Tardor 2005, 30 de novembre

Io vuo far l’italiano

Mambo italiano- Renato Carosone

Benvinguts al Jardi del Manicomi. Punt 6 camp, 99,8 fm, l’edicó d’avui es diu Io vuo far l’italiano. La edició d’avui serà una cosa senzila i tranquileta, sense estridències. És un especial Itàlia. Posarem cançons amb algun punt de conexió amb Itàlia, per tangencial i remot que sigui. De fet és un programa que repeteixo recurrentment, almenys un cop a l’any, com el nadal o la declaració de la renta. Mes o menys sempre les mateixes cançons, els mateixos vinils entranyables, aquells vells EP’s petits de 4 cançons a 45. Així que avuí sentireu aquell fregit típic, aquell cruixit de l’agulla. Una gran diferència de tacte fisic del cartró envellit i el vinil amb les cançons que ens baixem en mp3, que no es poden tocar amb els dits.

E spingole francese- Renato Carosone

Tot el simbol de la cançó italiana, Renato Carosone. Aquí amb el seu sextet. El Mambo Italiano el cantava Renato Giorgetti, la següent ell mateix. Haureu notat un accent molt tancat i que no s’entenia res. I és que sovint, com aquí, cantava amb dialecte napolità. El tornarem a escoltar amb una de les seves últimes gravacions: una colaboració amb Tonino Carotone del seu èxit “tu vuo far l’americano”, el ’99, dos anys abans de morir.

Tu vuo far l’americano- Tonino Carotone & Rentao Carosone

En aquesta cançò Carosone se'n fotia de la moda del jovent de l'època d'imitar els americans: "whisky and soda and rock and roll" i de fumar Camel. Aborria tant el R&R que es va retirar el 1960 en el cim de la seva carrera. El Tonino Carotone l'homentaja, gravant junts a Roma el vell èxit . El Tonino aquest, en realitat es diu Antonio de la Cuesta. És navarrès i va passar del regge i ska dels Potato, a les rancheres de Cojon Prieto, i d’aquí a la cançó italiana, ja com T.C. L’any del disc va venir a tocar aquí. Vam ser 4 gats però va estar bé. Recordo 2 coses que va comentar: que de petit jugava a hockey patins, i que en els tornejos infantils quan els tocava jugar amb el Reus, els agafaven cagarrines a tots. Potser algu que escolti li va partir la cella amb un estic de crio. La segona és que per tot arreu on va, prova de demanar sempre vermut de Reus en lloc de Martini Italià. I amb aixó un record per mon besavi, que va baixar de la Mussara per fer de peó a ca l’Izaguirre del vermut.

Sapore di sale- Tonino Carotone

Ara homenatjan l’exit de Gino Paoli, però portant-lo al seu terreny més festiu i reivindicatiu. Definitivament tot el disc sona molt bé per la producció del geni del Mastretta.

Amar y vivir- Tonino Carotone

Un baccio sulla bocca- Wilma de Angelis con Piero Suffici & orquestra

Fine d’una storia- Café Society

Patatina- Los Danil & Cesare Maina

Come Prima- Golpes Bajos

El millor grup espanyol de la dècada dels 80 (pel meu gust) mostrant la seva fascinació per Itàlia, amb aquest homenatge a l’èxit de Mario Marini. I no son els únics. Al llarg de la història molta gent ha sentit fascinació per Itàlia. Espanyols, francesos i alemanys l’han sentit tan forta que no han pogut evitar passejar els seus exercits per tota la península. O el mateix Stendhal, el del síndrome. Pero de totes les possibles fascinacions per la cosa italiana, la que em sorpren més es la que senten els britànics per les motos italianes. Les Ducatis.

Fiesta de los maniquies- Golpes Bajos

Oju amb els britànics i les seves fascinacions: deixant a banda la tòpica del té, i les que senten per les xocolatines cadbury, o les xips avinagrades. Si fullegeu qualsevol revista de motos britàniques, en les comparatives la més ben parada sempre és la Ducati. Després la Triumph, i després les japos. I això, tenint en compte que en els anys 50 i 60 eren els millors fabricants de motos, és acollonant. Fins i tot llavors les Ducati tenien un excelent mercat a les illes. Aleshores estava de moda les Café Racers, que eren ingertos que els motoristes es fotien a les motos per correr més. Fins i tot intercanviven motors i xassis. El motor més reputat era el de les Triumph T110 Bonneville, peró segons sembla, la Bonnie tenia “la estabilitat d’una camella embarassada”. Llavors el fotien en un xassis de Norton Manx, el “featherbed”, que com indica el seu nom era un llit de plomes. Era una combinació tan corrent que fins i tot tenia nom: els hi deien Triton, de la contracció TRI-umph + Nor-TON. Tal era la fascinació dels britànics que fins en aquells dies de glòria per les motos angleses, es feien DUCA-TON. En fi, us preguntareu que hi pinta aquesta parrafada en un programa de música. Res, no hi pinta res, però és que en aquest programa la majoria de coses sòn incoherents.

Volare- Domenico Modugno

Un altre cançó mítica. Era el 1958 i Modugno va guanyar el festival de San Remo d’aquell estiu. La portada del EP és un evocador dibuix de la línia de la costa, amb una enorme sombrilla groga i vermella. Al darrera hi diu “en la bella ciudad italiana de San Remo, frente al claro azul del mediterraneo, se celebra desde hace ocho años el Festival de la canción Italiana, en el señorial ambiente del casino. Instituido exclusivamente con el objeto de ensalzar la canción italiana, concurren en el los mas importantes compositores y los mas afamados cantantes. (…) Las cuatro canciones que se condensan en este disco son las mas significativas del festival de 1958. Descuellan “Nel blu dipinto di blu”, la sorpresa del festival, la cancion triunfadora, el Priemer premio, el éxito del año. (…) con esta cancion su compositor y a la vez interprete se ha dado a conocer definitivamente consagrandose”, ale, llegit tot d’un corrido.

