Frigo Dedo, 29 de maig, primavera 2009

Marcianet De Mart - Joan Miquel Oliver

P6R, 99,8 FM, i aquesta edició d'avui que es diu “Frigo Dedo”. Joan Miquel Oliver, no prou content en marcar la pauta, marca la línia i marca la lírica. Resumint: JMO marca paquet, con poderio y valor. I aquí en aquest molt modest Jardí de vora el mar, l'únic que podem fer -molt modestament repetisc- és seguir-lo, xupar roda. Imitar per la patilla, afusellar, copiar, xupar roda. Ja ho deia a qui el volia escoltar, el llegendari sprinter veneçolà -oh Veneçuela, terra de grans sprinters!- Julito Emeraldo Van der Kerkof, quan ja retirat ofegava els seus problemes d'erecció senils en mars de cazallas, zarzaparrillas i altres begudes amb z's sobre rònecs taulells de tabernes de mala mort: “amic” deia Van der kerkof esputant purito etanol per la boca, “amic, més important que un contundent cop de pedal és escollir la roda bona, la roda a la que saltar”. Bé, crec que Oliver és la millor de les possibles rodes. In-trac-ta-ble està el paio amb el seu nou bombó mallorquí. Així doncs ¿que el J.M. Oliver diu polo de menta? Nosaltres saltem gregàriament a roda amb aquest “frigo dedo”. Eren els meus preferits. I els popeye de taronja també. A 25 peles crec que anaven. I els “drácula”. En canvi el frigo pie no, veus? Jo sempre he estat més de ficar el dit que no pas ficar el peu. I quan no m'arribaba, doncs el Burman Flash.

Polo De Llimona - Joan Miquel Oliver
Meltdown - Alondra Bentley
la educación - Abraham Boba

Camiseta carabassa Jim, Camisa kaki amb galóns de sergent, camisa florejada de magnum. Ferraris varis de guisval (rojos tots, naturalment). Una pegatina groga de Bultaco sobre bicicros BH blau-metalitzada. Revistes porno en blanc i negre amagades en un tunel fosc baix la carretera. Un petó i una sobada de pits sota un garrofer (just on anys després una respectable família pagaria un hipotecazo que-t'hi-cagues per un xaletarro de disseny, marbre, fustes i tal). La primera pajilla en divendres, després de l'1-2-3. I una avia estenent roba d'un cossi d'aram. Un terrat, una casa de 1917. Una cadira de ràfia. Jocs amb trastos vells. Sol i la refrescant humitat dels llençols blancs voleiant.

Some things of my own - Alondra Bentley
La vigilia - Abraham Boba

Tricicles, bicicles, quatricicles. Sumen els anys, sumen les rodes. Hinault, Lejarreta, Fignon, Mosser, Arroyo, Perico, Roche, Velda, ¿sprint o marató? ¿criaturada o senilitat? Quan pedales per una carretera infinitèssimament corbada, un no és conscient de la seva corbatura, un creu que és una recta, un no s'adona de l'angle. Un ni s'entera que es fa gran, que poc a poc, infinitèssimament, un es va corbant: la columna, la carretera, els arrugues, la pedalada, la voluntat.

A Little Death Around The Eyes - Peter Doherty
Golpe de Estado - La Bien Querida

Pipes, moltes pipes, tones, camions de pipes. Munts i munts i munts de closques per tot arreu, fins colgar-me completament, fins colgar tots els meus silencis, ¿tantes pipes? ¿closques on tancar els silencis? ves tu quina xorrada més tonta... I un pagès. Un pagès corrent com un xiflat i cridant emprenyat, roba-cireres, capitanes de quince años que fuimos para ser ahora unos desconocidos.

