ARRIVEDERCI. 14 Gener 2011.

Arrivederci-Umberto Bindi

P6R 99,8 fm, EJDM, Senyor i senyores, Molt benvinguts siguin tots a aquesta nova i primera edició del JDM de la temporada 2010/2011. I sí, inaugurem la temporada sis mesos després, sí, amb el 2010 ja xapat. Les coses sempre ben macerades amb una barregeta de suc de calma, salitre i unes gotetes de Pernod. Calma macerada: sempre requerida, mai prou ben ponderada. I la comencem amb aquesta preciossíssima cançó d'Umberto Bindi que es diu Arrivederci: Arrivederci, dammi la mano e sorridi, senza piangere. I així mateix és com es diu el programa d'avui, Arrivederci, Arrivederci, per una volta ancora e bello fingere.... Aquest programa inagural ve tot ple de cançons de comiat, sí: de boniques cançons de comiat, cançons de despedida, Tot un cabaç ple d'Adeus, Adios, Goodbies, Hushabyes, Adieus, i és clar, Arrivedercis, Arrivederci, con una stretta di mano, da buoni amici sinceri, ci sorridiamo per dirci... Arrivederci. ¿I per què cançons de comiat el dia de la benvinguda? ¿a què tants adeus el dia de la retrobada? Buenu, aquí la idea és més o menys, que si just abans de començar una cosa xaxi o estat amb algú guai, un la dona -mentalment- per perduda, un li diu -metafòricament- adéu, aleshores tot el que ve a partir d'allà un s'ho pren, com t'ho diria, com d'a més a més, com un regal que et cau inesperadament -poing- del cel. Una paga extra, vamus.

El món: aquesta capsa de sabates plena d'inèrcia, de pilot automàtic, de fer les coses perquè sí, perquè sempre ho he fet així, d'anar fent i anar tirant igual com ahir, igual com demà, igual com totes les hores, minuts, i segons dels operaris de la cadena del vàter. Desenes i centenars de peces, eslabons els uns idèntics als altres: el d'abans al de després, i aquest amb el de més enllà. Sí, les estanteries del Mercadona estan plenes de garrafes de 5 litres de Monotonia, famílies tetraparentals empenyen carretons plens i col·lapsen caixeres d'ulls tan exageradament pintats com finisecularment cansats. I doncs, per tot això, per una volta ancora e bello pessigar-nos els ous i a veure que en surt d'això. Diu un vell proverbi filipí això: que acomiadar-se abans de dir hola és el primer pas per reconèixer la fugacitat del moment, ser conscient de l'evanescència de les bones estones, el fum gris en que s'acaba convertint fins la més collonuda i entranyable de les converses de carajillo, tan inquietantment profundes com diabòlicament efímeres. Volutes de fum, bombolles de sabó, preciosos paquetets de no-res empaquetats en pastilles, ¿què mires? Ja no hi és, gone forever. Si això -si tot aquest andamiatge damunt el que surfegem els ratets i els riuets de l'anar passant, si tot això, dic, se n'ha d'anar, se n'anirà, ¿pq no reconeixer-ho despedint-nos tot just quan ens trobem? ¿pq no dient adéu abans de començar? Potser així -diuen els filipins- lliures de polvos i lliures de palles, nets i polits, podem regraciar al sol per sortir cada dia, per trobar-te a tu tan guapa i tan depilada i tan oberta de cames, pel moment guanyat, pel regal del puto geni calb i edipós de la làmpada de peu. Sí, per tot aixó: Arrivederci, questo sara l'addio... ma non pensiamoci.

