Primavera 2006, 7 de juny

Spot catchers


Inelidubles compromisos amb les meves vacances m'han impedit penjar aquesta edició fins dissabte. Humilds disculpes.

Disponible a:ClickCaster

i a:



Powered by Castpost

Fugitivo - Coronas

Oh, que bonics que son els dies que un està especialment perceptiu. Son dies – o estones, per ser mes exactes- en que un, a saber perquè, surt al carrer amb l’antena de radar tamany familiar. Un està hipersensible, i goZZa d’una espectacular profunditat de camp. La observació esdevé un gustaz monumental, senyals arribant per tot arreu: fulles que cauen, passes que s’allunyen transversalment, direcció Nor-NordEst, o la ja clàssica “bossa de plàstic donant voltes pel vent, enregistrada per una càmera de video en una cinta que acabarà en una estanteria plena de moltes altre cintes”. Tot és hermós i harmònic, ¡i sense pendre ni gota de substàncies dopants!. L’altre dia, per exemple, el moviment ondulant, sinusoidal, harmònic, d’una cabellera rossa a camera lenta anant a treballar a les 8 del matí. Quan ho vaig veure, va significar alguna cosa per a mi. Un instant tancat perfecte en si mateix. Que t’ho mires des de fora i dius, collons, que bonic, no?. I ara què? (vull dir l’”ara” d’aquest moment actual, em sembla que avui ens liarem una mica amb això de l’eix de dimensió temporal dels collons). Buenu, doncs, ”ara” ja no en queda més que un record desdibuixat. Me’n recordo i ho explico, i em deixa fred. Ja no representa res per a mi, cap emoció. Va ser un bonic moment caçat al vol. En honor de tots aquests petits i insignifacants a la par que hermosus moment, la edició d’avui la titulem spot catchers.

Solo para mis ojos - Los sencillos.

El hombre que confundia los sentidos – Los Flechazos

Els escots tenen molt a veure amb els spot catchers, amb els moments caçats. La discussió és eterna i hores d’ara probablement ja no arribarem a cap conclusió. Com Bilardistes i Menotistes, sempre qüestió de gustos: ¿escots en V o escots en U? (perquè el tema dels escots “palabra d’honor” avui en dia ja ni es pot prendre en consideració, àmpliament superats per la innovació estètica). ¿Escots en U o escots en V?, profunditat contra amplitud. D’una banda partidaris d’anar sempre al fondo, com més avall millor, sempre avançant, descendint a les profunditats desconegudes, mil·límetre a mil·límetre, sempre més enllà; i de l’altre banda els viscerals seguidors de l’amplitud de mires, de la visió lateral, tot obert a les bandes, els dos costats com més allunyats millor. Dos estils diferents, com dos maneres d’entendre la vida. Escots en U o escots en V…

Al’s vacation - Share

Todo puede ser - Da

Ferrol, Spain- Benito

New life - Eggplant

Ear conditioner – Lenny Tristano

Verònica amb V, portava un escot profund com el saxo que sona per sota de les meves paraules. Un escot profund que anava descendint com un gerro invertit. El què hi havia hagut en aquell gerro, ho ignorem, si roses roges per mi, o aigua per preparar un Ricard “comme il feut”. En canvi el que mig amagava l’escot profund sí que ho sabem: Pensaments impurs. Molt impurs. Perdona’m Oh Senyor perquè he pecat de pensament!. Però ben mirat, lo que és impur, lo que és pecat, ¿és el pensament o és la imaginació?.

Laura - Limousine

Ulrica amb U, porta un escot ample, de costa a costa. Ample com el carrer que puja des dels Màrtirs (o plaça Llibertat, com preferiu) fins el passeig Mata, el carrer on ara mateix un guàrdia urbà està verificant un tiket de zona blava d’un Clio blau, i si! Efectivament s’ha passat 20 minuts, i això fa dubtar el guarda, l’hi poso…no l’hi poso…L’aparador de la tenda d’electrodomèstics li recorda que la seva dona es vol comprar una pantalla plana per veure culebrons. “Que li donin pel cul”, pensa. Pitja la tecla i en treu la multa que deixa pinsada en el parabrises. “Que li donin pel cul”, repeteix maquinalment, i ja no sap si es refereix a la seva dona, al propietari del Clio blau, o al Fernàndez que no li ha volgut canviar el torn. “que li donin pel putu cul” pensa, tan se val a qui, el cas és que la multa és queda allí, fixada, crucificada al parabrises, perquè d’aquí 5 minuts, Ulrica, amb un escot ample com el carren on ha aparcat el seu Clio, la trobi, i pensi, òbviament, “que li donin pel cul” (¿ i què més es pot pensar en aquestes ocasions, no?). “que li donin pel cul”. Als polítics, a l’alcalde, al guàrdia, al Fernàndez que l’ha entretingut amb capullades fins ara, i al seu marit perquè es vol comprar una pantalla plana per veure els mundials. “que li donin pel cul”, tan se val!. I és llàstima, perquè només d’haver arribat 5 minuts abans, s’hauria trobat amb el guàrdia, que sent una especial predilecció pels escots, tan se val si en U o en V. Quan en veu algun de bó es posa de bon humor i és capaç de qualsevol cosa. Fins i tot de perdonar multes.

