Herències Escatimades

Bocaccio Soul - Augusto Alguero

P6R 99,80FM EJDM. Aquest hiper-lingotazo groovadèlic psyco-soul és del gran i recent traspassat Augusto Algueró. La criatura és diu Bocaccio Soul, i fa 40 i tants anys va servir de tema principal a la BSO de la peli Tusset Street. Estem al 1968. Gauche Divine, progresia, jipiosillos, grenyuts, niños bién, buitres intentant pescar rollete, i demés fauna i flora... uns es traginen gin-tònics a la disco que Oriol Regàs es va treure de la màniga, d'altres procrastinegen a les terrasses de Tusset Street mentre es comenten els uns als altres: “som la polla”, diuen. Avui, igual com fa quarantai piku anys, seguim sent la polla, així ho certifiquen els anuncis de l'Estrella Damm. Som els millor, som els més grans i pixem més lluny que els negrakos d'oblongo cimbel. Tirarem a terra totes les places de toros: ¿per què les volem si el nostre melic és una infinita plaça de toros?. El filòsof Pujols rematxava “els catalans anirem pel mon i ho tindrem tot pagat”. “Ho tindrem tot tot pagat” repetim irònics i cofois mentre fa 30 anys que paguem sol·lícits la factura de solidaritat inter-territorial. Això és el que deia el gran Pujols: “els catalans anirem pel mon i ens ho pagaran tot”. “Anirem tots cap el cel... que toqui el bateria... anirem tots cap el cel... amb crits d'alegria” ...però la bateria mai més no va tornar a tocar. Ni el baix va marcar aquelles línies rítmiques fondes que et fa retrunyir -bumbumbum- el dins dels budells, ni la guitarra elèctrica va esgarrapar el mirall com una ungla, una ungla llarga i afilada, crua com el tall rovellat d'una navalla. Ni beat, ni soul, ni R&B, ni popillo orquestrat. Ens vam haver de conformar amb 30 anys de guitarra acústica. De guitarra acústica i de tota la seva col·lecció de cantautors. Cantautors i cadires en combinacions infinites. Celles arrufades i transcendència. Reflexió i restrenyiment. I el ieiè? Hi va haver ieiè aquí? Por Diós, si lo hubo!... Magnífico ieiè, magnífico. Tots els 60's. Encara que després se'l va empassar la terra. Avui aquí al Jardí del Manicomi revisarem totes aquestes Herències escatimades.

Ho he de fer (Gotta move) - Dova

Dova, Paquita Dolz, Valenciana de Tavernes de Valldinga, revisa amb reminiscències de BSO Hitchcockiana o Jamesbondiana el Gotta move del 2n disc de la Barbra Streisand, i mentre aquí al JDM, parlem d'Herències escatimades.

Parlem del que hauria pogut ser i no va ser. Dos caminos divergian en el bosque i aquí van escollir el més intel·lectualoide i reflexiu. La tesi patillera i de xixinabo del dia és la següent: la hiperinflació de tant cantautor acústic -Línia Brel-Brassensiana- en massives dosis intravenoses durant els 70 i 80 va sobresaturar el ja de per si escanyolit mercat de musica en català fins el punt d'escopir fora el mercat -qual sipi verdós- la música d'arrel anglosaxona (digues-li beat, soul, R&B, pop afrancesat o kraut dodecafònic). Aniquilada de la faça d'aquesta catalana terra. Vint anys després, als 90s', el jovent que volia fotre soroll fort i ràpid amb guitarres elèctriques i amplis va mirar a dreta i esquerra però es va trobar sense pràcticament germans grans o papis, sense referents. Potser per això aquell engrudo del “rock català” va ser un pastitxe tan indigest ¡por Diosss, si més que gripaus semblava que ens empassèsim Dragons de Komodo! ...I sinembargo el eslabon perdido va existir, i no només va existir, sinó que mirat amb objectivitat -i amb lupa de 20 augments- 40 anys després, un no pot menys que dir admirat: Ostia, MOLT BONES CANÇONS, pardiez que sí! Sonaran avui en aquesta edició Herències escatimades, MOLT BONES cançons d'entre el 1962 i el 1969. MOLT BONES CANÇONS d'Augusto Alguero, Dova, Els 7 d'Aquí, Quixot's Quartet, Maria Cinta, Magda, Lita Torello, Nuri, Tony Vilaplana, Mauné i els seus Dinàmics, Picapedrers, Els Drums, Els Dracs, Eurogrup, Els Corbs, Els Xocs, Els 3 Tambors.

Només tu - Els 7 d'Aquí

Aquest doo-woop high-school tan nostrat va sortir del segell Concèntric el 1967, any de màxima activitat de l'invent. El 1961 Ermengol Passola i Espar Ticó van fundar EDIGSA per popularitzar la música en català. Allà van gravar des dels setze jutges fins a puro-purito ieiè com el que escoltarem avui. El '64 Passola i Espinàs van llargar d'EDIGSA per alguns desacords de pasta i estil i van fundar Concèntric, emportant-se de pas alguns artistes com Raimon o Pi de la Serra. Allà treien de tot, des de contes per crios -regireu per casa i trobareu aquells entranyables singles del conte de la rateta que escombrava l'escaleta, jo el tenia fins i tot en vinil vermell- a la música tradicional, fins marcianismes com els que posarem avuí: des de R&B raw i descarnat fins softpop bailongo i facilon. Però oju! eren discogràfiques atípiques: no estaven “in it for the money”, no estaven en allò pels calés, sinó que eren els calés els que estaven per allò. No eren segells al ús, no: eren una pandilla mecenes ricatxons que en lloc de gastar-se la pasta en -diguem- ferraris, furcies i farla, havien decidit gastar-la editant discs en català. I si l'empresa perdia bous i esquelles, doncs que els perdés i puntu -i de fet les dues van acabar petant, Concèntric el '73 i EDIGSA el '83. Una elaborada operació militar: l'”alta cultura” posant humilment el seu talent, coneixement i pasta, a disposició de la “cultura pop(ular)” per “normalitzar-la”. Això és interessant perquè el mateix patró es va repetir els 90's amb el rock català, només que aquest cop la pasta gastada era la nostra, la de tots, i no d'uns ricatxons catxondus (i el xiste fàcil seria que també com abans, la empresa subvencionadora -la Generalitat en aquest cas- ha acabat al final també al borde de la fallida)