Hushabye (Live)-Beach Boys
Goodbye Lucille #1-Prefab Sprout

Goodbye Lucille #1 era el 3r tall de la cara A de l'impagable Steve McQueen dels Prefab Sprout. Sempre m'havia preguntat el perquè d'aquest títol, quisir el coixinet # i l'1. Amb el temps vaig saber que la idea original -una de les moltes idees originals de Paddy McAloon- era fer un LP sencer amb cançons amb el mateix títol: Goodbye Lucille. La idea no va prosperar, la única cançó que va sobreviure a aquesta idea de bombero va ser la número 1, la que van incloure al mític Steve McQueen del '86. París bién vale una misa.

Comment Le Revoir-Chantal Goya

De la BSO de Masculin-Femenin de Goddard, del 1966, ja sabeu, la Nubel Bag i tal. Als cartells s'anuncciava com “el sexe i la joventut de la França d'avui”, o també “Els fills de Marx i la Cocacola”. Chantal Goya, aquí cantant comment le revoir, feia de protagonista, una cantant una mica inconscient , novieta de Paul, un jove Comunista i amb intronspeccions curioses.

Rhymes of goodbye-Scott Walker

Les rimes de l'adéu. Entre el 1967 i el 1969 Scott Walker va enfilar 4 obres mestres en línia recta, així tal qual, sense gota d'exageració, una darrera l'altra: Pim-pam-pim-pam: Scott, Scott II, Scott III i Scot IV, es deien. Una barreja molt aqulatada entre crooner i profunditat meditativa. Després, problemes contractuals amb la discogràfica que volia números 1 de bublegum mentre ell volia anar a la seva puta bola, i el silenci... fins els 90's i el 2006, The Drift, una baixada als inferns sònica. Lo més semblant a anart al dentista. Aquesta és de l'Scott 4 del 1969.

Adéu, Sofia-Xavier Baró

Adeu Sofia, Mira allà en aquell lloc devastat, sols de glaç i vents petrificats i als carreres on he de portar el meu cant lliure i isolat... Jo també ho trobo tot amarg, des de llavors tot m'ha fet mal, apartat de qualsevol camí ral, cada nit veig passar amb pas cansat un àngel que va plorant llàgrimes on veig el meu mar. Diuen que Che Guevara deia als seus guerrillers a la Serres de Bolívia “si veniu amb mi oblideu-vos de que esteu vius, doneu-vos per morts, així no tindreu res a perdre i cada dia que visqueu serà un regal extra” per una simple regla de tres, els que ja s'han dit adéu, no tenen que despedir-se més, i cada nou dia és un afegit... buenu, potser no va ser a Bolívia sinó a Sierra Maestra a Cuba, o potser no era el Che sinó algun personatge d'alguna película del Tarantino, ara tot això dels mites s'ha devaluat, s'ha fet borros, relliscos, amb les sabates desconcertantment plenes de fang.

Adieu, Alma-Dominique A

Aquesta és Adieu Alma de Dominique A de l'Horizon del 2006, després escoltarem una altra versió de l'Arrivederci, en que en va fer Jimmy Fontana el 1960 com a cara B del seu single Sei Tu. L'origina, -ja ho hem dit- és del cantautor genovès Umberto Bindi, que l'havia composat i cantat el 1959. Va tenir èxits importants fins el '61, i a partir d'aquí el silenci. Sembla que mediàticament alguna cosa hi va tenir a veure la seva homosexualitat. Alguns pocs discs més als 80's i res més. Bindi va morir el 2002 malalt i a la misèria fins el punt que el seu amic Gino Paoli va demanar una pensió estal per a ell questo sara l'addio ma non pensiamoci con una stretta di mano da buoni amici sinceri ci sorridiamo per dirci arrivederci

Arrivederci-Jimmy Fontana
Until Tomorrow Then-Ed Harcourt

If the world did end, ¿would you be my apocalyptic friend? if the sky did fall, ¿would you pick up my last call? until tomorrow then...

