Sugar and spice - Madness
P6R, 99.8 FM, EJDM, com cada 30 de juny arriba el final de la temporada a P6R, la temporada 09/10 acaba ja i l'1 de juliol comença la purugaramació d'estiu. Final de curs, puesss, aquest és l'últim purugarama, xapem el xiringuito, final de temporada, així que de festival de final de curs els alumnes de P4 enguany hem preparat una mica de recopilació amb lu milloret de cada purugarama que ha sonat enguany. El primer partit d'aquesta temporada el vam jugar el 3 d'octubre de 2009, si recordeu (¿però què cony heu de recodar?), aquell 3 d'octubre encara feia sol i bon temps i les fulles verdes encara no sabien, pobres pardilles elles, que només els hi quedaven 4 telediaris pq melanconiosos escombriaires connectats a mp3 dels xinos, les fotèssin a cop d'escombra dins els flamants cistells. Cicles, cicles i més cicles, no parem de girar com hamsters donant tombs a la rodeta i clar, ¿com no hem d'acabar tots marejats i fastiguejats? Aquell 3 d'octubre el programa és deia Bitterness and pain, i tractàvem el tema de les relacions sentimentals que comencen dolces com la mel, com el sugar, i per la raó que sigui, -ancha es Tegucigalpa- acaben amb amargor i dolor. se’ls acaba, se’ls mor el de dins, i només els queda la closca. La cosa venia a rel d'aquesta preciosa cançó del darrer LP dels Madness, “sugar and spice”. És la història d’una parella de pichoncitos anònims i curriquis, tendrament enamorats. Com mana el tòpic es coneix als setze anys, es casen als 21, pillen casa en barri humil, esperen un crio i tot és sugar and spice i tralarà. I quan ja ens esperem el típic “foren feliços i menjaren anissos”, l’amic Suggs Mc Pherson, en un terrorífic fastforward, raaassss, rasga violentament el teló de la realitat quotidiana: “And that sugar and spice, Everything was so nice, Now it's all come undone, Now it's just not the same, It's bitterness and pain”. “Bitterness and pain”. Amargor i dolor. Cançons sobre de parelles que s’han quedat seques, eixutes, desvitalitzades, com quan el dentista et xamusca el nervi del queixal. Del “sugar and spice” al “bitterness and pain, Sand castels. Very thin ice”.
I Never Said I Was Deep - Jarvis Cocker
Abans de l'estiu van coincidir dues coses en la vida de Jarvis Cocker: el seu nou disc, i la separació de la seva dona, editora d'una revista de moda francesa. Casualitat o no, aquest és el seu treball amb so més cru, rabiós i acabronat. En declaracions deia que estava preucupat per com la seva ex es pugues prendre un parell de cançons del disc, entre elles aquesta “I never said i was deep”, una lletra impactant de la que no es pot desperdiciar ni una sola coma. Bàsicament “mai vaig dir que fos profund, soc profundament superficial, la meva ignorancia és vasta, i els meus horitzons estrets...I'm not looking for a relationship, just a willing receptacle”. Desde el candor, em pregunto si autorebaixar-se tant no és una manera ultra sibilina de dir li gilipolles a la teva ex, per haver escollit un pringat tant petulant i superficial.
I Love Music - Prefab Sprout
El programa del 14 octubre es va dir “let there be music” i va ser un monogràfic sobre el darrer LP de Prefab Sprout, “Let's Change The World With Music”. Para nada és material nou: és un “lost album”, unes demos gravades el 1993 i “netejades” ara en estudi. Un projecte sobre la espiritualitat (o misticisme o religiositat, el que vulgueu) de la música, que Paddy McAloon havia enllestit fa 16 anys i que la discogràfica no es va atrevir a tirar endavant, venint del batacazo comercial del Jordan de Come Back. Arxivat es va quedar fins que la primavera passada, la companyia i el seu mànager van proposar al Mc Aloon treure-li la pols al vell submari, enfonsat durant 16 anys sota tones de paper i d'oblit, i fer-lo surcar aquests procelosos mars del negoci musical.
