eL jARDí dEl mANICOMi

This is the End my friend.

2011-07-02T11:22:00.000+02:00

The End – The Doors

This is the end my friend, the ancient end, my friend: I'll never look into your eyes again. Again. Tardor, Hivern, Primavera, i quan comença l'Estiu, cau la persiana de la temporada de ràdio: puntual com la caiguda del pèl masculí, la caiguda de la líbido o la caiguda de l'imperi Romà -o pel cas, de qualsevol altre imperi que conjunturalment domini el tinglado (perquè al capdevall tots passen avall per l'aigüera, tot passa avall i tot és conjontura, tot és conjuntural des de que a Déu li va pillar un patatús, des del final de la Història, des de que Davos va matar el llarg plaç i ara a veure qui li posa el cascavell al gat). Però ens perdem, divaguem, ens en anem per les rates, i aquí no hem vingut a parlar de rates ni de gats ni de cascavells ni de formatges, ni de qui els pren: aquí hem vingut a parlar del meu llibre, del Llibre Sant, del Llibre Sagrat, del Llibre de les Escriptures, del Llibre d'Estil: el que diu que tot té un final, el que diu que quan arriba el bon temps, que quan ve el temps de les cireres, a P6R s'acaba la temporada i comença la d'estiu, i llavors my friend, al JDM xapem la porta rovellada del jardí, arrosseguem la pesada porta enreixada per sobre les herbes entre grinyols d'òxid encrostonat per segles i mil·lennis d'immobilitat i d'apatia, i hi passem una cadena gruixuda i brunyida, passem el candau pesat i també rovellat -perquè per aquí tot ja està refotudament rovellat, que fot una pena que t'hi cagues, my friend, que t'hi cagues de lo rovellat que està tot-, ens girem i fem una última mirada endarrere a través de les reixes -yatediga my friend, rovellades-, i comencem a desfilar d'una puta vegada, que ja va sent hora, home. This is the end my friend. I avui el narrarem en directe.

Strange Fruit - Nina Simone

Strange Fruit Records era el nom de la discogràfica que va fundar John Peel per ediat les seves cèlebres Peel Sessions. El nom estava inspirat en la cançó que cantava Billie Holiday des dels anys 40's. Strange Fruits són els que penjaven dels arbres del sud, del sud dels estats units. Entre 1889 i 1940 es van linxar 2.833 persones, quatre cinquenes parts eren negres. Se'ls va linxar no tant pels crims comesos com per pedagogia, per a educar aquella comunitat, per insertar-los genéticament, innatament el xip de l'estricta obediència i del sentit del domini, igual com als elefants bebès que els lliguen a una estaca que no poden arrancar i quan son adults, de pura costum ni es qüestionen que amb una simple estirada de pota la podrien fer volar pels aires. A partir dels 20's-30's els linxaments van disminuir notablement perquè ja les regles del comportament “correcte” havia estat après per aquella comunitat.

Dels arbres del sud pengen estranys fruits, Sang a les fulles i sang a l'arrel, noi negre balancejant-se amb la brisa del sud, estranys fruits penjats dels àlbers
Escena pastoral del sud galant, Els ulls botits i la boca torta, olor de les magnòlies dolç i fresc, i el sobtat olor de carn cremada

Aquesta és una fruita perquè l'arrenquin els corbs, perquè l'embolcalli la pluja, perquè la xucli el vent, perquè la podreixi el sol, perquè caigui de l'arbre. Aquesta és la estranya i amarga collita.

El poema el va composar Lewis Allan, un jueu blanc de NY el 1936 i el 1939 el va començar a cantar Billie Holiday com a tancament de les seves actuacions. Aviat es va convertir en un himne. Aquí l'escoltem en la veu de Nina Simone que sempre es va mostrar encara més combativa i significada que Billie Holiday en aquest aspecte

Baby, I'm Yours - Barbara Lewis

Chove Chuva - Sergio Mendes & Brasil 66

Last Summerdays - The Montesas

This is the End, my friend. The End, el fin. Fin és també el nom del LP de 1985 amb què es van acomiadar The Monochrome Set, la banda del genial Bid. A la portada un trapezista aguanta amb les dents la seva companya suspesa al buit. Un fart d'espectadors decimonònics observen atònits. The Monochrome Set eren guais i enrollat i arty's però mai es van menjar un putu rosco comercial, per això, el 1985 es van separar i van llençar un LP en directe dels seus èxits que sona de puta pena, de puta pena sona. Això sí, les cançons molt guapes: Jet Set Junta, Eine Simphonie des Gauens, i aquesta Jacob's Ladder, pel cas extreta del LP Unreal, un imaginatiu disc en directe de l'actual banda de Bid: Scarlet's Well. Dic imaginativa perquè el que va fer el 2006 l'amic Bid va ser demanar músics amateurs per fer una gira per USA i Suècia i tal: ell tocava i cantava rodejats de músics fans diferents en cada concert, com per exemple aquesta versió del Jacob's Ladder.

Jacob's Ladder - Scarlet's Well

Le Pastie de la Bourgeoisie - Belle & Sebastian

What have you ever done - Mood six

Rain Of Crystal Spires - Felt

Ti tendo la braccia (Reach out for me) - Nicola Di Bari

Being Boring - Pet Shop Boys

Per començar Being Boring no és només una cançó acollonant, sinó una de les preferides dels propis PSB, sobretot del Neil Tennant, que en va fer la lletra. Lo següent és dir de què va la cançó. Va de quan un és gran i recapitulant, a un li apareixen records de quan un és jove i va a saco, i un té la determinació de fer coses grans, de no avorrir-se, i un no pensa que el temps es pugui acabar, ni tan sols considera remotament la possibilitat que existeixi un The End. I llavors, després de tant de temps i ja mirat amb perspectiva, un penses "no, amic, no ho érem, d'avorrits, no senyor".

La cançó està estructurada en tres dècades, la dels 20, la dels 70, i la dels 90, quan es va editar, i doncs el temps de referència, quan el protagonista -la primera persona del singular que som tots-, remena per casa i es troba fotos i invitacions a festes de quan era adolescent, a finals dels 70's, i en una d'aquestes invitacions a teenage-parties, hi troba escrit "com deia la dona d’un escriptor dels anys 20 en un llibre, no ens hem d’avorrir mai". I la dona dels anys vint és Zelda Fitzgerald, i l'escriptor Scott Fitzgerald. I la cita literal és: “Es va maquillar tota, perquè no ho necessitava i perquè es negava a avorrir-se, principalment perquè no ho era, d'avorrida. Era molt conscient que les coses que feia eren les coses que sempre havia volgut fer”. Això és el que deia Zelda, però resulta que pocs anys després d'escriure això Zelda va embogir i ja no va sortir viva dels diferents manicomis on va estar reclosa. Mentre això passava Scott Fitzgerald retratava aquest procés -almenys part d'ell- i del seu matrimoni amb ella a Tender Is The Night, on Fitzgerald s'autoretrata com un psiquiatre de talent il·limitat que es casa amb una seva pacient per curar-la, i la cosa acaba amb ell tirat en la misèria, enfonsat per l'alcoholisme, la desesperació i el malbaratament del seu talent. I també en el llibre, la parella protagonista pacta això mateix: que no s’avorriran mai, que sempre faran coses divertides, sempre festes i borratxeres i amics i tomba i gira pel Paris dels anys 20, per Suïssa, i per la Costa Blava. Però ell acaba alcoholitzat i fet un nyap i ella el deixa, curada i feliç, i se'n va amb un altre amant. En la vida real Zelda no es va curar mai, va morir pocs anys després en l'incendi d'un dels manicomis on estava internada, en canvi Scott Fitzgerald sí va acabar arruïnat i alcoholitzat. Va morir d'un atac de cor el 1948.

Ara, als 90's i ja una estrella del pop, Neil Tennant regira pels calaixos de la memòria, en una habitació d'hotel, estant de bolus per Alemanya -habitacions llogades de l'estranger-, i recorda aquelles teenage-parties, i tots els que hi eren, i els projectes de grandesa per les seves vides que tenien en aquells llunyans 70s, i com va pujar al tren deixant el seu Newcastel natal per anar a Londres. Pensa en tot això i també pensa que llavors mai s'hauria imaginat ni que finalment s'hauria convertit en tot allò que somniava, ni molt menys que no ho podria compartir amb un dels seus millor amics de llavors, mort de sida. Tractant-se d'una cançó que parla de teenage-parties, el video també anava d'això, era molt guai, d'una festa amb una guerra d’espuma tot en blanc i negre. Per a ells, Tennant & Lowe, va suposar una petita decepció que el single no piqués més amunt als charts, després de tot el que hi havien implicat. Amb tot, passats els anys, és manté com un record inesborrable; la meva cançó preferida dels PSB.

Stars Above Us - Saint Etienne

lean period - Orange Juice

La revolución sexual - La Casa Azul

This is the end, my frien. Marxem, ens en anem. Ara hi som, (i ho som tot: eternitat pura, caldo concentrat d'immortalitat) an de repent, de necs step, per art de màgia negra, alhop! ja no som res, em perdut l'instant, se'ns ha escapat per entre els dits com volutes de fum (bloup-bloup-bloup), amb el rastre de la eternitat esfilagarsant-se darrera seu. Da momen's gon foreva. El no res: un pam de nas i dos dits de titola arrugada. Ah amigu! Però ¿i mentre ho vam tocar? ¿i els micronèssims instants en que ho vam arribar a fregar, en que hi vam nedar, entre de bombolletes d'oxigen mandrosament escapant cap la superfície, com si fóssim en una piscina de xampany frances? Sí. Nostàlgics pel moment perdut afirmen: “per moments hi vam ser, dins l'alambí, nedant entre el viscos magma fundacional, com Oblexis caiguts dins la marmita”. Perdre i trobar. Intentar la missió impossible de captar l'infinit. Però hi vam ser. I per això sabem que aquestes pastilletes de 2-3 minuts son carn i peix al mateix temps: perles concentrades d'immortalitat fugaç. This is the End, my friend.

Sipping On The Sweet Nectar - Jens Lekman

Siau, amics!

Reggae, (rock) steady, go!

2011-06-18T13:15:00.000+02:00

Can't let him go - The Pepper Pots

Arriba el bon temps, el temps de les cireres, i amb ell el final de juny i el final de la temporada 2010-2011 de P6R; s'acaben les estacions, xuxu, i amb el bon temps ve la músiqueta estival, i una cosa que sempre-sempre-sempre ens ha agradat fer aquí, al JDM, es posar la que -personalment- em sembla la musiqueta de bon temps i de bon rotllo per antonomàsia; perquè té segell antillà, caribeny, de deixar passar i d'anar fent ben guapeao. Avui portem una col·lecció de cançons que transiten pel reggae, l'ska, el rocksteady, ska-jazz; de més clàssiques i de més actuals, de més profundes i de més superficials. La primera, com sempre, la excepció de la regla, de l'últim LP de les Pepperpots, Train to your lover, definitivament instal·lades en el retro-motown que tans rèdits els està donant, i deixat també definitivament de banda els seus orígens 60's ska amb que van omplir els seus 2 primers discs i un parell de temes del tercer.

Be My Baby - The Pepper Pots

My Guy - Joy White

I Don't Love You Anymore - Keith & Ken

A partir de finals 60's es va posar prou de moda a Jamaica i també a UK revestir els clàssics soul (motown s/ tot) amb l'ambientació típica del ska o el rocksteady, dels que escoltarem avui, p.ex., Joey White amb My Guy the Mary Wells, el seu gran últim èxit del '64, també ho veurem amb John Holt, Harry J Allstars, Delroy Wilson.

Sugar Sugar - Laurel Aitken

The loser - Derrick Harriott

Alfie - John Holt

Més versions d'èxits soul: l'Alfie que Burt Bacharach va composar per la BSO de la peli del mateix nom protagonitzada per Michael Caine com un cockney follador vivalavirgen y quesalgaelsolporantequera, revestida d'aires jamaicans per la veu vellutada de John Holt. A mi em mola més aquesta que l'origina de Cilla Black o Dionne Warwick. També el EBTG en van fer una a mitjans 80's. El 2004 Judd Law va protagonitzar un remake de la peli, i encara la saga es pot estirar amb la cançó del 2n LP Divine Comedie: Becoming More Like Alfie. I més: el My Cherie Amour de Stevie Wonder en plan easylistening per Harry J Allstars

My Cherie Amour – Harry J Allstars

Never Let You Go - The Schoolgirls

Després de plorar és veu tot més clar – The Gramophone Allstars

Precios retrat del desencant amorós ambientat pels carrers del call de Girona, són The Gramphone Allstars, banda basada a Barcelona encara que de membres de tota Catalunya, entorn el saxofonista bisbalenc Genís Bou. L'any passat van editar el seu segon LP Simbiosi, amb aquesta fusió de jazz i ska; aires jamaicans. Tst, està al spotify, o sigui que vosaltres mateixos.

Build The World - Aspo

Aspo son francesos i fan ska-jazz. Pempelen és un èxit del 64 de Azie Lawrence pel segell Blue Beat, que parla de la paradeta de fruita Jamaicana d'una noia bonica a la que el pàjaru és vol treballar i per això li va comprant fruita Pempelem. Inversions de futur, diguèssim.

Pempelem - Azie Lawrence

Put Yourself In My Place - Delroy Wilson

Life Wire - Rotterdam Ska-Jazz Foundation

The autumn leaves - Shanty Town

Versió del clàssic les fulles de tardor per la banda de ska-jazz del barri d'Horta, Barcelona Shanty Town. Una Shanty Town vindria a ser un barri de barraques, una favela per entendren's, així és com es deien a Jamaica, on van proliferar durant els 60's i 70's i eren els hàbitats dels rude boys, masses de xavals buscavides i sense curro que arribaven del camp a les capitals. D'aquí que l'expressió s'incorporés a les lletres de les cançons o en els titols (com en una cançó de Desmond Dekker: 0-0-7, At ocean eleven, And now rudeboys have a go wail, 'Cause them out of jail, Rudeboys cannot fail, 'Cause them must get bail, Dem a loot, dem a shoot, dem a wail, A Shanty Town), i doncs per mimetisme autoreferencial, als noms de les bandes molts anys després en altres barris -com el d'Horta, paranada barraquero, clar- d'altres continents. Aquestes dues cançons són del LP del 2006 One more last chance

Night club (nipples on fire) - Shanty Town

Christine Keeler - Roland Alphonso

Hum, trallazo d'ska-jazz de Roland Alphonso del 63, quan el cas Profumo estava en el seu auge. Christine Keeler era una noia de vida alegre i dissipada, streeper i tal, i per circumstàncies que tal i qual es va liar amb -nada mas ni nada menos- el ministre de defensa britànic, el Profumo del cas -para mas inri conservador. La cosa és que simultàniament al lio amb el ministre, també fornicava amb un traficant de drogues i amb -nada menos ni nada mas- l'agregat d'aviació de l'ambaixada russa -i suposat espia del KGB. El lio va ser d'escàndol, el president del MI5 va ser qui va informar al secretari del govern del lio del ministre, i aquest li va exigir al ministre que la deixes. Després, al parlament, el tal Profumo va fer un Clinton, i va negar que la conegués, a mi que me registren. Però al final tot va acabar sortint i la que es va armar va ser de órdago: ministre dimitit, el tio que els va presentar i també imputat suicidat, i en fi, ella immortalitzada en llibres, películes i cançons com aquesta del gran Alphonso

Ska's The Limit - New York Ska-Jazz Ensemble

When I see you - The Pepper Pots

I can't choose - The Pepper Pots

Ètica i estàtica, els complexos equilibris d'un sabatot

2011-06-06T09:29:00.001+02:00

Equilibris, equilibris, equilibris... els equilibris són sempre complicats: andan por ahí els moments d'inèrcia, la dinàmica de fluids, i les forces centrípetes i centrífugues sempre tocant els ous. Parar el món -la estàtica, doncs- per viure-hi a sobre amb una certa pau d’esperit, és sempre complicat. D'això discutirem avui. Discutirem d’això tot emplatat sobre una base de culís caramel·litzat al powerpop d’acavall entre el SXX i XXI

I Want The World To Stop - Belle And Sebastian

The Concept - Teenage Fanclub

“I didn’t want to hurt you”, remalassos contundents de melodies aguitarrades des de Escòcia

For You - Big Star

Alex Chilton va morir fa poc més d'un any, líder que fou dels Big Star, durant els 70's va caminar a horcajadas: una cama en el pop més clàssic dels 60's (del que havia tastat l'èxit com a cantant del Box Tops), i l'altre cama en una espècie de proto-power pop americà, un ancestre del que acabaria esclatant als 80's i 90's, i finalment acabaria convertit en allò que es va dir grunge. Com a tots els visionaris i avançats al seu temps no es va menjar un rosco durant els 70's i 80's, i gairebé ningú li va fotre putu cas, només quatre gurus i a partir que els REM i alguns altres els van convidar a tocar als seus concerts com a signe de respecte i reverència al camí que havien dibuixat. Aquesta For You és del LP Radio City, del '74, aquell de la foto de noies en bikini a la platja estirades en rotllana dibuixant un sol, els seus caps concèntrics i els peus formant els rajos solars; un hipotètic sol californià fet d'hipotètiques noies californianes.

California Girls - Beach Boys

D'aquesta cançó la part que més m'agrada és el final aquell “I wish they all could be California -Girls, girls, girls yeah...”, i em ve al cap un amic que deia coñ, és que ens ho volem follar tot, i home, és que tot tampoc no pot ser...

Impossibly Germany - Wilco

Impossible Germany, unlikely Japan... Un desconcertat i despistat Jeff Tweddy camina per un carrer i és pregunta on collons es troba. Hosti t’ho imagines, tu? ¿estar patejant per un carrer i no saber ni si estàs a Alemanya o Japó? ¡fort eh? ...vet aquí, viatjar per tot el món i acabar perdent el món de vista, a això és al que et pot acabar portant tanta gira. Clar que també pots acabar perdent el món de vista sense moure't de la cadira del despatx, lligat ball & chain a lo que un creia que era el seu món, a això és al que et pot acabar portant tanta estàtica... com sempre tot queda pendent de l'equilibri: de l'equilibri entre estàtica i dinàmica, entre estàtica i estètica -dubtosos equilibris ètics. Aquesta és la meva cançó preferida del Sky blue Sky dels Wilco, dura uns 6 minuts, i és com dues cançons en una: a partir del minut 3 aprox comença aquella orgiàstica desbarrada de guitarres in crescendo, que tan aviat es separen com s’ajunten entortolligant-se entre elles com una embrutesida parella de lúbrics fornicadors impacients, incapaços d’esperar que els convidats marxin de casa per refregar-se i tocar-se les coses l'un a l'altre. ¿un pèl excessiu potser? Naa, el sexe ja les te aquests urgències...

Alameda - Elliott Smith

“Nobody broke your heart, You broke your own because you can't finish what you start, If you're alone it must be you that wants to be apart” Ningú et va partir el cor, diu Elliot Smith a Alameda, te'l vas obrir tu mateix perquè no pots acabar res del que comences. La tardor del 2003 va aparèixer mort, amb el cor partit per un punyal de serra. Sembla que ningú li va partir, que se'l va obrir ell mateix, ferides autoinflingides. No va estar a temps d'acabar el seu LP “From a basement on the Hill”, que es va editar postumament. Aquesta Alameda estava al seu LP del '97 Either/Or, títol que és una referència al llibre del filòsof de capçalera del mític duo Faemino y Cansado, Soren Kirkegaard, Una cosa o l'altra. El llibre és una discussió entre la ètica i la estètica, entre un visió de la vida hedonista (en temes como la música, la seducció, el drama o la bellesa), i una altra basada en el deure moral i la responsabilitat (i en temes como la responsabilitat moral, la auto reflexió humana o el matrimoni); el llibre de Kierkegaard en definitiva, dialoga sobre el que és l'objecte final de la filosofia: la pregunta sobre "¿Com hauríem de viure?". P6R, 99,8 FM, EJDM i en aquesta edició que es diu dubtosos equilibris ètics d'un sabatot, continuem la connexió nòrdica i de la dinamarca de Kierkegaard passem a la suècia de Jens Lekman: més conflictes entre estètica i ètica, entre la urgència primitiva del polvo urgent, i el renunciar-hi per ètica: “I’m so sorry I couldn’t love you enough... but I’m leaving you... because I don’t love you...”

I'm Leaving You Because I Don't Love You - Jens Lekman

Australia - The Shins

If I Can´t Change Your Mind - Sugar

Push The Feelings - Matthew Sweet

“Fuck the world around... don’t let them confuse you”

The Sporting Life - The Decemberists

There She Goes - The La's

Cigarretes – El Corredor Polonés

Ètica i estàtica, els complexos equilibris d'un sabatot: comencem a preparar les maletes per xapar l'edició d'avui, amb la excel·lent banda valenciana el Corredor Polonès. Evidentment el nom no es refereix a un fibrat atleta nascut a polònia especialista en mitges-maratons, sinó que es refereix al territori de Prússia Oriental que després de la WW I el tractar de Versalles va prendre a Alemanya per donar una sortida de Polònia al mar, deixant aïllada per terra Dantzig i Konisberg de la resta d'Alemanya. Equilibris i desequilibris... ¿van apretar massa a Alemanya el guanyadors de la WWI amb les reparacions de guerra? Va ser el tractat de Versalles massa desequilibrat? El cas és que finalment, les reparacions de guerra econòmiques imposades a alemanya van ser la causa de fons de la WW2, i el corredor en si, va ser la excusa directa que Hitler va triar per declarar la guerra a Polonia i doncs, provocar la WW2. Al final de la guerra només el canvi de fronteres que va comportar entre Alemanya, Polònia, Lituània i Rússia, ja va provocar ell tot sol que milions de persones haguessin de llargar de les seves llars, desplaçats per sempre més dels seus llocs i les seves històries.

PENITENCIAGITE!!! Cançons per un final del mon

2011-05-28T15:32:00.003+02:00

Estem en temps afegit, temps de bola extra, minuts de descompte... per si no ho sabíeu estem vivint el fi del mon (de fet en sentit estricte sempre l'estem vivint perquè és un procés continu, com morir-se: en puritat cada segon que passa, un està una mica més mort, una segon més prop del final, i lu matexi, pues, pel món). En fi, tornant al tema... el cas es que de fa una temporada Harold Camping, un predicador evangèlic americà, va predir que el Día del Judici Final hauria d'haver estat el 21 de maig passat “un terratrèmol sacsejarà la Terra, emportant-se els verdaders creients al paradís i deixant que els demès siguin engolits por la destrucció del mon en uns pocs mesos. Sabem sense cap dubte que això és el que succeirà”, va sentenciar Camping, que a més de predicador evangèlic és multimilionari, propietari d'una emissora religiosa (ja sabeu, allò de al Cesar lo que tal, i aprofitant que el pisuerga qual, pues eso) El tal paio ja havia predit que el 1994 Jesucrist tornaria a la Terra. El julai s'ha gastat una pasta gansa en una campanya publicitaria a tal efecte, res nou, però: el mateix rotllo que s'han portat tota l'alegre família de mil·lenaristes, Sectes apolcalíptiiques, ocultistes, catastrofistes, Nostradamistes i demés raleia... En total, la enèssima predicció fallida de la fi del mon -pendents encara d'a veure com s'acaba resolent el tema dels maies, amb serioses discrepancies de timing, scheduling i calendaring. En fi, avui, al JDM cançons per un final del mon, i com se sol dir en aquests casos: PENITENCIAGITE!!

El Fin del Mundo - La Buena Vida

Vale más que hoy no salga y me quede en casa: vaguear y dormir. Visto que nos va mucho mejor, no nos vamos a mover de la cama en todo el fin del mundo.

Edward, Had You Ever Thought That The End Of The World Would Come On 20.9.01 - My Little Airport

Cançons per una fi del món: algunes d'aquestes cançons ho tracten en sentit estricte. Altres tracten el tema -la cosa de la fi del món, dic- vist com un exercici hedonista, rotllo “folleu folleu que el món s'acaba”, en aquest cas un hedonisme esteticista encara més accentuat pel easylistening ajazzat tan típic de Jimi Tenor, el finlandés d'elegancia contrastada: We'll have a party, a wonderfull time, we make love all night long 'couse it's the year of the apocalypse,

Year of the Apocalypse - Jimi Tenor

Until the end of time – David Grumel

Altres cançons tracten aquest tema en sentit comparatiu: la fi del mon com a terme de comparació, què és el més gordu que pot passar així vist en general? Està clar: que s'apagui tot el tinglado, no? Que TOT EL PUTO MÓN SE'N VAGI A PRENDRE PEL CUL, oi? Doncs aquests és el terme comparatiu amb el que ens pot passar en un sentit més particular. Al cap del carrer, i a nivell particular, el que sol afectar més són qüestions de relacions personal, relacions de parella, amors fondos amb altres persones, i és clar, el seu final. Carretades de cançons comparen el final d'un amor particular amb el final del món: aquesta de David Grumel, o la següent dels Cure (Maybe we didnt understand: not just a boy and a girl, It's just the end of the end of the world...), o la de més enllà d'U2 (In the garden I was playing the tart, I kissed your lips and broke your heart You...you were acting like it was The end of the world), des de l'Atchung Baby del '92

The End Of The World - The Cure

Until The End Of The World - U2

Més tipologies de cançons del fi del món: ¿què passa quan combines el Mil·lenarisme Catastrofista amb el Consumisme Exacerbat? Doncs el mateix que passa quan combines els Klaus amb el Kinski, una més que recomanable banda malaguenya amb lletres molt interessants (la única cosa que em patina una mica és la xica, que canta: igual que al J de los Planetas, no se li entén res del que canta). El Fin del Mundo des del seu “Tierra Trágalos” del 2010: “Nos lo vamos a gastar hasta que solo quede el hueso, porque no nos va a quedar poco o mucho: ningun tiempo, y ya no habrá ningun dia mas; lo que tienes te lo tienes que gastar, lo que gastes lo tienes que derrochar, lo que quede se tiene que evaporar... porque es el ultimo de tus dias, porque es el ultimo de mis dias, y ahi está la fiesta con fin, yendose toda la voz hasta el amanecer... cuando ocurra la explosion, en el centro abrazados tú y yo, porque es el último de tus dias. porque es el último de mis días...”. I després, mil·lenarisme cru, a seques, tiups la Carretera del Cormac McCarthy, la dels Young Marble Giants des del seu únic però molt influent Colossal Youth del '80: “Col·loca un coixí a l’ampit de la finestra, quan el crio plori, canta-li una nana, mentre a fora s’apaga la llum de l’últim dia”, típica visió d'apocalipsi nuclear d'OTAN i Pacte de Varsòvia dels 80's, i és que la forma concreta en que es visualitza la fi del mon depèn de la conjuntura concreta d'aquells temps, de manera que vist amb dècades i segles de perspectiva ens acaba semblant poc realista...

El Fin Del Mundo - Klaus & Kinski

The Final Day – Young Marble Giants

When the rich die last Like the rabbits Running from a lucky past Full of shadow cunning And the world lights up For the final day We will all be poor Having had our say... Put a blanket up on the window pane When the baby cries lullaby again As the light goes out on the final day For the people who never had a say... There is so much noise There is too much heat And the living floor throws you off your feet As the final day falls into the night There is peace outside in the narrow light

Cancion Del Fin Del Mundo - Los Planetas

Van a hacer una película con banqueros y abogados, esto sólo puede ser el decorado. Voy a hacer que te arrepientas de lo que dijiste el sábado y voy a reivindicar los atentados, Y cuando esto pase, Cristo nos ampare, no van a quedar ni ratas por las calles. Y cuando esto pase y sea insoportable no te olvides quien lo dijo antes que nadie.

It's the end of the world as we know it - R.E.M.

That's great, it starts with an earthquake, birds and snakes, an aeroplane -Lenny Bruce is not afraid. Eye of a hurricane, listen to yourself churn (Eponymous, 1988)

Bad Moon Rising - Creedence Clearwater Revival

...Sento com brama l'huracà, se que el final s'acosta: pànic, els rius desbordats, les veus de ràbia i ruïna... (Green River, 1969)

(I'll Love You) Till The End Of The World - Nick Cave & The Bad Seeds

It was a miracle I even got out of Longwood alive, This town full of men with big mouths and no guts I mean, if you can just picture it: The whole third floor of the hotel gutted by the blast, And the street below showered in shards of broken glass, And all the drunks pourin' out of the dance halls Starin' up at the smoke and the flames, And the blind pencil seller wavin' his stick Shoutin' for his dog that lay dead on the side of the road, And me, if you can believe this,At the wheel of the car, Closin' my eyes and actually prayin' Not to God above, but to you, Sayin': Help me girl, help me girl I'll love you till the end of the world With your eyes black as coal and your long dark curls...

