Esas palmas coño!, 19 de desembre, Tardor 2008

Tumbado a la bartola - Siniestro Total

La setmana passada els Siniestro Total van tocar a BCN, els mitjans i la blogosfera de referència se’n van fer ressò, total que em vaig repassar uns quants videos d’aquests oldisgoldis: llagrimeta nostalgica i tal. Snif. que si ja tenim una edat, que si la pròstata, que si els nets... Vago com soc vaig pensar, tate tio, aquí tens la idea per divendres que ve. Així que aquesta és la història, Siniestro Total i aledaños. Producció naciolan de l'època. Després hi havia lo del nom del pugrama, però de seguida el vaig tenir clar. De fet quan penso amb Siniestro Total, lo primer que em ve al cap automàticament és aquesta frase “Esas palmas coño!” que el Julian Hernandez crida des de la bateria.

Miña Terra Galega - Siniestro Total
Cadillac solitario - Loquillo y los trogloditas
La casa del misterio - Los Ilegales

A mitjans del 1982 German Coppini era el cantant de Siniestro, al youtbe el podeu veure amb l’uniforme punk, xupa negre i un pollaster de goma com a micròfon cantant a histèrics berridos guturals, sobre coses com esqueletos empalmats, enforcats sense pilila, tetes de nòvia amb cancer de màma o Ayatolas que toquen la pirola. L’univers que poblava les lletres de les cançons de Siniestro. En aquesta tesitura va presentar al resto de grup la lletra d’una cançó perquè li fotessin música, deia així: “El azul del mar inunda mis ojos, El aroma de las flores me envuelve. Contra las rocas se estrellan mis enojos, y así toda esperanza me devuelven. Malos tiempos para la lírica... Las ratas corren por la penumbra del callejón, Las ratas corren por la penumbra del callejón, tu madre baja con el cesto y saluda. Seguro que ha acabado tu jersey de cotton, puedes esbozar una sonrisa blanca y pura. Malos tiempos para la lírica... Seguro que algun día, cansado y aburrido, compartirás con alguien nuevo amanecer. Trabajo de banquero bien retribuído tu madre con anteojos volverá a tejer.” Imagino la cara d’estupor del resto de la banda davant aquesta fina obra d’orfebreria lírica... No pegava ni a hòsties amb el visceral passadetotisme punk de les lletres. Evidentment li van dir que se la fotés pel cul, on la va tenir gurdada fins al cap d’un parell d’anys, que se la va treure per gravar-la junt amb Teo Cardalda com Golpes Bajos , per a mí probablement el millor grup d'aquella època (afirmació gratuïta a la par que pedant on les hi hagi, però soguat?). Golpes Bajos va ser lo més semblant a un grup angles, cosí germà del lirisme dels Smiths, o del retorçament dels Cure més siniestrillus.

Malos Tiempos Para La Lirica - Golpes Bajos
Chica De Ayer - Nacha Pop

La música espanyola i jo sempre hem tingut una relació un tant esquiva i que només es va normalitzar a finals dels 90’s. En aquells 80's el meu gust d'adolescent enteradillo que en realitat no tenia puta idea del que anava la cosa (lo que avui en dia vindria a ser un gafapasta de mierda), tirava més pel rollito pop inglés: Smiths, Prefab Sprout, New Order... ¿la rao? a saber, grans d' adolescència, virginitat irresoluta encara ara... total, aquests gustos casaven bastant malament amb lo que es feia per aquí. En quant a referents estètics anglesos la cosa semblava un desert. En aquells anys 80’s, la “generació perduda” (perduda entre la movida i l'indie de mitjans 90's) de la música espanyola –no diguem ja catalana- feia cançons que estèticament semblaven estar a anys llum de la civilització occidental. Vamus, igual com la resta del país. Siniestro, Loquillo, El último de la fila... no em van entrar mai-mai-mai bé. Psi, cançons sueltes, grups sueltos: El Pecho de Andy, Esclarecidos, Golpes Bajos, Gabinete Cagalera o els Ilegales de Jorge Martinez.

