“El norte está lleno de frio y simpre llueve en domingo”, divendres 9 de gener, hivern 2009

North - Phoenix

“El norte está lleno de frio y simpre llueve en domingo”. Sona aquesta atmosfèrica cançò del duet francès Phenix que és diu North i reflexiono. Els tremolins causats per l’onada de fred polar d’aquests dies m’han posat reflexeiu. Reflexiu i constipat, afegeixo. Però a lo que ens convé reflexiu. Reflexiu sobre el temps, vamus per ser més precisos, sobre el clima, que sembla un tema molt més intranscendent i ascensoril que no pas el transcórrer del temps (la eternidez ,la infinitudidad, la a-negativitat del temps, la inmortalidud i demés zarandajas), però no-creguis-el-clima-també-té-el-seu-què. De sortida, ja perquè quedi ben clar des del inici, a mi el fred em toca molt les pilotes. Vull dir passar fred em toca les boles mira tu. És més, o considero una agressió personal i gratuïta del destí, el fatus, la casualitat, la divinitat (esa misma els intermediaris de la qual es dediquen a la contraprogramació d’anuncis de busos de BCN) o el Tomas Molina. Sigui pel que sigui soc un intolerant al fred. Hi ha molta gent que prefereix el fred a la calor, mon pare sense anar més lluny, però clar, hom ha de ser tolerant amb el proïsme, hi ha d’haver gent per tot igual com cal que neixin flors a cada instant: la maquinària productiva del secotor florícola no es pot aturar. A lo que anàvem, el fred i tal. El fred viu al nord, de tant en tant fa incursions rotllo razzia vikinga cap al sud i ens deixa a tots engostipats i ens fot a prendre pel cul les nostres infrastructures bananeres, Audis A8 bloquejats en portets de muntanya de 200 metres i tal, aeroportorts, ferrocarrils etc. Bien, digues-li escasez de capital cultural, digues-li defícit democràtic participatiu, digues-li desafectament democràtic, digues-li ínfima accountability, digues-li simplement xapussa institucionalitzada.

El cas és que del paral•lel no-se-quin cap amunt, viuen amb temperatures negatives quasi tot l’any i quasi mai sel’s desmunta res. Oju, poca broma eh? Que no se’t colapsi un país amb la de neu i gel i fred que hi fot té mèrti, eh? no fotem! A mi aquestes coses m’admiren, i com que m’admiren dedicarem el programa d’avui als països del fred, del fred polar, del fred con dos cojones, on jo no hi aniria per gust ni jarto vino. Au va! ¿A Rússia, Suècia, Finlàndia? ¿Dinamarca, Noruega Islàndia? Ni patràs, home, ni patràs. El norte está lleno de frio y siempre llueve en domingo. Comencem per Noruega -mitel’s els Beatles- Norwegian Wood (que mira, de pas rima amb Tokio via el Blues del Murakami)...

Norwegian Wood (This Bird Has Flown) - The Beatles
Swedish Hearts - Acid House Kings

... i seguim per Suècia, Swedish Hearts. “El norte está lleno de frio y siempre llueve en domingo”. Ens donarem a un capritxo, intranscendent, inocent si tu vols, gilipolles fins i tot (goita! Intranscendent i gilipolles com aquest pugrama!). Gilipolles com el petar aquelles bombolletes d’aire dels plàstics d’embolicar: el capritxo dels noms nòrdics. Em molen –no se, fascinar potser seria excessiu- els noms nòrdics. Que no? Elkstrom, Norvkist, Fegestrum, Gudsmundottir, Filstrup, Fannenberg… Avui mos en farem un tip de noms nòrdics. Un atracon que ni els turrons de nadal. A ello puesss:

