De Ponts

The Bridge - Scott Walker

P6R, 99.8 FM, EJDM, sona la cançó The Bridge, d'Scott Walker, (LP Scott II, '68), pq avui parlarem De Ponts. Sí, escoltarem cançons De Ponts, i del que hi va per sota (i també del que hi va per sobre). Bué, no descobrirem res si diem que un pont és qualsevol cosa que uneix A amb B, ja siguin unes simples quatre pedres sobre un riatxuel·lu de menys de mig metre d'ample, o sigui un tronc cobert de molsa humida i relliscosa sobre les aigües fredes de novembre, o sigui una imponent estructura Calatràvica. En definitiva alguna cosa que serveix per traspassar: passar un riu, passar el temps, o fins i tot traspassar el seu significat literal, la literalitat del seu significat: un pont -al cap de la corrent- és un futimer de coses simultàniament, és tot el que els ulls d'un (aquest “un” que és qualsevol de nosaltres) hi vulguin veure: està clar que si a un enginyer de camins, ports i canals li preguntes què hi veu en un pont a mig fer, et contestarà que forces de torsió, metres de llum, pilons de resistència, moments d'inèrcia... i si li preguntes a un conseller d'infraestructures hi veurà cintes i tisores i inauguracions i càmeres i micros (en definitiva doncs, vots), i si li preguntes a un poeta hi veurà metàfores sobre la vida (o sobre el pas del temps, o sobre unir vides, amors o cultures...) i si li preguntes a un music probablement el que hi vegi siguin cançons, perquè és clar, cadascú sap del seu: els metges saben del seu ofici com tu del teu, i ells -els musics- viuen d'això, de fer cançons del que veuen. I doncs, és això el que escoltarem avui: cançons sobre ponts, sobre el que uneixen o separen, sobre el que hi corre per sota o per sobre. Sobre les decisions, sobre si creuar-los o no, sobre Rubicons, sobre si cremar-los o no. Hem començat amb el Bridge de Scott Walter i seguim amb el riu Nil, d'Augustus Pablo, el Nil que marca el camí d'Etipopia, la terra promesa del rastafarisme -Halie Selassie i Marcus Garvey mediante.

East Of The River Nile - Augustus Pablo

Bridges and Balloons - Joanna Newsom

Els pont son llocs singulars, punts d'embut, vòrtex de confluència, de riuades de gent... i això (tanta aglomeració vull dir), els acaba convertint en punts també una mica màgics. Coses de la singularitat. Llocs per citar-se amb amics carajilleros o amb amants luxurioses de pits turgents, llocs per penjar edictes, llocs on negociar, trapitxear, camuflar-se entre la multitud, llocs on llençar-se d'una vegada per totes -la refinitiva- a l'aigua, amb les butxaques plenes de pedres (com Virgina Wolf el 1941). La penya del Rei Artur també es citava als ponts, crec: es retaven els uns als altres llança en ristre i flamígera espasa al vent (oju: crec, eh?) -no se, l'arpa i la veu aguda de la Joana Newson li dona una resonància medievalo-jipiosilla-. Més: al vell pont de Londres hi havia per a pública exemplificació els caps clavats en piques dels traidors decapitats, convenientment untats amb brea per protegir-los (El William Wallace, p.ex, hi va ser. També el de Thomas Moore). Lu de sempre, vamus: el marketing sobre tot, regla número u: els anuncis sempre allà on els vegi més gent. Més: sovint als ponts s'hi feien els linxaments als Estats de la Unió -als del sud majoritàriament (que no exclusivament), perquè allà quedessin penjant en llocs de multitudinària i macabra exposició les restes de la “justícia” popular (però això dels linxaments ho tractarem d'aquí unes setmanes). “Ponts i globus, amor meu -diu la Newson, The Milk-Eyed Mender 2004- és una cosa divertida de veure. De les més divertides que puguis arribar a veure...”. La Tracey Thorn per la seva banda (EBTG, LP Love not money del '86) sembla contestar a la Newson des d'Un altre pont, que li sap greu no poder reconvertir la seva vella història d'amor en amistat: perquè el temps ha passat, i tot el que vam fer és ara aigua sota un altre pont.

