de tangibilitat, un xutillo per calmar les coses, per retornar a la realitat, per escapar d’aquesta abstracció matemàtica i geomètrica... Lo ettoi dehando...lo ettoi dehando... solo me meto de veh encuando, de veh encuando...
if looks could kill - Camera Obscura
Falling And Laughing - Orange Juice
Subscriure's a:
Missatges (Atom)