Suspès en l'aire, Primavera 2008, 16 de maig

Suspès en l'aire - Ja t'ho diré

P6R, 99.8 FM, EJDM, aqui tenim un programa que va a la pota coixa, saltant amb visibles dificultats sobre un peu, el musical, mentre que l’altre està “suspès en l’aire”, en el buit, penja d’un filet de baba –“hilillos de plastilina”, quan hi penso encara ric ara, per no plorar, ric; i ja ha perdut dos eleccions, el paio-. En fi, a lo nostru, Un programa a la pota coixa, i el peu que va saltan boing-boing-boing, ho fa sobre una base més o menys sòlida, la d’algunes cançons noves -més o menys noves- que últimament he estat escoltat i m’han agradat, sobretot el cap de setmana passat, escoltant bastanta música mentre estava bricolageando a brochazo limpio, a rodillazo limpio per ser més exacte, rodillazo de rodillo, no de rodilla… but we’ll come to this latter, com deia un professor meu quan li preguntaven alguna cosa que no sabia.

Secret Beach - Brad Mehldau Trio

“We’ll come to this latter”, com un latiguillo, com una pala de pingpong pegant-li a la pregunta (artefactes ambdos –el latigillu i la pala- també aptes per trencar rutines, sobretot sexuals, spalsh-splash-splash, oh sí-sí, oh-més-més... jave iu eve traied? bat uans aguén, uil queim to dis leiter). En fi, deia del latiguillu lingüístic del meu professor. “We’ll came to this latter”, deia. Un enorme parking, omplert al principi de preguntes mai respostes, de dubtes irresolts, i finalment atapeït fins les canyeries a ras de sostre d’escepticisme sobre lo que sabia el tio aquell, i lo que ens podia ensenyar, el George aquell. Es deia George i era de Sierra Leona, o de Costa d’Ivori o un lloc així, alt, trenta i pico, i un accent africà molt marcat que a mi m’ajudava a entedre el seu anglès (però que desconcertava a la resta de britànics del grup) “we’ll came to this latter”, deia per guanyar temps, per posposar una resposta que probablement mai tindria, per evitar mirar els ulls de l’interrogador. Alt, el tio. I reia. Sempre reia, reia per tot, tot li feia una gràcia desmesurada. El sexe també. També li feia gràcia. La seva apetència sexual també semblava desmesurada. George no-se-que-més, es deia, bién.

Doncs això. Es deia George no-recordo-què-més, però sí recordo la extranya manera com parlava de sexe: com d’amagat, sil·labejant en veu baixa, un secret, una confidència. No parava de treure el tema, ta-ta-ta-ta, però de reull, saps? No et mirava mai, saps? Bien. Vivia en un cutxitril, una habitació d’uns 15-20 m2 amb cuina i water separats per parets de fullola, en un enorme edifici decimonònic (georgià? Victorià? No se), un antic casalot noble d’habitacions enormes i altíssimes, amb tabics de fullola que servien per partir-les en habitacions, convertint-les en més petites i així donar més pasta al Landlord que passava a cobrar setmanalment. Gran filldeputa per cert, el Landlor, Steve o una cosa així, tenia la galta travessada per un tajo amb un be de deu de punts de sutura, a saber com se'l devia fotre el tajo aquell, saps? Bién. Un putu cutxitril, George no-se-com vivia al segon pis, i jo a la planta baixa.

the big parade - BEN VAUGHN

Solíem prendre junts algunes pints al pub de la cantonada. Em preguntava sovint si tenia novia -sí-, si em vindria a veure –probablement-, quan –segurament per nadal-. Si jo anava amb altres ties –no-, lo bona que estava aquella tia de la barra –aha-, i els pits que tenia –aha aha-, i (reullant a dreta i esquerra rotllo peli d’espies al Berlin Oriental el 1969) lo que li agradaria follar-se-la –aha-, i (amb un susurro inaudible) si a mi també –i uai not?-, i si que et sembla, l’entrem? –i... pos no tiu, quina presa- Bien. I llavorens, reullant continuament, em deia, com disculpant-se, “és que soc catòlic, sats? practicant”, si tingués gavardina s’hauria pujat el coll, “¿i tu?” “psse, pel context, per cultura, per dir algo” li deia, però no entenia de què li parlava, ¿sats? “així no deuràs practicar sexe amb la teva novia fins el casament, ¿no?” “No, no te res a veure”. Llavors, em costava molt entendre’l, entre lo justet del meu idioma, el seu accent, lo baix que parlava, i que continuament estava girant la cara a dreta i esquerra. “El dimoni del sexe em crema per dins, sats? em consumeix...” deia, “...soc una llauna de gasolina i les dones el meu mexero, saps?” em deia sense mirar-me “Se que és pecat, pecat... pecat, fer-ho fora del matrimoni, sats? Sé que em condemno cada cop, saps?” allí estava aquell gran home, tan alt i tan negre, buscant aprovació i consol espiritual, a tartamudejades, sats? Implorant confessió, comprensió, què se jo... tot el que fes falta. En aquell punt jo ja solia portar una excel·lent taja, un soberano pedal. Desbordava la generositat i bonhomia d’un perfecte director espiritual, sats?. El putu rei del mambo. La imbatible combinació entre la Dra Francis que escoltava de petit a ca mons avis, i el Sr Lobo. El Sr Francis Lobo en puta plena forma, sats? Mr Francis Wolf en campanya electoral, en gira mediàtica pol pub de la esquina. Bién.

“al meu país vaig tenir dues novies, ¿sats?” seguien les confidències “les vaig respectar a les dues. A dures penes, però em vaig poder contenir: no les vaig arribar a desvirgar ¿sats?” deia l’amic “Però el dimoni em consumia per dins, ¿sats? les vaig convèncer ... els hi vaig ensenyar a... vam fer...” i llavors mirava perdudament les seves cotxambroses sabates, ara la puntera dreta, ara l’esquerra... pobre George, tio, tens el tarro encallat ¿sats? ¿que necesites? ¿una ajuda? ¿T’estiro de la llengua? ¿completo la línia de punts? ¿vau fer sexe oral, amic George?” i aprovava tímidament amb el cap... “¿més, encara? ¿vols que t’estiri més de la llengua? Va ser sexe anal, també? Vau fer també sexe anal, amic George?” i queia un segon assentiment per terra, com la caiguda lenta però majestuosa d’un globus aerostàtic inflamat. Bién.

Straight 'Til Sunrise - Barry Adamson

El primer cop que va passar tota aquesta història em va incomodar profundament, a pesar de la enorme taja que portava sobre. La vegada que feia 4 o 5 ja em donava soberanament pel cul ¿sats?: ell acabava pagant les rondes i tots tenim el nostre preu. El meu era llavors irrisori, però això no impedia que actués com un bon professional, amb la dignitat d’un mercenari de l’alcohol ¿sats?.

Bién. Finalment la meva novia d’aleshores, arribava. Les llums de Nadal il·luminant els carrers i tal, tota aquesta lamentable ambientació. Bién. La nit abans d’anar-la a buscar a l’aeroport vam anar a fer unes pints amb el George no-se-què, (¿Robinson, Jackson, Andrews? Bah). Desprès d’unes agòniques converses circulars vam arribar al punt de sempre: el dimoni del sexe il·luminant aquell pub a llamarada límpia, qual pou de petroli durant la primera guerra d’Irak. Aquest cop, però, l’amic Geroge semblava més nerviós, ratllant la histèria. Bién. Com fos va trobar forces per agafar carrerilla: “...i doncs, si dius que practiqueu sexe amb la teva novia, ¿com penses que...? ¿creus que...? ¿que et semblaria si...?” me’l vaig mirar. Llavors, ell va aixecar la vista per tornar-me la mirada, i em va preguntar amb una veu cavernària que sortia del seu interior més fosc: “creus que li agradaria ficar-se al llit amb mi? i amb tu també, si vols, tots tres?”. Allavors vaig arreplegar tot el professionalisme que vaig poder d’entre les 5 o 6 pints que portava a sobre aquella nit, per contestar-li, “George, my friend... You see... we’ll come to this latter”.

