Primavera 2006, 3 de maig

Dimitint del passat. Artesania popular


Com sempre, ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:



Powered by Castpost


Half a person- smiths

El passat pot ser una cosa molt pesada. Collons, hi tant!. Pesat com un forat negre que obsessivament atreu totes les partícules de memòria i de vitalitat i les tira cap enrera enlloc de deixar-te via lliure per anar passant. Hi ha gent a qui li pesa molt, el passat, com la pedra pesada que carregava el grec aquell, que la traginava amunt i avall. Per això, de vegades, farts de carregar tanta amargor, hi ha qui decideix tallar d’un cop sec i traumàtic. Txac! Aquí et quedes, pes mort, criden amb força, just acabat de tallar. Un crit sec i profund. O de vegades una frase deixada anar entre dents, amb aparent desinterès. Però en tot cas, sempre a cavall de l’esperança que mai més no se’t carregui res a la gepa, i de l’escepticisme propi de les grans decisions. A tots aquells que algun cop han intentat tallar amb un passat per començar-ne un de nou, els dediquem aquest programa que porta per títol “Dimitint del passat. Artesania popular

How could anybody possibly know how i feel - Morrissey

El passat pot ser una cosa molt pesada, collons, que si. A saber perquè arriba a pesar tant. Hi ha de tot, tants motius com manies tenim la gent: mals d’amors, deutes de joc, mala vida i vicis varis, o fins i tot el futbol: hi ha qui ho ha deixat tot per oblidar doloroses derrotes del seu estimat equip. I doncs, què faig? Es pregunta desesperat el txol·lo. Diversos son els camins que el senyor ens ha deparat per experimentar. Variats i assortits com el mostrari de botons de la merceria Garola. Paradigmàtic és deixar dona i família (i la disgregació en dos no és casual) per anar a fer de busso professional a una illa del mar de la Xina. Desaparèixer sense deixar cap rastre. A tot estirar, interrogants, preguntes, entre els qui han quedat enrera. Els “coms” i els “perquès” i els “a ons” pronunciat amb sorpresa i ulls esbatantas, tant menys esbatantas com més temps passa. Desaparèixer sense deixar rastre i, com Lord Jim, recomençar de nou, començar un nou estalvi de records, una nova acumulació d’un nou passat, amb nous fantasmes i noves i igualment pesades pedres. I ja en l’extrem oriental del mostrari de botons, en l’extrem orient, hi ha la fugida definitiva, la desaparició total i absoluta, la que no té remei, aquella que deixa com únic rastre el propi cadàver. Potser flotant inflat en un riu pudent, o potser balancejant-se al cap d’una corda…

First of the gang to die - Morrissey

El hombre que casi conoció a Michi Panero – Nacho Vegas

O en lloc de fugir del passat, eliminar-lo físicament: per exemple, i exagerant el cas, assassinar l’home que ens havia vexat de petits (un amic meu va amenaçar la mestre de l’institut, amb un garrot dur, pesat i contundent, per haver-lo suspès injustament… ¡20 anys després!. “Me les pagaràs totes juntes” Murmurava entre dents, deixant anar una sonora –i per tant intranquilitzadara- respiració).

Batiscafo Katiuskas – Antònia Font

Però abandonar família i amics per fer de busso als mars de la Xina, o cometre unes tals violències no està a l’abast de totes les butxaques ni de totes les maneres de ser. Requereix un posat d’ànims important, una transcendència remarcable. Per aquells que no hi arribem, pels calés, o pel ser i estar, el senyor ens ha fornit amb alternatives de butxaca, igualment dignísimes, yet sense aquell punt d’encant que les fa aptes per una trama de novel·la o un producció cinematogràfica. Anomenar-los succedanis potser seria devaluar injustament el mètode, però indubtablement les hauríem de posar en la segona línia del prestatge del rebost: aquí hi posaríem, que se jo, des de l’exorcisme destruint físicament tots aquells petits petits records que se’ns claven fondo, fondo, al cor, com aquelles varilles medidores d’oli dels motors (aquelles fotos, cartes, caixes de música), fins a canviar de vida sense deixar ni feina, ni família, ni ciutat.