Els Acid House Kings són Niklas i Johan Angergård, Joakim Ödlund, Julia Lannerheim (aquesta última rossa, cantant i cunyada). Són suecs de suècia, concretament d’Estocolm (Estocolm-Estocolm, del mismu centru vamus). Porten cinc discs al darrera i un al davant. A la seva web, la última entrada (del més de setembre) diu “Instead of recording new songs we today updated the biography section. Nostalgic, moi?”. Epicurisme pur. Sobre el seu proper disc teòricament programat pel 2008 que havien descrit irònicament com “a new album defining the meaning of perfect pop”, diuen: “It's been over a year since we declared that the next record was to be expected in 2008. What we have found, however, is that the songs unfortunately do not record themselves. To counteract this we have decided to invest heavliy in studio equipment. If all goes well the meaning of perfect pop will finally be defined in 2009”. Un no pot més que aplaudir aquest plantejament tant meridional. Això sí que són uns bons proposits per l’any nou: gravar un disc que redefineixi el sentit del perfecte pop, i no les típiques mariconades d’apuntar-se al gimnàs o deixar de fumar.

Sun In My Mouth - Björk
The Seven Islands - Joel Alme
The Look Of Love - Caecilie Norby

Més noms nòrdics: Cæcilie Norby és dinamarquesa de Frederiksberg, filla d’Erik Norby, un conegut (¿conegut? Serà així, si ho diu la wiki...) compositor de bandes sonores i de Solveig Lumholt cantant d’opera. Joel Alme és suec de Goteborg. Al tantu-al tantu amb el tal Joel Alme, gran disc del que portem tres pugrames seguits posant cançons. Huele a que es colarà com a un dels millors discs del 2008 en totes aquestes llistes que es fan i es desfan. Més-més-més noms nòrdics, aquest va per nota:

Björk Guðmundsdóttir –impactant la segona “ð”-, Islandesa de Reyjkjavik. Reyjkjavik és la capital més septentrional del mon. Durant l’hivern només rep quatre hores de llum solar! i durant l’estiu, ¡les nits són tan clares como el dia! La ciutat està ubicada als 64° 04' de latitud nort, molt a prop del cercle polar àrtic. Mercès a la càlida (¿¿??) corrent del Golf, Reikiavik té una temperatura mitja anual de ¡¡5°C!! essent la temperatura promig el gener de –0,4 °C!!! i el juliol 11,2 °C!!!. ¡¡¡Onze graus el juliol!!! Au-va-home-va! A pendre pel cul! Que faci fred a l’hivern vale, però, ¿¿onze graus a l’estiu??.

As Good As It Gets - Jay-Jay Johanson
A Rússia - Antònia Font

“el norte está lleno de frio y siempre llueve en domingo”. Mentre que està clar que el mític jaja Johanson és un suec de Trollhattan, és també evident que els Antònia Font no son -no podrien ser de fet- suecs, ni en general nòrdics. Sinembargo “A Russia” té una frase que en escoltar-la per primer cop em va calar fondu-fondu dins l’ànima, una frase d’un eslavisme arrebatador. Una frase que hauria d’estar esculpida en lletres del 78 sobre el granit del frontispici del sagrat temple de l’estoicisme (si és que existeix o mai ha existit tal temple): “A Rússia hi viu sa gent que amb zero graus, se congelen i s´aguanten” Oju! Repeteixo: “A Rússia hi viu sa gent que amb zero graus, se congelen i s´aguanten”. “Se congelen i s’aguanten”, ahí es na! Congelats sí, però ¿i què?, mos aguantem. Con doh’ cohoneh’... “i, dedins, jo se que ja som a Rússia, i tocant sa veritat, d´una rasca insuperable. A Rússia hi viu sa gent que amb zero graus, se congelen i s´aguanten.”

Tornem a l’atracon de noms nòrdics. Els Cardigans són (ahí van, de un corrido) Lars-Olof Johansson, Peter Svensson, Bengt Lagerberg, Nina Persson i Magnus Sveningsson. Són de Jönköping, una ciudad situada a uns 350 km al suroest d’Estocolm, a la vora sud del llac Vättern. Té uns 55.000 habitants, més o menys la meitat que Reus. A la vora hi ha la cèlebre fàbrica de motos d’enduro Hsqvarna.

