Esas palmas coño!, 19 de desembre, Tardor 2008

Tumbado a la bartola - Siniestro Total

La setmana passada els Siniestro Total van tocar a BCN, els mitjans i la blogosfera de referència se’n van fer ressò, total que em vaig repassar uns quants videos d’aquests oldisgoldis: llagrimeta nostalgica i tal. Snif. que si ja tenim una edat, que si la pròstata, que si els nets... Vago com soc vaig pensar, tate tio, aquí tens la idea per divendres que ve. Així que aquesta és la història, Siniestro Total i aledaños. Producció naciolan de l'època. Després hi havia lo del nom del pugrama, però de seguida el vaig tenir clar. De fet quan penso amb Siniestro Total, lo primer que em ve al cap automàticament és aquesta frase “Esas palmas coño!” que el Julian Hernandez crida des de la bateria.

Miña Terra Galega - Siniestro Total
Cadillac solitario - Loquillo y los trogloditas
La casa del misterio - Los Ilegales

A mitjans del 1982 German Coppini era el cantant de Siniestro, al youtbe el podeu veure amb l’uniforme punk, xupa negre i un pollaster de goma com a micròfon cantant a histèrics berridos guturals, sobre coses com esqueletos empalmats, enforcats sense pilila, tetes de nòvia amb cancer de màma o Ayatolas que toquen la pirola. L’univers que poblava les lletres de les cançons de Siniestro. En aquesta tesitura va presentar al resto de grup la lletra d’una cançó perquè li fotessin música, deia així: “El azul del mar inunda mis ojos, El aroma de las flores me envuelve. Contra las rocas se estrellan mis enojos, y así toda esperanza me devuelven. Malos tiempos para la lírica... Las ratas corren por la penumbra del callejón, Las ratas corren por la penumbra del callejón, tu madre baja con el cesto y saluda. Seguro que ha acabado tu jersey de cotton, puedes esbozar una sonrisa blanca y pura. Malos tiempos para la lírica... Seguro que algun día, cansado y aburrido, compartirás con alguien nuevo amanecer. Trabajo de banquero bien retribuído tu madre con anteojos volverá a tejer.” Imagino la cara d’estupor del resto de la banda davant aquesta fina obra d’orfebreria lírica... No pegava ni a hòsties amb el visceral passadetotisme punk de les lletres. Evidentment li van dir que se la fotés pel cul, on la va tenir gurdada fins al cap d’un parell d’anys, que se la va treure per gravar-la junt amb Teo Cardalda com Golpes Bajos , per a mí probablement el millor grup d'aquella època (afirmació gratuïta a la par que pedant on les hi hagi, però soguat?). Golpes Bajos va ser lo més semblant a un grup angles, cosí germà del lirisme dels Smiths, o del retorçament dels Cure més siniestrillus.

Malos Tiempos Para La Lirica - Golpes Bajos
Chica De Ayer - Nacha Pop

La música espanyola i jo sempre hem tingut una relació un tant esquiva i que només es va normalitzar a finals dels 90’s. En aquells 80's el meu gust d'adolescent enteradillo que en realitat no tenia puta idea del que anava la cosa (lo que avui en dia vindria a ser un gafapasta de mierda), tirava més pel rollito pop inglés: Smiths, Prefab Sprout, New Order... ¿la rao? a saber, grans d' adolescència, virginitat irresoluta encara ara... total, aquests gustos casaven bastant malament amb lo que es feia per aquí. En quant a referents estètics anglesos la cosa semblava un desert. En aquells anys 80’s, la “generació perduda” (perduda entre la movida i l'indie de mitjans 90's) de la música espanyola –no diguem ja catalana- feia cançons que estèticament semblaven estar a anys llum de la civilització occidental. Vamus, igual com la resta del país. Siniestro, Loquillo, El último de la fila... no em van entrar mai-mai-mai bé. Psi, cançons sueltes, grups sueltos: El Pecho de Andy, Esclarecidos, Golpes Bajos, Gabinete Cagalera o els Ilegales de Jorge Martinez.

Golpes - Gabinete Caligari

Golpes està treta del recopilatori "Los Singles" de Gabinete, recopilatori que va treure el seu ex-segell Tres Cipreses-DRO quan van fixar per una gran, just després del "quatro rosas". La portada en vinil és un triptic amb fotos primer pla dels tres Gabinetes en blanc i negre. Tots tres cares series. El que mes m'ha impressionat de sempre és el d'Edi Clavo. Mira fixament la camera amb un semi-tupé, Ray-bans i una xupa de cueru de motorista 50's britànic, amb un primer pla d'un pin de Norton. Molt després em vaig enterar que és un enamorat de les Café Racer, i que va ser un dels primers en portar-se a Espanya un Dresda Triton, preciosíssimes motos manufacturades a base de motors clàssics de Triumph i bastidors de Norton. Valen una pasta gansísima.

