Hivern 2006, 2 de febrer

Play Loud



Powered by Castpost

Lion’s in my own garden except someone – Prefab Sprout

Punt sis camp, 99,8 FM això és el Jardí del Manicomi, i la edició d’avui és diu Play Loud per una inscripció de la funda interior d’un disc dels Prefab Sprout. L’edició d’avuí per variar tindrà una certa coherència, almenys en la part musical. El fet que aquesta coherència només existeixi en la meva imaginació o en la meva ment, és un fet secundari i sense més influència. El cas és que avui hem recollit un conjunt de cançons que jo hi veig una certa relació, una espècie de lligam intern. La majoria de cançons que escoltarem avui són cançons de pop compacte, professional ,sense estridències, sense un estil marcat. Avui no anem en busca de la perfecta cançó pop, enganxosa a la primera, irresistible, sinó simplement de cançons pop ben lligades.

Bonny- Prefab Sprout

Ahir al vespre mentre arreplegava els discos per avui, vaig caure que m’havia quedat un pèl descompensada la cosa cap a cançons de finals dels 80 i principis dels 90. D’aquestes més antigues veig que moltes d’elles venen de grups amb un tio molt carismàtic davant: Ian Mcculloch dels echo & the bunnymen, Rody Frame d’Aztec Camera, Edwyn Collins dels Orange Juice, Lawrence de Felt, o el que estem escoltant, Paddy McAloon dels Prefab Sprout, el seu primer single.

Apetite- Prefab Sprout

Oblivious- Aztec Camera

50 Shades of blue- Edwyn Collins

Que el tamany no importa és una falàcia tan evident que no cal que vingui aquest humil servidor de vostès a obrir el ulls a ningú. Es clar que importa. Si no importés, de què es dedicaria tanta gent a vendre aparatus per arreglar-ho, ni pastilles allarga pitus, ni pròtesi xucladores del buit?. La vertadera qüestió és a QUI l’importa el tamany, si a les ties o bé als fabricants i venedors d’aquestes potingues. Ah amigu! Qui ha fomentat el mite del tamany? Les ties o els negociants? Qui és realment que fa córrer xistes de minipixes i rumors sobre que tal tio catxes en realitat no se la troba ni amb microscopi? Oju, eh? Poca conya que els calés que mou aquest sector són d’espant. De fet no hem avançat gaire des de que els romans cotitzaven amb els seus sextercis els ungüentos allargapitus a base de cues de lagartijes i sang de verges vestals. Per cert que fa unes setmanes es va acabar la sèrie “Roma” a la quatre, amb una total decepció. Jo volia escoltar el “Tu també, Brutus, fill meu” i res de res. M’hauré de repassar el “yo Claudio”, el llibre aquell que van donar a la Caixa fa vint anys, perquè no veig gens clar el final.

Means to and end- Edwyn Collins

Girl like you- Edwyn Collins

“too many protests singers, not enough protest songs” diu l’Edwyn Collins, ex dels Orange Juice. Les tres últimes cançons eren dels seus 3 primer discs en solitari, de finals 80s principis 90s. La de més abans, era del seu íntim col·lega de farres de la època Rody Frame, els dos de Glasgow. El Collins, va tenir una hemorràgia cerebral el febrer de l’any passat. Es veu que es va recuperant, al punt que aquest Nadal ja ha pogut començar a mesclar el seu darrer disc, que havia acabat de gravar just abans de la hemorràgia. Això diu la seva pàgina web.

Evrything kills you- Echo and The Bunnymen

Amb aquesta preciositat tornen uns altres monstres del quaternari, els echo and the bunnymen, publicada l’any passat.

Rain of crystal spires- Felt

Quan la música s’acaba et queda una sensació de buit a l’estómac. Aleshores convé obrir la nevera, treure aquell tros de parmesà i posar-te un got de vi negre... El jardi del manicomi, punt sis camp, 99,8 FM, aquí estem bordejant contínuament el precipici del fracàs per la part de fora. Desgraciadament no comprens que has dit una estupidesa fins que l’has acabat de pronunciar. Com ara mateix…En fi, Rain of crystal spires, de Felt. Fa uns 3 o 4 anys vaig llegir noseon que el meu idolatrat Lawrence de Felt havia tret un disco sota el nom de Go-Kart Mozart (¿?) i allà que vaig anar jo amb els meus euros. Un dels més sonats fracassos de tota la meva dilatada carrera de comprador de música. Aquí, però, estan brutals.