Another Bridge - Everything But The Girl

Bridge over Troubled Water - Simon & Garfunkel

Molts Rius a creuar. Famosa, sí. Publicada el 1969 a LP "Jimmy Cliff" d'ell mateix, és clar, qui sino? per aquelles èpoques rodava com a protagonista principal la pelí The Harder They Come, film cabdal per l'impuls del reagge al mon, sobre la vida d'un aspirant a músic els suburbis de Kingston. Aquesta cançó,però, no té res de reggae, més aviat té un aire místic de gòspel. Clar l'arie místic de qui te una feinada: la de creurar tants rius. Yes, I've got many rivers to cross But I can't seem to find my way over. Wandering, I am lost As I travel along the white cliffs of Dover. Molts rius per creuar, molts ponts per travessar. Un d'ells pot ser el que mai ha existit, el que mai ha unit les dues bandes del Canal de la Mànega, entre els penya-segats blancs de Dover i Calais.

Many Rivers to Cross - Jimmy Cliff

London Bridges - Josh Rouse

London Bridges. El Tamesis parteix Londres en dues meitats, el north i el south bank. Les dues queden cosides per uns quants ponts, i Josh Rouse els fa servir alhora de fons i de metàfora en aquesta cançó de malquerença i malamor -igual com també aquí en farem servir un parell d'ells, l'Alber Bridge i el Tower Bridge, de fons sonor i de metàfora. “Si et penses que no soc més que un pont, llavors llargo: aquest pont s'enfonsa as London is getting colder” diu Josh Rouse (Country Mouse City House, 2007).

Un dels tals London Bridges és l'Albert Bridge. El van construir el 1876 per unir Chelsea amb Battersea. En principi era un pont atirantat, amb dos pilons i cables unint els pilons a la base. Poc després, com que ballava molt (The Trembling Lady, li deien), el van reforçar com un pont colgant, i finalment el 1979 el van reforçar amb bigues centrals, i així és ara una combinació de 3 tipus de ponts diferents. Com a curiositat encara avui hi ha un cartell que adverteix als soldats que el travessin sense marcar el pas per evitar la ressonància mecànica.

Misty Morning, Albert Bridge - The Pogues

“Somiava que estàvem drets a la riba del Tàmesi, les aigües fredes, grises, arrissades. Amb la boirosa llum del matí apropava un misto al teu cigarro, les volves de fum confoses amb la boira. Els teus ulls, blaus com l'oceà em somreien.” Però, txt, no era més que somni. Sí, no era més que un somni d'un pobre paio ajagut en un catre, un catre parat lluny de l'Albert Bridge, a l'altra punta de mon, en algun lloc -canta Shane McGowan- “on el sol cau a plom”, potser és a Mèxic (a jutjar per les trompetes de resonancia mariatxi) o potser és a Almeria, on feia poc tots els Pogues (més Elvis Costello i Joe Strummer) havien rodat el psycho western Straight to Hell, d'Alex Cox. Aquest és el pont que tendeix la memòria: Almeria vs Londres, el sol a plom d'Almeria vs un petó entre la bruma matinal al peu de l'Albert Bridge, Londres. Misty Morning Albert Bridge estava al seu LP Peace & Love, el seguent i molt inferior a l'If I should fall from grace... i més enllà encara el darrer abans de la desbandada, Hell's Ditch.

