Tardor 2005, 19 d’octubre

Bellesa i/o Horror

Queen of the reich- Queensryche

Benvinguts o ben trobats. Això es el Jardí del Manicomi, 99,8 FM Punt sis camp. Per a l’edició d’avui no ens hem volgut arriscar amb un titol rotllo "el cel s’ens cau a sobre" per haver-lo de retirar bochornosament de la circulació i ens quedem amb "Bellesa i/o Horror", ja discutirem perquè mes tard. Això que sona és Quensryche, un grup que no havia escoltat mai fins fa uns dies, però vaig dir que els posaria por mih cohone, i aquí estan…. Rotllo Tranky no sona, no.

Christine- House of love

Cristina, encara vens cap a mi, encara em parles, i el nen plora…Cristina ¿què cony vol dir tot això? (això ho pregunto jo, no el cantant)

This charming man- The Smiths

When the leader runs smooth on the passanger seat…Quan la pell rellisca suaument en el seient del cotxe…I jo llenço una pregunta al mon, com al qui llença els pantalons al mon. I és la següent: fins a quina edat es pot fer servir el seient del cotxe per a rituals d’aparellament? Fins quan podem fer el contorsionista? Fins quan topar de cul amb una i altre palanca? ¿És lícit per a sentir-se mes jove, el tancar-se una fosca nit en un cotxe aparcat a un descampat clandestí, mentre un cangur pagat a preu de camell s’encarrega del trio d’angelets de 8, 6 i 4 anys al xalet amb vistes al mar? Naturalment tot té un límit, i tampoc cal exagerar: no agafaríem mai el petit Audi TT coupé, sinó el Porsche Cayenne…en segons quines edats les ernies ja no perdonen.

Surfistes a camera lenta- Joan Miquel Oliver

Fe d’errates. En els dos darrers programes he posat a l’amic Oliver, el problema és que li vaig canviar el nom, li vaig dir Joan Antoni (esta dit i escrit, ho podeu comprovar a eljardidelmanicomi.blogspot.com) i es diu Joan Miquel, i a més l’altre dia vaig descobrir que col·labora al programa del Grasset…pulucual el posarem per 3r cop consecutiu, buenu, per això i perquè es molt bo.

La mujer que mordio un piano- Joan Miquel Oliver

Billy Butock’s Requiem- Scarlett’s Well

Milky Bottle Simphony- Saint Etienne

Deien uns que "cuando el hambre entra por la puerta el amor salta por la ventana". En aquest cas el que entra per la finestra són les primeres clarors del dia que tènues, il·luminen la silueta nua i dormida de la Laia. I s’acaben reflectint als ulls tendrament enamorats de Ramon.
Laia i Ramon.
Ramon enamorat, Laia estimada,
Ramon comprant rams de roses, ballant un claqué,
Ramon clavant-se una Margarida a la solapa…
Laia, Laia, Laia, dolçament adormida, llavis de clavell, carn encara calenta…
"¿quan tornarem a jugar, Laia, quan ens tornarem a tocar?".
Ramon, vestint-se somrient,
"Laia estimada, dorm,
dorm encara, que jo vaig a treballar".
Ramon enamorat, li besa la galta...
"fins demà".
I Laia desvetllada
"tanca la porta quan marxis, i deixa els calés al tocador. Si vols que ens tornem a veure, agafa una targeta amb el meu número, i truca’m, provaré de fer-te un foradet, encara que no et puc assegurar res, la gent va molt calenta…"
Laia, Laia estimada…demà ja hauré cobrat.
Més petits poemes d’amor comercial aquí, al Jardí del Manicomi.

Stars above us- Saint Etienne

Dear Diary- Roisin Murphy

Febres grogues assalten desprevinguts vianants en foscos carrerons. El conseller de sanitat ha organitzat patrulles de veïns.

Straight up- Brian Setzer Orchestra

Where have you been- Gene Vincent

Oh senyor, perdoneu-nos perquè hem pecat. Molt i amb vertader deler. Repetits cops, de l’indret i del revés, a quatre potes i drets. Sobris i ebris; de franc, amb visa o en efectiu. Hem pecat molt i ho hem fet sols i ho hem fet acompanyats. Ara bé, la qüestió és –em sembla a mi- ¿hem pecat per excés o per defecte?

Don’st you- Micah P. Hinson and the gospel of progress

Oh senyor, penitència dura que faci molt mal, penitència benefactora, penitència plaent…. Ara bé, la qüestió és –em sembla a mi- ¿quina penitència es necessita per compensar el pecat d’haver disfrutat de la penitència imposada?
Mes cançons de culpa cristiana, aquí, al Jardí del Manicomi…

My lady story- Antony and the Johnsons

L’edició d’avui s’ha dit "Bellesa i/o Horror" perquè de vegades sens coses tan boniques que penses que segur hi ha alguna cosa molt xunga dintre el tarro del tio que les ha tret. Al revés no passa tant, al menys a mi, de veure un desgavell de sang i vísceres i pensar, collons, tu, quanta bellesa hi ha amagada aquí… Encara que també passa, també. Un personatge del còmic de Sin City fotia assassinats sagnants i cantava música sacra d’una puresa celestial. Es veu que la bellesa i l’horror a vegades van junts. Tot això ve a cuento que he estat escoltant Antony and the Johnsons, i el que m’ha suggerit és una cosa "hermosa" (així en en castellà queda millor), una ració de bellesa a raig. Piano, veu i poca cosa més. Un pel afectada la veu, però prou simple i senzill tot plegat. Sense més artificis dels necessaris. I m’he imaginat tots els pensaments turmentosos i xungos dins el tarro d’aquest Antony, que surten en forma d’aquestes boniques cançons.

