The Naked and the Dead

The Naked and the Dead - Orbital

Divendres passat vam fer allò de els novetats Siesta records. Devia ser per que el temilla em va deixar tant estragat, que vaig tardar mitja setmana a recuperar-me. L’altra mitja setmana me l’he passat en blanc. Ni una puta idea pel pugrama d’avui. Serà que aquests dies m'he despertat cansat. O més probablement que aquesta vida he nascut vago. En qualsevol cas, res per dir, res pensat, res de res de res. Així les coses, la opció és clara. “omplir un buit. Omplir un buit amb punts i ratlles”. Entre parlar per parlar i callar per callar, millor sempre la segona opció. Amb ja masses paraules gratuïtes a les nostres esquenes, per una vegada callarem la nostra puta boca i deixarem que parlin els que en saben del tema, els bons. Tios amb talent, amb fundamentu i amb menat de perejil per explicar històries. Aquesta nit llegirem trocets sueltus de grans explicadors d’històries. Indiscutibles cuenta-cuentus mundials. I, clar, les seves BSO. Benvinguts a aquesta edició que és diu The Naked and The Dead. “The Naked and the Dead” és el nom de la cançó que estem escoltant. Els Orbital la van treure com maxi a principis dels 90’s, quan a la música rara xiqui-xiqui feta amb maquinetes se li deia “electrònica”. “The Nakes and The Dead”, “Els nus i els morts”, també és el títol del primer llibre que va publicar Norman Mailler, el 1948. Un retrato descarnat, raw like sushi, de la societat americana –o ja posats i pel mateix preu, del gènere humà- en el microcosmos del desembarcament i conquesta als japonesos d’una illa del Pacífic durant la IIGM –rotllo Guadalcanal. La idea del llibre sembla ser alguna cosa així com que, des del General en cap de l'exercit d'invasió, fins l'últim cabo furriel, a la que rasques una miqueta aquella primera capa de grans ideals i principis humanistes, en el fons, sempre acaba apareixent aquell filldeputisme egoista tan típic del gènere humà. Tst, i qui estigui lliure de culpa que es tiri la primera llufa.

The Naked and the dead - Mailler

“Els bombardejos havien deixat el refugi ple de cadàvers de soldats japonesos. Més amunt hi havia unes quantes coves naturals i en una d'elles mitja dotzena de morts amuntegats. Wilson va cridar, “ep nois, aquí trobarem records”. Martinez s'havia allunyat uns quants metres. Havia vist un cadàver japonès amb la boca oberta, que portava unes quantes dents d'or, i intensament fascinat no se'n sabia allunyar. Mirà les dents. N'hi havia almenys sis o set que semblaven d'or massís. Martínez llençà una ràpida mirada als altres que en aquell moment es ficaven dins la cova. Tot pudia. Va veure als seus peus un rifle abandonat. Sense pensar-s'hi més, l'agafà i clavà un cop de culata a la boca del cadàver. Les dents van saltar de la boca. Algunes van caure a terra, i altres es van escampar per la mandíbula inferior esclafada. Martínez recollí quatre o cinc peces d'or i se les ficà a la butxaca. Sentia una barreja de culpabilitat i alegria.”

When Will I Ever Learn To Live In God - Van Morrison

Hallelujah - Nick Cave & The Bad Seeds

Crònica de l’ocell que dóna corda al mon - Murakami

“Primer l'oficial mongol, li va fer a Yamamoto un ràpid tall a l'espatlla dreta, amb aquell ganivet corbat que abans ens havia mostrat l'oficial rus de la pitillera de plata. Després li va anar escorxant el braç dret de dalt cap baix. El va anar escorxant poc a poc, amb cura, quasi amb amor. Tal com acabava de dir l'oficial rus, allò es pordia qualificar com art. De no ser pels xiscles de Yamamoto, fins i tot podria arribar a pensar que no feia mal. Però els seus crits donaven compte de la monstruositat del dolor que l'acompanyava. I cada cop que jo intentava tancar els ulls o apartar la vista, la resta de soldats mongols de la patrulla em copejaven el crani amb les culates dels seus fusells perquè els obrís.”

All The People I Like Are Those That Are Dead - Felt

Decades - Joy Division

“Quan no tens res més, et crees cerimònies de l'aire mateix, i després les respires.”

La Carretera - Cormac McCarthy

“Van travessar el poble al migdia del dia següent. Tenia la pistola a mà, a la lona que cobria el carretó. Mantenia el nen ben enganxat al seu costat. El poble estava quasi tot cremat. Cap senyal de vida. Cotxes empastifats de cendra, tot cobert de cendra i pols. Roderes fossilitzades sobre fang sec. En un portal, un cos assecat fins la pell somrient al dia. Va atreure el nen cap a si.

Només recorda que les coses que poses dins el cap és queden per sempre allí, li va dir. Hauries de pensar en això que et dic.

Però s'obliden coses, no?

Si. S'oblida el que es vol recordar, i es recorda el que es vol oblidar.”

The old man's back again - Scott Walker

Increment Of Love - Giant Sand

Meridià de Sang - Cormac McCarthy

“Un murmuri de fletxes va travessar la companyia i alguns homes van caure de la muntura. Es van disparar els primers trets, i els salvatges van envoltar la companyia. Alguns portaven rostres de malson pintats al pit, i esclafaven els saxons que no anaven a cavall a cops de llança o de massa, saltaven de les montures amb ganivets i corrien pel camp de batalla amb un trot particular, i robaven la roba dels morts i els agafaven pels cabells, i pelaven amb el ganivet el crani tant dels vius com dels morts, i n'alçaven les cabelleres sangonoses, i tallaven i esquarteraven els cossos nus, n'arrencaven les extremitats i el cap, esbudellaven el tors blanc i estrany i mostraven grapats enormes de vísceres i genitals, i alguns dels salvatges estaven tan alterats per la carnisseria que semblava que estiguessin a punt de rebolcar-s'hi com gossos, mentre d'altres saltaven sobre els moribunds i els sodomitzaven amb crits ben forts cap els seus companys. La pols s'apoderava dels caps humits i pelats dels homes que havien perdut la cabellera, i amb la clapa de cabells que els quedava sota la ferida i el cap rapat fins a l'os jeien com monjos mutilats i nus sobre la pols amarada de sang, i per tot arreu hi havia moribunds que gemegaven i balbucejaven i cavalls que xisclaven.”