Nombres y teléfonos - Francisco Nixon
Els Vells - Sedaiós
Dins Un Avió De Paper - Joan Miquel Oliver

Agost, pols, espigues, calor, mores, parades d'avellaners, basses. Basses d'aigua orgànica, viva. I aquella llefiscosa i desagradable sensació als peus ¿sats que et vull dir?. Basses de fons relliscos. Verdet. I mosquits. Picades de mosquits. Autan, flit, zz paf, Sterminio i pastilles blaves. Picades de mosquits. Puntets, granets, crostes, pelades i tirites. Moltes tirites. Relliscades, pelades, Bromera blanca efervescents d'aigua oxigenada, coisor, i algú bufant “buf-buf, no pica-no pica, buf-buf, no pica-no pica”. Tones d'ingènua fe en bufades miraculoses, petonets, fregues i demés sortilegis. Genolls, colzes, i volar per sobre del manillar. Relliscar pel canto rugós de la piscina, empotrar-se en una paret d'esbarzers, tropeçar amb una manguera, despenjar-se barranc avall, o cremar-se amb el tubu d'escape d'una Variant (negra per més senyes). Encara més tirites, llaguetes, Bucoalbucid, fenargan, clamoxil, binotal, tonopan, salvapic, formitrol. Rentar-se les dents amb close-up, fer un pipi i anar a dormir. Sobreviure, arribar a gran.

Parallel Lines - Junior Boys
all over the world - Pet Shop Boys
The Sun Rising (Danny's "Love Is..." Remix) - The Beloved
Hazel - Junior Boys

Tebeos, Anacletos, Mortadelos per tot arreu. Caixes de Mortadelos. Caixes de pandora obertes, menudu super-humor, ja-ja-ja. Moure les banyes d'una tele blanc i negre, Osito Misha sintonitzat, ratlles, neu, carta de ajuste, himne nacional, carta de navegació, planol del tresor, el barco dels clicks. Pirates. I reventar una, dos, tres, quatre, cinc, sis, set,... pilotes de futbol en les punxes del mateix cactus. El mateix putu i odiat cactus. Punxes i punxades, punxades al costat. Flato. Un dos tres salvat. Titanismes, homerismes, pamplines: res que no li hagi passat a tota la immensa resta de la humanitat, polvo, minuncies, futeses. Faltes de perspectiva. Desenfocament temporal. Timo existencial. Experiència fallida. Pandemonium. Ale, Final.

Pandemonium - Pet Shop Boys
Futebol é Everything, 22 de maig, primavera 2009

Futbol Fever - DJ Miguel

"Football is everyhting". ¿futebol é everything? ¿si? ¿el futbol ho és realment tot? Buenu, en aquesta vida és dificil que àlguna cosa ho sigui tot, incloent el sexe, quan fins i tot després del més acollonant dels polvos desatados, acabes pillant el comandament a distància per enxampar el final de House. Sí, “Fuebol é everything”, com tots els maximalismes, potser està un pelín pallá. I Sinembargo algo hi ha. Si agafes i sumes tots els minuts de mal rotllo, alegries, emprenyades, alteracions mentals i demés, pels diferents àmbit vitals (futbol, curro, amor, família, amics...), a tant per barba, tinc una lleugera idea de què rankaria el futbol, o més específicament el FCB. Per exemple, particularment, i vist en perspectiva, em sembla que no he estat mai tan alterat com en últim RM-FCB: ni canvis de curro, ni estudis, ni naixement de crios... I sí, clar, si no és el futbol seran les motos, o pescar amb canya, o fer catedrals amb palillos, o els concursos de xuxos, o el golf....

En tot cas no se'm acudeix millor època per presentar aquesta horeta de cançons relacionades amb el futbol: just abans d'aquest transcendental dimecres, i just després d'aquest empatx que ha transportat tot el que hem viscut aquestes últimes setmanes molt més enllà del purament esportiu, fins conduïr-lo a un nivell semi-filosòfic, més relacionat amb el sentit últim de tot plegat, els destins colectius, constància, principis morals i tal. Doneu-me una base prou populista i els diaris us bastiran qualsevol teoria del comportament humà, amb metàfores alusives, i tal. Comencem doncs: patadón a seguir des de Mareo (Gijon), a La Romareda (Saragossa): són els asturo-maños de La Costa Brava, rascan en un dels episodis del desmoronament del Primer Florentinato: el mediàtic cumpleaños de Ronaldo i la crítica mordaç a tota l’afegit de tomates rosas dels Galàctics:

