Trading with Mefisto, Estiu 2006, 20 de setembre

Com sempre ho podeu escoltar per:ClickCaster

o bé pel



Junior Quickstar!- The Go! team

Sonin corns i botzines, al·leluia ja hem arribat, retunyen trompetes redoblin tambors, el Jardi del manicomi torna a començar. Aquesta és la primera edició de la temporada 2006-2007. Aquí som i aquí ens quedarem. Estàtics, granítics, robòtics. Estem i passem, anem i tornem. Però ara ens quedem. Venim de darrera. Venim, sí. Els deserts son llocs calurosos i llargs que costen d’atravessar, finalment, però em arribat a l’altra banda. “Ja soc aquí”, va cridar amb orgull aquell home des del balcó. Nosaltres més discretament afirmem el mateix, amb vergonya i sentiment de culpa cristiana per haver fet alguna cosa malament (perquè sempres tothom fa coses malament, no?) i amaguem les orelles darrera aquest micròfon, que ningú no descobreixi la malifeta, la ficada de pota, la gran cagada.. Sempre hi ha cagades que amagar. I tot, ben amagadet darrera el micròfon. Que curiòs la de coses que hi poden cabre amagades darrera un micròfon amb lo petits que son... “Ja som aquí”, doncs. Podriem estar a qualsevol altres lloc, i no, som aquí. I aquí, què? Doncs aquí poques novetats. Només que la tortura durarà mitja hora més. Aquesta temporada el Jardí serà d’hora i mitja en lloc dels 60 minuts de tota la vida. Juro que m’hi han obligat, ha estat la empresa, putus capitalistes! m’exploten, m’obliguen a treballar mitja hora més! Jo no volia. En fi, provarem de fer-ho millor, però ai! Ja se sap que de bones intencions l’infern n’és ple…gahndi, la mare teresa, el Martin Luter King…tots derretint-se de calor, enforquillats per la forca del pere botero: benintencionats pagant els seus pecats de soberbia…Això dona per comentar un parell de coses: la primera que aquest programa es dirà Trading with mefisto, la segona que Luter King va ser assassinat per un blanc el 1967, corrien temps de lluites racials. Del 1962 fins aquell any es va crear com una ilusió als usa que la segregació racial es podia superar amb integració de blancs i negres, tots fent coses junts i de la ma. El sgegell Stax, de Memphis va ser un petit miratge on durant aquests anys blancs i negres tocaven, composaven produien i arreglaven cançons de R&B i soul junts i de la ma. Avui posarem música d’aquesta.

Stax Motion – Ernesto Ronchel
Tell Mamma – Etta James
Boot leg - Booker T & The MG’s
The beat goes on- Booker T & The MG’s

Hi ha optimistes de mena que amb fantasmal gosadia proclamen cada principi de gener o de setembre (coincidint amb la massiva aparició de fascicles): “Avuí serà el primer dia de la resta de la meva vida”. Insensats! Mes encara, pretenciosos! Perquè, com els començaments de qualsevol col·lecció de fascicles, l’acompliment d’aquests bons propòsits té un percentatge d’èxit paupèrrim, miserable. Però la carn és dèbil, els humans som així de arrogants. I ens entestem a voler canviar el porvenir… Fem autèntiques barbaritats: paguem gimnasos o academies d’anglés on no fotem els peus, comprem cremes per fer caure la grassa o per no deixar caure el cabell…. Però és que fins i tot en el cas de tenir èxit i acabar canviant radicalment de vida, el mèrit és més que discutible. Perquè, home, canviar el futur…això encara que estadísticament improbable, és racionalment possible. Però canviar el passat…Collons, tu, això si que te mèrit. Per això si que valdria la pena negociar amb el tal Mefistofeles el preu de l’ànima.

534-6789- Wilson Picket
Can’t turn your loose – Cool Jerks
Shake- Ottis Reading

Que ningú es pensi ni per un moment que mai he gosat ni posar el nas dins el Faust de Goeth, perquè si ja el Petit Princep em va desconcertar, aquesta obra, tan fonda com l’obra del pàrquing de la lliberat, podria aniquilar el meu dèbil raciocini. No, que va, tot el que en se d’aquest tema ho se per la tele, pels culebrons i Salsas Rosas. Però vaja, en qualsevol cas es veu que el tal germànic es va muntar aquest negoci de Robert amb les ànimes. Avui en dia aquest tema ja no dóna per cap llibre, perquè ja es veu per tot arreu, en qualsevol cantonada: l’ànima és lo immortal, lo que queda quan morim, la herència. Bé doncs, ara ja hi negociem amb lo que quedarà quan ens morim, amb la nostra herència. Ja ens la venem. Ja comprem pisos que no podrem pagar en vida, ja ens comprometem per més enllà de la mort. Ara que fem hipoteques a 80 anys ja ha quedat ben clar: Mefisto té accions a tots els bancs.