Windy - Quixot's Quartet

Una perleta radiant de sunshine pop. Armonies vocals i melodies suaus que transporten a Califòrnia, al soft, al bublegum. També de Concèntric.

Encara que això no vol dir que Concèntric -ni menys encara EDIGSA- es centressin en el ieiè, de fet de tota la immensa producció dels 2 segells, només una certa part va ser ieiè, ara bé, aquesta part es va fer amb un producte molt-molt cuidat: tant el disseny gràfic de portades, (molt guapes, molt currades, a càrrec de Pau Riba, Oriol Maspons o Jordi Fornas); com l'adaptació de les lletres (que solien ser de tipus tan solvents i reputats com l'Espinàs, Ramon Folch i Camarasa, Pau Riba, o fins i tot Pere Quart); però sobretot eren produccions cuidades a nivell musical -que al cap del carrer és el que importa- Això es veu en la elecció de les versions, on no només es decideixen per les eleccions fàcils dels èxits més immediates i evidents (Beatles, Stones, Adamo, Rita Pavone, Jimmy Fontana, Gainsbourg), sinó que també piquen de cosetes més rares: Allen Touissants i Lee Dorsey, els Yardbirds, els primers Kinks, The Animals, Donovan, els primers Bee Gees... I és clar, no és només l'elecció de versions, també els arranjaments son de notassa, a càrrec de Francesc Burrull o Josep Solà, veterans músics de jazz amb les orelles molt obertes, tan com per triomfar en pantans tan diferents. Per si fos poc, grans músics de sessió omplien buits puntuals.

Nina de cera (Poupee de cire) - Maria Cinta

Aquí Maria Cinta no desmereix en res l'original del Gainsbourg i la France Gal, amb la que es van fer petar una Eurovisión cantant per Luxemburg. En l'original Gainsburg -amb els seus dobles sentits habituals-, jugava amb l'equívoc de ser ell qui movia a voluntat els fils de la “nina de cera”: una France Gall adolescent que aparentava no saber què ni per a què cantava.

No sé - Magda

No T'ho Dire Pas - Lita Torello

És una noia (She's a woman) - Nuri

Yea Yea la va gravar Mongo Santamaria rotllo jazz-fussion a principis dels 60's, però el Tony Vilaplana -cantant de Sabadell-, pilla de model la versió que el gran Georgie Fame va portar als xarts el '65 (encara que la majoria de nosaltres suposo que la vam conèixer a mitjans 80's amb la versió dels Matt Bianco).

Ie-ié - Tony Vilaplana

Those days of wine and roses es van acabar quan els 2 segells van tancar l'aixeta. En un recopilatori del 1970 de concèntric (quan estaven quasi a punt de xapar), al text de la contraportada es poden endevinar entre línies restes desdibuixades de decepció i amargura, rotllo “senyors, aqui mos hem fotut un curro de la hòstia per treure música lleugera en català, (“exactament com es fa arreu del mon”) Han estat 78 cançons en 7-8 anys, però tst, lu que hi ha és lu que hi ha, i buenu, tu pots portar el burro a la vora del riu però no el pots obligar a beure...”. Sempre de rerefons la noble empresa de normalitzar un país en temps difícils. El que queda 40 anys després, són aquestes bones cançons. Bones cançons i Herències escatimades.

Per tu ploro - Mauné i els seus Dinàmics

I apartir d'aquí i fins el final del programa anirà rodolant avall la part que em sembla més interessant de l'assuntillo: un seguit de perles negres, perles negres i fosques, trallazos dignes d'entrar en aquells típics recopilatoris d'obscures bandes seminals del garatge més cavernari: Els Picapedrers, Els Drums, Els Dracs, Els Xocs, Els Corbs, Eurogrup, Els 3 Tambors... Guitarrassos secs, afialats, violents, cops de bateria, baixos consistents. Garatge i R&B, tocs psicodèlics, ràbia i diversió. Què se'n va fer amb el temps d'aquest petit tresor? Doncs bàsicament aquesta herència, aquestes arrels anglosaxones es van perdre com llàgrimes en la pluja. Alguns d'aquells músics van evolucionar seguint la lògica generacional cap sonoritats típiques setanteres (Pau Riba, els germans Batista, l'ona laietana, progressiva i farcida d'acid. Sisa, les Diòptries, Màquina, Ia i Batista, Oriol Trenvia, Picnic...). Les noves generacions sempre maten el pare i solen reivindicar l'avi: el pop/punk va matar tot allò que feia olor a complexitat i barroquisme setantero (digues-li glam, progressiu, simfònic, kumbayà...) per reivindicar la simplicitat més poppy, primitiva, i animal dels 60. Aquí, aquesta magnífica herència generacional es va perdre, el fil es va tallar, i aquest grapat de grups, aquest grapat de cançons no van arribar a poder fer d'avis de cap net.

