Primavera 2006, 14 de juny

Illes



Com sempre, ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:


Powered by Castpost

So much trouble in the world – Bob Marley

Punt 6 camp, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi. Avui em dona que no portem un tinglado massa brillant, massa arregladet. Però buenu, com sempre provarem de fer alguna cosa mínimament digne. En fi, a veure què…La edició d’avui és diu illes, en honor a aquests pedassus de terra rodejats d’aigua per tot arreu. Menorca, Cuba, Australia son illes, per buscar-les de continents diferents. Irlanda, Cabo Verde o la de Buda, també. Còrsega, Tenerife, Les Pipi, les Hebridas, Jamàica… N’hi ha moltes més, però aquestes signifiquen alguna cosa per a mi, per haver-ne llegit o escoltat alguna cosa, o haver-les trepitjat.

La edició d’avui és diu illes, entre altres raons perquè les illes donen per a molts tòpics. Que si l’aïllament (¿lo pillais?) que provoca la insularitat, que si les tres coses que un s’emportaria a una illa deserta, que si lo de la illa del tresor, que si lo dels nàufrags…No patiu que tots aquests tòpics apareixeran puntualment al llarg d’un programa tan previsible com es aquest…

Euskal Herria Jamaica Clash – Fermin Muguruza

This island earth – Coldcut

Una illa és un tros de terra rodejat d’aigua per tot arreu. En canvi una península és un tros de terra rodejat d’aigua per totes les parts excepte l’istme, que l’uneix al continent. Això son definicions de geografia pura. Però el Gran Pèrich va anar molt més lluny. Va arribar fins a la socio-geografia, i va deixar la següent definició: “la Península Ibèrica està rodejada de mar per tot arreu, excepte per l’istme, que la SEPARA del continent”. Clar que això era a mitjans 70’s, en una protodemocràcia i fora de la CE. Spain is different, deien aleshores. Però no se si han canviat tantes coses.

Fines i divines – Orquestra Fireluche

Tes lacetes sont des fees – Dionysos

The isle of the blue flowers – Scarlet’s Well

Mais pourquoi – The Pinker Tones

Groove is in the heart – Dee Lite

Qui paga mana, i mana amb més exigència com més pasta foti damunt la taula. La dona amb qui compartia la caldereta de llagosta no volia que mires cap altre dona. Ni que portes ulleres de sol per dissimular furtives mirades. Però amb un ràpid cop d’ull n’havia tingut prou per imaginar que la rossa que sopava amb el tio de les nàutiques blanques, dues taules endarrera, era de les que cridaven desaforadament, mentre les gotes de suor que regalimaven esquena avall i s’enclotaven a la grupa. De quatre grapes era com més li agradava. Per alguna raó les rosses solien retardar-li el clímax molt més que les morenes. O la adolescent -15 o 16 anys- que sopava amb sons pares, tres taules més enllà. Imaginava que era de els que es deixaven fer dòcilment just fins que notaven que li venia, que ja li arribava. Llavors es girava ràpidament i des de dalt de tot, maniobrava els dits amb total llibertat, a tota velocitat, cabalgaba brutalment fins el final. L’incitaria per que es poses un piercing al melic i per que es tautés una senyal a la galta dreta del cul com la que portava ell. Li agradava deixar aquesta classe de souvenirs en les mes jovenetes, l’entendria profundament. I a més li posava molt. Però aquella nit no tocaria aquelles carns, ni les següents nits tampoc. Aquella nit amassaria les carns flàccides de la dona de la caldereta. Carns operades i i estirades una i una altra vegada, monuments a l’art del bisturí, i a pesar de tanta reparació, gastadotes i baldoses. Bronzejades durant 12 mesos sota els sols de tots els continents, damunt de platjes i de cobertes de iots, sota aparells de raig uva. Carns pansides i passades, gastades per tantes mans com hi havia passat abans d’ell, i de les que encara passarien després de les seves. I després de tot, què hi fa vendre’s per un plat de llenties o per una vida de calderetes de llagosta? La morena que acaba d’entrar amb el vestit rotund sembla de les que porten unes manilles sempre al bolso, no se sap mai amb que es pot trobar.

Deep Ending – Dee Lite

Island People – The High Llamas

A wave crahsed on rocks – Felt

Les persones com a illes, gran tòpic també. Els dos personatges son dues illes rodejades d’uns passats tèrbols, plens de dubtes, malsentesos i penediments. Ell és expolicia turmentat per assassinats comesos en el passat, malifetes que l’aïllen més encara. Ella es dedica a llogar plataformes per a pescar, i ocasionalment a vendre’s el seu cos. Negoci de venda i lloguer, doncs. Sentiments tancats i opressius i artilugis de pesca, ja sabeu: cordills, carrets i hams, aquells filferros durs, tallants, freds i en ocasions rovellats. Les dues illes es dediquen a jugar amb artilugis de pesca, a provocar-se plaer i/o dolor, (en fi, ja sabeu també el tòpic que la línia que els separa és molt prima i blablabla…). Ella el pesca literalment amb un ham, el remunta corrent amunt, contra corrent, contra la gravetat. Hi ha gustos per a tot. Els primers cops deu tenir lo seu. Ara, a saber que deu sentir ell un cop passada la novetat. “La illa”, es diu la peli, i és de Kim Ki Duk.

