Lo físic de l’asunto, Primavera 2007, 23 de maig

Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster



Geno – Dexy’s Midnight runners

Punt 6 Camp, 99.8 FM El Jardí del Manicomi. Avui amb una col•lecció de classics del Northern Soul, Floorstompers-coolshakers-Footstompers per Allnighters. Provarem de recuperar l’esperit del Wigan Casino. Aquesta edició del Jardí del Manicomi és diu “lo físic de l’asunto” perquè en el fons de les coses, de totes les coses, fins i tot en el fons dels gots de whisky, en el fons de tot sempre hi acaba per haver una part física, la part física. “lo físic de l’assunto”, de qualsevol asunto. I aquesta part, la part física, acaba per ser lo més important i transcendent. “lo físc de l’asunto” és el bistec de la vida, i els bistec son sempre cosa molt protèica, consistent, tangible, i vermella. Sangnant a vegades, i dura com a sola de sabata altres, però sempre comestible al cap del carrer, per gust o per obligació de no morir de gana. Però diuen uns ¿i què passa amb lo més eteri i intangible? ¿i els ideals? ¿i els somnis? ¿i l’amor platònic?

Bah, paparuches, mariconades, tonteries. De verita. “¿peace, love & harmony? Very nice, very nice...but maybe in the next world”. No, definitivament: tonteries. Cal malfiar-se de qualsevol cosa que no tingui una part ben física i tangible, de res que no tingui un bistec.

Philly Dog – Geno Washington
Ride your pony - Geno Washington

Sí, cal malfiar-se de qualsevol cosa que no tingui una part ben física i palpable. L’amor, per exemple ¿la perfecció física de l’amor platònic és el sexe virtual? Un pit grapejat, una esquena esgarrapada amb furia, arrastrant les ungles com una arada per la pell. Física contra psíquica. Guanya per golejada el tacte rugos i apassionat. Ja hi podeu pujar de peus que cap record o impressió que no tingui un format tangible i físic és un mal negoci. Les fotos, la música que tenim en digital, que no podem tocar amb els dits: meeeerda. El dia que el pc o la tarja s’engostipi i agafi un virus de merda ja està tot perdut. Mp3, jpg, bits digitals...res comparable a tornar-te a tocar, a acaronar amb el panxell dels dits...per tornar a lo físic de l’asunto.


You left me – The Admirations
Bring him back – Sissie Houston
You don’t love me anymre – Johnny Caswell
Don’t meke me love you – The Huns Review
You hit me like TNT – Linda Jones
Heat Wave – The Vandellas
At the top of the stairs – The formations
Because of you – Jackie Wilson
The sweetest thing – Chanel 3

Ahir passejant per un carrer estret, fresc i fosc del centre de la nostra ciutat, vaig sentir que algú em xiulava i m’insultava greument amb paraules malsonants i amb una veu tan ridícula com aguda. Em vaig girar cap on venia tot allò: des d’un balcó em mirava inquisidorament un animal. Era un lloro agafat als barrots de la seva gàbia que em mirava amb ulls injectats d’odi. Des de la distància no vaig poder distingir si era un odi personal o estava dirigit al gènere humà en conjunt. Vaig baixar la mirada i vaig continuar caminant, fixat en els adoquins, i una mica més petit psiquicament, disminuït per la humiliació que m’havia inflingit aquell emplumat. Des de sempre el lloros m’han semblat uns animals que tenen alguna cosa d'inquietant. Això que un bitxo parli no m’ha sembla mai massa natural. Potser és que estan farts de tenir un tio repetint obsessivament la mateixa frase al costat de la orella perquè l'aprenguin. Em sembla que a ningú agrada tenir un paio ratllan-te continuament sobre el que has de dir o el que has de fer. Probablement a ells, per molt animals que siguin, tampoc. Inquietant. I en el fons de tot, el dubte que em continua assaltant és: si els coloms sabessin dir coses, ¿n'hi hauria tants cagant-se pels parcs?

I can feel those vibrations – The Promises
Under my thumb – Wayne Gibson

(i aquesta la van popularitzar els Who)

Touch me – The inspirations
I’ll be yours for ever more – Love unlimited

“I’ll be yours for ever more “ canten love unlimited, “Oh my God help me” canta la noia desesperada perquè te por de perdre el seu estimat. Perdem al nostre estimat i ens enrecordem de Deu. Estem en un apuru i ens enrecordem de Deu. Veiem la mort, i els humans ens recordem de Deu. No entenem el que ens envolta i ens enrecordem de Deu. Deu és el Señor Lobo de Pulp Fiction. Només ens recordem d’ell quan trona. Deu amb ulleres de sol i descapotable. Deu vestit d’Armani i amb una magnum a la cintura. Teolegs em missió especial.

I only get this feeling – Chuck Jackson
Shake me, wake me when it’s over – The Supremes
Say something nice to me – Bobby Kline
Fools paradise – Caleen Anderegg
Everybody needs love – Bobby Hanna
Mr pitiful – Ottis Redding
My Love – Ronnie Jones
Shake your tail feather – James & Bobby Purify
Cracked up over you – Danny White
You’ve been away - Rubin
I Hurt on the other side – Sid Barnes
You’re gonna need me – Ted Ford
Love slipped though my fingers – Sam Williams
My man don’t think I know – Gwen Davies
I never knew – Bad Weather Inc
I want to be free – The Admirations
Hey little girl – Del Capris
I’ll Hold You
Breakaway – The Valentines

Sobre lo físc de l’asunto, ja el 1784 Sir Francis Lalane va descriure en la seva obra “Leyes de la inanimidad” que “Los objetos sometidos a larzgas y azarozas peripecias adquieren las propiedades y características humanas de aquellas personalidades con las que se cruzan a lo largo de su existencia”. Entre ells, cordes i metalls nobles eren els més propensos a adquirir propietats humanes com l’amor, l’odio o el dubte racional.

No es per casualitat que els instruments de corda i vent siguin els mes expressius, ni que els seus coleccionistes estiguin entre els essers més violentament possessius

Fins d’aquí set dies, amb aquesta cançó que el 1980 van versionejar i popularitzar els Dexy’s Midnight Runners. Set dies no és massa en aquest cas. És la mida justa.

Seven days is too long – Chuck Woods