I Could Love You - Barry Adamson
From ghost town - Robert Forster

Hi ha discos marcats per les circumpstàncies, aquests n’és un: "The evangelist" del Robert Forster. Conté les últimes cançons que Forster i Grant McLennan van compondre junts pel seu grup The Go-Betwens (ressucitat el 2000 després d'haver-lo dissol el 1989) abans de la mort de McLennan. Va patir un atac de cor el 2006 a casa seva, a Brisbane. Un tò general d'elegia dominan tot el disc. Entranyable, per això. Com l'homentage del Serrat al Bardagí a la cançó del fantasma del Paquebot Francès del Port de Marsella. Molt entranyable i bonic.

Demon days - Robert Forster

Estava guapa i radiante, amb uns texans que li marcaven un cul molt bonic i una samarreta vermella, i quan ens vam trobar aquell matí, de casualitat al mig del carrer, ens vam saludar més o menys efusivament, ens vam fer petons tots tres, i ella li va arreglar carinyosament el cabell al meu amic. Van estar parlant un momentet de les típiques obvietats de parella, ¿que plegaràs tard? ¿has aparcat el cotxe molt lluny? ¿que farem per dinar? Ens veiem a casa, xau-xau, més petons, despedida i fundido en negro, Stop. El meu amic i jo vam continuar caminant pel mig del carrer peatonal, creuant-nos amb desconegudes noies, algunes guapes, algunes no. I gent conectada als cascs, als auriculars, aparentment evadits a una diferent dimensió sideral, exilats voluntàris a un altre univers, el musical. Exilats a qui aquella estoneta vaig envejar i pels que m’hauria volgut canviar de lloc ya mismo, punt.

No feia ni vint minuts que el meu amic m’havia explicat davant un café amb llet -amarg com una punyalda trapaera- com l’altre dissabte s’havia follat a alguna-qui-fos (a lo que ens importa ara és totalment irrellevant), dins el seu cotxe, escaramuza amb tanta incomoditat com clandestinitat. No li vaig dir el que pensava, clar. Prou complicacions té conviure amb l’engany com per afegir turbulències morals a les vides dels demès, crios a la sortida del cole trepitjant furiosament tolls d’aigua enfangada, esquitxos als pantalons perfectament planxat d’algun comptables divorciat de camí cap el bingo.

Caminant - Roger Mas
Goigs de la Mare de Déu del Claustre de Solsona - Roger Mas
La resistencia - Sr. Chinarro

No descarto que d’aqui un temps més o menys llarg, la humanitat desaparegui tal com la coneixem ara. Una conflagració nuclear, una pandèmia de sífils africana galopante, una intoxicació alimentària mundial causada per, no sé, una partida de calamars enllaunats en mal estat, radioactius o genèticament mutats en anxoves d’aigua dolça (coses més rares ens ha portat la globalització). El com és lo de menys, lo que importa és la imatge d’humanitat desmebrada post-cataclisme mundial, els quatre gats que quedin passejant-se vestits amb pells de conill, (enganys, enganys i enganys: com sempre gat per llebre). El perquè, amics, és lo de menys, el que compta és la idea de les pelis catastrofistes, Mad max, el dia dels trífids, o ja d’un palo més caseru, el mecanoscrit del segon origen. Bien. No se vull dir, si els guionistes de Holliwood han ficcionat com a extravagants i fantàstiques, tonteries aparentement inversemblants (té, mira, lo dels avions de l’11S mateix) i que després –sorprenentment- han acabat passant, doncs, cony, dic jo, ¿i perquè no pot acabar passant també lo del cataclisme, la humanitat tornant a començar de zero?. Quan això passi, queridísimo hermano, cap rastre de tecnologia quedarà: ni ipods, ni minipimers, ni maquinetes de fer punta. A la mierda TeraBites, HD TV sets, ni LOST, ni Youporn, ni polles. Un pal i una tablilla de fang, per escriure i a cagar i pixar a la via. Té, ni això, perquè no hi haurà vies: els pocs rails que quedin dels AVEs els arrancaran per fer tanques pel bestiar. Em desvio, com sempre. Deia una tablilla de fang i un pal per contar vaques i gallines –bussines continuarà sent bussines, això sí-. No quedarà res, serà curiós de veure, costums de la era moderna desconectades del seu origen, tallades d’arrel, consqüències arrencades de les seves causes, oblidades en un parell de generacions. Com la història de la pota de cabrit de Nadal que tota la vida la família havia cuinat tallant-la per la meitat, fins que una besneta va preguntar perquè la tallaven per posar-la al forn si hi cabia sencera, sense que ningú sabés més motiu que el “sempre s’ha fet així”, fins que una tia-besavia va recordar que de petita, veia a sa mare tallant-la perquè en el forn de ferro forjat que tenien fa 3 generacions no hi cabia sencera. Ya te digo, una tablilla de fang i un palet per contar burros i ovelles a les fires de bestiar. I si estan conformes en el tracte posaràn algo així com els nostres dos punts i un tancar parèntesi :), o escriuran LOL. I si no estan conformes posaran dos punts i un obrir parèntesi :( Restes d’emoticons, naufragis desconectats per sempre més de la nostra era digital ;)

its the end of the world as we know it - REM
Man-Sized Wreath - REM

Apa, salut i siau!

Loveletters, Primavera 2008, 9 de maig

Todas as Cartas de Amor São/Cartas de Amor - Maria Bethânia

P6R, 99.8 FM, EJDM, “loveletters”, les relacions afectives manuscrites en cartes. Cartes d’amor. Avui Programa Postal. com sempre ensobrat sobre una base d’unes arenes movedisses, i segellat amb tres cançons que marquen desafiants el camí, estratègicament colocades al principi, al mig i al final: “Color en el blanco” o “el último mohicano de la era postal” del Sergio Makaroff, "I'm Gonna Sit Right Down (And Write Myself a Letter)" del Sinatra, i la tercera de la Ketty Lester. La del Makaroff pel que representa de “sign’o’the tines”, o millor de “times they are a changing”, El Makaroff partir de la seva trasnochada i caduca mania d’enviar cartes manuscrites, ens parla d’una certa sensació de desubicació en aquesta època digital, i jo ho suscribeixo al 1999%. O sigui, fale, tots –i jo el primer- fem servir a saco els recursos tecnològics, però simultàniament, qual boira artera i de mal fiar, m’envaeix la estranya sensació de desconcert, de que no anem pel bon camí, de que tantes contradiccions tan juntes, tan ràpides i tan extremes son un desafiament massa gran al prinicipi de l’entropia, de que en algun lloc de tot el que em patejat, endarrera però no se exactament on, en quin punt, ens em equivocat al pillar alguna bifurcació (perquè no estava ben indicada, o perquè estàvem distrets parlant pel mòbil, o en el colmo de la paradoxa, perquè estàvem consultant el GPS del Tom-tom Ryder de la PDA per no perdren’s).

Bien, sigamos. La segona cançó-puntal és l’"I'm Gonna Sit Right Down (And Write Myself a Letter)" del Sinatra, una cançó que des de fa molts anys em recorda de l’importància de l’autosuficiència postal i l’optimisme proactiu. Ostia, ¿però tu et pots imagina una botifarra més majúscula i contundent a la cara de l’infortuni, a la cara de la dissort que aquesta? “a si? No m’escrius? No rebo cartes teves? Doncs me la pela, ara m’asseuré i m’escriuré a mi mateix una carta que em digui el que vull escolar” “espejito-espejito ¿quien es la mas bella?” “Tu-tu-tu-tu, obviament”.