Dead Of Night - At Swim Two Birds

Cançó de la torre més alta (Chanson de la plus haute tour) - Xavier Baró

2666 - Bolaño

“-¿Tú también se la mamaste a desconocidos creyendo que el semen te iba a alimentar? –preguntó Reiter.

-Yo también –dijo Ingeborg-. Siempre que tuvieran un aspecto sano, siempre que no dieran la impresión de estar corroídos por el cáncer o por la sífilis –dijo Ingeborg-. Las campesinas que vagaban por la estación, las locas que se habían perdido o huido de sus casas, todas creíamos que el semen era un alimento precioso, un extracto de todo tipo de vitaminas, el mejor método para no coger la gripe –dijo Ingeborg-. Algunas noches, antes de dormirme, encogida en un rincón, entre las ruinas bombaredadas de la estación de Colonia, pensaba en la primera chica campesina que tuvo esta idea, una idea absurda, aunque ciertos médicos prestigiosos dicen que la anemia se puede curar bebiendo semen a diario –dijo Ingeborg-. Pero yo pensaba en la chica campesina, en la chica desesperada que llegó por deducción empírica a esta misma idea. La imaginaba deslumbrada en la ciudad silenciosa contemplando las ruinas de todo y diciéndose a sí misma que ésa era la imagen que siempre había tenido de la ciudad. También, durante aquellas noches, la imaginaba muerta, de cualquier enfermedad, una enfermedad lenta ni excesivamente rápida. Una agonía razonable, el tiempo suficiente para dejar de chupar vergas y envolverse en su propia crisálida, en sus propias penas.”

La vigilia - Abraham Boba

un temps pour tout - Vincent Delerm

"A l'institut, durant molt de temps vaig dibuixar als marges la cara d'una dona que somreia amb la boca però plorava amb els ulls. Encara tinc els esbossos."

Coses que passen - Bouillier,

"Vam travessar la frontera amb el Buick. La Fabienne volia visitar el Golf de Mèxic. Era allà on ens esperava la mort que buscàvem. En una carretera plena de sots que no duia enlloc, mitja dotzena de treballadors mexicans ens van perseguir amb una camioneta. Els seus fars blancs ens encalçaven en la nit. Els havíem creuat una estona abans i havia vist a la seva mirada tot el que somiaven fer-li a la rossa de cames llargues i brunes que anava dins el Buick."

Pon Tu Mente Al Sol – El Niño Gusano,

Escorxador 5 - Vonnegut

“A Robert Kennedy, que te una casa de camp a dotze kms d'on jo visc tot l'any, li van disparar abans-d'ahir. Va morir la nit passada. Què hi farem. Marthin Luther King va ser assassinat fa un més. També va morir. Què hi farem. I cada dia el meu govern em presenta la suma dels cadàvers causats per la ciència militar al Vietnam. Què hi farem. El meu pare va morir fa molts anys de causes naturals. Què hi farem. Era un home bondados. També tenia la mania de les armes. Em va deixar les seves armes. Ara es rovellen totes”

Polo De Llimona - Joan Miquel Oliver

Carrer marsala - Bauçà

“Les dones continuen banyant-se darrera de vidres esmerilats. Els fusters fan el serradís de sempre. Els ratolins tenen la cua igual de llarga. Ningú no espera res i per això prosperen les companyies d'assegurances. Els suïcides deixen més o menys els mateixos escrits. N'hi ha que s'anuncien al diaris, humilment. Les noies que nomen Lisa no arriben a descobrir que els escau el color negre. Les cordes de guitarra demanen tacte. Els pobres imaginen moviments d'aproximació al bosc de l'àvia. Els difunts s'inflen massa depressa. Deu meu, sort que de jove vaig aprendre a pelar-me-la”

Meltdown - Alondra Bentley

Siesta, Mercadona, la dictadura de la "relació qualitat/preu", i el relativisme moral

Take My Hand - The Orchids

Dies convulsos, dies confusos, dies crital·lins i freds, d’hivern amb sol lluent glaçat i primaveres nuclears esperant darrera la cantonada. Em poso la boina negra amb rabillu de tertulià generalitzador per dir que l’esperit Mercadona ha envaït els nostres dies (i els nostres cors). De manera definitiva i definitoria, com una difusa boirina gris-cachalote.

L'esperit Mercadona és la submissió implacable a l'imperi de la “relació qualitat/preu”. L'esperit Mercadona ha aniquilat tota competència. Caprabos, Consumers, Dias han caigut decapitats davant la simplicitat letal de la idea: estanteries i lineals amb només dues marques per producte, la marca líder, Nestle (o La Española, o Durex, per dir algo), i la marca blanca, Hacendado. La blanca amb una “relació qualitat/preu” devastadora: al numerdor, una qualitat raonablement bona. Al denominador, un molt-molt bon preu. El conjunt del quocient resulta una “relació qualitat/preu” imponent. Èxit Massiu. Hacendado copant el mercat. Un procés massiu i generalitzat d'Hacendament. I aquí -reflexiono amb la boina al cor- hi ha el tema. El quocient pot ser òptim. Però això no vol dir que el numerador, la “qualitat”, ho sigui: la qualitat NO és excel·lent. Ni tan sols òptima. Simplement és raonablement bona. L'esperit Mercadona ha inoculat a la societat una qualitat general “raonablement bona”. No òptima. Ni excel·lent.

Amb la mateixa boina garrula generalitzadora em poso a enumerar alguns camps on intueixo aquest fenomen: la programació de la tele, les llibreries farcides de Stieg Larsson i els seus clons nòrdics, i en el cas que ens ocupa, el negoci musical. El ventall de cançons gràtix a la nostre disposició és descomunal: Spotifys, myspaces, emules i tal. Mp3, “mis documentos”, “mi música”, zips, rars, rms. iTunes, Foobars, rips, i més formats i més arxius informàtics. Preu tendent a zero, relació qualitat/preu infinita. Queda però l'espinós tema de la qualitat. Vull dir de la qualitat en general: la qualitat de so, de tacte, de penetració en les cançons, d'interioritzar-les, del procès de qualitat de quedar-se les com a pròpies, ja sigui a través de llegir les lletres a les caràtules, de viure el grafisme, de veure les fotos dels tios. Perquè de sobte et cau a les mans un –oju que no vaig a dir ja un vinil, el sant grial dels puristes- sinó un CD com aquestes últimes novetats de Siesta , amb digipak, de tacte suau, so depurat, finet al tacte, diseny esmerat, carpeta interior amb tipografia deliciosa i un redactat de lletres i comentaris de gust inusitat. Aleshores et pares, i amb uns llagrimons densos com gotes de mercuri radioactiu de nostàlgia per la nocilla perduda (o pels pots de tambor de Colón), et dius: “joder tiu, sí: és això... ja ho havia oblidat. Pel camí s'han anat quedant coses, a força d'Hacendamiento, a força de degradació lenta, imperceptible, però constant. Perdent gust, exigència per l’excel·lència. Em conformo amb qualsevol cosa. M’he tornat bast.” Aquests CD's que tinc a les mans, tot això... això no és “relació qualitat/preu” ni hòsties. Això no té res a veure amb quocients, amb ratejar o regatejar en costos o comercialitzacions o Mercadoneig. Això no és qualitat relativitzada per alguna cosa. Això és qualitat per si sola, pel gust, pel perquè sí. “Qualitat absoluta”. Qualitat plena, radical, sense concessions.

