Tardor 2005, 7 de desembre

Oh, La, La (la masoviere va au marche)

Je Posarei le main- Art Mengo

Benvinguts tots. Punt sis camp, 99,8 FM, el jardí del manicomi. Avui la edició es diu Oh, La, La (la masoviere va au marche). Fervents creients com som de la teoria de l’equilibri còsmic i la simetria universal, aquella que diu que a tot gran orgasme li correspon una ressaca d’igual intensitat i sentit contrari, pensem que a un especial Itàlia com el de la setmana passada NECESSARIAMENT, per pura lògica i simetria , li correspon un especial França, i així poder muntar un bon match mundialista: la scuadra azzura versus les bleus. Així que avui anirà de cançons que tinguin alguna relació per tangencial que sigui amb els nostres octogonals veïns.

Making plans for Nigel- Nouvelle Vague

Rock Critique- Arnaud-Feuvert Didier

Si, hi ha much i bo per escollir avui, els nostres veins del nord tenen una excel·lent cantera: des de l’últim electro pop, fins aquelles encisadores francesitzes que amb cara angelical i veu innocent cantaven ingenus temes pop a mitjans 60’s: France Gal, Françoise Hardy…(Ja, ingènues. Tots coneixem les baixeses morals a que molts recius mascles es van rebaixar per conseguir una d’aquestes aparents ingenuïtats. Tots sabem que en la mes ingenuïtat s’hi amaguen les passions més baixes). O la chanson française: Brel, Brassens, Ferre…De fet el model escollit pels nostres cantautors en els 60 i 70’s. Amb un derroche d’imaginació inigualable i tan típic de la nostre terra van etiquetar el seu estil com Cançó Catalana. Traducció literal de Chanson Française i tan amples, ¿que passa tio?¿algun problema? No, no, i ara, cap problema…Si a mi em sembla un dels models possibles. Respectable, molt respectable. Però posats a escollir, ¿no hauria sigut tot més divertit, si en lloc de fixar-se en la Chanson Française, s’haguessin fixat, que se jo, amb el Mersey Beat, o el Northern Soul, o el Rockabilly?…perquè, home, no ens enganyem, l’avi ciset i la gallina, i el diguem no estan molt bé, però dic jo que les mateixes lletres amb una secció de vents a lo Motown, o uns organs hamond, a lo Rollings Stones, o uns corus de negres fent doowop doowop, seria molt preo que molt mes xaxi. Jo crec que si s’haguessin fixat amb qualsevol d’aquests models, a la llarga hurra estat molt mes positiu per aquest petit poble, aquest triangle de pujant a ma dreta. Com a mínim més divertit que les variacions de cantautor amb guitarra i cadira. I de pas hauria fet mes suportable tot l’engendro del rock català dels 90’s…Potser us posareu a riure, però si en lloc d’inspirar-se amb la chanson haguessin seguit el model Núria Feliu, que cantava swing i standards americans, -música negre en definitiva- tot hauria sigut molt més divertit…

Quatriem de couverture- Vincent Delerme

Comme te dire adieu- Françoise Hardy

Attends ou va t’en- France Gal

Un batteau de nuit- France Gal

Les vacances- Les tres bien ensamble

Il est cinq heures, Paris s’eville- Jacques Dutronc

Son les cinc del matí i Paris es desperta i el Dutronc ens ho explica: com els fruiters posen les paradetes i els fanals s’apaguen i les putes i transsexuals dels barris pleguen veles i els obrers van al curro i Paris es desperta. I aquesta cançó la feia sortir el Enrique Vila Matas en el llibre Paris no se acaba nunca, on parla dels anys que hi va passar ell i d’altres com el Hemingway que també hi va deixar marca, i la lliga amb el Maig del 68, on els estudiants a les cinc del matí sortien a muntar barricades per carregar-se l’ordre establert (i establir-ne un d’igual molts anys després). Però a Paris i a tot arreu a les cinc sempre s’acabaran despertaran els mateixos.

C’est si bon- Yves Montand

Coco & Co- Serge Gainsburg

Dos cançons d’ambientació jazzy, més clàssic la del Montand i més desaforada la del Gainsburg. Del 64, d’un LP ple de percussions: ritmes jazzistics, africans i americans. Aquí parla de locals plens de fum i músics i substàncies il·legals.