I encara més a l'est, més a l'est de l'Albert Bridge vull dir, en direcció a la desembocadura del Tàmesi, hi ha el Tower Bridge, davant la Torre de Londres. El Tower Bridge el van inagurar el 1894, un pont de bàscula (pq s'obre per deixar passar els vaixells) i de suspensió (amb les dues enormes torres que fan de pilons). Just allà, i a la riba nord -el north bank que li diuen ells- hi havia el barri de Norton Folgate, The Liberty of Norton Folgate. Els Madness el van escollir com a motiu central de la seva espectacular reaparició el 2009. En el tema central explicaven la història social del barri des del SXVIII fins avui:

Una corrent constant de bergants, carteristes, petimetres, lladres i vagabunds... Dèbils desnonats sobre els que La Mort ja havia apostat sobre segur... alguns amb parracs i parxes, trontollant inarticulats sobre sorollosa i excessiva vivacitat... i amb discordants anelles penjat de les orelles que causaven una dolorosa impressió als dos globus oculars de qualsevol que els contemples... Tal com l'expliquen els Madness (The Liberty Of Norton Folgate, 2009), en la seva metafòrica història social del barri, extensible també a Londres, i fins i tot, si un vol, al mon sencer: “i al principi era la por a l'immigrant” – diuen els Madnes, des dels immigrants Hugonots del SXVII, als escocesos, galesos i irlandesos, al xinesos i malais, i als hindus i paquistanesos- “al principi era la por a l'immigrant, però van fer his way down to the dark riverside They made their homes there down by the riverside La ciutat va creixer des del fosc riu Tàmesi, des del fang fosc del Tàmesi...” Dieun els Madness.

I és el que hi ha: “Perquè en aquesta corrent constant del Barri de Norton Folgate, passejant lliure i salvatge amb el teu abric de segona mà, feliç simplement de surar entre aquesta petita mostra de la llibertat, perquè ets part de tot el que veus... Sí, tu ets part de tot el que veus”.

The liberty of norton folgate - Madness

Moving the River - Prefab Sprout

Una altra vegada el riu com a metàfora de la vida: Moving the river, les dificultats d'un nen prodigi per canviar el rumb de la seva vida, moving the river: Pulling rabbits out of hats When sometimes I'd prefer Simply to wear them. Nxt, els desavantatges de ser un geni...

San Francisco Days - Chris Isaak

El Pont colgant del Golden Gate el van inagurar el 1937 per unir les dues boques de la Badia de San Francisco, aka Frisco Bay. Això d'una banda. De l'altra les cançons -sempre tristísimes cançons d'amor- de Chris Isaak. En aquesta en particular el guió és el de quasi sempre, hi queda de particular el decorat: Tenia una noia, en va coneixer una altra down in Mexico, i ara que la veu -a la mexicana- dormint al llit, hi veu l'altra, la primera la de Frisco. I llavors, au, correm-hi tots: “I'm heading for that Golden Gate hoping I won't be to late, to find the one that I still love. It's you I'm dreaming of, San Francisco nights.” Au xavalin ja pots còrrer que em sembla que has fet salat.

I més Golden Gate: En aquesta veiem un home negre, un jove negre assegut en un moll, deixant passar les hores, sense res que fer. En certa manera els molls no deixen de ser -metafòricament, (o no)- ponts. Un pont metafòric perquè uneix una riba, la costa, amb una altra costa, (o amb el mar mateix) mitjançant els vaixells. El noi no fa sinó deixar passar les hores, ha vingut de Georgia perquè no tenia ni un clau i pel que es veu aquí a San Francisco tampoc troba en què guanyar-se la vida, tot és sempre el mateix, solitud i poca-roba per tot arreu. I en acabat, entre el soroll de les onades i el de les gavines, xiula una tonada que es farà conegudíssima, composada a mitges entre Steve Cropper i Otis Redding. “Sitting in the morning sun, I'll be sitting when the evening comes Watching the ships roll in And I watch 'em roll away again. Sitting on the dock of the bay Watching the tide roll away I'm just sitting on the dock of the bay Wasting time I left my home in Georgia Headed for the 'Frisco bay Cause I had nothin to live for And look like nothing's gonna come my way Look like nothing's gonna change Everything still remains the same I can't do what ten people tell me to do So I guess I'll remain the same Sittin here resting my bones And this loneliness won't leave me alone It's two thousand miles I roamed Just to make this dock my home.”