Give me some loving – Sam & Dave
Never can say goodbye – Isaac Hayes
The look of love – Isaac Hayes

“La vertadera fi de la ciència és honrar la ment humana”. “ I la vertadera fi de la ment humana és la felicitat” encadena un. “No la pervivència”, diu l’altre. “No, no, que la ment humana no té cap fi en concret!” Salta aquell amb un bitllet de 50 encara enganxat a la toxa. “La ment humana no té fi, és infinita com les linies infinites”. Les vises tallen polvo per tot arreu. “Les línies són infinites, però la mà és limitada”. “Les línies de la mà són infinites fins que troben el precipici dels dits”. Aquell ha canviat els coberts, el canuto de 50 tiràt per allà, substituït per un de 100: ara ve el segon plat. “ningú en el seu sa judici faria línies damunt el palmell de la mà”. “no, no: encara ningú ha estat prou valent com per fer ratlles damunt el palmell de la mà, seguint les línies de la seva mà”. Camps nevats, canutus de bolis bic, pols per tot arreu. “la vertadera fi de la ment humana és la ciència”. El professor entra sobtadament a l’àula. Els alumnes de filosofia recomposen la compostura. La línia argumental es reprèn per la pàgina 327.

A change is gonna come – Ottis Reading
Everybody needs love – Wilson Picket
Soul man – Sam & Dave

El Coronel Kurtz, el personatge que interpreta Marlon Brando a Apocalipse Now, ho deixa tot enrrera, abandona familia, carrera i prestigi, i s’abandona a les seves obsessions. A saco, a fondo, sense deixar rastre de raciocini ni sentit comú. Fins lo més íntim dels seus deliris. Com el Capità Akhab de Moby Dick, que arrastra tota la tripulació en pos dels seus desitjos. Aquest últim comentari ha queadt molt “arty” i “culty”, no? Buenu, jo la veritat és que no he llegit mai aquest llibre del Melville, però arreplegant quatre cites d’aquí i d’allà i deixant-les anar estratègicament pots donar el pego. Si jo puc jurar que Moby Dick és el retrat de les obsessions íntimes de l’Akhab que tots portem dins, sense haver-ne llegit ni una coma, ¿com et pots fiar de lo que sents por ahí? Ara bé, Apocalipse Now sí que l’he vist, eh? I la imatge que em ve sempre al cap és la Cara de pasmat de Martin Sheene, a la proa de la lanxa patrullera amb la que remunta el riu, quan es creua amb el seu fill Charly Sheene en una altre lanxa en sentit contrari. Això és de Hot Shots o una d’aquestes. I em sembla definitivament brutal que la peli homenatjadora em quedi més fixada a la memòria que la homenatjada. Si no em falla la memòria ni el meu angles la peli s’acaba amb Marlon Brando susurran un terrible “the horror…the horror”. Gens desencaminat.

Move on up (live) – Curtis Mayfield
Fat boy stomp – James Taylor Quartet
Respect – Ottis Reading

Taxador d’ànimes: la noia va entrar a l’oficina del taxador, que estava tota desordenada, plena de pols. Hi havia una llauna d’espaguetti mig buida damunt de la taula amb salsa tacant tot el voltant, i una botelles de cervesa. L’homenet calb la va fer passar i la va examinar curosament amb l’aparato aquell enganxat a l’ull, que semblava guenyo. La va auscultar, li va picar els genolls amb el martellet i mig nua i estirada, li va conectar uns electrodes per tot el cos, va posar la palanco en on i l’aparell va començar a fer soroll d’electricitat i a pintar gràfiques significatives. Després els hi va col·locar al cap, i un altre cop el zum-zum de l’electricitat i les gràfiques. Va mirar quatre coses més (els queixals, les articulacions) i la va fer seure: “psi, prou bé…quant en demanes? Quan en vols?” i ella “no se, tot el que pugueu, necessito anar tirant…”. Amb això de vendre’s l’ànima, no tothom s’hi apunta per grans aspiracions i per saber-ho tot. Hi ha qui l’ànima se l’ha de vendre, com el patrimoni, per anar tirant, anant llescant d’on bonament pot.