1988, Viva Hate, primer disc de Morrissey en solitari després de la separació dels Smiths, l'Armageddon apareix en el seu single Everyday is lile Sunday: “Come Armageddon! Come Armageddon! Come!... in the seaside town that they forgot to bomb, Come! Come! Come - nuclear bomb!” Mesos després, l'altre 50% pensant dels Smiths signava una col·laboració amb Mat Johnson, dels The The pel seu disc Mind Bomb, d'on hem tret aquesta Armageddon days: ”If the real Jesus Christ were to stand up today He'd be gunned down cold by the C.I.A. But God didn't build himself that throne God doesn't live in Israel or Rome God doesn’t belong to the yankee dollar God doesn't plant the bombs for Hezbollah God doesn't even go to church And God won't send us down to Allah to burn No, God will remind us what we already know That the human race is about to reap what it's sown... The world is on its elbows and knees It's forgotten the message and worships the creeds: Armageddon days are here again”

Everyday is like sunday – Morrissey

Armageddon days - The The

Cançons per un final del mon: La bala final per una banda molt recomanable d'Ontinyent, El Corredor Polonès, el disc publicat just fa un any, L'embaràs d'Agniezka, disc conceptual -i a pesar d'això molt bo- i molt variat: des de pop pizpireto a slowcore, a postrock, a hard... i a més peta de collons

La Fi del Món – El Corredor Polonès

Arribem al final, al final de Cançons per un final del món. Final del programa. Demà encara més finals, esperem que no sigui la última. En la de demà, que Déu reparteixi sort, i que tota caigui del nostre costat, és clar.

La buena vida a Lisboa

2011-05-23T10:35:00.003+02:00

Lisboa és el vèrtex on conflueixen les línies mestres d'aquest programa, Lisboa apareix al títol d'una acollonant novel·la negra de Muñoz Molina que parla de jazz, de musics de jazz tant talentosos com derrotats, (sovint autoderrotats), que parla de melancolia i de coses perdudes (d'oportunitats, d'amors, i en fi tot el que hi vulgueu afegir), i també parla de ciutats boniques, evocadores, parla de Lisboa i parla de San Sebastian ciutats atlàntiques sota la pluja, sota el txirimiri. Dues boniques ciutats, sí, sinddudda. Aquesta setmana, el dia 13 de maig, ha fet 23 anys de la mort del trompetista Chet Baker, aquesta setmana també ha mort d'accident de cotxe Pablo San Martin, el baixista de la banda de San Sebastian La Buena Vida. S'imposa doncs, escoltar cançons de la Buena Vida, del Donosti Sound, i algunes també de Chet Baker.

Calles y Avenidas - La Buena Vida

La Historia Del Señor Sommer - La Buena Vida

Aquesta és la història del senyor Sommer, de LBV, adaptació d'un conte de Patrick Suskind, el del perfum. Recordo vagament que el conte va d'un noi que recorda com de nen veia passejar pel camp un vell amunt i avall, sempre amb el mateix bastó i la cara de mala llet, no parava mai a saludar i bué, sempre fotia mala cara. El nen no sabia perquè, no li preguntava i el vell passejador amargat no parlava mai amb ningú. Així doncs lel que atrapa és la història que es queda sense explicar, dins el sac, dins el forat, la història que mai no sabrem del senyor Sommer, però que en canvi podem imaginar. La cançó és del 1r Lp, LVB del '93. Ja és veu que eren un paradigma del gafapastisme abans que ni existís la paraula. Musica i lletres amariconades, tot així molt senzillet, sense pretencions, vaixells que salpen, ponts enmig de la boira, converses sota els porxos de la plça major... tot molt evocador, arty, culty, poppy i blablabla. La encarnació espanyola de Sarah! Records. Ahí és na. Admirable.

Pacifico - La Buena Vida

De tant de parar a la parada del metro de Madrid, “Pacífico”, li van fer aquesta preciosa cançó. Single del 3r Lp del '97, Soidemersol, ...què collons deu voler dir, pensava jo... No me'n vaig enterar fins al cap de 8 o 10 anys ben bons: és el nom al revés d'un restaurant que és diu Los Remedios.

Qué Nos Va A Pasar - La Buena Vida

El Vuelo Largo - El Joven Bryan Superstar

Magnesia - La Buena Vida

El bello verano - Family

Vacaciones en Roma – Daily Planet

So Che Ti Perderò - Chet Baker

El 13 de maig del 88 van trucar al manager de Chet Baker a Amsterdam perquè no s'havia presentat a tocar a un concert, llavors Baker tenia 59 anys i en portava més de 30 enganxat al jaco, crack i en general a la mala vida. L'agent va trucar a la policia demanat per un tio amb una trompeta, i sí, en un hotel algú s'havia despenjat des de la terrassa d'un tercer pis. Un accident, un suïcidi, un ajustament de comptes... qui sap.

El pianista Jack Sheldon havia tocat a principis dels 50's amb Baker, i també havia portat una vida semblant pel que fa a les addiccions, però sembla que un moment donat va torçar a un altre costat, i als nostres efectes va acabar portant un late night show. Un dia va convidar Baker. Als anys 50 gastava una guapura impressionat que el feia competidor directe en sex appeal a les fotos en BiN de James Dean. A mitjans dels 80's però, el seu aspecte era totalment demacrat, producte probablement de tanta vida al borde del precipici, la cara solcada per una immensa ristra d'arrugues. “I totes aquestes arrugues?”, va preguntar Jack Sheldon. “Són les marques dels riures passats” va contestar Chet Baker, “oh”, -va replicar Sheldon amb llàstima- “però tio, no hi ha res en el mon que pugui fer tanta gracia...”.

My Funny Valentine - Chet Baker

Almost Blue - Chet Baker

Un Rayo De Sol - Le Mans

En Bicicleta - La Buena Vida

Un Actor Mejicano - La Buena Vida

El Fin del Mundo - La Buena Vida

Violentes Oscil·lacions Temporals

2011-05-07T08:45:00.001+02:00

Oscilate Wildly - The Smiths

La Setmana Medieval que celebra anualment la vila de Montblanch, enguany s'ha estès per tot l'Orbe Cristià. Aquestes dies tot el populatxo de la més baixa estofa hem aplaudit amb les orelles Casaments Reials amb la seva corresponent pompa i boat, ens hem tragat santificacions express retransmeses des de la Ciutat Santa, hem vist la celebració extàtica de la matança de l'infidel, i en definitiva, el clàssic pa i circ, concretament 4: 4 clàssics en 18 dies, 4 clàssics de circ com a Roma, com la República Romana. Tot això l'any 2011. El temps es tensa, s'estira i es comba com ho fa una fusta de fustigar cavalls quan l'arqueges amb les dues mans, i des del nostre segle 21, la força dinàmica de la torsió corbada ens permet gairebé tocar amb la punta dels ditets el segle 12, tot en una oscil·lació salvatge, Oscilate Wildly. Potser és que no estàvem tan lluny. Oscilate Wildly, la cançó que escoltem, és un dels dos únics i gloriosos instrumentals dels Smiths (junt amb Money Changes Everything ). Cara B que fou de How soon is now, també té tensió dinàmica. Pa i circ, clásicos, santificacions de pa i trago, i bodes reials, “Així que li vaig dir: Charles, no has desitjat mai aparèixer a la portada del Daily Mail vestit amb el vel de núvia de ta mare? Així que vaig comprovar totes les dades històriques registrades, i em vaig quedar gelat i avergonyit en descobrir que soc el divuitè descendent llunyà de no se quina reina...” Morrissey, ell sempre tan amant de l'estètica i el classicisme, en canvi ha tingut sempre una fixació malaltissa amb la casa reial britànica...

The Queen is Dead

“I'd like to drop my trousers to the Queen every sensible child will know what this means, the poor and the needy are selfish and greedy on her terms”

Nowhere Fast - The Smiths

Well I Wonder - The Smiths

Morrissey i la seva debilitat per l'esteticisme, la seva debilitat. Si parlem de Lps dels Smiths la meva, de debilitat, és per aquest Meat is Murder del 85. Més que probablement no és el seu millor disc, i sense embarg és el que sempre m'ha despertat més empatia emocional. Ves a saber perquè, també els pares de vegades tenen de fill preferit el més tonto d'ells o fins i tot el més fill de puta. Vic Godard s'allunya d'aqustes pressupostos. Vic Godard és un tipus essencialment tranquil i amb un talent per fer cançons pop que l'ha fet ídol de catacumbes de gents amb gustos minoritaris però ferms. La seva curta carrera es concentra a principis dels 80's, -aquest single amb la seva banda de Subway sect és del 81. I llavors, el 1983, va deixar aquest mon de la música per la carteria, per fer-se carter del Royal Post Mail. "¿Cóm et relaxes?," li va preguntar en una entrevista el periodista Kiko Amat. “Ordenant i repartint el correu”. Admirable.

Stop That Girl - Vic Godard & The Subway Sect

“A girl called Johnny who discovered her choice was to change or to be changed”

A Girl called Johnny - The Waterboys

The Whole of the Moon - The Waterboys

Fisherman's Blues - The Waterboys

“Les hores d'oci determinen la moralitat de la nació.” Joseph R. Fulk, delegat de educació de Nebraska (1908 aprox). La frase me l'he trobat al blog del sr ausente avuí mateix, i va que ni pintat amb tot el que hem vist aquests dies de casaments reials, santificacions, assassinat selectiu, i 4 clàssics en 18 dies. La seva reflexió ve a dir que la moralitat d'una societat depèn del que fa en les seves hores d'oci (i no tant en el que fa en les seves hores de treball i/o educació). I per tant el que la gent faci o miri durant aquelles hores és determinant. Controlar l'oci: cinema, i sobretot tele és converteix així en una forma de poder. La propaganda es pot disfressar de diversió popular. Podiem acabar concloent que res del que tingui una repercussió mediàtica massiva és gratuït pels rectors de la societat. L'entreteniment és poder. Vist així l'aparent anarquia de la web.02 seria una vacuna esperançadora. Parla també el Sr. Ausente del polític-correctisme com una coartada encaminada a tallar camins allunyats de la mora única del grup, digues-li societat digues-li nació.

Presence of Love - The Alarm

All Night Long - Peter Murphy

Regret (New Order) - Damills

A "Deconstructing electronics" (2006) el barcelonés David Amills (vamus, Damills) "deconstrueix" clàssics de la música electrònica como New Order, Pet Shop Boys, Chemical Brothers, Prodigy o Daft Punk, via piano i veu estil jazzclub, chanson, cabaret alemany, pop... gravat en directe al JazzRoom de Barcelona amb Jaume Vilaseca al piano. Tot seguit l'original dels New Order, des del Republic del 1993.

Regret - New Order

De l'LP Republic ('93). Se suposa que Republic -tornant a la torsió comba temporal amb que començàvem el programa- fa referència a la República de Roma, a la caiguda de la república, a la seva decadència, en un paral·lel temporal a la decadència que se suposa que experimentem en aquesta nostra època (hi ha opinions per a tots, i aquesta en concret sobre el tema és la de Peter Saville, el dissenyador de guàrdia dels New Order i capo de l'artwork de tots els seus discs ). A la portada dissenyada per Saville, a la meitat de la dreta dos joves molt riallers juguen en una solejada platja californiana, mentre que a la meitat de la dreta una casa es crema, gairebé calcinada, potser producte dels disturbis racials d'aquells primers '90s. Els patricis romans organitzaven pa i circ per entretenir la plebs mentre les civitas entraven en decadència: decadència econòmica, decadència política i decadència moral. Les repúbliques, com les persones, tropecen i cauen per poder-se tornar a aixecar

Bizarre Love Triangle - New Order

The Perfect Kiss - New Order

Els dies de glòria s'escriuen amb sang.

2011-05-02T16:42:00.004+02:00

P6R 99,8 FM i aquesta edició que es diu els dies de glòria s'escriuen amb sang. Els dies de glòria s'escriuen amb sang, sí, però això només és una petita part del tot, això és una visió esbiaixada. Els dies de glòria s'escriuen amb sang però també s'hi escriuen els vulgars dies de tedi i avorriment, de l'anar fent i l'anar passant. Així és la vida i així és la sang, la sang és vida quan corre per dins, i quan s'escapa i corre per fora... avui al JDM cançons per les que hi corre la sang.

The Six Strings That Drew Blood - Nick Cave & The Bad Seeds

The Blood - The Zion Travelers

Young Blood - The Coasters

Blood Donors Needed (Give All You Can) - David Ruffin

Quan la violència al carrer (al gheto, per dir algo) fa córrer la sang, automàticament es necessita gent que en doni (tanta com pugui). Això és del que parla aquesta cançó del 1973 de Dvid Ruffin. Ruffin va ser un de les veus del famós grup vocal soul dels 50's i 60's The Temptations. Va morir el 1991 d'una sobredosi de crack, al que estava engnaxat des de feia temps. Una limousina va deixar el seu cos anònim a les urgències d'un hospital. La família va tardar un parell de dies en recollir el seu cos.

Walk on fire - Barry Adamson

Blood And Fire - Niney The Observer

Perquè la carn fa carn i el vi fa sang, la carn i la sang, la carn i la sang de la terra, la comunió, la sang de l'aliança nova i eterna vessada per nosaltres -per tots i cadascuns dels nosaltres, segons diuen, sense possibilitat d'excepció, això diuen- vessada, doncs, per nosaltres en el seu memorial, en el d'ell, és clar. La celebració de la carn en comunió: canibalisme encobert, si t'ho vens a mirar. Antropofàgia. Expliquen els antropòlegs que que la explicació última i original de la antropofàgia és adquirir les qualitats dels morts, dels menjats. Honorar-los en certa forma. En definitiva alimentar-se del passat.

La casa del misterio - Ilegales

Bloody Mother Fucking Asshole - Martha Wainwright

No hice más que vagar por un tiempo. Traté de limitarme al alcohol. Intenté no sumirme en la locura o perdería el control. Conocí a una mujer en Conil. Disfrutamos del mar y del sol. Un mal día le dije: "Esto te gustará, pero perderemos el control”.

Com la major part del disc de Nacho Vegas Desaparezca aquí -de fet, de tota la seva carrera-, aquesta perdimos el control és un altre apunt del natura, una natura morta de les seves adiccions.

Perdimos el control - Nacho Vegas

When You Sleep - My Bloody Valentine

els irlandesos my Bloody Vlanetine van treure el nom d'una peli de terror gore canadenca del 1981, My Bloody Valentine: un ball d'institut de Sant Valentí ple de sang i membres escuarterats per un miner dement. When You sleep és la cançó que m'agrada més del LP Loveless del 1991, un dels discs més cars i llargs d'enregistrar. Tant que gairebé va arruïnar el Segell Cration: 2 anys, 19 estudis, enginyers de so i productors acomiadats a porrillo...

Shopping For Blood - Franz Ferdinand

Blood Money - The Church

Sunday Bloody Sunday - U2

Del LP War del 1983, parla del Diumenge Sagnant a Derry, Ulster el 1972, 14 manifestants desarmats van ser morts per paracaigudistes britànics. La cançó només va sortir com a single a l'Eurpoa continental, però no a UK ni USA. Coses.

Blood and roses - The Smithereens

“Tantes persones no poden expressar el que hi ha en les seves ments, ningú els coneix i ningú els coneixerà, les seves esquenes les partiran, i els seus somnis els robaran, i mai podran tenir el que desitgen, i llavors s'emprenyaran, i això no està escrit als papers sinó que està escrit sobre les pedres”

Heartland - The The

Els Rastres de Kirovabad

2011-04-16T10:39:00.002+02:00

Prima di vederti - Gino Paoli

P6R 99.8 FM EJDM, i aquesta edició que es diu Els Rastres de Kirovabad. Kirovabad era el nom d'una ciutat caucàsica, prop de Bakú, a l'Azerbadjan. Ara es diu Ganja, tal com s'havia dit des dels temps dels perses, dels turcs, i dels perses altra cop. El 1813, quan la va conquerir, el tsar Alexandre I li va canviar el nom per Elisavetpol en honor a la tsarina Elisabet. El 1935 Stalin li va tornar a canviar el nom per Kirovabad, en honor a Kirov, el destacat membre del Politburó assassinat a Sant Petersburg (llavors Leningrad). El 1991, amb la caiguda de la URSS i la independència de les repúbliques, els Azerbadjanesos li van tornar el nom pel que portava 180 anys abans, Ganja. Per tot arreu la gent canvia el nom de les coses, o més específicament el nom dels llocs: de carrers, de places, de vegades fins i tot de ciutats, i encara de països sencers, amb la vana pretenciositat de, aprofitant l'efímer domini sobre el present, estendre aquest domini cap el passat, i doncs enfonsar els seus peus tan pòtols en la Història; tendim creure'ns qui sap què, a pensar que només per tenir un infinitèssim instant de glòria això ens dona dret sobre la eternitat, però en general suposo que a les coses, o als llocs, els importa una puta merda la etiqueta que els pobres mortals els hi posem, perquè en aquells mateixos metres quadrats hi hauran passat des dels neanderthals fins l'encarregat de baixar la persiana a última hora del dia del judici final; i al final sempre és la Història qui se l'acaba traient de la bragueta, tan llarga com la té -i la té molt llarga- per pixar-se -una llarga, densa, i alliberadora pixada- amb una arbitrarietat horrorosa i una indiferència abismal dins les orbites buides dels il·lusos efímers, calaveres impàvides prenent el sol nuclear.

The old man's back again - Scott Walker

“I seen a hand, I seen a vision, it was reaching through the clouds to risk a dream. A shadow cross the sky, and it crushed into the ground just like a beast. The old man's back again... I seen a woman, standing in the snow, she was silent as she watched them take her man, teardrops burned her cheeks for she thought she'd heard, the shadow had left this land...

The old man's back again...

The crowds just gathered, their faces turned away and they queue all day like dragons of disgust, all the women whispering, wondering just what these young hot-heads want of us and entres vie he cries, with eyes that ring like chimes his anti-worlds go spinning through his head, He burns them in his dreams for half awake they may as well be dead...

The old man's back again...

I see he's back again, I see a soldier, He's standing in the rain, for him there's no old man to walk behind... devoured by his pain, bewildered by the faces who pass him by, He'd like another name the one he's got's a curse These people cried, why can't they understand his mother called him Ivan then she died...

The old man's back again...”

The old man's back again: el vell ha tornat i la seva ombra destructora deixa vídues amb llàgrimes cremant les seves galtes... aquest home vell que impregna com una maledicció tanta gent com el va seguir no és altre que Josif Stalin, l'home de ferro. Scott Walker va enregistrar the old man's back again el 1969 per incloure'l en el seu 4 disc en solitari, Scott 4: una protesta pel sagnant esclafament de la primavera de praga del '68 per part del Neo-Stalinisme: The old man's back again.

Can't Do A Thing (To Stop Me) - Chris Isaak

The Nightmare Of J.B. Stanislaus - Nick Garrie

El 1934 Kirov era una figura important en el Politburó de la URSS, es veia com una emergent contrafigura respecte Stalin. El desembre del 34 un tal Nikolayev, un perfecte descamisat, li va pegar quatre tiros al seu despatx oficial a Sant Petersburg (llavors Leningrad). De Stalin s'ha fet famós el seu costat fosc d'ogre sanguinari però també té el seu què el seu macabre sentit de l'humor, retorçat com l'ullal corcat d'una vella lloba esquerpa i rancuniosa. Perquè Sergei Kirov començava a convertir-se en un opositor puixant dins la cúpula del Politburó, i a pesar d'això Stalin, encara amb el cadàver fresc, va dedicar-li el nom de 3 o 4 ciutats per tota la unió soviètica (entre elles la caucàsica Kirovabad), estàtues per tot arreu, i vaixells de guerra. I això tenint en compte que a Kirov l'havia fet matar ell mateix, el vell ogre. El sarcasme sembla exemplar, però arriba al paroxisme amb la segona part, quan va fer servir aquest assassinat com excusa per començar les terribles purgues de 1935-38. Així, tot fabricant burdes proves falses, va començar a acusar els seus opositors dins el partit -la majoria dels quals eren seguidors de Kirov- de ser autors o instigadors de l'assassinat del mateix Kirov. Fins i tot de ser-ne “moralment responsables” i per tant culpables com a còmplices. Tots ells van ser separats del Partit i enviats al trullo. I quan eren allà encara van ser acusats de nous crims, pels que van ser sentenciats i executats. L'assassinat de Kirov va ser la excusa per La Gran Purga, pels Judicis de Moscou de 1935-1938, per la eliminació de centenars de milers de persones.

La vie est la même - Vincent Delerm

Deeper Tones Of Blue - Nick Garrie

Le Baiser Modiano - Vincent Delerm

“Va ser la nit a prop del metro ens vam creuar Modiano, la nit que no et volies creure que el de la vorera era ell, la nit en quee et vaig dir: "Veus la noia allà davant de l'estanc? El tipus de darrera, amb impermeble gris: és el Modiano!"

Va ser la nit que ens vam fotre de mojitos fins a la mitjanit, la nit en que repeties "Potser viu al barri?", la nit que vam tornar buscant per tot el carrer i darrere de les rajoles la silueta de Modiano

I a aquell petó que va seguir (aquella nit sota els fanals, i sota la pluja, fora les portes de la Plaça de Carpeaux...) li vaig posar per nom Patrick Modiano”

Nobody's Baby Now - Nick Cave & the Bad Seeds

“I've searched the holy books I tried to unravel the mystery of Jesus Christ, the saviour I've read the poets and the analysts Searched through the books on human behaviour I travelled this world around For an answer that refused to be found I don't know why and I don't know how But she's nobody's baby now”

Angelica - Scott Walker

Hi havia aquella llunyana ciutat al caucas que ha perdut el nom tants cops -també les coses i els llocs perden coses com qui perd les claus de casa o pel cas les claus del temps-, hi havia, dic doncs, aquella exòtica ciutat oriental perifèrica i insignificant sense més, que primer es deia Ganja, després Elisavetpol, després Kirovabad i altre cop Ganja, i si ha acabat arribant un deix de record tan lluny d'aquella terra de pols fins aquest Mediterrani ha estat perquè un grapat d'espanyols hi van aprendre a volar. Allà va ser on durant la Guerra Civil, unes poques promocions de pilots de la República van aprendre a volar i a matar becats per Stalin. Alguns d'aquells espanyols van tornar del Càucas, per volar sobre els cels peninsulars o per ser-hi derribats, i altres encara per caure d'altres cels encara més remots i exòtics, en altres continents i fins i tot hemisferis; i a uns altres pocs el final de La Derrota Civil els va enganxar encara allà, al caucas de Kirovabad, i la Mare Roja ja no els va deixar tornar. Allà es van quedar, alguns en camps de presoners dels seus pròpis correligionaris, altres van volar, van acabar volant tal com els havien ensenyat, van acabar volant -i sent derribats- pels cels russos tany llunyans, pilotant avions amb cues d'estrelles roges.

(Are You) The One That I've Been Waiting For? - Nick Cave & the Bad Seeds

As you've been moving surely toward me My soul has comforted and assured me That in time my heart it will reward me And that all will be revealed So I've sat and I've watched an ice-age thaw Are you the one that I've been waiting for? Out of sorrow entire worlds have been built Out of longing great wonders have been willed They're only little tears, darling, let them spill And lay your head upon my shoulder Outside my window the world has gone to war Are you the one that I've been waiting for?

O we will know, won't we? The stars will explode in the sky O but they don't, do they? Stars have their moment and then they die

There's a man who spoke wonders though I've never met him He said, "He who seeks finds and who knocks will be let in" I think of you in motion and just how close you are getting And how every little thing anticipates you All down my veins my heart-strings call Are you the one that I've been waiting for?

The world's strongest man - Scott Walker

Henry Lee - Nick Cave & the Bad Seeds

Rosemary - Scott Walker

Sempre hi ha hagut aquesta mania d'eliminar els vells noms de les ciutats, de canviar-los per nom nous que reflexin un present fugaç. Hi havia Ganja, i després Elisavetpol i després Kirovabad i després Ganja; hi havia Konisberg i despres Kaliningrad; hi havia Tsarintsin i després Stalingrad i després Volgograd; hi havia Abazzia i després Opatija, i Fiume i despres Rijeka, les dues a Ístria, al Carnaro, a la Itàlia Irredenta de D'Annunzio i Guido Keller; hi havia Clarence, i després Santa Isabel i després Malabo; hi havia San Ignacio de Agaña i després Hagana. Hi havia noms que relliscaven sobre llocs ocupats per persones que es quedaven amb la boca oberta per tant de tragí; hi havia tot això però també hi ha noms que es mantenen sobre llocs dels que han desaparegut, volat, volatilitzat les persones, com La Mussara.

La gent te la mania de canvia els noms dels llocs, però davant aquesta relativa inoqüitat hi ha també la mania encara més desastrosa d'eliminar-ne els seus habitants de tota la vida i canviar-los per nous. O la de deixar-les directament buides i ètnicament higienitzades.

Lime Tree Arbour - Nick Cave & The Bad Seeds

Gates Of The Garden - Nick Cave & The Bad Seeds

“Fugitive fathers, sickly infants, decent mothers unaways and suicidal lovers Assorted boxes of ordinary bones Of aborted plans and sudden shattered hopes In unlucky rows, up to the gates of the garden”

Senza Fine - Gino Paoli

Travesuras de Till

2011-04-03T23:03:00.000+02:00

Travesuras De Till

Programa dedicat per terços raonablment simètrics a Golpes Bajos + Esclarecidos + El Pecho de Andy. En comú tenen poc més que unes atmosferes molt personals, l'amor per unes lletres molt cuidades i el sortir-se de la normalitat imperant en el pop espanyol de mitjans 80's -sortir-se per la banda de dalt, és clar.

Travesuras De Till - Golpes Bajos

Santos De Devocionario - Golpes Bajos

Cena Recalentada - Golpes Bajos

“Cena recalentada cuando llegas tarde a casa, la imbecil de tu hermana que te pica y que se pasa, la loca de tu madre que te chilla y no se cansa, y el viejo derrotado que se baba y amenaza... ¿donde has estado? mira que facha ¿que horas son estas? vete a la cama”

Hansel Y Gretel - Golpes Bajos

Malos Tiempos Para La Lirica - Golpes Bajos

“Las ratas corren por la penumbra del callejón, tu madre baja con el cesto y saluda, ya casi ha terminado tu jersey de cotton...Seguro que algun día, cansado y aburrido compartirás con alguien nuevo amanecer: trabajo de banquero bien retribuído y tu madre con anteojos volverá a tejer”

No Mires A Los Ojos De La Gente - Golpes Bajos

“encierrate en cuarto de los huéspedes, todo está a oscuras no puden verte”

Bajo la nieve - Esclarecidos

“Me gusta mirar la nieve pero no la puedo pisar, me gusta borrar la nieve pero no la puedo tocar, y yo se que en ella está la información de un turbio crimen pasional. Un cuerpo frío bajo la nieve, en mayo todo se sabrá...”

Los piés fríos - Esclarecidos

“El no sabe a qué carta quedarse ni qué baza deberá jugar, sólo que cuando tiene los pies fríos alguien se los calentará.”

Una sorpresa - Esclarecidos

“Se puede correr sin sudar, y perder sin llegar a jugar, y eso si que es triste, sí lo es.”

Muérdeme la espalda - Esclarecidos

Apostar - Esclarecidos

“Apostar, la cosa es apostar once a uno, cuatro a tres, seis a dos; a los galgos, a la Loto o al billar; a las bolas, a la Once o al Black Jack; la cartera, el talonario, el regaliz; las canicas, la camisa y el Dauphine...”

No hay nada como tú - Esclarecidos

“Quizá haga frío en la playa y alguien cubra mis piernas con una manta. Quizá me susurren al oido y me cuenten historias de piratas. A lo mejor me gustan... pero no serán las tuyas.”

llegará octubre - El Pecho De Andy

“Los niños del pantano ya no amontonan más carbón, «Somos humanos» dicen, y escriben versos al amor”

Tierra Salvaje - El Pecho De Andy

"Alguien demostró que la libertad era solamente una hipótesis"

Se desvanece - El Pecho De Andy

“Un ladrón en el espejo, un vecino desangrado, cava su dolor en ti y se alisa diariamente su miedo a morir, Escupe su noche, y se derrama entre unas piernas de algodón”

Vuelo Nocturno - El Pecho De Andy

Cançons des de sota l'aigua

2011-03-25T23:57:00.000+01:00

Batiscafo Katiuscas – Antònia Font

P6R, 99.8 FM EJDM, Traginem avui un pugurama que porta bona pinta, bona selecció de cançonetes, li hem posat de títol cançons des de sota l'aigua, endevines per què? Claaaro, perquè són totes cançons des de sota l'aigua, com aquest magnífic Batiscafo Katiuscas. Quan tens aigua per damunt -i per sota- de la coronilla, les coses les veus diferents -a demés de mullades, clar. Des de les aigües insondables veus les coses distorsionades, amb cromatismes torts, i bitxos raros: algues verdes, plàncton il·luminat, balenes cantant per a qui sap qui, i sirenes cantant aproximadament per no existir. Dofins, tauronets, catxalots, ambre gris, meduses, crancs i calamars en estranya sintonia, mariners arrossegats dins de balenes per profundes venjances...

