Via delle Botteghe Oscure

Dio, come ti amo - Domenico Modugno

P6R 99.8 FM, “Via delle Botteghe Oscure”. Final de curs, despedida. El 3 de juliol s'acaba la temporada 2008-2009 de Punt sis ràdio. Aquí al Jardí comencem abans les vacances, així que aquesta és la darrera edició de la temporada. La despedida, el festival de final de curs, caput, se fini, finito, adieu, goodby, aufirdesen... L'últim dia de classe. “És l'hora dels adeus i ens hem de dir adeusiau...”. Tots els nens de 8è d'EGB ballaven al mig de la pista fent la típica rotllana del cant dels adeus agafadetes tots ells. Després totes les nenes van plorar i ens vam intercanviar adreces que van acabar morint-se destintades, esgrogueïdes i arrugades, enmig d'un torcido somriure de commiseració, mentre -molts anys després- les llençàvem a una paperera qualsevol. L'oblit. Anys després, a l'insti, la tradició de l'últim dia de classe era pillar busos, derbis variants, hurris i vespes (primavera 75 vermelles p.ex) i baixar a la platja llarga de salou, i veure les xatis de classe en bikinini. La tradició. I sí doncs, avui xapem el xiringuito fins el setembre. I ho fem amb aquest pugrama on hi conflueixen algunes fils sueltus per nuar-se en aquest tapis d'acomiadament i en certa manera també, de oblit. I un dels cordills d'aquest teixit és la tradició del Jardí de fa tants anys, de pegar-nos el capritxet d'un especial música italiana. I clasici, Mina, Celentano, Paoli, Modugno, Morandi... ¿recurs fàcil? Sí, Sinddudda: llàgrima fàcil italiana per acomiadaments amb mocador de fil blanc bordat. Adioos amooor me voyyyy....

Occhi di ragazza - Gianni Morandi
Nel Blu Di Pinto Di Blu (Volare) - Domenico Modugno

Contra el deshilachado de la memòria, fotos. Primer pla d'una placa de carrer de Roma, rotllo rectangle de màrbre i tal. Diu la placa: “via delle botteghe oscure” i sota “dagli archi un tempo semispolti del teatro e della cripta di Balbo”. En aquest carrer hi va viure, a finals dels anys 30, un personatge singular, enigmàtic, de llibre. Un home sense passat. Un home que de cop txas, es va quedar sense passat. Ves tu mira, aquestes coses passen. Algunes vegades de cop, i d'altres a miquetes. D'altres el passat, la memòria es va perdent esfilagarsadament. De l'home que vivia a la via delle botteghe oscure en sabem més aviat poques coses: bastant ben detallades del 1947 fins finals del 1965; alguns detalls -conjectures, deduccions més que res– des de febrer del 1939 al 1947. Però més endarrera del 1939, res. Un vast, calorós i sec desert amb una única palmera, aquest asidero que diu: “via delle botteghe oscure”. Un buit de memòria infinit, un pou d'oblit fondo-fondo del que no es pot treure apenes res. Un home sense passat. A l'home delle botteghe oscure no li queda sinó recuperar la seva pròpia pista a partir de restes, converses despistades, fotos, retalls de periòdics, diaris personals inconclusos, fotografies agafades d'aquí i d'allà...

Riderà - Little Tony
Lisa dagli occhi blu - Mario Tessuto
Se Telefonando - Mina

Més fotos. Foto en blanc i negre d'un Ferrari 250 GT blanc empotrat de morro en un til·ler del Bois de Boulonge, a Paris. Un enorme til·ler d'un metre de diàmetre i d'uns -per dir algo- 15 m d'alt. La matinada del 6 de juliol del 1965, per ser més exactes. El Ferrari amb el que es va matar el dominicà Porfirio Rubirosa. Sortia d'una all-night farra per celebrar la consecució de la Copa de França de Polo. A més de 120 Kms/h. Es veu que va adelantar un BMW, va tocar lleugerament un cotxe aparcat, es va desequilibrar, va fer un parell de esses, i Plaff. Contra el til·ler. L'arbre de la tranquil·litat. Tranquil·litat Eterna. El til·ler ni es va moure. El Ferrari va quedar només lleugerament arrugat del morro. Però el motor va picar endarrera, i “Rubi” -sense cinturò de seguretat- se'l va empassar senceret. Sembla clar que Ferrari i til·la no semblen de bon maridar.