Un bitllet he comprat (She's got a ticket to ride) - Picapedrers

Si aquestes cançons han sonat en aquest programa és per l'esforç d'uns quants malalts de vinilitis, recuperadors de vinils per aquestes fires i mercadillos de Déu, que no només gasten pasta i s'empolseguen les puntes dels dits, sinó que es molesten en preparar complicades compilacions, o ripejar els seus tresors i penjar-los a la xarxa per que els demés en puguem gaudir: els dj i/o bloggers Phil Musical (alter ego d'Oscar Dalmau, guionista de tele i ràdio) i el seu blog Phil's Musical Lounge Corner;, el Sr 45 rpm i el seu blog Pots Sentir-me o el blog de Modernisme Aborigen . Una feina espectacular, val molt la pena entrar als seus blogs perquè s'hi poden veure les portades escanejades que son una autèntica passada. També s'han fet diverses recopilacions: Hi ha ieié per aquí (La Sèpia Verda/ Barraques), els 3 volums del “Modernisme Aborigen” dels Badabadoc Selectors (2008, 09 i 10). “Pop ie-ié Català 60's Picap” “Pop ie-ie català” de Picap 2010 (pq Picap es va quedar tot el catàleg d'EDIGSA), “Pop a la catalana Jazz, Bossa & Groovy Sounds from Catalunya 1963-1970” (2010) compilat pel DJ Phil Musical per la discogràfica francesa Vadim Music.

I després hi ha la música en directe: des de les sessions de Phil Musical i les ballades de Modernisme Aborigen de Badabadoc Selectors. Fins el rotllo grups retro: Angelina i els Moderns, Els Trons, Belda i els Badabadocs, o Refugi, la banda paral·lela del Joan Reig.

Digue'm coses (Words of Love) - Els Drums

La casa del sol naixent (House of the rising sun) - Els Dracs

Sembla que aquesta versió dels The Animals va ser el disc més venut de Concèntric

Pots sentir-me (Can You hear me?) - Eurogrup

Eurogrup escolleixen una no massa coneguda de Lee Dorsey composada per Allen Touissant

Nit Sense Fi (Endless Sleep) - Els Corbs

La fosquedat d'aquesta també impressiona, sobretot tenint en compte que l'original era una èxit de 2na fila country. Oju els corus hipnòtics, aquests ecos, i els guitarrazos secs del sol. Una tenebrosa excursió per una gruta del Montsant. L'original de Jody Reynolds la van censurar perquè parlava més o menys encobertament del suicidi de l'amant.

Què passa amb els duros? (Get out of my life, woman) - Eurogrup

Un altre préstec d'Allen Touisant i Lee Dorsey, les dones i la mala vida que ocasionen, ¿què passa amb els duros? get out of my life woman, que em fots tots els calés.

Un Cor Fet d'Amor (Heart full of Soul) - Els Dracs

Els Dracs (Dracs per tot arreu: tancat dins un cercle com en l'emblema del segell concèntric, o a la seva cova: La Cova del Drac el “centre operatiu” del grup). Heart full of Soul era original dels Yardbirds (on van començar Eric Clapton, Jeff Beck, o Jimmy Page). Chris Isaak la va versionar pel seu 2n LP del '87 amb un tractament molt semblant, molt sec i auster.

l'Última vegada (The Last Time) - Els Corbs

Més enllà (Milk Cow Blues) - Els Xocs

El Milk Cow Blues original venia d'un blues dels anys 30, però aquí els Xocs -o els arrangistes de Concèntric- agafen de model la versió definitivament molt més passada de voltes i gurridnonga dels Kinks. Els Xocs l'agafen amb mala bava i resquemor que espanta. Un cop més impressiona l'aire garatge.

Tot negre (Paint it black) - Els Xocs

I per l'últim la meva preferida, Romanço del fill de vídua dels 3 Tambors. Versió De-mo-li-do-ra del Tombston Blues del Bob Dylan, amb lletra de Pere Quart, què dic lletra: HIMNE, descripció descarnada i crua com els guitarrazos secs que ataquen entre els cops de bateria, de la quintescència catalana. Els 3 Tambors eren els germans Jordi i Antoni Batiste i Xavier Triadó quan tenien 16-17 anys, van treure un parell d'EPs per Belter. “però a soc catalanista, i a casa amb la mama, quan no hi ha visites parlo sempre en català”.

Romanço del fill de vídua (Tombston Blues) - Els 3 Tambors

Sincronies de xixipan

P6R, 99.8 FM, EJDM, Sincronies de xixipan... Sincronies, encaixos, ajustos, ensamblatges de dues o més peces, rodes dentades d'una maquinària gegant que van engarssant indesmaiablement l'una amb l'altra. Mecanismes gegants: una dent dins l'altra i l'altra dins la següent, pim-pam-pim-pam, un rellotge de cuco de tamany universal. Cu-cut.

Sincronies de pa sucat, rodes dentades encaixant en sincronia. Encaixen les persones? Sí, encaixen les persones. I el temps, l'esforç, i sobretot la mentida i la hipocresia -aquest gran lubricant universal- faciliten el fregament, faciliten l'ensamblatge, faciliten la perfecta sincronia. Encaixen persones dins la família -pares amb fills, pares amb avis-, encaixen dins la parella -ell amb ella, ella amb ella, ell amb ell, i tots amb tots- però sempre el lubricant, sempre la vaselina. Sempre, sempre. Sempre eficient en la intimitat, sincronies. Sincronies de xixipan, sincronies de lubricitat. Si tu me pides sinceridad debo volver a confesarte que no no no, si soy culpable de alguna caricia, de algún besito que yo te di... atarme nonono, casarme nononono. Mina Mazzoni Sincronies.