Més: la tercera és una fita de joventut. El dia que vaig veure Blue Velvet del Lynch al cineclub del Centre de Lectura (long agó, it was another era glaciar) em vaig adonar que hi havia un altre mon. No allà fora, out there, sinó aquí dins, inside ourselves, aquí dins on a vegades fot vèrtig mirar-hi de lo profund i fosc que està. “What’s on a man’s mind?” es pregunta aquell pòster del Freud: te’n faries creus la quantitat de porqueria xunga i acollonidora que hi ha, i el Lynch agafa el tio, i ens hi porta de bracet. Un passeig per les perversions més fondes, per les pulsions més retorçades de la ment humana, i “love letters” de la Ketty Lester és al aparentment ingènua Banda Sonora Perfecta d’aquest visita guiada pel costat fosc. Cartes d’amor auto-escrites i auto-enviades enviades des del nostre pròpi costat fosc. ¿amb proposits autoexpiatius quisas? Qui sap. Però Sin duda, Cartes d’amor fosc de la era digital.

Love letter - Nick Cave & The Bad Seeds
Carta de amor - Los Manolos
I'm Gonna Sit Right Down and Write Myself a Letter - Frank Sinatra

Cartes. Cartes manuscrites. De la importància de les cartes. Cartes que obren portes, com les cartes de recomanació, o que les tanquen, com les cartes de despido, cartes que sellen destins, com aquell as de cors que no em va pujar a la última mà de la nit, quan estava tota la pasta damunt la taula. O com aquelles cartes d’amor carregades de sentiment fins a l’últim palet de la ç trencada. Preparades curosament fins la última coma, fins l’últim pronom feble. Cartes enviades per evitar la caiguda de l’imperi romà quan Atila ja està pixant al lavabo de Palau Imperial. L’últim i desesperat intent postal d’esquivar la inevitable ruptura. (Avui en veurem algun exemple BTW). Cartes, on –com en aquell no-as de cors meu- algú diposita tot el seu patrimoni afectiu per canviar la fortuna de la mà, per enxampar –per fi- la merescuda bona ratxa. Tot el patrimoni jugat a una sola carta. I el carter, es clar. Tot jugat a una sola carta. I correus, es clar. Tot el que som i serem jugat en un troç de paper o cartro. Correus, la gran xapussa nacional, substituïda finalment per la fiabilitat de l’email. ¿cuant cobra Telefònica per tallar via SMS? Krñu, tllm

Return to sender - Ian McCulloch
letter ful of tears - Glady's Knight & The Pips
Please Mr. Postman - Dianna Ross & The Supremes
Please Mr. Postman – The Beatles

Love letters, Cartes d’amor. Si aquest programa tracta d’aquest tema postal és perquè el destí em va enviar el missatge. Un missatge tan clar i diagonal que era impossible que el malinterpretès. I això que no era un missatge enviat a mi directament, sinó per via interposada. Interposada en forma d’un paradista de llibres vells al mercadillu de brocanters del passeig. Seria carter-llibreter vamus. Allí estava jo remirant llibrots i paperots vells, a veure si em podia pillar 2 o 3 Kilos de diàris de fa 30 anys a euro el kilo, perquè m’agrada rellegir-los i comprovar lo fútil que és la immediatesa del titular llegit al cap de tant anys. Tempus fugit. And money too. En fi, em desvio, total que regirant vaig topar amb un llibre que em va cridar l’atenció. No pel meu bon ull per la literatura sinó per simple cromàtica: era groc i negre, aquell tant canton de la colecció “la cua de palla”. En concret el núm 12: “el carter sempre truca dues vegades” del James M. Cain. € 3,00. Vaig regatejar i me’l van deixar per €4,00, abanda del parell de kilos de diaris vells (els escandalosos titulars d’avuí no serviran ni per embolicar el bocata d’anxoves de demà). En fi torno a perdre’m. Total que ja a casa vaig deixar tirat por ahí el llibre fins que fa uns dies el vaig agafar per matar una mosca que em tocava els collons. Vaig fallar estrepitosament –res nou, la meva punteria matant mosques és igual de pèssima que en el resto d’àmbits de la meva vida: lamentable- Però amb el cop van caure de dins el llibre per terra uns papers esgrogueits i perfectament plegats. I sí, efectivament, eren unes quantes cartes. Cartes d’amor concretament, entre un tal Enric i una tal Clara. Perfecta caligrafia de cole de monges, en ploma la d’ella; i arrodonida i vertical, a boli negre la d’ell. Joves adolescents cremant Naftalina emocional. Naftalina amarga ja que eren Cartes de desamor. La crònica epistolar d’una mort anunciada. I bé, res de nou, ¿no? ¿a qui no li ha passat mai? A mi sí. Em venen al cap unes cartes enviades a una enamorada meva. Petita, morena i primeta i amb una remarcable habilitat pel sexe oral, crec que n’he parlat algún cop: una remarcable habilitat pel sexe oral. La vaig perdre un octubre de fa moltíssims anys, un divendres per la tarda a la platja, la vaig perdre. Una divendres que fotia una ventada d’escàndol. La ventada se la va emportar. Així, de cop, plas! la vaig perdre, d’un cop de vent bufant amb massa força, un divendres d’octubre a la platja. Però em torno a desviar. Parlavem de les cartes trobades al llibre. En una estona hi farem un cop d’ull.

Carta a Beyoncé Knowles - La Costa Brava
Color en el blanco - Sergio Makaroff

Alguns fragments a l’atzar. Diu l’Enric “ Clara, ahir mentre follavem, la vaig tornar a sentir: em va envaïr aquesta cansada resignació, com quan et submergeixes en una banyera d’aigua calenta, una sensació molt física, un cansament etern, un pes de moltes tones.”

Un altre “Potser en una temporada més relaxada i amb més comprensió no ens hagués afectat tant l’incident del condó. ¿com demanar perdò? ¿com rebobinar?”

Més “No saps com m’agradaria escapar-me de tot això. Fugir simplement. Dormir 2 o 3 mesos. Despertar i –pura curiositat- comprovar com hauria acabat tot això”

I un de la Clara. “Ni mil rams de roses roges em faràn oblidar tots els moments d’amargor que m’has fet passar. Tots els meus moments de soledat mentre tu estaves amb altres... Enric, se m’hi han fet solcs a les galtes de tant plorar-te. Ara ves-te’n. Ves-te’n per sempre, Enric.”

L’Enric altre cop “Clara, les teves paraules em replenen de plom. Quin sentit podrien tenir els meus segons lluny de tu? Només el estirar-se fins fer-se eterns.”

I més “Pànic a no estar a la teva alçada. Pànic a no saber-te fer feliç. No cap desitg sinó aquest panic em van portar a refugiar-me en d’altres noies per poder sentir-me prop teu. Clara, ¿quan ens podem veure? ...t’espero”. Bien. Cartes d’amor. Cartas de amor, de Vainica Doble, en aquest cas versionejada pel Sisa:

