Retirs Espirituals al wc de casa


Tinseltown In The Rain - The Blue Nile

Casualitats de la vida, després de molts anys l'altre dia em vaig tornar a creuar amb aquesta cançó del 1984, Tinseltown in the rain, dels Blue Nile. Aleshores, a mitjans 80's la tenia en una cinta sony de 60 minuts. Au ves i busca. I doncs sí, es veu que no tenia res millor a fer i vaig buscar i rebuscar entre cintes, arxius, vinils i memòria. I anant fent, vaig acabar completant amb diferents peces encaixades un (d'entre dels molts possibles) puzzle d'aquells anys. Un puzzle musical d'una horeta de duració. ¿Es poden concentrar tants anys en una sola hora de rellotge, en una sola horeta de ràdio?, i seguin per aquest camí, em preguntava jo, (còmodament assentat al wc de casa): ¿quina quantitat de temps evocat hi cap en una unitat de temps real? Buenu, clar, hi ha allò que diuen que quan palmes, en un segon real et passa tota la vida concentrada, no? (i si no ahí està l'últim capítol de Bunny Munro, el llibre del Nick Cave). Però és clar, dinyar-la és molt fort, no? Vull dir, és lo més fort que a un li pot passar, no? Igual por ahí, hi ha alguna equació física parametritzada, que com un fil, cusi els programes compresors zips, power archivers i tal, amb equacions de física quàntica rotllo e=mc2. Una llei universal i matemàtica (i no obstant, sospito que també recurrible pel constitucional), que relacioni la intensitat d'una experiencia vital donada, amb la comprimibilitat del temps. Com més intensa és l'experiència (per dir algo, que se jo: morir-se, tenir un crio, un orgasme, el recent gol de l'Ibra), més temps evocat t'hi entraria per minut real. Seguint encara més per aquest camí, em vaig dir encara assentat al wc de casa (per bé que amb la cara una mica més comprimida perquè costava de sortir), a veure quina quantitat de temps evocat podem comprimir entre tots durant aquesta horeta del Jardí del Manicomi. Així doncs, avui al Jardí del Manicomi, Exercicis Espirituals. “Retirs Espirituals al wc de casa: Reflexions sobre la profunditat del temps quan cau al fondo de la tassa”.

Dancing With Tears In My Eyes - Ultravox

Recordo una bonica cita que deia algo així com “si l'ànima és l'únic que perviu del cos, i a la llarga l'únic que ens queda del passat són els records, ¿no serà que en realitat l'ànima humana és la memòria?”. Sí, la cita aquesta la recordo, sí, perquè és bonica i xula. Però al mateix temps, com que els oblits, els despistes i la desmemoria en general, ataca a traisión, con saña y sarro en el ojo aquesta pobre i ja despoblada testa, no recordo molt bé de qui és (¿del Fresan potser?). En fí, les cançons dels 80's i el seu agridulce -i de soja- coctel d'oblits i records. Potser, posats a fer memòria sobre aquells anys (i si un ha de ser honest amb si mateix), igual el que un enyora més, més que els estius, les motos, les nenes, l'alcohol, o el pèl, sigui precisament això: la memòria. Vull dir, cony, que encara tenia memòria, que encara me'n recordava de les coses. No tenia oblits, pèrdues de memòria i/o d'orina. Vaja, que no anava perdent els records ni -sobretot- les vergonyes pels puestus.

Persian Love - Holger Czukay
Forbidden Colours - David Sylvian – Ryuchi Sakamoto
Don't Stop The Dance - Brian Ferry

Forbidden Colours, del 1983, va ser una de les primeres colaboracions entre Ryuchi Sakamoto i del David Sylvian post-Japan per la BSO de “Feliç Nadal, Mr. Lawrence”, peli interpretada pel mateix Sakamoto i David Bowie.