Carnival - The Cardigans
Copenhague - Katerine
Arms Around You - Helen Eriksen

“El norte está lleno de frio y siempre llueve en domingo”, el fred em toca les boles, em deprimeix i m’emprenya. Em sembla una afrenta personal. Sinembargo està clar que todo esto no es obice, cortapisa, valladar, obstáculo, metonismia, arpegio, flirscornio ni tiramisú, perquè és pugui ser feliç amb fred. Està molt clar. A priori un pensa que més que probablement al nord puguin ser o estar tan feliços (tst, o més) que al sud: la capacitat d’adaptació de l’esser humà és infinita. Yet sinembargo hi ha petits detalls que et diuen que hay gato encerrado (en el congelador). Per exemple el títol de la següent cançó: leave the north. Club 8 són Karolina Komstedt i Johan –mmmm aquesta å amb rodoneta dalt...-Angergård (que igual toca als Acid House Kings). També d’Estocolm. Es veu que aquest estiu van estar tocant pel brasil (Recife, Curitiva, Sao Paulo...) i van estar la mar de bé. Cony, ja ho diuen ells “leave the north” ¿i us estranya venint de tant fred?

Leave The North - Club 8
Cold Feet - Irene

Els “Irene” són un bé de Deu de gent, (8 o 9) i els mola la música 60’s, els Beach Boys, el surf californià, els grups de noies Motown i tal. Irene és el nom de la mare del líder, Tobias Isaksson, però aquí no ens centrarem amb els noms perquè fan servir seudònims californitzats com Bobby, Nick, Mick, carents doncs de tota gràcia. Son de Gotteborg però al seu blog diuen coses com: “Beautiful, beautiful Barcelona! We had a fantastic time at the Primavera Sound festival! We visited beaches and the swimming pool on the roof of our hotel. We saw cool concerts and played in a park with beautiful palm trees and flowers. We recorded live songs for web TV. We did a fanzine interview. We took long walks in the beautiful Barcelona settings.We ate tapas and drank loads of beer. We did crazy and stupid things. I don't know what else we could wish for. It was next to perfect”. M’hocrec. M’ho crec.

O també: “August 23, 2005, Soaking sun like beach bums. A ridge of high pressure has blessed the swedish sun-seekers for a few days and this is why your keenest blogger has been offline. Like I've written before; the majority of Irene are beach bums born on the wrong continent... Some of the aka's are unfortunate enough to be working but the rest of us are so busy swimming we can't see the water for the waves! Let's hope this sunny mood will affect which songs we'll be playing in Stockholm on September 3rd. "Babe, before the days are getting colder Let me give you August la-la-la-la" /September Skies - Yours truly”. La eterna búsqueda del sol, el mar, la calor i les onades.

Easy Come, Easy Go - Rebecka Törnqvist
A Way To Exist - Le Future Pompiste
Kanske Ar Jag Kar I Dig - Jens Lekman

Le Futur Pompiste són, a lo que ens interessa avui, sobretot una llarga tira de noms finesos: Jessika Rapo, Janne Koskinen, Johann Höglund, Ville Hopponen, Einar Ekström, i Axel Ekström. Ahh els cognoms acabats en –inen (i en menor mesura –onen)... són una institució per si sols, es mereixen un pugrama pròpi, amb les seves ressonàncies a gasolina, F1, WRC... Els Pompistes són d’Helsinki i Turku, Finlandia, i ens parlen a la seva web de l’astronàutica dificultat de ser al mateix temps finesos i indies. No ho hauria dit mai. “Speaking of geography, being an indie band in Finland is interesting; compared to many other European countries one could say that the indie scene in our cold northern country is still in an infantile stage.” Is Finland the new hub of Euro-pop and swingin' shimmy and cosmopolitan music? We do not know it. But we are sure that this record exposes the magic of good and timeless songs. Le Futur Pompiste are your playful pop astronauts from Finland

Més. L’enormíssim descobriment del 2007, el suec Jens Lekman, és d’Angered un suburbi de Gothenburg (famós per que hi ha un munt de pisos del Miljonprogrammet, un programa de vivenda social consistent en construir un milió de pisos entre 1965 i 1974, que de veurel’s per aquí els hi diríem “arquitectura franquista” però com que venen de Suècia, doncs a saber). Però l’amic Lekman viu a un altre barri de la mateix ciutat, Kortedala, al que ha fet famós en posar-lo al nom del seu disc: “Night falls in Kortedala”. El descriu amb les amicables i optimismes paraules de: “un infern depressiu suburbà” (fons de violins melodramàtics amb ressonàncies dels alts nivells de suicidis nòrdics). Unes quantes inútils i pedants cites més per anar rematant la nòmina de noms nòrdics: en el disc també hi canten Sarah Assbring (de El Perro del Mar) y Frida Hyvönen.