Golpes - Gabinete Caligari

Golpes està treta del recopilatori "Los Singles" de Gabinete, recopilatori que va treure el seu ex-segell Tres Cipreses-DRO quan van fixar per una gran, just després del "quatro rosas". La portada en vinil és un triptic amb fotos primer pla dels tres Gabinetes en blanc i negre. Tots tres cares series. El que mes m'ha impressionat de sempre és el d'Edi Clavo. Mira fixament la camera amb un semi-tupé, Ray-bans i una xupa de cueru de motorista 50's britànic, amb un primer pla d'un pin de Norton. Molt després em vaig enterar que és un enamorat de les Café Racer, i que va ser un dels primers en portar-se a Espanya un Dresda Triton, preciosíssimes motos manufacturades a base de motors clàssics de Triumph i bastidors de Norton. Valen una pasta gansísima.

Cien Gaviotas - Duncan Dhu
Yo Ya Fui A Cangas Del Morrazo - Siniestro Total

El primer cop que vaig sentir parlar dels Siniestro Total devia ser a 7e de l’antic EGB, als 12-13 anys de principis dels 80’s. A la meva classe venia un dels primers punks de Reus (bue, dic dels primers per dir. En realitat mai vaig freqüentar aquell ambient. En tot cas va ser el primer punk que jo vaig coneixer, i això va ser molt-molt abans que instal·lessin la paradeta al peu de la pixa de l’imperi dels Màrtirs, a exhibir-se bevent litrones en ple centre per gran escàndol de la societat civil local). Total que l’amic Joan ja a aquella tendra edat anava amb la xupa de cuero i xapetes de Sex Pistols, PIL i tal. Anys després, ja a l’insti, completaria el look amb la resta de parafernàlia de l’uniforme oficial: munyequeres de taxes, imperdibles i una cresta que-t’hi-cagues de punxeguda. Però això va ser anys despres, a lo que ens interessa èrem encara al cole, i estàvem amb lo flipat que em vaig quedar jo amb la portada del ¿Cuando se come aquí?, amb les caricatures dels germans Dalton el dia que el va portar a classe. ¿o potser és que no va passar això, que ho tinc tot distorsionat al cap de 25 anys? No sé. El que sí se és que quan jo no m’enterava encara de què anava la vida, l’amic Joan ja tenia profundes conviccions anarquistes, antisistemes i musicals. I més encara: va ser el primer tio a qui vaig veure emborratxar-se en directe, en una festa-dinar del cole amb papis, a base d’escurar els culs de les ampolles de cava que com a “cambrers”, recollíem de les taules dels papis. Va pillar un tal cego que el dire el va tancar al despatx per fer-lo vomitar a base de cafes amb sal. Sí, molt punk vist en perspectiva, emborratxar-se per primera vegada en un festa del cole davant de tots els pares. Crec que molt més que el gust musical, o l’ideologia anarca, aquest és l’exemple que em va marcar més, i que em va servir de far i guia alhora d’escollir el meu tipus d’oci en els següents anys a venir. Tst, oju! Que igual el punk, al final era això: simplement emborratxar-se. I lo altre, l’anarquisme, l’un-dos un-dos-tres, els 4 acords accelerats i els imperdibles era simplement la tapadera conjuntural d’aquells anys, igual com anys després ho seria l’acid-house, les pastilletes i l’smiley.

Fighting Temeraire - El Pecho De Andy
El Ultimo Ska De Manolo Rastamán - Kortatu
Las tetas de mi novia - Siniestro Total
Jimmy jazz - Kortatu
¡Hola mamoncete! - Los Ilegales
Tijuana in blue - Tijuana in blue
Los esqueletos no tienen pili - Siniestro Total
Todos los ahorcados mueren em - Siniestro Total
Caramelos podridos - Los Ilegales
Ayatolah - Siniestro total

I per matar el tema la cita de la setmana, de Jorge Martinez “nuevos cantantes hacen el ridículo en viejos festivales como Eurovisión.”. Lacònic i clar. Pues eso. Alabàtsigadeu.