Soul teller – Cool Jerks
Think – Aretha Franklin
Love man – Ottis Reading
Hold On, I'm Coming – Reuben Wilson
Sitting at the dock of the bay – Ottis Reading

“Trading with mefisto”, mercat negre d’ànimes: Sota el els porxos de carrerons foscos compradors i venedors d’ànimes tanquen turbis negocis modificant constantment el preu de mercat. Oferta i Demanda, dinàmica comercial. Comissions i intermediaris. Plats de llenties a canvi de fotografies. Fortunes per inculpacions. Països per el·leccions. Un polític li dona la ma a un altre i es disparen flaixos enlluernadors, fogonaços que acaben encegant tot: el preu de mercat de la foto, les llenties del plat, les que tots ens acabarem menjant. N’hi ha per sucar-hi pa.

Try a little tenderness – Ottis Reading

El climax d’aquesta preciosa cançó es concentra en els darrers 50 segons dels 3’45’’ que dura. L’orgue de Booker T Jones subrratlla els laments d’Ottis Reading i els vents dels Memphis Horns ho acaben certificant per sota. Avui hem sentit coses del segell Stax, Ottis Reading mort en accident d’avió mentre anava a un concert el 1967, Wilson Picket mort d’atac de cor el gener d’aquest 2006, Steve Crooper, compositor i músic dels Booker T & the MG’s, encara en actiu, Aretha Franklin, que va gravar també per Stax, Sam & Dave, Isaac Hayes que va allargar la vida del segell fins principis dels 70 amb el seus sofistisoul, i d’altres que no hi tenen a veure més que per les referències com els Cool Jerks, James Taylor Quartet, o Etta James.

Senyors, ens acomiadem: de vegades la temptació es pot amagar darrera un pot de melmelada en obrir la nevera un diumenge al dematí. D’altres en canvi, en la mantequilla. Caiguin, en les seves temptacions, senyors, usin la mantequilla amb liberalitat si això els ha de fer feliços. Apa, salut i siau!

12 comentaris:

Jordi Soler ha dit...

De lo d'avui em quedo amb "Try a little tenderness" (tot i que la que més m'agrada és la versió dels "Commitments" --gran película i gran grup, avui ja del tot oblidat--), el "Soul Man", el "Gimme Some Lovin'" (hi ha versions molt canyeres d'aquest tema) i, com no, l'empalagós "The Look Of Love" (especialment bo un cover que van fer els Deacon Blue a principis dels 90).

I contesto a una pregunta d'abans de l'estiu: sí, sóc Petshopboyista, i tot i que el darrer treball ("Fundamental") està força correcte, crec que no han arribat mai al nivell de qualitat dels seus dos primers treballs (i una part del tercer). No sé, aleshores tenien un segell de distinció que han anat perdent amb el temps, amb la sublim excepció de "Behavior".

M'agrada el nou look. Original i senzill. Després escolto el programa.

Mr Towers ha dit...

ohhh commitments, gloriosa peli, que a mes passa a Dublin, fantàstica ciutat. Aquesta versió de the look of love es totalment sofistisoul de vellut, empalagosa com una nube de caramelo i a més llarga, a més l'he destrossat tota parlant per damunt. La que dius dels Deacon Blue crec que fins i tot l'he posat algun cop, anava amb un màxi de versions del Bachara de regal amb l'lp aquell tan fomos de colorins.

i el Fundamental em va decepcionar una mica, el vaig notar sense ànima, correcte namas. Una llàstima.

parado ha dit...

Veig que es dedica a la comunicació oral i escrita. Demà l´escolto a la feina, encara que els noms que hi posa no em són familiars.
En canvi coincideixo amb Soler, soc un enamorat dels Pet Shop Boys.
Salutacions.

Elnan ha dit...

Acabo de descarregar el programa de dimecres.
Pinta molt be.

Per cert, no se si nomes em pasa a mi, pero... hi ha possibilitat de que cada cop que carregues el blog o l'obres no comenci a sonar el programa de nou?
Suposso que es cosa del player que tens al header, pero cada cop que actualitzo totes les pestanyes em torna a començar el programa. Ara ja el descarrego i tanco la pestanya, pero si estic escoltant musica i obro el blog per veure si hi han comentaris em comença el programa.
Ho deixo en les teves mans.

