P6R, 99.8 FM, EJDM, i aquesta edició que es diu Retrovisor Sessions.2 “all the things we could and should have done”. Totes les coses que podriem i hauriem d’haver fet. Retrovisor Sessions perquè avui posarem cançons de retrovisor, cançons a través de les quals transpira el passat. En algunes cançons aquesta transpiració serà formal: són cançons parides avui però amb decoració vintage, cortines, quadres penjats, empaperat de paret, interruptors, etc... tot d'estils musicals d'abans d'ahir. Rockabilly, hillbilly, swing, Motown, Stax, Sunshine Pop... Altres cançons que sonaran avui transpiraran classicisme perquè son directament “els” clàssics. Ortodoxos i Canònics. I finalment altres cançons transpiren passat perquè (irrespectivament de la forma) son retrovisors factuals, és a dir que directament t’expliquen en cru què és veu en mirar pel retrovisor. Com p.ex. la que entrarà ara mateix dels Madness, la millor al meu gust del seu magnífic the liberty of Norton Folgate. A Forever young l'anònim narrador, puja damunt un tamboret i li explica a un també anònim jovenet les misèries de mirar pel retrovisor i veure que la joventut, no és que s'estigui allunyant, no, sinó que de tant lluny que queda ni es veu. “no facis com jo i sigues jove per sempre, abans no perdis el paradís i se'n vagi la innocència”. Amagada en aquest consell tan gratuït com tòpic, flota la confessió i la (¿impúdica?) exhibició de les cicatrius que el pas immisericorde del temps tatua al cos indelibly stamped. I per cert, en aquests consells ¿penseu que pesa més el desig d'ajudar al jovenet, o l'exhibicionisme? ¿o serà més aviat que el narrador, tot i tenir davant un jovenet, en el realitat es dirigeix a ell mateix, aquell “ell mateix” de fa tants anys, vist a través del retrovisor? Retrovisor Sessions.2 “all the things we could and should have done”
Forever young - Madness
Diuen els Madness en un moment donat (i aquí ho aprofitem de subtitol perquè és molt xaxi i va al pelo) “all the things we could and should have done”. Totes les coses que podriem i hauriem d’haver fet. Parlem de retrovisors, de la fascinació pels retrovisors. Un retrovisor és un trasto que te el seu què. Un “què” quasi màgic perquè pots mirar cap endavant i cap endarrera al mateix temps. O més exactament, mentre estàs mirant endavant, pots veure el que ja has passat (¿el teu passat?). Una mena de propietat transitiva atornillada al manillar de la moto. Trastos sumament pràctics ja que et permeten seguir avançant a la par que vigiles que, venint per darrere, el teu passat no acabi atropellant-te. Res més lamentable que, avançant-te en línia contínua, el teu propi passat te la foti pel cul.
Així doncs, avui escoltarem cançons planejades amb un aire volgudament retro: per exemple al Chris Isaak inspirant-se en el Rockabilly i el swing dels 40's i 50's. O la irlandesa Imelda May, en aquesta mateixa línia però accentuant encara molt més aquest retro-homenatge añejo, o també els germans anglesos Kitty, Daisy & Lewis. En la mateixa línia però en simpetric pel Soul tindrem la Amy Winehouse, o també l'últim hitazo d'aquest rotllo mimetisme añejo: les Pepperpots. Com a culmen de tot plegat, el Guille Milkyway amb el seu Melting pot enciclopedistict, reciclant tot el llegat musical del sunshine pop, la ELO, Motown etc.. I de farciment, és clar, els models originals, els perquès de tots plegats, els passats que ens atropellen. Ale pues.
Feel Me - Imelda May
Mr. Lonely Man - Chris Isaak
When A Stranger Calls - Howard Raucous & The Bombers
Polly Put the Kettle On - Kitty, Daisy & Lewis
Take My Heart - Chris Isaak
Buggin' Blues - Kitty, Daisy & Lewis
Big Bad Handsome Man - Imelda May
Retrovisors, objectes semi-màgics. Hi ha una subclasse d’humans convençuts que alguns objectes (parlem de trastos inerts, eh?) tenen alguna cosa de màgics, tenen personalitat pròpia i la rara facultat de transmetre emocions. Hi ha, deia, un subtipus d’humans devots d’alguns objectes (d’alguns trastos) no tant per la seva funció original, sinó pel que fan sentir.