La peli (basada en un parell de llibres de Laurens Van Der Post sobre la seva experiencia com presoner de guerra en un camp de concentració japonès), va bàsicament de les diferents maneres d'afrontar els sentiments de culpabilitat dels 4 protagonistes: El Sakamoto com comandant del camp, un sergent japonès tan tontorrón com bèstia, l'oficial en cap dels presoners anglesos, i David Bowie, fent de presoner "rarillo". Van flotant dins l'olla a pressió d'aquell camp sentiments de culpabilitat, pulsions homoeròtiques latens entre els personatges del Sakamoto i el Bowie, l'esticte codi d'honor japonès i tal, bien.

Si el títol de la peli està pres de la última frase de la peli (el comiat del sargent tontorron a l'oficial angles,), el títol de la cançó el van agafar del títol del llibre “Forbidden Colours” de Yukio Mishima. Sembla que en japonès “Colors Prohibits” és un eufemisme per referise a l'homosexualitat, perquè clar, el llibre igual que la peli, també toca de la temàtica homosexual. “I'll go walking in circles While doubting the very ground beneath me Trying to show unquestioning faith in everything Here am i, a lifetime away from you the blood of christ, or a change of heart My love wears forbidden colours”. El llibre de Mishima parla també dels sentiments de culpabilitat d'un jove gay casat amb una noia per no contravenir la rígida moral tradicional japonesa.


Running Up That Hill - Kate Bush
Souvenir - Orchestral Manoeuvres In The Dark
Living In Another World - Talk Talk

El 1983, Quan l'estreno de la peli, Mishima portava 13 anys mort, pràcticament -curioses simetries del destí- el mateix temps que jo viu. Aleshores, el novembre de 1970, Mishima era probablement l'escriptor més reconegut i popular del Japó. Ni curt ni mandròs, i imbuït d'un inflamat esperit conservador i tradicional japonès, va entrar junt amb 5 universitaris en una caserna del exèrcit japonès, va lligar el comandant de la guarnició, va sortir al balcó a llegir un manifest a la tropa (rotllo destronar l'emperador per calçaces, i modernillo), els reclutes se'l van pendre a xirigota, va entrar al despatx, i junt amb un altre dels estudiants que l'acompanyaven, es va fer l'harakiri, (o seppuku, sí, allò de refregar-se l'espasa pel ventre i que un altre et talli el cap). Sembla que feia anys que ho tenia preparat. El suficient per poder enllestir les seves darreres obres autojustificatives:

Es tendeix a honrar a qui ha dedicat tota la seva vida a una única empresa, la qual cosa és justa. Però qui crema tota la seva vida en un foc d'artifici, que dura només un instant, testimonia amb major precisió i puresa els valors autèntics de la vida humana. Així, l'acció més pura i essencial logra retratar els valors de la vida i les qüestions eternes de la humanitat, amb una profunditat molt més gran que un esforç humil i constant


The Lebanon - Human League
Love Comes Quickly - Pet Shop Boys
P.Machinery - Propaganda
The Look Of Love - ABC
Don't Live Me This Way – Communards

4 comentaris:

JoanCG ha dit...

Brian Ferry i els Pet a part, els demás ni em sonaven.

Durant molts anys la soletat a la tassa del water i a les retencions de la Ronda de Dalt han sigut per mi bàlsams espirituals que m'han servit per posar en ordre no poques idees. Poca conya.

Jordi Soler ha dit...

Tenim telepatia, nano. Ahir estava escoltant al cotxe "The Lebanon" i Ultravox (no era el "Dancing", era el "One Small Day").

Tuchuru.

Mr Towers ha dit...

Joan: ni una de conya, ni una. Jo soc dels de "¿te gusta conducir?" però allò sol, tranquilament, allargant el recorregut i tal. Igual com les estades al wc, també hehe.

jordi, la madeja del programa es va desenrotllar amb spotify, m'hi vaig trobar aquesta "tinseltown in the rain" i d'aquí totes aquestes de la mateixa època, mitjans 80's.

De totes potser la que més em mola és la del Sylvian & Sakamoto.

buenu no se, totes em molen de fet...

Orf ha dit...

No more downloads?