El cumpleaños de Ronaldo- la Costa Brava

La esperanza blanca en tiempos de cólera: El Retorno de Florentino. Abans del Segón Florentinato hi va haver el Primer: aquest que canten Las Escarlatinas. Un panegiric de l'obra del Ser Superior a càrrec de les sempre genials Escarlatinas, d'un temps d'un pais “todos guapos y con balón: o Figo, o Raul, o Solari o Pavón... gol de oro y alirón del Madrid, hay que ver las filigranas de Zizou, o Bekann o Ivan o Casillas, o Raul... ”.

Sueño Merengue - Las Escarlatinas
un tacle de patrick vieira n'est pas une truite en chocolat - Vincent Delerm

De verdeamarelho, heptacampeona del mon, la felicitació que Vinicius de Moraes va cantar el '71, al bar la fusa de Buenos Aires, Argentina, pel campionat de Mexic ’70. Opinablement el millor equip ever, diuen els experts. Moment culminant quan Vincius diu a la parroquia argentina que omplia el cafe de la fusa de Buenos Aires, “lo ofrecemos a ustedes tambíen, por que “hincharon” tanto por nosotros... y esto jamás lo olvidaremos” i els jajas del públic argentí de la fusa "je, je, que graciós el brasilero aquest …".

Copa Do Mundo - Vinícius De Moraes

Referències costumistes camuflades d'un geniecillo de la música pop cule, com és el Guille Milkyway de LCA a “El momento mas feliz” de la Revolucion Sexual: “El momento más feliz es cuando un martes / Hay Champions / Y Deco se sale / Y aplasta a Mourinho en la semifinal.”

(o també a “como un fan”) “¿Que quieres que te diga? ¿que el / tiempo va a mejorar? ¿que el gobierno está fatal? ¿que el barça hoy / ha vuelto a pinchar?”

El momento más feliz - La Casa Azul
Eto'o (su jugador favorito) - La Granja

Un projecte que pretenia fondre futbol i art conceptual en un metratge cinematogràfic, “Zidane, un retrat del segle 21”. Els escocessos Mogway es van encarregar de la BSO anant totalment a la seva bola. Un parell d'artistes visuals, Douglas Gordon i Philippe Parreno, transformen tot el metratge de Zidane —enregistrat per disset càmeres en un RM- Vila-real— en una peli més pròxima a l'art visual que no pas al documental esportiu (oju, això diuen les cròniques, que jo no l'he vist). Van mesclar les imatges i sons de l'estadi amb la melancòlica música dels Mogway.

Black Spider - Mogway

Santa Maradona, del LP “Casa babylon” el 1994, ara s'ha fet famosa per la promo de la sexta. Manu Chao i els seus ex, arrimant el ascua futbolística a su sardina anarkoide altermundista, recordant que a més de 4-4-2, gols i penals, el futbol és també Berlusconi, Bernard Tapie i Claude Bez (ex-president puteru del Burdeus), els equivalents als nostres Gils, Canedas, Ruises de Loperas i tal. “La coupe du Monde est termine, Maradona n'etait plus la, Pour proteger les Italiens, Larchuma football club, Santa Maradona priez pour moi, L'aillier gauche va centrer, La Defense est debordee, L'avant centre est apparu, Le guardien est battu!!, Penalty! non! Si! ,Match nul! , Match pourri! Berlusconi, Bez et Tapie ont bien compris, Paolo Rossi! L'heure est aux choux gras... ...et aux bourreaux des Tibias, Santa Maradona, priez pour Moi”

Santa Maradona (Larchuma Football Club) - Mano Negra
Futbol - Sisa
Life Of Riley - Lightning Seeds