(Sittin' On) The Dock Of The Bay - Otis Redding

The River In Reverse - Elvis Costello & Allen Toussaint

Més rius, el Mississippi ara. Què és el que porta la corrent? I el que s'emporta? després del desastre de les inundacions de Nova Orleans, Costello és va unir amb Allen Touissant per retre homenatge: The River in Reverse. Touissant ha estat una figura cabdal en la música de N.O. com compositor, arreglista, cantant, i director artístic de segells d'aquella ciutat, des dels 50's fins avui.

This Is Always - Irene Kral

Més De Ponts, és norma que els exercits en retirada els hi fotin explosius i BOUM! Els facin volar pels aires. Més rars són els casos -encara que també s'han descrit en la història- en que el líder mana fer volar tots els ponts a la seva esquena, per evitar la temptació de la retirada, una suerte del quemar las naves d'Hernan Cortés. Una melancòlica combinació d'aquestes dues tàctiques militars la trobem en la història d'amor que Clint Eastwood ens va explicar el 1995 en els Ponts de Madison County. Impagable pel·lícula i impagable banda sonora, com quasi totes les del Clint Eastwood seleccionades personalment a partir del seu amor pel jazz. Aquí fins i tot composa el títol principal, Doe Eyes. Eastwood recupera pel record la desapareguda Irene Kral (oju! que no Diana Krall). La meva preferida del disc, la que xaparà aquesta edició De Ponts: Baby I'm Yours. Seré teva fins que els poetes es quedin sense rimes, és a dir, seré teva fins el final dels dies.

Soft Winds - Dinah Washington

Baby, I'm Yours - Barbara Lewis

ARRIVEDERCI. 14 Gener 2011.

Arrivederci-Umberto Bindi

P6R 99,8 fm, EJDM, Senyor i senyores, Molt benvinguts siguin tots a aquesta nova i primera edició del JDM de la temporada 2010/2011. I sí, inaugurem la temporada sis mesos després, sí, amb el 2010 ja xapat. Les coses sempre ben macerades amb una barregeta de suc de calma, salitre i unes gotetes de Pernod. Calma macerada: sempre requerida, mai prou ben ponderada. I la comencem amb aquesta preciossíssima cançó d'Umberto Bindi que es diu Arrivederci: Arrivederci, dammi la mano e sorridi, senza piangere. I així mateix és com es diu el programa d'avui, Arrivederci, Arrivederci, per una volta ancora e bello fingere.... Aquest programa inagural ve tot ple de cançons de comiat, sí: de boniques cançons de comiat, cançons de despedida, Tot un cabaç ple d'Adeus, Adios, Goodbies, Hushabyes, Adieus, i és clar, Arrivedercis, Arrivederci, con una stretta di mano, da buoni amici sinceri, ci sorridiamo per dirci... Arrivederci. ¿I per què cançons de comiat el dia de la benvinguda? ¿a què tants adeus el dia de la retrobada? Buenu, aquí la idea és més o menys, que si just abans de començar una cosa xaxi o estat amb algú guai, un la dona -mentalment- per perduda, un li diu -metafòricament- adéu, aleshores tot el que ve a partir d'allà un s'ho pren, com t'ho diria, com d'a més a més, com un regal que et cau inesperadament -poing- del cel. Una paga extra, vamus.