Cien Gaviotas - Duncan Dhu
Yo Ya Fui A Cangas Del Morrazo - Siniestro Total

El primer cop que vaig sentir parlar dels Siniestro Total devia ser a 7e de l’antic EGB, als 12-13 anys de principis dels 80’s. A la meva classe venia un dels primers punks de Reus (bue, dic dels primers per dir. En realitat mai vaig freqüentar aquell ambient. En tot cas va ser el primer punk que jo vaig coneixer, i això va ser molt-molt abans que instal·lessin la paradeta al peu de la pixa de l’imperi dels Màrtirs, a exhibir-se bevent litrones en ple centre per gran escàndol de la societat civil local). Total que l’amic Joan ja a aquella tendra edat anava amb la xupa de cuero i xapetes de Sex Pistols, PIL i tal. Anys després, ja a l’insti, completaria el look amb la resta de parafernàlia de l’uniforme oficial: munyequeres de taxes, imperdibles i una cresta que-t’hi-cagues de punxeguda. Però això va ser anys despres, a lo que ens interessa èrem encara al cole, i estàvem amb lo flipat que em vaig quedar jo amb la portada del ¿Cuando se come aquí?, amb les caricatures dels germans Dalton el dia que el va portar a classe. ¿o potser és que no va passar això, que ho tinc tot distorsionat al cap de 25 anys? No sé. El que sí se és que quan jo no m’enterava encara de què anava la vida, l’amic Joan ja tenia profundes conviccions anarquistes, antisistemes i musicals. I més encara: va ser el primer tio a qui vaig veure emborratxar-se en directe, en una festa-dinar del cole amb papis, a base d’escurar els culs de les ampolles de cava que com a “cambrers”, recollíem de les taules dels papis. Va pillar un tal cego que el dire el va tancar al despatx per fer-lo vomitar a base de cafes amb sal. Sí, molt punk vist en perspectiva, emborratxar-se per primera vegada en un festa del cole davant de tots els pares. Crec que molt més que el gust musical, o l’ideologia anarca, aquest és l’exemple que em va marcar més, i que em va servir de far i guia alhora d’escollir el meu tipus d’oci en els següents anys a venir. Tst, oju! Que igual el punk, al final era això: simplement emborratxar-se. I lo altre, l’anarquisme, l’un-dos un-dos-tres, els 4 acords accelerats i els imperdibles era simplement la tapadera conjuntural d’aquells anys, igual com anys després ho seria l’acid-house, les pastilletes i l’smiley.

Fighting Temeraire - El Pecho De Andy
El Ultimo Ska De Manolo Rastamán - Kortatu
Las tetas de mi novia - Siniestro Total
Jimmy jazz - Kortatu
¡Hola mamoncete! - Los Ilegales
Tijuana in blue - Tijuana in blue
Los esqueletos no tienen pili - Siniestro Total
Todos los ahorcados mueren em - Siniestro Total
Caramelos podridos - Los Ilegales
Ayatolah - Siniestro total

I per matar el tema la cita de la setmana, de Jorge Martinez “nuevos cantantes hacen el ridículo en viejos festivales como Eurovisión.”. Lacònic i clar. Pues eso. Alabàtsigadeu.
Ale-hop (a salto de mata). Divendres 12 de desembre, tardor 2008


Pues eso, que avui tampoc hi ha pugrama (i van 3). Naa lo de siempre, divendres de finde, entresemana a salto de mata i sense poder quadrar l'agenda per gravar a l'estudi... bah, no som res. En fi, sorry perquè portava un parell de programes xaxis. A veure el de la setmana que ve què tal (que tst, oju, si algú te alguna suggerència o així, ja saben on la poden deixar, eh?).

I per dissabte, dia de derbi, que Dios reparta suerte. I que tota caigui del nostre costat.

