Parlant de Camaleons. Hivern 2008, 29 de febrer
Per alguna incomprensible rao els programes reproduïts amb el play del clickaster, directament des d'aquí sonen baixats de revolucions. Jaueuer, si es baixen des del clickcaster del Jardí i els reprodueixen en local sonen acceptablement bé.
Clara - Scott Walker
Punt sis ràdio, El Jardí del Manicomi, i l’edició d’avui que es diu “A propòsit de Camaleons”. El Camaleó és un bitxo amb un lleuger aire inquietant, almenys a mi m’ho sembla. Avui m’agradaria fer un programa amb un lleuger toc d’inquietud. Perquè a vegades estem tan ricamente caminant, o mirant la tele, o fent un tallat, i així en sec, una inexplicable suor freda ens recorre el espinasu, o sen’s eriça el vellu en la piel for no aparent reason at all. Digues-li estabilitzadors automàtics, però de vegades quan tot va viento en popa, un sobtat llampec en la foscor ens recorda que fràgil és la tranquilitat d’esperit. Avui doncs, volidria violar subtilment aquesta tranquilitat d’esperit (vaya, si no és molestia, eh?), més que res per a tenir present que els tsunamis emocionals existeixen, i que la tranquilitat d’esperit és un petit privilegi que s’ha de cuidar, regar, anar podant i de tant en tant inocular una petita quantitat d’anticosos. Una dosi d’anticòs de la inquietud, perquè les aigües del mar de la tranquilitat es mantinguin encalmades, encara que al mateix temps siguin profundes, denses, grises i d’un fred que gela l’ànima.
The old man's back again - Scott Walker
Quan tot es va acabar una calma serena es va apoderar de l’habitació. Només es sentia una respiració dèbil i treballosa que venia del fons del quartet, tapada de tant en tant per algun tsumbit elèctric. Minuts després algú que arribava del passadís va encendre l’interruptor. El fluorescent polsós va il·luminar les parets amb unes pampallugues fredes i més soroll elèctric. El nou vingut en va tenir prou amb un ràpid cop d’ull per comprovar el que havia passat. Va marxar tan silenciós com havia arribat. El fluorescent seguia crepitant, tapant de tant en tant la respiració cada cop més accelerada.
Orbit - Tom Verlaine
Ángel exterminador - Ilegales
Ángel Exterminador, Ángel Caido “Porqué hasta un ángel puede tenr un tropiezo en la vida...”
Han caido los dos - Radio Futura
Magic - Tujiko Noriko
Va tirar amb violència les cartes sobre la taula de joc i es va aixecar d’un salt, tirant per terra els gots i el cendrer. Va cridar-li “trampós” a l’home pàlid vestit de gris, encara que els dos sabien que era mentida. Allavonses l’home vestit de gris el va agafar de la solapa amb una ma i amb l’altra, amb tranquil·litat i precisió li va crusar la cara dos vegades (plas-plas). La resta de jugadors van aprovar en silenci mentre l’home de gris re-tornava el fill pròdig a la severa observació de les sacrosantes regles del joc, a base de repetides i serenes patades a l’entrecuix. Mentrestant el fill díscol assentia plegat a terra i protegint-se els ous amb les mans, removent-se entre esquitxos de la seva pròpia sang, i les colilles i el whisky que ell mateix havia abocat feia només uns moments. Ningú ha dit mai que ser el bon pastor del ramat sigui fàcil, ni agradable.
The 17th time - Piano Magic
Are You) The One That I've Been Waiting For? - Nick Cave & the Bad Seeds
Quan va obrir els ulls un ventilador desconegut donava voltes pesadament sobre el seu cap,però per molt que giressin, les aspes no semblaven capaces de moure ni un bri d’aire. Se sentia llunyanament dolorit. 10 o 12 mosques volaven pesadament perforant l’atmosfera plomissa i xafugosa. Li va venir al cap un mugro que va xuclar i mossegar amb ràbia, fa temps d’això. Va recordar el gust característic d’aquella sang, sense cap emoció en especial. Va tornar a tancar els ulls. Les mosques i les aspes del ventilador seguient creuant-se en l’aire, indiferents, com el trànsit caòtic de la ciutat.