El món: aquesta capsa de sabates plena d'inèrcia, de pilot automàtic, de fer les coses perquè sí, perquè sempre ho he fet així, d'anar fent i anar tirant igual com ahir, igual com demà, igual com totes les hores, minuts, i segons dels operaris de la cadena del vàter. Desenes i centenars de peces, eslabons els uns idèntics als altres: el d'abans al de després, i aquest amb el de més enllà. Sí, les estanteries del Mercadona estan plenes de garrafes de 5 litres de Monotonia, famílies tetraparentals empenyen carretons plens i col·lapsen caixeres d'ulls tan exageradament pintats com finisecularment cansats. I doncs, per tot això, per una volta ancora e bello pessigar-nos els ous i a veure que en surt d'això. Diu un vell proverbi filipí això: que acomiadar-se abans de dir hola és el primer pas per reconèixer la fugacitat del moment, ser conscient de l'evanescència de les bones estones, el fum gris en que s'acaba convertint fins la més collonuda i entranyable de les converses de carajillo, tan inquietantment profundes com diabòlicament efímeres. Volutes de fum, bombolles de sabó, preciosos paquetets de no-res empaquetats en pastilles, ¿què mires? Ja no hi és, gone forever. Si això -si tot aquest andamiatge damunt el que surfegem els ratets i els riuets de l'anar passant, si tot això, dic, se n'ha d'anar, se n'anirà, ¿pq no reconeixer-ho despedint-nos tot just quan ens trobem? ¿pq no dient adéu abans de començar? Potser així -diuen els filipins- lliures de polvos i lliures de palles, nets i polits, podem regraciar al sol per sortir cada dia, per trobar-te a tu tan guapa i tan depilada i tan oberta de cames, pel moment guanyat, pel regal del puto geni calb i edipós de la làmpada de peu. Sí, per tot aixó: Arrivederci, questo sara l'addio... ma non pensiamoci.

Hushabye (Live)-Beach Boys

Goodbye Lucille #1-Prefab Sprout

Goodbye Lucille #1 era el 3r tall de la cara A de l'impagable Steve McQueen dels Prefab Sprout. Sempre m'havia preguntat el perquè d'aquest títol, quisir el coixinet # i l'1. Amb el temps vaig saber que la idea original -una de les moltes idees originals de Paddy McAloon- era fer un LP sencer amb cançons amb el mateix títol: Goodbye Lucille. La idea no va prosperar, la única cançó que va sobreviure a aquesta idea de bombero va ser la número 1, la que van incloure al mític Steve McQueen del '86. París bién vale una misa.

Comment Le Revoir-Chantal Goya

De la BSO de Masculin-Femenin de Goddard, del 1966, ja sabeu, la Nubel Bag i tal. Als cartells s'anuncciava com “el sexe i la joventut de la França d'avui”, o també “Els fills de Marx i la Cocacola”. Chantal Goya, aquí cantant comment le revoir, feia de protagonista, una cantant una mica inconscient , novieta de Paul, un jove Comunista i amb intronspeccions curioses.

Rhymes of goodbye-Scott Walker

Les rimes de l'adéu. Entre el 1967 i el 1969 Scott Walker va enfilar 4 obres mestres en línia recta, així tal qual, sense gota d'exageració, una darrera l'altra: Pim-pam-pim-pam: Scott, Scott II, Scott III i Scot IV, es deien. Una barreja molt aqulatada entre crooner i profunditat meditativa. Després, problemes contractuals amb la discogràfica que volia números 1 de bublegum mentre ell volia anar a la seva puta bola, i el silenci... fins els 90's i el 2006, The Drift, una baixada als inferns sònica. Lo més semblant a anart al dentista. Aquesta és de l'Scott 4 del 1969.