Wa Yeah – Antònia Font

Sweetmeat – Scarlet’s Well (Unreal)

Complicada tareia, aquesta de tallar amb el passat sense canviar ni de ciutat, ni de família, ni de feina. Cal deixar de veure la gent que un solia, deixa d’anar als llocs que freqüentava, on feia cervessetes i tallats, abandonar les velles costums i tallar amb qualsevol relació anterior…vivint al mateix lloc. Complicada tareia, Pardiez!. Algunes possibilitats són, per exemple, no presentar-se al convit d’un casament, o d’una comunió. Rebutjar sistemàticament qualsevol invitació per anar al cinema. En fi, renunciar als partits de fumbito vespertins. Tot per fer-se un raconet d’intimitat a resguard de vells records. Fent-se lloc a cops de cul, si molt convé. Sens dubte, una alternativa més econòmica a fer de busso als mars del Sud. Ara bé, enormement sorprent quan un l’espera al convit del seu casament. Perplex, diria jo.

Irish Rover – The Pogues/The Dubliners

The Isle of the blue flowers – Scarlet’s Well (Unreal)

Back to the books – Fine!

Més històries de dimissions del passat. Aquesta va anar així, a veure que us sembla: Ella em va engegar a la merda i quan vaig arribar a casa ja havia decidit de tallar traumàticament amb el passat. Sol a casa, vaig arreplegar totes les seves cartes i les postals. A la pica de la galeria ho vaig apilar tot i ho vaig regar amb alcohol de cremar. A dalt de tot de la pila hi van quedar les quatre fotos que tenia d’ella. Fent el cim, la de tamany carnet amb el cabell curt. Mai vaig aclarir si a la dedicatòria de darrera hi posava “t’estima” o “t’estimo”, la o i la a es confonien. Vaig contenir la respiració, conscient de la transcendència del moment. Les mans em suaven, transpiraven nerviosisme i odi (profund i visceral, per més adjectivació). La vena del coll bombava a tota pressió, i quan vaig sentir que la indignació estava a punt de petar algun envà, vaig encendre el llumí de fusta i el vaig deixar cerimoniosament a la base de la piràmide de records. La flama no va prendre. Em vaig preguntar si aquell aparent fracàs seria un presagi del meu personal exorcisme. De sobte la flameta del llumí devia trobar el comburent i el muntet va començar a cremar. En arribar al plàstic de les fotos, es va despendre un fum negre i pudent, directe de les calderes de Pere Botero o les refineries de Constantí, no ho se. El calor va arribar a la seva cara tamany carnet. Sempre m’havia mirat amb un aire melancòlic, aquella foto, i ara, amb el calor, es començava a deformar en una ganyota molt expressiva, primer de franca sorpresa, després d’interrogació i finalment de total incomprensió. Aleshores ella era quasi irreconeixible, però els seu ull dret, l’últim que quedava, envoltat de xamusquina, em seguia mirant amb aquella posat sorprès. I jo em vaig defensar, “I què vols, doncs, tia!, ets tu qui m’ha engegat a la merda!!” i vaig afegir “encara serà culpa meva!!”, tot indignat. Però ella no contestava, no li quedava boca, només aquell ull dret, que s’anava deformant, retorçant sobre si mateix. Aquella mirada encara em desperta alguna matinada. Però ara tan me fa. Ara tinc una xemeneia tancada on els records es cremen amb tota intimitat. Impunement.

Two More – Fine!