Orange Light - Coppola
Opening: the end - The Doors
Damunt la taula de la meva habitació tinc extesos tots els sobres tancats que em van sortir de la carpeta de l’Alvarez. Son blancs, sense cap marca, ni destí; ni remitent o segell. Són de tamany quartilla i estan plens de papers ben plegats, això es nota al tacte. Per la finestra de l’habitació veig les línies blanques que han deixat els avions anant cap qui sap on. Tot lo de la condensació de l’aire dels motors i tal. Un fotògraf em va explicar fa temps que cada cop és més difícil fotografiar el cel blau a seques, sense les línies dels avions. Potser l’Alvarez va marxar amb un d’aquests avions, potser alguna d’aquestes marques es la seva. O potser esta al fons del mar. Per la finestra de l'habitació veig un autobus parat a mitja avinguda, un cotxe aparcat a doble fila no el deixa passar. El conductor treu un braç petit i llunyà per la finestra, gesticulant. Fa estona que pita i el soroll de la bocina s’expandeix per tota la ciutat. Em molesta, em toca molt els collons. Deixo caure damunt la taula el sobre blanc amb què he estat jugant, (donant-li voltes transversals) per preparar-me un altre tallat, a veure si entro en calor d’una puta vegada. Des que tinc la carpeta a casa no m’he pogut treure de sobre aquest fred intens que em corre per dintre. Remeno el tallat i en foto la meitat per terra. Ja fa dies que tinc les mans tremoloses de tanta cafeïna.
Tame - Pixies
Threshold Apprehension - Black Francis
Chosen Times - New Order
Tot això que em sentit avui no deixa de ser música per camaleons. Els camaleons no tenen sentit de l’oïda, però això no impedeix que algú es dediqués a tocar el piano per un públic format exclusivament per un camaleó (fos o no el seu camaleó). Jo no tinc pajillera idea de tocar el piano, però suposo que aquest hipotètic pianista es dedicaria a teixir frases musicals a cops de tecla, (subjecte-verb-predicat, subjecte-verb-predicat, subjecte-verb-predicat...). I que l’únic receptor fos un camaleó com la resta dels seus congèneres, sense oïda, no invalida la teoria de la comunicació, amb tots els seus agents -emissor, receptor-, i processos i tal. En tot cas ens parla d’un pianista per a qui l’estructura de la comunicació és important. Potser fins i tot més important que els subjectes comunicacionals o que el mateix missatge, perquè mentre que la volubilitat dels subjectes i dels seus missatges és llegendària, l’estructura et serveix sempre i per tot. L’estructura, l’edifici, els barrots, la gàbia de la comunicació. És igual si parlem de camaleons, de meta-llenguatge, o de música a seques. El pianista a cops de tecles segueix amb el seu particular subjecte-verb-predicat, subjecte-verb-predicat, subjecte-verb-predicat, mentre el camaleó mira cap un cantó i -simultàniament- cap l’altre.
Denial - New Order
Per alguna incomprensible rao els programes reproduïts amb el play del clickaster, directament des d'aquí sonen baixats de revolucions. Jaueuer, si es baixen des del clickcaster del Jardí i els reprodueixen en local sonen acceptablement bé.
Clara - Scott Walker
Punt sis ràdio, El Jardí del Manicomi, i l’edició d’avui que es diu “A propòsit de Camaleons”. El Camaleó és un bitxo amb un lleuger aire inquietant, almenys a mi m’ho sembla. Avui m’agradaria fer un programa amb un lleuger toc d’inquietud. Perquè a vegades estem tan ricamente caminant, o mirant la tele, o fent un tallat, i així en sec, una inexplicable suor freda ens recorre el espinasu, o sen’s eriça el vellu en la piel for no aparent reason at all. Digues-li estabilitzadors automàtics, però de vegades quan tot va viento en popa, un sobtat llampec en la foscor ens recorda que fràgil és la tranquilitat d’esperit. Avui doncs, volidria violar subtilment aquesta tranquilitat d’esperit (vaya, si no és molestia, eh?), més que res per a tenir present que els tsunamis emocionals existeixen, i que la tranquilitat d’esperit és un petit privilegi que s’ha de cuidar, regar, anar podant i de tant en tant inocular una petita quantitat d’anticosos. Una dosi d’anticòs de la inquietud, perquè les aigües del mar de la tranquilitat es mantinguin encalmades, encara que al mateix temps siguin profundes, denses, grises i d’un fred que gela l’ànima.
The old man's back again - Scott Walker
Quan tot es va acabar una calma serena es va apoderar de l’habitació. Només es sentia una respiració dèbil i treballosa que venia del fons del quartet, tapada de tant en tant per algun tsumbit elèctric. Minuts després algú que arribava del passadís va encendre l’interruptor. El fluorescent polsós va il·luminar les parets amb unes pampallugues fredes i més soroll elèctric. El nou vingut en va tenir prou amb un ràpid cop d’ull per comprovar el que havia passat. Va marxar tan silenciós com havia arribat. El fluorescent seguia crepitant, tapant de tant en tant la respiració cada cop més accelerada.
Orbit - Tom Verlaine
Ángel exterminador - Ilegales
Ángel Exterminador, Ángel Caido “Porqué hasta un ángel puede tenr un tropiezo en la vida...”
