Serenitat en la Resingació

Losing my patience - Shit Robot

P6R 99.8 FM, hem obert amb Losing my patient, dels Shit Robot, Robot de Merda, el nom de guerra de merda de Marcus Lambkin, un veterà DJ irlandès trasplantat fa anys a NY. Si us ha sonat a Hot Chip és perquè la veu d'aquesta sedosa melancolia la posa el seu cantant, Alexis Tayolor. Sedosa melancolia en contrast. En contrast a què? I millor encara, perquè, “contrast”? Sembla que la humanitat tendeixi a avançar pendolarment (lu que en propietat física no es pot entendre com avançar: els pèndols pendolen, van i venen però avançar, no avancen), però buenu, per entendre'ns ja fem amb això d'avanç pendolar, les metàfores sempre al rescate, sempre les metàfores per fotre una mà. Per fotre una mà o -en temps de crisi- per fotre un dit. Un dit a l'ull. ¿i qui no es desperta si li foten un dit a l'ull? Desperts, i amb els ulls ben oberts, doncs, ens mirem l'avanç pendular de la humanitat, el tirar endavant a base de lluita de contraris, de successió per oposats, successió per oposats d'onades de moviments: estètics, polítics, tecnològics i de caderes, sobretot de caderes. Si no es moguessin oposadament les caderes, de què avançariem, Mariano?. D'això en podríem deduir que si no tens un contrari a què fotre't d'hòsties, sigui més complicats els arguments per créixer, que sense un bon vector ortogonal fas figa. I bé, el vector ortogonal que aquí al JDM se'ns ha acudit per a “sedosa melancolia” ha estat “gèlida electrònica”. Ja veieu: tot molt evocador, hipòtesi, antítesi, síntesi, boles de billar, caramboles de pa sucat. Beats vintage, electrònica victoriana, seda negra, cuir gastat, pudor de luxúria atrapada, desig emmanillat.

Take 'Em Up - Shit Robot
Derezzed - Daft Punk
Leave House - Caribou

Leave House: She's says she doesn't follow She need an answer And see she's falling... Llargar de casa, fotre el camp. O que te'l fotin a tu: au, de patitas a la calle, les maletes fora, al portal. Leave house. La vida és una caixa de bombons plena de paquets bomba i els designis del Senyor són inescrutables -o dit d'una manera més estocàstica: les probabilitats estadístiques que es donin determinades interseccions de successos aleatoris són infinites. P ex: que un Doctor en matemàtiques per vocació i tradició familiar acabi combinant notes i tempos en melodies i textures amb glitxs i clicks per obtenir languideses orgàniques amb xips de ferro i plàstic. Essència de música. El pàjaru en qüestió és diu Dan Snaith, i el seu àlies és Caribou. Nascut a Canadà per resident a Londres, on el seu pare, com ell, és Doctor en Matemàtiques. l'LP Swim.

El que havia petat abans era la feliç parella dels Daft Punks, des de la BSO de Tron: Derezzed, una altres aficionats a la retro-electrònica. I aquestes loops hipnòtics són Four Tet:

Angel Echoes - Four Tet

Gold Panda, duermevelas sintètiques, vigílies a les platgetes de l'egeu, del seu primer disc Lucky Shiner: curiositats, Gold Panda no és nom de grup sinó de persona, d'un tipus de 30 anys que realment es diu Derwin Panda. Fa un 3 o 4 'anys es guanyava la vida currant del que fos, fins i tot fent de dependent d'un sex-shop, llavors va penjar uns remix al seu My Space, i d'allí un sello independent li va proposar fer-ne un per Bloc Party. El mon dels sex-shops va perdre un dependent i el de la música va guanyar un geni dels samples & clicks.

Electrònica victoriana, beats vintage, ¿Es poden expressar sentiments amb l'electrònica? Es poden expressar emocions? Sin dudda: només cal ficar els dits mullats dins els forats d'un endoll, veureu quines emocions i sentiments més profunds expressareu a crits desesperats. ¿Recordeu quina va ser la vostra primera enrampada? Fijo que deu ser de lu més pedagògic i educatiu que et puguis tirar a la cara, una i no mas santo Tomás: al mateix nivell del primer homínid que es va cremar amb el foc, o el primer home que es va pillar pelleringa de la titola pujant la cremallera de la bragueta. Sí, sindudda, eficiència d'aprenentatge, economia d'experiència: coïssor directament tatuada al de dins del cervell, gairebé als gens, una i no mas santo Tomas, descàrregues educatives per anar tirant: el sentiments de l'electrònica. No ho faré mai més, mama, no ho faré mai més.

Greek Style - Gold Panda
Shadows – Warpaint

What was the answer? You wanted me to find out Warpaint, es diuen, unes noies de Califòrnia. Efluvis de 4AD, pizcas de Creation, polsim de Cocteau Twins, espolovorejat de This Mortal Coil. The Fool és el seu primer i últim -fins el moment- disc...

..i en canvi, el que va ara és l'últim disc a seques, sense més: literalment. Després d'anys i anys d'anar pel mon -i de no haver-se desenganxat mai del regust de so Sarah! Records- els Trembling Blue Stars xapen el xiringuito, album de comiat -com els darrers, facturar per Elefant Records. Gràcies Mr Wratten i fins a la propera reencarnació.