20.000 Leagues - Marine Girls

20,000 leagues under the sea, That’s where my baby said he’d meet me 20,000 leagues under the sea That’s where he said I'd have to be. 20,000 leagues down down, 20,000 leagues dawn from town, 20,000 leagues word for breath 20,000 leagues near to death, 20,000 leagues into the deep, 20,000 leagues of watery sleep 20,000 leagues of fishing shocks 20,000 leagues of gloomy dark, 20,000 leagues would you be there? 20,000 leagues I didn't swere 20,000 leagues with starfish of death.

Es deien Marine Girls i feien melancòliques cançons minimalistes sense bateria i des del fons del mar -des de 20.000 llegües sota el mar, si se'm permet la precisió, allà on ell la va enviar, ves quin mal cor, rodejada de somnis aquosos, de foscor enganxosa, i d'estrelles moribundes: molt em temo que ella encara l'espera allà sota -en va és clar. Després una d'elles, una d'aquestes noies tan marines, la Tracy Thorn, es va ajuntar amb un noi que havia tret un disc que es deia “North Marine Drive” i d'aquí en va sortir Everything but the girl. Però això seria molt temps després, i a més ja va ser a la superfície solejada clara i neta, i de moment nosaltres, aquí al JDM, ens mantenim enfonsats, observant distretament l'altra cara de la superfície, la de sota:

El Submarí groc - Els Drums

Bamboo - Antònia Font

Aquesta és una cançó primoridialment bonica. Bonica, sí, lu principal és això i no anem a liar-nos amb hòsties. Ara bé, a poc que rasquis -nxt i de fet no cal rascar gaire fort, només cal que passis suaument un ditet per damunt la superfície d'aquesta delicada bombolla de sabó, i li dediquis no més de 10 segons al que diu- i si ho fas, plops, doncs un de seguida entra dintre aquesta delicada bombolleta de sabó -alehop-, i quan ja hi som dins, dins de la bombolla dic, i mirem cap a fora (a través de les parets tenses d'energia cinètica), doncs un s'adona de la bellesa que l'envolta -una mica distorsionada, clar, perquè entre la concavitat de la superfície i la opalescència multicolor del sabó tot queda una mica raro. Però bonic, eh que sí? Però al tantu aquí! que aquesta bellesa rara, també és una bellesa torbadora, desconcertant. Perquè aquí la història va d'una cosa ingènua, entendridora... però també inquietant... hablamos nadamenos, Señorita Rottenmeyer, que de fills, de crios, de la infantesa, la innocencia at its best. I això... c*ñ, això és bonic. Tothom ho veu: com quan agafo el meu crio de dos anys i li començo a fer pessigolletes a la panxa i ell es revolca per terra i crida prou-prou-prou-prou... i jo paro i llavors ell es torna a posar de panxa i em mira com dient-me ¿que no me'n fas més? I jo, és clar, n'hi faig més, perquè és clar ¿qui s'hi podria negar? ¿qui podria matar un ruiseñor? Doncs el mateix amb el Bamboo: “ets el meu tigretón”, li diu son pare, “ets el meu airgamboy”. I sa mare rient: “que no, que ets el meu mousse de iogurt, la meva aigua de fruites, el meu tiramissú,” i tots son feliços i riuen i neden, i mengen, i sopen... i resulta que el que sopen és un pobre pescador que xof, ha caigut (posem que accidentalment, tot suposicions) de la barca en aquella platja africana, i és clar, el papa i la mama i el nen tauró mengen el que hi ha, es mengen el pobre pescador entre aigües tintades de roig... i la bellesa torbadora és que en cap lloc d'aquesta puta història hi ha un sol gram de maldat: el pescador pesca per viure, i el bamboo i la seva família mengen per viure. I al cap de vall tots fan la seva feina: provar de viure, tot és per viure... encara que si vas una mica més enllà, pots imaginar-te sense cap esforç com a algun dels altres pescadors de la barca-segurament al més amic-, en arribar a la platja li toca la xina d'explicar-li a una dona -i potser a uns fills- que el seu home se l'ha fotut un tauró... i encara si vas una mica més lluny, et pots imaginar que el pescador no relliscava de la barca, i doncs, no queia a l'aigua. Al contrari: estirava de l'am, i el seguia un petit tauró, una cria. I te'l pots imaginar tornant cap a casa tan content i satisfet i ensenyant-li a la dona i als crios: “mireu que soparem avuí”, i agafar el seu crio petit i dient-li “què et sembla tigretón, eh? Que et sembla airgamboy?”

l’amistat del calamar - El Petit de Cal Eril

“la estratègia del calamar és aparentment similar a la del cranc, i tanmateix el darrer -amb el seu feixuc caminar enrere- té almenys la gallardia d'escapar de cara, mentre que el segon s'amaga darrera una espessa capa d'excuses, un evasiu núvol de tinta fosca ple d'adjectius administratius, coartades de tinta burocràtica, pretextos per no dir les coses pel seu nom, subterfugis per no escapar de cara.”

Dolphins - Billy Bragg

Arponera - Esclarecidos

Més cançons de sota l'aigua, ¿què pot portar a una noia decent i formal a convertir-se en contrabandista a l'estret? A traficar amb tabac i or? a guardar com un tresor l'ambre gris d'un catxalot? Ella repeteix i no para que és per amor... però jo estic convençut que en el fons hi ha més coses... en el fons sempre hi ha més coses, en el fons hi ha meduses i tresors i inquietuds irrefrenables per vides atzaroses i perill constant; en el fons hi ha el desassossec de sentir-se atrapat amb traïdoria per una taula de despatx venjativa, i una artera pantalla d'ordinador vigilant en jornada de vuit a tres. ¿per amor, senyora Arponera? Mes aviat per amor a la vida canalla, per addicció a l'adrenalina submarina.

Banderas Rojas, Final Feliz - Francisco Nixon & Ricardo Vicente

Mermaid - Scarlet's Well

Doncs sí, al petit poblet de Musheroon, a la vora del mar en una illa cuyu nombre m'ha marxat del cap, els Scarlet's Well de l'inigualable Bid de Monochrome Set hi conjuminen 60's psicodèlia amb rimas y leyendas d'un folklore hipotètic d'un univers paral·lel (o buenu de fet, més que paral·lel, seria perpendicular, perquè d'alguna manera aquell paisatge i aquells personatges tan rarus t'acaben atravessant, i ja és ben geomètricament sabut que una paral·lela no se't pot entortolligar mai pels peus i fer-te caure); així doncs que els Scarlet's Well acaben cantant a una alegre trepa de micos bornis, avies que es mengen els seus nets, licàntrops halopècics, i demés bèsties mitològiques... com per exemple aquesta sirenes que amb una pinta de perles pentina lànguidament la seva cabellera low adown, low adown, from under my starry sea-bud crown, mentre es va imaginant que tots els sirenus de les profunditats abysals cauran rendits d'amor als seus peus. Aquesta bonica històrica és una adaptació del poema La Sirena, del victorià Lord Tennyson, que per cert no he sabut veure acreditat en cap lloc del deliciós llibret de crèdits del disc -com tots els seus primorosament editat per Siesta (per desgràcia sembla que el sellu ja fa figa i ni la seva última referència del desembre passat, precisament l'últim de Scarlet's Well apareix a la seva web). La que ve ara és una altra cançó des de sota l'aigua, concretament d'una venjança marinera llarga i profunda, -tan profunda com el ventre de la balena on un dels 2 mariners comença a explicar-la- Ens situem en algun gran port balener de quan els grans velers. Hi corren aires de l'Illa del Tresor, de RL Stevenson, de Melville, o Conrad. Ahí es na', vint anys perseguint saldar els deutes de la venjança per acabar trobant-la just al costat d'allà on van caure les claus: matarile-rile-ron... xim-pom.

The Mariner's Revenge Song - The Decemberists

E Doce Morrer No Mar - Cesaria Evora

En El Coño Del Mar - Javier Corcobado

Terciopelo submarino tapizando el club, Corpiño de encaje, ligas, medias de cristal... Bebiendo ron de medusas con sostén de lágrimas, descuartizas los misterios de mi bienestar... en el coño del mar. El orgasmo de las olas platea tus muslos, Desnúdate en silencio, despréndete de tus alas, Las uñas de tus pies pintadas con sangre de mar, Báilame en tu laberinto friendo dolores... en el coño del mar. Tus pechos me pinchan mientras me quemo en tu vientre. Follando y tosiendo, follando y tosiendo gloria. Mordiendo tus piernas hacia el túnel de tus nalgas, vislumbro el esfínter virgen del Espíritu Santo... En el coño del mar.

Dolphins Classic House (D.C.H.) By Jean - Najwa

La Mer Opale - Coralie Clement

Reactor nº 4

2011-03-19T23:14:00.001+01:00

Lalipop - Bravadunia

P6R, 99,8 FM, EJDM. Comencem amb Lalipop del primer disc de Bravadúnia, “disc no. 1”, amb l'amic Marc Mateu, Red Pèrill a les tecles, ja ho vam dir la setmana passada, us el podeu despenjar patillerament a www.bravadunia.com. Així d'elegants i pimpantes comencem avuí. Aquesta edició d'avui es diu Reactor número 4, per la cançó de Francisco Nixon de fa un parell d'anys. L’escoltarem més o menys a mig programa, una cançó que parla de la vida i de la mort, d'heroismes nuclears com els que vivim aquests dies.

The Spy Who Loved Me - Jimmy Bond sextet

Bonic i curiós tema de cool jazz, de James “Jimmy” Bond amb el seu Sextet, del disc James Bond Songbook. El 1965, i al albur de la popularitat de les pelis de James Bond, el sello BGP va sumar 2 i 2, i aprofitant el nom de l’excel·lent baixista de jazz i gran músic de sessió de la zona de L.A. Jimmy Bond, va treure el disc amb el nom del músic estalviant-se royalties. 5 dels temes eren versions cool-jazz costa oest de les BSO de les pelis fetes fins llavors (el '65), però els altres 6 o 7 temes eren composicions originals de Jimmy Bond, amb títols de llibres d’Ian Fleming, com aquest The spy that loved me, composat el ’65, quan la peli -amb la consegüent BSO- no es va fer fins 12 anys després, el '77, i et tema principal va ser el Nobody does it better de la Carly Simon.

I la cançó que ve ara, preciosa, bonica perquè sí, delicada com un ussitu de pelutxe, com passar-se abusivament -per pura llepolia- el ditet pel pèl de préssec del lòbul auricular. Don't Worry Baby, canta Brian Wilson. Bonica i delicada, yatedigo. Cançó que per desgràcia no puc escoltar mai sense que se'm tiri a la cara -com una bafarada d'allioli corromput- el “Dejad que las chicas se acerquen a mi”, el plagi baratu i salsitxero que els Hombres G van perpetrar allà a mitjans 80's. Una autèntica desgràcia: com si mentre t'estiguessis fotent un delicat milfulles de foie caramel·litzat al vinagre de Saphire, et vingués a la memòria una bafarada de paté de llauna Mina que et follés pel mig la experiència gastronòmica. Però per això estem aquí, a la terra del jardí, en missió secreta per retre homenatge als herois primigenis de la melodia innocent.

Don't Worry Baby - Beach Boys

Forever young - Madness

Vanes esperances. Vanes pregaries, vans laments. La vida és efímera i aquesta evidència la sap qualsevol pelacanyes, qualsevol de nosaltres a qui algun cop, li hagi caigut un petjapapers al dit gros del peu o s'hagi enganxat la titola amb la bragueta. Així doncs, si aquesta cançoneta aconsegueix aferrar-nos pels fetges i fer-nos caure una llagrimeta per dins -per la part de dintre de la careta, dic, la de bo de bo- mentre estem relaxadament tirats al sofà de casa traient-nos mandonguilles del nas, o rascant-nos l'engonal, això deu ser per la meravellosa capacitat que tenen McPherson i Cia. per combinar paraules sensibles, i paraules sàvies, i melodies, i estribillos. Damn it! They did it again! En un altre temps vaig ser jove, i les nits i els dies eren llargs, i el passar dels dies m'enfortia, com a un gira-sol l'enforteix veure el sol. Però ara en canvi la Senyora Lluna descompta nits. I porta marees, i se les emporta, i amb elles totes les coses que podríem i hauríem d'haver fet. Però al final els laments, bué, venen i se'n van. Així que millor et quedis jove per sempre -no la caguis com jo- abans de perdre el paradís i també la innocència. Veig la frescor del teu rostre jove, una espelma en la foscor. La brillantor d'uns ulls somrients, il.luminant la sala, tota la sala. Així que millor queda't jove per sempre, no la caguis com jo... ah dous deis of uain an rouses...

Barra Limpa - Oscar Brown Jr.

Tst, ara al tantu amb la que ve que és ma-ta-do-ra i bru-tal. Dioxx cuesta trompeta!

Prima di vederti - Gino Paoli

Deliciós Gino Paoli, deliciosa trompeta, deliciosa cançó. Era el 1965, Paoli tenia 31 anys i ja unes entrades laterals que presagiaven amargues calvituds. A la portada de l'EP del'65 mira la càmera de cara: front ample, boca entreoberta, expresió mig sorpresa. Camisa botonada fins dalt i abric de pana. Ulleres negres de pasta, enormes. ¿seria avui un gafapasta autèntic? Ho dubto, un tipus que fa més de 45 anys que porta el plom d'una bala suïcida allotjada al pericardi no pot cantar mentides. I si ho fa, seran unes mentides sentides amb tanta sinceritat, que a penes es diferenciaran de les sinceritats més modestes i humils, les veritats de veritat. No, definitivament: res a veure amb l'afectada impostura gafapastil.

Notrê Dame - Francisco Nixon

I ara anem al bistec: Ja se sap que en aquest jardí tenim especial veneració per tot el tinglado “El Niño Gusano-La Costa Brava-Francisco Nixon-Sergio Algora (QEPD)-Fran Fernandez-Ricardo Vicente”, la connexió Saragossano-Gijonenca. L'últim que sabem d'ells es que van girant i estan enregistrant alguna cosa amb The New Raemon. Però els que els porta a l'actualitat és una cançó que va fer Ricardo Vicente pel seu disc “el perro es mio” del 2009. Explica FF que li va comentar alguna cosa a RV de Txernobil i que als dos dies aquest va compareixer amb aquesta impressionant canço Reactor nº 4. Era impactant llavors -el 2009- i aquests dies s'hi ha tornat més quan ha col·lisionat violentament amb la realitat. Buscant per intenné vaig anar a petar amb aquesta crítica al blog Estatuas Verdes Estatuas Verdes . Com no se m'acut que hi pugui haver cap manera millor que aquesta per explicar la cançó, la llegeixo així tal qual:

Pongamos que hablo de Chernobyl en una tarde los años 80 y que los átomos de uranio se están desmelenando, dispuestos a reventar hormigón y uralita. Alerta máxima, nivel 7, soviéticos huyendo, catástrofe radioactiva en ciernes y una conexión telefónica del operario con su chica, que está en casa. Mientras al desgraciado operador de planta ucraniano le pesa la lengua y el viento contaminado le arropa mortalmente, se va despidiendo: Hoy no iré a cenar, cariño, que se nos ha girado trabajo. Tampoco me esperes mañana, mi vida. Mejor dicho: no me esperes nunca.

Esta canción -pop acústicamente luminoso de escuela Tachenko y La Costa Brava- es como una confesión ya cerca del fin. O acaso una caja negra del sentimiento (encontrada después de que los rayos gamma del reactor número cuatro hayan carbonizado por dentro el organismo del obrero enamorado). La despedida rezuma paz interior, sin dramatismos lloricas y con infinita ternura. “Vuelve con tu madre, sal los jueves, baila con los chicos y nunca pienses en mí”, aconseja la letra entrañable. Rehaz tu vida, cielo, que a mí este aire invisiblemente envenenado me quema todo el cuerpo, y las venideras generaciones de cáncer en Europa del Este van a durar más que nuestro amor.

Reactor nº 4 - Francisco Nixon

Doncs és això:

Dicen que ha estallado el reactor: el numero cuatro ha volado y ahora es otro sol. No hay medidas de seguridad y ahora tu no se donde estas. Doy tanto miedo por que emito radioactividad, es invisible como el aire pero duele mas. Y no puedo salir de la central, hay mucho trabajo, mi amor, hoy no iré a cenar. Y puede que mañana ya no esté aquí, si ya nunca vuelvo mi amor, esto no es por ti. Y vuelve con tu madre, sal los jueves, y baila con los chicos, y nunca pienses en mí.

Una de les gràcies del tinglado d'intenné és tenir el privilegi de ficar l'ull una mica per dins dels qui es dediquen a escriure i composar coses que fan emocionar. Per això procuro passar-me pels blogs de Fran Fernandez i Ricardo Vicente: perquè de vegades et topes amb regals inesperats i tens la sort de poder entrar fins la cuina d'algunes cançons , fins les mateixes entranyes: saber el què i el com i el perquè de la inseminació i del part. Deia Ricardo Vicente fa un parell de dies sobre la cançó:

“En aquellos días andaba buscando miradas sinceras para escribir canciones. En aquellos días las encontré. Hoy hago balance de mis cosas y reconozco que, siendo un tema difícil de tratar, encontré algo de honestidad en aquella canción.

Más allá de valoraciones vanidosas y demás, tengo una sensación de responsabilidad absurda pero que me enternece. Cuando uno hace una canción y consigue que un número de personas escuche tus textos surge una duda: ¿estaré haciendo algo sincero?. Bien, ahora que tiembla la tierra y se repiten miedos y miradas, y hay gente que recuerda mi canción ante una catástrofe tan alucinante, uno siente esa responsabilidad absurda que enternece.

Yo sigo diciendo lo mismo que cuando la escribí. Lo que quería contar es una historia de sacrificio, de amor sin sujeto, de "vuelve con tu madre, sal los jueves y baila con los chicos y nunca pienses en mí"

En el fil de coments que segueix el post, un anònim li diu: Para todos los héroes que van a dar la vida refrigerando el reactor y en especial para sus mujeres que quedarán solas... “Y vuelve con tu madre, sal los jueves, y baila con los chicos y nunca pienses en mí.”, Es triste, pero es así...”.

“Anónimo, -li contesta ell en un altre- esa era la idea que quería expresar, lo que pasa es que cuando hablas del pasado es estético, y cuando ocurren las cosas en el momento, todo se vuelve ético. Madre mía qué desastre de verdad” I un altre cop a Estatuas Verdes contesten al fil d'aquesta col·lisió entre passat i present, entre ètica i estètica: “Pocas veces había sentido tan claramente la intromisión vertical de una canción en la horizontal de mi vida. Es como cuando esos profesores de inglés te contaban la colisión entre las líneas temporales del Past Simple y el Past Continuous, es como esas canciones que acaban e inmediatamente las tienes que volver a escuchar.”

Banderas rojas, final feliz - Francisco Nixon

Driving Away From Home - It's Immaterial

“Driving away from home Thirty miles or more And we'll go moving away from home Without a care in the world”

Festival - Serpentina

Querido Miedo - Serpentina

Tan Fácil - Serpentina

Mamá, No Quiero Ir Al Colegio - Klaus & Kinski

Mamá no quiero ir al colegio, porque hay gente y no es para mí, Mamá no quiero levantarme, porque no me quiero morir, Madre porque soy cobarde y mi intención es la de huir. Mamá ya no quiero crecer, y ser adulto y trabajar, Madre no debí comprometerme con la vida en general. Mamá, no quiero trabajar, Mamá, ni responsabilidad, Mamá, no me quiero levantar. Déjame, yo me quedo aquí a dormir O convenceme en que todo me va a ir Mamá no quiero esforzarme para a las chicas gustar Mamá no quiero hacerme viejo y que no haya marcha atrás Mamá yo no quiero ser valiente y poderme equivocar. Mamá, yo no quiero morir, Déjame, yo me quedo aquí a dormir O garantizame, que nunca me voy a morir

Les esperances vanes, l'altra cara de la moneda del tema de Madness de fa vint minuts, el tema. El tema de l'home: el créixer, el fer-se gran, el fer-se vell, i l'arribar, i veure el final. I reflexionar-hi, i reflexionar sobre el camí, el que s'ha caminat, i el que s'hi ha fet, i també el que no s'hi ha fet, all the things we could and should have done, totes les coses que podríem i hauríem d'haver fet. I no les vam fer, és clar: i no les vam fer; esperances vanes, lamentacions vanes. La primera persona del singular de la cançó dels Madness s'ho mira -ho explica- des del final, des d'una punta del camí, des del punt de vista de girar-se i veure més tros per darrera que per davant. Es rasca ja el final: no facis com jo, queda't per sempre jove. En canvi aquesta primera persona singular dels Klaus&Kinski s'ho mira des de la punta oposada del camí, des del principi, des de la primeríssima hora del mati, des del llitet on tots ens arreceràvem als llençols per demanar, mama si us plau, cinc minuts més, cinc minuts més... Demanes cinc minuts més, i encabat, té: acabes demanant per tota una vida, i encabat té: te l'acabes pulint tota, plis plas, nada por delante-nada por detrás.

Le Jardin Botanique - Katerine

I ell encara l'esperava al jardí botànic perquè no sabia que ella estava morta... Nous avions rendez-vous au jardin botanique, en pensant à vous j'attendais encore. Mais je ne savais pas... que vous étiez morte. Au jardin botanique la lumière était blanche tout sentait la flore et c'était dimanche. Mais je ne savais pas... que vous étiez morte Je pense encore à vous au jardin botanique aujourd'hui encore je vous entends partout. Comme si je n'avais jamais su que vous étiez morte. I al final, com sempre, arriba el final. El final del món.

El final del mundo - Klaus & Kinski

Retrovisor Sessions

2011-03-12T00:51:00.001+01:00

Desafinat (feat. Phil Musical) - Angelina i Els Moderns

El divendres passat van venir a tocar al Teatre Fortuny Angelina i Els Moderns, aquesta fantàstica banda que retrovisor mediante, es dedica a versionar els grans èxits injustament oblidats del ieiè català. Lita Torello, Nuri, Germanes Serrano, Toni Vilaplana..., en fi el tema -els originals quisir- ja el vam tractar fa unes tres setmanes. L'actuació els hi va sortir tota la mar de lluïda, ells -els moderns- amb corbata sota els jerseis de pic, ella, l'Angelina, guapíssima amb elegant vestit negre molt ieiè -i embarassada. Encara que el més psicodèlic de tot va ser l'audiència: els va portar al Fortuny el Círcol de Reus a benefici de la Lliga contra el Càncer, us podeu imaginar doncs que la mitjana d'edat del públic rondaria fàcil-fàcil els 70 anys: elles amb els seus abrics de visons, joies i penjolls, i un arrebossat de dos dits de maquillatge. Ells amb corbates i americanes. Autoritats i who's who, una fusió vintage que d'alguna manera acabava alcansant la seva lògica última. No crec que hi hagués més de 2 o 3 tios que sabéssim de què anava el rotllo aquest. L'Angelina es va acostar i ens va demanar: els del galliner podeu seguir el ritme amb palmes, els dels palcos es poden limitar a agitar les seves joies. I hauria estat molt graciós que fos veritat, no? Però és clar, això és de quan els Beatles van tocar davant la reina el '63. El que escoltem és el seu últim treball que van lliurant per entregues, “Gran Reserva”, una cançó al més, que es pot descarregar a la seva web http://www.angelinaielsmoderns.org/ . Avui portem una hora de cançons retrovisor, cançons retro, cançons de grups d'avui que han escollit agafar de model música i estètica d'ahir.

No t'ho diré pas - Angelina i els Moderns

M'estimes de veritat - Angelina i els Moderns

Avui escoltant cançons de retrovisor, grups que mimetitzen el passat, un passat, però, que no van arrivar a viure. Per què? Per què aferrar-se a un passat que no van conèixer? D'això tractarem avui, amb Angelina i els Moderns, encara que ara ens apartem una miqueta del camí lateralment, de costat: una mica de jazz. I no perquè el jazz sigui retro: més aviat al contrari, el jazz és atemporal. El jazz va al seu rotllo amb les seves estructures i el seu blablalba, el jazz ja estava allà quan va apareixer el rock, i probablment hi continui estant el dia que els robots de cuina acabin amb la civilització. No, si toquem el tema és perquè alguns dels Moderns tenen una projecte paral·lel. Es diu Bravadúnia. I a les tecles hi tenim l'estimat amic Marc Mateu, àlies Red Perill. El seu primer treball és diu Disc Número 1 i us el podeu despenjar de la seva pàgina web http://www.bravadunia.com/Bravadunia/Inici.html . Escoltem La maldición del Escorpión, amb una intro brutal, una presa en directe.

1 La Maldición del Escorpión - Bravadunia

Jo se (feat. Marc Clos) - Angelina i Els Moderns

El que queda de mi - Els Trons

Si l'Angelina rescaten la part més ieiè del llegat de Concèntric i Edigsa, Els Trons fan el mateix amb la part més crua i guitarrera: s'inspiren en grups com els Xocs, Eurogrup, Els Xorracs, Els Corbs, Els Dracs, Els 3 Tambors

Un noi del carrer - Els Trons

You Are Still In My Mind - The Pepper Pots

Ètica i estètica. Què porta a persones amb art, talent, sensibilitat a anar tan endarrera? Per què muntar-se el retrovisor i mimetitzar-se amb un passat que no els pertany? Passes del teu present i te'n vas seixanta anys enrere. Nostàlgia de llocs on mai s'hi ha estat, nostàlgia de passat mai viscuts. Per què?

Take a chance - The Pepper Pots

Si yo tuviera un martillo - The Imperial Surfers

Guapa - Los Soberanos

Un blon clentxasso de nostàlgia, agradable, adormidera, un pèl hipnòtica. Recordes el primer cigarro, el primer polvo, la primera ressaca, punts cardinals bàsics de la única pàtria verdadera, no se a qui li he sentit i llegit això, (“La única pàtria verdadera és la infantesa, la joventut, lo primigeni”, no se a qui li he llegit però té cert sentit, no?). Vist així, potser aquests furibunds atacs retro, potser aquest voler mimetitzar-se amb un passat tan fotudament llunyà vingui de voler descomptar anys en busca de la infantesa, lo original, la pàtria pròpia... però com en les màquines del temps de les pelis de ciencia ficció, sempre s'espatllen, i doncs t'envien molt més lluny d'on el protagonista volia anar, t'envia al Londres del 1964, Mary Quant, Minis, Hipster blancos i tal. Descomptant anys tot buscant la pàtria original et petes el punt zero, i descomptes en negatiu.

Amor amargo - Los Soberanos

Have A Ball - The Montesas

O potser no es una passada de frenada, potser no és anar-se'n la mà tot buscant la joventut perduda, potser no és tirar endarrera buscant els teus pròpis records. Potser és tracta d'una evasió inconscient, d'una fugida endarrera, cap a la part negativa del contador d'anys. Me'n vaig allà on ningú em coneix, me'n vaig al passat, vaig allà on les gotes de pluja t'amaren de nostàlgia, on els gintònics saben a nostàliga, on el fum de Camel que aspires impregna de quitrà nostàlgic els pulmons. Qui et manava anar a Madagascar? No no era madagascar era el passat.

Last Summerdays - The Montesas

Més aires retro: The Montesas, des d'Alemanya, i Doctor Explosión, des del seu disc encara no estrenat, “Hablando con frases hechas”

Autodestrucción - Doctor Explosion

El Circulo Polar - Cooper

Up In Flames - Lucky Soul

Upon Hilly Fields - Lucky Soul

Serenitat en la Resingació

2011-03-06T00:38:00.004+01:00

Losing my patience - Shit Robot

P6R 99.8 FM, hem obert amb Losing my patient, dels Shit Robot, Robot de Merda, el nom de guerra de merda de Marcus Lambkin, un veterà DJ irlandès trasplantat fa anys a NY. Si us ha sonat a Hot Chip és perquè la veu d'aquesta sedosa melancolia la posa el seu cantant, Alexis Tayolor. Sedosa melancolia en contrast. En contrast a què? I millor encara, perquè, “contrast”? Sembla que la humanitat tendeixi a avançar pendolarment (lu que en propietat física no es pot entendre com avançar: els pèndols pendolen, van i venen però avançar, no avancen), però buenu, per entendre'ns ja fem amb això d'avanç pendolar, les metàfores sempre al rescate, sempre les metàfores per fotre una mà. Per fotre una mà o -en temps de crisi- per fotre un dit. Un dit a l'ull. ¿i qui no es desperta si li foten un dit a l'ull? Desperts, i amb els ulls ben oberts, doncs, ens mirem l'avanç pendular de la humanitat, el tirar endavant a base de lluita de contraris, de successió per oposats, successió per oposats d'onades de moviments: estètics, polítics, tecnològics i de caderes, sobretot de caderes. Si no es moguessin oposadament les caderes, de què avançariem, Mariano?. D'això en podríem deduir que si no tens un contrari a què fotre't d'hòsties, sigui més complicats els arguments per créixer, que sense un bon vector ortogonal fas figa. I bé, el vector ortogonal que aquí al JDM se'ns ha acudit per a “sedosa melancolia” ha estat “gèlida electrònica”. Ja veieu: tot molt evocador, hipòtesi, antítesi, síntesi, boles de billar, caramboles de pa sucat. Beats vintage, electrònica victoriana, seda negra, cuir gastat, pudor de luxúria atrapada, desig emmanillat.