Siesta Records porta 18 anys passant-se olímpicament pel forro de l'escrot, aquest esperit Mercadona i la dictadura de la “relació qualitat/preu”. 18 anys de (la seva personal concepció de) qualitat. Qualitat com meta absoluta. Prescindint de qualsevol altre relativisme moral, qualsevol collonada mundana (com el preu), qualsevol mariconada terrenal (com el criteri comercial). Un ideari consistent, coherent i sobretot, enemic declarat de la teoria de la relativitat, ja sigui aquesta moral o comercial. Avui sonaran les darreres novetats de Siesta: Francisco Nixon i Ricardo Vicente, Pauline en la Playa, i Anne Arbor.

Historias de detectives - Kiki d'Aki

La parte de Pauline en la Playa: Les germanes Mar i Alicia Álvarez venen des de Madrid amb disc recent sota el braç, el seu quart en deu anys de carrera, i el primer per Siesta Records després de deixar Subterfuge. Es diu “Física del Equipaje”, i sí, excel·lents lletristes i arreglistes com son, proposen un viatge per països recent fundats, per cosidors de sastre folrats de mullits coixins amb estampat de floretes, i agulles de cosir de plata, de les que es claven en dits de princesa, i per esquadres i cartabons per practicar geometria euclidiana sentimental. Amb regust a Vainica Doble, o Le Mans, La Buena Vida, aquest quart disc em sona més pausat, tranquil, reposat i meditat que p.ex. l'anterior “Silabario”. Els arreglos justos per punxar on cal, a la perifèria de la poma emetzinada.

Un Muelle - Pauline En La Playa

“Me enroscaré después me iré curvando como un muelle, la tarde ira pasando como suele, en espiral, girando mis talones formando tirabuzones, pienso, retorceré mis dudas entre circulos perfectos, concentricos anillos mientras cuento, te esperaré, sentada en los resortes que disparan todos mis temores” “Esconderé mis penas, que no puedas encontrarlas. Alargaré mis brazos por taparlas, y buscaré algo para envolverlas y olvidarlas antes de que vuelvas”

Tendencias De Sastre - Pauline En La Playa

Quién Lo Iba A Decir - Pauline En La Playa

La Siesta - Pauline En La Playa

“tu que me aumentas de charco a bahia, y me trazas a besos de uno a otro lugar”

La parte de Francisco Nixon y Ricardo Vicente: Francisco Nixon és el nom de guerra del Gijonés Fran Fernandez, líder que fou dels Australian Blonde, de la primeríssima fornada de l'indie espanyol. Fa uns anys es va ajuntar amb el saragossà Sergio Arola (provinent de El Niño Gusan, aquells de les lletres demencialment poètiques) per formar La Costa Brava. 5 preciosos LP els contemplen. Snif. Al temps s'hi afegí el també saragossà Ricardo Vicente . El 2008 Sergio Arola va morir per problemes coronaris i La Costa Brava es va dissoldre amb un concert final rotllo The Last Waltz de The Band, perquè “no era un grup sinó una història d'amistat”. Sota el nom de Francisco Nixon, Fran Fernández ha editat 2 LP per Siesta Records, i aquest Mini LP amb el seu amic Richi Vicente. A les promos diu ell mateix: “La idea de sacar un mini-álbum en los tiempos que corren sencillamente se debe a que cuando Ricardo me enseñó la canción "San Fernando", me gustó tanto que no pude esperar a verla publicada. Tras proponérselo a Siesta, nos metimos en el estudio en la primera ocasión que tuvimos (agosto de 2009) y grabamos tres temas cada uno. Al ser un disco hecho al alimón, me pareció de justicia que Richi, que venía colaborando conmigo hasta ahora en la sombra, tuviera el reconocimiento que se merecía en la portada (...) Un disco que habla de la amistad y de hacerse mayor. Espero que les guste.”

Banderas Rojas, Final Feliz - Francisco Nixon & Ricardo Vicente

És un luxe poder comptar amb l'explicació del perquè d'una lletra. Ricardo Vicente , per a sort nostra, la va penjar al seu Blog : Los Números, la rayuela, y Final Feliz

“Era una canción que escribí de retazos de la temporada que viví en Sitges y bueno algunos viajes más. Por otro lado, la canción primera "Banderas Rojas", ya he contado que supuso un gran paso en mi vida como compositor. Hay un lugar común en todo lo que escribo que es la angustia contenida. No quería dejar siempre el mismo sabor de boca, pero no quería perder el espíritu de la primera.

Me puse a escribir una síntesis de eventos de mi vida. De lo que pude ser y no fui. A nivel instrumental quería hacer algo con arreglos orquestales venidos a menos: con esto me refiero a que quería una parte con guitarra y voz sin más y luego una explosión de ritmos y melodías caóticas. Así se lo expliqué a Paco y nos entendimos en 10minutos.

Sobre la letra, Quería usar números, quería tener un juego de niños sencillo. Los números están vacíos hasta que los llenas de recuerdos. Yo siempre lo explico en clase así. [Ricardo Vicente és mestre d'institut a Saragossa] Les digo que hay días en los que veo caminar números por la calle. Tres veces dije que no, 2 veces quise ser otra persona y sólo una vez amas de verdad. A los números, de este modo, les salen patitas y bailan al compás de la canción de tu vida.

