Tardor 2005, 9 de novembre

Sin perdon

Punk- Los Planetas

El Jardí del manicomi, 99.8 FM, Punt sis camp. La edició d’avui és diu "sin perdon" com el mític western del’Eastwood, però també s’hauria pogut dir "gilipolles" o "despistat dels collons", en referència a què tenia preparada una molt recomanable selecció de cançons de Jabalina Records que m’he oblidat miserablement. Un principi de grip aviar, segur. Tans cops m’he agut de sentir dir lo de "gallina, gallina" que al final algo se m’haurà pegat…. Un oblit sense perdó de Deu. Però en fi, porto una motxilla groc fosforito plena d’altres CD’s per fer una selecció prou digna.

Cherry people- Shizuka

Personne n’est come toi- Autour de Lucie

The taste of a girl- White town

La setmana passada vaig llençar una dura invectiva contra la premsa especialitzada. Vaig mencionar de passada la revista Rock de Lux. Avui els meus advocats m’han dit que aquesta revista em presentarà una querella per difamació. M’han aconsellat que matissi el que vaig dir. En aquella llista de millors discs del 2004, el nomber one era el de Tom Waits, que a mi se’m va atravessar. Pero entre els nacionals hi posaven "temps de destrals" d’un tal Xavier Baró. No l’havia sentit en ma vida. ¿qui collons deu ser?. Parlaven de les millors cançons escrites aquí. De música feta avuí tradicional. Vaig demanar al Pep Cartanyà de "Cops i flames" què teniem a la casa d’aquest tio i em va ensenyar el que sentireu. Es diu "contraband" i parla d’una família de contrabandistes de la Seu just acabada la Guerra Civil, i d’enfrontaments amb la Guardia Civil. A mi em recorda en certa manera a les Rebel Songs irlandeses, (gent com els Dubliners). I si no haguès sortit al Rock de Lux ni m’haruria enterat d’aquest gran disc.

Contraband- Xavier Baró

Viva la muerte- Maria Napoleon

El bevedor compulsiu es fot copa rera copa com qui encén un cigarro amb la burilla de l’anterior. La noia que està amb ell, a la barra del club de carretera, ha passat la ratlla que separa la preocupació del pànic. Sap per experiència, (és una professional de la nit) que els mascles que han begut tant, després al llit, acostumen a posar-se molt violents. Ho acaben pagant les noies com ella, amb costelles trencades i burilles apagades a les plantes dels peus. Però el bevedor compulsiu, totalment aliè al pànic de la noia, segueix amb el seu metòdic pla de consum alcohòlic, sin perdon.

Love comander- Married Monk

El bevedor compulsiu apenes es pot aguantar sentat al tamboret de la barra. La columna de miralls li serveix de suport i cada cop que allarga el braç per buidar un altre copa, és com una treballosa expedició antàrtica. La noi que està amb ell pensa que arribats en aquest punt de taja, potser tindrà sort i el tio caurà rodó del tamboret abans de pujar a les habitacions de dalt. La noia s’equivoca perquè no compta amb els anys d’entrenament etílic del bevedor.

Adios- Kiki d’Akí

El bevedor compulsiu veu com es mouen els llavis d’ella de forma indesxifrable: "aquestes eslaves no sel’s entén de res". La noia, nascuda a la Barranquilla, Colòmbia, fa 20 anys, fa estona que ha deixat d’entendre res del que diu el bevedor compulsiu, i vista la impossibilitat de portar una conversa intel·ligible s’ha decidit a explicar-li lo guapa que es la filla que ha deixat a Colòmbia amb sa mare "Estos españoles no se entienden de nada" pensa para si mentre les copes segueixen el seu treballós però incessant trànsit de la barra a la boca del bevedor compulsiu.

Making plans for Nigel- Nouvelle Vague

El bevedor compulsiu, entre bromes etíliques, decideix que ha arribat el moment que pugin a l’habitació. Amb gestos inequivocs li fa entendre a la noia Colombiana. La noia es queda lívida i espantada. Comença a resar. ¿Podria ser una miraculosa caiguda del bevedor per les escales per salvar-la de cops i cremades?. Però s’equivoca, tants anys de beure li han desarrollat un sentit de l’equilibri més enllà de la consciència.

Different Sounds- Fantastic Something

La habitació es tranquil·la i ordenada, amb una moqueta neta però plena de taques encrostades. Sense finestres ni telèfon. Difícil escapatòria. La noia, resignada, es prepara pel pitjor. El bevedor compulsiu, després de l’esforç de pujar les escales, s’aguanta com pot les arcades. El bevedor compulsiu detesta l’alcohol. Sap que després de lo d’aquesta nit, haurà d’estar una setmana de baixa. Però de les poques coses que sap del cert en aquesta vida, una n’és que abans de posar-se en matèria amb cap noia ha d’estar com-ple-ta-ment tajat. Tajat a con-ci-èn-cia. El bevedor compulsiu sap per experiència que quan entra en matèria amb noies i està serè, es descontrola, se li dispara la vena violenta, se li’n va la olla. Comença a pegar, a destrossar, a mossegar i finalment a matar. No ho arreglen ni les temporades a la presó, ni les diverses teràpies. La única manera inofensiva d’estar amb noies, és tajar-se ab-so-lu-ta-ment. Llavors sí. Es queda manso com un corderet. Com ara. Mansament arraulit junt a la Colombiana a qui ha pagat per hores.