Life of Riley, de Lightning Seeds, no te cap referència futbolística a la lletra, però la fan servir molt al programa de la BBC “Match of the Day” que seria el nostre Estudio Estadio, sobretot en l'espai “el gol del més”

Maradona - Andres Calamaro
Meu mundo e uma bola – Pele & Sergio Mendes & Brasil 66

El 1977 es va estrenar el biopic sobre Pelé, el títol, evidentement: "Pele". De la peli se'n va fer una BSO a càrrec del geni de l'easy leasening Sergio Mendes & Brasil 66, on tamabé hi colaborava Gerry Mulligan amb el seu saxo. Les composicions i arranjaments anaven tots a càrrec de Sergio Mendes, excepte dues composicions: "Cidade Grande" i aquesta que sentim, "Meu Mundo E Uma Bola", composats i cantats, oju al datu, pel mismissim Pele in person. ¿eh que no se li donava malament?

Phutbol - Los Sencillos

(siempre hablando de futbol: Victor Baia, Cantona, Maradona, Ronaldo, Romario, O Rei Pele, Maradona, Shohan Cruyff y Valdano, Ravanelli y Menotti, Ginola, George Whea, Kiko, Caminero, De la Peña lo pelat, Maradona, Gary Lineker, Ruy Costa, Kubala, y Raul, George Whea, Auuuu.siempre hablando de futbol)

Oda als inventors del tinglado: sens dubte el millor himne oficial possible a una selecció de futbol: New Order canten a la selecció anglesa de Robson, la del mundial d’Itàlia del 90. Pels mitomans, al final se sent "Some people are on the pitch! They think it's all over! It is now, it's four! " el locutor de tele al final de la final del mundial d’anglaterra’66 fent referència a l'invasió de camp dels espectadors en el mateix moment final que marcaven el 4-2 (encara que regrabat per l'ocasió), l’únic mundial que han guanyat (i amb puxerasso), contra Alemanya. Els corus els fan els jugadors: Gazza, Platt, etc… i a la cara B John Barns fa un rap sobre la mateixa cançó. Un ¿meritori? 4th place: en les semis van perdre amb alemanya, amb Gazza retirant-se plorant per una vermella, i en l'altra semi Itàlia va guanyar a penals a Argentina, amb Maradona cagant-se en tota la gent que el xiulava durant l'himne. En la final, Alemanya va marcar de penal. Trist mundial, Schillachi va ser declarat el millor jugador, i crec que això deixa clar la qualitat d'aquell Mundial. El millor: probablement aquest hittazo de New Order.

World In Motion - New Order

Per l'eurocopa '96 d'Anglaterra, la FA va voler repetir jugada, i va oferir a Ian Broudie (capo unipersonal dels Lightning seeds), de fer l'imne per l'eurocopa'96 (Jules Rimet still gleaming / Thirty years of hurt, never stopped me dreaming ), Three Lions, es va dir, els tres lleons de l'escut de la FA. Resultat semblant, hittazo musical i naufragia a Semis contra els Germànics a penals, desprès d'haver guanyat a quarts, també a penals, a la sel·lecció de Clemente. El missatge de la cançó, en certa manera profètic, abundava en la fe en la victòria després de 30 anys de fracasos seguits. Em pregunto què tal els haurà sentat la darrera eurocopa d'Espanya, en certa manera un altre paradigma de repetit fracàs històric (encara que en aquest cas no només futbolístic, hehe). La final d'aquella Euro'96 la va guanyar Alemanya a Txecoslovàquia per 2-1 a la pròrroga.