Que no que no - Mina

Put Yourself In My Place - The Supremes

I es que avui, provarem de sincronitzar la elegància, el lirisme desfermat i ampulós de la música italiana amb el ritme i l'ànima de la música soul. Precioses cançonetes de noies, de noies dels 60's. Noies italianes, música azzurra; noies americanes, música soul. Sincronies ficcionals, mecanismes precisos, dents encaixant successivament, l'una en l'altra i l'altra en la següent, una cinta de Moebius de pastilles de colors, de precioses gemmes de pop, Sincronies de xixipán.

L'Ora Dell' Addio (Knowing When to leave) - Catherine Spaak

In My Lonely Room - Martha Reeves & The Vandellas

Bufff, temazo... “A la meva habitació... no puc fer més que plorar...” Sí, ella plora. Llàgrimes adolescents, presumiblement. Snif, sí, plora. Plora perquè el noviet, el molt bandarrilla està tirant la canya a les altres, i ella ves, es lamenta i plora a la seva habitació.... Holland, Dozier & Holland en plena forma, el 1964. Van trobar la formula màgica, alquimistes de la melodia i el ritme, i la van aplicar en infinita sincronia a la Motown, perfecta cadena de muntatge d'èxits universals. POP en majúscules. Ella plorant in her lonely room, i el putu bandarrilla tan feliç, tirant la canya a tota xati que es troba... però tots ho sabem, ¿no? Tots sabem que la Llei dels Equilibris Còsmics és inapelable, és cruel, i és immutable.... tots ho tenim clar ¿no? que el palandengo acabarà lligat. Lligat a l'altar, lligat a un anell, lligat a una hipotèca, lligat a una ristra de mocosos ploraners i tan bandarrilles com el seu pare... et creies tan llest, pobre palandengo, i fixa't, el destí te les ha guardat totes juntes, ella te les ha guardat totes juntes... i què hem de fer ara, eh? que hem de fer tripon, calvo, pitxa-curt i hipertens? Sincronies lubricades pel temps, lubricades per la més dolça de les venjances, donde las dan las toman, amic meu, las toman bien tomadas.

Quando Tu Vorrai (What The World needs is love) - Rita Monico

Please Mr. Postman - The Marvelettes

Senyor Carter, deliver the letter, the sooner the better. En temps de twitters sincronitzats la immediatesa guanya per aplastament elefantístic a la paciència, a la sobrietat, a l'estoicisme de les cartes manuscrites entregades per la mà pacient del carter. Nens, criatures que ho volem tot i ho volem ja, que ho volem ara mateix, immediatament. Ho volem curt i ho volem senzill i ho volem sense complexitats intel·lectuals: 140 caràcters, a nivell d'usuari, a nivell del més curtet. La immediatesa d'una mamada feta barrip-barrop, en un portal fosc i de qualsevol manera contra la prosopoeia requerida pel ritual copulatiu. Please, Mr. Postman... imploraven les Marvelettes el 1961: ella resa perquè el carter li porti la carta del seu novio que està a la guerra. Un dels primers èxits de la Motown, composició de Brian Holland quan encara no s'havia ajuntat amb son germà i amb Lamont Dozier per formar el mític trio meravelles H-D-H de compositors/productors. Com a curiositat, Marvin Gaye toca la bateria al grup d'acompanyament. Cosa curiosa, la van versionar els Beatles en el seu primer LP (curiós pq el normal va ser el contrari: que els altres versionessin els Beatles).

Canzone d'amore armena - Jenny Luna

It Ain't Necessary - Mamie Galore

Non ti scusso piu (My Guy) - Lucia Altieri

Sincronia perfecta, l'estilazo i elegància italiana sincronitzada amb l'ànima pop-soul de la Motown. Lucia Altieri versiona el hitazzo de Mary Wells, My Guy, del 1964, composició de Smokey Robinson. Mary Wells va ser la primera estrella femenina de la Motown. Amb My Guy, el 1964, va arribar al zenit de la seva carrera. Sincronia perfecta, alineació dels astres, però només en aparença, perquè llavors, alehop! Les coses es torcen. Als pocs mesos del número 1 deixa la Motown per un fart de calés i se'n va a la CBS, i a partir d'aquí la carrera cau en picat. Coses de la desincronització universal.

When Love Slips Away - Margo & The Marvettes

Piccola piccola - Carmen Villani

Why can't there be love - Dee Edwards

Sincronies de xixipan. Dee Edwars, 1971. Sofistisoul calentorro i bacilón. Per què no ens podem sincronitzar? Why can't there be love? Deixa't de converses, diu ella, i fot-me una bona revolcada. Fote'm una bona sincronia... Ara Ornella Vanioni, non voglio piu, no ho vull més, que em petonegis, no et vull més, vés a fer el zanganu amb qui vulguis, però no amb mi que jo no et vull més.... Aquell 1965 Ornella Vanoni s'havia acabat de separar del seu marit, i amb això va fer la seva primera participació al festival de San Remo. El gran Gino Paoli deixava la seva dóna per ella.

Non voglio piu - Ornella Vanoni

Let's Wade In The Water - Marlena Shaw

Let's Wade in the Watter.... it's good, it's good, it's good, everything is gonna be allright... Marlena Shaw, el 1966, posant-li una lletra ben calentorra a l'instrumental que uns mesos abans havia popularitzat Lee Dorsey des del mateix segell discogràfic, Chess Records.