De tota manera la cançó que hem escoltat no és aquest primer enregistrament, sinó que és molt posterior. La que hem escoltat és molt més rítmica i accelerada, amb una bateria molt mes contundent, i un baix molt més marcat (dins el que cap, clar). El EP original ens aclareix que la primera, mol més “aquietada”, és un Fox-mod (¿?). A més aquesta la titulava “Volare” en lloc de “Nel blu dipinto di blu”

La nostra casa- Mina

Giapponese a Roma- Kahimi Kahare

Non Partir- Fred Buscaglione

La cançó d’abans es deia molt apropiadament Giapponese a Roma perquè aquesta xica, la KK, és japonesa. Momus li composa la cançó i la produeix, i ella la canta amb aquest italià tan macarronic i descollonant. Per cert que en el mateix disc fa una versió del “Porque te vas” del Perales brutal, (brutal el seu accent espanyol, ja l’hem posat més d’un cop). Parlant de canvis d’idioma, això era molt corrent en els anys 60’s. A la mateixa cançó se li canviava la pista de la veu per una cantada en castellà i la resta es deixava tal qual. Italians i francesos a passar pel tubu. Sentirem un altre cop Mina, però ara en espanyol. El que és curiosisim és un EP de 4 cançons que va caure a les meves mans: 4 grans cantants italians canviant d’idioma el 1965 per cantar EN CATALÀ!!! (i evidentment tot el disc rotulat en castellà). Jimmy Fontana, Rita Pavone, Giani Morandi i Donatella Moretti. Sentirem “il mondo” de Jimmy fontana en català.

Ciudad Solitaria (citta vuota)- Mina

El mon (Il mondo)- Jimmy Fontana

Parole, parole- Mina & Alberto Lupo

Estremidora cançó!!, en fi senyors, amb això ens despedim. Demano disculpes per lo que he perpetrat, però tal com sempre dic al despedir, avui no he pogut evitar caure en aquesta meva temptació . Sisplau, facin el mateix, caiguin en les seves. Almenys estarem empatats.

Apa, Ciao

Azzurro- Ernesto & The Spectors

6 comentaris:

General Fórceps ha dit...

Towers, ets un crack.
M'agenollo en humillant genuflexió davant la teva monstruositat.
Les nostres diferencies musicals no ens allunyaran en lo espiritual (no sé com fer l'accent catala en aquest collons de teclat).
Et recomano l'ultim de Pagan's Mind...
;)

Sempre teu,

Mr Towers ha dit...

No hi ha paraules elocuents enough per agraïr les vostres, oh gran capità, pero la realitat és que som el vostre fidel ramat els qui estem meravellats diariament sota el vostre Gran Ull Que Tot Ho Veu: no oblideu que heu de liderar l'operació de salvament del Gran Tsunami.

Per cert, ¿permetrà Ell que aquesta Ment Pagana entri dins la OSGT (Operació de Salvament del Gran Tsunami) sent paganga?

En qualsevol cas oido barra una de Pagan's Mind!

Mr Towers ha dit...

hum hum, s'hauran de seguir aquests Montefiori Cocktail, el nom és molt suggerent. L'altre dia vaig sentir per la radio un altre grup italià que feia música electro pop la mar de guay, però no em puc recordar del nom, això de l'Alzeimer es dur.

I lo del Celentano és d'admirar, no tant per l'edat (que també) sinó per que li foti canya al Berlusconi desde la mismisima RAI1.
Pa cagarse lo del Berlusconi...

fa uns estius vaig coincidir en un camping amb un italià la mar d'agradable, li preguntava jo si entenia com podiem tenir de presi un paio com l'Aznar, i el tio em contestava, calla, calla, ja tinc prou feina per entendre com pot ser que naltrus tinguem el Berlusconi...(va ser quan es va enganxar al parlametn europeu amb un diputat alemany)

Mr Towers ha dit...

si, massoques i...capullos: tu li expliques a un suec, que a italia mana un empresari fet d'or amb xanxullos polítics, que te teles privades, bancs i seguros, que te un club de futbol. Que ja de presi es fa una llei a mida per estalviar-se que el jutgin a ell per xoriço, I QUE EL SEU PARTIT ES DIU COM EL CRIT D'ANIMS A LA SELECCIÓ i es queda a quadros

General Fórceps ha dit...

No, Towers, no posis Pagan's mind al teu show que no s'escau amb l'estil.
Lo teu es intelectual, lo meu es 'metal'...
No s'et pot escoltar desde Barna?

Mr Towers ha dit...

No gran capità, si aquí estem per la mulitculturalitat, la interdisciplinarietat, lo multimèdia, i sobretot, això que no falti mai, el mestissatge. Insisteixo: la ronda de Pagan's mind la pago jo (en quan em pugui fer amb algo seu).

sobre lo d'escoltar l'engendro aquest...no us feia un seguidor de la corrent artística aquella que en deien "feismo", però bueno contra gustos...El cas és que pel que sé, entrant a l'enllaç de la emisora "punt 6 camp, la ràdio", es pot escoltar per internet, dimecres de 8 a 9 hora local d'alterne. Jo no ho he provat mai (ja es prou desagradable escoltar-se un mateix com per haver-se de sentir per internet), però un altre insensat que el volia escoltar desde BCN em va comentar que se li va esconyar a mig programa. De totes maneres, sempre benvingut!