Three Lions - Baddiel, Skinner & Lightning Seeds

Obviament fora de la sel·lecció d'aquest pugrama s'han quedat molts referents futbolístico-musicals, no estan tots els que són, però per altra banda ¿qui ho vol tot? Per exemple, Noel Gallagher, de Oasis, és un gran fan del Manchester City. També és del City (o almenys ho era fa anys) Morrissey. Damon Albarn, de Blur, en canvi està sovint amb els supporters del Chelsea. Franz Ferdinand va donar suport a Escòcia amb una cançó en la que la lletra era la paraula ‘Escòcia’ repetida infinitament. La cançó ‘We're in this Together’ de Simply Red, va ser també cançó oficial de la Eurocopa '96. El mateix que ‘Vindaloo’ i ‘Jerusalem’ de Fat Les. ¿Què dir del ‘We are the champions’, de Queen, a la Txampions? O del ‘You never walk alone’ de Gerry & The Peacemakers. “Dedícate a otra cosa”, de Potato, glosava els gols fallats per Julio Salinas. O la molt ilustrativa cançó de La Habitación Roja ‘Nunca ganaremos el mundial’. ‘Enrique el ultrsur’, de Los Nikis. Los Planetas, a ‘Un buen día’, citaven al recentment retirat Gaizka Mendieta, famós (a banda del futbol) per sortir a les revistes de música com seguidor de la música ‘indie’. Els valencians Danny Mellow també el van fer sortir a ‘Mendieta’s sad song’. El 2004 l'Athletic de Bilbao va encarregar a Kepa Junkera el disc del centenari “Athletic Bihotzez”, on van cantar convidats Butragueño, Kempes i sí, el mateix Guardiola , ... I sí, futbol goes on, like music, like life...
Alpargatas. Muy Buenas.

Pacific Coast Highway – Burt Bacharach

P6R, 99,8 FM, EJDM, i aquesta edició que es diu “Alpargatas. Muy Buenas”. Perquè mira, sats que et dic? soc un gran amant del concepte alpartatas, tant com objecte com com metafora de la vida comoda. Alpargates als peus i alpargatas mentals. Comencem amb aquesta autopista de la costa del pacífic del Burt Bacharach. Avui la història, el que direm, les cançons que escoltarem, van de llocs exòtics, llocs amb un poder atàvic d'evocació. Llocs, la simple menció dels quals, ens evapora la ment, ens tranporta, ens mouen cap algun lloc que només nosaltres mateixos -casascú el seu respectiu, diguessim- sabem dins nostre. Portem encara alpargatas als peus, yet el pasword (aquest nom de lloc que ens ha de telenstranportar del menjador de casa a algún exòic paissatge), aquest ignidor, deia, ens descalça les alpargates mentals.

“Alpargatas. Muy Buenas”, perquè un arriba del curro un vespre qualsevol de maig fins els ous de tot i de tothom, un es treu els pantalons de bonito i la camisa. Un es posa el pijama, i sobretot-sobretot es posa les alpargatas, (o pantuflas, monta tanto), i instal·lat ja dins les seves alpargatas, un entra en el seu petit mon de confortabilitats domèstiques. Un mon gris, quotidià, corrent, fins i tot si tu vols, mesquí. -i és que ¿no és també fins el més putrefacte dels nius de rates de claveguera, una entranyable llar per algú? ¿un home sweet home?

“Alpargatas. Muy Buenas”: yo y mi crcunstáncia. Jo i les meves alpargatas. Una existència (tst, al tantu, meva o de qualsevol altre, eh?) gris, mediòcre, àtona, sintàtica, sinàptica, metonímica, funcionaral. Un deambular per la vida sense gaire sentit, un anar fent tanmefotísticament ¿sats que et dic? I de sobte, calçat amb aquelles alpargatas (muy buenas), de sobre, calla tu! Alguna cosa ens crida l'atenció. Alguna cosa encen la xispa... tan se val si llegit, o vist en un anunci de compreses. El suport és el de menys. És el fogonazo mental. És la llamada de la selva. Una atracció irracional que ens desperta l'esperit i ens trasllada a altres mons, Sindudda un cas particular del principi universal del “sempre volem el que no tenim”, Ras i curt. Un sent un nom de lloc. Un nom de lloc amb moltes k's, i th's, i w's, i consonants intervocàliques, i pam! el fogonazo evocador! quin sigui, cadascú el seu, a cadaqual el seu San Martín: Samarkanda, Oh Samarkanda! Els teus vells lupanars... O jo que sé, Tomboktu, Oh Tomboctu, per les teves blanques terrasses ploro cada nit... O bé Sirna, vella Smirna, les cicatrius de la història et fan supurar càlida vitalitat... i tal. I ja està. I ja no hi som, a la butaca del menjador. Ja hem marxat, ja tenim el cap en un altre lloc. La ment a Samarkanda i els peus dins les alpargatas. Muy Buenas. Avui doncs, una desfilada de cançons amb noms de lloc exòtics, una mera enumeració de paraules amb k's i h's i w's. Una simple ristra de llangonisses sense més sentit i objectiu que activar el teletransportador de cadascú, Que cada paraula exòtica sigui un castell de foc, fogonazos que iluminin les vostres grises i mediocres i metrònomiques existències, pandilla basurilla: Samarkanda, Tomboctú, Smirna, Tegucigalpa, Bermudas, Honolulu, Monterrey...