Adéu, Sofia-Xavier Baró

Adeu Sofia, Mira allà en aquell lloc devastat, sols de glaç i vents petrificats i als carreres on he de portar el meu cant lliure i isolat... Jo també ho trobo tot amarg, des de llavors tot m'ha fet mal, apartat de qualsevol camí ral, cada nit veig passar amb pas cansat un àngel que va plorant llàgrimes on veig el meu mar. Diuen que Che Guevara deia als seus guerrillers a la Serres de Bolívia “si veniu amb mi oblideu-vos de que esteu vius, doneu-vos per morts, així no tindreu res a perdre i cada dia que visqueu serà un regal extra” per una simple regla de tres, els que ja s'han dit adéu, no tenen que despedir-se més, i cada nou dia és un afegit... buenu, potser no va ser a Bolívia sinó a Sierra Maestra a Cuba, o potser no era el Che sinó algun personatge d'alguna película del Tarantino, ara tot això dels mites s'ha devaluat, s'ha fet borros, relliscos, amb les sabates desconcertantment plenes de fang.

Adieu, Alma-Dominique A

Aquesta és Adieu Alma de Dominique A de l'Horizon del 2006, després escoltarem una altra versió de l'Arrivederci, en que en va fer Jimmy Fontana el 1960 com a cara B del seu single Sei Tu. L'origina, -ja ho hem dit- és del cantautor genovès Umberto Bindi, que l'havia composat i cantat el 1959. Va tenir èxits importants fins el '61, i a partir d'aquí el silenci. Sembla que mediàticament alguna cosa hi va tenir a veure la seva homosexualitat. Alguns pocs discs més als 80's i res més. Bindi va morir el 2002 malalt i a la misèria fins el punt que el seu amic Gino Paoli va demanar una pensió estal per a ell questo sara l'addio ma non pensiamoci con una stretta di mano da buoni amici sinceri ci sorridiamo per dirci arrivederci

Arrivederci-Jimmy Fontana

Until Tomorrow Then-Ed Harcourt

If the world did end, ¿would you be my apocalyptic friend? if the sky did fall, ¿would you pick up my last call? until tomorrow then...

Ce Soir Je M'en Vais-Jacqueline Taieb

Aquest vespre me'n vaig: l'estiu ha acabat, deixo Londres, demà seré a Paris... adéu.. Hola i adéu, saludar-se i acomiadar-se, dos rituals, dos extrems, les dues puntes de la serp que es mossega la cua, hola i adéu, el cicle de tota la vida, el cicle de tot l'any: hivern, primavera, estiu... i quan s'acaba l'estiu, què? Doncs el que cantava Julee Cruise: Summer kisses winter tears, el cicle de tota la vida, joventut, adolescència, maduresa i el bujeru. Buenu, un ara s'ho mira amb més calma no? Ara les fulles ja han caigut i a la butxaca hi porto pastilles pel mal de cap, Sip. Però dèiem del cicle de sempre, de quan s'acaba l'estiu. En aquesta cançó Jaqueline Taieb ens explicava que l'estiu ha xapat, que demà, després de passar unes setmanes a Londres, la noieta francesa torna a París. Partícules de nostàlgia anticipada en suspensió, flotant entre maletes tancant-se per sempre, flotant entre els dos minuts escassos que dura la cançó, flotant entre tu i jo... si vens a Paris ens ho passarem bé, diu Jacqueline... nada nuevo bajo el sol: la mateixa nostàlgia després de l'estiu de sempre. Goodbye my love, je ne t'oubliere pas. Clar que no: la joventut mai s'oblida. Un parell de detallets, però, abans de despedir-nos: jaqueline Taieb cantava aquesta cançó d'au pairs franceses tristes i nostàlgiques a Londres l'any 1967. Aquí això d'enviar els fills a Londres es va començar a estilar a mitjans dels vuitanta i em sembla que aquests 20 anys de diferència són un indicador ben fiable de la distància entre l'Hexàgon del Nord i el Cap de Mort Peninsular.

