tirar un billet de loteria premiat amb el gordu pel forat del water, hivern 2007, 3 de gener
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Final – Antònia Font
Punt sis camp, 99.8 FM el Jardí del Manicomi. “tirar un billet de loteria premiat amb el gordu pel forat del water” és el títol del programa perquè estic terriblement trist i decepcionat. Permeteu.me amics que us expliqui que vaig tenir un acceptable sortida d’any i un lamentable, horrible començament d’any. Personalment aquest 2007 ha començat horrorosament. La fé en el gènere humà ha de ser sempre limitada, això diuen les sagrades escriptures del bon escèptic, però a cada tant t’apareixen exhuberants mostres de la estulticia humana, de la increïble capacitat, de l’admirable talent que poseeixen algunes persones per malgastar la seva vida i la seva felicitat, i de pas (i això és el més trascendent) les vides d’aquells que les aprecien.
Alegria – Antònia Font
Amics, Fa feredat i impresiona severament la capacitat que tenen alguns per tirar per la claveguera aquest meravellos dó que és el estar callat, el no dir ni fer disbarats. Sembla aparentment senzill no posar els dits dins un enxufe, yet hi ha gent que es mulla els dits i convençuda els regira amb ràbia dins la corrent sucarrimant-se totes i per desgràcia, també tot el que els envolta. Sembla senzill no fer disbarats. Sembla senzill. Sentit comú li diuen. Per riure si no fos que és per plorar, per plorar a mars, i no per ells, quelshidonguinpelcul a ells, pels altres, pels que es queden ben follats. Putus imbècils de mèrda, criatures per evolucionar, imbècils irresponsables capaços de tirar un billet de loteria premiat amb el gordu pel forat del water. Imbècils de merda, que us donguin pel cul.
Beat (en) generation – The The
August & September – The The
Propòsits d’any nou. Soc enormement escèptic sobre els bons propòsits d’any nou. No li tinc cap afició i per tant no puc recordar ni un sol bon propòsit meu. I cas que mai n’hagués fet cap, donada la meva proverbial fermesa de caràcter, dec tenir pendents tots els bons propòsits des de mitjans dels vuitanta. Crec que la meva vida es raonablement similar any a any, i això em porta asospitar o com a mínim a malpensar sobre el verdader origen del concepte “bons desitjos d’any nou”. Més aviat se m’apareixen com enormes pastanàgues penjades de pals a modo de perpètua i inalcançable esperança que la tradició, la costum i per tant l’ordre establert dipositen amb regular precisió davant els nostres ulls perquè no perdem la esperança en els reformismes, (ja se sap, i els paletes ho tenen molt clar, que una petita reforma a temps evita un gran revolució, un gran dispèndi), pastanagues d’any nou perquè no perdem la fe que els petits canvis personals tenen alguna possibilitat de canviar les nostres vides i a traves d’elles canviar el mon. No. Collonades. No tingeu cap dubte, cap ni un. Ni un de sol, que tota la indústria de fascícles, al gener i al setembre, treu profit de les nostes debilitats, treu profit de la consciència de les nostres debilitats, i treu profit dels nostres propòsits d’esmena de la consciència de les nostres debilitats, febleses i punts dèbils. No tingueu ni un dubte que les nostres debilitats alimenten la màquina de la pastanaga. Que al cap del carrer, o més bén dit, que al cap de l’any no som més que les pastanagues amb què s’alimenta la màquina de penjar-nos pastanagues davant els ulls cada cap d’any.