Monterey - Vincent Delerm
Honolulu Rock-a Roll-a - Kitty, Daisy & Lewis
Moscow - Orange Juice

Monterrey, Honolulu, Moscou... l'exotisme de les consonants mudes, oclusives, sordes explosives... Avuí, en aquestes “Alpargatas. Muy Buenas”, La capacitat que te una paraula, un nom de lloc, si és prou exòtic, per obrir la llauna del tarro, qual obrellaunes racracrac, i que en surtin imatges mentals, evasions, escapades, escapismes. Com hipnotitzadors amb turbant i rellotge –lukintomaiais-lukintomaiais, donlucaraun-donlucaraun- que destapen el tarro de les essències. Hipnotitzadors arabitzats que amb la simple dicció ens porten a Tomboctú, Samarkanda, Vladivostok. Sebastopol, Pernambuco, Papeete. Singapur, Birmania, La Habana.

Down in Bermuda - Jonathan Richman
Anochece En Tahiti - El Pecho De Andy
Kilahuea - Los Tiki Phantoms

¿i si un viu a Samarkanda? ¿i si un és un Tombuktès de soca-rel? ¿i si és un adotzenat venedor d'alfombres màgiques de Samarkanda? ¿o és un dexifrador de mapes de Saba? ¿o és l'últim representant d'una llarga estirpe de pescadors de perles a pulmo lliure al mar de la xina? ¿un astròleg ocultista mesopotàmic? Aleshores ¿quin deu ser el seu pasword, el seu disparador d'imatges mentals? ¿què és el que li ignita el fogonazo evocador? ¿Almoster del camp? ¿Sabadell? ¿Valladolid? Mercenaris de la vella europa balcànica, d'imecable comportament professionals, es guanyen honradament la vida al cor de l'Àfrica Occidental. A tan la peça. Africa Paga, i Jorge Martinez, desde Gijón, ho certifica.

Africa paga - Los Ilegales
Carnaval De Sao Vicente - Cesaria Evora

Sao Vicente de Cabo Verde, Café Atlántico, La Viena Imperial. El Paris d’entreguerres, Pescadors de Corall Corsos, Praga i els seus Gólems. Un lleuger bot solcant sigilosament la foscor ,una brumosa nit de monzons, entre plantacions d'arrossars a l'Indoxina Francesa el 1932. Un Singapur Sling degotant humitat a la barra d’un hotel, mentre les palmeres tamisen el sol de mitja tarda. El Transiberiano, i un grum anunciant els passatgers que el sopar està servit al vagó restaurant. El Danubi, tot ell, tot llarg, tot gris, amb els seus assassinats, les seves persecucions en bot, els seus suicides. L.I.M.O.G.E.S. El festival de San Remo i un Dry Martinin, el Casino de Cannes i un altre Dry Martini. La estepa siberiana. Un trineu tirat per ¿què? ¿xuxos? i els passatgers coberts amb les típiques pells d'os. Un barret solitari penjat desmenjadament d’un penjador en un café a la una i vint de la nit. Montecarlo, Casablanca, Hong-Kong. Istanbul, Constantinoble...