Come Monday Night - God Help The Girl
You Are Still In My Mind - The Pepper Pots
The seventh seal - Scott Walker
“Drawing the line, metafísica del fora de joc” va ser el programa del 2 novembre, i reflexionàvem superficialment sobre la profunda insondabilitat de l'ànima humana, ens van acompanyar tios com Tom Waits, Nic Cave o At Swim Two Birds, i el que ens ocupa, Scott Walker: Aquí l'admirat Scott Walker amb una guitarra espanyola per aquí, unes trompetilles perllà t'agafa, i et fa un resum amb els highlights de 5 minutillos de la densíssima pelí del Bergman “el setè segell”. Igual de profunda i contundent que la peli, però que enlloc de costar d'empassar com un bocata de calamars de 180 minuts, passa fineta com un Cosmopolitan. Collons si en sap el Scott Walker!
Last Summersday - The Montesas
el 22 de novembre, el pugarama és deia “Gasolina con ricino”, i hi maridàvem gasolina de 97 amb música: Gabinete Caligari, Beachs Boys, Bruce Springsteen, i aquests alemans, The Montesas, amb el seu retro-garatge 60's, “Gasolina con Ricino”: Cafe racer. Finals dels 50's. UK. Rock'n'Roll. Bill Haley, Eddie Cochran, Gene Vincent, Jerry Lee Lewis, Buddy Holly, Elvis Presley. Monocilíndriques o twins de 500 o 850 cc. Made in UK. Velles, grassientes, barates. Desmuntar totes les mariconades superfúles per perdre pes i guanyar velocitat. BSA, Matchless, Norton, Royal Enfield, Triumph, Vincent… I la café racer canòniga, mesclar el millor xasis, el Feaderbed de les Norton, amb el millor motor, el twin vertical en paral·lel Triumph, disseny de preguerra d'Ed Turner. La Triton.
Almost Blue - Chet Baker
El novembre vam fer el “Let's get lost”, un especial de Chet Baker, a rel de la reedició en DVD del documental del 1988 “Let's get lost”, centrat bàsicament en els últims temps de Baker. Diu Vila-Matas “A Chet le gustaban con delirio las mujeres, el jazz y el chute. (...) le habían echado a patadas de todos los cuartos de hotel. Pero hoy Chet es un mito, una leyenda, todos coinciden en que la esencia de su vida era un caos incesante atravesado por el genio en estado puro. Se habla de la esencia de su vida, pero se olvida que le hicieron la vida imposible en las salas de jazz cool de la Costa Oeste, y también en Nueva York, y ya no se recuerda que el genio de la trompeta tuvo que ir a tocar a tugurios de Europa donde, convertido en una arruga andante, seguía manejando la trompeta con un virtuosismo y originalidad insuperables. Se le recuerda, sí, pero con la visión deformada de Hollywood, que prepara una gran superproducción sobre su vida y ha pensado -¡Dios nos ampare!- en Leo DiCaprio para que interprete a Chet” (cal aclarir que l'article és del 2000 i fins on jo se, el projecte finalment es va cancelar).
La chica del club de golf - Los Ilegales
“Apunts per una improbable taxonomia de la missoginia musical” el vam fer el 22 desembre, sobre cançons misògines. “Es tu cumpleaños. Me consuela saber que habrán llegado marchitas las flores que envié: No ríes, no lloras, sólo murmuras a solas. “Qué flores tan raras””. Regalar flors marcides, diu Jorge Martinez dels Ilegales. Gran detall. Regalar flors marcides. O regalar bombóns farcits de lexiu, (com feia el Patrick Bateman). O regalar un generós orgasme, una exhuberant i violenta escorreguda dins seu, el moment culminant de la qual, enlloc de l'acostumat crit animal alliberador, sigui la confessió en un xiuixiueig delicadament dipositat a cau d'orella, de l'adulteri comès fa unes poques hores amb la seva millor amiga. Un altre tipus, alternatiu (però profund, sentit, i sincer també) de crit animal alliberador.
Forbidden Colours - David Sylvian
“Retirs espirituals al wc de casa” el desembre també, vam posar grups de principis dels 80's com It's Inmaterial, Talk Talk, The Blue Nile, Holger Czukai, Can... i David Sylvian i Sakamoto amb aquesta Forbidden Colours, del 1983. Va ser una de les primeres colaboracions entre Ryuchi Sakamoto i del David Sylvian post-Japan per la BSO de “Feliç Nadal, Mr. Lawrence”, peli interpretada pel mateix Sakamoto i David Bowie.