Gravitate to me – The The
Una altre possible explicació del tremendo auge del concepte “propòsits d’any nou” podria venir de tot aquest plegat de gent tremendament inconformistes amb l’status quo, aquells que son els mes suceptibles de seguir una revolució, qualsevol revolució que sigui, la que estigui més rabiosament de moda en aquell moment: la marxista, la tecnològica, la liberal, la Barcelonista, el que sigui contal canviar el mon per a millor i fer-ho ja...en fi doncs, potser d’aquest tipus de gent susceptibles d’apuntar-se al primer bombardeig que s’organitzi per salvar el mon, (és a dir perquè ens salvin de nosaltres mateixos), la meva hipòtesi és que quan la primera onada d’entussiasme s’esvaeix, quan els adoquins i les pancartes comencen a pesar i els ciutadans revolucionaris comencen a tenir gana, i sobtadament comencen a apareixer compromisos ineludible que atendre, com anar a passejar el gos, o anar a portar el nen a la guarderia, aleshores la mala consciència pel mon deixat de salvar, els escrupols per les desgràcies que passaran sense que ells facin res per evitar-ho, comencen a pesar. I és aleshores quan necessiten mètodes d’expiació ràpids i eficaços a curt plaç. I patam! Aquí tenim el cap d’any amb els seus bon proposits. Potser no salvarem totes les balenes del planeta, però mira xec, que vols que et digui, jo almenys m’he ordenat la taula del despatx, o m’he apuntat al gimans, o porto tres setmanes seguides complint caballerosament com un mascla amb la delecta esposa. “Si no pots canviar el mon, canvia d’opinió” diu Matt Johnson, dels The the. Potser els tiros podrien venir per aquesta banda, apunto...
Lonely Planet – The The
Rhineland (Heartland) - Beirut
Jordan: the Comeback – Prefab Sprout
Jesse James Bolero – Prefab Sprout
Bisbee Blue - Calexico
Different Sounds – Fnatastic Something
Poques expressions mostren millor l’animalisme més essencial de la espècie que el violent i rítmic grinyolar de les molles d’un somier. “ande hay pelo hay alegria” diuen. I on se sentin aquests sorolls hi ha algú que està en comunió amb els mecanismes més primaris de la espècie, i doncs, com en una sessió de candombé, cal ser respectat i no molestat, de manera que el acte d’introspecció finalitzi en pau i tranquilitat. Amics, si us plau, tingue-ho present quan algun veï destorbi el vostre son donant-se al fornici més sonor.
You Are My Sister - Antony And The Johnsons
Ana Karenina – Mr Wright
Chasing Blue Sky - Queensryche
Parole - Mina
L’altre dia van fer un programa per ràdio del Quico Pi de la Serra. Va dir algunes coses curioses i interessants de la indústria de la música, com per exemple que no considera que puguem parlar de “mercat musical” perquè un mercat, un mercat de qualsevol producte, pressuposa que el comprador escolleix el producte a partir d’un derterminat criteri, pròpi i diferent per a cada consumidor, però que ell pensava que en el mercat musical els consumidors no tenim, en general, un criteri format. Que al capdevall acabem comprant el que els mitjans posen dins el nostre cap, sense que hi hagi algun tipus de “canon” cultural, ni musical, ni literari, ni, en fi, estètic, que filtri tot el que ens empassem per tele, ràdio internet, etc... Em va semblar una idea interessant i per això la deixo aqui posada, apa. Més coses: Van posar una cançó del seu darrer disc de ja fa bastants anys, que es deia “Amunt i avall”, i em va semblar també molt interessant, primer perquè si, per la cançó en si, i segon perquè em va recordar enormement al Vincent Delerm en general i en concret a la cançó “Quatrième De Couverture”, i això em sembla curiós, primer perquè el Delerm m’agrada molt i segón perquè el disc del Delerm és molt posterior en el temps al del Pi de la Serra.
Quatrieme De Couverture - Vincent Delerm
Waiting for the Great Leap Forward – Billy Bragg
Fisherman Blues – Waterboys
Bring on the Night/when the world is running down - Sting
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta proposits any nou. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta proposits any nou. Ordena per data Mostra totes les entrades
“El norte está lleno de frio y simpre llueve en domingo”, divendres 9 de gener, hivern 2009
North - Phoenix
“El norte está lleno de frio y simpre llueve en domingo”. Sona aquesta atmosfèrica cançò del duet francès Phenix que és diu North i reflexiono. Els tremolins causats per l’onada de fred polar d’aquests dies m’han posat reflexeiu. Reflexiu i constipat, afegeixo. Però a lo que ens convé reflexiu. Reflexiu sobre el temps, vamus per ser més precisos, sobre el clima, que sembla un tema molt més intranscendent i ascensoril que no pas el transcórrer del temps (la eternidez ,la infinitudidad, la a-negativitat del temps, la inmortalidud i demés zarandajas), però no-creguis-el-clima-també-té-el-seu-què. De sortida, ja perquè quedi ben clar des del inici, a mi el fred em toca molt les pilotes. Vull dir passar fred em toca les boles mira tu. És més, o considero una agressió personal i gratuïta del destí, el fatus, la casualitat, la divinitat (esa misma els intermediaris de la qual es dediquen a la contraprogramació d’anuncis de busos de BCN) o el Tomas Molina. Sigui pel que sigui soc un intolerant al fred. Hi ha molta gent que prefereix el fred a la calor, mon pare sense anar més lluny, però clar, hom ha de ser tolerant amb el proïsme, hi ha d’haver gent per tot igual com cal que neixin flors a cada instant: la maquinària productiva del secotor florícola no es pot aturar. A lo que anàvem, el fred i tal. El fred viu al nord, de tant en tant fa incursions rotllo razzia vikinga cap al sud i ens deixa a tots engostipats i ens fot a prendre pel cul les nostres infrastructures bananeres, Audis A8 bloquejats en portets de muntanya de 200 metres i tal, aeroportorts, ferrocarrils etc. Bien, digues-li escasez de capital cultural, digues-li defícit democràtic participatiu, digues-li desafectament democràtic, digues-li ínfima accountability, digues-li simplement xapussa institucionalitzada.