Take 'Em Up - Shit Robot

Derezzed - Daft Punk

Leave House - Caribou

Leave House: She's says she doesn't follow She need an answer And see she's falling... Llargar de casa, fotre el camp. O que te'l fotin a tu: au, de patitas a la calle, les maletes fora, al portal. Leave house. La vida és una caixa de bombons plena de paquets bomba i els designis del Senyor són inescrutables -o dit d'una manera més estocàstica: les probabilitats estadístiques que es donin determinades interseccions de successos aleatoris són infinites. P ex: que un Doctor en matemàtiques per vocació i tradició familiar acabi combinant notes i tempos en melodies i textures amb glitxs i clicks per obtenir languideses orgàniques amb xips de ferro i plàstic. Essència de música. El pàjaru en qüestió és diu Dan Snaith, i el seu àlies és Caribou. Nascut a Canadà per resident a Londres, on el seu pare, com ell, és Doctor en Matemàtiques. l'LP Swim.

El que havia petat abans era la feliç parella dels Daft Punks, des de la BSO de Tron: Derezzed, una altres aficionats a la retro-electrònica. I aquestes loops hipnòtics són Four Tet:

Angel Echoes - Four Tet

Gold Panda, duermevelas sintètiques, vigílies a les platgetes de l'egeu, del seu primer disc Lucky Shiner: curiositats, Gold Panda no és nom de grup sinó de persona, d'un tipus de 30 anys que realment es diu Derwin Panda. Fa un 3 o 4 'anys es guanyava la vida currant del que fos, fins i tot fent de dependent d'un sex-shop, llavors va penjar uns remix al seu My Space, i d'allí un sello independent li va proposar fer-ne un per Bloc Party. El mon dels sex-shops va perdre un dependent i el de la música va guanyar un geni dels samples & clicks.

Electrònica victoriana, beats vintage, ¿Es poden expressar sentiments amb l'electrònica? Es poden expressar emocions? Sin dudda: només cal ficar els dits mullats dins els forats d'un endoll, veureu quines emocions i sentiments més profunds expressareu a crits desesperats. ¿Recordeu quina va ser la vostra primera enrampada? Fijo que deu ser de lu més pedagògic i educatiu que et puguis tirar a la cara, una i no mas santo Tomás: al mateix nivell del primer homínid que es va cremar amb el foc, o el primer home que es va pillar pelleringa de la titola pujant la cremallera de la bragueta. Sí, sindudda, eficiència d'aprenentatge, economia d'experiència: coïssor directament tatuada al de dins del cervell, gairebé als gens, una i no mas santo Tomas, descàrregues educatives per anar tirant: el sentiments de l'electrònica. No ho faré mai més, mama, no ho faré mai més.

Greek Style - Gold Panda

Shadows – Warpaint

What was the answer? You wanted me to find out Warpaint, es diuen, unes noies de Califòrnia. Efluvis de 4AD, pizcas de Creation, polsim de Cocteau Twins, espolovorejat de This Mortal Coil. The Fool és el seu primer i últim -fins el moment- disc...

..i en canvi, el que va ara és l'últim disc a seques, sense més: literalment. Després d'anys i anys d'anar pel mon -i de no haver-se desenganxat mai del regust de so Sarah! Records- els Trembling Blue Stars xapen el xiringuito, album de comiat -com els darrers, facturar per Elefant Records. Gràcies Mr Wratten i fins a la propera reencarnació.

Cold Colours - Trembling Blue Stars

Double happiness - Lloyd Cole

Segona joventut de Lloyd Cole, des de lueg -al meu gust- superant la mediocre marca de fa uns anys. Pizpireta Genevieve, unes escales de fondo la mar de pimpantes. ¿Pots escriure 10,000 cançons d'amor a la mateixa enamorada? ¿no serà potser que es tracta, aleshores, d'una enamorada imaginaria? ¿una enamorada ideal?

Oh Genevieve - Lloyd Cole

Newport News - Pernice Brothers

Sadly I woke up in Connecticut, some nightingale’s art deco Murphy bed … Your brother is a friend I’ll hate to lose, he said you’re somewhere down in Newport News, I caught a dragon bus to Chinatown, stood where Prince meets Lafayette, tell me why my love was easy to leave.”

finding a kind of serenity in resignation, La última obra de Joe Pernice via Pernice Brothers és bonica-bonica de debó, sense cap highlight, sense cap hitazo arrebatador, però amb una serenitat i calma apabullant, un trobar el seu lloc en el món -serenitat en la resignació- que bombeja per les arteries de totes i cadascuna de les cançons del disc, ja sigui un country acadèmic de line dancer -com aquest- o una de pop elegantment marquetejat. Joe Pernice, més que res, és un pintor de delicades aquarel·les sentimentals, petits retrats del dia a dia i del cor a cor. Resulta que a més, te una bonica veu sedosa i fa boniques cançons, què més vols? Que escrigui llibres? Doncs també, també. Un tresor. Un seguru: un tipus que mai decep. Com aquest altre: Neil Hannon.

At The Indie Disco - The Divine Comedy

Entre el costumisme cuarentón i l'auto-referència: l'aventurilla canalla de discoteca dins la cançó. Posters del Morrissey amb el ram de flors, Tainted Love, I just can't get enough, Blue Monday, Pixies, Stone Roses, My Bloody Valentine, Blur, Cure. Bang, Goes the Knighthood, un Divine Comedy mai-mai-mai decep. I del costumisme quarentón a la urgència juvenil.

Klutter - The Bundles

Klutter, The Bundles. The Bundles i els seus riffs crus i plens d'urgències juvenils. The Bundlers se'n volen anar de farra privant aigua beneïda -o almenys això expliquen tan panxos en aquesta cançó, Klutter, que per alguna raó -ves a saber, potser els fesols de dinar- em porta al cap el It's The end of the world as we know it (and I feel fine), dels REM. Farres privant aigua beneïda i finals del mon (tal com el coneixem): The Bundles i els seus sons crus, riffs juvenils, entrepiernas abultadas, pitorreig general, hormones desbocades, riffs crus. I això ens porta a la cruesa de la carn, de la carn i la sang. La carn i la sang. Sempre s'ha dit que la carn com més crua més gustosa. Ara bé, ¿qui ho diu això? ¿a què ve emmascarar-se sempre darrera un impersonal “es diu”, trampós i mentider? Quantes primeres persones del singular s'amaguen darrera hipòcrites conjugacions impersonals? tirar la pedra i amagar la ma darrera l'impersonal. Doncs si ens hem de treure les mascares, si em de sortir de darrera l'elefant blanc, a mi, personalment, això de la carn crua m'ho va dir un oncle meu. Em va agafar de les solapes i frunsiendo el ceño em va dir “entera-t'en piltrafilla: el foi, el steak tàrtar... s'ha de menjar a paloseco, sense mariconades de torradetes i tal. Com un mascle. Com un mascle primitiu. Buscar l'origen, paladejar la prehistòria, potinejar amb dits nerviosos el rastre moll, dúctil, tendre, la pasta informe del genoma primitiu: proteïna pura de persona” I vosaltres, ¿com us foteu els filets? Sagnants? Crus? bellesa virginal de la carn adolescent. Urgències i turgències. Revolucions hormonals juvenils. The Bundlers i l'aigua beneïda, The Klutter i la carn crua.

Ese grupo está bien - Cola Jet Set

I la següent, de Guitarras i Tambores, l'últim de Cola Jet Set -via Elefant Records- ¿és això meta-música? ¿Paul Auster se sentiria a gust dins aquesta cançó que parla de la mateixa cançó, que parla dels seus propis estribillos i shalalalas? Probablement. Probablement algun dia algú descobrirà que Auster no és més que un personatge d'alguna novela i els Cola Jet Set un nick, un avatar darrera el qual només s'hi amaga una cançó, una cançoneta que el '68 hauria volgut concursar a Eurovisió i no va passar de carn de guateque, d'EP d'aquell estiu, cançó d'estiu. D'aquell estiu que ni tu ni jo, estimat Espantapajarus, vam viure.

Come On sister - Belle & Sebastian

Don't touch me, if you touch me you can never go back again. Belle & Sebastian des del Writing about Love, en tot el seu conjut raonablement bo. La clau ,com sempre, és la moderació, la mesura i el no ser extremista. Després, en aquestes llocs més lluminosos, sota una llum més forta, l'ombra projectada per les coses, per les persones i les coses i les seves actituds, es torna distinta, a vegades fins i tot inquietant.

Herències Escatimades

2011-02-21T02:46:00.007+01:00

Bocaccio Soul - Augusto Alguero

P6R 99,80FM EJDM. Aquest hiper-lingotazo groovadèlic psyco-soul és del gran i recent traspassat Augusto Algueró. La criatura és diu Bocaccio Soul, i fa 40 i tants anys va servir de tema principal a la BSO de la peli Tusset Street. Estem al 1968. Gauche Divine, progresia, jipiosillos, grenyuts, niños bién, buitres intentant pescar rollete, i demés fauna i flora... uns es traginen gin-tònics a la disco que Oriol Regàs es va treure de la màniga, d'altres procrastinegen a les terrasses de Tusset Street mentre es comenten els uns als altres: “som la polla”, diuen. Avui, igual com fa quarantai piku anys, seguim sent la polla, així ho certifiquen els anuncis de l'Estrella Damm. Som els millor, som els més grans i pixem més lluny que els negrakos d'oblongo cimbel. Tirarem a terra totes les places de toros: ¿per què les volem si el nostre melic és una infinita plaça de toros?. El filòsof Pujols rematxava “els catalans anirem pel mon i ho tindrem tot pagat”. “Ho tindrem tot tot pagat” repetim irònics i cofois mentre fa 30 anys que paguem sol·lícits la factura de solidaritat inter-territorial. Això és el que deia el gran Pujols: “els catalans anirem pel mon i ens ho pagaran tot”. “Anirem tots cap el cel... que toqui el bateria... anirem tots cap el cel... amb crits d'alegria” ...però la bateria mai més no va tornar a tocar. Ni el baix va marcar aquelles línies rítmiques fondes que et fa retrunyir -bumbumbum- el dins dels budells, ni la guitarra elèctrica va esgarrapar el mirall com una ungla, una ungla llarga i afilada, crua com el tall rovellat d'una navalla. Ni beat, ni soul, ni R&B, ni popillo orquestrat. Ens vam haver de conformar amb 30 anys de guitarra acústica. De guitarra acústica i de tota la seva col·lecció de cantautors. Cantautors i cadires en combinacions infinites. Celles arrufades i transcendència. Reflexió i restrenyiment. I el ieiè? Hi va haver ieiè aquí? Por Diós, si lo hubo!... Magnífico ieiè, magnífico. Tots els 60's. Encara que després se'l va empassar la terra. Avui aquí al Jardí del Manicomi revisarem totes aquestes Herències escatimades.

Ho he de fer (Gotta move) - Dova

Dova, Paquita Dolz, Valenciana de Tavernes de Valldinga, revisa amb reminiscències de BSO Hitchcockiana o Jamesbondiana el Gotta move del 2n disc de la Barbra Streisand, i mentre aquí al JDM, parlem d'Herències escatimades.

Parlem del que hauria pogut ser i no va ser. Dos caminos divergian en el bosque i aquí van escollir el més intel·lectualoide i reflexiu. La tesi patillera i de xixinabo del dia és la següent: la hiperinflació de tant cantautor acústic -Línia Brel-Brassensiana- en massives dosis intravenoses durant els 70 i 80 va sobresaturar el ja de per si escanyolit mercat de musica en català fins el punt d'escopir fora el mercat -qual sipi verdós- la música d'arrel anglosaxona (digues-li beat, soul, R&B, pop afrancesat o kraut dodecafònic). Aniquilada de la faça d'aquesta catalana terra. Vint anys després, als 90s', el jovent que volia fotre soroll fort i ràpid amb guitarres elèctriques i amplis va mirar a dreta i esquerra però es va trobar sense pràcticament germans grans o papis, sense referents. Potser per això aquell engrudo del “rock català” va ser un pastitxe tan indigest ¡por Diosss, si més que gripaus semblava que ens empassèsim Dragons de Komodo! ...I sinembargo el eslabon perdido va existir, i no només va existir, sinó que mirat amb objectivitat -i amb lupa de 20 augments- 40 anys després, un no pot menys que dir admirat: Ostia, MOLT BONES CANÇONS, pardiez que sí! Sonaran avui en aquesta edició Herències escatimades, MOLT BONES cançons d'entre el 1962 i el 1969. MOLT BONES CANÇONS d'Augusto Alguero, Dova, Els 7 d'Aquí, Quixot's Quartet, Maria Cinta, Magda, Lita Torello, Nuri, Tony Vilaplana, Mauné i els seus Dinàmics, Picapedrers, Els Drums, Els Dracs, Eurogrup, Els Corbs, Els Xocs, Els 3 Tambors.

Només tu - Els 7 d'Aquí

Aquest doo-woop high-school tan nostrat va sortir del segell Concèntric el 1967, any de màxima activitat de l'invent. El 1961 Ermengol Passola i Espar Ticó van fundar EDIGSA per popularitzar la música en català. Allà van gravar des dels setze jutges fins a puro-purito ieiè com el que escoltarem avui. El '64 Passola i Espinàs van llargar d'EDIGSA per alguns desacords de pasta i estil i van fundar Concèntric, emportant-se de pas alguns artistes com Raimon o Pi de la Serra. Allà treien de tot, des de contes per crios -regireu per casa i trobareu aquells entranyables singles del conte de la rateta que escombrava l'escaleta, jo el tenia fins i tot en vinil vermell- a la música tradicional, fins marcianismes com els que posarem avuí: des de R&B raw i descarnat fins softpop bailongo i facilon. Però oju! eren discogràfiques atípiques: no estaven “in it for the money”, no estaven en allò pels calés, sinó que eren els calés els que estaven per allò. No eren segells al ús, no: eren una pandilla mecenes ricatxons que en lloc de gastar-se la pasta en -diguem- ferraris, furcies i farla, havien decidit gastar-la editant discs en català. I si l'empresa perdia bous i esquelles, doncs que els perdés i puntu -i de fet les dues van acabar petant, Concèntric el '73 i EDIGSA el '83. Una elaborada operació militar: l'”alta cultura” posant humilment el seu talent, coneixement i pasta, a disposició de la “cultura pop(ular)” per “normalitzar-la”. Això és interessant perquè el mateix patró es va repetir els 90's amb el rock català, només que aquest cop la pasta gastada era la nostra, la de tots, i no d'uns ricatxons catxondus (i el xiste fàcil seria que també com abans, la empresa subvencionadora -la Generalitat en aquest cas- ha acabat al final també al borde de la fallida)

Windy - Quixot's Quartet

Una perleta radiant de sunshine pop. Armonies vocals i melodies suaus que transporten a Califòrnia, al soft, al bublegum. També de Concèntric.

Encara que això no vol dir que Concèntric -ni menys encara EDIGSA- es centressin en el ieiè, de fet de tota la immensa producció dels 2 segells, només una certa part va ser ieiè, ara bé, aquesta part es va fer amb un producte molt-molt cuidat: tant el disseny gràfic de portades, (molt guapes, molt currades, a càrrec de Pau Riba, Oriol Maspons o Jordi Fornas); com l'adaptació de les lletres (que solien ser de tipus tan solvents i reputats com l'Espinàs, Ramon Folch i Camarasa, Pau Riba, o fins i tot Pere Quart); però sobretot eren produccions cuidades a nivell musical -que al cap del carrer és el que importa- Això es veu en la elecció de les versions, on no només es decideixen per les eleccions fàcils dels èxits més immediates i evidents (Beatles, Stones, Adamo, Rita Pavone, Jimmy Fontana, Gainsbourg), sinó que també piquen de cosetes més rares: Allen Touissants i Lee Dorsey, els Yardbirds, els primers Kinks, The Animals, Donovan, els primers Bee Gees... I és clar, no és només l'elecció de versions, també els arranjaments son de notassa, a càrrec de Francesc Burrull o Josep Solà, veterans músics de jazz amb les orelles molt obertes, tan com per triomfar en pantans tan diferents. Per si fos poc, grans músics de sessió omplien buits puntuals.

Nina de cera (Poupee de cire) - Maria Cinta

Aquí Maria Cinta no desmereix en res l'original del Gainsbourg i la France Gal, amb la que es van fer petar una Eurovisión cantant per Luxemburg. En l'original Gainsburg -amb els seus dobles sentits habituals-, jugava amb l'equívoc de ser ell qui movia a voluntat els fils de la “nina de cera”: una France Gall adolescent que aparentava no saber què ni per a què cantava.

No sé - Magda

No T'ho Dire Pas - Lita Torello

És una noia (She's a woman) - Nuri

Yea Yea la va gravar Mongo Santamaria rotllo jazz-fussion a principis dels 60's, però el Tony Vilaplana -cantant de Sabadell-, pilla de model la versió que el gran Georgie Fame va portar als xarts el '65 (encara que la majoria de nosaltres suposo que la vam conèixer a mitjans 80's amb la versió dels Matt Bianco).

Ie-ié - Tony Vilaplana

Those days of wine and roses es van acabar quan els 2 segells van tancar l'aixeta. En un recopilatori del 1970 de concèntric (quan estaven quasi a punt de xapar), al text de la contraportada es poden endevinar entre línies restes desdibuixades de decepció i amargura, rotllo “senyors, aqui mos hem fotut un curro de la hòstia per treure música lleugera en català, (“exactament com es fa arreu del mon”) Han estat 78 cançons en 7-8 anys, però tst, lu que hi ha és lu que hi ha, i buenu, tu pots portar el burro a la vora del riu però no el pots obligar a beure...”. Sempre de rerefons la noble empresa de normalitzar un país en temps difícils. El que queda 40 anys després, són aquestes bones cançons. Bones cançons i Herències escatimades.

Per tu ploro - Mauné i els seus Dinàmics

I apartir d'aquí i fins el final del programa anirà rodolant avall la part que em sembla més interessant de l'assuntillo: un seguit de perles negres, perles negres i fosques, trallazos dignes d'entrar en aquells típics recopilatoris d'obscures bandes seminals del garatge més cavernari: Els Picapedrers, Els Drums, Els Dracs, Els Xocs, Els Corbs, Eurogrup, Els 3 Tambors... Guitarrassos secs, afialats, violents, cops de bateria, baixos consistents. Garatge i R&B, tocs psicodèlics, ràbia i diversió. Què se'n va fer amb el temps d'aquest petit tresor? Doncs bàsicament aquesta herència, aquestes arrels anglosaxones es van perdre com llàgrimes en la pluja. Alguns d'aquells músics van evolucionar seguint la lògica generacional cap sonoritats típiques setanteres (Pau Riba, els germans Batista, l'ona laietana, progressiva i farcida d'acid. Sisa, les Diòptries, Màquina, Ia i Batista, Oriol Trenvia, Picnic...). Les noves generacions sempre maten el pare i solen reivindicar l'avi: el pop/punk va matar tot allò que feia olor a complexitat i barroquisme setantero (digues-li glam, progressiu, simfònic, kumbayà...) per reivindicar la simplicitat més poppy, primitiva, i animal dels 60. Aquí, aquesta magnífica herència generacional es va perdre, el fil es va tallar, i aquest grapat de grups, aquest grapat de cançons no van arribar a poder fer d'avis de cap net.

Un bitllet he comprat (She's got a ticket to ride) - Picapedrers

Si aquestes cançons han sonat en aquest programa és per l'esforç d'uns quants malalts de vinilitis, recuperadors de vinils per aquestes fires i mercadillos de Déu, que no només gasten pasta i s'empolseguen les puntes dels dits, sinó que es molesten en preparar complicades compilacions, o ripejar els seus tresors i penjar-los a la xarxa per que els demés en puguem gaudir: els dj i/o bloggers Phil Musical (alter ego d'Oscar Dalmau, guionista de tele i ràdio) i el seu blog Phil's Musical Lounge Corner;, el Sr 45 rpm i el seu blog Pots Sentir-me o el blog de Modernisme Aborigen . Una feina espectacular, val molt la pena entrar als seus blogs perquè s'hi poden veure les portades escanejades que son una autèntica passada. També s'han fet diverses recopilacions: Hi ha ieié per aquí (La Sèpia Verda/ Barraques), els 3 volums del “Modernisme Aborigen” dels Badabadoc Selectors (2008, 09 i 10). “Pop ie-ié Català 60's Picap” “Pop ie-ie català” de Picap 2010 (pq Picap es va quedar tot el catàleg d'EDIGSA), “Pop a la catalana Jazz, Bossa & Groovy Sounds from Catalunya 1963-1970” (2010) compilat pel DJ Phil Musical per la discogràfica francesa Vadim Music.

I després hi ha la música en directe: des de les sessions de Phil Musical i les ballades de Modernisme Aborigen de Badabadoc Selectors. Fins el rotllo grups retro: Angelina i els Moderns, Els Trons, Belda i els Badabadocs, o Refugi, la banda paral·lela del Joan Reig.

Digue'm coses (Words of Love) - Els Drums

La casa del sol naixent (House of the rising sun) - Els Dracs

Sembla que aquesta versió dels The Animals va ser el disc més venut de Concèntric

Pots sentir-me (Can You hear me?) - Eurogrup

Eurogrup escolleixen una no massa coneguda de Lee Dorsey composada per Allen Touissant

Nit Sense Fi (Endless Sleep) - Els Corbs

La fosquedat d'aquesta també impressiona, sobretot tenint en compte que l'original era una èxit de 2na fila country. Oju els corus hipnòtics, aquests ecos, i els guitarrazos secs del sol. Una tenebrosa excursió per una gruta del Montsant. L'original de Jody Reynolds la van censurar perquè parlava més o menys encobertament del suicidi de l'amant.

Què passa amb els duros? (Get out of my life, woman) - Eurogrup

Un altre préstec d'Allen Touisant i Lee Dorsey, les dones i la mala vida que ocasionen, ¿què passa amb els duros? get out of my life woman, que em fots tots els calés.

Un Cor Fet d'Amor (Heart full of Soul) - Els Dracs

Els Dracs (Dracs per tot arreu: tancat dins un cercle com en l'emblema del segell concèntric, o a la seva cova: La Cova del Drac el “centre operatiu” del grup). Heart full of Soul era original dels Yardbirds (on van començar Eric Clapton, Jeff Beck, o Jimmy Page). Chris Isaak la va versionar pel seu 2n LP del '87 amb un tractament molt semblant, molt sec i auster.

l'Última vegada (The Last Time) - Els Corbs

Més enllà (Milk Cow Blues) - Els Xocs

El Milk Cow Blues original venia d'un blues dels anys 30, però aquí els Xocs -o els arrangistes de Concèntric- agafen de model la versió definitivament molt més passada de voltes i gurridnonga dels Kinks. Els Xocs l'agafen amb mala bava i resquemor que espanta. Un cop més impressiona l'aire garatge.

Tot negre (Paint it black) - Els Xocs

I per l'últim la meva preferida, Romanço del fill de vídua dels 3 Tambors. Versió De-mo-li-do-ra del Tombston Blues del Bob Dylan, amb lletra de Pere Quart, què dic lletra: HIMNE, descripció descarnada i crua com els guitarrazos secs que ataquen entre els cops de bateria, de la quintescència catalana. Els 3 Tambors eren els germans Jordi i Antoni Batiste i Xavier Triadó quan tenien 16-17 anys, van treure un parell d'EPs per Belter. “però a soc catalanista, i a casa amb la mama, quan no hi ha visites parlo sempre en català”.

Romanço del fill de vídua (Tombston Blues) - Els 3 Tambors

Sincronies de xixipan

2011-02-12T08:37:00.000+01:00

P6R, 99.8 FM, EJDM, Sincronies de xixipan... Sincronies, encaixos, ajustos, ensamblatges de dues o més peces, rodes dentades d'una maquinària gegant que van engarssant indesmaiablement l'una amb l'altra. Mecanismes gegants: una dent dins l'altra i l'altra dins la següent, pim-pam-pim-pam, un rellotge de cuco de tamany universal. Cu-cut.

Sincronies de pa sucat, rodes dentades encaixant en sincronia. Encaixen les persones? Sí, encaixen les persones. I el temps, l'esforç, i sobretot la mentida i la hipocresia -aquest gran lubricant universal- faciliten el fregament, faciliten l'ensamblatge, faciliten la perfecta sincronia. Encaixen persones dins la família -pares amb fills, pares amb avis-, encaixen dins la parella -ell amb ella, ella amb ella, ell amb ell, i tots amb tots- però sempre el lubricant, sempre la vaselina. Sempre, sempre. Sempre eficient en la intimitat, sincronies. Sincronies de xixipan, sincronies de lubricitat. Si tu me pides sinceridad debo volver a confesarte que no no no, si soy culpable de alguna caricia, de algún besito que yo te di... atarme nonono, casarme nononono. Mina Mazzoni Sincronies.

Que no que no - Mina

Put Yourself In My Place - The Supremes

I es que avui, provarem de sincronitzar la elegància, el lirisme desfermat i ampulós de la música italiana amb el ritme i l'ànima de la música soul. Precioses cançonetes de noies, de noies dels 60's. Noies italianes, música azzurra; noies americanes, música soul. Sincronies ficcionals, mecanismes precisos, dents encaixant successivament, l'una en l'altra i l'altra en la següent, una cinta de Moebius de pastilles de colors, de precioses gemmes de pop, Sincronies de xixipán.

L'Ora Dell' Addio (Knowing When to leave) - Catherine Spaak

In My Lonely Room - Martha Reeves & The Vandellas

Bufff, temazo... “A la meva habitació... no puc fer més que plorar...” Sí, ella plora. Llàgrimes adolescents, presumiblement. Snif, sí, plora. Plora perquè el noviet, el molt bandarrilla està tirant la canya a les altres, i ella ves, es lamenta i plora a la seva habitació.... Holland, Dozier & Holland en plena forma, el 1964. Van trobar la formula màgica, alquimistes de la melodia i el ritme, i la van aplicar en infinita sincronia a la Motown, perfecta cadena de muntatge d'èxits universals. POP en majúscules. Ella plorant in her lonely room, i el putu bandarrilla tan feliç, tirant la canya a tota xati que es troba... però tots ho sabem, ¿no? Tots sabem que la Llei dels Equilibris Còsmics és inapelable, és cruel, i és immutable.... tots ho tenim clar ¿no? que el palandengo acabarà lligat. Lligat a l'altar, lligat a un anell, lligat a una hipotèca, lligat a una ristra de mocosos ploraners i tan bandarrilles com el seu pare... et creies tan llest, pobre palandengo, i fixa't, el destí te les ha guardat totes juntes, ella te les ha guardat totes juntes... i què hem de fer ara, eh? que hem de fer tripon, calvo, pitxa-curt i hipertens? Sincronies lubricades pel temps, lubricades per la més dolça de les venjances, donde las dan las toman, amic meu, las toman bien tomadas.

Quando Tu Vorrai (What The World needs is love) - Rita Monico

Please Mr. Postman - The Marvelettes

Senyor Carter, deliver the letter, the sooner the better. En temps de twitters sincronitzats la immediatesa guanya per aplastament elefantístic a la paciència, a la sobrietat, a l'estoicisme de les cartes manuscrites entregades per la mà pacient del carter. Nens, criatures que ho volem tot i ho volem ja, que ho volem ara mateix, immediatament. Ho volem curt i ho volem senzill i ho volem sense complexitats intel·lectuals: 140 caràcters, a nivell d'usuari, a nivell del més curtet. La immediatesa d'una mamada feta barrip-barrop, en un portal fosc i de qualsevol manera contra la prosopoeia requerida pel ritual copulatiu. Please, Mr. Postman... imploraven les Marvelettes el 1961: ella resa perquè el carter li porti la carta del seu novio que està a la guerra. Un dels primers èxits de la Motown, composició de Brian Holland quan encara no s'havia ajuntat amb son germà i amb Lamont Dozier per formar el mític trio meravelles H-D-H de compositors/productors. Com a curiositat, Marvin Gaye toca la bateria al grup d'acompanyament. Cosa curiosa, la van versionar els Beatles en el seu primer LP (curiós pq el normal va ser el contrari: que els altres versionessin els Beatles).