Rematem amb el recentíssim descobriment del suec d’Estocolm Pelle Carlberg i el seu disc “The Lilac Time”. En contínua escolta al meu ipod darrerament, i que a l’igual que el del Joel Alme, huele a entrar en la llista dels millors discs del 2008, comentari que ens serveix per dues coses: a) despedir aquesta farragosa i fredolica edició i b) enllaçar bien guapament amb la cita de la setmana que diu asfolous: “the year lists are superficial, elitist and sometimes too small type lettered” (Time Magazine).

Fly Me To The Moon - Pelle Carlberg

Ale, bonanit-i-tapa’t

Diapos' Revenge, Hivern 2009, 2 de gener

Just One of Those Things - Frank Sinatra

P6R, EJDM, Diapos' Revenge, La venjança de les diapositives. 2 de gener de 2009, primer programa de l’any i amb això matem qualsevol altre referència a aquestes dates, car, estimats companys, tot el que us podria dir sobre el tema nadalenc ja s’ha dit 1000 i una vegades, i el que és més important, -millor i més concisament. De fet tot el que us podria dir sobre qualsevol altre tema imaginable també s’ha dit mil vegades abans i millor. Més encara, de fet, tot el que diu el 80% de la humanitat sobre qualsevol cosa ja s’ha dit abans millor. Cony, quatre o cinc mil anys de civilització donen per molt, no?. La conclusió, doncs, és clara, hauriem de callar com a putes i deixar sonar només la música. Però –Whawhawha- no ho farem. Hi ha uns petits artilugis que reclamen a patades la nostra atenció. Avui parlarem de diapos, diapositives, i la seva venjança final. Aquells petits i inerts marcs de plàstic que tanquen pels seus 4 costats i ambdues cares, un trocet d’acetat de 35 mm, i que quan els atravessa la llum, qual flamigera espada justiciera, es fa la màgia, i ens cromatitzen els records, i ens ensenyen el camí, encara que no sigui el que hem de seguir sinó el que un dia nuestros pasos hollaron, mal que sigui el camí equivocat que prenguerem –ai las!- Una foscana nit d’estiu a la vora del cementiri, o en un bosc primaveral, o que se jo, a les clavegueres on passàrem les vacasions del 82. Vive Wenceslao Recesvinto que el visionat d’aquest suport fotogràfic presenta és antediluvia qual les plaques de vidre, a la par de tan pràctic com una patada als ous, amb la seva puta pantalleta i projector, yet de sempre hi ha hagut el típic amic enteradillo que et sortia amb el rotllo de la qualitat de la imatge, quan no del preu, i amb una mirada carregada de despreci cap les teves fotos revelades en paper. Petits animalets fregant la merescudíssima extinció, que de certero zarpazo se revuelven per recordar-nos.... Per recordar-nos. Així a seques. Per recordar-nos


El recorregut del pugrama d’avui comença amb el swing elegant de Sinatra, continuarà amb tocs abluesats bruts Ilegals, i de Bad Seeds, inquietants, sòrdids si voleu, passarem després per un lirisme a vegades raonablement desbocat (Joel Alme, Divine Comedy) , de vegades contingut (Delerm), de vegades evocador (Puig), una mica d’electricitat rítmica (PSB) per rematar amb uns tocs de nostàlgia ben entesa (Smiths, New Order..), algunes cançons de fa cinquanta anys, altres de no fa ni un més. Aquest és el recorregut, així que, estimats amics, abrotxense los sinturones. O desabrotxenselos, i deixin que els seus pantalons llisquin agradablement cames avall fins els turmells. Sentint-se lliures, alliberats, frueixin d’aquesta agradable sensació. Aleluia, donem gràcies al senyor! Diapositives. Nuevas parejas se estrenan esta noche entre sábanas de pensiones baratas, i nosaltres hi erem, amagats dins l'armari de rejilla per retratar-ho i diapositivar-ho. Aquest divendres. Al Jardí del Manicomi.

