Diapos' Revenge, Hivern 2009, 2 de gener

Just One of Those Things - Frank Sinatra

P6R, EJDM, Diapos' Revenge, La venjança de les diapositives. 2 de gener de 2009, primer programa de l’any i amb això matem qualsevol altre referència a aquestes dates, car, estimats companys, tot el que us podria dir sobre el tema nadalenc ja s’ha dit 1000 i una vegades, i el que és més important, -millor i més concisament. De fet tot el que us podria dir sobre qualsevol altre tema imaginable també s’ha dit mil vegades abans i millor. Més encara, de fet, tot el que diu el 80% de la humanitat sobre qualsevol cosa ja s’ha dit abans millor. Cony, quatre o cinc mil anys de civilització donen per molt, no?. La conclusió, doncs, és clara, hauriem de callar com a putes i deixar sonar només la música. Però –Whawhawha- no ho farem. Hi ha uns petits artilugis que reclamen a patades la nostra atenció. Avui parlarem de diapos, diapositives, i la seva venjança final. Aquells petits i inerts marcs de plàstic que tanquen pels seus 4 costats i ambdues cares, un trocet d’acetat de 35 mm, i que quan els atravessa la llum, qual flamigera espada justiciera, es fa la màgia, i ens cromatitzen els records, i ens ensenyen el camí, encara que no sigui el que hem de seguir sinó el que un dia nuestros pasos hollaron, mal que sigui el camí equivocat que prenguerem –ai las!- Una foscana nit d’estiu a la vora del cementiri, o en un bosc primaveral, o que se jo, a les clavegueres on passàrem les vacasions del 82. Vive Wenceslao Recesvinto que el visionat d’aquest suport fotogràfic presenta és antediluvia qual les plaques de vidre, a la par de tan pràctic com una patada als ous, amb la seva puta pantalleta i projector, yet de sempre hi ha hagut el típic amic enteradillo que et sortia amb el rotllo de la qualitat de la imatge, quan no del preu, i amb una mirada carregada de despreci cap les teves fotos revelades en paper. Petits animalets fregant la merescudíssima extinció, que de certero zarpazo se revuelven per recordar-nos.... Per recordar-nos. Així a seques. Per recordar-nos


El recorregut del pugrama d’avui comença amb el swing elegant de Sinatra, continuarà amb tocs abluesats bruts Ilegals, i de Bad Seeds, inquietants, sòrdids si voleu, passarem després per un lirisme a vegades raonablement desbocat (Joel Alme, Divine Comedy) , de vegades contingut (Delerm), de vegades evocador (Puig), una mica d’electricitat rítmica (PSB) per rematar amb uns tocs de nostàlgia ben entesa (Smiths, New Order..), algunes cançons de fa cinquanta anys, altres de no fa ni un més. Aquest és el recorregut, així que, estimats amics, abrotxense los sinturones. O desabrotxenselos, i deixin que els seus pantalons llisquin agradablement cames avall fins els turmells. Sentint-se lliures, alliberats, frueixin d’aquesta agradable sensació. Aleluia, donem gràcies al senyor! Diapositives. Nuevas parejas se estrenan esta noche entre sábanas de pensiones baratas, i nosaltres hi erem, amagats dins l'armari de rejilla per retratar-ho i diapositivar-ho. Aquest divendres. Al Jardí del Manicomi.

Tiempos nuevos tiempos salvajes - Los Ilegales

Jorge Martinez dels Ilegales repeteix alguna cosa sobre collares húmedos, coses fosques i inquietants. Martinez sap fer cançons ràpides i violentes, apunkades. I sinembargo (al meu gust) és en les lentes on li surt lo més fosc i inquietant. El Nick Cave de Gijon.

Moonland - Nick Cave & The Bad Seeds

“The snow provides a silent cover and I’m not your favorite lover”. Neus perpètues cobreixen el teu cor. Soc l’escalador dels vuitmils equipat de decathlon i amb grampons als peus, grampons llargs i afilats com dies sense pa, com agulles hipodèrmiques inoxidables de les que supura amenaçant una goteta de líquid quirúrgic. Llargs afilats i rovellats grampons. Trepitjo la neu amb sanya i ràbia, ballo claqué, salto amb tot el meu pes sobre el gel. Els esquimals em miren i es riuen de mi, i a mi tan me fa. De fet em dona pel cul tot, tinc aquesta precisa diapositva disparada al meu cap, el projector fa clac-clac-clac, a l’habitació on van caient les diapos, tots els convidats s’han quedat dormits i se que I’m not your favorit lover.

Georgiana - Bare Facts
Mohair Sam - Kitty, Daisy & Lewis

Diapos, diapositives, dos punts i en ordre cronològic: dues capses metàl·liques tamanys capsasabata plens de capsetes de plàstic de diapos de diferents colors, tamanys i marques. Agfa Gevaert, Kodak, Fuji. Una noia guapa als seus vint i pocs, un noi patillut vingut d’Ozores Land. Seats i crios petits amb peluixos que es van fent grans amb el pas de les capses de diapos. Un projector que les pasava de dos en dos sobre la paret del menjador de casa. Marcs de plàstic i acetat popularitzats a finals dels 40's a l'Europa Civilitzada que van tenir el seu esplendor comercial i social als 70's i 80's per entrar a partir d'aquí en lenta però inexorable decadència popular. El paper fotogràfic les va semi-extingir.