I el segon apunt és que a la següent cançó -Després del ciao ciao de Turrentine que sona ara- serà del Mestre entre Mestres Bruno Lomas, tocant aquest mateix tema del final de l'estiu. La cançó es diu Adios verano, adiós, needless to say de què va. Oju amb aquest bòlidu, ojito-ojito amb aquest trallazo de soul ibèric de l'any 70 que no té ni gota de desperdici, ocu amb l'entrada dels fieros metalls descerebrats que perfectíssimament podrien passar per qualsevol grup d'acompanyament de la Stax o l'Atlantic del '66. Ojito amb els guitarrassos descarnats eh? Tra-lla-zo del sr. Baldoví i su xorrazo de voz

Ciao, Ciao-Stanley Turrentine

Adios verano, adios-Bruno Lomas

Adiós-Kikí D'Akí

Commen te Dire Adieu?-Françoise Hardy

Attends ou va-t'en-France Gall

Aquesta és la cançó que canta France Gall segons inspiració de Serge Gainsbourg. Aquesta és la cançó on la noia exigeix al seu enamorat que es deicideixi d'una puta vegada: “Attends ou va t'en, Mais ne pleure pas... Attends ou va t'en Ne m'embête pas”, espera'm o llarga però no ploris, espera'm o llarga però no em donguis la vara... C'est la guerre on verra bien qui gagne et qui perd És la guerra, veurem qui guanya o qui perd, li diu... sona amenaçador, però al mateix temps després diu, espera't i veuràs que bé ho passarem, l'ambivalència de sempre, l'etern femení, el fins aquí sí però més enllà no, el sí però no... però aquí no hem vingut a parlar del meu llibre -ni de tòpics femenins- sinó de comiats: espera'm o ves-te'n, li diu ella... aposta a tot o res, blanc o negre, Imparell i negre, o parell i blanc... el que sigui però decideix-te d'una puta vegada i no m'emprenyis, li diu ella, espera'm o ves-te'n però no em ploris, no em facis les teves escenes, li diu ella, caixa o faixa... veus, és això, -li deixa entreveure ella-: la vida en blanc i negre, res d'indecissions, res de gris. Perquè és clar -això ja se sap de sempre- navegar per immensos mars grisos és menys complicat, els mars grisos són més dòcils, les tempestes allà són de butxaca, els tsunamis de plàstic xino... els grisos són indolors, insípids, i -a pesar de l'aparent contrasentit- també són incolors: és la incolorització cromàtica definitiva, és el Senyor Gris: us presento al Senyor Gris. Bon dia, Senyor Gris, passi, segui, què li fa mal avui? Doncs miri (diu ell), res, no em fa mal res, a mi mai em fa mal res, només que em sento desdibuixat, eteri, poc consistent, difús: una simple corrent d'aire i em desintegraré definitivament. Sí és clar, el blanc o el negre quimicament purs són escassos, la química té un potencial destructiu considerable... potser per això hi ha tant de gris pels carrers i per les vides. Ahir mateix -per dir algo- em vaig comprar unes pantufles grises, unes agradables, incolores, indolores i confortables pantufles grises, una mica més grises que les que se m'havien gastat, -perquè tot s'acaba gastant... tot, sigui per una punta o sigui per l'altra: les samarretes imperi blanques acaben sempre en un gris fofo, i els tejanus negres, descolorits acaben també en un altre indeterminat gris brut. Tot acaba en el gris, vinguis del blanc o vinguis del negre... Però la noia, la de la cançó dic, es comença a impacientar: buenu què? Què fas doncs? Et decideixes d'una puta vegada? M'esperes o te'n vas? Attends ou vas t'en, la última pluja de la nit serà la primera tristor del matí, peti qui peti espera't al vespre... i ho veuràs... el que vostè digui senyoreta, al seus peus senyoreta, sempre als seus peus, a manar, a disposar...

Everytime We Say Goodbye-Oscar Peterson

Por Qué Te Vas-Kahimi Karie

Goodbye, killer-Pernice Brothers

“Goodbye, killer, Goodbye Joe, I hope you know I loved you but I had to let you go. Maybe if I hadn't let it get so far then it might not been so difficult to be where the other people love”

Arrivederci-Ornella Vanoni