Veo voces, oigo visiones: voices inside my head.

"Tots tenim una veu dins el cap. ¿D'on ve aquesta veu?" Douglas Coupland.  Via Francisconixon ;

P6R, 99.8Fm, EJDM. Estem escoltant voices inside my head, (The Police, Zeyatta Mondatta '81) veus dins el meu tarro. La lletra de la cançó és una lletania concisa i nítida: voices inside my head, echoes of things that you said, i això és precisament del que parlarem i escoltarem en el programa d'avui, veus interiors i cançons de veus ressonant dins la ment: de vegades la nostra pròpia veueta -típica veu interior tocacollons-, de vegades veus estranyes, alienes, estrangeres. Escoltarem cançons que parlen d'aquestes veus, cançons escrites per músics que escolten veus, o que fan per escoltar-ne. De tot això i una mica més.

Voices inside my head – The Police

Un amic meu, fa un cert nombre d'anys, un dia qualsevol va començar a pegar-se cops de guitarra al cap. A casa seva, a la seva habitació. Son pare, al sentir el Boumboum, hi va acudir alarmat, i acollonit pel que veia li va preguntar què estava fent, per què feia allò. El meu amic li va contestar “És que m'ho diuen les veus”. “I què et diuen?” Li va preguntar. “Que sobretot no faci mal a ningú”. El va entrar al cotxe i pitant a Urgències del Pere Mata. Brots d'esquizofrènia, van dir. Es va quedar un temps ingressat. D'aquella em vaig plantejar si canviar el nom del Jardí del Manicomi, no se, per respecte, frivolitat... mala consciència al fi i al cap. Però ben mirat em vaig dir que després de tot al nom no hi havia cap intenció de mofa. No el vaig canviar. Després va passar el temps, i ens seguim veient -menys que més. I seria bonic poder dir que tot va tornar com abans, però no seria veritat, perquè la vida a ell se li ha tornat més complicada i inestable: medicacions, ingressos... Per tot això aquest programa d'avui va dedicat a tots aquells qui senten veus dins el cap, tant als que les volen sentir, -o no els hi fa res sentir-les- com als que no poden fer res per deixar de sentir-les: voices inside my head.

Voices Green and Purple – The Bees

Veus verdes i morades... em criden de nit, veus verdes i morades, ¿què volen de mi? em persegueixen per tot arreu: el porxo, les parets, les finestres, O nonono... i quan ja et pensaves que te n'havies escapat... apareixen de nou. Aquesta cançó podria ser un exemple canònic del marcianisme d'una època: un còctel calidoscòpic de psicodelia lisèrgica, 60's, àcid, LSD, tripis, La Costa Oest, obscures bandes seminals de garatge, collages de portades d'EP's, sitars... Veus dins la ment, veus de colors. Algunes d'aquestes veus les escoltarem avui, sobretot a partir de series de recopilatoris com Pebbles, Nuggets, Passagers in my mind, Songs They Tought us i demès. Ara és raonablement senzill -ja sabeu, just one click away. Per això el camí que van començar fa tants anys tipus com com els Negativos, Sex Museum o Los Cardíacos té el seu què. Veus morades i verdes... eren els The Bees, des de Covina, Californa, el 1966. Yatedigo: un display de tota la panòplia del gènere: la lletra escapista, els corus apartats de la melodia principal, el ritme irregular de la bateria, les escales dissonants de la guitarra saturada de volum... Sembla que no van vendre ni un rosco, però en canvi es va acabar convertint en carn d'aquests recopilatoris. Personalment els vaig descobrir al Fuzztones: Songs They Tough Us, però també està als Pebbles o als Nuggets. Entra ara “Voces Amigas”, mundo de amor, des de l'extraordinari recopilatori de 60's pop Papagayo.

Mundo de Amor – Voces Amigas
Patch of grass – The Purple Fox
Banda fantasma creada per un LP de tribut a Jimi Hendrix el '71, d'aquí el nom Purple Fox, de Purple Haze+ Fox Lady
Otherwise my convication - Les Rallizes Dénudés