Ragazzo triste (But You are mine) - Patty Pravo

'66 versió del “But you are mine”, del Sonny Bono, de quan Sonny & Cher. La lletra va d'una parella jipiosilla que no encaixen en la societat del moment i no obstant estan feliços perquè es tenen l'un a l'altre... kilos i kilos de sacarina...

Leave It In The Hands Of Love - Fontella Bass

Giovane giovane - Cocky Mazzetti

Giovane, giovane, giovane... la cançó de Cocky Mazzetti va fer 3r al festival de San Remo el 1963 fent duo amb Pino Donaggio ¿que l'estribillo -aquest gio-va-neee uuh-ooh giova-neee- us recorda al de The Young Ones del '61 del Cliff Richard? Pozí, sí, a mi també: el mon de l'art sol ser un cementiri de cotxes, on tothom pilla retrovisors melòdics de 2na mà o tapes del delco instrumentals, un temple del reciclatge -curiosament una antítesi del dia a dia industrial d'avui. A les cadenes de muntatge s'afilen eslabons, els operaris ballen i ploren i canten de juvenils amors perduts, desincronitzats. El rellotger de precisió aixeca una cella i es col·loca la lupa de got de xupito dins l'ull. En temps de miniaturitzacions, en temps de xips industrials a la xina del baix cost, el tornavís de precisió artesanal plora desconsolat i abandonat. EREs massius per eines de reparació, subsectors en decadència. A la llarga, tot quan peta, acaba a la brossa. El blau i el negre, l'azzurro i el soul. Sincronies de xixipan

Come On And Live - The Fabulous Jades

Dollar twist - Miranda martino

Baby Love - Diana Ross & The Supremes

Un altre número 1 de H-D-H, el 1964. Amb les Supremes

Chiodo scaccia chiodo - Rosy

(Love Is Like A) Heat Wave - Martha Reeves & The Vandellas

Pepinazo Sideral! Heat Wave va ser el primer número 1 de Holland Dozier i Holland, el 1963, de Martha & The Vandellas, va comportar simultàniament el primer Grammy per elles i també per la Motown. Per això H-D-H la van fer servir de model, de motllo a partir de la qual copiar una llarguíssima llista de mitiquíssims èxits i númros 1, que tan la Motown, com H-D-H van repetir -per la nostra immensa sort- fins la sacietat.

Veo voces, oigo visiones: voices inside my head.

"Tots tenim una veu dins el cap. ¿D'on ve aquesta veu?" Douglas Coupland.  Via Francisconixon ;

P6R, 99.8Fm, EJDM. Estem escoltant voices inside my head, (The Police, Zeyatta Mondatta '81) veus dins el meu tarro. La lletra de la cançó és una lletania concisa i nítida: voices inside my head, echoes of things that you said, i això és precisament del que parlarem i escoltarem en el programa d'avui, veus interiors i cançons de veus ressonant dins la ment: de vegades la nostra pròpia veueta -típica veu interior tocacollons-, de vegades veus estranyes, alienes, estrangeres. Escoltarem cançons que parlen d'aquestes veus, cançons escrites per músics que escolten veus, o que fan per escoltar-ne. De tot això i una mica més.

Voices inside my head – The Police

Un amic meu, fa un cert nombre d'anys, un dia qualsevol va començar a pegar-se cops de guitarra al cap. A casa seva, a la seva habitació. Son pare, al sentir el Boumboum, hi va acudir alarmat, i acollonit pel que veia li va preguntar què estava fent, per què feia allò. El meu amic li va contestar “És que m'ho diuen les veus”. “I què et diuen?” Li va preguntar. “Que sobretot no faci mal a ningú”. El va entrar al cotxe i pitant a Urgències del Pere Mata. Brots d'esquizofrènia, van dir. Es va quedar un temps ingressat. D'aquella em vaig plantejar si canviar el nom del Jardí del Manicomi, no se, per respecte, frivolitat... mala consciència al fi i al cap. Però ben mirat em vaig dir que després de tot al nom no hi havia cap intenció de mofa. No el vaig canviar. Després va passar el temps, i ens seguim veient -menys que més. I seria bonic poder dir que tot va tornar com abans, però no seria veritat, perquè la vida a ell se li ha tornat més complicada i inestable: medicacions, ingressos... Per tot això aquest programa d'avui va dedicat a tots aquells qui senten veus dins el cap, tant als que les volen sentir, -o no els hi fa res sentir-les- com als que no poden fer res per deixar de sentir-les: voices inside my head.

Voices Green and Purple – The Bees

Veus verdes i morades... em criden de nit, veus verdes i morades, ¿què volen de mi? em persegueixen per tot arreu: el porxo, les parets, les finestres, O nonono... i quan ja et pensaves que te n'havies escapat... apareixen de nou. Aquesta cançó podria ser un exemple canònic del marcianisme d'una època: un còctel calidoscòpic de psicodelia lisèrgica, 60's, àcid, LSD, tripis, La Costa Oest, obscures bandes seminals de garatge, collages de portades d'EP's, sitars... Veus dins la ment, veus de colors. Algunes d'aquestes veus les escoltarem avui, sobretot a partir de series de recopilatoris com Pebbles, Nuggets, Passagers in my mind, Songs They Tought us i demès. Ara és raonablement senzill -ja sabeu, just one click away. Per això el camí que van començar fa tants anys tipus com com els Negativos, Sex Museum o Los Cardíacos té el seu què. Veus morades i verdes... eren els The Bees, des de Covina, Californa, el 1966. Yatedigo: un display de tota la panòplia del gènere: la lletra escapista, els corus apartats de la melodia principal, el ritme irregular de la bateria, les escales dissonants de la guitarra saturada de volum... Sembla que no van vendre ni un rosco, però en canvi es va acabar convertint en carn d'aquests recopilatoris. Personalment els vaig descobrir al Fuzztones: Songs They Tough Us, però també està als Pebbles o als Nuggets. Entra ara “Voces Amigas”, mundo de amor, des de l'extraordinari recopilatori de 60's pop Papagayo.