La Lontananza - Domenico Modugno
Cento Giorni - Caterina Caselli
Scende la pioggia - Gianni Morandi

Porfirio Rubirosa va ser també un personatge de llibre: dels seus múltiples llibres biografics, però també de llibres de tius tant reconeguts com Modiano o Truman Capote (a “Pregàries ateses”, Capote li retrata un samaler de 28 cm. De fet als Bistrós parisencs els molinets de pebre de fusta aquells grans encara es coneixen com "rubirosa"). Rubirosa va ser probablment the last of the famous international play boys. Diplomàtic, play boy, gran jugador de polo, pilot de cotxes, pilot d'avions, boxejador, liat amb les dones més riques i/o guapes de l'epoca: Joan Crawford, Veronica Lake, Rita Hayworth, Dolores del Río, Ava Gardner, Zsa Zsa Gabor, Jayne Mansfield, Eva Perón o Kim Novak. Un gran follador, sí. Com a pilot de cotxes era més aviat discret, amb tot va arribar a córrer GP's de F1 amb Ferrari el 1955 i les 24 h de Le Mans. Sembla que Rubirosa i l'home de via delle botteghe oscure van ser bons amics en el Paris del 39-42. Que fins i tot Rubi el va emplear com secretari a la legació Dominicana on era encarregat de negocis. En aquell Paris de l'ocupació Nazi, sembla que Rubi va ajudar-lo donant-li passaports dominicans, com els que diuen va vendre als jueus desesperats per escapar de l'ocupació. Però quan 25 anys després, li van explicar a l'home de la via delle botteghe oscure de la seva amistat amb el Rubirosa, aquest ja feia uns mesos que s'havia empotrat al til·ler amb el Ferrari. Rubi, doncs, no va servir a aquell home a tracejar el seu passat.

Il Cielo in una Stanza - Gino Paoli
Cuore (versione originale 1963 - rarissima) - Rita Pavone
Ragazzo triste - Patty Pravo
Nel Sole - Albano carrisi

Foto en blanc i negre, data indeterminada: probablement principis-mitjans anys quaranta. Grup de mecànics dins un taller enfilats en un gran camió, amb la carrosseria a mig construir. El taller és Cal Salas, de Reus, on ara hi ha els Aluminis Reus, davant la sala X de Cine. Foto borrosa i difuminada, mal emfocada. Amb tot, encara puc reconeixer les faccions de mon avi. Dels enfilats dalt de tot, és el tercer per la dreta.

Cares borroses, difuminades, records en perpètua deshilachación, desfent-se fins que al cabdell no li quedi cap més pas de fil. La resta de mecanics, aquelles 10 o 12 cares anònimes ¿qui les coneix? ¿qui les recorda? ¿al passat de qui pertanyen? La memòria totalment desenredada, enfilada fins a l'infinit.

¿Fem fotos en un desesperat intent d'aturar el temps, de congelar la memòria? and if so, ¿què passarà en anys a venir quan les actualitzacions dels nous programes fotoxops, MSbiuers i demés pugrames informàtics no siguin capaços de descomprimir totes les tonelades de patrimoni sentimental guardat en formats caducs, gif's, jpg's, tiff's? res, memòria deshilachada desesperadament aferrada a papers en continua descomposició, a arxius gràfics d'improbable descompressió.