Voices inside my head, veus psicodèliques, distorsionades, obscures cançons de la prehistòria psicodèlica en recopilatoris amb noms ambigus. I de sobte, una sonoritat estranya ¿en quin idioma parlen aquestes veus? Sembla japonès, no? Sí, efectivament, busques perquí-perllà i et trobes amb una d'aquelles històries tan perseguides per cripto-arqueòlegs musicals, caça-mítes fundacionals i adoradors del culte al malditisme. Les Rallizes Dénudés no eren francesos com suggereix el seu nom sinó que es van formar a la Universitat de Kioto el 1967. Anys complexos -clar que ¿i quins no ho son?- Anys convulsos: qual tsunami huracanat les revoltes juvenils van convergir en una celda temporal per assolar el mon de punta a punta: el maig del 68 a Paris, la ocupació de la Universitat a Mèxic DF, la Primavera de Praga, l'agitació universitària a Itàlia de la que neixen a Milà les Brigades Roges, a USA, Berkeley, contra Vietnam... i també al país del sol naixent, és clar. Aquí, però, condicionat per les seves peculiaritats locals: d'una banda el seu secular aïllament exterior, i de l'altra una societat rígidament apegada a la tradició, la disciplina, la obediència. Quan després de la 2ª GM els americans van abocar la seva pasta gansa per reconstruir el país, van imposar també les seves condicions: una societat més oberta i occidental, amb lo que -i a lo que ens interessa- el McArthur va acabar inoculant al jovent japonès el virus del rock i amb ell la la seva rebel·lia implícita. A lu que anàvem: en aquest context Les Ralízes Desnudes era una banda tan fosca que ni van arribar a treure mai cap disc d'estudi: per la posteritat -que som nosaltre, ves quins collons- només va quedar un directe del '73. Psicodèlia, avantguarda, post-rock, linies de baix pesades i repetitives, guitarrassos distorsionats a saco, llargues intros instrumentals, volum brutals als concerts... Vestien de negre rigoros, com el seu admirat Lou Reed. I després hi havia els seus principis, als que sempre es van mantenir apegats: extrema-esquerra antisistèmica i revolucionaria. En els seus concerts passats de volum repartien als presents textos de Hegel, Lenin, Che Guevara, Cervantes, Nietzsche i Ed Sanders.

A tot això el soroll i la conflictivitat a les facultats japoneses anaven a més (tal com la distorsió en aquesta cançó otherways my convication): manifestacions, vagues, ocupació de facultats... tot això apareix de fons en alguns dels llibres de Haruki Murakami (Tokio Blues o El Salze cec), ja que van coincidir amb els seus anys a la universitat. El govern japonés va treure la porra i amb ella una llei d'universitats més dura. El clima social estava al roig viu, i de postres dos dies després de lu de la llei, la histèria es va disparar a tot el planeta quan es va saber lo de la massacre de Sharon Tate per “la família” del Charles Manson. I encara al cap de només uns mesos, de postres un grup terrorista d'extrema esquerra -l'Exèrcit Roig, un de tants E.R.'s- segrestava un Boing de JAL i el dirigia a Corea del Nord.

A lo que ens interessa, un dels integrants del comando era el baixista de Les Rallizes Desnudes. També el nom del cantant i líder, Takashi Mizutani, també va aparèixer a les investigacions. Total: més clandestinitat per a la banda i cap disc més excepte alguns Bootlegs ...fins que a principis dels 90's, taxan sorpresa: apareixen en copies limitadíssimes tres discs nous en directe. Sense entrevistes, ni promocions, ni aparicions. Ara, avui dia dic, hi ha col·leccionistes que maten per les escasíssimes restes del seu llegat. La llei de la oferta i la demanda és implacable fins i tot entre els més obscurs i perseverants dels antisistemes. Les veus segueixen parlant dins la ment (encara que sigui amb japonès). La distorsió gira i gira i segueix girant. Com el Mon. Com el lector del CD.

Journey to the centre of my mind – The Amboy Dukes

De Detroit i liderats -oju al datu- pel mismissim Ted Nugent amb la seva banda de debut. Journey to the centre of my mind, Viatge al centre de la ment, si Johny cogió su fusil, aquella joventut psicodèlica va agafar les seves motxilles. Destination: explorar el propi interior. I fent dit van omplir aquelles motxilles de tripis, LSDs, i empanades d'espiritualitat oriental. Viatges iniciatics, bitllets de bus rumb a l'auto descobriment. Abocar-se al vertigen dels abismes propis per via meditacional, o via síntesi química. Però ¿quants d'ells van descarrilar i es van fotre barranc avall amb el cervell derretit per l'àcid? A cavall entre el XIX i el XX artistes i visionaris tiraven d'Absenta, de laudà o dels fumaderos d'opi (“Seus i fumes; creus que seus dins la teva pipa, i que la pipa és qui t'està fumant a tu; t'estàs exhalant a tu mateix en núvols dispersos de fum. T'hi sents bé, així, i només una cosa et preucupa: com seràs capaç de sortir de la teva pròpia pipa?”, Baudelaire circa 1860). Als 40s i 50's els beatniks tiraven de xeringa i maria. A finals dels 60's, amb la psicodèlia, els bitllets es van començar a pagar amb pastilles sintetizades. Tot girava molt ràpid i les veus es distorsionaven en colors. ¿Wouldn't it be nice?