Mundo de Amor – Voces Amigas

Patch of grass – The Purple Fox

Banda fantasma creada per un LP de tribut a Jimi Hendrix el '71, d'aquí el nom Purple Fox, de Purple Haze+ Fox Lady

Otherwise my convication - Les Rallizes Dénudés

Voices inside my head, veus psicodèliques, distorsionades, obscures cançons de la prehistòria psicodèlica en recopilatoris amb noms ambigus. I de sobte, una sonoritat estranya ¿en quin idioma parlen aquestes veus? Sembla japonès, no? Sí, efectivament, busques perquí-perllà i et trobes amb una d'aquelles històries tan perseguides per cripto-arqueòlegs musicals, caça-mítes fundacionals i adoradors del culte al malditisme. Les Rallizes Dénudés no eren francesos com suggereix el seu nom sinó que es van formar a la Universitat de Kioto el 1967. Anys complexos -clar que ¿i quins no ho son?- Anys convulsos: qual tsunami huracanat les revoltes juvenils van convergir en una celda temporal per assolar el mon de punta a punta: el maig del 68 a Paris, la ocupació de la Universitat a Mèxic DF, la Primavera de Praga, l'agitació universitària a Itàlia de la que neixen a Milà les Brigades Roges, a USA, Berkeley, contra Vietnam... i també al país del sol naixent, és clar. Aquí, però, condicionat per les seves peculiaritats locals: d'una banda el seu secular aïllament exterior, i de l'altra una societat rígidament apegada a la tradició, la disciplina, la obediència. Quan després de la 2ª GM els americans van abocar la seva pasta gansa per reconstruir el país, van imposar també les seves condicions: una societat més oberta i occidental, amb lo que -i a lo que ens interessa- el McArthur va acabar inoculant al jovent japonès el virus del rock i amb ell la la seva rebel·lia implícita. A lu que anàvem: en aquest context Les Ralízes Desnudes era una banda tan fosca que ni van arribar a treure mai cap disc d'estudi: per la posteritat -que som nosaltre, ves quins collons- només va quedar un directe del '73. Psicodèlia, avantguarda, post-rock, linies de baix pesades i repetitives, guitarrassos distorsionats a saco, llargues intros instrumentals, volum brutals als concerts... Vestien de negre rigoros, com el seu admirat Lou Reed. I després hi havia els seus principis, als que sempre es van mantenir apegats: extrema-esquerra antisistèmica i revolucionaria. En els seus concerts passats de volum repartien als presents textos de Hegel, Lenin, Che Guevara, Cervantes, Nietzsche i Ed Sanders.

A tot això el soroll i la conflictivitat a les facultats japoneses anaven a més (tal com la distorsió en aquesta cançó otherways my convication): manifestacions, vagues, ocupació de facultats... tot això apareix de fons en alguns dels llibres de Haruki Murakami (Tokio Blues o El Salze cec), ja que van coincidir amb els seus anys a la universitat. El govern japonés va treure la porra i amb ella una llei d'universitats més dura. El clima social estava al roig viu, i de postres dos dies després de lu de la llei, la histèria es va disparar a tot el planeta quan es va saber lo de la massacre de Sharon Tate per “la família” del Charles Manson. I encara al cap de només uns mesos, de postres un grup terrorista d'extrema esquerra -l'Exèrcit Roig, un de tants E.R.'s- segrestava un Boing de JAL i el dirigia a Corea del Nord.

A lo que ens interessa, un dels integrants del comando era el baixista de Les Rallizes Desnudes. També el nom del cantant i líder, Takashi Mizutani, també va aparèixer a les investigacions. Total: més clandestinitat per a la banda i cap disc més excepte alguns Bootlegs ...fins que a principis dels 90's, taxan sorpresa: apareixen en copies limitadíssimes tres discs nous en directe. Sense entrevistes, ni promocions, ni aparicions. Ara, avui dia dic, hi ha col·leccionistes que maten per les escasíssimes restes del seu llegat. La llei de la oferta i la demanda és implacable fins i tot entre els més obscurs i perseverants dels antisistemes. Les veus segueixen parlant dins la ment (encara que sigui amb japonès). La distorsió gira i gira i segueix girant. Com el Mon. Com el lector del CD.

Journey to the centre of my mind – The Amboy Dukes

De Detroit i liderats -oju al datu- pel mismissim Ted Nugent amb la seva banda de debut. Journey to the centre of my mind, Viatge al centre de la ment, si Johny cogió su fusil, aquella joventut psicodèlica va agafar les seves motxilles. Destination: explorar el propi interior. I fent dit van omplir aquelles motxilles de tripis, LSDs, i empanades d'espiritualitat oriental. Viatges iniciatics, bitllets de bus rumb a l'auto descobriment. Abocar-se al vertigen dels abismes propis per via meditacional, o via síntesi química. Però ¿quants d'ells van descarrilar i es van fotre barranc avall amb el cervell derretit per l'àcid? A cavall entre el XIX i el XX artistes i visionaris tiraven d'Absenta, de laudà o dels fumaderos d'opi (“Seus i fumes; creus que seus dins la teva pipa, i que la pipa és qui t'està fumant a tu; t'estàs exhalant a tu mateix en núvols dispersos de fum. T'hi sents bé, així, i només una cosa et preucupa: com seràs capaç de sortir de la teva pròpia pipa?”, Baudelaire circa 1860). Als 40s i 50's els beatniks tiraven de xeringa i maria. A finals dels 60's, amb la psicodèlia, els bitllets es van començar a pagar amb pastilles sintetizades. Tot girava molt ràpid i les veus es distorsionaven en colors. ¿Wouldn't it be nice?