Love comander- Married Monk

Hi ha qui diu que els francessos només son capaços de fer cotxes lletjos i que des d’aquest punt de vista les últimes barbacoes de cotxes dels nostres veïns no són més que actes de justícia estètica. I jo hi estic d’acord. (aquesta teoria és del gran Jordi Soler de Pensamientos Superficiales). Però no ha estat sempre així. Als anys 20’s i 30’s els francesos van fer cotxes mol cucos. Els Amilcar, per exemple. Els deportius mes envejats eren Bugattis i Alfas. Els Ferraris i Porches de l’època, ràpids i sofisticats. Però valien molta pasta, així que algunes marques van treure deportius més econòmics. Per exemple els Amilcar. No eren tan sofisticats i potents però ho compensaven amb senzillesa, poc pes i manejabilitat. Una mica com aquells deportius de butxaca dels 80s i 90s: els Renaults 5 turbo, Fiats Uno turbo, o Clio Williams. Diuen que els amilcar aquests no corrien tant com és això però que la sensació de velocitat era tremenda. Suposo que devia ser com quan vas amb un Mini dels originals, dels d’abans, que tens més sensació de velocitat al ser el cotxe més baix, les rodes petites i tenir el cul pegat a l’asfalt. El cas és que aquests Amilcars tenien carrosseria en forma de torpede, molts cops feta de fusta. Una estampa elegantíssima. Una cucada de cotxes. Tant, que fins i tot surten a comics de línia clara, que és el paradigma de la cucada: el deportiu vermell de la persecució de Tintin i els cigars del faraó és un Amilcar CGS.



Personne n’est comme toi- Autour de Lucie

La foto que tinc a les mans està tirada a finals dels 40’s o principis dels 50, és en blanc i negre i es veu un cotxe els anys 20 o 30 de perfil, amb carrosseria de torpede, d’aquells de les primeres carreres. És un Amilcar i per la forma del radiador sembla un Amilcar CS8, del 1931 o 32, 8 cilindres, 2330 cc, 58 Cv, 120 Kms/h. Aquest model solia anar amb una carroseria de Berlina, rotllo capsa de sabates vaja, més que no la torpede. El personatge que hi ha al voltant mira la camera amb bigotet i orelles rotllo Clarck Gable. És mon avi. Cal aclarir que el cotxe no era seu, ella era un simple planxista i no se l’hagués pogut permetre mai de la vida. Era dels amos del taller on treballava. Però ell si que en va fer la carrosseria. El cotxe va tenir un sinistre, va quedar destrossat i el van refer tot de nou. Es va quedar al taller, i quan no el feien servir els amos, l’agafa mon avi. Així que alguns diumenges allí que pujava ell, mon avia i ma mare tots en el monoplaça i se la fotien pels pobles de la comarca. La carrosseria la van fer estirant i picant la xapa. Ara quan tens un bollo el portes al xapista i li canvien directament la peça de plàstic del morro o d’on sigui. Però aquest cotxe el van fer estirant i picant la xapa. Ja es veu prou irregular a la part del morro. Osties com hauria molat conduir un trasto d’aquests! Qui sap on deu parar el cotxe aquest. A saber que en deu haver sortit d’aquesta xapa i ferro. Però collons, com molaria portar un trasto com aquest!

Esteee, una foto en blanc i negre fa de mal explicar per la ràdio, no és lloc més adequat, no? la podeu veure més còmodament a eljardidelmanicomi.blogspot.com, on a més podeu deixar tot lo que s’us acudeixi.

Quitter la terre- Pierre Bondu

Parle vous anglaise- Katerine

Sur ton repondeur- Notre Dame

Ne me quitte pas- Jaques Brel

Osties el Brel, impressionant de veritat la intensitat amb que vivia i interpretava les cançons. Vaig sentir aquesta cançó per primer cop per la tele fa anys en un concert seu i vaig quedar impressionat de com vivia la cançó, escopint de pura desesperació a la camera. Era en blanc i negre, tot sol ell i la camera, implorant. No em deixis! Ne me quitte pas! Implora tot el que farà si ella no el deixa: li portarà perles de pluja d’un país on no plou mai, i lindeses per l’estil. Però ja els tenim tots calats als paios com el Brel. Quan la tia es planta i diu prou, xaval, aquí et quedes, farta ja de tantes pirules i infidelitats, llavors si, au, vinga: ne me quitte pas, ne me quitte pas.... I la tia, veu tota aquesta nyonyeria romàntica que si seràs la reina i tal, i s’ho traga, cau de quatre potes. I als dos mesos, sense més ni més, ell la deix per una paia bonissima amb unes tetes així. I llavors és ella qui suplica ne me quitte pas, ne me quitte pas. I ell? Ell li diu, mira tia, jo és que soc molt romàntic i apassionat i quan m’enamoro de veritat ho deixo tot i segueixo la nova enamorada i les seves tetes, tal com un dia et vaig seguir a tu. O sigui que au reviore! Valents aprofitats els d’aquesta calanya. Per mi que el Brel anava d’aquest palo.