Los barcos son siempre cosa de padres, no sé, es una reflexión antigua que no sé ni de dónde viene. Por otro lado, siempre me gustó la idea de que hay una contradicción entre la levedad con la que navegan y la brusquedad con la que chocan y se hunden; algo especial debe pasar en el universo cuando dos barcos chocan. De alguna manera tiene reminiscencias a mi lectura de Rayuela cuando era muy joven. El fragmento: "el encuentro de las miradas de Traveller y Oliveira fue como si dos pájaros chocaran en pleno vuelo y cayeran enredados en la casilla nueve..." . Otra vez los números y otra vez pienso en los días en los que supe que mi vida daría un choque en el aire sobre el cielo de Buenos Aires y caería entrelazado sobre la rayuela. Lo pensé con tantas ganas que sucedió.

Las medusas son algo terrorífico para los niños. Tienes ganas de tocarlas pero son tan indefinidas que no comprendes el peligro. Me gustaba un coro de medusas a lo Walt Disney.

A Cielo Raso - Francisco Nixon & Ricardo Vicente

“que nadie pueda decir que yo no lo he intentado, que nadie pueda decir que yo me lo he inventado”.

San Fernando - Francisco Nixon & Ricardo Vicente

Si és un luxe tenir la explicació de l'autor sobre una canço, tenir-ne de dos deu ser un doble luxe. Aquí el destripe de la cançó “San Fernando”, motiu i origen d'aquest EP de 6 cançons: El Porqué de San Fernando

“Muchas de las imágenes pertenecen a una época en la que trabajaba de jardinero. Los nombres de las plantas siempre me parecían tan arbitrarios que se podría repetir sus letras incesantemente hasta quedar dormido cada noche.

Quería demostrarme que se puede hacer una canción sin apenas percusión que sonara potente. Al principio hice todo con susurros pero Paco me aconsejó que pusiera un timbal base y un poco de ritmo; y tenía razón.

En la primera estrofa hablo de cuando me sentaba a descansar en mis jardines y repasaba mentalmente los textos de Borges.

La segunda estrofa repasa la idea de las marismas. En la carretera, yo mido las distancias con estas cosas. Siempre que pasaba a buscar a Fran, cuando iba a Gijón, las marismas de Santoña me decían que estaba más lejos que cerca de mi casa. Después conocí las del sur e imaginaba el barco escuela de Elcano varado en las marismas, lejos del mar abierto y sus músicos tocando para nosotros dos al despertar; como punto final del disco.

El estribillo es la parte más literal de la canción pero es una frase que todos hemos dicho tantas veces que se vuelve la más metafórica de todas. “ a ver cómo lo digo”

El solo, sinceramente soy muy pudoroso con estas cosas, al componer soy muy comedido, no hago alardes exhibicionistas normalmente, pero bueno, creo que lo requería. Paco dijo:

- tienes razón, debes grabar un solo a la vieja usanza, enchufado directo a la mesa y con un pedal de distorsión.

Hice dos o tres distintos y al final me bloqueé, es por el pudor. Los cuatro últimos compases los tuvo que terminar él. Pero creo que así está perfecto, mi problema con los solos es que no sé qué hacer cuando terminan, si mirar al cielo o pedir un whisky con un hielo.

La tercera estrofa: decidimos quitar toda la percusión y volver a la idea original que yo traía. Esto es: que suene bien sin batería y sin bajo. Al final creo que es buena idea porque ahí entran los coros y la canción respira de ese bajo tan melódico. Respecto a la letra viene de la preocupación constante que hay entre Fran y yo. Siempre me dice eso cuando nos despedimos tú a Boston y yo a California. Los domingos en las carreteras cada uno por su lado.

La última estrofa vuelve toda la instrumentación inicial y se suman los coros. Lo que tengo claro es que: la forma más sincera y poética para expresar lo que me ha pasado durante estos últimos años es que he trabajado con gente que le pasaban cosas maravillosas sin pensarlo. No encontré una frase mejor que “Si te quedas hasta tarde también salgo”.”

La parte de Anne Arbor: La tercera novetat és d'un grup “fantasma”. A Siesta són molt d'aquestes coses. Vila-Matas, Auster, Borges, Cortázar, Pitol, i Talital tenen en comú allò de que fan interseccionar diferents plans de realitat ficcional (o de ficció i realitat a seques, o amb cubitus) com qui fa petar els dits, com aquells mags que amb planxes metàliques, travessen per la meitat esculturals cossos d'hostesses de cames llaaaaargues com l'udol d'un home-llop una nit de lluna plena. Funcions aniuades. Funciona aniuades de ficció dintre de ficció, dintre de realitat, dintre de ficció i així anant fent en un joc de nines russes inesgotable, fins l'infinit i més enllà (o fins que doni de si el talent narratiu). A Siesta els hi encanta aquestes pijades: “Disfracemos a los músicos y démosles un papel a interpretar. Fabriquemos grupos sin rostro, de atrezzo. Seleccionemos un repertorio distinguido "a la carta". Rompamos las normas y el mito de los grupos "con imagen y actitud". Dejemos interrogantes abiertos. En aquest sentit la fita son els inoblidables i deliciosos recopilatoris de la sèrie Travel Trilogy Compilations “Educación Y Descanso”, “Información y Turismo”, “Sol y Sombra”, històries de personatges inventats que a més d'"interpretar" el tracklist, protagonitzen les rocambolesques històries de pelis d'espies chic dels '60 a Saint Tropez o Gstaad, narrades als llibrets interiors. “Discos temáticos, conceptuales con su sentido y filosofía por trivial que sea. En clave de fantasía ejercen el efecto de evocadoras bandas sonoras, discos de esparcimiento o sueños sumidos en melancolía o pequeñas sinfonías para los más jóvenes.”. Anne Arbor és el mateix esperit: una parella que en la realitat de carn i ossos, són relativament coneguts (en el mundillo indie) com ex-components de grups de (+ o -) èxit, i que al les caràtules ens presenten com Peter Anne i Nathalie Arbor, parella de músics enamorats a la recerca de composar la perfecta cançó pop, a casa seva, a “l'habitació de la música” de la vella mansió on habiten a Sesubal, a la costa blava portuguesa, un casalot anomenat “El Reino de Clarissa”. A la carpeta interior del digipak ens expliquen amb detallada minunciositat la seva història. Neix el 1760 de l'amor que l'infante al tron portugés Don Juan de Portugal sent per la seva filla bastarda, Clarissa, per qui construeix la mansió i dins seu, “la habitación de la música”. Aquí és on Peter Anne i Nathalie Arbor van composar el 2009 les cançons del disc que escoltem. Ficció dins de ficció dins realitat interseccionada amb més ficció, nines russes a la enèssima impotència, esperit juganer per emmascarar els personatges de carn i ossos. Però és clar, ¿qui sap realment on s'acaben la carn i els ossos i on comença l'esperit?