Cartas de amor - jaume sisa
Letter from America - Proclaimers

Bien, les postals, un altre gènere epistolar ensimismo. Un gènere que abarca des d’un missatge kilomètric amb lletra ultra comprimida fins a un lacònic “records” (¿de qui?¿per a qui? ¿amb quina intenció? misteris). Bien. En aquesta següent cançó, el brillant suec Jens Lekman ens explica una postal que va enviar. Ens explica que envia una postal a Nina, des de Berlin a NYC que diu “Nina: no deixis que ningú s’interposi en el teu camí”, i diu “signat, Jens Lekman”. I el Jens Lekman ens explica la història que hi ha darrera d’aquesta postal: de com l’amiga del Jens Lekma, la Nina, el tima per anar a sopar a ca sons pares d’ella (que son profunds i devots cristians), fent-se passar pel seu novi, perquè no sàpiguen que ella es lesbiana i estima una altra noia. Bien. En aquestes, l’amic Jens Lekman ens diu que està enamorat de la Nina. El vell truc de fer-se amic de la tia que ens mola, total perquè la tia que ens mola s’acabi enrotllant amb un altre tio, (en el cas de la Nina, amb una altra tia). Bien. ¿a qui no li ha passat això? A mi sí. Bien. Sigamos. Aquesta és la història protagonitzada pel Jens Lekman, que el mateix Jens Lekman ens canta i ens explica. Bien. Jo no se quina part de realitat i quina de ficció hi ha en aquesta història Meta-musical (posar “meta” davant de qualsevol paraula vesteix que t’hi cagues, no? Quantes vegades fa anys no he fet servir aquests zafio recurso per emportar-me alguna cangregita d’alguna barra amb resultats patètics val a dir. I deixem de moment en aquesta via morta la disgressió). Bien, sigamos pel camí principal. Potser la història protagonitzada pel Jens Lekman és inventada. Potser se l’ha inventat Jens Lekman per completar la lletra de la última cançó que li faltava per completar el disc. O potser no s’ha inventat ni una coma. Bien. Però al cap del carrer no em sembla gens important si sí o si no, perquè al final, la realitat i la ficció son la mateixa cosa, el mateix “ens” l’únic que amb un altre vestit (no se, de rebaixes del Zara p.ex). Els mateixos àtoms agrupats de forma lleugerament diferent. És com un xiclet, no? Un xiclet és un xiclet, és un xiclet. Ontologia pura. Si el treus de l’envoltori és un xiclet de menta verd, de 2mm de gruix * 15 d’ample i * 30 de llarg. Te’l poses a la boca i és el mateix xiclet. El mastegues, i és realment el mateix xiclet, “rality bites”. Li treus suc de la realitat, en sentit tant figurat com literal. Mastegues la realitat. Bien. El mastegues ben mastegat, i te’l treus de la boca, i ¿que tens a la mà? (a part de les teves pròpies babes): una massa informe de realitat mastegada, realment el mateix xiclet, però ordenat formalment d’una manera diferent, massa informe ficcional Una ficció de xiclet que és el mateix xiclet en realitat. La mateixo realitat només que reformulada, reordenada, reubicada. Tan li fa si la història li va passar o no. El que importa és que el xiclet tingui gust. En aquest cas un gust de postal. I de cançó, clar.

A Postcard To Nina - Jens Lekman
Love Letters - Ketty Lester

Cavallers, ha estat més que un plaer: un honor.
Apa, salut i siau!

Tots ballen al ritme de la princesa Leonor. Primavera 2008, divendres 2 de maig

Segon no-programa consecutiu (aquest degut al pont). Però com a més de ser un no-programa és un sí-post, ens permetrem la llicència bloggètica de fer una piruleta temporal axí que, tot i que el programa s’emet els divendres, parlarem d’una cosa que va passar el dissabte 3 de maig:

Els Marlango van tocar al Teatre Bartrina el dissabte i EJDM -naturalment hehe- hi va ser. L’actuació va començar pitjor que la de la darrera vegada. Primer perquè na Leonor Watling no es va presentar amb el mateix esplendid (/ espectacular) escot que el darrer cop . Aquell mateix que cada cop que s’acotxava per recollir l’ampolla d’aigua et transportava a un altre univers, el dels matins del dia de reis de quan crios. Oh, sí, aquell escot... mi reccordo... records que desitjaria no m’abandonessin mai car diria molt poc i molt mal de les meves futures apetències sensuals. Però en la vida no tot són escots (no tot: quasi tot). Hi ha altres coses, com la musica. I en aquest aspecte les 3-4 primeres cançons del concert van bordejar perillosament la cara més exterior de la debacle per planes i buides d’ànima i esperit. Allà estava jo preguntant-me com era possible que m’estigues aburrint tant amb una xica tan guapíssima, uns músics tan collonuts (el bateria sobretot), un so tan apabullant, un joc dialèctic entre ella i el pianista tan simpàtic i ocurrent, i una ambientació estètico-músical tan lograda (tota la banda impecablement trajeada amb americana & corbata negre contra camisa blanca; més endavant na Leonor els donà permís per soltar-se: “ya os podeis quitar las americanas que estais igual de guapos” curiosament només li va fer cas el que anava més sueltu, el bateria). Però sí, m’aburria: el que veia i escoltava ho podia analitzar i racionalitzar, senyal que no m’havia absorbit els sentits, senyal que no ho sentia. Aquelles primeres cançons avançaven molt treballosament, com enmig d’un camp de neu que cobris fins el genolls. Semblaven tenir dificultats per fer esclatar les cançons, per conduïr-les al clímax. Pujaven la intensitat al tran-tran i allà es quedaven, com polvos sense orgasme final i redemptor, alguns amb manxades més fortes i violentes i d’altres així, més reposadets.

Perdre l’ànima de les cançons és un perill en grups tan condicionats per una estètica sonora tan volgudament marcada, en el seu cas d’aquest palu jazzy-lounge-Cabaret: arreglos sonors originals i vistosos, trompeta-piano. Però igual acabes posant per davant aquesta sonoritat tan característica sobre les cançons (¿Una mica com el Everything But The Girl?).

En fi, fos com fos, crec que als 20-25 minuts les seves cançons em van atrapar finalment, coincidint amb “hold me tight” el primer single del disc de l’any passat (“hay canciones que en lugar de escribirlas tu, te escogen ellas a ti o sea que es cuestion que cuando te busquen te encuentren trabajando. Nosotros ahún creemos que esta pertenece a alguien y que qualquier dia puede venir a reclamarnosla, así que mientras, mas vale disfrutar de ella” ens va explicar Alejandro Pelayo, el pianista just abans de toacar-la). I a fe meva que la vam disfrutar tot el Bartrina en llenazo assoluto d’aquest popillo troton amb –sí, aquest sí- orgasme final alliberador. Sí, crec que va ser a partir d’aquí que la cosa va començar a fluir amb naturalitat i sentiment, i jo em vaig dedicar a sentir i és per això que no puc explicar gaire res més del concert.

PD: diu que el Roland Gift dels Fine Young Cannibals (She drives me crazy...) és tiet del Frank Rijkard ;)

Automatic Imperfection - Marlango
Party People - CatPeople
Shake The Moon - Marlango
Perfect Day - Lou Reed
Hold me light - Marlango
Pyjama de soie - Katerine
Pequeño Vals - Marlango
Poses - Rufus Wainwright
Days Are Tired - Marlango
Les Abeilles- Jérémie Kisling
Shout - Marlango
Twist Party - Los Straitjackets
Never trust me - Marlango
dance! dance! dance! - Marlango
London Girl - The Pogues
Don't Do It Some More - The Cindermen
The 'In' Crowd - Dobie Gray
Little Deuce Coupe - Beach Boys

“It don’t mean a thing”, Primavera 2008, divendres 25 d’abril.

Desgraciadament el divendres passat ni hi va haver programa de ràdio: “motius personals”. Que dius, osti, aquesta excusa té un puntillo d’absurd, no? quisir, ¿quins motius hi ha que no siguin personals? Si tal com deia l’admirat Von Burkelow (un gran catxondo per altra banda) “l’home, la persona, és la mesura de totes les coses”, poques coses passen per aquí que no siguin per motius personals. Tot el que ens importa passa per motius personals, des del moment que li importa a alguna persona. El buit també. El buit de programa quisir (bé, de fet la majoria dels meus programes acaben estant buits de xixa, però aixó és un altre tema). El cas és que tenia un buit a la consciència, i entre no omplir-lo de res, o bé omplir amb alguna cosa una hora de ràdio que ja havia passat però que simultàniament no havia passat (entelèquia conceptual amb un cert risc de coherència), doncs em vaig decidir per lo segon. Així que deixo aquest mp3-llangonissa de setze (16) setze cançons seleccionades amb l’únic criteri de la funció random del foobar, excepte els següents casos, seleccionats pel meu criteri (per “motius personals” vamus): “I Keep Faith” del darrer disc del Billy Bragg esplèndida cançó que destaca doblement de tot el disc: per que es molt xula i per que la resa de cançons son decepcionantment planes. “Drive me” del darrer disc de Najwajean, i la molt remarcable al meu gust “Mayo” de la hispano-holandesa Ana Laan, musa de Siesta Records, de Ramon Leal i meva. Perquè ja ve, ja arriba, ja el tenim a la vuelta de la esquina: és el més de Maria.

Tst, pel programa que ve, dos opcions en estudi: "la incidència dels serveis postals en el devenir sentimental de la humanitat" o bé "el lirisme melòdic italià durant la dècada dels seixanta. Una Reflexió".

S'accepten suggeriments.