La peli (basada en un parell de llibres de Laurens Van Der Post sobre la seva experiencia com presoner de guerra en un camp de concentració japonès), va bàsicament de les diferents maneres d'afrontar els sentiments de culpabilitat dels 4 protagonistes: El Sakamoto com comandant del camp, un sergent japonès tan tontorrón com bèstia, l'oficial en cap dels presoners anglesos, i David Bowie, fent de presoner "rarillo". Van flotant dins l'olla a pressió d'aquell camp sentiments de culpabilitat, pulsions homoeròtiques latens entre els personatges del Sakamoto i el Bowie, l'esticte codi d'honor japonès i tal, bien.
Si el títol de la peli està pres de la última frase de la peli (el comiat del sargent tontorron a l'oficial angles,), el títol de la cançó el van agafar del títol del llibre “Forbidden Colours” de Yukio Mishima. Sembla que en japonès “Colors Prohibits” és un eufemisme per referise a l'homosexualitat, perquè clar, el llibre igual que la peli, també toca de la temàtica homosexual. “I'll go walking in circles While doubting the very ground beneath me Trying to show unquestioning faith in everything Here am i, a lifetime away from you the blood of christ, or a change of heart My love wears forbidden colours”. El llibre de Mishima parla també dels sentiments de culpabilitat d'un jove gay casat amb una noia per no contravenir la rígida moral tradicional japonesa.
Sipping On The Sweet Nectar - Jens Lekman
Vam començar el 2010 amb “20 cançons boniques i un elogi a la fugacitat”: estelles de puro-purito Pop destilat de 25 kilats, fileres i fileres i fileres i fileres d'alambics de coure brunyit degotant l'essència pura de la fugacitat: ara hi som, (i ho som tot: eternitat pura, caldo concentrat d'immortalitat) an de repent, de necs step, per art de màgia negra, alhop! ja no som res, em perdut l'instant, se'ns ha escapat per entre els dits com volutes de fum (bloup-bloup-bloup), amb el rastre de la eternitat esfilagarsant-se darrera seu. Da momen's gon foreva. El no res: un pam de nas i dos dits de titola arrugada. Ah amigu! Però ¿i mentre ho vam tocar? ¿i mentres ho vam tenir? ¿i els micronèssims instants en que ho vam arribar a fregar, en que hi vam nedar, entre de bombolletes d'oxigen mandrosament escapant cap la superfície, com si fóssim en una piscina de xampany frances? Sí. Nostàlgics pel moment perdut afirmen: “per moments hi vam ser, dins l'alambí, nedant entre el viscos magma fundacional, com Oblexis caiguts dins la marmita”. Perdre i trobar. Intentar la missió impossible de captar l'infinit. Però hi vam ser. I per això sabem que aquestes pastilletes de 2-3 minuts de puro purito pop, son carn i peix al mateix temps: perles concentrades d'immortalitat fugaç.
He's So Fine - The Chiffons
Ie-ié - Tony Vilaplana
A “bizzarrismeo yeye”, també el gener, vam repassar el yeye més bizzarro peninsular, amb Sara Montiel, Peret, el Pescadilla, o Tony Vilaplana. Vilaplana és de Sabadell. Va començar a principis dels 60’s amb el seu grup Teen Stars. Participà al Festival de Benidorm a l'any 1963. Lo seu eren sobretot versions, com aquesta en català de l'I say Yea yea del Mongo Santamaria '63 i Georgie Fame '65 i pels Matt Bianco a finals 80s'. Extret del mitiquissim recopilatori Modernisme Aborigen, 2008, pillat via el blog www.potsentirme.blogspot.com del blogger 45rpm, i també al del Phil Musical
Increment Of Love - Giant Sand
Meridià de Sang - Cormac McCarthy
“Un murmuri de fletxes va travessar la companyia i alguns homes van caure de la muntura. Es van disparar els primers trets, i els salvatges van envoltar la companyia. Alguns portaven rostres de malson pintats al pit, i esclafaven els saxons que no anaven a cavall a cops de llança o de massa, saltaven de les montures amb ganivets i corrien pel camp de batalla amb un trot particular, i robaven la roba dels morts i els agafaven pels cabells, i pelaven amb el ganivet el crani tant dels vius com dels morts, i n'alçaven les cabelleres sangonoses, i tallaven i esquarteraven els cossos nus, n'arrencaven les extremitats i el cap, esbudellaven el tors blanc i estrany i mostraven grapats enormes de vísceres i genitals, i alguns dels salvatges estaven tan alterats per la carnisseria que semblava que estiguessin a punt de rebolcar-s'hi com gossos, mentre d'altres saltaven sobre els moribunds i els sodomitzaven amb crits ben forts cap els seus companys. La pols s'apoderava dels caps humits i pelats dels homes que havien perdut la cabellera, i amb la clapa de cabells que els quedava sota la ferida i el cap rapat fins a l'os jeien com monjos mutilats i nus sobre la pols amarada de sang, i per tot arreu hi havia moribunds que gemegaven i balbucejaven i cavalls que xisclaven.”
