Hivern 2006, 11 de gener

Sang suor i llàgrimes.

Thru the time- Third wawe

Benvinguts a la primera edició del 2006 del Jardí del Manicomi. Com sempre 99.8 FM, Punt sis camp. Sang suor i llàgriems es diu avui l’invent. Tindrem algunes bones cançones i tres històries dolentes, dolentes, dolentes, perquè alguna cosa no acaba de funcionar en elles. La d’una parella, la d’un dinar de nadal, i la del hombre de los caramelos. Un consell: fixeu-vos només amb la música, pel resto dissimuleu. Com si no anés amb valtrus.

Don’t think- Lali Puna

Unes argolles metàliques amb l’interior folrat de vellut verd li lligaven els turmells a les dues aspes inferors de la Creu de Sant Andreu. D’aquelles en X, com en la bandera d’escòcia. La creu era de metre vuitanta, de fusta tropical negre i lluent, folrat de cuïr verd per la port on es recolzava el cos d’ella, i taxonada amb xinxetes de cap daurat envellit. A l’extrem de les aspes superiors, unes altres argolles li subjectaven els canyells. Com en les altres dues, el vellut verd evitava més ferides de les necessàries. Com és habitual en aquestes sessions, ella duia un tanga de cuïr negre obert, i a la boca una bola de plàstic vermella per esmorteïr els crits que faria. Ell portava un slip negre amb una desmesurada cremallera metàlica a la bragueta. Una caputxa negre li cobria el cap, amb tres forats, pels dos ulls i el nas. Una altre enorme cremallera li cobria horitzontalement la boca. Ni un tatuatge sobre la pell dels dos cossos, depilats fins el més mínim detall.

Give me the 70’s- Jean

Totes les parets de l’habitació eren acolxades per esmorteïr els crits que es produïrien. Contra la paret esquerra, una tauleta de quiròfan amb rodetes, amb tot el material necessari disposat ordenadament. Des de bisturis fins a forceps. Ell en va agafar una navalla de barber que l’aprenent de cals Tubau dels gavinets, havia portat com cada dimecres de la puntual esmolada setmanal. El mànec era nacarat de blanc, amb gravats eròtics. Ell en va obrir la fulla i la va mantenir extesa, apretant l’índex sobre la cua de la fulla. Es va col·locar a un pam dels ulls d’ella i com en una peli taiwanesa va passar el tall obert lentament per davant dreta esquerra, esquerra dreta. Llavors ja feia estona que ella respirava sorollosament, des de molt endins. Els ulls esbatanats.

Eternamente Inocente- Fangoria

El primer tall va ser gairebé imperceptible, només que va apareixer una línia rosada d’uns cinc dits de llarg a l’esternum. El segon tall va ser igual de superficial peró transversal, dos dits per sobre del mugró dret. El tercer va ser més profund, horitzontal d’aixella a aixella. Unes enormes gotes vermelles van caure verticalment a intervals des de la ratlla vermella. L’efecte visual era molt impactant. Els crits d’ella sortien ofegats per la bola, i les parets acolxades els acabaven d’absorbir. Grans llagrimons regalimaven galtes avall i queien sobre els seus pits. Pel quart tall ell va escollir una tragectòria totalment vertical, al costat esquerre, des de sota l’aixella fins la cadera. El puny i el canyell amb que aguantava la navalla definitivament xop. Al cinqué li va donar una dedicació especial: va passar la fulla de la navalla lenta i profundament per la panxa, i amb l’índex i el polze de la ma lliure anava separant el tall per on anava passant, de manera que es veia clarament uns bons milímetres de carna tallada abans no s’omplís d’una sang espessa. Aleshores, ell, es va acostar al cos lligat d’ella, i s’hi va refregar, formant un còctel de fluids corporals: sang, suor i llàgrimes.

Dolphins- Nawja

Ell es va separar una passa per contemplar la seva obra, vigilant de no relliscar amb tant de xarco. L’olor el començava a marejar i li venien arcades. La ma de la navalla li començava a pesar. Peró havia de continuar. Era un esclau obedient. Un gosset fidel. I si la seva Dòmina li manava de automutilar-se davan d’ella tota lligada i amordaçada, doncs, res, o feia. Ell es tallava per on fes falta. Fins les últimes consqüències. Com sempre feia. Perquè sabia que a ella això l’excitava fins fer-la cridar i plorar. I encara que ell no li trobava cap plaer físic i ja no li quedava un pam de pell lliure de cicatrius, continuaria fins el final. Perquè se l’estimava. I se la veia tan fràgil, a ella. Tan poqueta cosa…tenia por que si no li seguis el joc potser ella acabaria fent un disbarat. Però ara calia seguir. Quedava encara molta carn per tallar.