El Chico De Cincinnatti (El Jugador Más Triste De Las Series Mundiales) - Anne Arbor

Un Apple Fizz En México - Anne Arbor

Los Reyes Del Nightclub - Anne Arbor

Mrs. Crisis - Anne Arbor

La Premiada (Featuring Las Escarlatinas) - Anne Arbor

Long distance call: la solitud dels postes telefònics

Diumenge passat al matí. Trist despertar pels desastres futbolístics de la nit anterior. Assentat al llit m'ajusto el meu tanga de lepardo. Ja fino y seguro veig per la finestra el meu veí de davant, a uns 50 m en línia recta però 3 pisos per sobre el nivell del carrer. El veig parlant pel telèfon Deu sap amb qui, jugant amb el cable, relaxat al silló. La conversa sembla pujar de to, la cara se li contreu, se li arruga, envermelleix. Amb les dos mans agafa l'auricular i se'l posa just davant de la seva cara. Comença a llançar-li escupinyades i bucadillus plens de creus gamades, punys tancats, culebres, espirals de tinta xina, i ideogrames del mateix idioma, (o com collons es diguin aquelles lletres). Aleshores es calma qual gurú harekrishna emporrat fins els pels de l'esfinter, i agafant carrerilla de dos metres, rebot l'auricular contra terra. Veig saltar mil·lions de petites peces de plàstic color crema pels aires, com focs artificals, orbites elíptiques carregades de majúscual mala folla i odi visceral. A fe de Deu que hi ha converses explosives, penso. I encara acollonit em poso a buscar cançons que parlin de converses telefòniques per esperits triturats com el del meu veí. Aquí comença el JdM, P6R, 99.8 FM Long distance call: la solitud dels postes telefònics. Cançons sobre trucades telefòniques i les seves ¿funestes? conseqüències. Si París bé val una missa, l'infern es mereix una trucada telefònica. A long Distance Call. A cobrament revertit, és clar.

Call Me - Aretha Franklin

Call me, tan aviat arribis a puestu truca'm per dir que estàs bé, canta la pobre Aretha Frankin. Suposem, per dir algo, que el pobre manso de l'Aretha estigués de viatge en tren. Per dir algo. Un tren viatjant cap algun lloc, on sigui. Ara que ja estem dins el vagó, mirem per la finestra. A la vostra esquerra una hipnòtica successió paral·lela discontínua de pals telefònics. A vegades un pal decideix canviar de direcció i ràpidament la resta de la fila el segueix, allunyant-se de la via en perpendicular o en tall esbiaixat, geometries dinàmiques multidireccionals. Penses en la quantitat de converses amagades -encerradas- dins els cables d'acer que es traslladen per aquells plans geomètrics, combant-se de pal a pal com cordes de saltar. Fa anys un guia Australià ens van explicar una bonica història sobre el gran tendido telegràfic del 1870 i pico. Els australians volien connectar telegràficament l'illa de Sud a Nord. Havien de passar per l'enorme desert inexplorat del centre. Havien de travessar aquell buit amb postes telegràfics. Allà que s'hi van fotre amb tot l'equipament davant el pasmo dels Aborígens. No entenien quins collons d'arbres tan estranys plantaven aquells blancs. No se sap si per ajudar o per descollonar-se'n, el cas és que una nit uns aborigens es van dedicar a plantar ells també aquells arbres tan estranys. En van plantar una bona ristra tot continuant la filera dels blancs. L'endemà, quan els blancs van arribar -un se'ls imagina encara mig adormits, lleganyosos i acalorats- van continuar plantant i plantant postes, obviament a continuació del darrer que van trobar. La conclusió és previsible: no va ser fins al cap d'uns dies que es van adonar que seguien una direcció totalment equivocada, la que havien començat a marcar els postes que els aborigens havien plantat a boleo aquella nit. Bué, vist objectivament la història es fa difícil de creure, de fet al google no n'hi ha rastre. Però està clar que te una bona quantitat de justícia poètica. I tst, igual si et fots a buscar, en pots treure alguna metàfora amagada, por ahí. No és el meu cas. Em limitaré a apuntar que tot això converses encerrades dins cables d'acer combant-se entre poste i poste, són cosa del passat. Avui en dia mentre t'estàs traient mandonguilles del nas en un semàfor en vermell, per damunt del teu cap i sense que ni te n'adonis ens estan passant milions de converses digitals, “no vinguis tard” de les mares als seus crios, (ja siguin els seus fills o els seus marits), parelles despedint-se o despellejant-se (o les dues coses alhora), amos despatxant a curriquis, ties venent empreses de telefonia, o tios consumint sexe telefònic. Sempre de pagament, és clar. L'anarquia digital.

Gilr On the Phone - The Jam

On Telefone - Mano Negra

Pick Up The Phone - Desmond Dekker

Piange il Telefono - Domenico Modugno

Domenico Modugno i Piange il telefono, plora el telèfon, sobre l’original en francés de Claude François “Le telephone pleure” de 1974 i que aquí va sortir en espanyol cantat tan per DM com per CF “llora el teléfono”. El telèfon i les seves múltiples utilitats comunicacionals, algunes d’elles tan lacrimògenes com aquesta que hem escoltat: Un tio que truca i li demana a una nena de cin anys que s'hi posi la mama. La mama no vol. El tio és el papa de la nena i ella no ho sap. Oju, menudu tinglado, menudu dramón. S'ha de ser molt-molt retorçat i una miája hijoputa per imaginar-se una lletra així. Tamanya tragèdia telefònica esborrona fins els pels del nas. En aquests dies d’extremismes papanatistes alguna associació pro defensa dels drets del nen hauria empapelat al Modugno per explotació infantil en un tema tan tràgic i melodramàtic.