Down but not yet out- Felt

Finding you- Go-Betweens

Quan vaig deixar de rebre les anònimes cartes d’amor perfumades amb aigua de roses i sellades amb laca, van començar les cartes de sexe. Tímides i cursis les primeres (“nidu de golondrina”, “palu d’amor”), després més explícites. Descarnades i crues. Finalment obscenes. Bastes i d’una baixesa moral que tirava d’esquenes. Aquí va ser on hem vaig començar a enamorar. Obria la bústia furtivament cada matí, mirant a un costat i altre. (em tallava que em veies la veïna del 4t, que és de missa). En sec, fent el cafè, em venia l’últim paràgraf i se’m posava dura, i jo em posava vermell de vergonya. La meva núvia em preguntava què passava, i jo excitat, li feia un peto apassionat i ens tancàvem al lavabo a resoldre les nostres urgències. Altres cops em passava anant de rebaixes amb ella i ho fèiem al probador. Fins i tot a la biblioteca, quan estudiàvem. Semblava que li divertia. De sobte les cartes van desaparèixer. I amb elles les meves irrefrenables urgències. Vaig provar de reviure-les escrivint-les jo i enviant-les, anònimes, a la meva núvia. Però llavors apenes la veia: quan no havia d’estudiar a la biblioteca, havia d’anar de rebaixes, i quan no, feia cafès amb els seus amics…

Sexuality- Billy Bragg

Bow Down- Housemartins

El rapsoda emmascarat per les nits entra sigil·losament per les finestres i les xemeneies obertes i deixa satírics poemes als tocadors dels qui dormen plàcidament. Pel matí els ofesos burlats blandeixen amenaçadorament els punys per les finestres, encara lleganyosos i amb pijames. Més lirisme enllaunat en aquesta pintoresca edició del Jardí del Manicomi.

Agost- Els Pets

Senyors, amics, oients. Amb aquesta excel·lent mostra de costumisme pop dels Pets ens acomiadem. Com el Mallorca, Cadis o Alabés hem estat flirtejant amb el descens aquesta darrera horeta. Ens hem passejat pel borde del precipici i sovint ens hem despenyat. En fi…Segur que en el més fons de les seves ments hi tenen alguna fosca temptació que es guarden per temps millors. NOO, no la reservin pas, resignin-se: ja no vindran temps millors. Els temps millors han quedat irremeiablement enrera. Ja fa temps que estem instal·lats en una pendent sense escapatòria. Fins la propera, que serà la setmana vinent…

I’m a cuckoo- Belle & sebastian

8 comentaris:

Jordi Soler ha dit...

Ostia Towers! Prefab Sprout i Aztec Camera! Brutal! Ara sí que m'has tocat la fibra. Per cert, dels Camera recomano molt especialment "Killermont Street", mentre que dels Sprout sempre em va fer plorar "Nightingales" (hortera a parir, però deu ser el meu cantó homo que surt a la superfície...)

Per cert, ja sé que et dono molt la tabarra amb el Rufus Wainwright, pero hauries d'escoltar una versió del Bolero de Ravel que fa el paio i que es diu "Oh What a World". Partany al seu CD "Want One", que és impressionant (hi ha un "Want Two" també donant voltes por ahí...)

Mr Towers ha dit...

Un dia d'aquests em regalare un programa especial pels Prefab perquè són una de les meves debilitats. Desgraciadament el temps no passa gratix i és difícil estar sempre en estat de gràcia, i l'últim mig aprofitable del Paddy McAloon va ser el Andromeda Heights el '97 on traspassava massa sovint la ratlla de la nyonyeria rotllo Kenny G. Des d'aleshores sembla que ha perdut el nord músical.

I segueixo tenint apuntat tot lo del Rufus com a prioritat màxima en la meva llista de musts...Precisament -i no és conya- avui venint a la feina escoltava Antony &... i pensava ostia m'he de pillar ja lo del Rufus...