Mr Towers ha dit...

@Parado
encantat de tenir-lo en aquesta humilde morada, passi sempre que vulgui...De tots els possibles tipus de comunicació, el que sens dubte m'interessa més és la comunicació tàctil cos a cos, i la oral i escrita quedarien com a segona opció. Jo també em considero un Petshopboyista, perquè m'agraden i perquè fan música transcendent aparentment intranscendent.

@elnan

espero que t'agradi el programa, musicalment és bastant homogeni i encara em sembla que m'he quedat curt d'Ottis Readding, que volia que fos la part important. De lo del player tens raó, és un putu conyàs i no se com ho acabaré manegant, em sembla que acabaré per treure'l.

Elnan ha dit...

M'ha agradat molt Towers.
Avui (be, dimecres) t'has lluit.
No importa si t'has quedat curt de l'Ottis Readding per que la seleccio es impresionant.
Gaire be ploro a l'escoltar el "Tell Mamma" de la Etta. Es que tinc molt de carinyo per la Janis Joplin i aquesta es una de les cançons que mes m'agraden d'ella.
Es un bon, molt bon, retorn.
Ah! I l'hora i mitja m'ha passat volant

Mr Towers ha dit...

Ho celebro, la veritat és que amb la idea que portava era dificil cagar-la: l'stax va treure una musica brutal, encara que precisament "tell mamma" crec que no te cap relació amb el segell, però l'escoltava amb l'ipod anant a la emisora i no em vaig poder ressistir, és brutal. No sabia lo de la Joplin.

rumoroleg ha dit...

OBERTA PORRA MOTOGP

GRAN PREMI D'AUSTRALIA


http://www.f1porra.blogspot.com

NO FALTEU!!!

Abis ha dit...

Benvolgut Mr. Towers, celebrem el seu retorn i el seu nou programa i la nova durada del programa.
Per cert, Apocalipse Now està basada en una obra de Joseph Conrad que es diu The Heart of Darkness i que és excepcional, una noveleta breu i molt recomanable.

Raimon ha dit...

Avui tinc serioses possibilitats de poder escoltar el teu programa.

De mentre, et diré que diumenge vaig sacrificar gairebé mitja hora del Barça-València per poder assistir al concert d'Antònia Font de la Mercè.

Bé, més que res perquè es tracta d'un grup que quan toca en directe ho fa pràcticament igual que enllaunat. Això és el que m'agrada, tot i que els entesos snobs ( ;) ) prefereixen interpretacions més arriscades, transgressores. Jo no, a mi que no em toquin el que conec.

Afegeixo el servei d'alarma de la banyeresporra per als partits de Champions. Et queden 4 horetes per apostar.

http://banyeresporra.blogspot.com

Mr Towers ha dit...

@abis

oidoo barraaaa, m'apunto el heart of the darkness

@rai

ja m'explicaràs que tal, em sembla que amb aquest concert pot ser un punt d'inflexió per la seva carrera comercial (però buenu, a mi tan me fot, que continuin tan com son ara). Personalment li tinc poca tirada als concerts, però també quan sento una versió massa diferent del que conec em cruixen les orelles.

Raimon ha dit...

Ja et dic, va anar bé perquè les cançons no estaven versionades pel 'life', i jo és el que busco. Per què hi vas, llavors? Això em pregunto jo. I em contesto: perquè la meva dona volia sortir a les festes. Òbviament, si m'agrades les cançons tal com són enllaunades no té ni cap ni peus anar a un concert o l'acústica sempre és pitjor que amb els auriculars (i més si tens en compte que es feia a cel obert, al xamfrà de Rosselló i Dos de Maig).

Però va estar prou bé, sobretot la primera mitja hora en que van tocar temes del Katiuskas, el que més conec. Després en van tocar d'altres que desconeixia i, seguint la meva lògica interna, ja no em va agradar tant, fins el punt que vaig decidir marxar a veure el gol del Villa perdent-me la traca final.

Parlant de futbol, no et vas presentar a la porra de la Xampions. Encara pots apostar al Bremen-Barça.

Respecte al teu programa, m'ha costat més que d'altres. Em sembla música com si diguéssim casual, igual hagués pogut sonar així que d'una altra manera. Tot va en funció del que s'haguessin pres aquell dia els músics... Però tu manes i així ha de ser.