Ce Soir Je M'en Vais-Jacqueline Taieb

Aquest vespre me'n vaig: l'estiu ha acabat, deixo Londres, demà seré a Paris... adéu.. Hola i adéu, saludar-se i acomiadar-se, dos rituals, dos extrems, les dues puntes de la serp que es mossega la cua, hola i adéu, el cicle de tota la vida, el cicle de tot l'any: hivern, primavera, estiu... i quan s'acaba l'estiu, què? Doncs el que cantava Julee Cruise: Summer kisses winter tears, el cicle de tota la vida, joventut, adolescència, maduresa i el bujeru. Buenu, un ara s'ho mira amb més calma no? Ara les fulles ja han caigut i a la butxaca hi porto pastilles pel mal de cap, Sip. Però dèiem del cicle de sempre, de quan s'acaba l'estiu. En aquesta cançó Jaqueline Taieb ens explicava que l'estiu ha xapat, que demà, després de passar unes setmanes a Londres, la noieta francesa torna a París. Partícules de nostàlgia anticipada en suspensió, flotant entre maletes tancant-se per sempre, flotant entre els dos minuts escassos que dura la cançó, flotant entre tu i jo... si vens a Paris ens ho passarem bé, diu Jacqueline... nada nuevo bajo el sol: la mateixa nostàlgia després de l'estiu de sempre. Goodbye my love, je ne t'oubliere pas. Clar que no: la joventut mai s'oblida. Un parell de detallets, però, abans de despedir-nos: jaqueline Taieb cantava aquesta cançó d'au pairs franceses tristes i nostàlgiques a Londres l'any 1967. Aquí això d'enviar els fills a Londres es va començar a estilar a mitjans dels vuitanta i em sembla que aquests 20 anys de diferència són un indicador ben fiable de la distància entre l'Hexàgon del Nord i el Cap de Mort Peninsular.

I el segon apunt és que a la següent cançó -Després del ciao ciao de Turrentine que sona ara- serà del Mestre entre Mestres Bruno Lomas, tocant aquest mateix tema del final de l'estiu. La cançó es diu Adios verano, adiós, needless to say de què va. Oju amb aquest bòlidu, ojito-ojito amb aquest trallazo de soul ibèric de l'any 70 que no té ni gota de desperdici, ocu amb l'entrada dels fieros metalls descerebrats que perfectíssimament podrien passar per qualsevol grup d'acompanyament de la Stax o l'Atlantic del '66. Ojito amb els guitarrassos descarnats eh? Tra-lla-zo del sr. Baldoví i su xorrazo de voz

Ciao, Ciao-Stanley Turrentine
Adios verano, adios-Bruno Lomas
Adiós-Kikí D'Akí
Commen te Dire Adieu?-Françoise Hardy
Attends ou va-t'en-France Gall