Ale, con Dior!
Sunshine ¡pop! tardor 2008, 5 de desembre

I saw her again last night - The Mamas & the Papas

Sunshine ¡pop! Vive Bartolo que no m’he matat un pijo amb el títol. Sí amics, avui tenim una hora de cançons sunshine pop. Buenu sunshine pop i aledañus encara que no siguin del tot Sunsine. ¿ I què és Sunshine? Sunshine pop és platja, California, guapura, onades, relajo, joventut, surfistes a càmera lenta, urgències adolescents, 60’s sound, buggi-buggies botant entre les dunes, diversió, globos de colors enfilant-se amunt-amunt-amunt fins perdre’s univers enllà –pobrets ells, ¿on van a parar els globus perduts? ¿que deu ser d’ells? ¿potser desconcertats astronautes contemplen com els hi passen pel costat mentre arreglen el diferencial de l’injector del meteosat, clau anglesa en ristre? Preguntes vanes, dubtes estèrils, compreses ausònia. Estavem amb el Sunshine pop: Harmonies vocals, The Mamas & The Papas, arreglos complexos, Brian Wilson i el Beach Boys, producció virguera, Free Design... Tot això entre la segona meitat dels seixanta i els primers setanta. Però aleshores tota aquesta penya no sabia que les cançons que feien eren “sunshine pop”. Va ser després, durant els 90’s, que arqueòlegs, palentòlegs, antropòlegs i dentistes van desenterrar el tresor de la sorra i li van posar aquesta etiqueta tan bonica. “Sunshien Pop”. Allí estava el sunshine pop, enterrat a la platja per alguna maregassa, alguna tormenta marina, esperant que una tropa de buscadors de troballes tornés a obrir el cofre dels doblons dorats, sunshining. A disposició de ser degustat qual deliciós i petit bombó de xocolata belga i licor de Cointrau per les nostres post-modernes i romàntiques hordes de multiculturals integracionistes interdisciplinars. Durant els 90’s van florir per tot arreu recopilatoris d’obscures bandes, Estat Units, Japó. A casa nostra s’hi van interessar les delicades ments de Siesta Records, o del Guille Milkyway de La Casa Azul. Això és el que farem avui, degustar bombonets de licor en forma de cançons. I bué, com que la genialitat és escassa, també ens conformarem amb algun que altre M&M.

California dreamin' - The Mamas & the Papas
Alma de surf - Caramelos
Morning Beat - Brian Wilson

Hi ha varies bones raons per fer un programa que es digui Sunshine Pop. La principal being que en aquest humil programa és un dels pocs llocs on puc fer el que em dona la gana i comportar-me si em peta, de manera tirànica, dictatorial, arbitrària i megalòmana... ...nyenyenyenye. Una altra és recordar en aquests dies de fred que cala fins lo més fondo del l’ànima, l’enyorada escalfor del sunshining d’agost, las nubes se levantan i tal. I encara un altra podria ser la recent sortida al mercat de That Lucky Old Sun el darrer disc del geni de Brian Wilson (Bra’an Wilsn que pronunciava l’admirat Juan de Pablos). If so, tindriem una bonica excusa per fer una metàfora literària (gratuïta i efectista com gairebé totes les metàfores literàries, però as said before, aquesta és la meva dictadura), i parlar del Lado Oscuro de la Fuerza, del Lado Oscuro del Sunshine Pop. De com una cosa tan alegre, despreocupada, dibuxadora de bonitures i superficialitats pot estar lligada també amb les foses sèptiques més ponzoñosas de la psique humana. I al mateix temps però en sentit contràri, com unes coses tan fràgils, volàtils i etèrees com cançons de tres minuts, poden marcar un camí de retorn des d’aquelles cienagas pantanosas curulles de xapapote mental que dèiem, a les asoleiades platges paradisíaques que a tots ens venen al cap quan sonen els Beach Boys. Però, tst, a lo que importa: Escoltarem un parell de temes dels BB i parlarem d’aquest viatge d’anada i tornada.

God Only Knows - Beach Boys
Wouldn't It Be Nice - Beach Boys
California Girls - Beach Boys
Good Vibrations - Brian Wilson/Beach Boys