Sombody wants to fuck with you – Teenage fanclub

On my mind – Sunday drivers

Tokio m’és igual – Antònia Font

Un visca, visca, visca, per l’Oliver, el millor retratista de spots puntuals. Preparar un nescafé, una cadira de cinema, un cigarro que cau, tot explicat de manera coherent amb la realitat. És a dir, fragmentadament, que és com et venen a tu. Els moments arriben fragmentats. Preparar el nescafé és un procès que dura minuts, però el moment és infinitessimal, microscòpic. Impactant. Llavors de tots els milions de nescafés que prepararem en la nostra vida, l’únic important serà aquell spot que ens va impressionar. Retallats l’un damunt l’altre, successives peces de puzles diferents: ara una peça del puzle del castell de la selva negra, ara una altre peça del puzzle del Dani Pedrosa el seu primer any a 2 i ½, i així ananant fent…

Amazones a sa lluna - Antonia Font

Cliffjumping – The secrtet goldfish

Com la seqüència temporal, que és linial, (buenu, això diuen, que se jo, si linial, circular, quadrada o triangular, així m’ho han venut…Ara, ja podria ser, no?). Au!, vés i busca!, com de fonda és la línia aquesta. Doncs depèn, dic jo, no? hi haurà ratos que molt profunda perquè et sents morir, o perquè la caiguda d’un cigarro et sembla d’una bellesa incontestable; i en canvi hi ha estones que és plana com tants i tants encefalogrames dels qui ens rodegen, i de nosaltres mateixos un dilluns a les 7 del matí. Qualsevol dia inventaran el medidor de profunditats emocionals en la línia del temps. I ja podeu comptar que seran els Koreans, amb Ka de Kilo.

Han caido los dos – Radio Futura

“Ella sabe lo que el hombre espera…sin haberlo aprendido…y el encuentra sentido al enigma…que no le dejaba existir”. Auseron Bros. Spot catchers.

Ja ho diu la cançó que escoltarem ara: Els experiments, les experiències vitals, a casa i amb gasosa, en canvi els vermuts, a la fresca i amb sifó. Miró, es clar. Aquest és el lema aquí, al Jardí del Manicomi.

Experimentos con gaseosa – Los Planetas

99.8, Punt sis cap, el jardí del manicomi, Spot catchers, caçadors de moments, moments caçats. Moments fixats en la memòria, soldats al cervell, picats amb la rematxadora, Indelibly stamped. Jo vaig veure la cara d’un motorista moments desprès d’haver vist un desastre d’accident, d’esquivar un desgavell horrible. Recordo la cara derrumbada de l’involuntari testimoni i recordo que vaig pensar que aquella visió l’acompanyaria per sempre més, aferrada com una garrapata. Em vaig sentir allejat de no haver de soportar aquesta pesada càrrega. En fis senyors, res més, serà fins dimecres que ve si no és en reposició els dissabtes de 2 a 3, o per intenné a eljardidelmanicomi.blogspot.com, on de propina trobaran els títols i autors de les cançons que hem escoltat. Com semper caiguin en les seves profundes temptacions, tal com nosaltres caiem en les nostres, amb els lamentables resultats que salten a la vista. No deu ser un model exportable, suposo. Feu això que és el meu memorial. Apa, Salut i Siau!

5 comentaris:

Mr Towers ha dit...

@Jordi
ja he descobert què vull ser de gran: jo vull ser menorquí! collons tu, quina putada (em refereixo a haver hagut de tornar). No he pogut llegir el teu missatge fins ara que he tornat o sigui que hauré de tornar a la macarella/relleta pel teu encarrec ;)

De lo dels kinks, tens raó: "all day and all of the night" petita fotuda de pota, no es pot anar amb presses...

Jordi Soler ha dit...