Don’t die on my doorstep – Felt

Mucho – Miqui Puig

Sobre les illes, també. Més tòpics. La illeta dels Tebeos. Petitona com una ensaimada, amb la palmereta i el nàufrag barbut i emparracat. El que escriu un missatge, el posa dins l’ampolla i la tira perquè el vinguin a rescatar. L’endemà al matí rodejat de cents d’ampolles com la seva…¿Ho heu provat de fer mai vosaltres? Jo si, és un exercici curiós. Vaig omplir una quartilla amb unes sentides paraules que naturalment ja he oblidat per complert i vaig tirar l’ampolla. No se perquè va servir. Almenys per explicar-ho en un programa de ràdio i omplir el buit de paraules buides.

O aquest tòpic també pot servir per construir una bona cançó:

“Just a castaway, an island lost at sea
Another lonely day, with no one here but me
More loneliness than any man could bear
Rescue me before I fall into despair”

Message in a botle – The Police

Senyors, punt i final una altra desastrada edició del Jardí del Manicomi, aquest cop titulat Illes. Per acomiadar-nos una estrofa que em va impressionar molt quan un amic me la va escriure en una d’aquelles carpetes de l’institut, que ens folràvem amb les fotos dels grups preferits:

On a thousand islands in the sea
I see a thousand people just like me
A hundred unions in the snow
I watch them walking, falling in a row
We live always underground
It's going to be so quiet in here tonight
A thousand islands in the sea
It's a shame

And a hundred years ago
A sailor trod this ground I stood upon
Take me away everyone
When it hurts thou

From my head to my toes
From the words in the book
I see a vision that would bring me luck
From my head to my toes
To my teeth, through my nose
You get these words wrong
You get these words wrong
Everytime
You get these words wrong
I just smile

But from my head to my toes
From my knees to my eyes
Everytime I watch the sky
For these last few days leave me alone
But for these last few days leave me alone
Leave me alone
Leave me alone


Leave me alone – New Order

Com sempre, caiguin en les seves més profundes temptacions, Apa, salut i siau!

6 comentaris:

Anònim ha dit...

collons! no m'havia percatat d'aquesta entrada...

una curiositat: que me'n dius dels Pinker Tones? Recomenables o són el clàssic grup "del moment" inflat per certs sectors de la premsa dita 'especialitzada'? És que en sento a parlar molt darrerament, fins i tot ahir surtien en el resum del Sónar.

Mr Towers ha dit...

ja veus que quan tu faltes, alguna cosa falta en esta humilde morada ;)

Dels Pinker Tones, a veure: "me l'imaxinava més gran". Pel que havia sentit i llegit pensava que donarien més de si. Algunes cançons soltes estan molt bé, rotllo disco-fiestero, imaginatiu, quantitar d'efectes sonors... Molt DeeLite, vaja. Però em va costar escoltar el disc sencer. Pel meu gust millor el primer "BCN Connection" que el 2n "The milion colour revolution", potser pq aquést és més experimental i "rarillu". Vaja potser ha quedat massa negatiu tot plegat. La veritat és que tenen bones conçons...I en directe han de ser molt xaxis.

Pel que vaig veure en un Sputnik, s'han volcat més cap el mercat extranger que cap aquí, i giren sovint per Europa.

Anònim ha dit...

Prenc nota doncs dels títols dels àlbums. Per cert, aquest audio que se't dispara automàticament només carregar la pàgina aviso que pot tenir detractors (un cop l'Aaron quasi em capa perquè se'm va acudir fotre un mp3 que es disparava quan carregaves el blog). D'altra banda, els primers minuts no es senten massa bé: problema del CD o de la connexió a Internet? Es que em surt un Marley "amb interferències"...

Mr Towers ha dit...

ehem, no l'he escoltat però pot ser molt bé que fos una fotuda de pota meva als controls. Pel retorn no vaig notar res, però al convertir l'arxiu em va semblar veure que el principi havia quedat massa saturat. Entre nosaltres això dels controls em surt molt a ull, soc un pèl xapuzo (i ara que recordo, crec que en algun moment se'm va quedar el micro obert, igual se sentia alguna preescolta per micro...) ja m'ho miraré, a veure què.

En canvi hi va haver una cançó (island people, the high llamas) que la vaig haver de tallar pq el reproductor de CD sonava com si tingués un gat dins, (mentre que a casa sonava perfecte). Entre les meves xapusses i aquestes coses rares...

Lo del clickaster, a mi tampoc m'agrada que es dispari sol, miraré a veure si ho puc arreglar.

Anònim ha dit...

simplement ho has de treure de la barra del títol i posar-ho, per exemple, a la barra lateral (em sembla que amb això n'hi haurà prou).

Mr Towers ha dit...

al lateral ja ho vaig provar però és massa ample i em descollona tota lampàgina. seguirem provant...