Tenim que xiflats de totes religions, cultures, condicions socials o fortuna han arribat a pagar disbarats per coses tan –aparentment- inútils com un guant del Michael Jackson, una gorra de l’Alonso unes calces de la Belén Esteban, o un tampax usat de la Camila Parker Bowles. Però no és a la pasta que es gasten on volia anar a parar, no. Perquè en definitiva el que un paga no és lo substantiu: com en el sexe, pagar no garanteix la profunditat de l’experiència. Així, de vegades, les circumstàncies més rocambolesques et porten a desitjar el trasto més aparentment trivial i inútil. Que et dirè jo? fins una pedra de platja. Tinc un calaix ple de zippos vells, de posavassos de cartró dur, de comics –Cairos, Cimocs-, d’ulleres de sol plenes de pols, de fotos en blanc i negre de parents morts fa anys que ni vaig arribar a conèixer. Tinc alguna moto més vella que jo. I amb tot això el meu tresor més preuat és un raspall de dents. Un humil raspall usat del Mercadona. Els diumenges i dies de guardar fins i tot goso olorar les crostes resseques de pastadents enganxades de fa tant de temps. Un raspall blau cel de pèls desgastats, una relíquia dels teus dies en aquella casa. L'única resta que em queda de tu. Diu Messier Katerine “Havíem quedat al Jardí Botànic, pensava en tu mentre t’esperava.... la llum era blanca, allà, tot sol entre les flors. Era diumenge, t’estava esperant... i encara no sabia que estaves morta. Encara avui penso en tu al Jardí Botànic, encara avui et veig per tot arreu, com si mai hagués sabut que estaves morta”
Le Jardin Botanique - Katerine
Me & Mr Jones - Amy Winehouse
Recordo que tot allò va coincidir amb la explosió del “cas Winehouse”. Recordo veure-ho pel retrovisor. De tot allò el que més em va sorprendre (a banda lo sincera que sonava la senyoreta Amy Winehouse quan baixava tan avall a esgarrapar-se les crostes de la seva ànima a cops de micròfon), doncs el que més em va sorprendre, deia, era l'elegancia estilosa 50-60’s amb què sonaven aquella col·lecció de cançons. Un pesat teló de vellut de color morat o vermell fosc semblava embolcallar i amortiguar amorosament el so que sortia de saxos, guitarres, trompetes i corus. Aquells dies solia demanar a la barra aquell cocktail jazzy-soul, de vegades amb regust de Motown, de vegades d'Stax, i sovint de Verve o de Blue Note. Billie Holiday i Sarah Vaughan, Martha Reeves i Diana Ross susurraven a coro “come and get all this memories...” Si, recordo aquells dies de retrovisors i roses. Aquella matèria primera, les cançons de la Winehouse, podrien haver caigut en mans d’algun despietat productor o executiu ambiciós de dubtosa moralitat. La corrupció en temps de colera. Tota aquesta elegancia 50’s i 60’s hauria pogut acabar en una detestable producció modernilla R&B-Hip-Hopera amb efectes xunda-xunda rotllo Timbaland. Però no. Per sort la mercaderia va caure en mans d'un tal Mike Ronson, un tipus amb gust per l'estil i els detalls añejos.
