Hivern 2006, 2 de febrer

Jodida y pertinaz sequia…



Powered by Castpost


Some might say- Oasis

Punt sis camp, 99.8 FM, el Jardí del manicomi. La edició d’avui és diu “Jodida y pertinaz sequia…” en senyal de lo sec que està el pot de les idees. Res. Buit. Sec. Colló com costa avançar així pel camí pedregós llarg i costa amunt. Calor, sol, gotes de suor relliscant i sec d’idees, arrossegues els peus com si calcessis unes soles de plom com les dels bussos, i penses que collons hi fan unes soles de bussu en un camí pedregós? Quanta incoherència, senyor, quanta tonteria. Però aquí seguim, secs d’idees, arrastrant els peus i l’ànima, aquests seixanta minuts per aquest desert d’idees, de gràcia i de talent. És xungo avançar així…I de sobte lluny, lluny, veus una verdor, un soroll d’aigua corrent…Oasis? Ni aquest consol queda…A mi els bessons Gallagher sempre m’han semblat massa pretensiosos i pedants. Sí, aquell disc era sens dubte molt guay, però posats a escollir, em cau millor el Jarvis Cocker de Pulp, que almenys confessava que volia ser estrella de rock perquè els tios més alts i forts no es riguessin d’ell.

Something Changed- Pulp

O del què hagués passat si no haguéssim fet el que vam fer. Si el dia que ens vam enrotllat per primer cop, tu, enlloc, haguessis anat a veure un amic, o jo m’hagués quedat a casa…On estaria jo si no ens haguéssim trobat mai? Cantaria aquesta cançó a algú altre?… Això és una ucronia, paraula molt culta que he après fa poc a internet i que per tant faig servir pel meu lluïment intel·lectual i per fardar, tant de culte, com d'intenné.

Ucronies també són el que de vegades expliquem a esposes, núvies, amants o simplement amb qui hem rebregat llençols o seients de darrera del cotxe. De l’estil “oh amor meu, si no ens haguéssim conegut la meva vida seria un pou de misèria i abaltiment, caigut en la ignorància de l’amor vertader i blablabla…”. Ucronia en el sentit que li diem el que passaria si no hagués passat el que realment va passar. Un suposat regal, mostra del gran amor que sentim per ella…

Però potser un vertader regal, o mostra d’amor seria dir “t’estimo amor meu”, no immediatament abans, ni durant, sinó just després d’haver acabat ”l’acte”.

Hurricane- Prisioners

Chicken all over- Enemigos

O senyor, perdona’m per tanta matusseria i vulgaritat. Ho provo, de veritat…ho intento, però no n’hi ha més. Tanta planícia? Tanta monotonia? Només el ritme accelerat pot aportar alguna cosa. Perdona’m senyor per tanta presumpció.

I saw mama kissing santa claus- Ernesto Ronchel

Rascacielos- Cooper

Black is Black- Primordiales

Move on up- The Style Council

No llores- Alcohol Jazz

Superdisco- Les freres chocolade

Portem aproximadament mitja hora d’aquesta edició que es diu Jodida y pertinaz sequia, i la cosa va de mal en pitjor. Queden encara 30 farragosos minuts, i per si no fos poc, de la central de dades de la emissora hem comuniquen que he de dir que, el Jardí del Manicomi, s’emet a més de en directe els dimecres de 8 a 9, en reposició també els dissabtes de 3 a 4 de la tarda, (cosa que jo no sabia). No crec jo que hi hagi ànima tan masoquista d’escoltar això, no un, sinó dos cops. Però en fi. Per si això no fos poc, i algú encara es volgués automutilar més, que sàpiga que també es pot escoltar per internet, penjat a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com.

Ride the tiger- Anti

Rock this town- Stray Cats

Tongue-tied Jill- Charly Feathers

Train- Undrop

Solo para mis ojos- Sencillos

El hombre que confundia los colores- Flechazos

Imperfecta- Vacaciones

Footsteps- Protones

Madrid- Juniper Moon

El último tiro- Juniper Moon

I amb això acabem. Fins la propera que serà dimecres que ve si no hi ha res. Au, siau. Siguin bonets…O no.

Fora de programa: degut a problemes tècnics de l'estudi i sobretot de la impericia d'aquest sapastre, aquesta edició no té la qualitat tècnica desitjable (atenció, no parlem de qualitat creativa, que aquesta ja la donem per perduda sinò de tècnica). Demanem humils disculpes.