La vie en rose- Edit Piaf

Ai la Piaf, la Piaf, ens creiem que tot ho hem inventat naltrus, però vet aquí que ja era cosa dels nostres avis…La revolució del Rock, la vida al límit, el punk, les drogues, hardcore, pastilles, drums’n’bass, l’alcohol, ratlles així de llargues, els Libertines, els xutes, Sid & Nancy…i vet aquí que la Piaf, en temps de la ocupació alemanya de Paris ja es fotia unes bones tajes de la ostia sense aixecar un metre i mig de terra, i cantant tan panxa amb la seva veu de cazalla. Collons tu, això eren donasses!

Il revien- chaussettes noires

En fi senyors, time to go. Com sempre, segur que rebuscant, rebuscant troben alguna fosca temptació pel fondo dels seus caps. Potser pensen, saps què? Millor deixar-ho per més tard, quan em jubili o així. NO senyor, NO. Caiguin-HI ja, Caiguin-HI ara! No ho veuen que qualsevol dia sortint de casa els pot caure una tal torreta al cap que els pot esberlar del tot? A més no hi ha cosa més pràctica i reparadora que una consciència ben neta per haver fet tot el que tocava. Senyors, Au revoire, Ciao, Siau!

7 comentaris:

Jordi ha dit...

"Quand tu me prends dans tes bras je vois la vie en roooooooseee"... No segueixis per aquest camí que ploraré. I el "Rien de rien... je ne regrette rien de rieeeen"? Aquesta no la selecciones? Jo tenia una novieta que era fan total d'aquesta cançó (així ens va anar!). En fí, continuo veient que ets un home de gustos molt variats...

Mr Towers ha dit...

Doncs, ara que ho diu si que és més típica el rien de rien, però és que no la tenia, ara, trobo molt curios lo de la novieta fan de la Piaf. Això no és gens corrent!.

Per cert, i ara rotllo recomanació, no se si els coneixes, però tret dels clàssics/antigualles, d'aquest programa estan molt pero que molt bé: Autour de Lucie, Married Monk (electropop +-St Eteinne per entendren's) i Novelle Vague (més poppy) i sobretot Katerine. Tambés estan molt bé Vincent Delerme, Helena i David Grumel(aquests 2 no em va donar temps de posar-los).

Tot això és purament a gust personal, per compte i risc particular, es clar.

Jordi ha dit...

Prenc nota de les recomanacions i em posaré a baixar-les via Torrent/mula tan bon punt arribi a casa.

Una recomanació meva: Rufus Wainwright, en concret els seus 2 mítics CD's:
-Want One
-Want Two
(molt Antony & The Johnsons, i tu ja m'entens!)

Mr Towers ha dit...

voy tras el desde fa temps, a veure si cau aviat.

Raimon ha dit...

Si un dia faig un blog no s'allunyarà gaire d'aquest estil tan introspectiu...

Has escoltat la Carla Bruni? Suposo que sí. Si no ho has fet té un to íntim molt aconseguit, i les lletres són divertides i enginyoses.

La noia és tota una polifacètica: cantant en francès i italià, model, i crec que ha escrit alguna cosa.

Mr Towers ha dit...

si, he escoltat una cançó (no recordo el nom) en un recopilatori i em va molar molt.

Però la massificació de la oferta musical em crucifica. Ni de conya puc seguir tot el que m'agradaria, no diguem ja coses noves. Fa decades pensava que tenia +o- controlades les coses interessants que anaven sortint. Avui t'ho pots pillar pràcticament tot per la patilla i sense embarg em sento més perdut que mai...

Raimon ha dit...

Doncs et recomano que arrïis la mula i la dirigeixis cap a quelqu'un-m'a-dit (i si t'agrada, llavors te'l compres.......).