Canzone d'amore armena - Jenny Luna

It Ain't Necessary - Mamie Galore

Non ti scusso piu (My Guy) - Lucia Altieri

Sincronia perfecta, l'estilazo i elegància italiana sincronitzada amb l'ànima pop-soul de la Motown. Lucia Altieri versiona el hitazzo de Mary Wells, My Guy, del 1964, composició de Smokey Robinson. Mary Wells va ser la primera estrella femenina de la Motown. Amb My Guy, el 1964, va arribar al zenit de la seva carrera. Sincronia perfecta, alineació dels astres, però només en aparença, perquè llavors, alehop! Les coses es torcen. Als pocs mesos del número 1 deixa la Motown per un fart de calés i se'n va a la CBS, i a partir d'aquí la carrera cau en picat. Coses de la desincronització universal.

When Love Slips Away - Margo & The Marvettes

Piccola piccola - Carmen Villani

Why can't there be love - Dee Edwards

Sincronies de xixipan. Dee Edwars, 1971. Sofistisoul calentorro i bacilón. Per què no ens podem sincronitzar? Why can't there be love? Deixa't de converses, diu ella, i fot-me una bona revolcada. Fote'm una bona sincronia... Ara Ornella Vanioni, non voglio piu, no ho vull més, que em petonegis, no et vull més, vés a fer el zanganu amb qui vulguis, però no amb mi que jo no et vull més.... Aquell 1965 Ornella Vanoni s'havia acabat de separar del seu marit, i amb això va fer la seva primera participació al festival de San Remo. El gran Gino Paoli deixava la seva dóna per ella.

Non voglio piu - Ornella Vanoni

Let's Wade In The Water - Marlena Shaw

Let's Wade in the Watter.... it's good, it's good, it's good, everything is gonna be allright... Marlena Shaw, el 1966, posant-li una lletra ben calentorra a l'instrumental que uns mesos abans havia popularitzat Lee Dorsey des del mateix segell discogràfic, Chess Records.

Ragazzo triste (But You are mine) - Patty Pravo

'66 versió del “But you are mine”, del Sonny Bono, de quan Sonny & Cher. La lletra va d'una parella jipiosilla que no encaixen en la societat del moment i no obstant estan feliços perquè es tenen l'un a l'altre... kilos i kilos de sacarina...

Leave It In The Hands Of Love - Fontella Bass

Giovane giovane - Cocky Mazzetti

Giovane, giovane, giovane... la cançó de Cocky Mazzetti va fer 3r al festival de San Remo el 1963 fent duo amb Pino Donaggio ¿que l'estribillo -aquest gio-va-neee uuh-ooh giova-neee- us recorda al de The Young Ones del '61 del Cliff Richard? Pozí, sí, a mi també: el mon de l'art sol ser un cementiri de cotxes, on tothom pilla retrovisors melòdics de 2na mà o tapes del delco instrumentals, un temple del reciclatge -curiosament una antítesi del dia a dia industrial d'avui. A les cadenes de muntatge s'afilen eslabons, els operaris ballen i ploren i canten de juvenils amors perduts, desincronitzats. El rellotger de precisió aixeca una cella i es col·loca la lupa de got de xupito dins l'ull. En temps de miniaturitzacions, en temps de xips industrials a la xina del baix cost, el tornavís de precisió artesanal plora desconsolat i abandonat. EREs massius per eines de reparació, subsectors en decadència. A la llarga, tot quan peta, acaba a la brossa. El blau i el negre, l'azzurro i el soul. Sincronies de xixipan

Come On And Live - The Fabulous Jades

Dollar twist - Miranda martino

Baby Love - Diana Ross & The Supremes

Un altre número 1 de H-D-H, el 1964. Amb les Supremes

Chiodo scaccia chiodo - Rosy

(Love Is Like A) Heat Wave - Martha Reeves & The Vandellas

Pepinazo Sideral! Heat Wave va ser el primer número 1 de Holland Dozier i Holland, el 1963, de Martha & The Vandellas, va comportar simultàniament el primer Grammy per elles i també per la Motown. Per això H-D-H la van fer servir de model, de motllo a partir de la qual copiar una llarguíssima llista de mitiquíssims èxits i númros 1, que tan la Motown, com H-D-H van repetir -per la nostra immensa sort- fins la sacietat.

Veo voces, oigo visiones: voices inside my head.

2011-02-05T01:43:00.003+01:00

"Tots tenim una veu dins el cap. ¿D'on ve aquesta veu?" Douglas Coupland. Via Francisconixon ;

P6R, 99.8Fm, EJDM. Estem escoltant voices inside my head, (The Police, Zeyatta Mondatta '81) veus dins el meu tarro. La lletra de la cançó és una lletania concisa i nítida: voices inside my head, echoes of things that you said, i això és precisament del que parlarem i escoltarem en el programa d'avui, veus interiors i cançons de veus ressonant dins la ment: de vegades la nostra pròpia veueta -típica veu interior tocacollons-, de vegades veus estranyes, alienes, estrangeres. Escoltarem cançons que parlen d'aquestes veus, cançons escrites per músics que escolten veus, o que fan per escoltar-ne. De tot això i una mica més.

Voices inside my head – The Police

Un amic meu, fa un cert nombre d'anys, un dia qualsevol va començar a pegar-se cops de guitarra al cap. A casa seva, a la seva habitació. Son pare, al sentir el Boumboum, hi va acudir alarmat, i acollonit pel que veia li va preguntar què estava fent, per què feia allò. El meu amic li va contestar “És que m'ho diuen les veus”. “I què et diuen?” Li va preguntar. “Que sobretot no faci mal a ningú”. El va entrar al cotxe i pitant a Urgències del Pere Mata. Brots d'esquizofrènia, van dir. Es va quedar un temps ingressat. D'aquella em vaig plantejar si canviar el nom del Jardí del Manicomi, no se, per respecte, frivolitat... mala consciència al fi i al cap. Però ben mirat em vaig dir que després de tot al nom no hi havia cap intenció de mofa. No el vaig canviar. Després va passar el temps, i ens seguim veient -menys que més. I seria bonic poder dir que tot va tornar com abans, però no seria veritat, perquè la vida a ell se li ha tornat més complicada i inestable: medicacions, ingressos... Per tot això aquest programa d'avui va dedicat a tots aquells qui senten veus dins el cap, tant als que les volen sentir, -o no els hi fa res sentir-les- com als que no poden fer res per deixar de sentir-les: voices inside my head.

Voices Green and Purple – The Bees

Veus verdes i morades... em criden de nit, veus verdes i morades, ¿què volen de mi? em persegueixen per tot arreu: el porxo, les parets, les finestres, O nonono... i quan ja et pensaves que te n'havies escapat... apareixen de nou. Aquesta cançó podria ser un exemple canònic del marcianisme d'una època: un còctel calidoscòpic de psicodelia lisèrgica, 60's, àcid, LSD, tripis, La Costa Oest, obscures bandes seminals de garatge, collages de portades d'EP's, sitars... Veus dins la ment, veus de colors. Algunes d'aquestes veus les escoltarem avui, sobretot a partir de series de recopilatoris com Pebbles, Nuggets, Passagers in my mind, Songs They Tought us i demès. Ara és raonablement senzill -ja sabeu, just one click away. Per això el camí que van començar fa tants anys tipus com com els Negativos, Sex Museum o Los Cardíacos té el seu què. Veus morades i verdes... eren els The Bees, des de Covina, Californa, el 1966. Yatedigo: un display de tota la panòplia del gènere: la lletra escapista, els corus apartats de la melodia principal, el ritme irregular de la bateria, les escales dissonants de la guitarra saturada de volum... Sembla que no van vendre ni un rosco, però en canvi es va acabar convertint en carn d'aquests recopilatoris. Personalment els vaig descobrir al Fuzztones: Songs They Tough Us, però també està als Pebbles o als Nuggets. Entra ara “Voces Amigas”, mundo de amor, des de l'extraordinari recopilatori de 60's pop Papagayo.

Mundo de Amor – Voces Amigas

Patch of grass – The Purple Fox

Banda fantasma creada per un LP de tribut a Jimi Hendrix el '71, d'aquí el nom Purple Fox, de Purple Haze+ Fox Lady

Otherwise my convication - Les Rallizes Dénudés

Voices inside my head, veus psicodèliques, distorsionades, obscures cançons de la prehistòria psicodèlica en recopilatoris amb noms ambigus. I de sobte, una sonoritat estranya ¿en quin idioma parlen aquestes veus? Sembla japonès, no? Sí, efectivament, busques perquí-perllà i et trobes amb una d'aquelles històries tan perseguides per cripto-arqueòlegs musicals, caça-mítes fundacionals i adoradors del culte al malditisme. Les Rallizes Dénudés no eren francesos com suggereix el seu nom sinó que es van formar a la Universitat de Kioto el 1967. Anys complexos -clar que ¿i quins no ho son?- Anys convulsos: qual tsunami huracanat les revoltes juvenils van convergir en una celda temporal per assolar el mon de punta a punta: el maig del 68 a Paris, la ocupació de la Universitat a Mèxic DF, la Primavera de Praga, l'agitació universitària a Itàlia de la que neixen a Milà les Brigades Roges, a USA, Berkeley, contra Vietnam... i també al país del sol naixent, és clar. Aquí, però, condicionat per les seves peculiaritats locals: d'una banda el seu secular aïllament exterior, i de l'altra una societat rígidament apegada a la tradició, la disciplina, la obediència. Quan després de la 2ª GM els americans van abocar la seva pasta gansa per reconstruir el país, van imposar també les seves condicions: una societat més oberta i occidental, amb lo que -i a lo que ens interessa- el McArthur va acabar inoculant al jovent japonès el virus del rock i amb ell la la seva rebel·lia implícita. A lu que anàvem: en aquest context Les Ralízes Desnudes era una banda tan fosca que ni van arribar a treure mai cap disc d'estudi: per la posteritat -que som nosaltre, ves quins collons- només va quedar un directe del '73. Psicodèlia, avantguarda, post-rock, linies de baix pesades i repetitives, guitarrassos distorsionats a saco, llargues intros instrumentals, volum brutals als concerts... Vestien de negre rigoros, com el seu admirat Lou Reed. I després hi havia els seus principis, als que sempre es van mantenir apegats: extrema-esquerra antisistèmica i revolucionaria. En els seus concerts passats de volum repartien als presents textos de Hegel, Lenin, Che Guevara, Cervantes, Nietzsche i Ed Sanders.

A tot això el soroll i la conflictivitat a les facultats japoneses anaven a més (tal com la distorsió en aquesta cançó otherways my convication): manifestacions, vagues, ocupació de facultats... tot això apareix de fons en alguns dels llibres de Haruki Murakami (Tokio Blues o El Salze cec), ja que van coincidir amb els seus anys a la universitat. El govern japonés va treure la porra i amb ella una llei d'universitats més dura. El clima social estava al roig viu, i de postres dos dies després de lu de la llei, la histèria es va disparar a tot el planeta quan es va saber lo de la massacre de Sharon Tate per “la família” del Charles Manson. I encara al cap de només uns mesos, de postres un grup terrorista d'extrema esquerra -l'Exèrcit Roig, un de tants E.R.'s- segrestava un Boing de JAL i el dirigia a Corea del Nord.

A lo que ens interessa, un dels integrants del comando era el baixista de Les Rallizes Desnudes. També el nom del cantant i líder, Takashi Mizutani, també va aparèixer a les investigacions. Total: més clandestinitat per a la banda i cap disc més excepte alguns Bootlegs ...fins que a principis dels 90's, taxan sorpresa: apareixen en copies limitadíssimes tres discs nous en directe. Sense entrevistes, ni promocions, ni aparicions. Ara, avui dia dic, hi ha col·leccionistes que maten per les escasíssimes restes del seu llegat. La llei de la oferta i la demanda és implacable fins i tot entre els més obscurs i perseverants dels antisistemes. Les veus segueixen parlant dins la ment (encara que sigui amb japonès). La distorsió gira i gira i segueix girant. Com el Mon. Com el lector del CD.

Journey to the centre of my mind – The Amboy Dukes

De Detroit i liderats -oju al datu- pel mismissim Ted Nugent amb la seva banda de debut. Journey to the centre of my mind, Viatge al centre de la ment, si Johny cogió su fusil, aquella joventut psicodèlica va agafar les seves motxilles. Destination: explorar el propi interior. I fent dit van omplir aquelles motxilles de tripis, LSDs, i empanades d'espiritualitat oriental. Viatges iniciatics, bitllets de bus rumb a l'auto descobriment. Abocar-se al vertigen dels abismes propis per via meditacional, o via síntesi química. Però ¿quants d'ells van descarrilar i es van fotre barranc avall amb el cervell derretit per l'àcid? A cavall entre el XIX i el XX artistes i visionaris tiraven d'Absenta, de laudà o dels fumaderos d'opi (“Seus i fumes; creus que seus dins la teva pipa, i que la pipa és qui t'està fumant a tu; t'estàs exhalant a tu mateix en núvols dispersos de fum. T'hi sents bé, així, i només una cosa et preucupa: com seràs capaç de sortir de la teva pròpia pipa?”, Baudelaire circa 1860). Als 40s i 50's els beatniks tiraven de xeringa i maria. A finals dels 60's, amb la psicodèlia, els bitllets es van començar a pagar amb pastilles sintetizades. Tot girava molt ràpid i les veus es distorsionaven en colors. ¿Wouldn't it be nice?

Wouldn't it be nice – The Beach Boys

"No m'expliquis històries de les teves veus: jo ja tinc les meves pròpies veus dins el meu cap que em diuen coses". Rotllo: ja és prou xungo haver de suportar-les a elles com per que em vinguis ara tu. Això és el que Brian Wilson li va dir a Charles Manson en una conversa mentre Manson grabava varies cançons a l'estudi de la casa de Brian -sí, el mateix gurú il·luminat i pendenciero que compleix cadena perpètua per la massacre de la Sharon Tate a la mansió del Polanski-

I és que Brian Wilson deu ser probablement el músic més paradigmàtic en això de sentir veus dins el cap -després de Daniel Johnston és clar, però mentre que el Johnston -vamus, la seva música- m'ha semblat sempre un puto peñazo sinsentido, Brian Wilson és manté com un dels arquitectes fundacionals de la música que escoltem avui en dia. Un geni, un puto geni. Un geni que ha pagat una factura molt alta en termes de salut mental, de mals ratus i de veus agobiants al tarro. Aquesta liquació mental de BW ha estat de sempre més o menys coneguda i repetida, part de la llegenda dels Beach Boys, la part fosca de la llum i la bellesa de les seves cançons. Fa uns anys però, BW va explicar amb pels i senyals el què i el com d'aquestes veus, de la seva esquizofrènia afectiva bipolar diagnosticada, de tot aquest mal viure en definitiva, en una impactant <a href = http://www.abilitymagazine.com/past/brianW/brianw.html> entrevista a una revista americana </a> especialitzada en salut i discapacitats.

I aquí va, entrecomillat perquè és la seva veu literal, les seves respostes tal qual simplement traduïdes directament i enganxades l'una després de l'altra:

“Tinc al·lucinacions auditives, sento veus tot el dia, cada dia, sobretot al vespre: No me les puc treure de sobre. A cada estona les veus em parlen despectivament, em diuen que soc dolent i que em moriré aviat. Provo de dir-los “Eh! Prou! A cagar! Passeu de mi! Pareu d'assetjar-me!” i així tot el dia, una lluita interminable. Fins i tot les sentia dalt de l'escenari: malparlaven de mi. Encara avui, quan canto, m'he d'obligar a no escoltar-les, però quan el concert s'acaba les veus tornen.

Van començar a finals dels seixanta, deuria tenir uns vint-i-cinc anys: havia pres bastanta droga, i al cap d'una setmana -més o menys- vaig començar a sentir-les per primer cop. I ja no han parat mai més. Aleshores jo ja era conegut, els BB teníem èxit, i en certa forma em creia que les veus se m'havien enganxat perquè em tenien enveja, que eren unes veus geloses del meu èxit. Ja des d'un principi em vaig adonar que allò no era normal, que alguna cosa fallava, i temia no poder suportar tot allò, però d'alguna manera vaig anar tirant. En qualsevol cas no vaig començar cap tractament fins al cap de 15 anys, el 1983, quan jo ja en tenia quaranta. El tractament mèdic m'ha fet el dia a dia una mica més senzill: almenys em permet suportar els símptomes i evita que em foti a cridar al mig del carrer “Deixeu-me sol d'una vegada!” i coses així. A més de les veus també he tingut intenses sensacions de por. Van i venen. Quan venen són tan fondes que em bloquegen, em pugen l'estrès i em ve la depressió. I aleshores també m'he de medicar per aquesta depressió.

De totes maneres el pànic que tenia a les veus ha anat a menys, ja no és tant: ara quan em venen a l'escenari tracto de combatre-les cantant tan alt com puc. I quan no estic a l'escenari ho faig tocant els meus instruments tot el dia, fent música per la gent. I també les combato besant la meva dona i els meus crios: tracto de fer servir l'amor tant com puc. En aquest sentit -el de treballar amb la música-, el tractament mèdic, encara que d'una banda embota la creativitat i enterboleix tot el procés, per l'altra t'allibera dels símptomes, que abans em tenien llarguíssimes temporades tirat al llit, incapaç de fer res de res. Ara no, ara treballo i toco cada dia: acabar -fa un parell d'anys- el disc SMiLE ha estat el màxim assoliment de tota la meva vida.”

In The Back Of My Mind - Beach Boys

I'm blessed with everything World to which a man can cling So happy at times when i break out in tears Back of my mind i still have my fears I live my life with her Love her true she knows i'm sure I make her happy just living so plain Back of my mind i'm 'fraid it's gonna change I tried to run far away from thoughts i should try to keep away But they just keep coming back to me I tried to rationalize but some day i might realize That things are just good the way they'll be I know it's so hard to find A girl who really understands your mind What will i do if i lose her? It'll always be way in the back of my mind

Good Vibrations – The Beach Boys

I aquesta és la estremidora visió des de dins -el com i el perquè- del "No m'expliquis històries: jo ja tinc les meves pròpies veus dins el meu cap que em diuen coses" del Wilson al Manson. Clar que - quisquillosos com sou, us deveu estat preguntant- ¿i què cony hi feia el tsumbat del Manson enregistrant cançons a casa d'un pop star com el Wilson?

Doncs buenu, la història té el seu què: a mitjans de 1968 Charles Manson era el gurú il·luminat de “la família”, la seva pandilla de hippis drogats que induïts per ell acabaria matant a tot bitxo vivent que van trobar a la mansió del Polanski, incloent la seva dona Sharon Tate emabarassada de vuit mesos. Però per això encara falta prop d'un any. De moment tenim a Dennis Wilson, el germà de Brian, acabat de divorciar i anant de farra en farra follant-se tot el que li cau per davant. I, casualitats de la vida -en forma de reventón a mitja carretera, diuen uns, i de dues autostopistes diuen altres-, el que li cauen per davant són dues paves de la pandilla del Manson. I una cosa porta a una altra tal com un polvo porta a un altre polvo, same old story: la cosa acaba amb tota la pandilla del Manson instal·lada a cal Dennis Wilson en un continuum de farra, alcohol, droga i sexe, sobretot sexe. En aquesta farra perpetua s'hi ajuntava Terry Melcher, amic de farres de Dennis, fill de la Doris Day i afamat productor d'èxit (d'entre altres els Byrds o The Mamas & The Papas)

I amb tot això el Manson -el paio s'havia passat tota la vida a la trena i doncs pillava les oportunitats al vol- va veure la llum: just davant els morros la oportunitat de convertir-se en estrella de la música rica i famosa. Així que no va parar de donar la vara amb unes cançons seves al Dennis i al Melcher, fins que per cansament, el Melcher li va dir, que vale que qualsevol dia anem i les enregistrem a cal germà del Dennis, que s'ha muntat un estudi a casa. Com que el Melcher es feia el boig amb el tema, el Manson pilla la guitarra i es planta a cal Brian Wilson, i allà el Manson efectivament acaba enregistrant les seves cançons. I entre tal i tal, el Manson li diu al Brian que sent unes veus, i que aquelles veus li diuen tot el que passarà. Amb les de Caín que patia Brian Wilson amb les seves pròpies veus, s'entén que li contestés allò, de què “matxu, no em vinguis amb les teves putes històries de veus, que prou feina tinc jo amb les meves.”

Total, les cançons van quedar enllaunades però el Melcher passava un ou de publicar-les: ell i Dennis ja havien tingut alguna enganxada xunga amb el Manson i havien tallat tot contacte. I aquí és on el Manson pilla un cabreig queniteqüén quan s'adona que Melcher passa d'ell (Dennis amb l'origina mètode de mudar-se de la mansió on vivia de lloguer, i abandonar allà a la pandilla de hippies pq es xupés el problema el propietari de la casa). La pandilla del Manson li te ganes al Melcher així que van casa seva a buscar-lo (Manson ja havia estat abans a la casa de Melcher). Però coses de la vida, feia unes setmanes que Melcher (i la seva novia de llavor Candice Bergen) s'havien mudat d'aquella mansió del Cielo Drive, de Beverly Hills, i allà -fatídicament- s'hi havien instal·lat Polanski i la seva dona embarassada Sharon Tate. Estem ara ja sí, al setembre de 1969, i tot el que hi va passar és ja història.

Epílegs i coses de la vida: el 1970 Manson, per fer pasta i finançar la defensa del seu judici, va acabar publicant un disc amb aquelles cançons que havia gravat i Melcher no va voler publicar. Encara pringa cadena perpètua com instigador a la massacre. D'aquesta Melcher va quedar traumatitzat i horroritzat, Candice Berguen histèrica, i Dennis Wilson va declarar que se sentia l'home més afortunat del mon per haver tingut tota aquella pandilla a casa i sobreviure'n sense més pèrdua que un gran feix de bitllets.

God Only Knows – The Beach Boys

Incense And Peppermints - Strawberry Alarm Clock

“Incense and peppermints, meaningless nouns. Turn on, tune in, turn your eyes around.”

Mr Pharmacist – The Other Half

Mr Pharmacist, ¿em podria ajudar amb la seva acostumada amabilitat? Pilotes interessats, The Other Half no son ni molt menys els primers colgats a llepar dòcilment l'espardenya de qui té el Poder de despatxar o receptar mandanga: farmacèutics, doctors i demès. Mr pharmacist can you help? Send me on a ’magic trip. Ja als llibres de Buroughs es llegeix sobre la reverència per tot l'estament mèdic com a proveidor. És el poder de l'Oferta. Aquesta la van acabar versionant els The Fall els 80's.

Georgiana - Bare Facts

Trouble Every day – The Mothers of Invention

Més psicodèlia: TMOI, o el que és el mateix, Frank Zappa, des del seu 1r LP Get Ready '66. Encara que, clar, FZ és molt i molt més que simple psicodèlia. És tonelades de creativitat original i d'acusada personalitat. P. Ex. ni tan sols en aquells anys de drogues a sacow no es va fotre mai més que algunes calades de maria. En canvi, coses de la vida, el que va acabar amb ell fa 4 anys va ser un cancer de Pulmó, després de tota una vida de fumador empedreit, convençut; actiu i activista: combatent convençut a la legislacions anti-tabac. Coses de la vida.

Double Yellow Line - The Music Machine

Voices inside my head... cançons de fa més de 40 anys. Però les veus dins el cap no s'apaguen amb el temps, passen els anys... i segueixen ratllant: She's hearing voices call her She's hearing voices warn her She just can't sleep in her bed She's falling down the stairs She's tearing out her hair She's screaming my name, in the night To keep her warm She got a red pill blue pill Milk of amnesia She's hearing voices She is crying on her side Walking on eggshells Walking on glass Burnt by the mirror Burnt by the light. Bloc Party: She's Hearing voices (Silent Alarm 2005, aquesta de Black Sessions, Directe 2005)

She's Hearing voices – Bloc Party

De Ponts

2011-01-22T10:06:00.003+01:00

The Bridge - Scott Walker

P6R, 99.8 FM, EJDM, sona la cançó The Bridge, d'Scott Walker, (LP Scott II, '68), pq avui parlarem De Ponts. Sí, escoltarem cançons De Ponts, i del que hi va per sota (i també del que hi va per sobre). Bué, no descobrirem res si diem que un pont és qualsevol cosa que uneix A amb B, ja siguin unes simples quatre pedres sobre un riatxuel·lu de menys de mig metre d'ample, o sigui un tronc cobert de molsa humida i relliscosa sobre les aigües fredes de novembre, o sigui una imponent estructura Calatràvica. En definitiva alguna cosa que serveix per traspassar: passar un riu, passar el temps, o fins i tot traspassar el seu significat literal, la literalitat del seu significat: un pont -al cap de la corrent- és un futimer de coses simultàniament, és tot el que els ulls d'un (aquest “un” que és qualsevol de nosaltres) hi vulguin veure: està clar que si a un enginyer de camins, ports i canals li preguntes què hi veu en un pont a mig fer, et contestarà que forces de torsió, metres de llum, pilons de resistència, moments d'inèrcia... i si li preguntes a un conseller d'infraestructures hi veurà cintes i tisores i inauguracions i càmeres i micros (en definitiva doncs, vots), i si li preguntes a un poeta hi veurà metàfores sobre la vida (o sobre el pas del temps, o sobre unir vides, amors o cultures...) i si li preguntes a un music probablement el que hi vegi siguin cançons, perquè és clar, cadascú sap del seu: els metges saben del seu ofici com tu del teu, i ells -els musics- viuen d'això, de fer cançons del que veuen. I doncs, és això el que escoltarem avui: cançons sobre ponts, sobre el que uneixen o separen, sobre el que hi corre per sota o per sobre. Sobre les decisions, sobre si creuar-los o no, sobre Rubicons, sobre si cremar-los o no. Hem començat amb el Bridge de Scott Walter i seguim amb el riu Nil, d'Augustus Pablo, el Nil que marca el camí d'Etipopia, la terra promesa del rastafarisme -Halie Selassie i Marcus Garvey mediante.

East Of The River Nile - Augustus Pablo

Bridges and Balloons - Joanna Newsom

Els pont son llocs singulars, punts d'embut, vòrtex de confluència, de riuades de gent... i això (tanta aglomeració vull dir), els acaba convertint en punts també una mica màgics. Coses de la singularitat. Llocs per citar-se amb amics carajilleros o amb amants luxurioses de pits turgents, llocs per penjar edictes, llocs on negociar, trapitxear, camuflar-se entre la multitud, llocs on llençar-se d'una vegada per totes -la refinitiva- a l'aigua, amb les butxaques plenes de pedres (com Virgina Wolf el 1941). La penya del Rei Artur també es citava als ponts, crec: es retaven els uns als altres llança en ristre i flamígera espasa al vent (oju: crec, eh?) -no se, l'arpa i la veu aguda de la Joana Newson li dona una resonància medievalo-jipiosilla-. Més: al vell pont de Londres hi havia per a pública exemplificació els caps clavats en piques dels traidors decapitats, convenientment untats amb brea per protegir-los (El William Wallace, p.ex, hi va ser. També el de Thomas Moore). Lu de sempre, vamus: el marketing sobre tot, regla número u: els anuncis sempre allà on els vegi més gent. Més: sovint als ponts s'hi feien els linxaments als Estats de la Unió -als del sud majoritàriament (que no exclusivament), perquè allà quedessin penjant en llocs de multitudinària i macabra exposició les restes de la “justícia” popular (però això dels linxaments ho tractarem d'aquí unes setmanes). “Ponts i globus, amor meu -diu la Newson, The Milk-Eyed Mender 2004- és una cosa divertida de veure. De les més divertides que puguis arribar a veure...”. La Tracey Thorn per la seva banda (EBTG, LP Love not money del '86) sembla contestar a la Newson des d'Un altre pont, que li sap greu no poder reconvertir la seva vella història d'amor en amistat: perquè el temps ha passat, i tot el que vam fer és ara aigua sota un altre pont.

Another Bridge - Everything But The Girl

Bridge over Troubled Water - Simon & Garfunkel

Molts Rius a creuar. Famosa, sí. Publicada el 1969 a LP "Jimmy Cliff" d'ell mateix, és clar, qui sino? per aquelles èpoques rodava com a protagonista principal la pelí The Harder They Come, film cabdal per l'impuls del reagge al mon, sobre la vida d'un aspirant a músic els suburbis de Kingston. Aquesta cançó,però, no té res de reggae, més aviat té un aire místic de gòspel. Clar l'arie místic de qui te una feinada: la de creurar tants rius. Yes, I've got many rivers to cross But I can't seem to find my way over. Wandering, I am lost As I travel along the white cliffs of Dover. Molts rius per creuar, molts ponts per travessar. Un d'ells pot ser el que mai ha existit, el que mai ha unit les dues bandes del Canal de la Mànega, entre els penya-segats blancs de Dover i Calais.

Many Rivers to Cross - Jimmy Cliff

London Bridges - Josh Rouse

London Bridges. El Tamesis parteix Londres en dues meitats, el north i el south bank. Les dues queden cosides per uns quants ponts, i Josh Rouse els fa servir alhora de fons i de metàfora en aquesta cançó de malquerença i malamor -igual com també aquí en farem servir un parell d'ells, l'Alber Bridge i el Tower Bridge, de fons sonor i de metàfora. “Si et penses que no soc més que un pont, llavors llargo: aquest pont s'enfonsa as London is getting colder” diu Josh Rouse (Country Mouse City House, 2007).