El cas és que del paral•lel no-se-quin cap amunt, viuen amb temperatures negatives quasi tot l’any i quasi mai sel’s desmunta res. Oju, poca broma eh? Que no se’t colapsi un país amb la de neu i gel i fred que hi fot té mèrti, eh? no fotem! A mi aquestes coses m’admiren, i com que m’admiren dedicarem el programa d’avui als països del fred, del fred polar, del fred con dos cojones, on jo no hi aniria per gust ni jarto vino. Au va! ¿A Rússia, Suècia, Finlàndia? ¿Dinamarca, Noruega Islàndia? Ni patràs, home, ni patràs. El norte está lleno de frio y siempre llueve en domingo. Comencem per Noruega -mitel’s els Beatles- Norwegian Wood (que mira, de pas rima amb Tokio via el Blues del Murakami)...
Norwegian Wood (This Bird Has Flown) - The Beatles
Swedish Hearts - Acid House Kings
... i seguim per Suècia, Swedish Hearts. “El norte está lleno de frio y siempre llueve en domingo”. Ens donarem a un capritxo, intranscendent, inocent si tu vols, gilipolles fins i tot (goita! Intranscendent i gilipolles com aquest pugrama!). Gilipolles com el petar aquelles bombolletes d’aire dels plàstics d’embolicar: el capritxo dels noms nòrdics. Em molen –no se, fascinar potser seria excessiu- els noms nòrdics. Que no? Elkstrom, Norvkist, Fegestrum, Gudsmundottir, Filstrup, Fannenberg… Avui mos en farem un tip de noms nòrdics. Un atracon que ni els turrons de nadal. A ello puesss:
Els Acid House Kings són Niklas i Johan Angergård, Joakim Ödlund, Julia Lannerheim (aquesta última rossa, cantant i cunyada). Són suecs de suècia, concretament d’Estocolm (Estocolm-Estocolm, del mismu centru vamus). Porten cinc discs al darrera i un al davant. A la seva web, la última entrada (del més de setembre) diu “Instead of recording new songs we today updated the biography section. Nostalgic, moi?”. Epicurisme pur. Sobre el seu proper disc teòricament programat pel 2008 que havien descrit irònicament com “a new album defining the meaning of perfect pop”, diuen: “It's been over a year since we declared that the next record was to be expected in 2008. What we have found, however, is that the songs unfortunately do not record themselves. To counteract this we have decided to invest heavliy in studio equipment. If all goes well the meaning of perfect pop will finally be defined in 2009”. Un no pot més que aplaudir aquest plantejament tant meridional. Això sí que són uns bons proposits per l’any nou: gravar un disc que redefineixi el sentit del perfecte pop, i no les típiques mariconades d’apuntar-se al gimnàs o deixar de fumar.
Sun In My Mouth - Björk
The Seven Islands - Joel Alme
The Look Of Love - Caecilie Norby
Més noms nòrdics: Cæcilie Norby és dinamarquesa de Frederiksberg, filla d’Erik Norby, un conegut (¿conegut? Serà així, si ho diu la wiki...) compositor de bandes sonores i de Solveig Lumholt cantant d’opera. Joel Alme és suec de Goteborg. Al tantu-al tantu amb el tal Joel Alme, gran disc del que portem tres pugrames seguits posant cançons. Huele a que es colarà com a un dels millors discs del 2008 en totes aquestes llistes que es fan i es desfan. Més-més-més noms nòrdics, aquest va per nota:
Björk Guðmundsdóttir –impactant la segona “ð”-, Islandesa de Reyjkjavik. Reyjkjavik és la capital més septentrional del mon. Durant l’hivern només rep quatre hores de llum solar! i durant l’estiu, ¡les nits són tan clares como el dia! La ciutat està ubicada als 64° 04' de latitud nort, molt a prop del cercle polar àrtic. Mercès a la càlida (¿¿??) corrent del Golf, Reikiavik té una temperatura mitja anual de ¡¡5°C!! essent la temperatura promig el gener de –0,4 °C!!! i el juliol 11,2 °C!!!. ¡¡¡Onze graus el juliol!!! Au-va-home-va! A pendre pel cul! Que faci fred a l’hivern vale, però, ¿¿onze graus a l’estiu??.
As Good As It Gets - Jay-Jay Johanson
A Rússia - Antònia Font
“el norte está lleno de frio y siempre llueve en domingo”. Mentre que està clar que el mític jaja Johanson és un suec de Trollhattan, és també evident que els Antònia Font no son -no podrien ser de fet- suecs, ni en general nòrdics. Sinembargo “A Russia” té una frase que en escoltar-la per primer cop em va calar fondu-fondu dins l’ànima, una frase d’un eslavisme arrebatador. Una frase que hauria d’estar esculpida en lletres del 78 sobre el granit del frontispici del sagrat temple de l’estoicisme (si és que existeix o mai ha existit tal temple): “A Rússia hi viu sa gent que amb zero graus, se congelen i s´aguanten” Oju! Repeteixo: “A Rússia hi viu sa gent que amb zero graus, se congelen i s´aguanten”. “Se congelen i s’aguanten”, ahí es na! Congelats sí, però ¿i què?, mos aguantem. Con doh’ cohoneh’... “i, dedins, jo se que ja som a Rússia, i tocant sa veritat, d´una rasca insuperable. A Rússia hi viu sa gent que amb zero graus, se congelen i s´aguanten.”
Tornem a l’atracon de noms nòrdics. Els Cardigans són (ahí van, de un corrido) Lars-Olof Johansson, Peter Svensson, Bengt Lagerberg, Nina Persson i Magnus Sveningsson. Són de Jönköping, una ciudad situada a uns 350 km al suroest d’Estocolm, a la vora sud del llac Vättern. Té uns 55.000 habitants, més o menys la meitat que Reus. A la vora hi ha la cèlebre fàbrica de motos d’enduro Hsqvarna.
Carnival - The Cardigans
Copenhague - Katerine
Arms Around You - Helen Eriksen
“El norte está lleno de frio y siempre llueve en domingo”, el fred em toca les boles, em deprimeix i m’emprenya. Em sembla una afrenta personal. Sinembargo està clar que todo esto no es obice, cortapisa, valladar, obstáculo, metonismia, arpegio, flirscornio ni tiramisú, perquè és pugui ser feliç amb fred. Està molt clar. A priori un pensa que més que probablement al nord puguin ser o estar tan feliços (tst, o més) que al sud: la capacitat d’adaptació de l’esser humà és infinita. Yet sinembargo hi ha petits detalls que et diuen que hay gato encerrado (en el congelador). Per exemple el títol de la següent cançó: leave the north. Club 8 són Karolina Komstedt i Johan –mmmm aquesta å amb rodoneta dalt...-Angergård (que igual toca als Acid House Kings). També d’Estocolm. Es veu que aquest estiu van estar tocant pel brasil (Recife, Curitiva, Sao Paulo...) i van estar la mar de bé. Cony, ja ho diuen ells “leave the north” ¿i us estranya venint de tant fred?
