Hospitalitzacions sentimentals: a tracklist.

Hospital del Mar - Els Pets

P6R 99.8 FM EJDM, i aquesta edició que es diu “Hospitalitzacions sentimentals: a tracklist” (o en versió extended play, també “Hospitalitzacions Sentimentals, Convalescències afectives, Clíniques anímiques: a tracklist”). La cosa és que treballo a la vora de l'Hospital, i per estalviar-me mitja mançana de camí, perraco com soc, sovint travesso l'Hospital per dins en diagonal, entrant per una porta i sortint per l'altra, (cosa a més molt pràctica quan plou). En fi, la cosa és que l'altre dia anava jo al meu rotllo pels passadissos de l'hospital quan em van entrar pels cascos de l'iPod en random, dues-meravelles-hospitalàries-dues consecutives, l'una després de l'altra: “el Hospital” d'Alaska i los Pegamoides i “Vacances a l'Hopital” de Katerine. “Cullons, yaveustu quina coincidència” igual pensareu: bah, cert, és veritat: és una exageració, una llicència poètica que m'he fet venir bé (més exactament, una llicència patètica). El cas és que sí em van entrar per l'iPod amb poc temps de diferència aquestes dues boniques cançons i em vaig dir: “collons tio, aquí hi ha tema”. Tema pel pugrama d'avui, quisir. Així que anant al curro pels passadissos de l'Hospital, em va donar per reflexionar sobre el tema, sobre la interrelació entre hospitals i cançons. Vull dir que si hi ha cinema de tema carcerari, i també rock de tema carcerari (vet aquí el Folsome Prision del Johny Cash, vet allà el Jailhouse Rock de l'Elvis) doncs també hi deu haver música hospitalària, cançons hospitalàries, de doctors, medicaments i -gñegñegñe el vell sàtir asomando el prepucio- infermeres de bata minúscula i encaje debajo. 

I això és el que operarem avui aquí. Rebuscant-rebuscant cançons d'hospitals, a botepronto ens apareixen pel quirofan aquest Hospital del Mar dels Pets (animant a l'enamorada convalescent postrada al llit de l'Hospital, “tu respira lentament que jo et donaré l'aire d'on bufi el vent”), “el Hospital” de l'Alaska i Pegamoides, que sonarà en tres versions, encara un altre ”el Hospital” diferent, aquest de la Costa Brava, el Conor Oberst, els Eels, Seabear, i demés. Ja anirem veient. A priori un pensaria que si el rock carcelari ha de sonar més recio, masculino, duro i patibulari, per contra l'hospitalaria ho hauria de radiografiar tot amb una paleta de melancolia embenda de la nebulosa mental que provoca la febre i tal. Ja anirem veient.

Hospital - Jonathan Richman
El Hospital - Enrique Urquijo y los Problemas

Bonica cançó del difunt Carlos Berlanga, de los Pegamoides i Dinarama. Va ser la cara B del primer single d'Alaska y los Pegamoides del 1980, “el bote de Colon”. L'anirem escoltant al llarg d'aquesta horeta en 3 versions diferents. Aquesta és del 1993 a càrrec del també difunt Enrique Urquijo amb la seva banda paral·lela a Los Secretos, “los Problemas”. Aquesta orquestració de cordes que li dóna un aire més pausat, ceremoniòs i melancòlic que l'original dels Pegamoides de ritme més trotón i alegrillo, i el timbre de veu tan característic d'Enrique Urquijo encara accentua més aquestes telaranyes de tristor. Enrique Urquijo tenia una relació especial amb tot l'amalgamat Pegamoides+Dinarama: el haver tocat junts en el concert que es considera el tret de sortida de la puta movida madrileña, aquell famós concert d'homenatge a Canito del 1980. Canito, mort en accident de circulació, era el bateria del grup Tos, que formava juntament amb els tres germans Urquijo. A la seva mort es van reformular com Los Secretos.