Un dels tals London Bridges és l'Albert Bridge. El van construir el 1876 per unir Chelsea amb Battersea. En principi era un pont atirantat, amb dos pilons i cables unint els pilons a la base. Poc després, com que ballava molt (The Trembling Lady, li deien), el van reforçar com un pont colgant, i finalment el 1979 el van reforçar amb bigues centrals, i així és ara una combinació de 3 tipus de ponts diferents. Com a curiositat encara avui hi ha un cartell que adverteix als soldats que el travessin sense marcar el pas per evitar la ressonància mecànica.

Misty Morning, Albert Bridge - The Pogues

“Somiava que estàvem drets a la riba del Tàmesi, les aigües fredes, grises, arrissades. Amb la boirosa llum del matí apropava un misto al teu cigarro, les volves de fum confoses amb la boira. Els teus ulls, blaus com l'oceà em somreien.” Però, txt, no era més que somni. Sí, no era més que un somni d'un pobre paio ajagut en un catre, un catre parat lluny de l'Albert Bridge, a l'altra punta de mon, en algun lloc -canta Shane McGowan- “on el sol cau a plom”, potser és a Mèxic (a jutjar per les trompetes de resonancia mariatxi) o potser és a Almeria, on feia poc tots els Pogues (més Elvis Costello i Joe Strummer) havien rodat el psycho western Straight to Hell, d'Alex Cox. Aquest és el pont que tendeix la memòria: Almeria vs Londres, el sol a plom d'Almeria vs un petó entre la bruma matinal al peu de l'Albert Bridge, Londres. Misty Morning Albert Bridge estava al seu LP Peace & Love, el seguent i molt inferior a l'If I should fall from grace... i més enllà encara el darrer abans de la desbandada, Hell's Ditch.

I encara més a l'est, més a l'est de l'Albert Bridge vull dir, en direcció a la desembocadura del Tàmesi, hi ha el Tower Bridge, davant la Torre de Londres. El Tower Bridge el van inagurar el 1894, un pont de bàscula (pq s'obre per deixar passar els vaixells) i de suspensió (amb les dues enormes torres que fan de pilons). Just allà, i a la riba nord -el north bank que li diuen ells- hi havia el barri de Norton Folgate, The Liberty of Norton Folgate. Els Madness el van escollir com a motiu central de la seva espectacular reaparició el 2009. En el tema central explicaven la història social del barri des del SXVIII fins avui:

Una corrent constant de bergants, carteristes, petimetres, lladres i vagabunds... Dèbils desnonats sobre els que La Mort ja havia apostat sobre segur... alguns amb parracs i parxes, trontollant inarticulats sobre sorollosa i excessiva vivacitat... i amb discordants anelles penjat de les orelles que causaven una dolorosa impressió als dos globus oculars de qualsevol que els contemples... Tal com l'expliquen els Madness (The Liberty Of Norton Folgate, 2009), en la seva metafòrica història social del barri, extensible també a Londres, i fins i tot, si un vol, al mon sencer: “i al principi era la por a l'immigrant” – diuen els Madnes, des dels immigrants Hugonots del SXVII, als escocesos, galesos i irlandesos, al xinesos i malais, i als hindus i paquistanesos- “al principi era la por a l'immigrant, però van fer his way down to the dark riverside They made their homes there down by the riverside La ciutat va creixer des del fosc riu Tàmesi, des del fang fosc del Tàmesi...” Dieun els Madness.

I és el que hi ha: “Perquè en aquesta corrent constant del Barri de Norton Folgate, passejant lliure i salvatge amb el teu abric de segona mà, feliç simplement de surar entre aquesta petita mostra de la llibertat, perquè ets part de tot el que veus... Sí, tu ets part de tot el que veus”.

The liberty of norton folgate - Madness

Moving the River - Prefab Sprout

Una altra vegada el riu com a metàfora de la vida: Moving the river, les dificultats d'un nen prodigi per canviar el rumb de la seva vida, moving the river: Pulling rabbits out of hats When sometimes I'd prefer Simply to wear them. Nxt, els desavantatges de ser un geni...

San Francisco Days - Chris Isaak

El Pont colgant del Golden Gate el van inagurar el 1937 per unir les dues boques de la Badia de San Francisco, aka Frisco Bay. Això d'una banda. De l'altra les cançons -sempre tristísimes cançons d'amor- de Chris Isaak. En aquesta en particular el guió és el de quasi sempre, hi queda de particular el decorat: Tenia una noia, en va coneixer una altra down in Mexico, i ara que la veu -a la mexicana- dormint al llit, hi veu l'altra, la primera la de Frisco. I llavors, au, correm-hi tots: “I'm heading for that Golden Gate hoping I won't be to late, to find the one that I still love. It's you I'm dreaming of, San Francisco nights.” Au xavalin ja pots còrrer que em sembla que has fet salat.

I més Golden Gate: En aquesta veiem un home negre, un jove negre assegut en un moll, deixant passar les hores, sense res que fer. En certa manera els molls no deixen de ser -metafòricament, (o no)- ponts. Un pont metafòric perquè uneix una riba, la costa, amb una altra costa, (o amb el mar mateix) mitjançant els vaixells. El noi no fa sinó deixar passar les hores, ha vingut de Georgia perquè no tenia ni un clau i pel que es veu aquí a San Francisco tampoc troba en què guanyar-se la vida, tot és sempre el mateix, solitud i poca-roba per tot arreu. I en acabat, entre el soroll de les onades i el de les gavines, xiula una tonada que es farà conegudíssima, composada a mitges entre Steve Cropper i Otis Redding. “Sitting in the morning sun, I'll be sitting when the evening comes Watching the ships roll in And I watch 'em roll away again. Sitting on the dock of the bay Watching the tide roll away I'm just sitting on the dock of the bay Wasting time I left my home in Georgia Headed for the 'Frisco bay Cause I had nothin to live for And look like nothing's gonna come my way Look like nothing's gonna change Everything still remains the same I can't do what ten people tell me to do So I guess I'll remain the same Sittin here resting my bones And this loneliness won't leave me alone It's two thousand miles I roamed Just to make this dock my home.”

(Sittin' On) The Dock Of The Bay - Otis Redding

The River In Reverse - Elvis Costello & Allen Toussaint

Més rius, el Mississippi ara. Què és el que porta la corrent? I el que s'emporta? després del desastre de les inundacions de Nova Orleans, Costello és va unir amb Allen Touissant per retre homenatge: The River in Reverse. Touissant ha estat una figura cabdal en la música de N.O. com compositor, arreglista, cantant, i director artístic de segells d'aquella ciutat, des dels 50's fins avui.

This Is Always - Irene Kral

Més De Ponts, és norma que els exercits en retirada els hi fotin explosius i BOUM! Els facin volar pels aires. Més rars són els casos -encara que també s'han descrit en la història- en que el líder mana fer volar tots els ponts a la seva esquena, per evitar la temptació de la retirada, una suerte del quemar las naves d'Hernan Cortés. Una melancòlica combinació d'aquestes dues tàctiques militars la trobem en la història d'amor que Clint Eastwood ens va explicar el 1995 en els Ponts de Madison County. Impagable pel·lícula i impagable banda sonora, com quasi totes les del Clint Eastwood seleccionades personalment a partir del seu amor pel jazz. Aquí fins i tot composa el títol principal, Doe Eyes. Eastwood recupera pel record la desapareguda Irene Kral (oju! que no Diana Krall). La meva preferida del disc, la que xaparà aquesta edició De Ponts: Baby I'm Yours. Seré teva fins que els poetes es quedin sense rimes, és a dir, seré teva fins el final dels dies.

Soft Winds - Dinah Washington

Baby, I'm Yours - Barbara Lewis

ARRIVEDERCI. 14 Gener 2011.

2011-01-16T01:10:00.000+01:00

Arrivederci-Umberto Bindi

P6R 99,8 fm, EJDM, Senyor i senyores, Molt benvinguts siguin tots a aquesta nova i primera edició del JDM de la temporada 2010/2011. I sí, inaugurem la temporada sis mesos després, sí, amb el 2010 ja xapat. Les coses sempre ben macerades amb una barregeta de suc de calma, salitre i unes gotetes de Pernod. Calma macerada: sempre requerida, mai prou ben ponderada. I la comencem amb aquesta preciossíssima cançó d'Umberto Bindi que es diu Arrivederci: Arrivederci, dammi la mano e sorridi, senza piangere. I així mateix és com es diu el programa d'avui, Arrivederci, Arrivederci, per una volta ancora e bello fingere.... Aquest programa inagural ve tot ple de cançons de comiat, sí: de boniques cançons de comiat, cançons de despedida, Tot un cabaç ple d'Adeus, Adios, Goodbies, Hushabyes, Adieus, i és clar, Arrivedercis, Arrivederci, con una stretta di mano, da buoni amici sinceri, ci sorridiamo per dirci... Arrivederci. ¿I per què cançons de comiat el dia de la benvinguda? ¿a què tants adeus el dia de la retrobada? Buenu, aquí la idea és més o menys, que si just abans de començar una cosa xaxi o estat amb algú guai, un la dona -mentalment- per perduda, un li diu -metafòricament- adéu, aleshores tot el que ve a partir d'allà un s'ho pren, com t'ho diria, com d'a més a més, com un regal que et cau inesperadament -poing- del cel. Una paga extra, vamus.

El món: aquesta capsa de sabates plena d'inèrcia, de pilot automàtic, de fer les coses perquè sí, perquè sempre ho he fet així, d'anar fent i anar tirant igual com ahir, igual com demà, igual com totes les hores, minuts, i segons dels operaris de la cadena del vàter. Desenes i centenars de peces, eslabons els uns idèntics als altres: el d'abans al de després, i aquest amb el de més enllà. Sí, les estanteries del Mercadona estan plenes de garrafes de 5 litres de Monotonia, famílies tetraparentals empenyen carretons plens i col·lapsen caixeres d'ulls tan exageradament pintats com finisecularment cansats. I doncs, per tot això, per una volta ancora e bello pessigar-nos els ous i a veure que en surt d'això. Diu un vell proverbi filipí això: que acomiadar-se abans de dir hola és el primer pas per reconèixer la fugacitat del moment, ser conscient de l'evanescència de les bones estones, el fum gris en que s'acaba convertint fins la més collonuda i entranyable de les converses de carajillo, tan inquietantment profundes com diabòlicament efímeres. Volutes de fum, bombolles de sabó, preciosos paquetets de no-res empaquetats en pastilles, ¿què mires? Ja no hi és, gone forever. Si això -si tot aquest andamiatge damunt el que surfegem els ratets i els riuets de l'anar passant, si tot això, dic, se n'ha d'anar, se n'anirà, ¿pq no reconeixer-ho despedint-nos tot just quan ens trobem? ¿pq no dient adéu abans de començar? Potser així -diuen els filipins- lliures de polvos i lliures de palles, nets i polits, podem regraciar al sol per sortir cada dia, per trobar-te a tu tan guapa i tan depilada i tan oberta de cames, pel moment guanyat, pel regal del puto geni calb i edipós de la làmpada de peu. Sí, per tot aixó: Arrivederci, questo sara l'addio... ma non pensiamoci.

Hushabye (Live)-Beach Boys

Goodbye Lucille #1-Prefab Sprout

Goodbye Lucille #1 era el 3r tall de la cara A de l'impagable Steve McQueen dels Prefab Sprout. Sempre m'havia preguntat el perquè d'aquest títol, quisir el coixinet # i l'1. Amb el temps vaig saber que la idea original -una de les moltes idees originals de Paddy McAloon- era fer un LP sencer amb cançons amb el mateix títol: Goodbye Lucille. La idea no va prosperar, la única cançó que va sobreviure a aquesta idea de bombero va ser la número 1, la que van incloure al mític Steve McQueen del '86. París bién vale una misa.

Comment Le Revoir-Chantal Goya

De la BSO de Masculin-Femenin de Goddard, del 1966, ja sabeu, la Nubel Bag i tal. Als cartells s'anuncciava com “el sexe i la joventut de la França d'avui”, o també “Els fills de Marx i la Cocacola”. Chantal Goya, aquí cantant comment le revoir, feia de protagonista, una cantant una mica inconscient , novieta de Paul, un jove Comunista i amb intronspeccions curioses.

Rhymes of goodbye-Scott Walker

Les rimes de l'adéu. Entre el 1967 i el 1969 Scott Walker va enfilar 4 obres mestres en línia recta, així tal qual, sense gota d'exageració, una darrera l'altra: Pim-pam-pim-pam: Scott, Scott II, Scott III i Scot IV, es deien. Una barreja molt aqulatada entre crooner i profunditat meditativa. Després, problemes contractuals amb la discogràfica que volia números 1 de bublegum mentre ell volia anar a la seva puta bola, i el silenci... fins els 90's i el 2006, The Drift, una baixada als inferns sònica. Lo més semblant a anart al dentista. Aquesta és de l'Scott 4 del 1969.

Adéu, Sofia-Xavier Baró

Adeu Sofia, Mira allà en aquell lloc devastat, sols de glaç i vents petrificats i als carreres on he de portar el meu cant lliure i isolat... Jo també ho trobo tot amarg, des de llavors tot m'ha fet mal, apartat de qualsevol camí ral, cada nit veig passar amb pas cansat un àngel que va plorant llàgrimes on veig el meu mar. Diuen que Che Guevara deia als seus guerrillers a la Serres de Bolívia “si veniu amb mi oblideu-vos de que esteu vius, doneu-vos per morts, així no tindreu res a perdre i cada dia que visqueu serà un regal extra” per una simple regla de tres, els que ja s'han dit adéu, no tenen que despedir-se més, i cada nou dia és un afegit... buenu, potser no va ser a Bolívia sinó a Sierra Maestra a Cuba, o potser no era el Che sinó algun personatge d'alguna película del Tarantino, ara tot això dels mites s'ha devaluat, s'ha fet borros, relliscos, amb les sabates desconcertantment plenes de fang.

Adieu, Alma-Dominique A

Aquesta és Adieu Alma de Dominique A de l'Horizon del 2006, després escoltarem una altra versió de l'Arrivederci, en que en va fer Jimmy Fontana el 1960 com a cara B del seu single Sei Tu. L'origina, -ja ho hem dit- és del cantautor genovès Umberto Bindi, que l'havia composat i cantat el 1959. Va tenir èxits importants fins el '61, i a partir d'aquí el silenci. Sembla que mediàticament alguna cosa hi va tenir a veure la seva homosexualitat. Alguns pocs discs més als 80's i res més. Bindi va morir el 2002 malalt i a la misèria fins el punt que el seu amic Gino Paoli va demanar una pensió estal per a ell questo sara l'addio ma non pensiamoci con una stretta di mano da buoni amici sinceri ci sorridiamo per dirci arrivederci

Arrivederci-Jimmy Fontana

Until Tomorrow Then-Ed Harcourt

If the world did end, ¿would you be my apocalyptic friend? if the sky did fall, ¿would you pick up my last call? until tomorrow then...

Ce Soir Je M'en Vais-Jacqueline Taieb

Aquest vespre me'n vaig: l'estiu ha acabat, deixo Londres, demà seré a Paris... adéu.. Hola i adéu, saludar-se i acomiadar-se, dos rituals, dos extrems, les dues puntes de la serp que es mossega la cua, hola i adéu, el cicle de tota la vida, el cicle de tot l'any: hivern, primavera, estiu... i quan s'acaba l'estiu, què? Doncs el que cantava Julee Cruise: Summer kisses winter tears, el cicle de tota la vida, joventut, adolescència, maduresa i el bujeru. Buenu, un ara s'ho mira amb més calma no? Ara les fulles ja han caigut i a la butxaca hi porto pastilles pel mal de cap, Sip. Però dèiem del cicle de sempre, de quan s'acaba l'estiu. En aquesta cançó Jaqueline Taieb ens explicava que l'estiu ha xapat, que demà, després de passar unes setmanes a Londres, la noieta francesa torna a París. Partícules de nostàlgia anticipada en suspensió, flotant entre maletes tancant-se per sempre, flotant entre els dos minuts escassos que dura la cançó, flotant entre tu i jo... si vens a Paris ens ho passarem bé, diu Jacqueline... nada nuevo bajo el sol: la mateixa nostàlgia després de l'estiu de sempre. Goodbye my love, je ne t'oubliere pas. Clar que no: la joventut mai s'oblida. Un parell de detallets, però, abans de despedir-nos: jaqueline Taieb cantava aquesta cançó d'au pairs franceses tristes i nostàlgiques a Londres l'any 1967. Aquí això d'enviar els fills a Londres es va començar a estilar a mitjans dels vuitanta i em sembla que aquests 20 anys de diferència són un indicador ben fiable de la distància entre l'Hexàgon del Nord i el Cap de Mort Peninsular.

I el segon apunt és que a la següent cançó -Després del ciao ciao de Turrentine que sona ara- serà del Mestre entre Mestres Bruno Lomas, tocant aquest mateix tema del final de l'estiu. La cançó es diu Adios verano, adiós, needless to say de què va. Oju amb aquest bòlidu, ojito-ojito amb aquest trallazo de soul ibèric de l'any 70 que no té ni gota de desperdici, ocu amb l'entrada dels fieros metalls descerebrats que perfectíssimament podrien passar per qualsevol grup d'acompanyament de la Stax o l'Atlantic del '66. Ojito amb els guitarrassos descarnats eh? Tra-lla-zo del sr. Baldoví i su xorrazo de voz

Ciao, Ciao-Stanley Turrentine

Adios verano, adios-Bruno Lomas

Adiós-Kikí D'Akí

Commen te Dire Adieu?-Françoise Hardy

Attends ou va-t'en-France Gall

Aquesta és la cançó que canta France Gall segons inspiració de Serge Gainsbourg. Aquesta és la cançó on la noia exigeix al seu enamorat que es deicideixi d'una puta vegada: “Attends ou va t'en, Mais ne pleure pas... Attends ou va t'en Ne m'embête pas”, espera'm o llarga però no ploris, espera'm o llarga però no em donguis la vara... C'est la guerre on verra bien qui gagne et qui perd És la guerra, veurem qui guanya o qui perd, li diu... sona amenaçador, però al mateix temps després diu, espera't i veuràs que bé ho passarem, l'ambivalència de sempre, l'etern femení, el fins aquí sí però més enllà no, el sí però no... però aquí no hem vingut a parlar del meu llibre -ni de tòpics femenins- sinó de comiats: espera'm o ves-te'n, li diu ella... aposta a tot o res, blanc o negre, Imparell i negre, o parell i blanc... el que sigui però decideix-te d'una puta vegada i no m'emprenyis, li diu ella, espera'm o ves-te'n però no em ploris, no em facis les teves escenes, li diu ella, caixa o faixa... veus, és això, -li deixa entreveure ella-: la vida en blanc i negre, res d'indecissions, res de gris. Perquè és clar -això ja se sap de sempre- navegar per immensos mars grisos és menys complicat, els mars grisos són més dòcils, les tempestes allà són de butxaca, els tsunamis de plàstic xino... els grisos són indolors, insípids, i -a pesar de l'aparent contrasentit- també són incolors: és la incolorització cromàtica definitiva, és el Senyor Gris: us presento al Senyor Gris. Bon dia, Senyor Gris, passi, segui, què li fa mal avui? Doncs miri (diu ell), res, no em fa mal res, a mi mai em fa mal res, només que em sento desdibuixat, eteri, poc consistent, difús: una simple corrent d'aire i em desintegraré definitivament. Sí és clar, el blanc o el negre quimicament purs són escassos, la química té un potencial destructiu considerable... potser per això hi ha tant de gris pels carrers i per les vides. Ahir mateix -per dir algo- em vaig comprar unes pantufles grises, unes agradables, incolores, indolores i confortables pantufles grises, una mica més grises que les que se m'havien gastat, -perquè tot s'acaba gastant... tot, sigui per una punta o sigui per l'altra: les samarretes imperi blanques acaben sempre en un gris fofo, i els tejanus negres, descolorits acaben també en un altre indeterminat gris brut. Tot acaba en el gris, vinguis del blanc o vinguis del negre... Però la noia, la de la cançó dic, es comença a impacientar: buenu què? Què fas doncs? Et decideixes d'una puta vegada? M'esperes o te'n vas? Attends ou vas t'en, la última pluja de la nit serà la primera tristor del matí, peti qui peti espera't al vespre... i ho veuràs... el que vostè digui senyoreta, al seus peus senyoreta, sempre als seus peus, a manar, a disposar...

Everytime We Say Goodbye-Oscar Peterson

Por Qué Te Vas-Kahimi Karie

Goodbye, killer-Pernice Brothers

“Goodbye, killer, Goodbye Joe, I hope you know I loved you but I had to let you go. Maybe if I hadn't let it get so far then it might not been so difficult to be where the other people love”

Arrivederci-Ornella Vanoni

Despedida i sierre: Si te disen que caí es que el suelo resbalaba

2010-06-19T15:10:00.003+02:00

Sugar and spice - Madness

P6R, 99.8 FM, EJDM, com cada 30 de juny arriba el final de la temporada a P6R, la temporada 09/10 acaba ja i l'1 de juliol comença la purugaramació d'estiu. Final de curs, puesss, aquest és l'últim purugarama, xapem el xiringuito, final de temporada, així que de festival de final de curs els alumnes de P4 enguany hem preparat una mica de recopilació amb lu milloret de cada purugarama que ha sonat enguany. El primer partit d'aquesta temporada el vam jugar el 3 d'octubre de 2009, si recordeu (¿però què cony heu de recodar?), aquell 3 d'octubre encara feia sol i bon temps i les fulles verdes encara no sabien, pobres pardilles elles, que només els hi quedaven 4 telediaris pq melanconiosos escombriaires connectats a mp3 dels xinos, les fotèssin a cop d'escombra dins els flamants cistells. Cicles, cicles i més cicles, no parem de girar com hamsters donant tombs a la rodeta i clar, ¿com no hem d'acabar tots marejats i fastiguejats? Aquell 3 d'octubre el programa és deia Bitterness and pain, i tractàvem el tema de les relacions sentimentals que comencen dolces com la mel, com el sugar, i per la raó que sigui, -ancha es Tegucigalpa- acaben amb amargor i dolor. se’ls acaba, se’ls mor el de dins, i només els queda la closca. La cosa venia a rel d'aquesta preciosa cançó del darrer LP dels Madness, “sugar and spice”. És la història d’una parella de pichoncitos anònims i curriquis, tendrament enamorats. Com mana el tòpic es coneix als setze anys, es casen als 21, pillen casa en barri humil, esperen un crio i tot és sugar and spice i tralarà. I quan ja ens esperem el típic “foren feliços i menjaren anissos”, l’amic Suggs Mc Pherson, en un terrorífic fastforward, raaassss, rasga violentament el teló de la realitat quotidiana: “And that sugar and spice, Everything was so nice, Now it's all come undone, Now it's just not the same, It's bitterness and pain”. “Bitterness and pain”. Amargor i dolor. Cançons sobre de parelles que s’han quedat seques, eixutes, desvitalitzades, com quan el dentista et xamusca el nervi del queixal. Del “sugar and spice” al “bitterness and pain, Sand castels. Very thin ice”.

I Never Said I Was Deep - Jarvis Cocker

Abans de l'estiu van coincidir dues coses en la vida de Jarvis Cocker: el seu nou disc, i la separació de la seva dona, editora d'una revista de moda francesa. Casualitat o no, aquest és el seu treball amb so més cru, rabiós i acabronat. En declaracions deia que estava preucupat per com la seva ex es pugues prendre un parell de cançons del disc, entre elles aquesta “I never said i was deep”, una lletra impactant de la que no es pot desperdiciar ni una sola coma. Bàsicament “mai vaig dir que fos profund, soc profundament superficial, la meva ignorancia és vasta, i els meus horitzons estrets...I'm not looking for a relationship, just a willing receptacle”. Desde el candor, em pregunto si autorebaixar-se tant no és una manera ultra sibilina de dir li gilipolles a la teva ex, per haver escollit un pringat tant petulant i superficial.

I Love Music - Prefab Sprout

El programa del 14 octubre es va dir “let there be music” i va ser un monogràfic sobre el darrer LP de Prefab Sprout, “Let's Change The World With Music”. Para nada és material nou: és un “lost album”, unes demos gravades el 1993 i “netejades” ara en estudi. Un projecte sobre la espiritualitat (o misticisme o religiositat, el que vulgueu) de la música, que Paddy McAloon havia enllestit fa 16 anys i que la discogràfica no es va atrevir a tirar endavant, venint del batacazo comercial del Jordan de Come Back. Arxivat es va quedar fins que la primavera passada, la companyia i el seu mànager van proposar al Mc Aloon treure-li la pols al vell submari, enfonsat durant 16 anys sota tones de paper i d'oblit, i fer-lo surcar aquests procelosos mars del negoci musical.

Come Monday Night - God Help The Girl

You Are Still In My Mind - The Pepper Pots

The seventh seal - Scott Walker

“Drawing the line, metafísica del fora de joc” va ser el programa del 2 novembre, i reflexionàvem superficialment sobre la profunda insondabilitat de l'ànima humana, ens van acompanyar tios com Tom Waits, Nic Cave o At Swim Two Birds, i el que ens ocupa, Scott Walker: Aquí l'admirat Scott Walker amb una guitarra espanyola per aquí, unes trompetilles perllà t'agafa, i et fa un resum amb els highlights de 5 minutillos de la densíssima pelí del Bergman “el setè segell”. Igual de profunda i contundent que la peli, però que enlloc de costar d'empassar com un bocata de calamars de 180 minuts, passa fineta com un Cosmopolitan. Collons si en sap el Scott Walker!

Last Summersday - The Montesas

el 22 de novembre, el pugarama és deia “Gasolina con ricino”, i hi maridàvem gasolina de 97 amb música: Gabinete Caligari, Beachs Boys, Bruce Springsteen, i aquests alemans, The Montesas, amb el seu retro-garatge 60's, “Gasolina con Ricino”: Cafe racer. Finals dels 50's. UK. Rock'n'Roll. Bill Haley, Eddie Cochran, Gene Vincent, Jerry Lee Lewis, Buddy Holly, Elvis Presley. Monocilíndriques o twins de 500 o 850 cc. Made in UK. Velles, grassientes, barates. Desmuntar totes les mariconades superfúles per perdre pes i guanyar velocitat. BSA, Matchless, Norton, Royal Enfield, Triumph, Vincent… I la café racer canòniga, mesclar el millor xasis, el Feaderbed de les Norton, amb el millor motor, el twin vertical en paral·lel Triumph, disseny de preguerra d'Ed Turner. La Triton.

Almost Blue - Chet Baker

El novembre vam fer el “Let's get lost”, un especial de Chet Baker, a rel de la reedició en DVD del documental del 1988 “Let's get lost”, centrat bàsicament en els últims temps de Baker. Diu Vila-Matas “A Chet le gustaban con delirio las mujeres, el jazz y el chute. (...) le habían echado a patadas de todos los cuartos de hotel. Pero hoy Chet es un mito, una leyenda, todos coinciden en que la esencia de su vida era un caos incesante atravesado por el genio en estado puro. Se habla de la esencia de su vida, pero se olvida que le hicieron la vida imposible en las salas de jazz cool de la Costa Oeste, y también en Nueva York, y ya no se recuerda que el genio de la trompeta tuvo que ir a tocar a tugurios de Europa donde, convertido en una arruga andante, seguía manejando la trompeta con un virtuosismo y originalidad insuperables. Se le recuerda, sí, pero con la visión deformada de Hollywood, que prepara una gran superproducción sobre su vida y ha pensado -¡Dios nos ampare!- en Leo DiCaprio para que interprete a Chet” (cal aclarir que l'article és del 2000 i fins on jo se, el projecte finalment es va cancelar).

La chica del club de golf - Los Ilegales

“Apunts per una improbable taxonomia de la missoginia musical” el vam fer el 22 desembre, sobre cançons misògines. “Es tu cumpleaños. Me consuela saber que habrán llegado marchitas las flores que envié: No ríes, no lloras, sólo murmuras a solas. “Qué flores tan raras””. Regalar flors marcides, diu Jorge Martinez dels Ilegales. Gran detall. Regalar flors marcides. O regalar bombóns farcits de lexiu, (com feia el Patrick Bateman). O regalar un generós orgasme, una exhuberant i violenta escorreguda dins seu, el moment culminant de la qual, enlloc de l'acostumat crit animal alliberador, sigui la confessió en un xiuixiueig delicadament dipositat a cau d'orella, de l'adulteri comès fa unes poques hores amb la seva millor amiga. Un altre tipus, alternatiu (però profund, sentit, i sincer també) de crit animal alliberador.