Ja som dos! Ens comprem una casa a mitjes a les afores de Ciutadella?

Suposo que ja hauràs tastat la mítica caldereta del Port de Fornells, ¿no?

Mr Towers ha dit...

ràpid, ¿on s'ha de firmar? (tot i que per Ciutadella hi vam parar només una tarda, estavem a la vora de Maó) A mi em va robar el cor un poblet de pescadors que es diu Es Grau, (i evidentment qualsevol platjeta de la illa, impossible fallar, totes valen la pena).

Els menorquins em mereixen un profund respecte i admiració per haver sabut i volgut conservar tot lo seu (patrimoni, paissatge, costums) d'una manera tan collonuda. Què cafres que hem estat per aquí patejant-nos la costa burdament! Això si que és un exemple de desenvolupament sostenible i lo demès son mamonades politiques!. I encara llàstima que finalment no se la van quedar els anglesos, aleshores si que haurien tret la grossa...

Raimon ha dit...

Bentornat, Towers.

La meva dona i jo som uns fanàtics de l'illa. Fins i tot, i no és conya, ens vam mirar immobiliàries per veure si hi havia alguna ganga suelta. La resposta és NO. Tan sols queden apartaments a les zones 'abenidormades' i després alguna casa guapa que no baixa dels 800000 eurons. Impossible. Ni sent dos ni tres. Caldria que ens plantegéssim la multipropietat (entre bloggers), amb tots els problemes mafiosos que això comportaria.

La Macarelleta és la mare de totes les platges menorquines. Un 10 en tots els conceptes que et puguis imaginar. Ara tens un motiu per tornar-hi, si més no.

Els menorquins, gent tranquila i barcelonista.

Em va dir un paio que si l'illa no s'ha malmès és perquè se la reparteixen 12 propietaris latifundistes folrats i ben folrats de peles que no tenen cap interès per vendre.

Ves-hi una primavera, amb menys calor, i fes es camí des cavalls (un camí que es remunta a temps pretèrirs i que rodeja tota l'illa per la costa).

FINALMENT

Són certs els rumors que circulen (bàsicament per culpa meva) i que asseguren que has marxat a Menorca per no viure les celebracions per l'ascens del Nàstic, com a bon reusenc? Vinga, confessa i et sentiràs millor.

Mr Towers ha dit...

@Rai

je, je, confesso que nosaltres també vam pegar un vistasso dissimulat per algun aparador d'immobiliària...I la veritat tampoc no em van semblar preus tan desmadrats (a veure si ens entenem, 30 kilos per un apartament de 2 habitacions ja de per si em sembla demencial, però és +- com cotitzen a Salou, p.ex.).

La Macarelleta em va agradar molt, però és que totes les que vam anar les vaig trobar genials. L'únic és que hi vam anar amb la nena. Això vol dir uns 25 Kgs d'equipament voluminos: sombrilla, tenda para-vent, piscineta inflable, cubus, pales i demès elements de construcció, nevereta, potitos, bolquers i un llarg etc. distribuït en diferents motxilles i bosses. I el pes mort d'una pitufa de 9 Kgs. Tot això impossibilita allargar-se a cales més amagades, que segur que son les més xaxis.

Ara vist en perspectiva em sap greu no haver-hi anat abans (sense descendència), perquè fer el camí de cavalls, o simplement patejar d'una cala a una altra i a una altra, ha de ser la hòstia. Les meves vacanes ideals. (parèntesi: si t'agrada aquest rotllo, Còrsega és molt recomanable)

Lo dels latifundistes explica més lògicament la bona conservació de la illa. De totes maneres hi ha coses com la conservació de l'arquitectura genuïna en cases "populars" (més enllà de les cases encalades d'estiueig) que no sembla que tingui a veure amb l'elit de la illa. Això jo només ho he vist a llocs civilitzats (com el sud de frança, p.ex.). Aquí, ni en els pobles menys destrossats pel turisme (rotllo Delta, l'Ametlla de Mar...) no queda cap resta d'arquitectura pròpia...

Per cert, i com afeccionat a la història, no et sembla una curiosa anomalia lo dels anglesos a Menorca? mala sort per els menorquins que no s'hi van quedar més temps, no?

i FINALMENT

desementeixo rotundament aques rumor: encara és hora que un insignificant equipillu de putus pelacanyes em condicioni les vacances. Fins el moment (i això durarà molts anys) l'únic equip del Camp de Tarragona capaç de guanyar títols nacionals (no diguem ja COPES D'EUROPA) és l'Hockey del Reus Deportiu.