Hotel Hospital - Damien Jurado

“Health Needs” és un interessant disc ( descarregable de gràtix per intenné ) del 2007 d'Aitanna77 (folktrònica he llegit porahí) el nom darrera el que hi ha Mikel Martinez. Les cançons del disc repassen un circuït sanitari que va des de que una ambulància arriba per assistir un malalt, passa per les diferents plantes de l'hospital on l'ingressen, i acaba quan aquest arriba al cel. Sota l'aparença de temples de la moderna civilització tecno-cinetífica, els hospitals amaguen darrera de sofisticades màquines enxufades a la corrent de 220, i de sarcedots del més avançat cintifisme -de rigorosa bata blanca i estetoscòpi al coll- i amb vastíssims coneixements acumulats a base d'anys d'universitat i masters a Conecticut o Majadahonda, amaguen deia, una profunda arrel espiritual i humanista. Curiosa paradoxa. Curiosa fussió de tecnociència i espiritualitat. Un entra en aquestos state of art de ciència, tecnologia i coneixement, i com a usuari de la sanitat, un acostuma a sentir-se perdut, petit, confós, ignorat, desorientat, pobre pedreta al costat dels Savis Salomons vestits de blanc. I davant aquesta petitesa i infinita indefensió, un tendeix a flexionar i reflexionar (en cos i ànima respectivament), a sentir-se humà i poca cosa, i en conseqüència -a la fuerza ahorcan-, espiritual. Poc importen les circumstàncies que t'hi fet han a petar, si com acompanyant o com pacient, si perquè t'estàs literalment morint entre tubs i mecanismes i bips-bips-bips, o perquè has anat a petar a un llit de planta per equivocació, per una desafortunada concatenació de malentesos burocràtics, males praxis, pitjors hàbits i lamentables casualitats (tots coneixem algun cas de qui va a urgències per una miserable ungla trencada del dit del peu, i una funesta combinació d'analítiques errònies, metges amb criteris peculiars i canvis de torn, resulten en un ingrés en planta per observació durant uns quants dies sense saber ben bé perquè). En qualsevol dels dos casos, la situació invita a l'ensimismament, a la reflexió, a pouar ben fondo dins la pròpia ànima, a preguntar-se sobre el perquè de tot plegat, a apreciar el que es té i a lamentar el que no es té, o el que s'ha perdut. I doncs, suposo que si un és músic, aplica tota aquesta reflexió a la seva feina, a la seva professió d'artesà de síl·labes rimades, compassos encadenats, i estribillos vivificants: la matèria prima que estem escoltant avui.

Patients hotel - Aitänna77
Hospital Bed - Seabear
The Abandoned Hospital Ship - The Flaming Lips

Els Seabear son islandesos i toquen folk rock tranquilet i bonic, i aquesta cançó és del seu primer lp del 2007, i sembla que pel març en vindrà un de nou. Els Eels son bàsicament Mark Everett (o “Mr E”, o més simplement “E” i prou). Tio amb una història peculiar. Fill d'un científic de nivell Nobel, durant els 90's va patir una sèrie de desgràcies personals: se li va morir el pare, la germana es va suicidar el '96, i el '98 sa mare patia un cancer terminal. Tot això el va portar a escriure aquell '98 un LP “Electroshock blues”sobre aquests temes tràgics, amb un fons d'armari trist, però amb voluntat positiva, vital i tal. La cançó que escoltarem es diu Hospital Food, i es extremadament fàcil relacionar-la amb l'estància de sa mare a l'hospital. Hospital Food. Menjar d'hospital. Menjar d'hospital com a metàfora que fins en les pitjors circumstàncies hi ha coses que et permeten tirar endavant, que t'alimenten per anar tirant: “In your tribute album to the world You must never forget To sing the one about the cat Who's always getting wet He's always got a problem He's a very bitter dude And now he is complaining 'bout his hospital food Hospital food It's gonna help the medicine go down Want some hospital food Gonna take a walk without a sound A little hospital food Helps the spoonful of sugar come up I want some hospital food In your blender and in my cup”. La seva mare va morir durant la gira de presentació d'aquest “Electroshock Blues”.

Hospital Food - Eels
Vacances a L'Hopital - Katerine

Vacances a l'hospital, vacances sense tú, descans sentimental, cases de repòs: tré bian mesié Katerine: la salut davant de tot. “Passava les vacances a l'hospital. Malalt no se si ho estava, però bé sense tu, segur que sí. En dies assolellats com avui sentia el meu cor desbocat. Les ombres brillen, els cotxes circulen i pensava si seria capaç d'oblidar. D'oblidar totes les meves vacances a l'hospital Tots els llocs on em feia mal. Quan la nit caigui cauran els meus braços i finalment tindré alguna cosa menys que tu, i tindré finalment alguna cosa més que tu.”. A mi els hospitals em fan yuyu. I quan dic yuyu vull dir exactament “yuyu”. Un buit a l'estomac, una suor freda als palmells de les mans, un afluixar-se'm el backdoor's ojete. Vull dir, tot això físicament: hi ha vegades que les  metàfores sobrepassen la literatura per caure en la literalitat més física.