Cold Colours - Trembling Blue Stars
Double happiness - Lloyd Cole

Segona joventut de Lloyd Cole, des de lueg -al meu gust- superant la mediocre marca de fa uns anys. Pizpireta Genevieve, unes escales de fondo la mar de pimpantes. ¿Pots escriure 10,000 cançons d'amor a la mateixa enamorada? ¿no serà potser que es tracta, aleshores, d'una enamorada imaginaria? ¿una enamorada ideal?

Oh Genevieve - Lloyd Cole
Newport News - Pernice Brothers

Sadly I woke up in Connecticut, some nightingale’s art deco Murphy bed … Your brother is a friend I’ll hate to lose, he said you’re somewhere down in Newport News, I caught a dragon bus to Chinatown, stood where Prince meets Lafayette, tell me why my love was easy to leave.”
finding a kind of serenity in resignation, La última obra de Joe Pernice via Pernice Brothers és bonica-bonica de debó, sense cap highlight, sense cap hitazo arrebatador, però amb una serenitat i calma apabullant, un trobar el seu lloc en el món -serenitat en la resignació- que bombeja per les arteries de totes i cadascuna de les cançons del disc, ja sigui un country acadèmic de line dancer -com aquest- o una de pop elegantment marquetejat. Joe Pernice, més que res, és un pintor de delicades aquarel·les sentimentals, petits retrats del dia a dia i del cor a cor. Resulta que a més, te una bonica veu sedosa i fa boniques cançons, què més vols? Que escrigui llibres? Doncs també, també. Un tresor. Un seguru: un tipus que mai decep. Com aquest altre: Neil Hannon.

At The Indie Disco - The Divine Comedy

Entre el costumisme cuarentón i l'auto-referència: l'aventurilla canalla de discoteca dins la cançó. Posters del Morrissey amb el ram de flors, Tainted Love, I just can't get enough, Blue Monday, Pixies, Stone Roses, My Bloody Valentine, Blur, Cure. Bang, Goes the Knighthood, un Divine Comedy mai-mai-mai decep. I del costumisme quarentón a la urgència juvenil.

Klutter - The Bundles

Klutter, The Bundles. The Bundles i els seus riffs crus i plens d'urgències juvenils. The Bundlers se'n volen anar de farra privant aigua beneïda -o almenys això expliquen tan panxos en aquesta cançó, Klutter, que per alguna raó -ves a saber, potser els fesols de dinar- em porta al cap el It's The end of the world as we know it (and I feel fine), dels REM. Farres privant aigua beneïda i finals del mon (tal com el coneixem): The Bundles i els seus sons crus, riffs juvenils, entrepiernas abultadas, pitorreig general, hormones desbocades, riffs crus. I això ens porta a la cruesa de la carn, de la carn i la sang. La carn i la sang. Sempre s'ha dit que la carn com més crua més gustosa. Ara bé, ¿qui ho diu això? ¿a què ve emmascarar-se sempre darrera un impersonal “es diu”, trampós i mentider? Quantes primeres persones del singular s'amaguen darrera hipòcrites conjugacions impersonals? tirar la pedra i amagar la ma darrera l'impersonal. Doncs si ens hem de treure les mascares, si em de sortir de darrera l'elefant blanc, a mi, personalment, això de la carn crua m'ho va dir un oncle meu. Em va agafar de les solapes i frunsiendo el ceño em va dir “entera-t'en piltrafilla: el foi, el steak tàrtar... s'ha de menjar a paloseco, sense mariconades de torradetes i tal. Com un mascle. Com un mascle primitiu. Buscar l'origen, paladejar la prehistòria, potinejar amb dits nerviosos el rastre moll, dúctil, tendre, la pasta informe del genoma primitiu: proteïna pura de persona” I vosaltres, ¿com us foteu els filets? Sagnants? Crus? bellesa virginal de la carn adolescent. Urgències i turgències. Revolucions hormonals juvenils. The Bundlers i l'aigua beneïda, The Klutter i la carn crua.

Ese grupo está bien - Cola Jet Set

I la següent, de Guitarras i Tambores, l'últim de Cola Jet Set -via Elefant Records- ¿és això meta-música? ¿Paul Auster se sentiria a gust dins aquesta cançó que parla de la mateixa cançó, que parla dels seus propis estribillos i shalalalas? Probablement. Probablement algun dia algú descobrirà que Auster no és més que un personatge d'alguna novela i els Cola Jet Set un nick, un avatar darrera el qual només s'hi amaga una cançó, una cançoneta que el '68 hauria volgut concursar a Eurovisió i no va passar de carn de guateque, d'EP d'aquell estiu, cançó d'estiu. D'aquell estiu que ni tu ni jo, estimat Espantapajarus, vam viure.

Come On sister - Belle & Sebastian

Don't touch me, if you touch me you can never go back again. Belle & Sebastian des del Writing about Love, en tot el seu conjut raonablement bo. La clau ,com sempre, és la moderació, la mesura i el no ser extremista. Després, en aquestes llocs més lluminosos, sota una llum més forta, l'ombra projectada per les coses, per les persones i les coses i les seves actituds, es torna distinta, a vegades fins i tot inquietant.