Telefone - Nara Leao

A tots els anuncis i campanyes publicitàries ens venen la telefonia (tan fot si mòbil o fixe) com la panacea per la humanitat: la comunicació unirà a tota la gent, a tota la humanitat en pau i germanor i tralarà. I jo dic: i una mierda pinxanunpalo. La comunicació -com el sexe bucal- està sobrevalorada. El fals mite de la bondat de la comunicació porta indefectiblement a l’excés de paraules, als laberints sintàctic, a l'extravio lèxic. A perdre’s en paraules perilloses i, doncs, a perdre el que un estima. Hi ha silencis que uneixen més que milions de paraules. Però, no. Imprudents seguim produïnt paraules a la babalà. Diem i parlem i parlem i deim, i desprès, quan ja ens hem acabat la saliva, ens adonem que hem anat massa lluny, que no hem anat tirant molletes de pa bimbo per reconeixer el camí dialèctic de tornada, i que ens hem perdut, que ho hem perdut tot. Aleshores, aquella sensació que notem a l'estomac, no son papallones, no, el que revolotegen pel nostre estomac: son pesats eixams de mosques negres que han entrat per bocasses desmesuradament obertes. Les telefòniques viuen de l'excés de paraules. Per la boca mor el peix. Jo dic: Practiquem, amics, el silenci, i arruïnarem, de pas, les plusvàlues de les telefòniques.

O Telefone Tocou Novamente - Jorge Ben

Se telefonando - Mina

Had To Phone Ya - American Spring

Gene, still can't find the phone des del LP Olympian de 1995. Els britànics Gene sempre van tenir l'estigma de la comparació amb els Smiths. En part perquè la veu del cantant Martin Rossiter recorda a Morrissey pel tonillo, en part per les lletres rotllo afectades i intelectualoides, i en part per que el nom, Gene, es deia que era una críptica referència al primer single dels Smiths, Jeane. “I just say the right words when you're not here”

Still Can't Find The Phone - Gene

Confianza ciega - La Costa Brava

En un programa dedicat a les cançons per telèfon fora un luxe prescindir d'un disc amb el sugerent nom de Llamadas Perdidadas: el quart LP de la Costa Brava en el seu bienni loco 2003-2004 en el que van treure 4 Lps. A més és una excusa per recordar que el component Fran Fernández (ara sota el nom de Francisco Nixon) aquesta setmana ha tret EP nou pel segell Siesta, que repassarem a consciència la setmana vinent. Diu a “Confianza Ciega”: “Los trenes que han partido ya nunca vuelven y las flores que lucen tu pelo ya no huelen mas que a algo que ahora ya está muerto”. Los trenes que han partido ya nunca vuelven. Els viatges de anada i tornada en tren em recorden un parell de metges d'Avilés que vam conèixer. Volien comprar un bitllet d'anada i tornada a La Coruña, i davant la impossibilitat ni de que els hi venguessin ni de treure'n una explicació lògica al perquè no, un d'ells va preguntar emprenyat ¿pero que coño pasa? ¿que al llegar a La Coruña los trenes nunca vuelven? ¿que los echan al mar? I des d’aleshores, sempre que surt el tema de bitlles de tren d'anada i tornada, em ve al cap la imatge d'interminables combois fotent-se de cap a les fredes aigües atlàntiques del port de La Corunya, en una especie de cementiri submarí, davant la general indiferència (assumida amb normalitat) de transeünts abrigats, tot per culpa d'algun antic malentès burocràtic, d'aquells tan típics del paisatge funcionarial espanyol.

Cats Life - Robert Forster

The Boy In The Bubble - The Blue Aeroplanes

“These are the days of miracle and wonder This is the long distance call The way the camera follows us in slo-mo” sobre l'original del Paul Simon en el seu Graceland, la dels Blue Aeroplanes és del seu LP Beatsongs del 1991.

Suena el Teléfono - Cola Jet Set

Aquesta cançó de Cola Jet Set va sortir com single el 2007 per Subterfuge records, i també se la van emportar sota el braç cap a la seva nova discogràfica Elefant Records, on el febrer del 2009 van treure el seu segon LP “guitarras y tambores”, amb formació reformulada i gent ex fresones rebeldes i tres bien ensamble.

He's on the phone - Saint Etienne

Ale, Salut i Siau.

Play it cool: ofegant metàfores dins el tinter.

Punt sis ràdio, 99.8 FM i aquesta edició d'avui del Jardí del Manicomi que es diu “Play it Cool: Ofegant metàfores dins el tinter”. Comencem escoltant Henri Salvador, amb Un tour de manège, des del seu disc de l'any 2000 “chambre avec vue”. Henri Salvador és un putu crack. Un crackazo que l'any 2000 és va treure del sobaco un Discazo a-co-llo-nant i superlatiu. Primer perquè és molt guapo, i segon perquè el perla se'l va treure de sota el braç als seus -ojito camaleón- 80 anys, quan ja tornava de tota una esplendorosa carrera de còmic chansonier de cabaret, una carrera que abraçava -molt efusivament btw- des dels anys 30 als 80.

Un Tour de Manège - Henri Salvador

Punt sis ràdio, 99.8 FM i aquesta edició d'avui que es diu “Play it Cool: Ofegant metàfores dins el tinter”. Avui portem una deliciosa selecció de cançons elegants, sofisticades, amb un puntillo arrastrat, i amb baterista blanc de fons passejant desmenjadament les escobilles per damunt dels timbals, com qui hi treu pols ¿sats què et vull dir? Sempre escombrant, sempre escombrant cap a casa. Play it cool, ve't aquí. Cançons elegants i sofisticades. Lentilles i arrastrades, amb un contrapunt de tristor opalescent, com el retrogust a tanins abellotats, a fruites de bosc sucarrimat, i a un lleuger toc al lateral esquerra del paladar d'òxid d'arandela del 12 contraroscada. La fam i la carn, l'òxid i la sang. En fi, com sempre em perdo per laberints de pa amb tomaca i prozac, tornem-hi: Desfilaran aquesta nit per la passarel·la amb classicisme, cànon, fondària i distinció Henri Salvador, Dinah Washington, Sara Vaughan, Billie -la més gran entre les grans- Holiday, Dakota Staton, Oscar Petereson, Madeleine Peyroux, Sade, Nina Simone, Lena Horne, Nancy Wilson, Al Green, i aquest que sona per sota les meves paraules Red Perill, de man jimself disfressat de Marc MtTyner i el seu circumstancial quartet. Elegància i distinció, i un punt d'amargor. Com la primera goteta de sang opaca i opalescent, com l'última goteta de l'escorreguda, la que et recorda que la vida pot ser com l'orgasme, una infinita brevetat, una total tangencialitat, el perquè de tot plegat. “Play it cool: Ofegant metàfores dins el tinter” La primera part del títol queda clara, doncs: “play it cool” rotllo títol de recopilatori de Blue Note o Verve, fins aquí fale, però ¿i la segona part? ¿i la collonada aquesta de les metàfores i tinters? ¿a què collons ve? ¿quina puta merda de títol és aquest? ¿metàfores? ¿tinters? Perquè a veure: ¿qui collons fa servir tinters en la època del píxel? I més important encara ¿I metàfores? ¿qui collons fa servir metàfores en l'època dels SMS? ¿qui utilitza complicades i periclitades construccions metafòriques, en aquests dies de despietats aniquilaments de vocals interconsonàntiques als SMS, de la substitució gratuïta  de "Ces" per "Kas" (com qui canvia un mòbil que encara xuta per un de nou, només perquè li entra pels punts d'Orange)? Ofegant metàfores dins el tinter. Ofegament i mort de metàfores en aquests dies de simplicitat i simplisme. Ofegant metàfores dins el tinter, desmuntant ornaments innecessaris, tant nedar per acabar morint a dos dits de la orilla, ja sigui aquesta, de platja, de tinter, de copa de Martini, o d'orinal: una orilla és una orilla és una orilla és una orilla, i en sesenta minutillos ens l'haurem acabat de pimplar, la horilla d'avui. Buenu, de fet, ja només en queden 50 de minutillos. 50 minutillos per ofegar dins el tinter.