Aquesta és la cançó que canta France Gall segons inspiració de Serge Gainsbourg. Aquesta és la cançó on la noia exigeix al seu enamorat que es deicideixi d'una puta vegada: “Attends ou va t'en, Mais ne pleure pas... Attends ou va t'en Ne m'embête pas”, espera'm o llarga però no ploris, espera'm o llarga però no em donguis la vara... C'est la guerre on verra bien qui gagne et qui perd És la guerra, veurem qui guanya o qui perd, li diu... sona amenaçador, però al mateix temps després diu, espera't i veuràs que bé ho passarem, l'ambivalència de sempre, l'etern femení, el fins aquí sí però més enllà no, el sí però no... però aquí no hem vingut a parlar del meu llibre -ni de tòpics femenins- sinó de comiats: espera'm o ves-te'n, li diu ella... aposta a tot o res, blanc o negre, Imparell i negre, o parell i blanc... el que sigui però decideix-te d'una puta vegada i no m'emprenyis, li diu ella, espera'm o ves-te'n però no em ploris, no em facis les teves escenes, li diu ella, caixa o faixa... veus, és això, -li deixa entreveure ella-: la vida en blanc i negre, res d'indecissions, res de gris. Perquè és clar -això ja se sap de sempre- navegar per immensos mars grisos és menys complicat, els mars grisos són més dòcils, les tempestes allà són de butxaca, els tsunamis de plàstic xino... els grisos són indolors, insípids, i -a pesar de l'aparent contrasentit- també són incolors: és la incolorització cromàtica definitiva, és el Senyor Gris: us presento al Senyor Gris. Bon dia, Senyor Gris, passi, segui, què li fa mal avui? Doncs miri (diu ell), res, no em fa mal res, a mi mai em fa mal res, només que em sento desdibuixat, eteri, poc consistent, difús: una simple corrent d'aire i em desintegraré definitivament. Sí és clar, el blanc o el negre quimicament purs són escassos, la química té un potencial destructiu considerable... potser per això hi ha tant de gris pels carrers i per les vides. Ahir mateix -per dir algo- em vaig comprar unes pantufles grises, unes agradables, incolores, indolores i confortables pantufles grises, una mica més grises que les que se m'havien gastat, -perquè tot s'acaba gastant... tot, sigui per una punta o sigui per l'altra: les samarretes imperi blanques acaben sempre en un gris fofo, i els tejanus negres, descolorits acaben també en un altre indeterminat gris brut. Tot acaba en el gris, vinguis del blanc o vinguis del negre... Però la noia, la de la cançó dic, es comença a impacientar: buenu què? Què fas doncs? Et decideixes d'una puta vegada? M'esperes o te'n vas? Attends ou vas t'en, la última pluja de la nit serà la primera tristor del matí, peti qui peti espera't al vespre... i ho veuràs... el que vostè digui senyoreta, al seus peus senyoreta, sempre als seus peus, a manar, a disposar...

Everytime We Say Goodbye-Oscar Peterson
Por Qué Te Vas-Kahimi Karie
Goodbye, killer-Pernice Brothers

“Goodbye, killer, Goodbye Joe, I hope you know I loved you but I had to let you go. Maybe if I hadn't let it get so far then it might not been so difficult to be where the other people love”

Arrivederci-Ornella Vanoni

7 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

Una gran filosofia vital, això de començar per l'adéu...

Mr Towers ha dit...

hehe, com a filosofia té el seu què... una altra cosa és si algún dia t'ho diuen just arribar a la feina...

lujazo tenir-te per aquí, salvador!

Sebastià Martori ha dit...

Ei, jardiner, t'havia trobat a faltar... no sabia on t'havies ficat, i quan preguntava al manicomi, doncs això, que tothom es feia el boig... o no s'ho feien?

Mr Towers ha dit...

coñ profà! no sabia lo del teu rebost! (buenu de fet no sabia ni lo del teu Profà, hehe). En quan pugui me'l repaso de cap a rap, que veig que hi tens molta tela per tallar... al rebost dic.

ciao!

JoanCG ha dit...

Gran Towers!, i gran, Towers.
Això vindria a ser una mirada més de la reconfortant filosofia de la provisionalitat vital assumida (toma!), tan valorada en les hores baixes però tan rebutjada quan tot ho veus de color rosa. De fet, pur laïcisme sentimental, jugant a l’atac, sí, però pressionant a dalt.
La meva dona és també una boja per Donosti i quan sortim de l’autopista i entrem pel barri d'Antiguo i l’avinguda Zumalakarregui, olorant ja el Passeig, més d'una vegada se li escapa allò de "no hem arribat encara i ja em poso trista pensant que haurem de marxar".
Bruno Lomas, la Hardy i Oscar Peterson en la mateixa pantalla! Ets el rey dels contrapunts per reforçar el mateix missatge.
Has tornat en plena forma, Mestre.

Lula ha dit...

EL MILLOR TOWEEEEEEEEEEEEERSSSSS IS BAAAAAAAAAAAAACK!!!!

Lula ha dit...

m'he de baixar tot això al shuttle
agh


fes un especial músicar per córrer

amb bambes, no siguis marranu