Dream Guy - The Pepper Pots
Fa poc, en alguna barra de bar, em va tornar a venir de no sabia on aquell mateix regust añejo d'amor pels detalls i l'estil escolàstic clàssic 50-60's. Vaig preguntar al barman i a canvi d'una suculenta propina em va donar el soplo: el contacte era un tal Binky Griptite, guitarra al disc de la Winehouse i productor d'aquell cocktail tan estilòs que m'estava embriagant. Aquest cop hi flotaven, insistents com 4 gotes d'angostura, un deix de ska i rocksteady originari de Girona. Regust d'ametlles amargues. Ja havien sonant des de fa temps en aquest Jardí pels seus 2 discs anteriors, les Pepperpots. En aquest recent “NOW!” Hi ha molt menys ska-rocksteady que soul. Sempre m'ha semblat que les meves adorades Pepperpots tenien més estètica que profunditat, yet ¿quin mal hi ha si ets un tio superficial? Després de tot, una superfície pot ser dura i brillant com la de la barra d'un bar. “No busquis que et rasquin l'ànima per la part de dins, que tan avall no hi arriben” li vaig balbucejar al barman amb dicció castigada per tantes copes de retrovisor “però sí, les 3 o 4 cançonetes que et fan pujar el somriure tonto a la cara, sempre hi són. I la elegància innata, es clar. I les magnífiques veus, també, també...” i vaig contiunar ennumerant atributs encara una estona més, però aleshores el barman ja feia molta temps que havia deixat d'escoltar la meva incomprensible lletania, i ja estava arreplegant, posant els tamborets cap-per-avall damunt la barra. I escombrant-escombrant, em va agafar distret per tantes copes, i em va fotre dins el recollidor, entre colilles, xiclets i vidres de gots trencats. I amb un suau cop de canyell el va buidar dins el cub de la brossa, on vaig caure suaument (com per una madriguera de conill), i d'on no m'hauria d'haver mogut mai. Almenys, a través de la tapa encara podia sentir -esmorteïdes- les meves adorades Pepperpots pel retrovisor...
Tears Dry On Their Own - Amy Winehouse
You Are Still In My Mind - The Pepper Pots
You Can't Hurry Love - The Supremes
take a chance - The Pepper Pots
In My Lonely Room - Martha Reeves & The Vandellas
Please Mr. Postman - The Marvelettes
Esta noche sólo cantan para mí - La Casa Azul
Giulle Milkyway de la Casa Azul, destil·lacions d'enciclopedisme musical ecumènic: “del electro al dicso, y del disco al Northern Soul”. Milkyway a través del retrovisor, llençant guiños cariñososo a les seves dives personals: Blossom Dearie, Nina Simone, Astrud Gilberto, Kirsty MacColl, Karen Carpenter o Dusty Springfield. Sempre havia pensat que era cert, que sempre i en qualsevol circumstància, tal com diu la dita, “més val que sobri que no que falti”. I no. Miro pel retrovisor i m'adono que molts cops, més val que falti que no que sobri. Com una bufetada em venen al cap tots els cops en que han sobrat paraules, en que s'ha parlat de més, en que s'han dit massa coses. En que -qui sap?- potser un dèficit de paraules hauria portat a una bifurcació diferent. Finals d'oferta en temps de crisi, dos pel preu d'un. Qui sap, potser si precisament no hagués soltat tota aquesta parrafada sobre el “més val que sobri...”, aquesta edició del JDM hauria acabat diferent: amb un tema dels Flechazos, o de Los Coronas, o de les Pipettes, o de Les Tres Bien Ensamble... però el fet és que, amor meu, hem arribat al final, això no dóna més de si, i ha estat bonic mentre ha durat, i tuviste tu oportunidad y la dejaste escapar. El Final sempre és el que és i acaba ineludiblement amb una “ela”. De vegades aquesta "ela" final va seguida per un postrer punt, el punt i final. Altres vegades aquesta “ela” final es converteix en el punt i final itself. El Final d'un programa etiquetat amb “coses que podriem i hauriem d'haver fet”, no pot ser altra que una mirada nostàlgica a la "Juventud", el 1972. Són els Chilens "Tiza". Una magnífica cançó d'aquell 1972, probablement oblidada i perduda sinó fos per un disc retrovisor, un recopilatori editat fa uns 4 anys anomenat, “Papagayo, Spanish Sunshine Pop”. Ale, con Dios.
Pax i Retrovisor!
Juventud - Tiza