Wouldn't it be nice – The Beach Boys

"No m'expliquis històries de les teves veus: jo ja tinc les meves pròpies veus dins el meu cap que em diuen coses". Rotllo: ja és prou xungo haver de suportar-les a elles com per que em vinguis ara tu. Això és el que Brian Wilson li va dir a Charles Manson en una conversa mentre Manson grabava varies cançons a l'estudi de la casa de Brian -sí, el mateix gurú il·luminat i pendenciero que compleix cadena perpètua per la massacre de la Sharon Tate a la mansió del Polanski-

I és que Brian Wilson deu ser probablement el músic més paradigmàtic en això de sentir veus dins el cap -després de Daniel Johnston és clar, però mentre que el Johnston -vamus, la seva música- m'ha semblat sempre un puto peñazo sinsentido, Brian Wilson és manté com un dels arquitectes fundacionals de la música que escoltem avui en dia. Un geni, un puto geni. Un geni que ha pagat una factura molt alta en termes de salut mental, de mals ratus i de veus agobiants al tarro. Aquesta liquació mental de BW ha estat de sempre més o menys coneguda i repetida, part de la llegenda dels Beach Boys, la part fosca de la llum i la bellesa de les seves cançons. Fa uns anys però, BW va explicar amb pels i senyals el què i el com d'aquestes veus, de la seva esquizofrènia afectiva bipolar diagnosticada, de tot aquest mal viure en definitiva, en una impactant <a href = http://www.abilitymagazine.com/past/brianW/brianw.html> entrevista a una revista americana </a> especialitzada en salut i discapacitats.

I aquí va, entrecomillat perquè és la seva veu literal, les seves respostes tal qual simplement traduïdes directament i enganxades l'una després de l'altra:

“Tinc al·lucinacions auditives, sento veus tot el dia, cada dia, sobretot al vespre: No me les puc treure de sobre. A cada estona les veus em parlen despectivament, em diuen que soc dolent i que em moriré aviat. Provo de dir-los “Eh! Prou! A cagar! Passeu de mi! Pareu d'assetjar-me!” i així tot el dia, una lluita interminable. Fins i tot les sentia dalt de l'escenari: malparlaven de mi. Encara avui, quan canto, m'he d'obligar a no escoltar-les, però quan el concert s'acaba les veus tornen.

Van començar a finals dels seixanta, deuria tenir uns vint-i-cinc anys: havia pres bastanta droga, i al cap d'una setmana -més o menys- vaig començar a sentir-les per primer cop. I ja no han parat mai més. Aleshores jo ja era conegut, els BB teníem èxit, i en certa forma em creia que les veus se m'havien enganxat perquè em tenien enveja, que eren unes veus geloses del meu èxit. Ja des d'un principi em vaig adonar que allò no era normal, que alguna cosa fallava, i temia no poder suportar tot allò, però d'alguna manera vaig anar tirant. En qualsevol cas no vaig començar cap tractament fins al cap de 15 anys, el 1983, quan jo ja en tenia quaranta. El tractament mèdic m'ha fet el dia a dia una mica més senzill: almenys em permet suportar els símptomes i evita que em foti a cridar al mig del carrer “Deixeu-me sol d'una vegada!” i coses així. A més de les veus també he tingut intenses sensacions de por. Van i venen. Quan venen són tan fondes que em bloquegen, em pugen l'estrès i em ve la depressió. I aleshores també m'he de medicar per aquesta depressió.

De totes maneres el pànic que tenia a les veus ha anat a menys, ja no és tant: ara quan em venen a l'escenari tracto de combatre-les cantant tan alt com puc. I quan no estic a l'escenari ho faig tocant els meus instruments tot el dia, fent música per la gent. I també les combato besant la meva dona i els meus crios: tracto de fer servir l'amor tant com puc. En aquest sentit -el de treballar amb la música-, el tractament mèdic, encara que d'una banda embota la creativitat i enterboleix tot el procés, per l'altra t'allibera dels símptomes, que abans em tenien llarguíssimes temporades tirat al llit, incapaç de fer res de res. Ara no, ara treballo i toco cada dia: acabar -fa un parell d'anys- el disc SMiLE ha estat el màxim assoliment de tota la meva vida.”

In The Back Of My Mind - Beach Boys

I'm blessed with everything World to which a man can cling So happy at times when i break out in tears Back of my mind i still have my fears I live my life with her Love her true she knows i'm sure I make her happy just living so plain Back of my mind i'm 'fraid it's gonna change I tried to run far away from thoughts i should try to keep away But they just keep coming back to me I tried to rationalize but some day i might realize That things are just good the way they'll be I know it's so hard to find A girl who really understands your mind What will i do if i lose her? It'll always be way in the back of my mind

Good Vibrations – The Beach Boys

I aquesta és la estremidora visió des de dins -el com i el perquè- del "No m'expliquis històries: jo ja tinc les meves pròpies veus dins el meu cap que em diuen coses" del Wilson al Manson. Clar que - quisquillosos com sou, us deveu estat preguntant- ¿i què cony hi feia el tsumbat del Manson enregistrant cançons a casa d'un pop star com el Wilson?