Heroes & Villains - Geraint Watkins
When The Moon Shakes - Joel Alme

El fotògraf africanista va tornar a casa, al seu elegant loft amb disenteria o malària o qualsevol d’aquestes enfermetats exòtiques que us venen al cap quan parlem de colonialisme. L’exposició va ser un èxit: tius amb perilla s’acariciaven el mentó mentre ponderaven la composició i el cromatisme per intentar arramblar fins el catre a empentes culturals a noies invariablement vestides de negre i de púbis geomètricament rasurat. Però la disenteria (o el tètanus, o el pil-pil, el que us vingui en gana imaginar-vos), va provocar tals horribles dolors al fotògraf africanista, que ni a cops de morfinazo pur s’alleujava. Zero activitat sexual pels Màrtirs del teleobjectiu en perpètu trànsit aeroportuari. Boses de dutyfree, clicks desacompassats, lletanies d’engalipar, laments diapositivats.

Morning Tide - The Little Ones
In and out in Paris and London - The Divine Comedy

Diapos de sexe subliminal... mmmm... ¿Que cony subliminal?: In-out-in-out (do it again). This is not a sin, it is not even original .... I fall in love with someone new almost every day, but that’s ok, it’s just the price I pay for being a man.... and I refuse to take it all too seriously, it is such a strange activity, far too peculiar to be taken any other way, don’t wait till tomorrow, do it today. Vaya par, vaya duo, Neil Hannan dels Divine Comedy (del seu primer lp "casanova") i Vincent Delerm del seu darrer, (15 chansons, aquest és més fàcil eh?).

un tacle de patrick vieira n'est pas une truite en chocolat - Vincent Delerm
Domingo Diesel - Miqui Puig
Boys Don't Cry - The Cure

Els nois no ploren, se suposa que no son nenazas, hidding the tears in my eyes. Diapos. Diapos doncs. Al parc espero assegut en un banc. Com sempre fas tard però no m’importa: porto els walkan amb una cinta dels Smiths i els Cure i veig com un gos es pixa en un roser mentre l’amo fa un cigarro i em mira desafiant. Baixo tímidament la vista i quan l’aixeco veig una tia que coixeja ostensiblement. S’acosta cap l’home del gos que pixa, s’abracen es morrejen i marxen gafats per l'esquena. El roser encara goteja el pixum del gos. Però a mi me la pela. Més enllà un vell camina treballosament –“natura quasi morta amb bastó i gorra”- i jo penso que preferiria quedar-me assegut en aquest banc disparant diapos mental al meu voltant (ra-ta-ta-ta, panyiau-panyiau) que no pas que vinguis, que arribis, que m’aixequi, que ens fem un petó (igual com el de la parella del gos), i que anem a qualsevol bar a tocar-nos per sota la roba entre estrelles dorades damm. Preferiria això però quan obro els ulls et veig davant meu amb una somriure tonto, així que resignadament m’aixeco, t’abraço i t’intento tocar per sota la roba (i tu no et deixes), i i se (perquè ho acabo de decidir) que mai-mai-mai-mai t’explicaré tot això que passa per dintre. Diapositives privades en parcs públics. Tocaments lascius, serveis socials, Mares de Deu auxiliadores, rosers pixats. “Jo em pregunto” i “els nois no ploren” enllaçats. Sí, tot-tot-tot en una diapositiva, clar. I pel mateix preu, ¿on si no? aquí al jardí del manicomi.

Well I Wonder - The Smiths
Bizarre Love Triangle - New Order
Love Comes Quickly - Pet Shop Boys

Can't stop falling, com les fulles ocres a la tardor. Més diapositives. Un fotograf neo-rural enfoca un castanyer amb fulles ocres de tardor. Verds foscos, marrons, grocs. Diapositvies, sí. Al mateix temps la seva dona fornica desmenjadament amb un recent conegut (digues-li Pau, per dir algo) a l’habitació conjugal. Cadascú amb les seves aficions. La de la seva dona, el llit; la del neorural passejar per aquests boscos de Deu amb la seva virilitat mutada en un objectiu de 180mm. Diapostivies amargues com les ametlles de la cançó. Tot imaginat. Res d’això existeix en la realiat, almenys que jo conegui: ni el fotograf neorural ni la seva adúltera dona, ni l’habitació dels fornicis. I sinembargo tinc una diapo de la meva estimada dreta mirant al cel sota una estora de fulles grogues, ocres i marrons de tardor. Ella mira al cel i riu amb els braços extesos, com un dervitxe a punt de començar a girar. Mira al cel, amunt, on jo l’enfocava en perfecte pla zenital, mentre ella riu per sempre més, congelada en aquell punt concret de la carretera Prades a Ulldemolins. No, ni el fotògraf neorural ni la dona existeixen en realitat, almenys que jo conegui: és el poder evocador de les diapos qui els ha construït, la capacitat de teletransportació, de mudar estats d’ànim. Potser era per aquest poder evocador, estovador, de baixador de defenses, que alguns apreciats associats meus feien servir projeccions de diapos per atreure dulces cangrejitas al catre. Tot és qüestió de temps.

A question of time - depeche Mode

Vive Don Mendo que la venjança de les diapostives s’ha acabat consumant. ¿algú ha comprovat mai si la venjança està més bona servida freda o tebia? ¿qui? ¿algú sap que collons hi te ha veure la temperatura en tot això? Ens desviem. La venjança dels petits marcs quadrats sobre acetats de 35 mm. La venjança d’aquests miserables productes outdated, caducs, finits, morts, decessos, inpràctics fins l’infinit i més enllà. La venjança, suposo que dolça, crua, i freda, de que el 90% de les imatges fixes i congelades, dolces i crues que visionem avui surtin d’uns altres marcs de plàstic, una mica més grans, que també, quan la llum els atravessa -ara i avui en forma de plasma i no d'acetat- ens marquen el camí en format jgp o gif o dit més cruament: raw.

Alice - the sisters of mercy