Forbidden Colours - David Sylvian

“Retirs espirituals al wc de casa” el desembre també, vam posar grups de principis dels 80's com It's Inmaterial, Talk Talk, The Blue Nile, Holger Czukai, Can... i David Sylvian i Sakamoto amb aquesta Forbidden Colours, del 1983. Va ser una de les primeres colaboracions entre Ryuchi Sakamoto i del David Sylvian post-Japan per la BSO de “Feliç Nadal, Mr. Lawrence”, peli interpretada pel mateix Sakamoto i David Bowie.

La peli (basada en un parell de llibres de Laurens Van Der Post sobre la seva experiencia com presoner de guerra en un camp de concentració japonès), va bàsicament de les diferents maneres d'afrontar els sentiments de culpabilitat dels 4 protagonistes: El Sakamoto com comandant del camp, un sergent japonès tan tontorrón com bèstia, l'oficial en cap dels presoners anglesos, i David Bowie, fent de presoner "rarillo". Van flotant dins l'olla a pressió d'aquell camp sentiments de culpabilitat, pulsions homoeròtiques latens entre els personatges del Sakamoto i el Bowie, l'esticte codi d'honor japonès i tal, bien.

Si el títol de la peli està pres de la última frase de la peli (el comiat del sargent tontorron a l'oficial angles,), el títol de la cançó el van agafar del títol del llibre “Forbidden Colours” de Yukio Mishima. Sembla que en japonès “Colors Prohibits” és un eufemisme per referise a l'homosexualitat, perquè clar, el llibre igual que la peli, també toca de la temàtica homosexual. “I'll go walking in circles While doubting the very ground beneath me Trying to show unquestioning faith in everything Here am i, a lifetime away from you the blood of christ, or a change of heart My love wears forbidden colours”. El llibre de Mishima parla també dels sentiments de culpabilitat d'un jove gay casat amb una noia per no contravenir la rígida moral tradicional japonesa.

Sipping On The Sweet Nectar - Jens Lekman

Vam començar el 2010 amb “20 cançons boniques i un elogi a la fugacitat”: estelles de puro-purito Pop destilat de 25 kilats, fileres i fileres i fileres i fileres d'alambics de coure brunyit degotant l'essència pura de la fugacitat: ara hi som, (i ho som tot: eternitat pura, caldo concentrat d'immortalitat) an de repent, de necs step, per art de màgia negra, alhop! ja no som res, em perdut l'instant, se'ns ha escapat per entre els dits com volutes de fum (bloup-bloup-bloup), amb el rastre de la eternitat esfilagarsant-se darrera seu. Da momen's gon foreva. El no res: un pam de nas i dos dits de titola arrugada. Ah amigu! Però ¿i mentre ho vam tocar? ¿i mentres ho vam tenir? ¿i els micronèssims instants en que ho vam arribar a fregar, en que hi vam nedar, entre de bombolletes d'oxigen mandrosament escapant cap la superfície, com si fóssim en una piscina de xampany frances? Sí. Nostàlgics pel moment perdut afirmen: “per moments hi vam ser, dins l'alambí, nedant entre el viscos magma fundacional, com Oblexis caiguts dins la marmita”. Perdre i trobar. Intentar la missió impossible de captar l'infinit. Però hi vam ser. I per això sabem que aquestes pastilletes de 2-3 minuts de puro purito pop, son carn i peix al mateix temps: perles concentrades d'immortalitat fugaç.

He's So Fine - The Chiffons

Ie-ié - Tony Vilaplana

A “bizzarrismeo yeye”, també el gener, vam repassar el yeye més bizzarro peninsular, amb Sara Montiel, Peret, el Pescadilla, o Tony Vilaplana. Vilaplana és de Sabadell. Va començar a principis dels 60’s amb el seu grup Teen Stars. Participà al Festival de Benidorm a l'any 1963. Lo seu eren sobretot versions, com aquesta en català de l'I say Yea yea del Mongo Santamaria '63 i Georgie Fame '65 i pels Matt Bianco a finals 80s'. Extret del mitiquissim recopilatori Modernisme Aborigen, 2008, pillat via el blog www.potsentirme.blogspot.com del blogger 45rpm, i també al del Phil Musical

Increment Of Love - Giant Sand

Meridià de Sang - Cormac McCarthy

“Un murmuri de fletxes va travessar la companyia i alguns homes van caure de la muntura. Es van disparar els primers trets, i els salvatges van envoltar la companyia. Alguns portaven rostres de malson pintats al pit, i esclafaven els saxons que no anaven a cavall a cops de llança o de massa, saltaven de les montures amb ganivets i corrien pel camp de batalla amb un trot particular, i robaven la roba dels morts i els agafaven pels cabells, i pelaven amb el ganivet el crani tant dels vius com dels morts, i n'alçaven les cabelleres sangonoses, i tallaven i esquarteraven els cossos nus, n'arrencaven les extremitats i el cap, esbudellaven el tors blanc i estrany i mostraven grapats enormes de vísceres i genitals, i alguns dels salvatges estaven tan alterats per la carnisseria que semblava que estiguessin a punt de rebolcar-s'hi com gossos, mentre d'altres saltaven sobre els moribunds i els sodomitzaven amb crits ben forts cap els seus companys. La pols s'apoderava dels caps humits i pelats dels homes que havien perdut la cabellera, i amb la clapa de cabells que els quedava sota la ferida i el cap rapat fins a l'os jeien com monjos mutilats i nus sobre la pols amarada de sang, i per tot arreu hi havia moribunds que gemegaven i balbucejaven i cavalls que xisclaven.”

San Fernando - Francisco Nixon & Ricardo Vicente

És un luxe tenir la explicació de l'autor sobre una canço: Aquí el destripe de la cançó “San Fernando”, motiu i origen d'aquest EP de 6 cançons: El porqué de San Fernando El porqué de San Fernando :

“Muchas de las imágenes pertenecen a una época en la que trabajaba de jardinero. Los nombres de las plantas siempre me parecían tan arbitrarios que se podría repetir sus letras incesantemente hasta quedar dormido cada noche.

Quería demostrarme que se puede hacer una canción sin apenas percusión que sonara potente. Al principio hice todo con susurros pero Paco me aconsejó que pusiera un timbal base y un poco de ritmo; y tenía razón.

En la primera estrofa hablo de cuando me sentaba a descansar en mis jardines y repasaba mentalmente los textos de Borges.

La segunda estrofa repasa la idea de las marismas. En la carretera, yo mido las distancias con estas cosas. Siempre que pasaba a buscar a Fran, cuando iba a Gijón, las marismas de Santoña me decían que estaba más lejos que cerca de mi casa. Después conocí las del sur e imaginaba el barco escuela de Elcano varado en las marismas, lejos del mar abierto y sus músicos tocando para nosotros dos al despertar; como punto final del disco.

El estribillo es la parte más literal de la canción pero es una frase que todos hemos dicho tantas veces que se vuelve la más metafórica de todas. “ a ver cómo lo digo”

El solo, sinceramente soy muy pudoroso con estas cosas, al componer soy muy comedido, no hago alardes exhibicionistas normalmente, pero bueno, creo que lo requería. Paco dijo:

- tienes razón, debes grabar un solo a la vieja usanza, enchufado directo a la mesa y con un pedal de distorsión.

Hice dos o tres distintos y al final me bloqueé, es por el pudor. Los cuatro últimos compases los tuvo que terminar él. Pero creo que así está perfecto, mi problema con los solos es que no sé qué hacer cuando terminan, si mirar al cielo o pedir un whisky con un hielo.

La tercera estrofa: decidimos quitar toda la percusión y volver a la idea original que yo traía. Esto es: que suene bien sin batería y sin bajo. Al final creo que es buena idea porque ahí entran los coros y la canción respira de ese bajo tan melódico. Respecto a la letra viene de la preocupación constante que hay entre Fran y yo. Siempre me dice eso cuando nos despedimos tú a Boston y yo a California. Los domingos en las carreteras cada uno por su lado.

La última estrofa vuelve toda la instrumentación inicial y se suman los coros. Lo que tengo claro es que: la forma más sincera y poética para expresar lo que me ha pasado durante estos últimos años es que he trabajado con gente que le pasaban cosas maravillosas sin pensarlo. No encontré una frase mejor que “Si te quedas hasta tarde también salgo”.”

A Town Called Malice - The Jam

Xapem la temporada 09/10 amb aquest gran tema dels Jam, recordatori dels dos últims purugarames, “Red Wedge”, en que vam repassar la relació entre activisme polític i música, i el desencant pel pas del temps, arrel de la iniciativa de Paul Weller, Billy Bragg, Jimmy Sommerville, Suggs McPherson i molts altes, durant el 1986 per fer companya activament pels laboristes i en contra de Thatcher. Ale, con Diox!

Red Wedge (i II)

2010-06-06T23:01:00.004+02:00

Move On Up – Curtis Mayfield

Red Wedge segona i última part. Dèiem la setmana passada, que RW va ser un col·lectiu de musics anglesos que a les eleccions de 1987 i a base de concerts, van fer campanya pel partit Laborista britànic. Els que més van estirar del carro van ser Billy Bragg, Paul Weller, Jimmy Sommerville, i s'hi van afegir una bona ristra de fantàstics grups (Madness, The Smiths, Lloyd Cole, Prefab Sprout, Blow Monkeys, Working Week, Spandau Ballet...). As a result (o no) de tanta qualitat musical, Thatcher va guanyar les seves 3res eleccions consecutives -un incís per recordar que quan Bruce Springsteen va fer campanya pel demòcrata Kerry, Bush es va emportar la presidència. La conclusió aparent és que si vols guanyar unes eleccions li fotis patada qualsevol músic disposat a ajudar-te). Avui tornarem a escoltar cançons d'aquests grups que van integrar RW i aledaños, començant pel “Move On Up” original de Curtis Mayfiel (la setmana passada vam posar la versió que en van fer The Style Council). RW van triar de lema aquest himne funkillo optimista que parla sobre petar-se les dificultats que un va trobant pel camí. "Ale, optimisme a tope, que en necessitarem tonelades" devien pensar al Partit Laborista. A fe que sí. “Move On Up Go For Labour” o “Move On Up, A socialist vision for the future” apareixia en els cartells promocionals i a les rodes de premsa. Ahí trasluce la ma de Paul Weller, vell fan del Mayfield. I aquí trasluce conseqüentment Curtis Mayfield com a link del RW. En aquells mitjans 80's CM ja portava un carrerón musical de cuidado: com compositor i líder dels Impressions des dels 50's, figura del soul de Chicago els 60's, i estrella del funk Blaxplotations dels 70's arrel de participar en la BSO the Superfly... i sempre amb el comú denominador de significar-se per l'orgull afro-americà. Weller el va re-apadrinar en aquells mitjans 80's en que la seva carrera comercial anava a la baixa: TSC va versionar el seu Move On Up, o p.ex. Els Blow Monkeys el van convidar a fer un duet en el seu “(Celebrate) the day after you”, el tema aquell censurat per la BBC per electoralista que vam posar la setamana passada. As a result CM va editar el '87 un LP “Live in Europe” -el títol ho diu tot- d'on hem extret aquest Move On Up.

A Town Called Malice – The Jam

All gone away – The Style Council

"see how monetarism kills whole communities, even families, like everything else, is all gone away..." no som res. Está clarito com l'aguaxirle que la cosa no ha canviat tant: la inexorabilitat de la llei dels mercats financers condemna a crues conseqüències a tot quisqui. Pots -si tu vols- dirigir la mirada cap ZP, la Merkel o l'Obama, però l'únic que en treuràs serà una tortícolis, perquè ells, també, no son més que pobres víctimes a qui el fregao els ha pillat per allà al mig. La llei de la gravetat és la mateixa des del temps dels dinosaures. Les coses venen accelerant a 9,8 m/s2 des de quan amebes i protozous eren els amos del cotarro, els reis del magma. Bien. a lo que sembla ens hem de resignar cristianament a que la llei dels mercats financers continuï amb la seva marcial inalterabilitat i les seves matemàtiques conseqüències -amb idèntica inexorabilitat que la llei de la gravetat- sobre dèficits i deutes públics, i carteres privades. Infranquejable constància fins i tot després que la gravetat dels cossos -siguin financers o celestes- ho acabi desplomant tot. Like everything else is... all gone away. (“But somewhere the party never ends And greedy hands rub together again - Shipping out the profits that they've stolen”)

Shipbuilding – Robert Wyatt

Ja ho vam comentar la setmana passada, impressionant tema del 1982 sobre la guerra de les Malvines, amb lletra de Elvis Costello (“la millor lletra que he escrit mai”), i música de Clive Langer (productor de capçalera dels Madness, i d'altres com els Dexy's Midnight Runners, Morrissey, Elvis Costello, o They Might Be Giants). Sembla que la van parir en una festa que donava el cantant britànic Nick Lowe. La que posem avui va ser el primer enregistrament que en va fer Robert Wyat el 1982. La setmana passada vam escoltar la que Costello -que en va quedar tan satisfet- va enregistrar un temps després amb la col·laboració a la trompeta de Chet Baker.

Stand down Margaret – The Beat

Una cançó antimargaretina: Thatcher va guanyar les seves primeres eleccions el 1979. Només uns mesos després ja va sortir aquest tema ska que clama per deturar Margaret dels The Beat, banda de ska de la que acabaria sortint els Fine Young Canibals.

It doesn't make it allright – The Specials

Mitjans 80's, dies convulsos a UK: atur que t'hi cagues, la gran vaga de la mineria, desconcert davant la dinamitació del Welfare State consensuat després de la IIWW... en definitiva crisi. I també -com no si son siameses inseparables- tensions racials. Paral·lelament al col·lectiu Red Wedge, Jerry Damners -cap visible dels aleshores ja disolts The Specials, lider dels Special AKA, i compositor del “Free Nelson Mandela”- va muntar l'AAA, Artist Against Apartheid, que el juny del 1986 va desembocar amb un festival amb Elvis Costello, Billy Bragg, Sting, Boy George, Sade, Peter Gabriel, Gill Scott Heron, TSC amb enorme repercussió. Van impulsar un moviment pel boicot a tot negoci amb la República de Sud-Àfrica, per això en els vinils d'aquest gent es podia llegir “this record is not for sale in South Africa”. L'abril de 1987 va aparèixer una polèmica al mundillo musical quan aquest col·lectiu AAA va fer pública una carta a Paul Simon dient que havia de demanar disculpes al consell general de la ONU per haver-se petat el boicot a la RSA quan hi va enregistrar el seu cèlebre LP “Graceland”

Free Nelson Mandela – Special AKA

One Better Day - Madness

View From Her Room - Working Week

Are you ready to be heartbroken – Lloyd Cole

Repassem cançons de bandes que van participar en el RW com Madness, els Working Week de Simon Booth, Lloyd Cole... i d'altres com la següent: Un cas curiós és el de la banda més famosa de Hull, els Housemartins. Grup compromés on els hi hagi, van tocar de gràtix a benefici del Sindicat de Miners quan lo de la vaga dels miners contra la Thatcher, tenien com a lema “Take Jesus - Take Marx - Take Hope”, i sempre que podien fotien cullerada política, com per exemple en la cançó que escoltarem ara, “Think For a Minut”. És un trist lament pels dies alegres d'abans de que Thatcher dividís la societat britànica deixant-la en -al seu parer- l'apatia i la grisor: “something's going on, change is taking place, Children smiling in the streets have gone without a trace. This street used to be full, it used to make me smile, And now it seems that everyone is walking single file And many hang their heads in shame That used to hold them high. and those that used to say hello Simply pass you by Apathy Is Happy That It Won Without A Fight... Think for a minute, stop for a minute”. I no obstant aquesta clara militància, quan els hi van demanar d'ajuntar-se al RW, s'hi van negar.

Think for a minute – The Housemartins

El perquè d'aquesta negació l'explica el propi Billy Bragg en un artícle de 2007 . Fent-ho curtet, Bragg és justifica d'haver besat la ma de la reina en una recepció del 2007 tot dient que, tot i ser izquierdoso convençut, mai s'ha declarat republicà, i al hilo recorda la discussió que van tenir allavonses del Red Wedge, amb els Housemartins quan aquests van imposar com a condició per unir-se al Red Wedge que es fes una declaració antimonàrquica, cosa que segons estava fora de lloc. Arrel d'aquesta polèmica antimonàriquica, als Housemartins els hi van caure hòsties com a pans des dels diaris conservadors populistes com el Sun. En una altra part de l'article llegim “How could I - a life-long socialist who believes that God Save The Queen should be replaced as England's national anthem by Blake's Jerusalem - find myself shaking hands with Her Majesty? After all, as a punk rocker during the Queen's Jubilee year back in 1977, I bought my copy of the Sex Pistols' anarchic God Save The Queen like all my mates.” Anem a escoltar doncs el “Blake's Jerusalem” enregistrat pel pròpi Billy Bragg en l'EP del 1990 “The Internationale”, on repassa uns cuants himnes de “lluita”. William Blake va ser un poeta victorià, i segons la interpretació que en fa Bragg de la lletra, és una alegoria contra el primer capitalisme (Dikensià?) i les injustícies que va veure amb els seus propis ulls.

En aquest mateix EP la única cançó original de Bragg és el tema “I dreamed I saw Phil Ochs last night” en homenatge a aquest cantant a qui tan idolatra, i amb qui podria constituïr una imaginària línia evolutiva amb origen amb tios com Woody Guthrie -a qui va dedicar un LP conjunt amb els Wilco-, Pete Seeger i continuaria per Phil Ochs o Tom Paxton, incloent a altres com Joe Strummer i clar, el propi Bragg.

Blake's Jerusalem – Billy Bragg

I per acabar, tornem al origen d'aquest especial, quan la setmana passada dèiem que el conservador David Cameron havia guanyat les eleccions de fa uns dies. Tornem al 2010 amb dues anècdotes fotogràfiques que connecten aquestes dues èpoques, el red i el blue, els 80's i els 2010's. Com vam dir el nou PM Cameron és un reconegut Smithista, Jamià i demés bandes UK 80's.. Assabentat d'això, Billy Bragg explica que “tenia el malson de sentir algun dia a Cameron dient ”M'encanten els Smiths i també Billy Bragg”, així que quan vaig coincidir en un acte amb el PM Gordon Brown, i el fotògraf va dir que estaria bé una foto dels dos junts, vaig mirar al cel dient “Sí! Finalment puc llençar un missatge als Cameronistes que no hi ha cap opció que puguin fer servir el meu nom o cooptar-me”

La segona anècdota fotogràfica té el fons musical de The Queen is Dead i no és casualitat: El 2008 Cameron va anar de visita a Salford, i aprofitant, volia una foto seva davant el Salford Lads Club, davant de la qual -com qualsevol fan acèrrim dels Smiths sabrà- posaven tots els membres de la banda en una arxifamosa foto de la carpeta interior del LP The Queen Is Dead. Tan famosa es va fer la foto que ingents quanitats de fans hi passen habitualment per fer-se la, i fins i tot hi ha un bus turístic Smithià que hi para fent tota una ruta. De fet podeu picar al Google Images i en surten una pila. En fi, el cas és que l'amic Cameron ja que havia d'anar a la vora, es va dir, mos farem la fato. Però -ai las!- pel que fos se'n van assabentar els Laboristes de la demarcació, així que el dia de autos, per arruinar-li la foto, hi van mobilitzar els de les joventuts del partit davant la porta amb pancartes rotllo “el Safords Club és per classes populars” i “Oi Dave – Eton toff’s club is 300 miles away”. Al paio, efectivament, li van rebentar la fot, el van deixar sense el seu record.

The Queen is dead - The Smiths

Red Wedge (I)

2010-05-31T10:27:00.002+02:00

From Red To Blue - Billy Bragg

P6R 99.8 FM, EJDM i aquesta edició que es diu Red Wedge, Cunya roja. Red wedge va ser un col·lectiu de musics que durant les eleccions britàniques de 1987 va fer campanya pels Laboristes i contra Thatcher. Així que avui parlarem de música i política, de cançons i eleccions, il·lusions i decepcions. Precisament estem escoltant “From red to blue”, una bonica cançó del 1996 de Billy Bragg, el paradigma de cantautor esquerranos compromès. A “From red to blue” el gran BB retreu amargament a un vell amic de joventut amb qui compartia ideals que s'hagi passat del roig esquerranos al blue tory. BB diu: “odio els compromisos que la vida ens obliga a prendre: al final un s'ha de combar una mica si no vol que la vida el parteixi, i soc conscient que quan un te crios, es mira amb més perspectiva la seva joventut, però això sol no explica que t'hagis passat del red al blue, aquells ideals que ara desprecies, jo encara els considero vertaders, ja veig que no eren tan fermament mantinguts per tu”. Així doncs, avui la cosa anirà del procés entre compromís polític i desafecció( o desmoralització o passotisme) democràtic. Del roig al blau, from red to blue. Dels 80's als 2010's.

The Eton Rifles - The Jam

Sona Eton Rifles, dels The Jam, una àcida crítica a les classes poderoses britàniques, els etonians, que al principi de la IGM i des dels seus segurs salons de te, llançaven incendiàries soflames patriòtiques, perquè a les trinxeres hi acabessin espatxurrats com mortadela sangonosa els pringats de sempre. Fa quatre dies es van fer eleccions a UK. El conservador David Cameron, jovenzuelo de 43 anys, li va fotre una bona tunda al laborista Gordon Brown. El PM més jove de la història ha recuperat el poder pels tories després de 13 anys de TonyBlairato i GordonBrownato. Coses que passen. ¿i això que hi pinta en un pugrama de música? Buenu, Cameron és fill de rics i nobles, va anar a Eton i a Oxford, institucions elitistes per antonomàsia. O sigui que Cameron és un elitista pels 4 costats (vull dir literalment: el costat paterns i el matern propis, i el patern i matern de la seva esposa: en total 2 i 2, 4) però ep! Oju! Cameron ha cultivat també junt amb aquesta imatge d'elitista, una altra de ciclista, de smithista i de jamià. De sempre ha incentivat aquests petits detalls, aquestes excentricitats “chics” que acaben llustrant amb un aire iinjenu-traviesillo el rígid canon elitista. Cameron s'ha encarregat (ell o els seus assessors) de publicitar lo gran fan que era i és de les bicicletes i -a lo que ens importa aquí- dels Smiths, dels The Jam i demés bandes angleses del mitjans finals 80's, de quan Cameron rondava la vintena. La -aparent- contradicció està en que tan els Smiths, com els Jam, Morrissey, Marr, Paul Weller, Mick Talbot, representaven durant els 80's lo més icònic de la consciència de classe obrera i anti-Thatcheriana que un es pogués tirar a la cara. Lu qual ens porta a aquelles eleccions angleses del 1987, en que tot un col·lectiu de músics és va unir per fer campanya contra Thatcher i a favor dels Laboristes. Red Wedge va ser el nom que van triar i avui escoltarem algunes de les seves cançons.

Move On Up - The Style Council

Don't Live Me This Way - Communards

Move On Up, himne funky de Curtis Mayfield, va ser el crit de guerra que van triar. El col·lectiu Red Wedge es va formar el 1986 aglutinat entorn alguns caps més visibles que ja estaven fins els ous de 8 anys de Thatcherisme. Allà hi havien Jerry Damners, dels Specials i Special AKA, Billy Bragg, Suggs McPherson i demés tropa dels Madness, Paul Weller & Mick Talbot, (Weller ex The Jam i aleshores a tota màquina amb els The Style Council), i Jimmy Sommerville dels Communards. Van muntar una sèrie de concerts des de principis de 1986 fins les eleccions, el 12 de juny de 1987, i a més dels que hem dit s'hi van anant afegint en diferent grau de participació els Smiths al complet i en especial el Johnny Marr, Elvis Costello, Prefab Sprout, Lloyd Cole, el Matt Johnson dels The The, Housemartins, Working Week, Blow Monkeys o Spandau Ballet. Ahí és na, menudo pelotón! com es veu, un autèntic who is who de la música de l'època. A més dels concerts van muntar una publicació i els frontmen aparexen a les rodes de premsa sota el lema “Move On Up Go For Labour” o “Move On Up, A socialist vision for the future”. El nom Red Wedge, cunya roja, estava inspirat en un quadre abstracte rus sobre la revolució russa “la cunya roja trencarà l'exercit blanc”, la grafia que van triar era un triangle roig que en forma de cunya partia amb la punta cap per avall, un bloc blau, el bloc conservador. La idea inicial de enregistrar un disc dels concerts es va quedar finalment en un video, on btw, apareixia doncs, el Jimmy Sommerville cantant aquest Don't Live me this way i alguenes altres cançons que escoltarem avui...

Shipbuilding - Evis Costello

Yesterday's Men - Madness

Sona ara, igual com ho va fer en aquells concerts del 87, Yetserday's men dels Mandess... Anys convulsos, anys d'agitació social, anys de canvi de paradigma: la guerra de les malvines el 82, un colló i mig d'aturats, la gran vaga del carbó amb la que Thatcher va destruir els sindicats, tensions racials, el girar com un mitjó l'estat del benestar britànic.. i tot i amb això Margarideta va guanyar de calle tres eleccions seguides i de propina una 4ta regalada al seu successor. Tot aquest caldo de cultiu va coincidir en el temps amb un període d'especial efervescència creativa, una enrome generació de musics que van treure petroli de tot aquest sidral: Waiting For The Great Leap Forward que entrarà ara, o la que ha sonat: Shipbuilding, d'Elvis Costello, és al meu gust la millor, la meva preferida, una àcida i trista descripció d'un port industrial en crisis, i la agredolça alegria dels pares quan corre la veu que es reobriran les drassanes per fer nous vaixells, vaixells de guerra, i hi haurà pasta, i podran comprar vestits per les dónes i joguines als crios... però és clar, el fill gran no hi podrà ser perquè l'han cridat a files i el portaran a les Malvines on igual acaba "diving for sweet life", enfonsat dins uns d'aquells flamants vaixells de guerra nous, "when we could be diving for pearls". La trompeta arrastrada que sona és la de Chet Baker. Costello volia al Miles Davis, però per problemes d'agenda no va poder ser, Baker estava per Londres i allí va començar una bonica relació musical entre els dos, en la que Baker li va agafar prestada pels seus concerts “Almost Blue” i Costello “My Funny Valentine” pels seus.

Waiting For The Great Leap Forward - Billy Bragg

Heartland - The The

Days Like These - Billy Bragg

Days like these, del Billy Bragg, una acusació contra el Thatcherisme, també cantada en els concerts del Red Wedge: “ El partit que s'ha fet tan poderós enfonsant vaixells estrangers, pensa en noves promeses perquè les promeses porten vots. Així ho han decidit, reunits en comité, els experts en comunicació. La majoria, amb el seu silenci aquiescent, serà qui acabi pagant per dies com aquests... caigui la vergonya sobre el patriotisme, quan la diana a que apunta el dit del bulldog són famílies sense llar i pensionistes necessitats”

Continuem ara amb una ristra de cançons específicament anti margaretines: la primera en la frente, del Morrissey. Buenu, més que en la frente, al coll: “Margaret in the guillotine”. Quan el 1984 l'IRA va fotre una bomba al congrés del Partit Conservador de Birmingham, Morrissey, contrariat, va deixar anar una perleta: “lo vergonyós de l'atemptat és que la Thatcher encara estigui viva”. Per si havia quedat cap dubte, en el seu primer LP en solitari, Viva Hate (1989), hi va incloure aquesta Margaret in the guillotine “ La bona gent te un somni meravellos: Margaret a la guilotina, perquè gent com tu, em cansa tant, m'avorreix tant, ¿quan et moriràs?”

Margaret On The Guillotine - Morrissey

Tramp The Dirt Down - Elvis Costello

En aquesta, Costello desitja viure el suficient per poder anar a la tomba de la Margaret i “tramp the dirt down”, és a dir, bailar sobre su tumba. La cançó comença amb la foto de campanya electoral de la Margaret en agafant un bebé i aquest fotent-se a plorar, i la cara d'odi que fa en haver-se li arruinat la foto.

The Lodgers (She Was Only the Shopkeeper's Daughter) - The Style Council

En aquesta de TSC, de Lodgers, els Hostes, es refereix als hostes de 10 Dawing Street: per esvair dubtes ho aclareix al subtitol: “she was only the shop keeper daughter” és una expressió que solia usar Thatcher per subratllar els seus origens humils: “només soc la filla d'un botiguer”. I sí, son pare començar amb una botigueta, una corner-shop, d'aquí en va adquirir algunes més i va acabar sent alcalde del poble. “Oh if you work hard you can be the boss But if you don't work at all then that's nobody's loss There's room on top - if you dig in low And the idea is what they reap you sow Don't get settled in this place, the lodgers terms is in disgrace.