El Hospital - M.A. Villanueva

Aquesta ha estat la segona versió que escoltem de “el Hospital” dels Pegamoides. A anat a càrrec de Miguel Angel Villanueva, viejo rockero -en el sentit literal de la paraula perquè toca des de principis dels 70's- de Castelló. Un paio que les ha vist de tots colors: Los Brujos, i LP'07 "Ningún Cielo": “Canciones. Melodías. Atmósferas. Fueron el disparador de toda esta historia. Lenguages no codificados que transmitían sensaciones y sentimientos. Que ayudaban a darle un poco de sentido a todo eso de ahí fuera. Que nos hacían sentir un poco más vivos. Canciones. Las había a millones... pero todavía cabían unas pocas más. Podíamos saltar del sillón y ser parte activa de la cosa. Tirar cohetes y verlos estallar en esta noche.”

I Don't Want to Die In the Hospital - Conor Orbest
Cantaloupe Island - Dr. Macaroni Brass Band

I aquí comença la part dels doctors: Doctor Macaroni Brass Band, I don't need no doctro, Doctor Amor... Dèiem abans de la paradoxa dels hospitals com a centres de profunda espiritualitat malgrat ser temples del progres tecno-científic. En la molt modesta opinió d'aquest molt modest saltimbànqui, cas d'existir un medidor d'espiritualitat rotllo contador Geiger de radioactivitat, el trasto ens pitaria més i ens donaria més espiritualitat per m2 en els hospitals que en els temples de l'espiritualitat ad-hoc de tota la vida, les esglésies. Està clar: a la fuerza ahorcan, o la llei del mínim esforç. Perquè mentre a les esglésies un acaba sent espectador (o oient) de la espiritualitat -perquè te l'expliquen des de fora, en els hospitals un n'acaba sent (encara que sigui involuntàriament) protagonista directe, -perquè la vius per dins. Protagonista perquè a un se li presenta davant els nassos el drama (o comèdia) humana en tota la seva extensió, cruesa i autenticitat. Als dos llocs es negocia amb la mateix matèria prima, el mateix argument humà, la vida i la mort, la carni i la sang.

Però en les esglésies aquesta matèria prima ja ve envasada, processada, edulcoroda, tractada com el bon producte comunicacional-barra-comercial que és, en forma de literatura (de fet el més gran best seller de la història, com és la bíblia, o utilitzant un lèxic més tècnic, més que de best seller, parlariem de long seller, concretament de 2 mil·lenis long). Tractat en forma de ficció i realisme màgic. Ah els sermons! Superproduccions en tres D Holliwoodianes (molts cops més aviat Bolliwoodianes). Grans efectes especials, llamps i trons i fins del mon. Apocalipsis, diluvis, judicis finals. Resurreccions al tercer dia, immaculades i virginals concepccions, arcàngels i anunciancions. Potser ha estat precisament això. Potser ha estat tanta grandiloqüència el que els ha perdut. Potser el missatge s'ha escapat per entre les clivelles de tant efecte especial i tant estil irrenunciable... En els hospitals, paradoxals temples de la civilització tecno-científica, treballen amb la mateixa materia prima, la carn i la sang, la vida i la mort. Però la gran diferència és que és la d'un mateix o la dels seus estimats, coneguts, o veïns d'habitació. Sense cuinar, sense amanir, sense efectes especials. Perquè simplement no són necessaris. El drama (o la comèdia) humà en cru, raw like sushi. Les rutilants produccions del Nacho Vidal a Los Angeles contra el porno amateu casero gravat amb mòbil. Avatar amb ulleres 3D, contra yuvutu amb monitor de 1024*768 ppp.

I Don't Need No Doctor - Nick Ashford
Doctor Amor - Los Sencillos

Hospitals. Canvis de torn. Repartició de sopars. Preses de temperatura. Rutines diàries. Preses de pressió. Canvis de gotero. Pastilles i gots de plàstic. Rutines d'hospital. Rutines. Rutines com en qualsevol altra circumstància humana. Veïns d'habitació. Visites sorolloses. Rondes dels doctors. Seguici de becaris. No se en quin documental vaig veure (potser m'ho vaig imaginar -o directament inventar) que fins en les circumstàncies més dramàtiques s'estableixen rutines quotidianes. Rutines que serveixen de xarxes protectores. Xarxes protectores per aguantar minuts i hores, per anar passant, per anar sobrevivint. A les trinxeres durant la I Guerra Mundial, als Gulags de Sibèria, o a Treblinka. I sí, és clar, també en els nostres esterilitzats i moderns temples de la salut. Tot sigui per la salut mental.