For you - Sterlin

A Paquitu de Ca Fullana li va pujar el dos de bastos en lloc de la sota que esperava. Es va passar el set i mig i ho va perdre tot: la casa i la barca. El gran de Ca Mèlic va fer calaix amb un 5 d’oros. Mèlic no era un usurer, però allò eren molts cales i els deutes de joc s’han de fer respectar. Van convindre que els ho arrendaria a canvi d’un tant. Paquitu no ho va dir a casa fins al cap de dos dies. La dona es va posar de color verd i el fill gran, quan estaven sols al tros, li va fotre una somanta de pals. El xiquet era una fura, així que treballant de sol a sol i amb un raconet que tenia arreplegat, en tres anys van poder recuperar casa i barca. El segon cop, Paquitu no es va passar, es va quedar curt. El vell de Ca Porteroles va clavar el set i mig amb un tres d’oros. El Porteroles si que era un bon fill de puta, no n’hi perdonaria ni un ral, ni un!. Allavonses la dona ja era morta, i el xiquet el va poder rebregar sense haver d’anar al tros, a la cuina mateix, el va estovar. Paquitu va estar un dia baldat, i quan es va despertar, li van dir que el brivall havia arreplegat quatre coses hi havia agafat el barco a Amèrica, que s’oblidessin d’ell, que ni el busquessin. No el van poder trobar de cap manera. Molts anys després, uns parents de lluny del Secalló, el poble del costat, el van localitzar a Denver, Colorado, no se per quines estranyes coincidències, aquestes històries ja les tenen aquestes casualitats. Quan la família li va enviar recado, van saber que tan prompte havia vist els parents, ho havia deixar tot de nou, sense deixar cap rastre.

No te puedo hacer feliz – El chico con la espina clavada en el costado

De desapareguts, en podeu trobar una colla a la Morera del Montsant, i en general per tot el Montsant, terra d’eremites. Els pobles petits i tranquils els atreuen com a mosques. Diuen que el Pirineu també n’està ple: La Vall Fosca, la Vall Ferrera...(En això parlo d’oïdes). Els hi diuen forasters sense cap deix d’ironia sobre les pelis de l’oest. Als pobles, els qui son de fora son sempre forasters. I a molts que son de dintre el poble, també. Perquè ja se sap que complir amb totes les essències locals, al 100% és complicat. Potser a la cinquena generació i si fan bondat.

Escapar del passat, deixant-ho tot enrera. Tot un paradigma, tractat professionalment i amb talent, per Auster, Vila-Matas, i tants d’altres. Sergi Pàmies, te el començament de novel·la que m’ha impressionat més: “l’home que fa un moment ha dit "surto a buscar tabac", no tornarà mai més a casa seva”. Impressionant el determinisme d'aquesta primera frase d'un llibre. Pàl·lid reflex de aquestes lletres en majúscula, el que hem parlat avui aquí. Xapem el tema. Podeu repetir els dissabte de 2 a 3, o per internet a eljardidelmanicomi.blogspot.com. Per evitar que una sobtada desaparició de records, caiguin ja en les seves més perverses temptacions. Feina feta no te destorb, i a mes ajuda a equilibrar el balanç entre bons records i pesades obsessions. Apa, Salut i Siau!

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Veig que ets un Smithsià de pura cepa... és cert que la reunió del grup es inminent, com asseguren les males llengües? De ser així, no em perdo el concert si mai tornen per aquests paratges!!

El "You are the quarry" està molt bé, per cert: Morrissey en plena forma. T'has decantat pel "First Of The Gang", però a mi la que em posa a cent és la de "Irish Heart, English Blood" (o alguna cosa semblant, no recordo el títol). En tot cas, espero que mai ningú et dediqui la cançó de "Panic" a tu personalment (ja saps lo de "Hang The DJ, Hang The DJ"...)

Mr Towers ha dit...

queeeeeee??????? rumors de reaparicióooo? ¿y yo con estos pelos???? pero que me estas contando????. Em deixes astorat, esmaperdut i palplantat! cuito a informar-me!!

Efectivament soc un smithista de pura cepa, ells son la pedra angular de la meva educació musical. I el you are the quarry és sens dubte lo millor de Mozzer des de Suedehead i Bona Dragg. No se perquè em vaig decantar per les 2 cançons que vaig posar, realment costa poc de triar en aquest disc, perquè totes son bones, no la pots cagar en escollir, la del First of the gang to die lligava una mica amb la última frase del guió. La que dius també m'agrada moltissim, però en general tendeixo a no posar les mes obvies dels discs. Manies...

És curiós, però Panic va coincidir, si no recordo malament, en l'època de l'smaily i l'eclosió de l'acid. Aleshores, en una altra emisora, feia servir aquesta canço per cagar-me en la música de ball (pecats de joventud), en canvi ara cada cop em tira més la música de ball-electrònica, i reconec l'àcid-house com una gran evolució en la música...