5 Days- Howie B

Carnival- Cardigans

El hombre de los caramelos. A mitjans dels 80 Javier Guruchaga, amb la Orquesta Mondragon, va fer un retrat extremament versemblant del hombre de los caramelos. De l'exctitud del retrat i la relació del Gurruchaga amb el cas Arny de Sevilla, certs programes i revistes en van fer deduccions escabroses que aquí obvairem en aras del bon gust i la justícia. El cas és que Guruchaga cantava:

Va muy compuesto, usa sombrero
El hombre de los caramelos
Envuelto en un abrigo gris
A la puerta del colegio
Con su bolsa de caramelos
Espera
Para hacerte feliz
Y si deseas con el disfrutar
No te debes niño asustar
El tiene siempre
Lo que te hará gozar
Tu mama te dice no debes mirar
Debajo del abrigo
Lo que te va a enseñar
El hombre embozado en gris

El hombre de los caramelos- Orquesta Mondragon

Bé doncs, això era a mitjans 80. Ara el hombre de los caramelos tindria 85 anys. Encara que delicat de salut, i amb severes irregularitats mentals producte de la solitud i els seus diferents hàbits, el hombre de los caramelos encara es passejava per parcs i jardins, amb el mateix abric ratat pel temps i unes pantufles foradades i pudents. Fa unes setmanes tres adolescents se'l van trobar de casualitat pel parc del bon repòs. Es veu que el van confondre amb un indigent i li van fotre una tal somanta de pals que el van deixar estès a terra. Per rematar-ho el van ruixar d'alcohol i el van cremar viu. El van ingressar cadàver. Als tres adolescents els van agafar al cap d'un parell de dies. Segur que ara us ve al cap tot el merder mediàtic: Els progàmes van parlar amb gran indignació de la violència gratuïta, de la responsabilitat en la educació, de si els pares o els professors. Va sortir la influència de les successives lleis d'educació, la violència dels videjocs i películes, la necessitat de censura a internet. Van dir que si pèrdua de valors de la societat, relativisme moral. Altres enfocs es van centrar en la solitud dels àvis, els programes d'atenció a la gent gran. En aquest punt el ministre de serveis socilas i el de defensa es van contradir i això va donar peu a un nou filó mediàtic. El clamor popular va convencer al jutge, que va decretar internament incondicional pels menors.

Rufian- Orquesta Mondragon

Quinze dies després un home d'uns trenta anys va sortir en un programa de mitja tarda dient que de crio havia estat víctima dels abusos del hombre de los caramelos. Que va reconeixer la foto als diaris i que després de molts remordiments havia decidit treure-ho a la llum. Alguns tertulians de la competència van donar la important xifra que s’havia embutxacat per l'exclusiva. Però finalment, la història del hombre de los caramelos, oculta fins aleshores, es va destapar. Altres afectats van sortir per la tele, però ni de lluny van rascar tans calés com el primer. En aquest punt els advocats dels adolescents es van aferrar a aquest argument, deien que havia estat legítima defensa. Una reacció lògica i comprensible quan l'home de 80 anys, tot sol, havia intentat abusar del tres adolescents. Aleshores la consideració popular es va invertir, i el hombre de los caramelos va passar de ser una pobre víctima a una pederesta que per la llei del talió s’havia trobat el seu merescut. I els tres adolescentes van passar de ser uns brutals assasins a ser unes pobres víctimes que van aconseguir escapar dels abusos.

Back in USSR- Orquesta Mondragon

El jutge ho va tornar a veure clar i va decretar l'alliberament sota fiança de l'internat. Un internat proper al parc del Bon Repòs. Prescissament un dels llocs preferits del hombre de los caramelos. Durant tota la seva vida hi va repartir quantitat de caramels i moltes altres substàncies entre els barrots d'aquell internat. Per això tots els interns l’apreciaven tant, des dels mes joves als mes veterans. Aquell vespré, els tres adolescents arreplegave les seves coses per sortir l'endemà a les vuit. Els pares i la premsa els esperarien fora. Mentrestant, en altres habitacions de l'internat, dotzenes de joves però expertes mans, esmolaven barres, punxons i navalles d’afeitar.