El 1966, i després d’haver-se petat un munt de hitazos i number ones com els que hem escoltat, Brian Wilson se sabia un dels genis de la música pop. Se sabia capaç de fer coses transcendents, de parlar amb el Deu de la música, si tu vols. Així que es va mirar dintre i hi va veure un pou de creativitat. Hi havia aquell parell, els Lennon & McCartney... total que, demiurg i ambiciós de creativitat i de transcendència, va escollir el camí menys trillat. Es va tirar de cap al seu pou. Es va proposar grabar l’obra mestre del pop mundial. Smile, el disc més mitificat de la història de la música. Va estar mesos gravan material i més material, amb els BB, repetint preses, girant ara de l’indret, ara del revés, i ara de l’indret un altre cop, fins que es va quedar clavat. Li van saltar els ploms, se li va fondre el diferencial del tarro. Amargat, bloquejat, impotent, va deixar tot el material del Smile tal qual: a mitges en bobines de les que amb els anys han sortit alguns pirates. A partir d’aquí: cervell liquat, malaltia mental, drogues, submissió mental a un psiquiatre-gurú... mil històries, rumors sòrdids. “His "lost years" of mental illness” en deien. I com en tota història americana de resurrecció i glòria, poc a poc el retorn al bon temps, primer el solet tebi de finals d’hivern (Brian Wilson’88, Orange Crate Art amb Van Dyke Parks el ’95), i després la sortida de les floretes a la primavera, bonitas ellas, el renaixement de la vida, amb el renaixement del mite Smile el 2004. Als 62 anys BW per fi es va veure amb presència mental suficient per encarar-se al repte que l’havia tombat quan en tenia 25 i mirar-lo a la cara. La pròxima estació era, lògicament, l’estiu a ple sol. That Lucky old sun. El primer dics amb cançons verdaderament noves. Si aquestes noves cançons d’estiu, plenes d’optimisme, bonitura i bon temps, reforcen la cordura d’un geni, i li donen solaz, reposo i estabilitat mental, ¿què no faran amb nosaltres, pobres i simples mortals?
(Per una detallada història de Smile, poden mirar a la wiki, clar però si voleu la història explicada des del coneixement, i sobretot la passió pel disc i pels Beach Boys, millor us passeu pel magnific blog de música en busca del vinilo perdido )

Forever My Surfer Girl - Brian Wilson
Good Kind Of Love - Brian Wilson

Això és lo més nou, però també va produïr, composar i arrajnar, això p.ex és del 1972, American Spring grup que formaven la seva dona Marilyn, y Diane Rovell la germana de sa dona. Aquesta preciosa cançó és una composició de la Carol King, de qui vam parlar la setmana passada com inspiració de la película The Grace of my heart, on a més hi sortia

Now That Everything's Been Said - American Spring
Juventud - Tiza
Sunshine boy - Licia

Bienn, sunshine pop, entreteingudes, missatges simples, arreglos complexos, produccions cuidades, instrumentacions variades, harmonies vocals, alegria. Superficials? Pssi. A mi m’agrada la superficialitat, sembla raonable no anar més enllà de les pròpies autolimitacions, no submergir-te en tanta profunditat si els pulmons no t'aguantaràn tanta pressió. La superfície sembla un bon lloc per estar, sobretot si llueix el sol.

My brother Woody - Free design
Frightened little girl - Happy ballon
Nomads - High Llamas

Eren els High Llamas, grup de Sean O’Hagan de la bonica ciutat irlandesa de Cork. A mitjans 80’s tenia la banda Microdisney. En fi, sunshine pop, solet, Califòrnia, eren joves, vivien la vida, només cal afegir-hi un Alfa Romeo Spider descapotable vermell, un graduat, el Simon i el Garfunkel, i la Sra Robinson. Igual aquell va ser la primera aparició al cinema del concepte MILF- Mother I’d Like to Fuck, ahi tenim el Dustin Hoffman rebregant-se amb la Sra Robinson. Clar que la piràmide d’edat d’aleshores permetia virgueries com la de la peli, és a dir que el graduat es tragines SIMULTÀNEAMENT mare i filla, per tant entrariem en el concepte MILFASTILFHD Mother I’d Like to Fuck At The Same Time I’d Like to Fuck Her Doughter. Això ara és complicat, molt més complicat. En el temps del graduat, es solia tenir els fils als 18. Si suposem que la Elein en tenia 18 quan el Dustin la cridava, ens apareix una explendorosa Mrs Robinson d’entre 36 i 42 anys. Yum Yum. Ara el primer fill es te de mitjana als 32. Traginar-se simultàniament mare i filla implicaria que la mare en tingués no menys de 50. The times are a changing...

Kodachrome - Paul Simon
The Angels Took Over the Train - Fantastic Something

Melancholy Bay - Fantastic Something
Different sounds - Fantastic Something

Xapem el programa amb dues immenses cançons d'un grup que hauriem de recuperar amb més calma, Fantastic Something, dels germans Veis, grecs afincats durant els 80's a Londres. Per despedir-nos, la cita de la setmana, “El mundo cabe en un disco. Ellas son así.” Promo siesta sobre el disc de las escarlatinas AL GALOPE. Frase lapidària. Dificil no esatar-hi 100% d'acord. Ale, Con Dior.