Allá donde fueres haz lo que vieres (la santíssima trinitat)-Red Pèrill & the circunstancial quartet

Solíem moure'ns en cercles. Solíem moure'ns en cercles i les nostres converses acostumaven a tenir serioses dificultats per mantenir la linealitat, no diguem ja la verticalitat: el que dèiem semblava ser immune a la llei de la gravetat, i enlloc de caure pel seu propi pes, tal com correspondria a les coses greus, profundes i sentimentals que tractàvem, acabava flotant amunt-amunt-amunt com un globus ple d'heli -o ple de buit pel cas és el mateix. De fet ni quan follàvem solíem mirar-nos als ulls, ni deixar-nos de circumlòquis amables, educats i edulcorats, ni d'evitar zones zero conversacionals. “Holes-que-tal” entre baixades de calces, “que fem, com anem” entre sobades de pits “anar fent, anar tirant” després d'ejaculacions. Cercles i cercles i més cercles al voltant del no res. No m'estranya gens que acabéssim tan marejats... devia ser que no en sabíem prou. Devia ser que no en sabíem prou i n'hauríem d'haver aprés. Potser la Senyora Dinah Washington ens n'hauria pogut ensenyar. Ensenya-me'n aquesta nit, Dinah. Teach me tonight.

Teach Me Tonight-Dinah Washington

You Hit The Spot-Sarah Vaughan & Her Trio

Stars Fell On Alabama-Billie Holiday

Billie Holiday, Lady Day, Lady Singing the Blues. Al meu gust la més gran, la millor. La seva vida va ser turbulenta des del zero fins l'infinit, des del naixament fins la mort: quan va néixer sa mare tenia només 13 anys i son pare -en funció purament nominal- 16. BH Va morir el juny de 1959 als 44 anys (i sense un putu duro) al llit de l'hospital on estava arrestada per posessió d'opi. Va ser d'una cirrosis hepàtica o de la mala vida, indistintament. Alcohol, marihuana, opi i homes (i dones, bisexual declarada) de dubtosa calanya. Prostitució de joveneta,  violacions quan cria, mesos a la presó per drogues ja amb fama i consagrada. I al mig les seves cançons. És fàcil tirar pel camí del mig, el de la vida turbulenta com a gasolina pel seu geni, el de la inconvencionalitat com a combustible de les seves cançons, d'aquesta veu tallant i angulosa com l'acer inoxidable i al mateix temps flexible i dúctil com llengües entrellaçades d'acer al roig viu de fundició. Floritures vocals barroques, candents i tallants.

All the Way-Billie Holiday

Misty - Dakota Staton

A mi les banderes ni fu ni fa, m'entens? I em refereixo únicament a nivell estètic, colors, composició i tal. Vull dir que abans que penjar-ne una qualsevol a la paret del vàter, hi preferiria un calendari de la Pirelli, o una foto de moto clàssica en blanc i negre. I sin embargo acabem d'escoltar una preciosa bandera, una preciosa cançó que fa paradoxal bandera del desvaliment, elogi a la indefensió femenina. I tot proclamat per la narradora mateixa amb aquesta veu a puntito del resquebrjamiento més absolut, com gel primaveral sobre un riu amb crios patinant, un matí solejat de diumenge “Look at me, I'm as helpless as a kitten up a tree, and I feel like I'm clingin' to a cloud, I can' t understand, I get misty, just holding your hand... On my own, When I wander through this wonderland alone, Never knowing my right foot from my left My hat from my glove I'm too misty, and too much in love” La cançó és un standard de Eric Garner que van cantar des d'Ella Fitzgerald a Sarah Vaughan passant per Dakota Staton com en aquesta versió del 1957. Misty a més, era el motiu central recurrent de la peli dirigida i interpretada pel Clint Eastwood el 1971 Play Misty for me, (por estos lares coneguda com “Escalofrio en la Noche”) aquella que el Clint fa de disck jokey a Carmel, i condueix un jaguar descapotable, i una pava li demana que punxi “Misty” cada nit a la ràdio,  fins que ella s'obsessiona i se'l vol carregar a ell i a la seva novia, un precedent setentero-Estwoodià de les “Atraccions Fatals”, “Instintus Bàsics”, i demés pelis d'obsessions sensuals que van copar les pantalles els 80's i 90's.