It Don't Mean a Thing (If It Ain't Got That Swing) - Django Reinhardt
I Keep Faith - Billy Bragg
Don't let him waste your time - Jarvis
Devil With The Green Eyes - Matthew Sweet
The Tag Game - Jonathan Richman
Day tripper - Geno Washington
1523 Blair -The Outcasts
Vodiak - Stereolab
Drive me - Najwajean
Get Around To It - Tracey Thorn
Pinker party - The Pinker Tones
Gato - Los Fulanos feat Peret
Mr. Mistletoe - The Magnetic Fields
Va Pas Prendre Un Tambour - Françoise Hardy
Au virage - Véronique Leulliot
Mayo - Ana Laan

Sentimental Journey , primavera 2008, 18 d'abril

Sentimental Journey - Martin Stephenson And The Daintees

“let me take you on a Sentimental Journey, let’s restir some old emotions that were real once, don’t you wonder where they go don’t you wonder why you’re here ... through your first summer love and all the songs that were around through youth’s carefree wreckless hedonistic bliss”

P6R 99.8 FM, EJDM, i aquesta edició que es diu “Sentimental Journey”. Avui portem una excel·lent selecció musical. Ho és per dos raons: primer perquè sí (que ben mirat és la millor de les raons possibles), i després perquè son radiobalisses meves. Punts cardinals. Milestones solids immutables a prova de bomba i lejia: Neutrex, Conejo, Tambor, Duracell, Duralex, i Waterproof. Psi. Perdo molt. Em vaig deixant coses pel camí, records i tal. Vaig deixant-me coses pel camí, i tal com me les deixo, em vaig deixant jo. Se’m queden trocets pels puestus, discos (the boy’s heart dels Matyin Stephenson ni recordava que l’havia tingut mai)...Que se jo, mil cosetes, partits de futbol jugats amb 14 anys, fostions amb bici (quants me’n devia fotre? ara només me’n recordo de dos i fent molta memòria) trombos amb cotxe, el primer cigarro... te mira, recordo el que feia 7 o 8 un rex que em va marejar com una sopa, sol a casa, que mons pares ni hi eren, un diumenge a la tarda, quasi que trec la primera papilla. Però no, el primer cigarro no. I polvos? Recordo el primer, això sí, un diumenge d’hivern que feia molt de vent, però per exemple el segon no, ni el tercer. ¿com? ¿a on? ¿quina postura? Puta idea, all gone away. Perdo coses, i aquestes coses que perdo soc jo... Obres el tap de l’aigüera i el remolí s’ho emporta tot claveguera avall. I així, amb els meus records que ja no tinc, desapareixo jo per l’aigüera mentre al mateix temps m’ho miro des de dalt, impotent buscant un tap negre de goma que algún cabrit ha mangat, probablement el mateix que manga els papers de water dels waters públics.... Clar tio, per molt que intentis pillar l’aigua amb les mans sempre se t’acaba escapant, no?. Però nah, tampoc és tan espectacular com això. Vull dir com això el remolí de l’aigüera. En realita és un degoteig lent, discret camuflat, disfressat amb un antifaç com una apandador. Un apandador amb jersei a ratlles blanques i negres i el número de presoner. Un putu caco del tebeo, un carterista, un recordista, que m’aixeca la camisa, em baixa els calçotets i me la fot per darrera, “mire el pajarito... cu-cut” un ladron de records, cables de coure ara que el preu està en alça. “Encantat Dr Al, crec que m’han fotut la camisa” “no imbècil, és el disc dur lo que t’han fotut” “Impossible, Dr Al, el porto aquí, miri-miri: 800 GB, extern, USB” “tio, t’han fotut el cambiasso, això que m’ensenyes a la ma és una berenjena”. Si tot el clavegueram d’aquesta santa i espina terra, si tota la canalització de tuberies perd més aigua que la que minitrasvassaran de l’Ebre, ¿com no he de perdre jo coses pels puestus, records per les cantonades, zipos per les butxaques?. L’únic antirrobo que em queda, Dr. Al, son aquestes cançons. Amb elles em sento segur, orientat, i calentet com un nen amb febre dins el seu llit. Evax Fino y Seguro. GPS per quan he de sortir de casa. Sigui per un Sentimental Journey o sigui per anar a comprar el pa. En qualsevol cas, sempre que surto de casa m’emporto el sombreru d’Indiana Jones i l’iPod: no se sap mai.

Paint a Vulgar Picture - The Smiths
I Remember That - Prefab Sprout
Just Like Heaven - The Cure

Super “never-never-never” Floren & his Galactics van posar de moda les gires pre-season. Gires mediàtiques per passejar les seves estrelles mediàtiques. Zidane Beckannn voltant el mon per recollir pasta amb què fer girar el cercle virtuos. La Xina, USA, tot el mon. Els altres el van seguir. Ronaldinho, Cristiano Ronaldo, tots a patejar els mons de deu. Aquesta setmana per exemple Sa Santedat Benet XVI ha estat de gira pels USA: un mercat en expansió, fans que satisfer, i –sobretot- el primer país contribuïdor amb fons del Vaticà CF. I ja se sap que les fonts de finançament s’han de cuidar, sobretot en èpoques de recessió mundial i amb un euro fort. Super Floren tenia raó quan parlava de gires evangelitzadores. Tot lliga: espiritualitat futbolera contra la recessió mundial.

My Bag - Lloyd Cole And The Commotions
Bizarre Love Triangle - New Order
Love Comes Quickly - Pet Shop Boys

Setmana de núvols i pluja de bon matí, anant cap el curro. Setmana de paraigües, de gent amb cascos mirant a terra. Gent amb paraigües, cotxes portan crios als coles, xarcos, i xarques. I al costat d’una xarca, una granoteta que et mira amb ulls tèrbols i incitants i et diu, “tst, tu, xato... sí, sí, tu guapetong, no voldries pas donar-me un petó? Dona’m un petonet, dona-me’l que et faré veure el cel clar i blau i net de núvols... au vinga, home, dóna’m un petonet, que després ens rebregarem de guais...” una granoteta rossa i eslava i probablement sense papers. Una granoteta d’ulls pàlids i generós escot amb minifalda sota la pluja. Els paraigües segueixen transitant xops i els crios que van cap al cole, incapaços de ressistir la tentació, es foten de peus als tolls i xarques amb gran estrèpit i xipoll, espantant tot el que es queda en el seu infantil radi d’acció: granotetes eslaves, princeps sense papers i, respectables i pervertits pares de família de camí cap la feina, a alimentar la hipoteca familiar. Strange love...

Strangelove - Depeche Mode
Round & Round - New Order
Everyday Is Like Sunday - Morrissey
Bow Down - The Housemartins

El sexe i les seves disfuncions. Les seves disfuncions cos-ment, o les seves disfuncions “els desitjos Vs. lo físic”, o vamus, qualsevol altre eufemisme que vulguis fer servir: ¿hi ha algun mascle ibèric que no hagi patit una mala nit? ¿una desafortunada actuació? ¿algú no ha patit mai alguna lamentables situació d’aquestes, que t’ataquen desprevingudament, i t’assalten per l’esquena qual vulgar lumbalgia?: ell “Ostia perdona ho sento, no se que m’ha passat, deu haver sigut la beguda, és el primer cop que em passa, ¿vols que ho acabem d’una altra manera? ¿amb la llengua? ¿amb els dits?” i ella la mar de carinyosa i fent arrumacos: “no, no passa res tonto, tranquil no et preucupis, m’agrada així també”. I mira, depèn de com encara en pot sortir alguna cosa bona, no? Però vamus, res, una minuncia, una nimiesa al costat d’aquestes escruixidores disfuncions, aquestes torbadores confessions amb que em vaig trobar casualment en un forum d’internet, que passo a transcriure literalment amb un “copiar i pegar”:

“Hola, soy una chica de 16 años. Desde los 12 hasta los 14/15 tuve algunos encuentros sexuales (sexo oral, masturbación...; NUNCA coito NI sexo anal) con chicos. Hace ya bastante tiempo que me di cuenta del error que había cometido. Por eso, nunca más lo volví a hacer. Pero ahora me siento muy mal y, sobre todo, MUY sucia. Sé que he pecado. Pero en quel entonces cuando yo hacía aquello, no era siquiera creyente y todo me daba igual. Me dejé llevar por la gente de mi edad de aquel entonces, y por no ser menos, hice aquella cosa tan horrible y repugnante. No sé qué puedo hacer. Quisiera que me ayudasen, que me dieran alguna salida para poder borrar todo esto de mi mente. No deseo seguir sintiéndome así por más tiempo. He prometido a Dios que no practicaré nunca más ningún tipo de sexo fuera del matrimonio. Y estoy plenamente convencida de que lo lograré. No desobedeceré mi palabra. Pero de momento necesito una solución a este problema. Le he pedido perdón a Dios por todo lo que ocurrió. ¿Qué puedo hacer para lograr Su Perdón? Mi correo eléctronico es: XXXX@hotmail.com
Muchísimas gracias.”