Es un mundo tan pequeño. Mercromina

A favor- Miqui Puig

Stars above us- Saint Etienne

Va ser quan la mama havia servit el rostit de nadal. L’àvia li va preguntar per enèssima vegada a ma germana que quan pensaven donar-li un net com ja havien fet la resta de germanes. Allavonses, ella amb veu molt calmada però prou alta com per fer callar tota la taula, va dir: "doncs yaya, la veritat és que amb el Marc ho provem desaforadament. Cada dia, sigui fèrtil o no. Al llit, dins la banyera, damunt els fogns i sota la pica. I no només amb el Marc sinó amb qualsevol que se’m posa a tiro. Fins i tot, aquí, amb els cunyats". I allavonses tots els ulls de la taula van enfocar simultàniament l’infinit, mentre ella tranquilament es posav una pruna a la boca: aquest any la mama l’havia clavat. El rostit havia sortit collonut.

Different sounds- Fantastic something

Senyors, es tot. Ens despedim amb una bonica cançó de la Jeane Siberry que canta quasi tan bé com ella la KD Lang. En el seu disc, Hymns of the 49th Paralel, el paralel que divideix Canada d’estats units. Una recopilació de cançons de comptatriotes canadencs de la KD, com la Siberry, el Cohen, o el Young. Ens veiem en una setmana si no hi ha res de nou.

The Valley- KD Lang

8 comentaris:

Jordi ha dit...

Towers, avui m'has fet por de veritat... Ara bé, només per esmentar al gran Gurru ja et perdono. Que s'ha fet d'aquesta mena de provocadors? Ja no existeixen en el panorama actual, i és una pena.

Abans d'ahir vaig veure l'entrevista que el Monegal li va fer al Jordi Estadella i l'home va dir una frase que em va frapar: "en aquest pais la sèrie més vista de televisió es "Aida", el nº1 en vendes de discos són Estopa, i la película més taquillera 'Torrente 3'... corren malos tiempos para la lírica". Quanta raó tenia! Quan tornarem a ser un pais interessant?

Mr Towers ha dit...

jo vaig desertar fa temps dels "mes venuts" o "mes vistos". Soc un putu elitista, resignat a un improbable Tsunami. Suposo que hi ha lírics interessants però desdelueg no entre els best sellers. I en lo del Gurru, va ser el primer vinil que hem vaig comprar. Escoltant-lo després de molts anys, em van sorpendre les lletres tan escabroses, mordaces i provocadores. Poques d'actuals en recordo així.

Lo de la por (suposo que ho dius per les històries), potser va influïr els desvarius febrils de quan vaig tenir la grip.

Jordi ha dit...

Espero doncs que estiguis del tot recuperat... ;)

Mr Towers ha dit...

Si, només aquestes petites seqüeles mentals...

Mr Red ha dit...

tanta technologia i tanta merda, i un es veu reduit a llegir (**llegir**, com al segle XX !!!) la transcripcio del programa. i a mes, resulta que el programa es una mica malaltis. i un se l´ha d'empassar sense musica, en sec... com menjant polvorons sense soberanoescosadehombres. oliva sense martini, paella sense sangria. xurros sense la xocolata....

e-xi-gei-xo que radio tau (ups! radiopuntsiscamp o el que sigui) enllauni els programes i els posi a disposicio de l'audiencia. ja!!!! que com va la cosa, no anem enlloc.

maleits socialistes.

au.

Mr Towers ha dit...

maleits socialistes, republicans, comunistes, ateus i massons. Ai si en falten de militars de la mena d'en Mena! jo ja tinc el cava valencià a la nevera per quan vegi passar els tancs per davant de cal Navàs.

De lo del enllaunat, traslladaré les teves enèrgiques protestes a la direcció. Entenc pel to del teu escrit que t'ofereixes desinteressadament a finançar la nova implantació tecnològica. Ja em pots passar el teu num. de compte que ho aniré carregant personalment en còmodes plaços.

Coincideixo amb tu en lo de la precarietat de mitjans, però considera't afortunat: fins fa quatre dies encara enviava el programa manuscrit en boli bic sobre fulls de llibreta d'espiral Enri de tapa vermella per Correos. El dispendi en sellus era d'escàndol.

En fi, ja en parlarem degustant olivetes AMB vermut (Miró).

PD. ja heu estat per London?

Capitán Fórceps ha dit...

Cony, Towers, no pots pujar un mp3 de 5 minutets cada setmana amb la intro ni que sigui?
Ja saps lo del Castpost i tal...

Mr Towers ha dit...

com diria Aznar amb accent mexicà: "estamos trabajando en ello". Aparentment no ha de ser massa complicat, pq el fitxer wav del programa existeix, lueg es pot passar a mp3. Lo que ho complica és 1) el tamany i sobretot 2) la meva limitació informàtica. Si no me'n surto us aniré demanant assistència tècnica...