Leave The North - Club 8
Cold Feet - Irene
Els “Irene” són un bé de Deu de gent, (8 o 9) i els mola la música 60’s, els Beach Boys, el surf californià, els grups de noies Motown i tal. Irene és el nom de la mare del líder, Tobias Isaksson, però aquí no ens centrarem amb els noms perquè fan servir seudònims californitzats com Bobby, Nick, Mick, carents doncs de tota gràcia. Son de Gotteborg però al seu blog diuen coses com: “Beautiful, beautiful Barcelona! We had a fantastic time at the Primavera Sound festival! We visited beaches and the swimming pool on the roof of our hotel. We saw cool concerts and played in a park with beautiful palm trees and flowers. We recorded live songs for web TV. We did a fanzine interview. We took long walks in the beautiful Barcelona settings.We ate tapas and drank loads of beer. We did crazy and stupid things. I don't know what else we could wish for. It was next to perfect”. M’hocrec. M’ho crec.
O també: “August 23, 2005, Soaking sun like beach bums. A ridge of high pressure has blessed the swedish sun-seekers for a few days and this is why your keenest blogger has been offline. Like I've written before; the majority of Irene are beach bums born on the wrong continent... Some of the aka's are unfortunate enough to be working but the rest of us are so busy swimming we can't see the water for the waves! Let's hope this sunny mood will affect which songs we'll be playing in Stockholm on September 3rd. "Babe, before the days are getting colder Let me give you August la-la-la-la" /September Skies - Yours truly”. La eterna búsqueda del sol, el mar, la calor i les onades.
Easy Come, Easy Go - Rebecka Törnqvist
A Way To Exist - Le Future Pompiste
Kanske Ar Jag Kar I Dig - Jens Lekman
Le Futur Pompiste són, a lo que ens interessa avui, sobretot una llarga tira de noms finesos: Jessika Rapo, Janne Koskinen, Johann Höglund, Ville Hopponen, Einar Ekström, i Axel Ekström. Ahh els cognoms acabats en –inen (i en menor mesura –onen)... són una institució per si sols, es mereixen un pugrama pròpi, amb les seves ressonàncies a gasolina, F1, WRC... Els Pompistes són d’Helsinki i Turku, Finlandia, i ens parlen a la seva web de l’astronàutica dificultat de ser al mateix temps finesos i indies. No ho hauria dit mai. “Speaking of geography, being an indie band in Finland is interesting; compared to many other European countries one could say that the indie scene in our cold northern country is still in an infantile stage.” Is Finland the new hub of Euro-pop and swingin' shimmy and cosmopolitan music? We do not know it. But we are sure that this record exposes the magic of good and timeless songs. Le Futur Pompiste are your playful pop astronauts from Finland
Més. L’enormíssim descobriment del 2007, el suec Jens Lekman, és d’Angered un suburbi de Gothenburg (famós per que hi ha un munt de pisos del Miljonprogrammet, un programa de vivenda social consistent en construir un milió de pisos entre 1965 i 1974, que de veurel’s per aquí els hi diríem “arquitectura franquista” però com que venen de Suècia, doncs a saber). Però l’amic Lekman viu a un altre barri de la mateix ciutat, Kortedala, al que ha fet famós en posar-lo al nom del seu disc: “Night falls in Kortedala”. El descriu amb les amicables i optimismes paraules de: “un infern depressiu suburbà” (fons de violins melodramàtics amb ressonàncies dels alts nivells de suicidis nòrdics). Unes quantes inútils i pedants cites més per anar rematant la nòmina de noms nòrdics: en el disc també hi canten Sarah Assbring (de El Perro del Mar) y Frida Hyvönen.
Rematem amb el recentíssim descobriment del suec d’Estocolm Pelle Carlberg i el seu disc “The Lilac Time”. En contínua escolta al meu ipod darrerament, i que a l’igual que el del Joel Alme, huele a entrar en la llista dels millors discs del 2008, comentari que ens serveix per dues coses: a) despedir aquesta farragosa i fredolica edició i b) enllaçar bien guapament amb la cita de la setmana que diu asfolous: “the year lists are superficial, elitist and sometimes too small type lettered” (Time Magazine).