Alla mia età - Rita Pavone
Ma che freddo fa - Nada
Rose Rosse - Massimo Ranieri

Poz zí. El passat es va perdent. A vegades de cop, com qui tropeça amb una pedra. Plaf. I ja està, ja ho has perdut tot. Altres vegades es perd entre la boira, a esfilagarsades, com qui va estirant bocinets de cotófluix del menat gros. A miquetes. Divisar borrosos trocets del passat a través de les ocasionals clarianes que la boira obre de tant en tant aquí i allà. Tot molt inconnex, sats? La consciència, mentre camines pel mig de la boira, que aquest pedrot, que aquest pi, que aquest esbarzer, ja no el veuràs mai més. I ni que d'aquí 10 minuts hi passis pel costat, i el tornis a veure amb els teus propis ulls, no seràs capaç d'identificar-lo com un record propi. Via delle botteghe oscure, aquí en aquest acomiadament del JDM

Mai Le Dirò - I Giganti

La darrera foto de la capsa de galetes metàl·lca. Blanc i negre, per suposat. Una nuvia, un vell assegut amb cara seriosa, un jove alt i moré dret, darrera el vell.

“- t'en recordes del casament de Freddie amb la Gary Orlow?
- no
- a Niça... a l'esglesia russa... erem quatre testimonis: tu, jo, el vell Giorgiadzé (l'avi de la Gary), i el quart testimoni era el teu amic, en Rubirosa...
- Qui?
- El teu amic Rubirosa... el Porfirio... el diplomàtic Dominicà"

Conversazione - Malabella

Final. Aquesta antiga de debó. "Vaig treure la foto de la Gary Orlow de petita. S'endevinava que plorava pel gest de les celles. Els meus pensaments se'm van endur lluny, a l'altre punta del món, en una estació balneària de la Rússia del sud, on feia molts anys la fotografia havia estat presa. Una nena torna de la platja, al crepuscle, amb la seva mare. Plora per no res, perquè hauria volgut continuar jugant. S'allunya. Ja ha passat la cantonada, i ¿les nostres vides no es dissiparan tan ràpidament en el vespre com aquella pena infantil?"

Che t'aggia di - Mina & Adriano Celentano

Coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir. 5 de juny, primavera 2009

North American Scum - LCD Soundsystem

P6R 99,8 FM, EJDM, “Coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir”, en aquest jardi del manicomi. L'avia fa molts anys va tenir un xuxo, vamus, un cas tremendu, per escriure un llibre d'aquest xuxo i la seva obsessió pel menjar. Només dir que un dia l'avia va arribar a casa i es va trobar tot el sofà ple de paperets de plata. El puto xuxo s'havia pimplat com si tal cosa una caixa de 1 kilo de polvorons, d'aquells embolicats individualment. El més extravagant del cas no és però això. Ni el fet que la caixa estava en un armari i precintada amb el típic plàstic d'aquells rotllo CD, que quan els has d'obrir et cagues en tot. No. El més extravagant és que va passar en plena canícula d'agost. Bién. Allí se'l va trobar l'avia, tirat al sofa com un serdu i tip de 1 kg de polvorons. Però buè. ¿que te que veure el xuxo de marres amb “coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir?”, la veritat és que està pelin traido a contrapelo, però ahi va: Resulta que una altra de les obsessions d'aquest xuxo obsessionat amb el jalar, era recollir menjar, ossos, carcanades i tal, i enterrar-les en milions de forats que feia per tot el jardí. Després, s'oblidava que les tenia enterrades, (o no, nusé si obliden o no, la veritat és que no tinc gaire idea de com xuten els xuxos), el que sí se, és que mentre que mai va arribar a desenterrar cap dels seus tresors, en canvi és va passar tota una vida enterrant coses, enterrant secrets, guardant gasivament trofejos. De tant en tant donaves una patada a una pedra i de sota en sortien cadàvers del passat. De tant en tant sona alguna cançó, s'olora alguna colònia, sentim algun acord, veiem alguna carta escrita a boli, i el tresor del pirata, el cadàver embalsamat, el secret retorna. Ni que sigui per una fracció de segón. Suficient per tenyir de gris-plom un dia solejat de juny. Les nostres trampes, els asos que vam escollir a la màniga, el punxó que vam clavar arterament, les excuses que tant sibilina i brillantment vam imaginar. Coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir. Una patada a una pedra, uns acords determinats, una fragància escollida, un pensament furtiu, i ja el teniu aquí: Retorna el passat tètric, lúgubre. Aflora a la superfíce, qual bombolla de metà en xarca d'aqua pútrida. Avui estem aquí per retre'ls sentit homenatge: les nostres pròpies trampes, estacazos retropropulsats del passat. La venganza de don Mendo.