Tiempos nuevos tiempos salvajes - Los Ilegales

Jorge Martinez dels Ilegales repeteix alguna cosa sobre collares húmedos, coses fosques i inquietants. Martinez sap fer cançons ràpides i violentes, apunkades. I sinembargo (al meu gust) és en les lentes on li surt lo més fosc i inquietant. El Nick Cave de Gijon.

Moonland - Nick Cave & The Bad Seeds

“The snow provides a silent cover and I’m not your favorite lover”. Neus perpètues cobreixen el teu cor. Soc l’escalador dels vuitmils equipat de decathlon i amb grampons als peus, grampons llargs i afilats com dies sense pa, com agulles hipodèrmiques inoxidables de les que supura amenaçant una goteta de líquid quirúrgic. Llargs afilats i rovellats grampons. Trepitjo la neu amb sanya i ràbia, ballo claqué, salto amb tot el meu pes sobre el gel. Els esquimals em miren i es riuen de mi, i a mi tan me fa. De fet em dona pel cul tot, tinc aquesta precisa diapositva disparada al meu cap, el projector fa clac-clac-clac, a l’habitació on van caient les diapos, tots els convidats s’han quedat dormits i se que I’m not your favorit lover.

Georgiana - Bare Facts
Mohair Sam - Kitty, Daisy & Lewis

Diapos, diapositives, dos punts i en ordre cronològic: dues capses metàl·liques tamanys capsasabata plens de capsetes de plàstic de diapos de diferents colors, tamanys i marques. Agfa Gevaert, Kodak, Fuji. Una noia guapa als seus vint i pocs, un noi patillut vingut d’Ozores Land. Seats i crios petits amb peluixos que es van fent grans amb el pas de les capses de diapos. Un projector que les pasava de dos en dos sobre la paret del menjador de casa. Marcs de plàstic i acetat popularitzats a finals dels 40's a l'Europa Civilitzada que van tenir el seu esplendor comercial i social als 70's i 80's per entrar a partir d'aquí en lenta però inexorable decadència popular. El paper fotogràfic les va semi-extingir.

Heroes & Villains - Geraint Watkins
When The Moon Shakes - Joel Alme

El fotògraf africanista va tornar a casa, al seu elegant loft amb disenteria o malària o qualsevol d’aquestes enfermetats exòtiques que us venen al cap quan parlem de colonialisme. L’exposició va ser un èxit: tius amb perilla s’acariciaven el mentó mentre ponderaven la composició i el cromatisme per intentar arramblar fins el catre a empentes culturals a noies invariablement vestides de negre i de púbis geomètricament rasurat. Però la disenteria (o el tètanus, o el pil-pil, el que us vingui en gana imaginar-vos), va provocar tals horribles dolors al fotògraf africanista, que ni a cops de morfinazo pur s’alleujava. Zero activitat sexual pels Màrtirs del teleobjectiu en perpètu trànsit aeroportuari. Boses de dutyfree, clicks desacompassats, lletanies d’engalipar, laments diapositivats.

Morning Tide - The Little Ones
In and out in Paris and London - The Divine Comedy

Diapos de sexe subliminal... mmmm... ¿Que cony subliminal?: In-out-in-out (do it again). This is not a sin, it is not even original .... I fall in love with someone new almost every day, but that’s ok, it’s just the price I pay for being a man.... and I refuse to take it all too seriously, it is such a strange activity, far too peculiar to be taken any other way, don’t wait till tomorrow, do it today. Vaya par, vaya duo, Neil Hannan dels Divine Comedy (del seu primer lp "casanova") i Vincent Delerm del seu darrer, (15 chansons, aquest és més fàcil eh?).

un tacle de patrick vieira n'est pas une truite en chocolat - Vincent Delerm
Domingo Diesel - Miqui Puig
Boys Don't Cry - The Cure

