Hivern 2006, 18 de gener

Farsants

Jimy Jazz- The Clash

Punt sis camp, 99,8 fm, el jardí del manicomi. La edició d’avui es diu Farsants. Si amics oients. Jo em confesso. Soc un farsant. Un putu farsant. Un farsant professional de cap a peus. Tan farsant que no em molesto ni a portar ulleres de sol per dissimular. Però, amics, no us enganyeu. Que les aparences no ceguin els vostres ulls. Perquè reconec les senyals de la meva farsa en molts dels que em rodegeu. Penseu, amics...¿no us passa sovint que sentiu o llegiu alguna cosa i us dieu per a vosaltres mateixos, "osti, si és el que jo dic sempre! Aquest tio m’ha robat la idea! jo ho he pensat abans!"? Doncs, amics, com diria el tio aquell, MENTIRA! És precisament al revés: hem sentit o llegit aquesta idea en algun puestu i el dimoniet del subconscient ens fa oblidar aquest petit detall. Un petit oblit per "massagear" l’ego. ¡Farsants tots! La immensa majoria de la humanitat funcionem amb idees de quarta ma en el millor dels casos. Les mateixes idees refregides milers de vegades, i a més amb el mateix oli. I el que es pitjor, ens pensem que son originals nostres. No senyors, tot està inventat i reinventat. Per això em confesso i us aviso: aquí no hi trobareu res de nou, res d’original. Per descomptat res de talent. Només algunes bones cançons.

Au louxor- Katerine

Msr Katerine goes techno! Aquest és el seu darrer llançament, del mes passat. Una altre cosa destacada del 2005 va ser un tio amb l'estrany nom de Sufjean Stevens. Decidit a llançar un disc dedicat a cada un dels 50 estats de la unió, aquest 2005 va començar per Illinois, anda que no li queda tela per tallar. A veure si tots li surten tan bons com aquest!

John Wayne Gacy Gr.- Sufjan Stevens

Folton Prision Blues- Johny Cash

Aquest 2006 ja ens podem preparar per que al Cash ens el trobarem (afortuandament) fins a la sopa. Amb la peli aquesta que s’està estrenant, premiada als globus d’or i que apareixerà segurament als Oscar, ja han començat les cascades de reedicions, caixes conmemoratives i tal. I està be, nosaltres disfrutarem de les seves cançons i els seus hereus de la pasta…

Back on your side- Chris Isaack

I amb això tanquem la trilogia de cançons arrebatadorament tristes desolades i desgarrades. La del Sufjean parla d’un pare alcoholic i maltractador. La del Cash és d’un tio a qui sa mare li deia "no juguis amb pistoles" i el tio va i mata accidentalment a un paio, i canta lamentant-se des de la presó on es passarà la vida. I la del Isaack és una senzilla canço de desamor. L’he posada perquè veig cert paral·lelisme entre ell i el Cash. Obviament molt dispars en arreglos i sonoritats, molt mes austera i seca, pràcticament guitarra sola el Cash, però compartitn aquest aire trist i melancòlic. Però ara anem a desengrassar-ho una mica:

Catch my disease- Ben Lee

Una bufada d’optimisme, cançons de colorins del Ben Lee, i seguint d’aquest rotllo, una altre cançó fresqueta per desengrassar, amb coros i parapapapaaaas. I un solo de guitarra cap al final.
Xaxi, del Josh Rouse

Winter in the hamptons - Josh Rouse

Abasent Friends- Divine Comedy

Una cançó d’un disc molt bo dels Divine Comedy. Es un disc grandiloqüent, ampulos, molt ben arreglat, com per anar a un ball de cap d’any. Amb carinyo i detallisme i sense estalviar recursos lírics, toma parrafada pretenciosa, però ho sento, amics, avui estic espes, espes, espes. I les lletres son una cucada de fino estilismo i ironia. La cançó mes coneguda és aquesta Absent friends, com el títol del disc. Una cançó que et transporta a un d’aquells westerns del John Ford, sabeu? Amb aquells paissatges de deserts i muntanyes (o al anunci del baqueru del Marlboro).