Celebrate (The Day After You) - The Blow Monkeys

Single llançat el juny '87, en plena campanya electoral. La BBC el va censurar “per ser electoralista”: parla de la festassa que s'armaria el dia després que fotés el camp, després de la victòria laborista que mai va arribar. El LP portava per títol la expressió que hem comentat abans amb els TSC: “només soc la filla d'un botiguer”, “she was only the Grocer's Daughter”. The Blow Monkeys –que btw te com orígen l'slang Australià (on Dr. Robert va passar alguns anys) per definir algú que toca el digeridoo - no van deixar mai la vena reivindicativa i el seu 2n LP li van posar “Whoops here it comes the neighbourhood” Ops, aquí ve el veinat, enfotent-se'n de la expressió Thatcheriana de “there's no such thing as society”, “no existeix la societat”.

It Doesn't Have To Be This Way - The Blow Monkeys

A Town Called Malice - The Jam

"It's enough to make you stop believing when tears come fast and furious in a Town Called Malice". I buenu, tot aquest tinglado del Red Wedge com va acabar? Doncs podriem distingir entre conseqüències “polítiques” o “tècniques” i les personals. Des d'un punt de vista purament tècnic, quisir de ciència política pura i dura, l'operatiu estava muntat a consciència en perfecta connexió amb el partit Laborista, vull dir, els llocs dels concerts, les dates, la infraestructura, panfletos repartits i tal. L'objectiu comunicacional era arribar convèncer no als ja conversos, sinó als joves indiferents: aprox el 50% del segment de votants entre 18 i 24 a les anteriors eleccions no havien votat. La idea era pillar d'aquest cossi. I tot això com va anar? Doncs en quant als objectius específics de la campanya, van fer la seva feina, perquè van mobilitzar un gran % d'aquest segment que lògicament va votar pels Laboristes. El que passa és que amb això no en van tenir prou i la Thatcher es va emportar el gat a l'aigua amb relativa facilitat gràcies sobretot a la millora en la economia i l'atur.

¿i des d'un punt de vista més personal? ¿que en van treure i com ho veuen ara els músics que s'hi van implicar? ¿tot plegat va significar un pas del red al blue? ¿es van quedar en red? Doncs sembla que en general en van sortir bastant escaldats, en les entrevistes Paul Weller, sempre han acabat fotent pestes de l'experiència: “Red Wedge va ser la meva major equivocació. Un cop et compromets amb aquesta gent (els polítics) t'adones de com funcionen les coses i que es tracta sobretot del seus egos i no de canviar res. Es curiós que els egos dels polítics solin estar més inflats que els de la majoria d'artitstes”. Potser no ha passat from red to blue, però en tot cas fijo que porta damunt una bona inoculada d'escepticisme. Per contra Billi Bragg ha estat un corredor de fons més constant, mantenint sempre alta la seva aposta, tan alta com per ser capaç de llençar-los en cara, el 1996, als que s'han passat del red al blue. El proper divendres acabarem de rematar el tema Red Wedge.

Carrussel de nines russes (i II)

2010-05-24T11:18:00.002+02:00

P6R, 99.8 FM, ens retrobem després d'algunes setmanes de descans per partits del Reus de Hokey i altres imponderables. Avui continuarem amb la segona part del Carrussel de Nines Russes. Seguim amb la col·lecció de cançons amb nom de dóna. “Alison, Oh Alison, que bé veure'ns després de tant de temps... encara que per la cara que fas ja es veu que no estàs tant impressionada com jo. Vaig sentir por ahí que vas deixar aquell petit amic meu... però no cal que posis aquesta cara, que no me posaré sentimental com tots aquells buitres, que a mi tan me fot si estimes algú, amb saber que no és a mi ja en tinc prou. Alison, ja veig que aquest mon t'està matant, Alison, les meves intencions són honestes. Veig que tens marit, ara, ¿va deixar-te penjada amb els dits damunt el pastís de noces? Solies agafar-lo ben fort a la ma... Oh Alison, de vegades voldria poder-te fer callar, quan sento la sarta de tonteries que dius. Algú hauria d'apagar la gran llum perquè no aguanto veure't així”.

Alison - Evis Costello

L'estribillo d'aquesta preciosa cançó d'Elvis Costello servia per donar-li títol al seu primer LP de 1977: My aim is true. “Allison my aim is true, Alison porto bones intencions”. I sí, sembla mentida, però aquesta meravella, que sona actual com de la setmana passada té més de 30 anys. Cançó punyent, descarnada i amb mala bava, Costello mai ha volgut revelar a qui estava dedicada, perquè segons diu “massa coses podrien ser aniquilades”, només ha deixat dit que va sobre decebre a algú. Decepcions i llistes de correus, llistes de classe, noms de nenes i noms de nens. Una col·lecció de cançons amb noms de dóna.

Caroline - Martin Stephenson and the Daintees

Caroline, No - Beach Boys

Cançó construida al alimón entre Brian Wilson i Tony Asher. Com sempre, ¿què hi ha darrera aquests noms de dóna? En aquest cas sembla que una ex novieta del tal Tony Asher que se'n va anar a NY a tallar-se la melena: “Carolina, on va anar a parar la teva llarga melena? On és la noia que vaig coneixer? Com vas poder perdre aquell toc de màgia? Oh Carol, no... ¿qui es va emportar la teva gràcia?”. La ex del Asher era una Caroline, però sembla que també hi havia una Carolina, amiga d'institut del Brian Wilson. Un mateix nom per dos persones, dos llargues ristres de records tristos i melancòlics -bua, bua, bua- que acaben fonent-se en una sola i bonica cançó.

Jezebel - Sade

Jennifer She said – Lloyd Cole & The Commotions

Més cançons de reprimendes, ara Lloyd Cole recriminant amargament la inconstància a una tal Jennifer. Aiiii les Jennifers... ves-t'en fiant de les Jennifers: “that's forever you said, that's forever you said... Jenifer deies que era per sempre, que era per sempre, però has canviat, com el temps -like the weather- i ara plou.”

Mélaine - Brigitte Bardot

Jeane - The Smiths

Jeane va ser la cara B del segón maxis dels Smiths, el This Charming Man del 1983. Una crònica d'un fracàs constatat: “Jeane, ho vam intentar i vam fracasar... Jeane, no estic segur de què és la felicitat però miro els teus ulls i sé que no és allà... Jeane, hi ha gels a la pica on ens banye, així que, ¿com pots dir li llar, si saps que és una tomba? Conserves encara la gràcia, quan endreces la casa, però saps que mai acabarà d'estar neta...”. La portada del maxi era una foto treta de la peli Orfeo de Jean Cocteau del 1949, on Jean Marais es veu reflexat qual narcís en un toll d'aigua, tal com tants adolescents dels 80 i 90 es veiem reflexants en les lletres del Morrissey, el narcisista més recurrente de la ciutat de Manchester -i de fet probablement de tota la geografia musical: un triple joc de miralls per una cançó amb nom de dóna. Per cert, corria el rumor que el nom de la cançó “Jeane” havia inspirat el nom de la banda de britpop dels 90's “Gene”, amb el Marc Rositer fent uns gorgoritos tan emmirallats en els de Mozzer.

Brigitte - Los Planetas

Angela - Jarvis Cocker

Lascívia destemplada, desig en combustió urgents, “Angela, una simfonia inacabada, poesia mòbil, quasi 23 d'edat, despertes el mascle genètic, l'animal que ens crema dins, un pal sec al final d'una branca i una sobreexcitada ma, un gos en zel refregant l'entrecuix a cada tronc d'arbre” Lascívia destemplada, desig irracional, furor animal. Deia Jarvis Cocker en una entrevista: “la lascívia destemplada és una cosa contra la que tracto de lluitar, em sembla que molts tios ho provem. Però sembla que un no se'n pot acabar de desfer mai. Hi ha un museu palenteologic al Jardin des Plantes de Paris. Hi alguna cosa estranya en estar-te allà mirant tot allò: ossos prehistòrics, tota la història de la que tots descendim, i de sobte, passa per allà una tia espectacular remenant les caderes, i tot es torna vermell, la crida de la selva. Algú va deixar dit fa temps que quan amb els anys, la líbido masculina acaba per calmar-se, és com haver-se pogut deslliurar del goril·la que portem dins”. Hum hum, lascívia del divendres nit, libido desfermada regalimant adoquins dels carrers del casc antic. Els membres numeraris de la lògia massònica dels buitres professionals acaben sempre per reconèixer-se entre ells, acehando viernes noche per les barres dels bars del centre, amb la ronxa pàl·lida que deixen els anells matrimonials discretament retirats del dit per desar-lo a la butxaca de darrera el cor. The heart's on fire, mio caro bambino: let's burn the beds, let's blow the minds.

Jackie - Scott Walker

Felicity - Orange Juice

Suzie Q - Clarence Clearwater Revival

Bé, ¿i què dir de les Suzies? Tinc un amic que està enamorat d'una suzie, concretament una GSX 7 i mig. Jo no, jo soc més de Kawasakis. Suzie Q és potser la cançó més coneguda dels Clarence Clearwater Revival, en part per la inclusió a la BSO de Apochalipse Now, però de fet era un vell èxit de R'n'B surenyo i pantanós de Del Hawkins del 1957.

Jacqueline - Franz Ferdinand

July - The Pipettes

Laura - Girls

Ángela - Sr. Chinarro

¿què amaguen les cançons amb títol de nom de dóna? ¿què s'amaga darrera seu? ¿què hi ha de realitat quotidiana de l'autor, i què de ficció? Mascara, careta, plastelina de realitat deformada per agafar alguna forma palpable a cavall dels dos mons... experiències crucials utilitzades pels lletristes com matèria primera per obtenir un outup, en forma d'art en el millor dels casos, o en forma de simple entreteniment -show must go on- en la resta. Allison, Caroline, Jezebel, Melanie, Jennifer, Jeane, Brigitte, Angela, Jackie, Felicity, Suzie, Jacqueline, july, Laura, Ángela... Us estimo tant... (o us odio tant...) “I love you from the bottom of my pencil case I love you in the songs I write and sing Cheap, never cheap I sing the songs til your asleep When you've gone upstairs i'll creep And write it all down Oh Shirley,Oh Debbie, Oh Julie, Oh Jane, Jenifer, Alison, Phillipa, Sue, Deborah, Annabel, too I wrote so many songs about you I forget your name... I love you from the bottom of my pencil case, I love the way you never ask me why I love to write it down each wrinkle on your face And I love you till my fountain pen runs dry. Deep so deep, the number one I hope to reap, Depends upon the tears you weep, so cry lovey cry, cry, cry,cry Oh Cathy, Oh Alison, Oh Phillipa,Oh Sue Jenifer, Alison, Phillipa, Sue, Deborah, Annabel too You made me so much money I wrote this song for you...” No se m'acut millor colofón per aquesta col·lecció de cançons amb nom de dóna que aquesta diatriba humorística dels Beautiful South, la ficcionació de la realitat per escriure cançons i guanyar pasta. Els noms de dóna caient al ritme dels bitllets.

Song for Whoever - The Beautiful South

Carrussel de nines mortes (I)

2010-05-07T10:31:00.000+02:00

Per segona setmana consecutiva s'ha perdut l'arxiu mp3 del pugrama i a més es va perdre el word amb el guió. Coses que passen. Es va perdent tot. Les coses passen i les coses es perden. I sí, amb l'edat es van perdent coses. Es perd el pèl, es perd la memòria, la potència sexual, les ganes de sortir de farra... fins i tot el que ma mare em repetia tant: “nen un dia perdràs els calçotets i ni te n'adonaràs”. A saber on paren. Eren de quadres vermells, de quan ma germana va anar a Glasgow. Au, té, ves i busca'ls. De totes maneres ja et dic jo que tenia més valor el continent que el contingut. Com per anar fent pòlisses de segurus, sats? Segurus de vides per vides perdudes.

El pugrama va ser un carrussel de cançons amb noms de noia. Aquesta va ser la tracklist:

Karla - Hooters

Michelle - The Beatles

Sally - Sade

Nancy - Prefab Sprout

Grisolda - Umpah Pah

Christine - The Sea Urchins

Diana – Adriano Celentano & Paul Anka

les cançons tenen amo. "Oh! Carol" no és una excepció: Neil Sedaka, el seu autor, li va regalar a la seva novia d'aleshores, que -és veritat, ho heu endevinat- es deia Carol. Era la gran Carol King. Es coneixien de l'institut i també de treballar els dos al Brill Building (un edifici de NY on en lloc de fabricar en sèrie llangonisses, es processaven èxits pop pel top 100). Impresionant carrerón com compositora, primer amb George Goffin, després en solitari, composant tops 10 per Shirelles, Bobby Vee, Drifters i uns quants milions més. "Oh Carol" va arribar al numero 9 el 1959. A les poques setmanes Carol King va correspondre al regal amb un altre: una cançó que es deia "Oh, Neil".

Carol - Neil Sedaka
Caroline - Neil Diamond

Hitazo de Neil Diamond que es va incloure en el LP "Brother Love's Travelling Salvation Show" de 1969, un disc conceptual que anava de un predicador baptista d'aquells que es creuaven tot l'Oest amb una carreta i els seus discursos. Diamond es va inspirar per la Canço amb la filla de JFK, Caroline Kennedy, que a la satsó (¿?) tenia onze anys. Curiosament France Gaal va dedicar-li una cançó a l'altre fill de JFK, John John, “Bon Soire John John” inspirada en la pena que li va causar la famosa foto del John John saludant marcialment davant el taüt de son pare. Aquesta cançó, quisir Sweet Caroline, està clar que és tot un clàssic, i que tots portem sentint-la de fons, en un segon pla, tota la vida, per emissores de ràdio i tal, però a mi se'm va revelar en primer pla el 1996 o així, quan la vaig sentir a la peli Beautiful Girls, on tots el amigatxos li canten a la Uma Thurman al bar rotllo panda borrachuzos desafinats. La peli tractava d'un tio que retorna amb 30 i pico al poble i retrova la pandilla d'amigatxos amb els problemes típics d'arribar a aquest punt de la vida on comencen els crios i tal. Sortia el Matt Dillon, Mia Sorvino, Uma Thurman i la Natalie Portman en el paper de noia de 13 de qui el prota s'enamora. Una peli molt agradable de veure.

Barbara Ann - Beach Boys

Christine - The House of love

Roxanne - The Police

Alice - the sisters of mercy

Deana - Nick Cave

Gloria - Van Morrison

Cecilia Ann - Pixies

The lion and the deep blue sea

2010-04-10T15:29:00.004+02:00

Ooops arribo a casa i comprovo que l'arxiu mp3 amb el pugrama només dura 10 segons. Si el puc recuperar de l'emissora serà degudament re-penjat. Si no, tractaré de penjar la selecció de cançons a pelo (les que no van sonar en vinil, clar) tipus llangonissa mp3.
perdonin les disculpes...

Between The Devil And The Deep Blue Sea - Pearl Bailey

Arriba el bon temps i tots apretem a córrer cap el mar, a la platja. És un fet innegable, evident. Aquesta costum, de tan fonda i tan massificada, un no té més remei que pensar que és cosa de l'herència genètica, que ho portem tatuat per la part de dins de l'ADN, de quan -simples putes bactèries- nedàvem pel lodo primigénio, de quan no érem més que amebes, protozous i altres bitxos unicelulars i no-neuronals (com serien ara els d'intereconomia en general, Punto Pelota, o el gato), tots nadant al l'aigua. I allí devem voler retornar inconscientment, probablement, teories freudianes de regressió a l'infantesa portades a l'extrem de la genètica. El retorn al deep blue sea. Avui, al Jardí del Manicomi, col·lecció de cançons marineres. Voga por el mar, marineroooooo...

It's a Very Deep Sea - The Style Council

It's a very deep sea, deia Paul Weller en el darrer disc com Style Council. It's a very deep sea, sí potser sí que és un mar molt profund, no diré que no, ara be. Què collons m'importa a mi la profunditat del mar, que collons m'importa a mi la marina profunditat de la desesperació, si soc tan superficial, si em retreus cada cop que m'acabo d'escorrer dins teu “només et quedes en la superfície” I bé doncs, m'agrada flotar. M'agrada flotar per la superfície, fent-me el mort. Fent el mort cap per amunt, amb el sol d'agost cegant els meus ulls. As long as I keep afloat I care a fucking shit about the deepness of the sea.

Roller Coaster By The Sea - Jonathan Richman

Seaside - Irene

“Nothing can cherice your heart like a day in the seaside” Serà verdad puessss

Al mar - Manel

Mediterraneo - Gino Paoli

Arponera - Esclarecidos

“yo quiero ser arponera y pescar tus sentimientos. Contrabando, traficaré contrabando de tabaco y oro para ti. Muchas noches me veras, en el estrecho de Gibraltar... toda la Línia conocerá que el tabaco y oro es para ti. I traeré el ambar gris de un cachalote...” i congelat dins aquesta gota d'ambar, ¿què hi trobarem, xatinya? ¿restes de l'ADN del nostre amor fossilitzat?

Embarcaçao - Cesaria Evora

Canta la immensa Sra Evora sobre l'embarcació, “però l'embarcació que porta la nostra vida necessita un bon timoner per no perdre's en la profunditat de l'amargura” La gran embarcació on navega la nostra vida, meciendose en una suave brisa, mansa i constant, fins que, pel que sigui, catastròfiques indiferències dels Deus provoquen temporals de dimensions inabastables -Deus malcriats, consentits. Gamberrets inconscients que aboquen vents de forces huracanades, com el crio que aboca descuidadament el got de llet de l'esmorzar sobre la taula. Au, ja pots anar-los hi darrere, fia-te'n, d'aquests Deus. Ja els pots treure en processó durant la mare de deu d'agost, ja els hi pots fotre espelemetes al totes les barquetes del port, en totes aquelles processons marineres...

La luna en el mar - Orquesta Platería

En la noche mas larga, de lluvia y de sal, figuras unidas se vieron zarpar, con un calculo exacto hacia el infinito, buscavan dementes la luna en el mar, transcurrieron las horas y el sol emergió inundando una solemne quietud que las olas cansadas ganaron rugiendo en un juego de viento y oscuridad. Cada dia está mas cerca la luna y se pone mas lejos el sol, mientras sus sombras navegan a oscuras por los profundos habismos del mar.

Una lagrima – Peret

Amb totes les llàgrimes caigudes a la sorra de les platges es podrien omplir mars sencers, mars interiors que regarien florecientes vidas interiores i tota les seves riberes. Després, amb els anys els acabarien assecant els canvis climàtics, els canvis d'humor, els canvis d'amor. Dessecats com el mar d'Aral, deixant a la vista esquelets podrits, costellams a l'aire -arrebossant-se de salitre- d'embarcacions que una llunyana tarda de maig solcava despreocupadament les aigües, navegant d'A a B o de J a K. Té, mira, fins i tot hi podem pintar una càndida animeta abord imaginant-se ja, estar fornicant amb la seva estimada, just acabat d'amarrar a port (ja fos el destí B, K, o Z). Però per això, està clar, abans es necessita omplir el mar, com qui infla les rodanxes d'una piscineta de crio perquè hi pugui fer el seu xip-xap xip-xap. Omplir un mar de llàgrimes, llàgrimes salades, tant més salades com més fondo el disgust d'amor.

A Wave Crashed On The Rocks - Felt

“... But now it's all over like a wave crashed on the rocks...” ara ja s'ha acabat, com una onada petant a les roques... moments després de l'impacte, queden encara restes d'escuma blanca esfilagarsant-se per la superfície de l'aigua salada, esquinçant-se com una cortina de seda negra que deixa al descobert -visible darrera l'estrip- l'hipnòtica profunditat blau-marí de les coses finalitzades, mortes, acabades... perquè -ja ho diuen els Felt, ves si tenen raó- now it's all over like a wave crashed on the rocks.

Killing An Arab - The Cure

“Standing on the beach... staring at the sea”

Los viajes de Simbad - Francisco Nixon

Lejos, como Simbad, dando vueltas con las velas, naves que van a alcanzar las estrellas rumbo al final de los mapas. Todos llevan espadas ¿quien me lleva a mi casa? Doncs amic Fran Nixon, no tinc pajolera idea de qui el carregarà borratxo fins a casa, però sí intueixo lo del final dels mapes, està escrit al palmell de la ma del mono que guia el mon: El final dels mapes el provocaran els tom-tom riders i demés GPSs.

Fighting Temeraire - El Pecho De Andy

“Enarbolando una bandera de vapor pesado avanza escupe cobre rojo...” batalles navals, “tal vez atraque en un banco de sal”

The Mariner's Revenge Song - The Decemberists

Thousands Are Sailing - The Pogues

The Naked and the Dead

2010-03-29T09:20:00.003+02:00

The Naked and the Dead - Orbital

Divendres passat vam fer allò de els novetats Siesta records. Devia ser per que el temilla em va deixar tant estragat, que vaig tardar mitja setmana a recuperar-me. L’altra mitja setmana me l’he passat en blanc. Ni una puta idea pel pugrama d’avui. Serà que aquests dies m'he despertat cansat. O més probablement que aquesta vida he nascut vago. En qualsevol cas, res per dir, res pensat, res de res de res. Així les coses, la opció és clara. “omplir un buit. Omplir un buit amb punts i ratlles”. Entre parlar per parlar i callar per callar, millor sempre la segona opció. Amb ja masses paraules gratuïtes a les nostres esquenes, per una vegada callarem la nostra puta boca i deixarem que parlin els que en saben del tema, els bons. Tios amb talent, amb fundamentu i amb menat de perejil per explicar històries. Aquesta nit llegirem trocets sueltus de grans explicadors d’històries. Indiscutibles cuenta-cuentus mundials. I, clar, les seves BSO. Benvinguts a aquesta edició que és diu The Naked and The Dead. “The Naked and the Dead” és el nom de la cançó que estem escoltant. Els Orbital la van treure com maxi a principis dels 90’s, quan a la música rara xiqui-xiqui feta amb maquinetes se li deia “electrònica”. “The Nakes and The Dead”, “Els nus i els morts”, també és el títol del primer llibre que va publicar Norman Mailler, el 1948. Un retrato descarnat, raw like sushi, de la societat americana –o ja posats i pel mateix preu, del gènere humà- en el microcosmos del desembarcament i conquesta als japonesos d’una illa del Pacífic durant la IIGM –rotllo Guadalcanal. La idea del llibre sembla ser alguna cosa així com que, des del General en cap de l'exercit d'invasió, fins l'últim cabo furriel, a la que rasques una miqueta aquella primera capa de grans ideals i principis humanistes, en el fons, sempre acaba apareixent aquell filldeputisme egoista tan típic del gènere humà. Tst, i qui estigui lliure de culpa que es tiri la primera llufa.

The Naked and the dead - Mailler

“Els bombardejos havien deixat el refugi ple de cadàvers de soldats japonesos. Més amunt hi havia unes quantes coves naturals i en una d'elles mitja dotzena de morts amuntegats. Wilson va cridar, “ep nois, aquí trobarem records”. Martinez s'havia allunyat uns quants metres. Havia vist un cadàver japonès amb la boca oberta, que portava unes quantes dents d'or, i intensament fascinat no se'n sabia allunyar. Mirà les dents. N'hi havia almenys sis o set que semblaven d'or massís. Martínez llençà una ràpida mirada als altres que en aquell moment es ficaven dins la cova. Tot pudia. Va veure als seus peus un rifle abandonat. Sense pensar-s'hi més, l'agafà i clavà un cop de culata a la boca del cadàver. Les dents van saltar de la boca. Algunes van caure a terra, i altres es van escampar per la mandíbula inferior esclafada. Martínez recollí quatre o cinc peces d'or i se les ficà a la butxaca. Sentia una barreja de culpabilitat i alegria.”

When Will I Ever Learn To Live In God - Van Morrison

Hallelujah - Nick Cave & The Bad Seeds

Crònica de l’ocell que dóna corda al mon - Murakami

“Primer l'oficial mongol, li va fer a Yamamoto un ràpid tall a l'espatlla dreta, amb aquell ganivet corbat que abans ens havia mostrat l'oficial rus de la pitillera de plata. Després li va anar escorxant el braç dret de dalt cap baix. El va anar escorxant poc a poc, amb cura, quasi amb amor. Tal com acabava de dir l'oficial rus, allò es pordia qualificar com art. De no ser pels xiscles de Yamamoto, fins i tot podria arribar a pensar que no feia mal. Però els seus crits donaven compte de la monstruositat del dolor que l'acompanyava. I cada cop que jo intentava tancar els ulls o apartar la vista, la resta de soldats mongols de la patrulla em copejaven el crani amb les culates dels seus fusells perquè els obrís.”

All The People I Like Are Those That Are Dead - Felt

Decades - Joy Division

“Quan no tens res més, et crees cerimònies de l'aire mateix, i després les respires.”

La Carretera - Cormac McCarthy

“Van travessar el poble al migdia del dia següent. Tenia la pistola a mà, a la lona que cobria el carretó. Mantenia el nen ben enganxat al seu costat. El poble estava quasi tot cremat. Cap senyal de vida. Cotxes empastifats de cendra, tot cobert de cendra i pols. Roderes fossilitzades sobre fang sec. En un portal, un cos assecat fins la pell somrient al dia. Va atreure el nen cap a si.

Només recorda que les coses que poses dins el cap és queden per sempre allí, li va dir. Hauries de pensar en això que et dic.

Però s'obliden coses, no?

Si. S'oblida el que es vol recordar, i es recorda el que es vol oblidar.”

The old man's back again - Scott Walker

Increment Of Love - Giant Sand

Meridià de Sang - Cormac McCarthy

Dead Of Night - At Swim Two Birds

Cançó de la torre més alta (Chanson de la plus haute tour) - Xavier Baró

2666 - Bolaño

“-¿Tú también se la mamaste a desconocidos creyendo que el semen te iba a alimentar? –preguntó Reiter.

-Yo también –dijo Ingeborg-. Siempre que tuvieran un aspecto sano, siempre que no dieran la impresión de estar corroídos por el cáncer o por la sífilis –dijo Ingeborg-. Las campesinas que vagaban por la estación, las locas que se habían perdido o huido de sus casas, todas creíamos que el semen era un alimento precioso, un extracto de todo tipo de vitaminas, el mejor método para no coger la gripe –dijo Ingeborg-. Algunas noches, antes de dormirme, encogida en un rincón, entre las ruinas bombaredadas de la estación de Colonia, pensaba en la primera chica campesina que tuvo esta idea, una idea absurda, aunque ciertos médicos prestigiosos dicen que la anemia se puede curar bebiendo semen a diario –dijo Ingeborg-. Pero yo pensaba en la chica campesina, en la chica desesperada que llegó por deducción empírica a esta misma idea. La imaginaba deslumbrada en la ciudad silenciosa contemplando las ruinas de todo y diciéndose a sí misma que ésa era la imagen que siempre había tenido de la ciudad. También, durante aquellas noches, la imaginaba muerta, de cualquier enfermedad, una enfermedad lenta ni excesivamente rápida. Una agonía razonable, el tiempo suficiente para dejar de chupar vergas y envolverse en su propia crisálida, en sus propias penas.”

La vigilia - Abraham Boba

un temps pour tout - Vincent Delerm

"A l'institut, durant molt de temps vaig dibuixar als marges la cara d'una dona que somreia amb la boca però plorava amb els ulls. Encara tinc els esbossos."

Coses que passen - Bouillier,

"Vam travessar la frontera amb el Buick. La Fabienne volia visitar el Golf de Mèxic. Era allà on ens esperava la mort que buscàvem. En una carretera plena de sots que no duia enlloc, mitja dotzena de treballadors mexicans ens van perseguir amb una camioneta. Els seus fars blancs ens encalçaven en la nit. Els havíem creuat una estona abans i havia vist a la seva mirada tot el que somiaven fer-li a la rossa de cames llargues i brunes que anava dins el Buick."

Pon Tu Mente Al Sol – El Niño Gusano,

Escorxador 5 - Vonnegut

“A Robert Kennedy, que te una casa de camp a dotze kms d'on jo visc tot l'any, li van disparar abans-d'ahir. Va morir la nit passada. Què hi farem. Marthin Luther King va ser assassinat fa un més. També va morir. Què hi farem. I cada dia el meu govern em presenta la suma dels cadàvers causats per la ciència militar al Vietnam. Què hi farem. El meu pare va morir fa molts anys de causes naturals. Què hi farem. Era un home bondados. També tenia la mania de les armes. Em va deixar les seves armes. Ara es rovellen totes”

Polo De Llimona - Joan Miquel Oliver

Carrer marsala - Bauçà

“Les dones continuen banyant-se darrera de vidres esmerilats. Els fusters fan el serradís de sempre. Els ratolins tenen la cua igual de llarga. Ningú no espera res i per això prosperen les companyies d'assegurances. Els suïcides deixen més o menys els mateixos escrits. N'hi ha que s'anuncien al diaris, humilment. Les noies que nomen Lisa no arriben a descobrir que els escau el color negre. Les cordes de guitarra demanen tacte. Els pobres imaginen moviments d'aproximació al bosc de l'àvia. Els difunts s'inflen massa depressa. Deu meu, sort que de jove vaig aprendre a pelar-me-la”

Meltdown - Alondra Bentley