Istanbul (not Contstantinoble) – They might be Giants

Istanbul (no Constantinoble), Los ojos de Xixen-Itzá, Mompracem. Els Carpats i els seus exin-castillos, Shangri-la, el Tibet. Maldivas, Scheischelles, Ceilan. La Ruta de la Seda, La de la Plata, la del Bacallà. Dervitxes dançan, donant tombs, accelerant, tan marejats que echan la pota elípticament sobre els seus caríssims vestits. Aruba. La Gran Barrera del Coral, la Gran Barrera Xina, la Gran Barrera Idiomàtica. Tasmània, Tametava, l'Urulu. Bangkok oriental citi batdecitidonnous, decitidonquers. Macau land of hope and glory. L'Illa de Reunion, la de Pasqua, la de Lost. Antigua, Antigua i Barbuda, Barbados, Bahamas, Bielorrussia i el turista accidental. Mogadiscio, Madagascar, Ventolín. Minsk, Tiblisi, Crimea, Dinamo. La plaça aquella de Maraqueix, Calicut, Klow. Szohod, Hanoi, Khe-Sanh. Ho-Chi-Min, Da-Nang, Dien Bien Phu i 400 legionaris francesos amb la munició esgotada, en una desesperada i inútil càrrega final a la baioneta. Na-na-naitin. Milan, Madrid, Chicago, Paris.

Milan, Madrid, Chicago, Paris - Jay-Jay Johanson

Nairobi, Mombasa, El Caire. Oslo, Roma, Fuentealbilla. Referències exòtiques. Exotic refree, vive Obrevo... I també llenguatges exòtics: sons extanys que ens fan evocar altres vides, altres dimensions. Accents de llunyanes reminiscènscies, nòrdiques, eslaves, bàltiques, maoris o -per dit algo més pròxim- franceses. “Vaig arribar a la teva costa, on cap barrera idiomàtica podia aturar el teu somris, i vas esclatar amb les meves quatre paraules balbucejades en el meu pobre francès trencat. Vas murmurar suaument coses, i jo sense cap traductor a mà. Però no m'importava una merda, perquè sabia que aquells incomprensibles sons teus eren torrides paraules d'amor. Ara que les recordo, Under a southerly sky, les teves promeses semblen tan trencades i pobres com aquell meu francès. Recordo les teves paraules. A tots els diccionaris on les he mirat, veig que més trencat que el meu pobre francès, ha quedat el meu cor.” Broken French Dylan Mondegreen, EJDM, 99,8 FM, “alpargatas”. Avui exotismes. De llocs i d'accents. Accents exòtics, barreres idiomàtiques, llocs evocadors. Dylan Mondegreen, seudònim de Børge Sildnes, magnífic en aquesta Broken French, gravat l'estiu de 2007 en un barco-casa-estudi ancorat a la petita illa de Giske, a la costa Oest de Noruega.

Broken French - Dylan Mondegreen

Dar es Salam en una vela llatina, blanca, immaculada, com els pels de la barba del tio que s'està morint de set a la seva coberta. Alexandria i un tio voltant desesperadament pels carrerons estrets, buscant-ne tres més amb qui completar un quartet. La Polinèsia Francesa, Papetee, un veler estavellat en una caleta, el seu capità perdut per segon i probablement definitiu cop als 50 anys. “Akaba”, que cridaven aquells xiflats. L'estret de Gibraltar -i una bella contrabandista de tabac travessant-lo de nit per amor- l'estret de Malaka, el de Bering i el de Torres, (up north, between Cape York Peninsula and Papua New Guinea). Alger, Yukon, Tabarca, capicci? Tabarca. Cicely, (Arrow-head County, Alaska), Hobart-Sidney, i una ristra d'ofegats, que cara surt la mar de vegades. San Ficción (amb un “Rodrigo Tortilla, m'has mort”, després de cada orgasme). I Tokio connexió Mallorca.