Com dic, està literalment copiat del forum de Catholicnet i si entreu veureu la ristra de respostes aconsellant-la i orientant-la cap el recte camí de la virtut, sigui el que sigui. Torbat i confós després de llegir aquesta confessió, dues reflexions em plantejo. La primera: dels 12 als 15?? Aquesta noia va acabar la seva vida sexual abans que jo comences la meva.... I la segona, sobre la violència que trasllueix dels seus remordiments. Un tema escruixidor que deixa en mariconada les males nits masculines. Davant d’això, o millor dit, darrera d’això només hi pot anar una cançó: “Losing my religion”, evidentment.

Losing My Religion - R.E.M.
Appetite - Prefab Sprout
There Is A Light That Never Goes Out - The Smiths

Apa, Salut i Siau!

Psychobilly!! Primavera 2008, 11 d’abril

Surfin' Dead - The Cramps

P6R EJDM i aquesta edició que es diu “Psychobilly!!”. Vamus, No perquè anem a parlar aquesta nit de cap William que sigui psicòtic, sinó pel gènere musical, el Psychobilly. Una tipus de música que és més aviat minoritària i perquè no dir-ho, pelín friky. El Psychobilly es basa en les formes del rockabilly més genuí dels anys 50, però accelerat fins el ritme demente del punk. I tot això aderezado amb un imaginari de l’Amèrica dels anys 50: películes de terror de sèrie B i referències sexuals bastant explícites. Vamus, cementiris, tombes, cotxes hot roads, tatuatges i taüts. Creepshow en estat pur. Vaja, els gendres que a qualsevol sogra li encantaria asseure al seu costat el dinar de Nadal, no? Fijo que sí. Convé no fiar-se mai de les aparences tan formals de les sogres. Penseu que volcans en perpètua erupció s’amaguen sota les aigües aparentment plàcides i tranquiles d’idílics mars tropicals. Zombis desmembrats xarrupen Daiquiris sota sombrilles de platges blau-turquesa. Com no podia ser d'altra manera, dels seus canyells purulents pengen pulseres de plàstic de Todo Incluido.

13 Woman - Bill Haley & the Comets
Champagne & Roses - Haywire

Ja anirem veient durant aquesta horeta que aquesta música és basa sobretot amb el rockabilly, tocat de vegades amb una bateria de bombo i un sol timbal i plat, i quasi sempre amb contrabaix pinçat amb els dits enlloc de amb baix elèctric. Lligant el tema del contrabaix amb les pelis de terror, una curiositat: el baixista dels Nekromantix, que escoltarem en una estona, fa servir un baix “tuneao”: substitueix la caixa de ressonància per un taüt. Concretament de crio, perquè li quadri a la mida. L’innovació, sempre la innovació... I ara un dels dos èxits majors dels Stray Cats de Brian Setzer, probablement la banda més reconeguda del mundillo.

Sexy and seventeen – Stray Cats
Get Away Of My Brain - The Dazzlers
Something To Remember - Something Shocking

Els Cramps (Pison Ivy, Lux Interior & cia) que fa un ratet han obert el programa, estan relacionats amb el gènere perquè –tot i que ells no fan específicament psychobilly- van donar-li el nom: en uns fliers que repartien per les seves actuacions a principis dels 80’s hi sortia "Psyschobilly!" i d’aquí es va popularitzar el nom. Aquest moviment va nèixer a UK a principis dels 80’s, i en aquests anys s’ha anat expandint per tot arreu, USA inclosa.

Nobody's Business - Frenzy
S/M - Nekromantix

"Leather sitting tight to your skin. this game we are playing is a game none of us will ever win. woman you're my playmate, you're my toy. I get rid of my frustrations in a way I enjoy...this is my way to escape reality...I am a sadist with a whip, I get my kicks, I like the slap beat well, yeah, tie up chicks. you're a masochist, a victim of my sexual fantasy, you 're my sexslave begging for orgasm...rubber from head to toe. Is this a game or a disease? well i don't know. Baby won't you come along with me into this world without problems, to this paradise of ecstasy...this is my way to escape reality..."

Take A Look - The Roughnecks

Aquests dies la invasió d’Irak ha fet anys (no descarto que algú amb mal gust hagi preparat pastís amb espelmes). A lo que es veu, els iraquians van amagar tan bé les armes de destrucció massiva que ni ells mateixos les han pogut tornar a trobar. A mi també em passa de vegades, em deixo les coses pels puestus i després no puc recordar on. Però vaja, espero que no vingui l’exercit americà per ajudar-me a trobar-les. Més que res perquè amb ells després igual compareixen els terroristes d’Al Qaeda... Calla, no sé perquè m’ha vingut al cap la peli “Brazil” del Terry Gilliam.

I've Been Decapitated By A Manic Fiend - Kill Van Helsing
Club X - Voodoo Dolls
Gambling With A Demon - Os Catalépticos

Os Catalepicos des de Brazil, I ara una d’egocentrisme, o millor de blogcentrisme, o deljardidelmanicomicentrisme. Diu així, diu...

Els designis del Senyor són inescrutables, però per això tenim la tecnologia: per fotre-hi un cop de ma. Els designis del Senyor són inescrutables, sí, i a tal efecte els de Motigo statistics, tecnorati, ecoestadistica i demès han definit la funció “como llegan los usuarios a mi sitio web”: per a poder escrutar amb detall i amb -¿malsà?- deteniment, la voluntat del Senyor. La voluntat del Senyor expressada com la voluntat de tots i casacún dels usuaris individuals que arriben a aquest blog del Senyor (alabat sempre sigui, alabat, alabat i alabat).

I així, si ens posem a rascar en aquesta funció “como llegan los usuarios a este blog”, què trobem? Doncs sorpreses, amics, sorpreses.

Per exemple un tio que entra al blog del Jardí via google, cercant “guarrindongues”. O sigui, un tio fot al google “guarrindongues” (amb l’objectiu que sigui.. digues-li, per dir algo, “X”) i el tercer resultat que surt és el jardi del manicomi. Ostia, oju, eh? Què malament està el tema “guarrindongues” si aquest humil blog és el 3r lloc en relevància que toca el tema guarrindongues. Collons, si només el toquem de refilò! És més, penso ara, menudu peligru de frase acabo de soltar: tst, juro davant de qui sigui que aquesta pobre ma que s’està eixugant la suor freda que regalima front avall en aquest precís moment, fa anys i panys que no ha tocat res de res relacionat amb “guarrindongues”. Carinyu, si m’estàs escoltant ara quan arribi a casa ho aclarím... Per cert, el link que lligava amb el JDM tenia a veure amb Ducatis Scramblers 4 temps “guarrindongues” de grassa resseca.

Més coses. Si piques al google “pel·licula del flautista de hamelí”, lo segon que et surt és aquest garito. Només puc dir: pobre flautista d’hamelí, com t’has de veure...

I una altra: algú que buscava «love calculator» al google va entrar al Jardí. Es veu que és la quarta entrada. Potser aquesta persona volia calcular l’amor? Es pot calcular realment? Quines serien els indicadars quantificables per a un anàlisi estocàstic? La parametrització de l’amor? els índex de ponderació de la passió? arrels quadrades de roçaments?... la banalització matemàtica de l’amor.