Doncs buenu, la història té el seu què: a mitjans de 1968 Charles Manson era el gurú il·luminat de “la família”, la seva pandilla de hippis drogats que induïts per ell acabaria matant a tot bitxo vivent que van trobar a la mansió del Polanski, incloent la seva dona Sharon Tate emabarassada de vuit mesos. Però per això encara falta prop d'un any. De moment tenim a Dennis Wilson, el germà de Brian, acabat de divorciar i anant de farra en farra follant-se tot el que li cau per davant. I, casualitats de la vida -en forma de reventón a mitja carretera, diuen uns, i de dues autostopistes diuen altres-, el que li cauen per davant són dues paves de la pandilla del Manson. I una cosa porta a una altra tal com un polvo porta a un altre polvo, same old story: la cosa acaba amb tota la pandilla del Manson instal·lada a cal Dennis Wilson en un continuum de farra, alcohol, droga i sexe, sobretot sexe. En aquesta farra perpetua s'hi ajuntava Terry Melcher, amic de farres de Dennis, fill de la Doris Day i afamat productor d'èxit (d'entre altres els Byrds o The Mamas & The Papas)

I amb tot això el Manson -el paio s'havia passat tota la vida a la trena i doncs pillava les oportunitats al vol- va veure la llum: just davant els morros la oportunitat de convertir-se en estrella de la música rica i famosa. Així que no va parar de donar la vara amb unes cançons seves al Dennis i al Melcher, fins que per cansament, el Melcher li va dir, que vale que qualsevol dia anem i les enregistrem a cal germà del Dennis, que s'ha muntat un estudi a casa. Com que el Melcher es feia el boig amb el tema, el Manson pilla la guitarra i es planta a cal Brian Wilson, i allà el Manson efectivament acaba enregistrant les seves cançons. I entre tal i tal, el Manson li diu al Brian que sent unes veus, i que aquelles veus li diuen tot el que passarà. Amb les de Caín que patia Brian Wilson amb les seves pròpies veus, s'entén que li contestés allò, de què “matxu, no em vinguis amb les teves putes històries de veus, que prou feina tinc jo amb les meves.”

Total, les cançons van quedar enllaunades però el Melcher passava un ou de publicar-les: ell i Dennis ja havien tingut alguna enganxada xunga amb el Manson i havien tallat tot contacte. I aquí és on el Manson pilla un cabreig queniteqüén quan s'adona que Melcher passa d'ell (Dennis amb l'origina mètode de mudar-se de la mansió on vivia de lloguer, i abandonar allà a la pandilla de hippies pq es xupés el problema el propietari de la casa). La pandilla del Manson li te ganes al Melcher així que van casa seva a buscar-lo (Manson ja havia estat abans a la casa de Melcher). Però coses de la vida, feia unes setmanes que Melcher (i la seva novia de llavor Candice Bergen) s'havien mudat d'aquella mansió del Cielo Drive, de Beverly Hills, i allà -fatídicament- s'hi havien instal·lat Polanski i la seva dona embarassada Sharon Tate. Estem ara ja sí, al setembre de 1969, i tot el que hi va passar és ja història.

Epílegs i coses de la vida: el 1970 Manson, per fer pasta i finançar la defensa del seu judici, va acabar publicant un disc amb aquelles cançons que havia gravat i Melcher no va voler publicar. Encara pringa cadena perpètua com instigador a la massacre. D'aquesta Melcher va quedar traumatitzat i horroritzat, Candice Berguen histèrica, i Dennis Wilson va declarar que se sentia l'home més afortunat del mon per haver tingut tota aquella pandilla a casa i sobreviure'n sense més pèrdua que un gran feix de bitllets.

God Only Knows – The Beach Boys

Incense And Peppermints - Strawberry Alarm Clock

“Incense and peppermints, meaningless nouns. Turn on, tune in, turn your eyes around.”

Mr Pharmacist – The Other Half

Mr Pharmacist, ¿em podria ajudar amb la seva acostumada amabilitat? Pilotes interessats, The Other Half no son ni molt menys els primers colgats a llepar dòcilment l'espardenya de qui té el Poder de despatxar o receptar mandanga: farmacèutics, doctors i demès. Mr pharmacist can you help? Send me on a ’magic trip. Ja als llibres de Buroughs es llegeix sobre la reverència per tot l'estament mèdic com a proveidor. És el poder de l'Oferta. Aquesta la van acabar versionant els The Fall els 80's.

Georgiana - Bare Facts

Trouble Every day – The Mothers of Invention

Més psicodèlia: TMOI, o el que és el mateix, Frank Zappa, des del seu 1r LP Get Ready '66. Encara que, clar, FZ és molt i molt més que simple psicodèlia. És tonelades de creativitat original i d'acusada personalitat. P. Ex. ni tan sols en aquells anys de drogues a sacow no es va fotre mai més que algunes calades de maria. En canvi, coses de la vida, el que va acabar amb ell fa 4 anys va ser un cancer de Pulmó, després de tota una vida de fumador empedreit, convençut; actiu i activista: combatent convençut a la legislacions anti-tabac. Coses de la vida.

Double Yellow Line - The Music Machine

Voices inside my head... cançons de fa més de 40 anys. Però les veus dins el cap no s'apaguen amb el temps, passen els anys... i segueixen ratllant: She's hearing voices call her She's hearing voices warn her She just can't sleep in her bed She's falling down the stairs She's tearing out her hair She's screaming my name, in the night To keep her warm She got a red pill blue pill Milk of amnesia She's hearing voices She is crying on her side Walking on eggshells Walking on glass Burnt by the mirror Burnt by the light. Bloc Party: She's Hearing voices (Silent Alarm 2005, aquesta de Black Sessions, Directe 2005)

She's Hearing voices – Bloc Party