Tokio M'és Igual - Antònia Font

Rangún, La Pampa, Nicaragua, nicaragüita, la flor mas dulse de mi hardiiin. Smirna, i Hemingway el 1922 contemplant com els grecs, en la seva evacuació davant la reocupació turca, trencaven les cames dels seus rucs i els llençaven encara vius al moll. La ciutat d'Angostura -Ciudad Bolivar des de 1846-, a la República Dominicana, Madeira, i el Mediterrà, és clar. En italià.

Mediterraneo - Gino Paoli
Singapore - Laila Amezian

si tota la pluja que caigues a Singapur, s'hagues perdut pel camí, i hagués caigut a sobre nostre..., estavem drets, i vam sentir la sirena d'un bot, jo tremolava una mica i em vas cobrir amb la teva gavardina, l'aigua que em regalimava cara avalla era suau i tèbia i no va deixar cap traç. Laila Amezian i Singapore Qualsevol cosa, qualsevol anècdota, la història més tonta que et puguis tirar a la cara, jo que se, et pica un mosquit posem per cas. Vale, et pica un mosquit i el liquides d'un manotazo. Cosa més tonta del mon, no? Només cal que li pintis un decorat de fons amb un punt d’exotisme i ja hem girat el mitjó: un ventilador dona voltes pesadament penjat del sostre de l'habitació de l'hotel, espantant un ramat de mosques que s’amaguen de la xafogor monsònica. Les persianetes de l’única finestra deixen veure una col·lecció de sostres de cases baixes, la majoria pintades de blanc, algú truca a la porta. L’homme impecablement vestit de blanc no sembla afectat per la calor. Es treu el barret –blanc- i d’una ràpida manotada al clatell liquida el mosquit que l’acaba de picar. Indecis, es mira el palmell de la ma, un enorme tacarrot de la seva pròpia sang barrejat amb pasta de mosquit. Natural: en aquesta ciutat els mosquits cauen a milers.

Pacifico - La Buena Vida

Final de trajecte. Des de temps immemorials, la humanitat s'ha pirrat per viatjar, (¿pirrat per pirar hehe?). Les migracions indoeuropees, els hunos, Ulises, Colon, Marco Polo a la Xina, Marcos De los Apeninos a los Andes, Armstrong a la Lluna... la humanitat viatgera: l'ànsia pel desconegut, per la descoberta, la inquebrantable curiositat humana, sempre endavant, sempre més enllà, sempre superació, plus ultra...

Sí, això és els que ens diuen, això és el que està escrit, això és el que ens venen, això és el que volem creure. Fale. Sí. Però jo em pregunto, ¿fins quin punt tot això no és una zarandaja, una excusa de mal pagador? ¿fins quin punt tanta obsessió pel viatge en la humanitat no son en el fons ganes d'escapar, de fugir? ¿de deixar enrera un passat xungo, d'oblidar una història personal penosa, xapapotes intransferibles, mals ratos de cuidado? Baixar persianes, oblidar, tallar vincles, escapar, fugir, abandonar... Ulises escapant, Marco Polo fugint, Neil Armstrong dimitint. Suicidis en miniatura, viatgers d'impostura...

Australia - The Shins

Aruba, Jamaica, Bermuda, Bahama, Key Largo, Montego, Florida, Martinique, Monserrat, Port au Prince....
Semanazo

Aquest divendres, el -tothom dret en respectuosa standing ovation plis- 7 COPS CAMPIÓ D'EUROPA D'HOQUEI es juga els quartos al palau blau-grana en el primer partit de la semifinals de la lliga. El patit (no, no hi falta cap "r", el patirem fins la bocina final) el retransmetrem asiusual per Punt 6 Ràdio. Asarisolt, aquesta nit no hi haurà Jardí del Manicomi.

Despres del paseillo pel passillo, esperem el retorn victoriòs, i amb alguna altra samarreta de trofeu. Si pot ser de la familia real millor.

OË!