Una de político-escatològica, som els tercers en “sen’s pixen a sobre i diuen que plou” .

I finalment, ¿endevineu que és el primer que us surt si piqueu “em reconec farsant” ? Doncs sí, efectivament, el Jardí ostenta orgullosament la primera posició si un busca «em reconec farsant». Algú, a saber amb quines intencions, va cercar al google “soc un farsant”, es va trobar de nassos amb aquest Jardí, i hi va entrar. La conclusió no pot ser més clara: Sí, soc un farsant. Un farsant honrat, perquè ho he confessat; un farsant reconegut, perquè així ho certifica el google; i al mateix temps un farsant fracassat. Fracasat perquè després de tot aquest temps construint aquesta farsa que és el Jardí del Manicomi, aquesta farsa construïda en la clandestinitat de la nit, en la semi-intimitat de la ràdio, en l’anonimat del blog, vingui el Senyor Google i et desenmascari així de bones a primeres, pim-pam: "ja està, ets un farsant certificat". Els designis del Senyor són inescrutables, certament. O almenys ho eren fins que ha arribat Senyor Google, Alogaritme Pare Omnipotent que tot ho veu. Contricció? Penediment? Confessió? Quià! Click a “voy a tener suerte”.

Dracu Bop - Les Wampas
Shoul I stay or Should I go - Long Tall Texans
The Trip - Dave Phillips
When A Stranger Calls - Howard Raucous & The Bombers
The Cat - Sunny Domestozs
Cat's In The Cradle - Uptown Feature

Fa mooooolts anys, tants anys que era en una altra vida, jo solia anar a fer unes copitxueles al Rocky’s de Salou. Allavonses, mentre em fotia aquelles copitxueles, jo encara no ho sabia, però molt temps després acabaria vivint just davant. Però vaya, quan vaig anar a viure al carrer Priorat de Salou, el local ja havia canviat moltes vegades d’amos i de nom. Quan m’hi vaig instal·lar es deia Havana Club, i més tard encara es va dir La Lluna. Però això ja et dic, va ser molts anys després. A lo que ens convé (que és aquest programa de Psychobilly), encara es deia Rocky’s i era un dels pocs locals de tota la zona especialitzats en clientela Rockabilly, (i bué, de rebot, doncs una mica psychobilly). El Rocky’s era una especie de santuari, com un museu de cera amb figures en moviment. Era estret i llarg com un túnel del temps: Stray Cats, Chuck Berry, Gene Vincent.

Jo sempre he tingut molt clar el que s'havia de demanar en aquella barra: Un Jack Daniel’s sol. Em semblava la única combinació possible entre la música que sonava i el que un bevia. La solitud del Jack Daniels. Aquest tema per a mi era aleshores una qüestió molt estricte. Després amb els anys et vas fent més obert i tolerant. Però fins i tot ara em sona a heretgia mesclar-lo amb cola. En aquell temps la única flexibilitat que em permetia era afegir-hi un parell de cubitus, perquè des del sincer apreci que li tenia i encara li tinc a aquesta beguda, em sembla una espècie de traïció mesclar-la amb res que no sigui –i com a molt- aquest parell de glaçons. No sé, qualsevol altre cosa em sona a crueltat, a desperdici, i no en sabria dir la raó. Ara, el que sí se, és que la meva intuïció em mana no acabar-me de fiar del tot d’algú que demani un Jack Daniels combinat amb alguna cosa.

Swing American White Trash – Voodoo
Paranoia - The Tranquillizers
Shockrock - The Elektraws

Però vamus, a lo que anavem que disgrego i no acabo: així doncs, quedem que estem a la barra del Rockys aguantant un Jack Daniel’s sol vale? Arranca “Rock this town” dels Stray Cats: Slim Jim Phantom pinça les cordes del contrabaix amb els dits, Lee Rocker aporrea la bateria d’un sol timbal, i Brian Setzer tira gorgoritos. Al fondo del local un xavalín baixet i gordet agafa de la ma la seva novia. Els dos acadèmicament uniformats de rockers: ell, tupè quilomètric, caçadora universitària de Teddy Boy, corbatí de cordons al coll, i botes. Ella, una faldilla plisada i monyo. Comencen a moure’s. És acollonant els automatismes que tenen integrats: sense creuar paraula, només amb els primers acords (baix i semi-bateria: dum-di-dum-di dum…), s’acosten i comencen ballar un perfecte rockabilly. Marquen els passos, ell l’agafa, la fa girar com una baldufa, se la passa per sota les cames, la torna a aixecar, la fa girar una altre vegada en sentit contrari, s’ajunten, es morregen, es separen, giren… Ell mou els peus rapidíssimament, amb una agilitat increïble. “we-go-nna rock this town, rock-it-in-side-oouut….” I el riff final de la guitarra gibbson del Setzer: “ni-no-ni-no-ni-no-niii”. I final. Es separen com si tal cosa, i tornen al seu lloc anterior. Sense més expresivitats ni aspavientos ni res. Serius i neutres com si anessin a la oficina. Allà és queden, al seu raconet del fons del local. La penya del local ha mirat l’espectacle tots pasmats, sense fotre ni un trago dels gots. La sensació general és d'admiració, de respecte i, pels no habituals del local, de sorpresa, si encara no han vist mai l’espectacle de la parelleta de xavalins. Passat demà dilluns, a l’institut o al taller (tan li fot un o l’altre), al xaval baixet i gordet del tupè se’l tornaran a mirar com un bitxo raro, rotllo murmuris de tant en tant, algun

dit assenyalant-lo just quan acaba de passar. Jisjis jasjas, Riure’s per sota el nas. Bah res greu, al cap del carrer ell ja sap quin és el seu públic..

Venga, tornem-hi, però ara amb música. Podeu tancar els ulls, relaxar-vos i començar a imaginar la escena una altra vegada, aquest cop amb la seva banda sonora.

Rock this town – Stray Cats

Apa, salut i siau!

Moonsinger, Primavera 2008, 4 d’abril

P6R, EJDM, “Moonsinger”. Si la setmana passada la excusa o inspiració del programa va ser la Sra Amy Winehouse, la d’aquesta setmana ha estat un mateix element present en diferents cançons que he estat escoltant aquests últims dies. La primera va ser escoltant el darrer treball de Nick Cave amb la seva excel·lent Moonland. Després em vaig sorprendre tararejant Moon over bourbon street de l’Sting. I casualment, dies després em va entrar a l’ipod el mític Moondance del Van Morrison. La senyal celestial era claríssima. “no puedes luchar contra el mágico influjo de la luna”. Alguna cosa tindrà la lluna quan només surt de nit. Alguna cosa canallesca, és clar.

Moon Over Bourbon Street - Sting

Enfilada en una roca, es retalla contra la lluna plena la silueta d’un llop udolant. Auu Auuu Auuu. “Now I can only show my face at noon And you'll only see me walking by the light of the moon The brim of my hat hides the eye of a beast I've the face of a sinner but the hands of a priest ¿How could I be this way when I pray to God above? I must love what I destroy and destroy the thing I love... Oh you'll never see my shade or hear the sound of my feet While there's a moon over Bourbon Street”. Amb el mando a distancia apaga la tele i la imatge del llop retallat contra la lluna es fon en negre. Treu els peus de damunt el puf, tanca la porta i mentre baixa de 3 en 3 les escales de casa es cala l’abric negre. Les soles de les sabates, en trepitjar els xarcos, destrueixen el reflex dels poc fanals que queden encesos al barri. Una persistent aroma de sant omple la nit. Un gatet de pocs dies s’acosta fins quedar-se quiet al costat de la seva sabata. Ell es para, baixa la vista i se’l mira detingudament sota la llum de la lluna: Shake the moon.