Everytime We Say Goodbye-Oscar Peterson Trio

Every time We Say Goodbye, de Cole Porter interpretada pel pianista canadenc Oscar Peterson i el seu trio al voltant de 1953 a L.A. “Probablement existeixi alguna equació de validesa universal que relacioni la profunditat de les converses amb la concentració de cafeïna dels tallats, o amb l'evaporabiliat dels alcohols espirituosos. Probablement existeixi aquesta equació, però això, estimat titapolles, no ho descubrirem ni tu ni jo” Vaig fer que sí amb el cap, perquè una frase amb un entrecomillat tan sòlid i contundent només podia sortir d'una ment ben assentada sobre una tassa de water o sobre un tamboret de barra de tasca. Era lu segon: quan el Litus declama il·luminat sobre el seu púlpit de tamboret de bar, convé estar atent als reflexes tornassolats que s'escapen del seu pensament lateral. Així que vaig estar ben atent al seu següent entrecomillat, dos punts i cometes: “Jo em cago en els creients, en els ateus, en els agnòstics, i en els macrobiòtics, m'entèns basurilla? M'hi cago perquè no és tant el “què” com el “qui”, no és tant “l'objecte resultant” com “el subjecte creador”. No és tant si existeix un Deu (o varis) o si no existeix res de res; o si te'ls creus o no te'ls creus. És qui inventa què, qui crea què... perquè tu, estimat piltrafilla -em va preguntar tirant-me molt afilldeputadament volutes de fum blavós a la cara- ¿ets dels que creus que els Deus van crear els homes, o dels que creus que van ser els homes els que van crear els Deus?” Em vaig estar una estona mirant el terra i pensant, i quan creia haver trobat una resposta mínimament digne a tan elevada qüestió, vaig comprovar alleujat que aquell fil mental entre el Litus i jo s'havia esvaït, evaporat probablement per sempre més, focalitzada l'atenció del Litus en el cul d'una russa que acabava d'entrar a la tasca -perquè últimament el barri n'està ple de russes de lascívia continguda i enigmàtiques intencions-. I allí es va quedar morta i embarrancada la qüestió de si Deu va crear l'home -i per extensió el cul de la dóna-, o de si va ser l'home qui es va inventar el concepte de Deu com a trampilla soterrània on amagar pors i qüestions irresolubles -com per exemple la dels culs de les dones. L'universalisme teològic, aniquilat un cop més pel pes terrenal de la lascívia.

Mad About The Boy-Dinah Washington

Mad About the boy la va escriure el 1932 el dramaturg Noel Coward, i entre moltes altres cantants, la va gravar el 1952 Dinah Washington amb arreglos jazzistics del Quincy Jones. En la cançó, una dona més o menys gran explica amb cert aire de culpabilitat asaltacunes, com se li xopen les bragues cada cop que veu a un jove actor de cinema “on the silver screen he melts my foolish heart in every single scene”. I sí, com tanta i tanta gent, jo també vaig conèixer la cançó a principis dels 90's gràcies a aquell anunci de Levis d'un guaperes que va creuant piscines nedant amb els tejanos posats.

Jardin d'Hiver-Henri Salvador

Hi ha cançons que en lloc de 2:45 minuts haurien de durar què se jo, 2 o 3 setmanes, com aquest jardí d'hivern de l'Henry Salvador. Bué, ben mirat i pel mateix preu, aquesta cançó ja podria durar tot l'hivern sencer, i així s'assemblaria al conte aquell del Borges, d'aquells que per fer uns mapes el màxim de semblants al terreny real els van acabar fent de tamany natural. Escala 1:1. Sí, també estaria bé un Jardin d'Hiver a escala real 1:1. Un jardí d'hivern que dures tot l'hivern. ¿A què metàfores de fulles caigudes, d'arbres grisos i secs, d'ànimes congelades pel fred, tenint una cançó tamany real d'un hivern sencer?

I'll Never Smile Again-Billie Holiday

Getting Some Fun Out Of Life-Madeleine Peyroux

Volutes de fum que ingràvidament evolucionen enmig de l'atmosfera disposada per atzar entre ella i jo. Volutes de fum blavós distorsionant formes que l'excés d'alcohol aplastelina encara més. Volutes gris-marengo que escapant a la equació de la relativitat, de l'espai i del temps, em miren interrogatives com volent saber què cony ve ara, què toca ara. No ho se, amigues meves, ni puta idea, on han anat les coses que no hem fet, les coses que no hem dit, els polvos que no hem follat, no ho se pas, no en tinc ni puta idea. I de fet ni m'importa una puta merda, és lo que tenen els estats etílics-salicidics. El que sí us puc assegurar, admirades volutes de fum concentrat, és que ara entrarà Is it a crime de la Sade Adu.

Is It A Crime-Sade

Els Tinters son petits pots de negror concentrada on s'hi acaben quedant ofegades totes les coses que no vam saber o poder dir. Però la bioquímica sentimentaloide és molt puta ella, i indefectiblement, al cap dels anys, tal com un acte reflex de contricció i penediment catòlic, acaben sortint pesadament abombollades a la superfície, com viscoses bombolles dins el xapapote, el mercuri líquid, o la crema de guisantes : metàfores aparentment ofegades, natures mortes, retrats de moments que fa anys van deixar de ser. Metàfores ofegades a la voreta del tinter. És lu que tenen les metàfores, elles són així, ja ho tenen això, viuen en la tinta, s'ofeguen en la tinta, i moren en la tinta. Ofegats en un got de tinta de l'era pixèlica.

Mr Bojangles-Nina Simone

Mr Bojangles, de Nina Simone,  extreta de l'LP here comes the sun del 1971 sobre un original de Jerry Jeff Walker del '68, on es relata una anècdota que li va passar al compositor una nit que per borratxo i pendencieru va dormir al calabos de Nova Orleans, i va coincidir amb un ballarí de carrer també arrestat -el tal Mr Bojangles. Nina Simone, morta el 2003 als 70 anys, anava per pianista clàssica, però el 1950, als seus 17 anys, li van denegar l'entrada a un famós conservatori per ser negra i per ser dona. A partir d'aquest fet, d'una banda és va haver de dedicar a la música “popular” per necessitat, encara que amb una depurada tècnica clàssica, i per altra part es va implicar amb el moviment de drets civils americà d'una manera constant fins la seva mort, motejant tots els seus discs de cançons i himnes reivindicatius, com per exemple versinejar la famosa “Strange Fruits” cantada originalment per Billie Holiday, en la que s'aludeix als “estranys fruits” que pengen dels arbres del sud: els negres linxats pel KKK. Fins i tot en els anys més àlgids del conflicte racial a amèrica, els 60's, advocava per la violència en contra de la postura de Luther King.

A taste of Honey -Lena Horne

Reach Out For Me-Nancy Wilson

Em vaig enamorar d'una metàfora. D'això fa molt de temps, tant de temps que ni ho recorda la tieta. Però sí: em vaig enamorar d'una metàfora. D'una metàfora d'ulls verds i pits petits i tanmateix -no mos anirem a posar pijilleres- encisadors. Amb dos mugrons, dos. Un a cada teta. ¿perquè en vols més? ¿a què ser tan exigents? Pits petits però molt bonics, sí. Però enamorar-se de metàfores és com conduïr cotxes: el dipòsit de gasolina acaba per buidar-se, la tinta dels tinters per acabar-se, la literatura per assecar-se, les idees per esgotar-se, les metàfores per reiterar-se, i el pugrama, afortunadament, per xapar perquè ja és la orilla, ja hem arribat a la orilla del fin del mundo. Apa. Serà fins el divendres que ve si deu vol.