Saturate - Chemical Brothers
Standing in the way of Control (Soulwax Edit) - The Gossip

Doncs sí, coses que vam fer, mentides que vam dir, secrets que vam guardar. De vegades un sent un cançó i li puja la bafarada del passat. Grisos pensaments emboiren la cavitat cranial. Veuetes recordant episodis foscos, mentides, penitències que complir, peatges que pagar. ¿Hi ha algún miserable altanero que gosi dir que no li venen refluxes d'aquestes boires del seu passat? Qui més qui menys, tots tenim els nostres cadàvers embalsamats, sigui a l'armari, sota el llit o al disc dur del PC, no? Aleshores, quan el enzim activa la neuropenitència, un, inconscientment, comença a xiular qualsevol cançó, la primera que se li posi a tiro. Qui canta els seus mals espanta. Espanta els mals esperits, els mals records, els remordiments, la mala consciència. Qui xiula els seus mals càrrecs espanta. Algunes cultures precolombines creien que el xiular era una manifestació del diable. I potser no anaven tan desencaminats. La manifestació del diable que tots portem dins, del diable que tots vam ser. Coses que vam fer, mentides que vam dir, secrets que vam guardar.

Oh Bauer - Jeans Team
A Question of Time - Depeche Mode
And I Was A Boy From School - Hot Chip
Hazel - Junior Boys
The Sun Rising - The Beloved

Cadàvers a l'armari. Inquietants, torbadors, i familiars. Els cadàvers de l'armari venen de visita. Al crit de “coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir. “tst, tu, hola quetal? Soc jo” et diuen ”és a dir, soc tu, soc el teu mateix jo, o el teu mateix tu com prefereixis... eh, eh! sí tu! no t'amaguis! no dissimulis! no miris cap un altre lloc! no xiulis! Es-col-ta-el-que-et-dic, es-col-ta-el-que-tu-va-fer!” I és clar, has de deixar de xiular i prestar-los atenció. Recordar-los. Estar per ells un moment. Com aquelles visites inoportunes que truquen el timbre quan estas apuntito-apuntito de fotre un polvo, i l'únic que pots fer, ja amb la minga a la ma i el timbre de fons musica, és xiular. Xiular ben fort i apretar les dents.

pandemonium - Pet Shop Boys
Round & Round - New Order
Disappointed - Electronic
It's my Life - Talk Talk
He's on the phone (radio edit) - Saint Etienne
Promised Land – The Style Council

Ella està al telèfon, sorbiendo el dulce nectar del amor, and de reppent, plaf! Apareixen de visita els cobradors del frac. Els passius dels nostres passats, contracte i calculadora en ristre, exigint passar comptes. Exigint justícia poètica, exigint justa penitència pels pecats passats ¿que quins pecats? Bah, els que sigui, a cada qual els seus, cadascú a la seva puta bola, això és el de menys. És com si em diguessis que si euro super 98, o 96, o extradiesel: menudències. El rellevant és moure el motor, el tipus de combustible és secundari. Legions de cobradors del frac impolutament vestits de rigorós negre. Aflorant de les catacumbes. Deutes a saldar, acceptem rais, asnefs, rattings, reagrupaments de passiu, comprem tota classe de deutes. El pecat porta la penitència, i ambdós son gran negoci. Coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir. Ja sento el timbre de la porta, ¿que volen aquesta gent que venen de matinada? Passar comptes al el pròpi passat.

Sipping On The Sweet Nectar - Jens Lekman