Elnan ha dit...

Enhorabona pel programa Towers.
A diferencia d'en Jordi, a mi el pop dels 80 no m'ha cridat gaire.
Per resumir dire que no feien suficient soroll per a mi.
Aixi que espero una sesio mes canyera per un altre dia :) (des de rock dels 60 (psychedelia/acid-rock, rocks progressius) passant pels inicis dels 70 (Bowie/Reed, Purple...), continuant amb el punk (Pistols i Clash principalment) i ja en els 80 els U2 dels origens (fins Rattle'n'hum), els Police, The Cure, Heavy Metal. Als 90 els paradissos del "crunch" (grunge) i els seus germans i cosins (Pearl Jam, Soundgarden, Alice in Chains, STP, Faith No More, RHCP, Nirvana, Body Count, RATM, Mudhoney...) i a partir d'aqui poca cosa mes (alguns grups electronics, nova fornada de rock dur (System of a down))
Encara que sempre s'han colat grups que poc o res tenen a veure amb el meu gust musical estandard (¿Coneixes els Morphine? Blind Melon, The Breeders, SONIC YOUTH (en majuscules per que son majusculs), deus, Yllia Kuriaki and The Valderramas, la meva adorada i admirada Polly Jean Harvey, Sebadoh, el DanceHall...)
Ja veus que els meus gustos no casen gaire amb les peces del teu programa (ni tan sols casen entre ells).

p.s.: El dia de l'Escapisme em va agradar mes.

Mr Towers ha dit...

Colló Nan, això és tota una declaració de principis (musicals) contundents i lo demés són hòsties. Em sembla que els meus gustos musicals són pelin més amariconats…(encara que –snif snif- em venen al cap gloriosos i violents pogos sobre xarcus de cervesa ressecs amb Long tall texans, kortatu et alt. De fet l’últim va ser fa un parell d’anys en aquella gira de concert “pirates” del Manu Chao i el Fermin Muguruza, amb un bis memorable amb “Mala Vida”+”Sarri Sarri”+” El Último Ska de Manolo Rastamán”.

Precisament per recuperar una mica de contundència, fa dies que penso amb un especial garatge 60’s

I lo del dia de l’escapisme…no sé, va a dies, (no diré que com al Ronaldinho, que li surten partits més o menys lluits, més aviat com al Pablo Alfaro)

Elnan ha dit...

Towers no creguis, que tots tenim algun secret musical digne de apareixer al blog de les confesion: Spandau Ballet (gran canço "trhough the barricades") o els Roxy Music, pero si, en termes generals soc bastant durillo, encara que no m'importa sentir d'altres tipus de musica (genrelament quan algo m'agrada fora del meu radi de gustos es limita a unes poques coançons d'algun grup).
Pero no et creguis que per no agradar-me la musica que punxes et deixare de escoltar. Mai se sap, igual descobreixo alguna peça que m'agrada i aquesta peça em porta a un artista i d'aqui a descobrir altres mons musicals.

Bona comparacio amb el Pablo Alfaro i la musica mes "sonora" que vas punxar a Escapisme. Molara sentir-te el dia que et posis Javi Navarro.
:D

Mr Towers ha dit...

tots tenim un passat sota l'alfombra, des de duran-duran a la union...però tens raó en lo de tenir la orella obert.

i lo de l'Alfaro era més aviat per lo de poc hàbil a la hora de tocar la pilota/micro...

Capitán Fórceps ha dit...

Excel.lent entrega.
Així qui te les enviava les cartes?
Ets un afortunat.
A mi una ex em va enviar un tanga.
Lamentablement, nou de trinca.
Espero encara aquest especial dedicat al metal... ;)
Salut, Mestre!

Raimon ha dit...

Gran programa Towers. T'he notat emocionalment més tovet que en d'altres ocasions...
No ho dubtis, és l'estat d'ànim el que condiciona la nostra manera de pensar i actuar puntuals, i no a la inversa...
I sempre s'agraeix, i molt, una bocanada de House Martins. Per cert, van produir poc, aquests, no?