Née dans la nature- Helena

Solo para mis ojos- Los Sencillos

Gabrielle- Nips

Un entranyable tomb pel racó de la nostàlgia. Los Sencillos en el seu millor disc, en plena forma per fabricar perfectes píndoles mod-pop, i després el cantant amb les dents més podrides del mon musical, Shane McGowan, ex cantant dels Pogues, aquí amb el seu grup precursor, Nips. El nom verdader era Nipples Erectors (els erectors de mugrons), però sel van escurçar per "obligació". I més nostàlgia: They might be giants, un tal John no-se-què i un tal John no-se-quantos. Amb una cançó que sempre m’havia pensat que era original seva, i l’altre dia veient una peli dels anys 30 o 40 vaig sentir l’original, i em va venir de gust posar-la, o sigui que aquesta que sentirem dels They might be giants és una versió.

Istanbul is not Constantinoble- They might be giants

Ens despedim amb una cançó de l’Ilegal Jorge Martinez, un tio amb unes males puces de cuidado segons es diu, però amb un talent bestial per treure lletres amb un sentit de l’humor negre i morbós. Aquesta va de un xica triomfadora d’institut, que es fa actriu, envelleix, fracasa i es suicida. Històries Exemplars. Sec, tallant i accelerat normalment, però aquest cop amb una perfecta melodia pop. A mes i per matar-ho m’encanta la portada del disc, amb uns precioses fotos de motos clàssiques: BSA’s, Triumphs Bonnevilles i (puaj) Harleys.

En fi senyors, una altre edició perpetrada del Jardí del Manicomi. Sembla que la cosa no tingui remei. No sortim del forat. Però ho seguirem intentant. En una setmana. Si volen assistir a l’intent, ja ho saben, mismo lugar misma hora. Si ho deixen per impossible, serem comprensius. Recordin que poden deixar els seus insults i agressions verbals a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com, els estaré esperant amb els punys tancats. Segur que tenen obscures temptacions rondant pel tarro. Millor que hi caiguin i així engreixin la maquinaria de la economia productiva.

Me gusta como hueles- Ilegales

2 comentaris:

Jordi ha dit...

¿Rock DeLux et va fotre una querella? Aquest cop em toca a mi: reverència i genuflexió davant la teva figura. Sempre m'han semblat uns "sabihondos" els d'aquesta publicació. De fet, qualsevol persona que es dediqui a la crítica musical m'ho sembla, perquè els seus raonaments són per la pròpia essència de la professió massa subjectius. I el problema és que ells ho venen com a veritats dogmàtiques. Exemple: la crítica de Mingus B.Formentor sobre un concert dels nostres herois Antony & The Johnsons a "La Vanguardia" la setmana passada. Segons ell, el públic s'emocionava amb les lletres del cantant només perquè eran uns fans obcecats, quan (sempre segons el crític) "objectivament" les seves lletres eren clarament inferiors a les del Mestre Lou Reed. Objectivament? I això no és una opinió d'un fan del Lou Reed (cantant que mai no he pogut tragar, de fet). Em sembla bé que a ell li agradi més l'un que l'altre, però no trobo de rebut que desacrediti la opinió del públic del concert, que a més si hi va és perquè són fans de l'artista, ¿no?
A més, l'últim del Tom Waits és una porqueria. Em fan gràcia les crítiques que diuen que s'ha apuntat a l'estil "ruidista"... je! Doncs la música màquina de les discos de València també és un estil "ruidista" i no per això els crítics babejen... Quanta hipocresia! Fora crítics!

Mr Towers ha dit...

No, lo de la querella és un invent meu. Ja molaria que fos veritat, però no. Just després de llegir la teva proclama anava a cridar "al paredon con todos los críticos" quan he recordat que en conec un parell (prcisament del RDL) i home, seria passar-se un pèl, que son molt bones persones.

però la veritat és que amb la crítica és una relació amor/OODDII. Són necessaris pq d'alguna manera t'has d'eneterar de lo que hi ha, però has de llegir cada cosa que buenu. L'únic és reconeixer els que tenen uns gustos semblants al d'un i prou modèstia. Al cap del carrer l'únic pel que se'ls ha de respectar és pel seu critèri després d'haver escoltat molta múscia. Com en Puyal, que només per haver vist tot el futbol que ha vist te un criteri que es pot compartir o no, peró que s'ha de respectar, reconeixer i honrar forçosament.

Per cert, algun dia caurà un especial futbol i música. S'accepten suggerències.