Wouldn't it be nice – The Beach Boys

"No m'expliquis històries de les teves veus: jo ja tinc les meves pròpies veus dins el meu cap que em diuen coses". Rotllo: ja és prou xungo haver de suportar-les a elles com per que em vinguis ara tu. Això és el que Brian Wilson li va dir a Charles Manson en una conversa mentre Manson grabava varies cançons a l'estudi de la casa de Brian -sí, el mateix gurú il·luminat i pendenciero que compleix cadena perpètua per la massacre de la Sharon Tate a la mansió del Polanski-

I és que Brian Wilson deu ser probablement el músic més paradigmàtic en això de sentir veus dins el cap -després de Daniel Johnston és clar, però mentre que el Johnston -vamus, la seva música- m'ha semblat sempre un puto peñazo sinsentido, Brian Wilson és manté com un dels arquitectes fundacionals de la música que escoltem avui en dia. Un geni, un puto geni. Un geni que ha pagat una factura molt alta en termes de salut mental, de mals ratus i de veus agobiants al tarro. Aquesta liquació mental de BW ha estat de sempre més o menys coneguda i repetida, part de la llegenda dels Beach Boys, la part fosca de la llum i la bellesa de les seves cançons. Fa uns anys però, BW va explicar amb pels i senyals el què i el com d'aquestes veus, de la seva esquizofrènia afectiva bipolar diagnosticada, de tot aquest mal viure en definitiva, en una impactant <a href = http://www.abilitymagazine.com/past/brianW/brianw.html> entrevista a una revista americana </a> especialitzada en salut i discapacitats.

I aquí va, entrecomillat perquè és la seva veu literal, les seves respostes tal qual simplement traduïdes directament i enganxades l'una després de l'altra:

“Tinc al·lucinacions auditives, sento veus tot el dia, cada dia, sobretot al vespre: No me les puc treure de sobre. A cada estona les veus em parlen despectivament, em diuen que soc dolent i que em moriré aviat. Provo de dir-los “Eh! Prou! A cagar! Passeu de mi! Pareu d'assetjar-me!” i així tot el dia, una lluita interminable. Fins i tot les sentia dalt de l'escenari: malparlaven de mi. Encara avui, quan canto, m'he d'obligar a no escoltar-les, però quan el concert s'acaba les veus tornen.

Van començar a finals dels seixanta, deuria tenir uns vint-i-cinc anys: havia pres bastanta droga, i al cap d'una setmana -més o menys- vaig començar a sentir-les per primer cop. I ja no han parat mai més. Aleshores jo ja era conegut, els BB teníem èxit, i en certa forma em creia que les veus se m'havien enganxat perquè em tenien enveja, que eren unes veus geloses del meu èxit. Ja des d'un principi em vaig adonar que allò no era normal, que alguna cosa fallava, i temia no poder suportar tot allò, però d'alguna manera vaig anar tirant. En qualsevol cas no vaig començar cap tractament fins al cap de 15 anys, el 1983, quan jo ja en tenia quaranta. El tractament mèdic m'ha fet el dia a dia una mica més senzill: almenys em permet suportar els símptomes i evita que em foti a cridar al mig del carrer “Deixeu-me sol d'una vegada!” i coses així. A més de les veus també he tingut intenses sensacions de por. Van i venen. Quan venen són tan fondes que em bloquegen, em pugen l'estrès i em ve la depressió. I aleshores també m'he de medicar per aquesta depressió.

De totes maneres el pànic que tenia a les veus ha anat a menys, ja no és tant: ara quan em venen a l'escenari tracto de combatre-les cantant tan alt com puc. I quan no estic a l'escenari ho faig tocant els meus instruments tot el dia, fent música per la gent. I també les combato besant la meva dona i els meus crios: tracto de fer servir l'amor tant com puc. En aquest sentit -el de treballar amb la música-, el tractament mèdic, encara que d'una banda embota la creativitat i enterboleix tot el procés, per l'altra t'allibera dels símptomes, que abans em tenien llarguíssimes temporades tirat al llit, incapaç de fer res de res. Ara no, ara treballo i toco cada dia: acabar -fa un parell d'anys- el disc SMiLE ha estat el màxim assoliment de tota la meva vida.”