Anònim ha dit...

Doncs ho vaig llegir a La Vanguardia, on parlaven del nou disc del Morrissey, i deien que era el darrer que treia en solitari "abans de la inevitable reunificació dels Smiths". Jo també em vaig quedar de pedra, perquè no en tenia ni fava, però a l'article parlaven de contactes amb el Johnny Marrs i tot!

Així que ara t'agrada la electrònica??? Però en plan que: Paul Oakenfold, Paul Van Dyk, Ferry Corsten i similars, o algo més descafeinat?

Bé, si et va el rollo Portishead i Massive Attack has de comprar-te / baixar-te imperativament el 'Felt Mountain' de Goldfrapp. Potser ja el coneixes, però per si no és el cas et deixo un parell de crítiques aquí i aquí. Són canela fina, de veritat!

Mr Towers ha dit...

@elNan

Doncs precissament els Fine! els vaig posar arrel del teu coment passat. Funciono bastant així, d'acabar posant alguna cosa que durant la setmana em recorda algo (i aquell lp dels Fine! la veriat és que m'agrada molt). De la teva suggerència, fa moltes setmanes que em ronda pel cap un assuntillu that maybe suits you...però he d'acabar de lligar un tema i no se si tindré temps...

@Jordi

Uii, veig que estas molt més posat en això de la electrònica que jo, jo ho toco molt més colteralment...Vaig introduïr-m'hi amb 808 State, Orbital, Future Sound of London, però ara tot això em sembla que son dinousaures...Ara bé, lo de Massive, Portished, Tricky, Sabres of Paradise, són paraules majors. Aquests de Bristol van marcar una època...

I passo immediatament la comanda de Goldfrapp, que només em sonaven de nom. Hum, hum, sembla molt interessant, amosallá...

Anònim ha dit...

Trciky... encara flipo quan escolto el PMT de tant en tant. Llàstima que decaigués força en la seva última època.

Massive Attack, per cert, acaben de treure un recopilatori que si te'l compres et ve amb tots els videoclips en un CD adicional (recordo que la primera vegada que vaig sentir a parlar d'ells va ser precisament per el video de "Be Thankful For What You've Got"... si l'has vist ja saps de què parlo, je, je, je...)

Mr Towers ha dit...

Osti, doncs no em sona el video aquest, pero pel que dius devia ser la llet!. Si trobo el recopilatori aquest, crec que me'l agenciaré.

I si, sembla que el "Tricky Kid" va de capa caiguda...

Martí Perarnau ha dit...

Hola Towers. He escoltat el programa i está xulo. Collonut.

Mr Towers ha dit...

@Martí

un vertader honor i un gustaz trovar-vos per aquí! encantat que t'hagi agradat, qualsevol cosa que vulgueu deixar anar per aquí serà benvinguda!

General Fórceps ha dit...

Colló, Towers, cada dia més fort. El d'avui fins i tot l'entenc.
Esplendida descripció de la 'cremá', m'ha posat la gallina de pell.
Me n'adono ara que aixo teu es una feinada... ho escrius d'una tacada o cada quan et vé la venom?

Un bes,

CF

Mr Towers ha dit...

Capi,

Benvingut, viatger. Mi humilde morada es suya.

nxt, nxt, nxt, comenem a anar malament si això s'entèn. Jo que volia fer una cosa críptica i indesxifrable...Però home, te conya que sigueu vos qui parli de feinada, lo vostre (i tots els qui teniu blog diari) si que és de traca i mocador. Almenys les meves parrafades son setmanals. Si m'hagues d'enfrontar amb lo que feu diàriament, suaria tinta (pànic al foli en blanc, li diuen, no?). La metodologia sol ser la que vaig apendre a la facu: deixar-ho tot fins la nit anterior (i alshores cagar-me en la meva deixadesa). Altres vegades tinc alguna coseta a la nevera, de durant la setmana.

Un gustaz la seva visita.

Quedo humildment postrat als seus peus, als de la seva senyora, gos (¿s'ha aclarit ja la seva naturalesa?), demès animalons de companyia, i la troupe del seus servei...