North - Phoenix
“El norte está lleno de frio y simpre llueve en domingo”. Sona aquesta atmosfèrica cançò del duet francès Phenix que és diu North i reflexiono. Els tremolins causats per l’onada de fred polar d’aquests dies m’han posat reflexeiu. Reflexiu i constipat, afegeixo. Però a lo que ens convé reflexiu. Reflexiu sobre el temps, vamus per ser més precisos, sobre el clima, que sembla un tema molt més intranscendent i ascensoril que no pas el transcórrer del temps (la eternidez ,la infinitudidad, la a-negativitat del temps, la inmortalidud i demés zarandajas), però no-creguis-el-clima-també-té-el-seu-què. De sortida, ja perquè quedi ben clar des del inici, a mi el fred em toca molt les pilotes. Vull dir passar fred em toca les boles mira tu. És més, o considero una agressió personal i gratuïta del destí, el fatus, la casualitat, la divinitat (esa misma els intermediaris de la qual es dediquen a la contraprogramació d’anuncis de busos de BCN) o el Tomas Molina. Sigui pel que sigui soc un intolerant al fred. Hi ha molta gent que prefereix el fred a la calor, mon pare sense anar més lluny, però clar, hom ha de ser tolerant amb el proïsme, hi ha d’haver gent per tot igual com cal que neixin flors a cada instant: la maquinària productiva del secotor florícola no es pot aturar. A lo que anàvem, el fred i tal. El fred viu al nord, de tant en tant fa incursions rotllo razzia vikinga cap al sud i ens deixa a tots engostipats i ens fot a prendre pel cul les nostres infrastructures bananeres, Audis A8 bloquejats en portets de muntanya de 200 metres i tal, aeroportorts, ferrocarrils etc. Bien, digues-li escasez de capital cultural, digues-li defícit democràtic participatiu, digues-li desafectament democràtic, digues-li ínfima accountability, digues-li simplement xapussa institucionalitzada.
El cas és que del paral•lel no-se-quin cap amunt, viuen amb temperatures negatives quasi tot l’any i quasi mai sel’s desmunta res. Oju, poca broma eh? Que no se’t colapsi un país amb la de neu i gel i fred que hi fot té mèrti, eh? no fotem! A mi aquestes coses m’admiren, i com que m’admiren dedicarem el programa d’avui als països del fred, del fred polar, del fred con dos cojones, on jo no hi aniria per gust ni jarto vino. Au va! ¿A Rússia, Suècia, Finlàndia? ¿Dinamarca, Noruega Islàndia? Ni patràs, home, ni patràs. El norte está lleno de frio y siempre llueve en domingo. Comencem per Noruega -mitel’s els Beatles- Norwegian Wood (que mira, de pas rima amb Tokio via el Blues del Murakami)...
Norwegian Wood (This Bird Has Flown) - The Beatles
Swedish Hearts - Acid House Kings
... i seguim per Suècia, Swedish Hearts. “El norte está lleno de frio y siempre llueve en domingo”. Ens donarem a un capritxo, intranscendent, inocent si tu vols, gilipolles fins i tot (goita! Intranscendent i gilipolles com aquest pugrama!). Gilipolles com el petar aquelles bombolletes d’aire dels plàstics d’embolicar: el capritxo dels noms nòrdics. Em molen –no se, fascinar potser seria excessiu- els noms nòrdics. Que no? Elkstrom, Norvkist, Fegestrum, Gudsmundottir, Filstrup, Fannenberg… Avui mos en farem un tip de noms nòrdics. Un atracon que ni els turrons de nadal. A ello puesss:
Els Acid House Kings són Niklas i Johan Angergård, Joakim Ödlund, Julia Lannerheim (aquesta última rossa, cantant i cunyada). Són suecs de suècia, concretament d’Estocolm (Estocolm-Estocolm, del mismu centru vamus). Porten cinc discs al darrera i un al davant. A la seva web, la última entrada (del més de setembre) diu “Instead of recording new songs we today updated the biography section. Nostalgic, moi?”. Epicurisme pur. Sobre el seu proper disc teòricament programat pel 2008 que havien descrit irònicament com “a new album defining the meaning of perfect pop”, diuen: “It's been over a year since we declared that the next record was to be expected in 2008. What we have found, however, is that the songs unfortunately do not record themselves. To counteract this we have decided to invest heavliy in studio equipment. If all goes well the meaning of perfect pop will finally be defined in 2009”. Un no pot més que aplaudir aquest plantejament tant meridional. Això sí que són uns bons proposits per l’any nou: gravar un disc que redefineixi el sentit del perfecte pop, i no les típiques mariconades d’apuntar-se al gimnàs o deixar de fumar.