Bird Gurhl- Antony and the Johnsons

Apa nois, amb paciència i conformitat hem arribat al final. No hi ha mal que cent anys duri, van dir els ibers quan van veure el primer legionari romà. Aquesta edició del jardi del manicòmi ha estat molt mes curta que la romanització, per llarga que us hagi semblat a valtrus: han estat 60 minuts dels de tota la vida. Com sempre, Senyors, fins la propera, cuidin de les seves més perverses tentacions com si fossin entranyables tresors infantils, perquè el dia que ja no hi puguin caure, seran elles les que els recordaran temps millors…

5 comentaris:

Jordi ha dit...

Eeeeeiiii!! House Of Love, company, House Of Love... no sé que carai vol dir la cançoneta, però em posa en un estat melanconiós cada cop que l'escolto.
Smiths: suposo que fins l'edat en que deixis de ser un "charming man". Llavors toca passar per la caixa dels prostíbuls i oblidar-te de l'Audi TT (tot i que, per un bon preu, segur que et poden tornar a fer sentir jove al seient de l'acompanyant...)
Gene Vincent: aquest no era el que acompanyava al Marc Almond en el mític "something's got a hold of my heart"?

M'apunto Antony & The Johnsons: no ho he escoltat mai, però té molt bona pinta.

Esperarem ansiosament la nova selecció de temes...

Mr Towers ha dit...

je je, lo de house of love era un oido barra... La veritat és que és molt guapa.

I si, ben cert que pagant sant Pere canta, la qüestió és on està el límit: si un es descuida encara pot acabar en plan duque de Feria, cada cop mes jovenetes per sentir-se un xavalin.

Lo del Gene Vincent i l'Almond no ho sabia però no m'extranya gens del Almond: el Vincent és un rocker clàssic dels 50's i 60's. Aquesta en concret és del '63 (no es que me les vulgui donar d'erudit: ho posa a la caratula del cd, el recopilatori de Flor de Passion del Juan de Pablos, molt recomanable si et va el rotllo retro)

I lo del Antony aquest és un espectacle: musicalment es mol guay (veu i piano i poca cosa més), però a banda el tio és una tia tancada en un cos d'home, un walk in the wild side de veritat. Almenys (encara) no ha arribat al punt del cantant de no se quin grup (psycotic tv?) que s'ha posat unes tetes i les llueix orgullos/a als concerts.

Parlant de tot em te encuriosit el "experiment" aquest que dius al teu blog, justament estaré uns dies desconectat de la blogosfera, esperaré impacient...

Jordi ha dit...

Bé, res de l'altre món: un problema d'insatisfacció sexual en les parelles modernes... Simplement volia recopilar comentaris que proposessin solucions per mirar de generar un segón post. Les parides de sempre, en definitiva.

Acollonit m'has deixat amb el tema aquest de l'Antony & The Johnsons. Si és que corre cada energúmen per aquests mons de Deu! En fi, ara segur que m'ho baixo!

Capitán Fórceps ha dit...

Towers!!!! Titán!!!
Ets un monstre! Permete'm que et digui, entre vous et moi, que Queen of the Reich es del primer disco, de l'època més progressiva, fosca, tallant, metàllica y poc disfrutable per civil no entrenat.
Si em permets suggerencies per una hipotètica futura inclusió, 'Empire', 'Silent Lucidity', ?Gonna Get Close to You', 'Walk in the shadows', 'Desert Dance' o 'Open'.
gran detallaz que no passa desapercebut.

Mr Towers ha dit...

No havia sentit mai els Queensryche i no se com, va caure per casualitat al meu disc dur un “Grandes Exitos” de la banda. Només per lo incorrecte políticament del nom, la primera cançó ja prometia, i amb una ràpida passada a totes les cançons ja estava clar: aquesta era la mes sucia, bandida, grollera, guitarrosa i barribaixera de totes: la que més lligava amb la seva personalitat, Oh Gran Capità. Intuïa que la cançó no el defraudaria.

Queden degudament anotats els seus suggeriments en quant a aquest “GE” que tan misteriosament ha aparegut en el meu disc dur.

Baydeuei, vos que en sou gran coneixedor, ¿pot ser que amb els anys els amics Queensreich s’hagin anat ensucrant qual vulgars maricones de platja, o vaig massa lluny en les meves suposicions?