In The Back Of My Mind - Beach Boys

I'm blessed with everything World to which a man can cling So happy at times when i break out in tears Back of my mind i still have my fears I live my life with her Love her true she knows i'm sure I make her happy just living so plain Back of my mind i'm 'fraid it's gonna change I tried to run far away from thoughts i should try to keep away But they just keep coming back to me I tried to rationalize but some day i might realize That things are just good the way they'll be I know it's so hard to find A girl who really understands your mind What will i do if i lose her? It'll always be way in the back of my mind

Good Vibrations – The Beach Boys

I aquesta és la estremidora visió des de dins -el com i el perquè- del "No m'expliquis històries: jo ja tinc les meves pròpies veus dins el meu cap que em diuen coses" del Wilson al Manson. Clar que - quisquillosos com sou, us deveu estat preguntant- ¿i què cony hi feia el tsumbat del Manson enregistrant cançons a casa d'un pop star com el Wilson?

Doncs buenu, la història té el seu què: a mitjans de 1968 Charles Manson era el gurú il·luminat de “la família”, la seva pandilla de hippis drogats que induïts per ell acabaria matant a tot bitxo vivent que van trobar a la mansió del Polanski, incloent la seva dona Sharon Tate emabarassada de vuit mesos. Però per això encara falta prop d'un any. De moment tenim a Dennis Wilson, el germà de Brian, acabat de divorciar i anant de farra en farra follant-se tot el que li cau per davant. I, casualitats de la vida -en forma de reventón a mitja carretera, diuen uns, i de dues autostopistes diuen altres-, el que li cauen per davant són dues paves de la pandilla del Manson. I una cosa porta a una altra tal com un polvo porta a un altre polvo, same old story: la cosa acaba amb tota la pandilla del Manson instal·lada a cal Dennis Wilson en un continuum de farra, alcohol, droga i sexe, sobretot sexe. En aquesta farra perpetua s'hi ajuntava Terry Melcher, amic de farres de Dennis, fill de la Doris Day i afamat productor d'èxit (d'entre altres els Byrds o The Mamas & The Papas)

I amb tot això el Manson -el paio s'havia passat tota la vida a la trena i doncs pillava les oportunitats al vol- va veure la llum: just davant els morros la oportunitat de convertir-se en estrella de la música rica i famosa. Així que no va parar de donar la vara amb unes cançons seves al Dennis i al Melcher, fins que per cansament, el Melcher li va dir, que vale que qualsevol dia anem i les enregistrem a cal germà del Dennis, que s'ha muntat un estudi a casa. Com que el Melcher es feia el boig amb el tema, el Manson pilla la guitarra i es planta a cal Brian Wilson, i allà el Manson efectivament acaba enregistrant les seves cançons. I entre tal i tal, el Manson li diu al Brian que sent unes veus, i que aquelles veus li diuen tot el que passarà. Amb les de Caín que patia Brian Wilson amb les seves pròpies veus, s'entén que li contestés allò, de què “matxu, no em vinguis amb les teves putes històries de veus, que prou feina tinc jo amb les meves.”

Total, les cançons van quedar enllaunades però el Melcher passava un ou de publicar-les: ell i Dennis ja havien tingut alguna enganxada xunga amb el Manson i havien tallat tot contacte. I aquí és on el Manson pilla un cabreig queniteqüén quan s'adona que Melcher passa d'ell (Dennis amb l'origina mètode de mudar-se de la mansió on vivia de lloguer, i abandonar allà a la pandilla de hippies pq es xupés el problema el propietari de la casa). La pandilla del Manson li te ganes al Melcher així que van casa seva a buscar-lo (Manson ja havia estat abans a la casa de Melcher). Però coses de la vida, feia unes setmanes que Melcher (i la seva novia de llavor Candice Bergen) s'havien mudat d'aquella mansió del Cielo Drive, de Beverly Hills, i allà -fatídicament- s'hi havien instal·lat Polanski i la seva dona embarassada Sharon Tate. Estem ara ja sí, al setembre de 1969, i tot el que hi va passar és ja història.

Epílegs i coses de la vida: el 1970 Manson, per fer pasta i finançar la defensa del seu judici, va acabar publicant un disc amb aquelles cançons que havia gravat i Melcher no va voler publicar. Encara pringa cadena perpètua com instigador a la massacre. D'aquesta Melcher va quedar traumatitzat i horroritzat, Candice Berguen histèrica, i Dennis Wilson va declarar que se sentia l'home més afortunat del mon per haver tingut tota aquella pandilla a casa i sobreviure'n sense més pèrdua que un gran feix de bitllets.

