Primavera 2006, 22 de març

“Dos caminos divergian en el bosque…”

as usual, ho podeu escoltar per

Clickaster

o per


Powered by Castpost



Rangela’s non stop go go lounge- Bollibood bras band

“Dos caminos divergian en el bosque…” és el títol del programa d’avui. El jardí del manicomi, punt sis camp, 99.8 FM. “Dos caminos divergian en el bosque…” i nosaltres quin vam escollir? Doncs ens vam quedar parats i confosos aquella clariana davant la bifurcació, com ens sol passar en aquests casos. Quin camí agafar? Chicago R’n’B dels 50’s com homenatge a Chess Records? Melodies en technicolor, que en el fondo, no ens enganyem, és el que més ens posa? Chanson de la Ggepublicque, en referència a les hòsties que hi ha a l’hexagon del costat? O una cosa més dura i contundent rotllo siniestrillo 80’s? L’angoixa per la indecisió creixia, el temps passava, les papallones volaven entre els pins en aquell claru del bosque. Una puput es sentia cap allà, em vaig menjar totes les galetes que portava a la motxila. I el temps seguia passant, mentre assegut a la pinassa, una pinya va caure a 2 pams. Em vaig entretenir a trencar els pinyons amb una gran pedra, i així, sense ni com va ni com ve, es va fer fosc. Només faltava això…

Mes lacetes sont des feés- Dionysos

Smooth- Smooth

Love & Comunication – Cat Power

Another nite another love- Jay Jay Johanson

Rock Critique – Arnaud Fleurent Didier

I Aquest és el primer cop que sentiré aquesta cançó. És un grup d’Uruguay que fa referència a Birdie Nam Nam. Aquest nom m’ha hipnotitzat només veure’l en aquest CD, i qual cuerpo poseido per les ones psicosòniques dels invasors de l’outerspaces, l’he posat directament al reproductor, amb cara alienada i fent bip bip bip. Efectivament, senyors, Birdie Nam Nam ha conectat directament amb la peli El Guateque de Blake Edwars, i la escena on Peter Sellers està tajat a la festa. A veure que tal sona. A Part de tot això, és un cocktail a base de rom blanc, gyn, vodka (al 22,22% respectivament) i licor de bananes (al 33,33%). Com sempre tot a la cocktelera amb glaçons, agitar i servir. I aneu amb compte amb l’últim decimal, que si no suma 100,00%, us pot descollonar el cocktail.

Rio Parana - Suarez

“dos caminos divergian en el bosque…” es el títol de l’edició. Un camí surt d’aquí mateix, de Birdie Nam Nam, i relacionant Blake Edwars amb Burt Bachara, via BSO’s de pelis dels 60’s va a parar a una composició del Bachara interpretada pels Walker Brothers. L’altre també surt de Birdie Nam Nam, i via cocktails, ens porta a un CD de música lounge editat per la cockteleria chicote de Madrid. I no se per on tirar (…) una altre opció és deixar sonar aquest grup d’Uruguay…

Sweet Euphoria – Sandrobianchi

La cabra tira al monte, i les velles passions etíliques acaben sortint a flote. Aquest és un entretingudet na mas CD de lounge, a càrrec d’un tal Sandrobianchi, DJ resident de la cockteleria Chicote de Madrid. És un CD primorosament editat, un llibre CD, ilustrat amb unes incitants diableses amb mugrons que apunten directament als ulls de qui les mira, i unes llargues cues bífides d’espant. En aquest llibret, una mica d’història i autohomenatge del garito, i receptes de cocktails. Cada una de les cançons del CD té el seu pròpi cocktail, ( o al revés, d’aquests cocktails Sandrobianchi n’ha fet cançons, no ho se, no em queda clar). El Sweet Euphoria es prepara “en una cocktelera. 3 o 4 pedacitos de hielo. 1/3 de SKYY vodka, 1 yema de huevo, 2 cucharadas de café de jarabe de granandina y el jugo de una naranja. Agitar todo ello muy bien en la cocktelera. Sírvase en un vaso de cristal, floreándole de canela. Museo Chicote, Pedro Gomez, 2005”. I l’Alaska Soft, que és la cançó que estem escoltant per sota, “en cocktelera: unos pedacitos de hielo. 1/3 de chartreusse amarillo. Unas gotas de Orange bitter. 2/3 de gin. Agítese muy bien en la cocktelera y sírvase en copa de cocktail. Pedro Gómez. Madrid, 2005 según el original de Pedro Chicote, 1958”. Apa, jo ho sabeu…