Rehab - Amy Winehouse
Hospital - La Costa Brava

Tanquem amb el motiu d'aquest pugrama d'avuí: “El Hospital” en la versió original d'Alaska y Los Pegamoides del 1980, Cara B del seu 1r single “Horror en el Hipermercado”. Una cançó del Carlos Berlanga. “Encerrado en este hospital tomando pentotal y sin poder hablar. Entre tubos de goteo estoy viendo televisión, ya viene Sor Ivonne. Dicen que tendré que resistir pero yo quiero salir de aquí, dicen que quizás me salvaré me curaré, por fin. A las doce ha vuelto Sor Ivonne trayendo otra inyección acabará conmigo. Tengo miedo de la reacción mi pulso va peor, voy perdiendo el sentido. Dicen que tendré que resistir,pero yo quiero salir de aquí,Dicen que quizás me salvaréme curaré, por fin.”

El Hospital - Alaska y Los Pegamoides

12 comentaris:

Jordi Soler ha dit...

Vaig que et segueix agradant Aïtanna77, brivall... ;)

T'hauria quedat bé una cançó d'aquest àlbum en el programa d'avui...

Mr Towers ha dit...

hehe, sisi. Tinc pendent d'escoltar l'últim de l'any passat, available des del mateix link.

M'apunto també lo dels Antlers. Em sona haver vist la portada per algun lloc...

Raimon ha dit...

Home, els metges, millor que no cantin gaire, no et sembla?

Certament no és un tema gaire manit, no. Tampoc les ferreteries, els colmados, o els polígons industrials.

Ja se sap. 95% de les cançons van de temes del cor (en castellà és sagnant, TOTES LES CANÇONS DüEN LA PARAULA 'CORAZÓN'!!), 4% existencials varis, i 1% política-llibertat-drets. No surten d'aquí.

Raimon ha dit...

Sacerdots del cienticisme?????

I què voleu, medicina dels apatxes??

Desagraïts!!

Mr Towers ha dit...

JUA JUA JUA (així en majúscula talqual) ¿que ets del gremi pas?

De totes maneres no volia anar amb mala idea, ni much menys. Simplement constatar de refilong el sovint desmesurat gap comunicacional pacient-metge. Deformació professional, suposo: una temporada llarga vam fer de pacients estandaritzats i d'aleshores que cada cop que em creuo un tio amb bata blanca ja no em puc treure la xec-list mental, em passo tota l'estona puntuan items (BTW, rentar-se les mans puntua alt, no joke).

però bah, tu rai, Rai, amb la làbia que gastes...

Raimon ha dit...

No ho sabies??

Què et pensaves, que era sacerdot?

Que quedi entre nosaltres.

Mr Towers ha dit...

nono, que va.

És més, no sé perquè et feia biòleg.

Lula ha dit...

No he sentit encara el purugrama, a veure aquest vespre què tal, però darrerament estic massa als hospitals jo tb, no per mi, per sort, jo només intervencions ambulatòries, però bé, persones molt properes a mi

dios
és horrible

per això no paro de repetir-me que cal disfrutar cada dia, cada instant, cada moment, xq sense saber com, d'un dia per l'altre, zas, ja no hi ets

ptons

Red Pèrill ha dit...

Com que Lost no anava, m'has inspirat a fer un post.

PD: No està inspirat en Post-Lost, això no...

Mr Towers ha dit...

vaya que sí Lula, tota la raó.

RedPe, el teu cripticisme em meravella. ¿el post de lost és un post solt o un last salt postal? tot sol paso al post, salat!

nandocaballero ha dit...

Hello
Soc Nando Caballero, de La Produktiva Records, m'agradaria fer-te arribar les nostres novetats. Si us plau, envia'm una adreça postal al mail:
nandocaballero@gmail.com
Perdona les molesties
Una abraçada
Nando
www.laproduktiva.com

JoanCG ha dit...

Towers,
En tant d'anar amunt i avall no he pogut escoltar-te amb tranquilitat. M'emporto podcasts varios.

Medicina dels apatxes.... jeje