Els nois no ploren, se suposa que no son nenazas, hidding the tears in my eyes. Diapos. Diapos doncs. Al parc espero assegut en un banc. Com sempre fas tard però no m’importa: porto els walkan amb una cinta dels Smiths i els Cure i veig com un gos es pixa en un roser mentre l’amo fa un cigarro i em mira desafiant. Baixo tímidament la vista i quan l’aixeco veig una tia que coixeja ostensiblement. S’acosta cap l’home del gos que pixa, s’abracen es morrejen i marxen gafats per l'esquena. El roser encara goteja el pixum del gos. Però a mi me la pela. Més enllà un vell camina treballosament –“natura quasi morta amb bastó i gorra”- i jo penso que preferiria quedar-me assegut en aquest banc disparant diapos mental al meu voltant (ra-ta-ta-ta, panyiau-panyiau) que no pas que vinguis, que arribis, que m’aixequi, que ens fem un petó (igual com el de la parella del gos), i que anem a qualsevol bar a tocar-nos per sota la roba entre estrelles dorades damm. Preferiria això però quan obro els ulls et veig davant meu amb una somriure tonto, així que resignadament m’aixeco, t’abraço i t’intento tocar per sota la roba (i tu no et deixes), i i se (perquè ho acabo de decidir) que mai-mai-mai-mai t’explicaré tot això que passa per dintre. Diapositives privades en parcs públics. Tocaments lascius, serveis socials, Mares de Deu auxiliadores, rosers pixats. “Jo em pregunto” i “els nois no ploren” enllaçats. Sí, tot-tot-tot en una diapositiva, clar. I pel mateix preu, ¿on si no? aquí al jardí del manicomi.

Well I Wonder - The Smiths
Bizarre Love Triangle - New Order
Love Comes Quickly - Pet Shop Boys

Can't stop falling, com les fulles ocres a la tardor. Més diapositives. Un fotograf neo-rural enfoca un castanyer amb fulles ocres de tardor. Verds foscos, marrons, grocs. Diapositvies, sí. Al mateix temps la seva dona fornica desmenjadament amb un recent conegut (digues-li Pau, per dir algo) a l’habitació conjugal. Cadascú amb les seves aficions. La de la seva dona, el llit; la del neorural passejar per aquests boscos de Deu amb la seva virilitat mutada en un objectiu de 180mm. Diapostivies amargues com les ametlles de la cançó. Tot imaginat. Res d’això existeix en la realiat, almenys que jo conegui: ni el fotograf neorural ni la seva adúltera dona, ni l’habitació dels fornicis. I sinembargo tinc una diapo de la meva estimada dreta mirant al cel sota una estora de fulles grogues, ocres i marrons de tardor. Ella mira al cel i riu amb els braços extesos, com un dervitxe a punt de començar a girar. Mira al cel, amunt, on jo l’enfocava en perfecte pla zenital, mentre ella riu per sempre més, congelada en aquell punt concret de la carretera Prades a Ulldemolins. No, ni el fotògraf neorural ni la dona existeixen en realitat, almenys que jo conegui: és el poder evocador de les diapos qui els ha construït, la capacitat de teletransportació, de mudar estats d’ànim. Potser era per aquest poder evocador, estovador, de baixador de defenses, que alguns apreciats associats meus feien servir projeccions de diapos per atreure dulces cangrejitas al catre. Tot és qüestió de temps.

A question of time - depeche Mode

Vive Don Mendo que la venjança de les diapostives s’ha acabat consumant. ¿algú ha comprovat mai si la venjança està més bona servida freda o tebia? ¿qui? ¿algú sap que collons hi te ha veure la temperatura en tot això? Ens desviem. La venjança dels petits marcs quadrats sobre acetats de 35 mm. La venjança d’aquests miserables productes outdated, caducs, finits, morts, decessos, inpràctics fins l’infinit i més enllà. La venjança, suposo que dolça, crua, i freda, de que el 90% de les imatges fixes i congelades, dolces i crues que visionem avui surtin d’uns altres marcs de plàstic, una mica més grans, que també, quan la llum els atravessa -ara i avui en forma de plasma i no d'acetat- ens marquen el camí en format jgp o gif o dit més cruament: raw.

Alice - the sisters of mercy