San Fernando - Francisco Nixon & Ricardo Vicente
És un luxe tenir la explicació de l'autor sobre una canço: Aquí el destripe de la cançó “San Fernando”, motiu i origen d'aquest EP de 6 cançons: El porqué de San Fernando El porqué de San Fernando :
“Muchas de las imágenes pertenecen a una época en la que trabajaba de jardinero. Los nombres de las plantas siempre me parecían tan arbitrarios que se podría repetir sus letras incesantemente hasta quedar dormido cada noche.
Quería demostrarme que se puede hacer una canción sin apenas percusión que sonara potente. Al principio hice todo con susurros pero Paco me aconsejó que pusiera un timbal base y un poco de ritmo; y tenía razón.
En la primera estrofa hablo de cuando me sentaba a descansar en mis jardines y repasaba mentalmente los textos de Borges.
La segunda estrofa repasa la idea de las marismas. En la carretera, yo mido las distancias con estas cosas. Siempre que pasaba a buscar a Fran, cuando iba a Gijón, las marismas de Santoña me decían que estaba más lejos que cerca de mi casa. Después conocí las del sur e imaginaba el barco escuela de Elcano varado en las marismas, lejos del mar abierto y sus músicos tocando para nosotros dos al despertar; como punto final del disco.
El estribillo es la parte más literal de la canción pero es una frase que todos hemos dicho tantas veces que se vuelve la más metafórica de todas. “ a ver cómo lo digo”
El solo, sinceramente soy muy pudoroso con estas cosas, al componer soy muy comedido, no hago alardes exhibicionistas normalmente, pero bueno, creo que lo requería. Paco dijo:
- tienes razón, debes grabar un solo a la vieja usanza, enchufado directo a la mesa y con un pedal de distorsión.
Hice dos o tres distintos y al final me bloqueé, es por el pudor. Los cuatro últimos compases los tuvo que terminar él. Pero creo que así está perfecto, mi problema con los solos es que no sé qué hacer cuando terminan, si mirar al cielo o pedir un whisky con un hielo.
La tercera estrofa: decidimos quitar toda la percusión y volver a la idea original que yo traía. Esto es: que suene bien sin batería y sin bajo. Al final creo que es buena idea porque ahí entran los coros y la canción respira de ese bajo tan melódico. Respecto a la letra viene de la preocupación constante que hay entre Fran y yo. Siempre me dice eso cuando nos despedimos tú a Boston y yo a California. Los domingos en las carreteras cada uno por su lado.
La última estrofa vuelve toda la instrumentación inicial y se suman los coros. Lo que tengo claro es que: la forma más sincera y poética para expresar lo que me ha pasado durante estos últimos años es que he trabajado con gente que le pasaban cosas maravillosas sin pensarlo. No encontré una frase mejor que “Si te quedas hasta tarde también salgo”.”
A Town Called Malice - The Jam
Xapem la temporada 09/10 amb aquest gran tema dels Jam, recordatori dels dos últims purugarames, “Red Wedge”, en que vam repassar la relació entre activisme polític i música, i el desencant pel pas del temps, arrel de la iniciativa de Paul Weller, Billy Bragg, Jimmy Sommerville, Suggs McPherson i molts altes, durant el 1986 per fer companya activament pels laboristes i en contra de Thatcher. Ale, con Diox!