Sun In My Mouth - Björk
The Seven Islands - Joel Alme
The Look Of Love - Caecilie Norby
Més noms nòrdics: Cæcilie Norby és dinamarquesa de Frederiksberg, filla d’Erik Norby, un conegut (¿conegut? Serà així, si ho diu la wiki...) compositor de bandes sonores i de Solveig Lumholt cantant d’opera. Joel Alme és suec de Goteborg. Al tantu-al tantu amb el tal Joel Alme, gran disc del que portem tres pugrames seguits posant cançons. Huele a que es colarà com a un dels millors discs del 2008 en totes aquestes llistes que es fan i es desfan. Més-més-més noms nòrdics, aquest va per nota:
Björk Guðmundsdóttir –impactant la segona “ð”-, Islandesa de Reyjkjavik. Reyjkjavik és la capital més septentrional del mon. Durant l’hivern només rep quatre hores de llum solar! i durant l’estiu, ¡les nits són tan clares como el dia! La ciutat està ubicada als 64° 04' de latitud nort, molt a prop del cercle polar àrtic. Mercès a la càlida (¿¿??) corrent del Golf, Reikiavik té una temperatura mitja anual de ¡¡5°C!! essent la temperatura promig el gener de –0,4 °C!!! i el juliol 11,2 °C!!!. ¡¡¡Onze graus el juliol!!! Au-va-home-va! A pendre pel cul! Que faci fred a l’hivern vale, però, ¿¿onze graus a l’estiu??.
As Good As It Gets - Jay-Jay Johanson
A Rússia - Antònia Font
“el norte está lleno de frio y siempre llueve en domingo”. Mentre que està clar que el mític jaja Johanson és un suec de Trollhattan, és també evident que els Antònia Font no son -no podrien ser de fet- suecs, ni en general nòrdics. Sinembargo “A Russia” té una frase que en escoltar-la per primer cop em va calar fondu-fondu dins l’ànima, una frase d’un eslavisme arrebatador. Una frase que hauria d’estar esculpida en lletres del 78 sobre el granit del frontispici del sagrat temple de l’estoicisme (si és que existeix o mai ha existit tal temple): “A Rússia hi viu sa gent que amb zero graus, se congelen i s´aguanten” Oju! Repeteixo: “A Rússia hi viu sa gent que amb zero graus, se congelen i s´aguanten”. “Se congelen i s’aguanten”, ahí es na! Congelats sí, però ¿i què?, mos aguantem. Con doh’ cohoneh’... “i, dedins, jo se que ja som a Rússia, i tocant sa veritat, d´una rasca insuperable. A Rússia hi viu sa gent que amb zero graus, se congelen i s´aguanten.”
Tornem a l’atracon de noms nòrdics. Els Cardigans són (ahí van, de un corrido) Lars-Olof Johansson, Peter Svensson, Bengt Lagerberg, Nina Persson i Magnus Sveningsson. Són de Jönköping, una ciudad situada a uns 350 km al suroest d’Estocolm, a la vora sud del llac Vättern. Té uns 55.000 habitants, més o menys la meitat que Reus. A la vora hi ha la cèlebre fàbrica de motos d’enduro Hsqvarna.
Carnival - The Cardigans
Copenhague - Katerine
Arms Around You - Helen Eriksen
“El norte está lleno de frio y siempre llueve en domingo”, el fred em toca les boles, em deprimeix i m’emprenya. Em sembla una afrenta personal. Sinembargo està clar que todo esto no es obice, cortapisa, valladar, obstáculo, metonismia, arpegio, flirscornio ni tiramisú, perquè és pugui ser feliç amb fred. Està molt clar. A priori un pensa que més que probablement al nord puguin ser o estar tan feliços (tst, o més) que al sud: la capacitat d’adaptació de l’esser humà és infinita. Yet sinembargo hi ha petits detalls que et diuen que hay gato encerrado (en el congelador). Per exemple el títol de la següent cançó: leave the north. Club 8 són Karolina Komstedt i Johan –mmmm aquesta å amb rodoneta dalt...-Angergård (que igual toca als Acid House Kings). També d’Estocolm. Es veu que aquest estiu van estar tocant pel brasil (Recife, Curitiva, Sao Paulo...) i van estar la mar de bé. Cony, ja ho diuen ells “leave the north” ¿i us estranya venint de tant fred?