Han caido los dos - Radio Futura
Magic - Tujiko Noriko
Va tirar amb violència les cartes sobre la taula de joc i es va aixecar d’un salt, tirant per terra els gots i el cendrer. Va cridar-li “trampós” a l’home pàlid vestit de gris, encara que els dos sabien que era mentida. Allavonses l’home vestit de gris el va agafar de la solapa amb una ma i amb l’altra, amb tranquil·litat i precisió li va crusar la cara dos vegades (plas-plas). La resta de jugadors van aprovar en silenci mentre l’home de gris re-tornava el fill pròdig a la severa observació de les sacrosantes regles del joc, a base de repetides i serenes patades a l’entrecuix. Mentrestant el fill díscol assentia plegat a terra i protegint-se els ous amb les mans, removent-se entre esquitxos de la seva pròpia sang, i les colilles i el whisky que ell mateix havia abocat feia només uns moments. Ningú ha dit mai que ser el bon pastor del ramat sigui fàcil, ni agradable.
The 17th time - Piano Magic
Are You) The One That I've Been Waiting For? - Nick Cave & the Bad Seeds
Quan va obrir els ulls un ventilador desconegut donava voltes pesadament sobre el seu cap,però per molt que giressin, les aspes no semblaven capaces de moure ni un bri d’aire. Se sentia llunyanament dolorit. 10 o 12 mosques volaven pesadament perforant l’atmosfera plomissa i xafugosa. Li va venir al cap un mugro que va xuclar i mossegar amb ràbia, fa temps d’això. Va recordar el gust característic d’aquella sang, sense cap emoció en especial. Va tornar a tancar els ulls. Les mosques i les aspes del ventilador seguient creuant-se en l’aire, indiferents, com el trànsit caòtic de la ciutat.
Orange Light - Coppola
Opening: the end - The Doors
Damunt la taula de la meva habitació tinc extesos tots els sobres tancats que em van sortir de la carpeta de l’Alvarez. Son blancs, sense cap marca, ni destí; ni remitent o segell. Són de tamany quartilla i estan plens de papers ben plegats, això es nota al tacte. Per la finestra de l’habitació veig les línies blanques que han deixat els avions anant cap qui sap on. Tot lo de la condensació de l’aire dels motors i tal. Un fotògraf em va explicar fa temps que cada cop és més difícil fotografiar el cel blau a seques, sense les línies dels avions. Potser l’Alvarez va marxar amb un d’aquests avions, potser alguna d’aquestes marques es la seva. O potser esta al fons del mar. Per la finestra de l'habitació veig un autobus parat a mitja avinguda, un cotxe aparcat a doble fila no el deixa passar. El conductor treu un braç petit i llunyà per la finestra, gesticulant. Fa estona que pita i el soroll de la bocina s’expandeix per tota la ciutat. Em molesta, em toca molt els collons. Deixo caure damunt la taula el sobre blanc amb què he estat jugant, (donant-li voltes transversals) per preparar-me un altre tallat, a veure si entro en calor d’una puta vegada. Des que tinc la carpeta a casa no m’he pogut treure de sobre aquest fred intens que em corre per dintre. Remeno el tallat i en foto la meitat per terra. Ja fa dies que tinc les mans tremoloses de tanta cafeïna.
Tame - Pixies
Threshold Apprehension - Black Francis
Chosen Times - New Order
Tot això que em sentit avui no deixa de ser música per camaleons. Els camaleons no tenen sentit de l’oïda, però això no impedeix que algú es dediqués a tocar el piano per un públic format exclusivament per un camaleó (fos o no el seu camaleó). Jo no tinc pajillera idea de tocar el piano, però suposo que aquest hipotètic pianista es dedicaria a teixir frases musicals a cops de tecla, (subjecte-verb-predicat, subjecte-verb-predicat, subjecte-verb-predicat...). I que l’únic receptor fos un camaleó com la resta dels seus congèneres, sense oïda, no invalida la teoria de la comunicació, amb tots els seus agents -emissor, receptor-, i processos i tal. En tot cas ens parla d’un pianista per a qui l’estructura de la comunicació és important. Potser fins i tot més important que els subjectes comunicacionals o que el mateix missatge, perquè mentre que la volubilitat dels subjectes i dels seus missatges és llegendària, l’estructura et serveix sempre i per tot. L’estructura, l’edifici, els barrots, la gàbia de la comunicació. És igual si parlem de camaleons, de meta-llenguatge, o de música a seques. El pianista a cops de tecles segueix amb el seu particular subjecte-verb-predicat, subjecte-verb-predicat, subjecte-verb-predicat, mentre el camaleó mira cap un cantó i -simultàniament- cap l’altre.
Denial - New Order
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada