Primavera 2006, 17 de maig

Sobtats atacs d’histèria


Aquesta edició ja es pot seguir pel ClickCaster a veure si la propera també...

Sort que pel castpost sempre xuta...

Powered by Castpost

Irish Rover- The Dubliners/the Pogues

Punt sis camp, 99.8 FM, el Jardí del Manicomi. Sobtats atacs d’histèria circulen impunement pels carrers, aguaitant amb traïdoria per pujar-se a la gepa de desprevinguts transehunts. No espereu pietat ni misericòrdia. No n’hi haurà. Fins els més pintats de tots, aquells que els tenen com boles de petanca, hi cauen de quatre potes. Sobtats atacs d’histèria assolen les ciutats amb total llibertat, res ni ningú els pot aturar, ¿però qui us penseu que s’hi podria dedicar, si prou en tenim per intentar controlar els nostres?. Sobtats atacs d’histèria vaguen amenaçants. S’acosta l’hora final.

Polish Plain - Oyster Band

A veure. Sobtats atacs d’histèria. Enormes, preocupants, puntuals però profunds. Les mans em suen, els ulls em ploren i tinc caguetes. En aquestes circumstàncies no puc fer més que anar posant música i estar calladet. Se que l’audiència (¿?) ho agrairà. Per això avui tenim un programa tranquilet i sense estridències. Algunes cançons amb violins i algunes sense.

Rain, steam, speed - The man they couldn’t hang

Vagabonds - New Model Army

Don’t let history repeat itself - Woodentops

Ha arribat el bon temps, trop lai-la, trop lai.la. Ha arribat el bon temps: S’abaixen els escots, es pugen els tops, i s’escurcen les mànigues fins convertir-se en minúsculs tirantets. Ha arribat el bon temps i piercings i tanguilles floreixen per duquié. I nosaltres aplaudim entusiastes, totes aquestes mostres de joia i alegria. Visca la generositat trop-lai-la. Ha arribat el bon temps, i quan passa això, ja ho sabeu d’altres anys, aquí al Jardí del Manicomi aprofitem per muntar la paradeta a fora, traiem tots els aparells i reproductors i ens posem a la placeta de la banda de baix, sota el gran roure, d’on es precipiten les fulles per ordres de veterania, i fem el programa des de la la fresqueta. Passen alguns animalons i els interns que passegen paren a comentar la jugada.

Sunday blody sunday - U2

Fisherman’s blues – The Waterboys

Na Miraflor es feia cardar pels seus servents més bruts i llords. Després retornava al costat de sa excel·lència, i amb un somriure burleta esperava que ell endevinés amb qui s’havia ajaçat només pel rastre de les olors que quedaven en els seus orificis. Sa Excel·lència no solia encertar-ne masses, ja se sap que la sífilis embota els sentits. Però no es pot negar que ho provés amb determini, visitant amb gran aprofitament tots els dipositants per recollir-ne llurs mostres. Oh que edificant i exemplar és la noblesa d’esperit. Més clàssics de la literatura eròtica del XVIII, aquí, al Jardí del Manicomi.

Strange Boat – The Waterboys

Summer in Siam - Pogues

Bonica cançó dels Pogues, quan en realitat ells no eren especialistes en fer cançons boniques, sinó cançons energètiques, directes, plenes de tensió i energia…

Karla with a K – The Hooters

Walking with the beast - Scarlet’s Well

El Sr. Deulofeu, director general del bufet, el va voler col·locar al rebedor de la sala d’espera. Era un mural que havia costat una pasta i era d’una artista local amb aspiracions (¿quines? Un misteri). El mural era d’una puerilitat insultant, d’un figurativisme repulsiu. Pageses grasses en un camp de blat, fent volar coloms de la pau. Insultant. Una tarda em vaig quedar a treballar fins tard, amb la idea de sortir l’últim i aleshores, sol al bufet, pixar-m’hi. Treure-me-la i amb una llarga pixada escriure algun insult, com "ruc", o millor encara, un acròstic críptic: "TSDCIE", "Treballadors del Sector del Dret Contra l’Insult Estètic". Però aquell vespre no m’hi vaig atrevir. De fet no m’hi he atrevit mai. Ara bé, cada cop que hi passo per davant, li foto una mirada d’odi a les pageses, sobretot a la mes gorda, que amb el temps, la pobre pagesa ha canviat la seva expressió d’esperança en un mon millor gràcies als fer volar coloms, per una de francament deprimida, més d’acord amb els temps que corren.

Con la pistola y el corazón – Los Lobos

Two steps d’amédé – Savoy Doucet Cajun Band

Under the milky way – The Church

Aquest és l’últim programa abans de la gran cita. La fita sobre la que gravita gran part de la nostre existència, sobre la que gira tot el nostre calendari vital. La Final. Senyors, en aquestes hores d’incertesa i de vetlla, hores de tensió i angoixa, que Deu reparteixi sort i que tota caigui del nostre costat.

Amb això xapem, ens veiem, si el Senyor ho té a bé, el proper dimecres de 8 a 9, a menys que ens escoltin en reposició, això és dissabtes de 2 a 3, o per intenné a eljardidelmanicomi.blogspot.com, on de propina trobaran els noms de les cançons que han escoltat o en el seu defecte sentit de fons. Cada dia ens acomiadem recomanant que caiguin en les seves temptacions perquè bla bla bla, però com he llegit aquest matí en el meu blog de capçalera, a cal Capitán Forceps, (trobareu el link al blog, pujant a la dreta) la cosa està prou apurada com per anar amb consells i tonteries. Copio i pego:

"No voy a ser yo quien interrumpa vuestra plegárias con sandeces y burradas.
Hoy es dia de recogimiento y de re-encuentro con el todopoderoso.
Señor, sabes bien qué te pedimos, y sabemos que puedes dárnoslo.
La verdad, ni me noto con ánimo de empezar a decir chorradas. Se trata del dia más importante de mi vida, ya veremos si el nacimiento de algún hijo hace perder a este dia alguna posición en el ranking, pero a dia de hoy, lo califico de dia crucial.
Como le dije ayer a mi madre que se alarmó al verme desencajado, "Es bueno que el fútbol me preocupe tanto. Señal de que todos estamos bien de salud, dinero y amor. El dia que estos falten, ya me importará menos el fútbol""

Sabies paraules davant les que totes les demés sobren, Apa, salut i siau

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Què, Towers, ja t'has recuperat dels atacs histèrics, o també has palmat com el Capi?

Ja que avui esculls uns quants temes dels Waterboys, només recomenar-te (suposo que ja el coneixes) un CD fantàstic que es diu Too Close To Heaven, i que té un parell de cançons memorables, com són "Blues For You Baby" --antològic el saxo-- i "Good Man Gone" --cant a la desesperança que posa 'la gallina de piel'--. Lo més curiós d'aquest àlbum és que és un recull dels "descartes" del LP del "Fisherman's Blues" i, ves per on, li dona 100.000 voltes...

Mr Towers ha dit...

oeoeoeeoeoeooe...

no, sorprenentment, després de tanta histèria, quan va començar el partit em vaig quedar manso i tranquilet com un corder, fins el punt que no vaig ni cridar ni saltar en cap dels 2 gols...He tingut un aterratge molt suau perquè apenes vaig despegar.

De lo del CD aquest, no en tenia notícia. El FishermanFriends m'agrada molt, però pràcticament és l'únic que he sentit dels Waterboys, junt amb cançons de l'anterior, This is the river i tal. De tota manera prenc nota. Deu ser una història com la de la presa descartada del "losing my religion" dels REM, amb uns coros diferents, que com a mínim és tan bona com la final.

oeoeoeooeooeoeoe

General Fórceps ha dit...

Enhorabona campió Towers.
Gracies per citar-me, un honor venint d'un blog de culte com aquest.
Home, una de Hooters, tios finets, quelcom pusilánims a ratos.
A mi m'encanta 'Johhny B'.
I la lletra es preciosa.

Bé, rep una forta abrasada,

CF

Mr Towers ha dit...

l'honor és meu, és el mínim que es mereixen aquestes seves sàbies paraules. Efectivament aquest és un blog de culte. Concretament s'hi cultiven telaranyes i xampinyons.

Els Hooters els tinc més aviat poc sentits, pero aquesta cançó li tinc un apreci entranyable de quan la posaven a la Cage de Medrano...

Flavio ha dit...

@towers! em falta la teva aposta de motgp!!! afanya't!!!!!! ;)

Mr Towers ha dit...

volando voy...volando vengo, por el camino, yo me entretengo...