Leave The North - Club 8
Cold Feet - Irene
Els “Irene” són un bé de Deu de gent, (8 o 9) i els mola la música 60’s, els Beach Boys, el surf californià, els grups de noies Motown i tal. Irene és el nom de la mare del líder, Tobias Isaksson, però aquí no ens centrarem amb els noms perquè fan servir seudònims californitzats com Bobby, Nick, Mick, carents doncs de tota gràcia. Son de Gotteborg però al seu blog diuen coses com: “Beautiful, beautiful Barcelona! We had a fantastic time at the Primavera Sound festival! We visited beaches and the swimming pool on the roof of our hotel. We saw cool concerts and played in a park with beautiful palm trees and flowers. We recorded live songs for web TV. We did a fanzine interview. We took long walks in the beautiful Barcelona settings.We ate tapas and drank loads of beer. We did crazy and stupid things. I don't know what else we could wish for. It was next to perfect”. M’hocrec. M’ho crec.
O també: “August 23, 2005, Soaking sun like beach bums. A ridge of high pressure has blessed the swedish sun-seekers for a few days and this is why your keenest blogger has been offline. Like I've written before; the majority of Irene are beach bums born on the wrong continent... Some of the aka's are unfortunate enough to be working but the rest of us are so busy swimming we can't see the water for the waves! Let's hope this sunny mood will affect which songs we'll be playing in Stockholm on September 3rd. "Babe, before the days are getting colder Let me give you August la-la-la-la" /September Skies - Yours truly”. La eterna búsqueda del sol, el mar, la calor i les onades.
Easy Come, Easy Go - Rebecka Törnqvist
A Way To Exist - Le Future Pompiste
Kanske Ar Jag Kar I Dig - Jens Lekman
Le Futur Pompiste són, a lo que ens interessa avui, sobretot una llarga tira de noms finesos: Jessika Rapo, Janne Koskinen, Johann Höglund, Ville Hopponen, Einar Ekström, i Axel Ekström. Ahh els cognoms acabats en –inen (i en menor mesura –onen)... són una institució per si sols, es mereixen un pugrama pròpi, amb les seves ressonàncies a gasolina, F1, WRC... Els Pompistes són d’Helsinki i Turku, Finlandia, i ens parlen a la seva web de l’astronàutica dificultat de ser al mateix temps finesos i indies. No ho hauria dit mai. “Speaking of geography, being an indie band in Finland is interesting; compared to many other European countries one could say that the indie scene in our cold northern country is still in an infantile stage.” Is Finland the new hub of Euro-pop and swingin' shimmy and cosmopolitan music? We do not know it. But we are sure that this record exposes the magic of good and timeless songs. Le Futur Pompiste are your playful pop astronauts from Finland
Més. L’enormíssim descobriment del 2007, el suec Jens Lekman, és d’Angered un suburbi de Gothenburg (famós per que hi ha un munt de pisos del Miljonprogrammet, un programa de vivenda social consistent en construir un milió de pisos entre 1965 i 1974, que de veurel’s per aquí els hi diríem “arquitectura franquista” però com que venen de Suècia, doncs a saber). Però l’amic Lekman viu a un altre barri de la mateix ciutat, Kortedala, al que ha fet famós en posar-lo al nom del seu disc: “Night falls in Kortedala”. El descriu amb les amicables i optimismes paraules de: “un infern depressiu suburbà” (fons de violins melodramàtics amb ressonàncies dels alts nivells de suicidis nòrdics). Unes quantes inútils i pedants cites més per anar rematant la nòmina de noms nòrdics: en el disc també hi canten Sarah Assbring (de El Perro del Mar) y Frida Hyvönen.
Rematem amb el recentíssim descobriment del suec d’Estocolm Pelle Carlberg i el seu disc “The Lilac Time”. En contínua escolta al meu ipod darrerament, i que a l’igual que el del Joel Alme, huele a entrar en la llista dels millors discs del 2008, comentari que ens serveix per dues coses: a) despedir aquesta farragosa i fredolica edició i b) enllaçar bien guapament amb la cita de la setmana que diu asfolous: “the year lists are superficial, elitist and sometimes too small type lettered” (Time Magazine).
Fly Me To The Moon - Pelle Carlberg
Ale, bonanit-i-tapa’t
Subscriure's a:
Missatges (Atom)