God Only Knows – The Beach Boys
Incense And Peppermints - Strawberry Alarm Clock
Incense and peppermints, meaningless nouns. Turn on, tune in, turn your eyes around.”
Mr Pharmacist – The Other Half

Mr Pharmacist, ¿em podria ajudar amb la seva acostumada amabilitat? Pilotes interessats, The Other Half no son ni molt menys els primers colgats a llepar dòcilment l'espardenya de qui té el Poder de despatxar o receptar mandanga: farmacèutics, doctors i demès. Mr pharmacist can you help? Send me on a ’magic trip. Ja als llibres de Buroughs es llegeix sobre la reverència per tot l'estament mèdic com a proveidor. És el poder de l'Oferta. Aquesta la van acabar versionant els The Fall els 80's.

Georgiana - Bare Facts
Trouble Every day – The Mothers of Invention

Més psicodèlia: TMOI, o el que és el mateix, Frank Zappa, des del seu 1r LP Get Ready '66. Encara que, clar, FZ és molt i molt més que simple psicodèlia. És tonelades de creativitat original i d'acusada personalitat. P. Ex. ni tan sols en aquells anys de drogues a sacow no es va fotre mai més que algunes calades de maria. En canvi, coses de la vida, el que va acabar amb ell fa 4 anys va ser un cancer de Pulmó, després de tota una vida de fumador empedreit, convençut; actiu i activista: combatent convençut a la legislacions anti-tabac. Coses de la vida.

Double Yellow Line - The Music Machine

Voices inside my head... cançons de fa més de 40 anys. Però les veus dins el cap no s'apaguen amb el temps, passen els anys... i segueixen ratllant: She's hearing voices call her She's hearing voices warn her She just can't sleep in her bed She's falling down the stairs She's tearing out her hair She's screaming my name, in the night To keep her warm She got a red pill blue pill Milk of amnesia She's hearing voices She is crying on her side Walking on eggshells Walking on glass Burnt by the mirror Burnt by the light. Bloc Party: She's Hearing voices (Silent Alarm 2005, aquesta de Black Sessions, Directe 2005)

She's Hearing voices – Bloc Party

3 comentaris:

ie mechazawa ha dit...

Sobre les Rallizes, en comptes de la visió nostàlgico-descafeinada i socio-liberal (però maca) que dóna Murakami de tota l'època, recomano el cinema japonès inmirable que es feia llavors: Oshima, Terayama, Imamura. No parlen directament dels fets però estan bastant passats de voltes i suposo que això era l'esperit de l'època (tot i que parlem d'un país ultra-ranci, ultraignorant, ultra-racista i amb pena de mort...) Si es té una mica d'estómac, buscant buscant també es pot veure el vídeo on un jove imperial de la vida assassina en directe el cap del partit socialista/comunista del Japó de l'època... o posant-nos més existencials i oblidant el costat social del tema també es pot llegir l'Osamu Dazai, escriptor de bona família que va portar una vida desgraciadíssima i que forma part d'aquest costat tumultuós del Japó, però als anys 30 i 40. Segur que hi ha exemples anteriors: em sembla que tot aquest Japó fosc i comunista ja venia de l'època Meiji... o, més aviat, allà on hi ha fàbriques hi passen coses d'aquestes, sigui el Japó o la Contxintxina.

I paro, que la nipofília és per imbècils i no vull que ningú posi en dubte que sóc el més europeu dels europeus. Hauria d'haver fet un altre comentari en comptes d'aquesta pallassada.

Mr Towers ha dit...

osti ie m'ha caigut un ou per cada camall. Dubtava però el comentari m'ha confirmat q en realitat ets un turista tsujinori que venint a fotografiar la Sagrada Família es va instal·lar entre nosaltres després de caure enamorat de l'estació d'Hostafrancs (o Poblequadrat)

Particularment el meu coneixement nipotímic és a nivell usuari. Quisir usuari de Murakami, que pel que he sentit d'ell allà també és un bitxo raro de tant occidentalitzat q el troben. A les Rallizes mels vaig trobar en un recopilatori raru i em va semblar que cantaven en un francés molt raru, rascant-rascant va apareixer la història que em va semblar curiosa.

Si hagués sabut el nivell de nipofília que hi ha per aquí ni hagués posat els Rallizes, ni la seva història, ni tret el nom de Murakami.

Però clar, llavors no hauries deixat el teu comentari, i aquesta resposta no hauria existit. Mea Palangana.

ie mechazawa ha dit...

Què va, si el Murakami mola molt! M'agraden molt les seves novel·les dels 80, i els contes també. És que tenia ganes de recomanar coses, ja està, però igualment el meu comentari era una pallassada com ja he dit...!