Sticks and stones- Divine Comedy

Aquesta altra és una història de sinceritat. D’excés de sinceritat, per ser més exactes. Diu algo així com: Tu i jo anem junts, com la mola i l’esmolador, la carn és dèbil, però estimada, els dos sabem que l’ego ho és més. Estic penjat, enfonsat i esquarterat, lentament destripat com un be, per la llengua d’una dona que simplement no ho podia evitar. Pals i pedres podran trencar el meu cos, però les paraules poden partir-me en dos. Així que ves al tantu amb lo que dius, pensa abans amb el meu cor. I segueix: els ossos trencats s’acaben soldant, els blaus no duren gaire. Però un cop pronunciades, les paraules queden dites. I els cors es queden partits des d’aquell moment.

I a mi em sembla un avís molt intel·ligent. Li diu: tia, no m’ho expliquis tot, que prefereixo no saber-ho, prefereixo seguir feliç en la meva ignorància. Com dient: no m’expliquis coses només per alleugerir la teva consciència, per egoisme teu. Queda te-les per tu, carrega amb les teves menjades de coco, infidelitats o el que sigui. Em fas un favor més gran si et quedes callada. A mi em sembla molt bé. Sempre m’ha semblat que es reverencia massa l’excés de sinceritat. Al cap del carrer la hipocresia social es el lubricant que ens permet no fotren’s d’osties pel carrer. Si tots ens ho diguéssim tot a la cara, no ens parariem d’ostiar. Per això em sembla be refrenar l’excés de sinceritat.

Mutual Friend- Divine Comedy

i aquesta també és una curiosa història d’amics comuns. Diu algo així com: no ho puc evitar, no me la puc treure del cap, fins quan dormo la veig. La vaig veure en el pub, després al nightclub, i un amic comú ens va presentar. Vam parlar del soroll, i del difícil que es sentir-se un mateix sobre els beats i el sub-bass. Vam parlar durant hores, vam parlar al seient del cotxe de l’amic comú, mentre anàvem a casa seva. Allí ella em va dir que jo li agradava, i jo li vaig dir "guay, el sentiment és mutu". Vam posar vells 45’s, li vaig dir que era com la banda sonora de les nostres vides. I vam ballar, però no ens podíem aguantar drets: la taja ens va caure a sobre. I ens vam enfonsar al terra. I vam cantar la cançó que no he pogut cantar mai més. I ens vam besar i vam caure inconscients. L’endemà em vaig despertar, acompanyat només de la ressaca. Vaig gatejar buscant el labavo, però només la vaig trobar a ella, abraçada a un altre amant: des d’aleshores un ex amic comú.

I’m your villain- Franz Ferdinand

Pels amants de les curiositats ahir va sortir per la tele el cuiner aquest, el Sergi Arola, dient que havia cuinat per l’Alex Kapranos, dels Franz Ferdinand, i que el Karpanta aquest és tot un gourment, i que te una columna de cuina al Guardian. Ahí queda esa capullada. Ho sento, una altre vegada no m’he pogut resistir a la pedanteria. Ui com estem avuí...

I’m from further north than you- Wedding pressent

Tothom ha parlat molt bé del disc de reaparició dels Wedding Present, però jo només hi veig un parell de bones cançons i la resta em van semblar simplement correctes. En qualsevol cas, bentornats.

I en fi senyors, hi ha dies que un no està per res. Prego sàpiguen disculpar aquesta lamentable edició. Ja ho veia venir quan ahir a la una de la nit l’angelet bo em deia, "¿pero que cony foteràs demà?, desgraciat, si no tens res preparat!", mentre el dimoniet amb banyes i cua, perpetu optimista i sobretot vago rematat em deia, "tranquil, home, alguna cosa se’t acudirà" amb el mateix to que feia servir abans dels examens que invariablement catejava. En fi senyors, ja n’han patit els resultats. Vaig fer cas al dimoniet, i la veritat és que vaig aprofitar el temps fent coses tan poc edificants com gratificants. Facin el mateix, sisplau. Escoltin el seu dimoniet i caiguin en les seves temptacions. No oblidin que estem en un país de xapucerus i poca gent notarà la diferència. Es lo positiu de tenir un nivell d’exigència tan baix, on fins i tot poden existir programes de ràdio tan justets com aquest. Jo per la meva part, la setmana que ve provaré de compensar-ho callant més estona.