Shake The Moon - Marlango
Moonland - Nick Cave & The Bad Seeds
“And I’m not your favorite lover”
the moon is mine - fairground atraction

Després del viatge per les clavegueres de Moonlan, “the moon is mine”. Optimisme davant les adversitats! Ens receptaven de Fairground Atraction, ¿i a qui no se li ha enfonsat mai el seu univers particular? És un bonic espectacle, no? tot cau per terra, però no importa: “the moon is mine”, ella t’ha deixant, emportant-se el microones i la teva play, però no importa, “the moon is mine”. Portes 23 dies amb les seves corresponents nits sense practicar sexe, això fan un total de 552 hores, i el que és pitjor, sense cap ganes de practicar-ne. Però no importa: “the moon is mine”. El jefe et truca per dir-te que estàs a la puta calle per no tenir noticies teves en 23 dies, mentre et mires les pantufles suades i plenes de closques de pipes que no t’has tret un sol cop en aquests 23 dies, et rasques la ronyosa barba de 23 dies i fas caure algun fideu sec, però no importa: “the moon is mine”. Obres amb les ungles llargues que no t’ha tallat en 23 dies una carta del banc que diu que t’embarga la casa perquè ella s’ha quedat amb tots els comptes, però no importa: “the moon is mine”. Efectivament, “the moon is yours”. Ella te la va vendre i tu li vas comprar. És lo que te liar-se amb agents de la propietat immobiliaria. Et col·loquen el genero, et venen la lluna, i després l’has d’estar pagant tota la vida: la bombolla immobiliària, la sobrevaloració del mercat, La complexitat d’un soft landing des d’un nivell tan alt. Des de la mateixa lluna, de fet.

Killing Moon - Nouvelle Vague
Blue Moon - Billie Holiday
How High The Moon? - Sarah Vaughan

P6R, EJDM, "Moonsinger", aquí situats entre aquestes dues mítiques senyoretes, Sarah Vaughan i Dinah Washington i tal. Bué. Deia abans que la excusa d'aquest programa es la coincidencia de tres cançons que tenen la lluna com element comú en el temps, quisir en el meu temps subjectiu. Vamus, que les vaig escoltar de casualitat en posa-li 7 o 8 dies. Bah, divago em perdo, es lo que te no portar GPS. Els GPS acabaran per atrofiar el nostre sentit de l'orientació, igual com les calculadores ho han fet amb l'agilitat de càlcul o la pornografia a internet amb el sexe real. Bué, veig que no trobo el camí recte de la virtut, no en surto de perdre'm, segueixo tirant a veure on arribo. A veure, parlem molt del gir copernicà que la mula i els p2p ha representat en l'oci: música, cine i tal. Que ara tenim toooots aquests continguts de grátix i al moment, just one click away. Tenim a la nostra gratuita disposició tota la historia musical, com qui diu. I sensembarg, acabo d'adonar-me que això no es lo mes transcendent. Si lliguem lo mes transcendent amb la ditxosa pirámide aquella de necessitats, de les mes básiques (menjar, beure, posar i treure), Túnica que podem cobrir amb les NTI es la de posar i treure. Després venen necessitats secundáries: socials, culturals, oci i tal. Vamos, txats, blogs, música i cine de grátix. Però lo que cobreix necessitats bàsiques, lo mes bàsic, lo mes important (vamos, lo únic com qui diu) es el sexe. El sexe a internet a lo que ens interessa ara. Amics, ara ho veig clar: la pornografia gràtix es la gran novetat tecnològica, la culminació de l’Estat del Benestar pel que fa a cobrir uns mínims vitals. La Gran Revolució del SXXI es la democratització del sexe gratuït. Alabat sigui el Senyor Gates.

Destination Moon - Dinah Washington
Lluna d'hivern - Red Pèrill
Moon Dog - Prefab Sprout
“And daddies shock their fist at hidden comunists”

A veure si ens centrem. Tornem-hi. La historia eren tres cançons amb la lluna de protagonista, "Moon over bourbon street" estava en els dos últims discs que vaig compartir amb la saga Sting i Police. Originalment a Dream of the blue turtles, i en directe a Bring on the night. Després del Bring on... Sting i jo vam trencar relacions. Pero encara em segueixen agradant tots dos discs, tot i que no puc separar en quina mesura em molen com a patrimoni sentimental rotllo the good old days, i en quina part per la seva qualitat intrínseca. I bué, de fet tant li fot, ¿val la pena preguntar-se perquè t'agraden els macarrons de la mama? Pos eso. A mes molt sovint em ve al cap alguna estrofa sense motiu aparent, i m'agrada. Mentre feia el Camino, per exemple no me la vaig poder treure del cap. La segona es el Moondance del Van Morrison. Una preciosa joia amb un peu al blue eyed soul, i Taltre al tradicional sentimentalisme irlandés. Un disc del 70 o així. De VM tenia peces soltes, quasi totes en cinta i alguna en vinil, la cançó Moondance p.ex., només la tenia en un CD en directe a Montreux. Fa poc vaig decidir baixar-me TOTA la discografia de VM. Em va arribar un arixiu amb uns 30 LPs! Simplement inabastable. De moment només em vaig passar a l’ipod l’LP Moondance, i es clar, la mítica primera versió de la cançó. La tercera va ser "Moonland", del darrer disc del NC&TBS "Dig Lazarus, Dig!". Un autentic pepinasso blues, lent, malcarat, malparlat, tenebrós, ressuat, inquietant, pantanos. Una delicia, vamus. No recordó on vaig llegir (veenga va, fórmula retórica: clar que ho recordo, va ser en una entrada de la imperdible web de la coleccionista entrin i remenin, no en sortiran decebuts), total, que hi deia que psi, que be, però que no desgarrava per dintre com solia. Pot ser, quisas. Vaig escoltar el disc després de llegir això, de manera que potser ho vaig fer amb prejudicis. Però a lu menus, uns quants ratus de xunguilla inquietud sí que els dòna...

Luna de miel a escondidas - Francisco Nixon
Amazones A Sa Lluna - Antònia Font
Guarda Che Luna - Fred Buscaglione

Copulaven embrutesidament en un matalàs tirat damunt del terra. Ho estaven fent des de que la nit havia començat a caure, feia ja moltes hores, quan les gotes de la desaforada tormenta estival havien començat a repicar furiosament contra els vidres de la terrassa. Estaven suats, apegalosos i esgotats de sacsejar els ossos amb tanta violència. Però es veien incapaços de parar. Just acabaven de completar un orgasme, i o be ell començava a llepar-li la pell ja ressalada per tant líquid, o be era ella la que marcava nous solcs amb les ungles afilades. Solcs llargs i enrogits com les seves ungles. Els vidres amenaçaven un cruixit violent. La possibilitats de vidres trencats, afilats, tallants, punxeguts encara els excitava mes. Els cops de maluc eren més violents. La hermètica xafogor feia mes irrespirable l'ambient. S'ofegaven, respiraven fondo, es cagaven en Deu i en la Puta, però no podien parar de moure's. De sobte, sobre les 5 de la matinada, la tormenta va afluixar. Els vidres van calmar el seu repic, i d'entre les ombres negres dels núvols van començar a aparèixer, alliberats troços d'una orgullosa i radiant la lluna plena. Se la van mirar sense deixar de moure's. Com Deu els va donar a entendre, es van posar drets sense desenganxar-se: ella llígada pels braços al coll d'ell i per les cames rodejant les caderes. Així units, ell va caminar con ella a cuestas, treballosament cap la terrassa, arriscant una relliscada pel terra xop però refrescant, tots els peus remullats. Repenjats contra la paret de la terrassa van continuar espanyant i grinyolant, mentre recollien en les pells suades les ultimes 4 gotes de propina que li quedaven a la tormenta. Amb l'última gota, i coincidint amb la definitiva destapada de la lluna, ell va fotre les ultimes sacudides, i ella va moure frenèticament els dits per fer-se arribar a l'orgasme. Mullats, suats, i derrotats per la tormenta, van tornar al matalàs. Instantàniament van caure adormits. La lluna, totalment despullada ara, va lluir sencera i orgullosa la resta de la nit. "La tormenta perfecta", o "La perversión cansina", o "Posesión infernal", o "no puedes luchar contra el mágico influjo de la luna".

Moon Woman II - Elvis Perkins
Moondance - Van Morrison

Apa salut i siau!