Alaska Soft - Sandrobianchi

Precious – Depeche Mode

Where the streets have no name – Pet Shop Boys

Devil Dance – Invisible limits

Temple of love – Sisters of Mercy

I un bonic poema dedicat a un pilot de Fòrmula 1:

Ets teus miralls
Retrovisors,
Miren ets teus
Perseguidors
Però tu
Sempre mires davant
Emerson
Es japonès
Te un bon motor
Es finlandès
No té por de res
Però tu vas primer
Amb un segon
Emerson

Una cançó dedicada a Emerson Fittipaldi de Joan Miquel Oliver, inclosa en el seu disc Surfistes a camera lenta. L’ànima pensant dels Antònia Font, amb disc recent tret que encara no m’he pogut agenciar, però que en quant ho faci ja posarem oportunament

I amb això arribem al final d’aquesta edició del Jardí del Manicomi, que no ha arribat a aixecar mai el vol del tot, voliem despegar, voliem despegar, però res, ens hem estavellat miserablement contra terra. “Dos caminos divergian en el bosque…” es deia, i nosaltres hem agafat el que tirava cap avall, el dolent. En fi, ens despedim, com sempre caiguin en les seves més perverses temptacions. Salut i Siau.

Emerson Fittipaldi- Joan Miquel Oliver

5 comentaris:

Jordi Soler ha dit...

Towers! Als teus peus!
* Invisible Limits! Per quan el MÍTIC "Golden Dreams"?????
* Sisters of Mercy! Em sembla que venen en concert: ja vaig ser a l'últim i no me'ls perdré pas si puc! Suggerència: "We are the same Suzanne" (oju mai s'ha editat: només hi ha una versió bootleg a Internet, però en directe sona brutal!)
* Depeche Mode: sense comentaris. Impressionant el concert del Sant Jordi... No està malament el "Paper Monsters", per cert, el CD en solitari de Dave Gahan

Com veig que anem del pal vuitanter indie que a mi m'agrada, a veure si coneixes aquesta (segur que sí):

* The Game - Walk Away

Impressionant l'estiu del 92...

Mr Towers ha dit...

'92, je, je, impressionant, vaya que si, impressionant de veritat. Personalment, va ser un momentu cumbre en la meva existència...

De tot això que poses, de tant en tant (un cop a l'any o així) em pego el caprixito de fer tot un pugrama d'aquest palu, que per aquestes terres li diem "Música de la Cage" en referència a la disco de Salou Cage de Medrano, mític antre on anàvem a parar toda suerte de cucaratxes i demès siniestrillus. El punt culminant era "Should I Stay or Should I go" en versió Long Tall Texans. Els pogos i les hosties que s'organitzaven eren d'espant, tot deu amb les seves Dr. Marteens d'imitació. Tot anirà caient, hi ha material de sobres: 5 CDs de sessions.

Actualment la disco encara funciona, però no val una merda...excepte per Cap d'any, que organitzen un Oldies Goldies. És simplement espectacular, com entrar en un tunel del temps distorsionat: els mateixos tios que no has vist en 10 o 12 anys, tots amb (molta) més panxa, (molt) menys cabell i corbata. Una constatació palpable de lo cruel que pot ser el pas del temps...

Capitán Fórceps ha dit...

Home, finalment una fumable, Temple of love de SOM.
Bon programa.
T'he deixat un missatge al teu blog.
Digo, al meu.
La Cage, oh que tiempos...igual ens vam estovar en el passat i ni ens en recordem.
Salou, paradigma dels bons temps...

Ganxex ha dit...

Hmmm vells temps a la Cage dels '80 i '90. He estat recopilant molta música i passant a CD velles K7's deixades pels amics i aconseguides amb moltes copes allà. Una altra aportació musical: "Do you really want me back" de Broken English (la típica que tots ens posàvem a saltar al sonar la tornada de la cançó). En fi, vells temps passats que només podem rememorar escoltant les cintes, Cd's o a "sessions remembers".
Llarga vida a aquella Cage!!!.
Ganxex@hotmail.com

Ganxex ha dit...

Per cert... si voleu intercambiar cançons d'aquest tipus, K7's o Cd's, poseu-se en contacte amb mi. Ok? ganxex@hotmail.com